Foren actius durant els segles XII i XIII i en els seus trets fonamentals (formes, estil i temàtica) seguiren els models dels trobadors, si bé se’n diferenciaren pel que fa a la llengua. El repertori i la manera de fer del món trobadoresc s’estengué a les regions del nord de França com a resultat dels viatges dels mateixos trobadors i dels joglars i, també, a causa de l’entusiasme pel gènere d’alguns promotors poderosos com Elionor d’Aquitània, mare de Ricard Cor de Lleó. Després d’un període florent a les corts del nord-est de França, i en part gràcies a la desaparició del moviment trobadoresc després de la croada contra els albigesos a Occitània, el fenomen dels trouvères experimentà una gran difusió a tots els territoris del domini lingüístic de la llengua d'oil. Alhora superà el seu marc estrictament aristocràtic i cortesà. Molts dels principals trouvères de la segona meitat del segle XIII eren membres de la burgesia que establiren en diverses ciutats associacions gremials o confraries i que celebraven competicions o puys. El repertori musical dels trouvères és molt més abundant que el dels trobadors: més de dos terços del total de 2 130 textos poètics coneguts s’han conservat amb música. La quantitat de melodies conservades puja gairebé a 4 000 si es tenen en compte les diferents versions i variants en els refranys. Hom considera que un dels primers trouvères fou Chrétien de Troyes. Els més coneguts són Blondel de Nesle, Châtelain de Couci, Colin Muset, Conon de Béthune, Gace Brulé, Gautier de Coincy i Teobald I, rei de Navarra, a més de l’anomenat grup d’Arràs, que inclou noms com Adam de la Halle, Jehan le Cuvelier i Jehan Bretel.
m
Música