El terme començà a ésser utilitzat amb freqüència vers el segle XI i, molt probablement, deriva del mot llatí jocularis o joculator. Els joglars es guanyaven la vida entretenint els altres, ja sia amb la música, amb la narració d’històries o amb l’exhibició d’acrobàcies i altres jocs. Els joglars foren els responsables de la difusió de les obres literàries medievals, tant de les narracions de gestes com de la poesia lírica. La seva activitat estava molt vinculada també a la dels histrions i els mims, amb una forta càrrega de gestualitat. Segurament per aquesta raó el terme tingué durant molt de temps unes connotacions negatives. L’Ésglésia condemnà els seus comportaments i contribuí a la seva marginació. En ocasions, però, eren cridats a participar a les processons. Els joglars es convertiren, de fet, en una mena de classe social. En algunes corts foren prohibits i perseguits, mentre que en d’altres eren altament apreciats. El fenomen tingué una gran presència a tot el món medieval, tant a l’Europa septentrional com a la meridional. En ocasions fins i tot arribaren a organitzar-se en confraries. Cap a la fi del segle XIII, el joglar començà a ésser reemplaçat pel ministrer, un joglar coneixedor de la música, generalment instrumentista, molt més professionalitzat i que deixà d’ésser itinerant per a entrar al servei d’un senyor o del govern d’una ciutat com a músic oficial. El canvi en el nom donat a aquests músics seglars coincidí amb el canvi de funcions i un major grau d’especialització, que es reflectí de manera específica en el domini d’un instrument musical.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Cortada, Andreu: Cobles et joglars de Catalogne-nord, Llibres del Trabucaire, Perpinyà 1989
- Cortada, Andreu: Cobles i joglars de Catalunya-Nord, Llibres del Trabucaire, Perpinyà 1989