A diferència d’altres manifestacions, com el ball o l’òpera, en el concert la música constitueix el principal centre d’atenció. Els principals precedents del concert, en el sentit actual, cal cercar-los al segle XVII. Les acadèmies, els collegia musica, les capelles de música i els salons aristocràtics foren els escenaris dels primers concerts. Cal destacar les vetllades musicals de Lübeck durant els segles XVII i XVIII, els anomenats abendmusik i els consorts (consort) a Anglaterra, concerts de pagament oferts a les cases particulars. Entre aquests darrers cal destacar els que el violinista J. Banister organitzà a la seva mansió londinenca entre el 1672 i el 1678.
No fou fins al segle XVIII, però, que el fenomen del concert experimentà un autèntic desenvolupament, molt relacionat amb la formació d’una potent classe burgesa amant de la música. En aquella època, el nombre de ciutats on s’havien creat associacions que organitzaven concerts cresqué considerablement, principalment a Anglaterra i als països centreeuropeus. Londres no era l’única ciutat anglesa on hi havia concerts. Ciutats com Birmingham, Liverpool, Oxford o Nottingham desplegaren una gran activitat en aquest sentit, i els escenaris dels concerts eren molt variats, des de cases particulars fins a esglésies i tavernes. A Alemanya, centres urbans com Berlín, Leipzig, Frankfurt o Hamburg, per esmentar-ne només alguns, veieren néixer nombroses associacions musicals. Aquest creixement continuà durant tot el segle XIX, en què es fundaren, per exemple, la Royal Philharmonic Society de Londres (1813), la Gesellschaft der Musikfreunde de Viena (1816) i la Société de Concerts parisenca (1828). A Barcelona s’iniciaren concerts en el sentit modern del terme a la darreria del segle XVIII, i durant la centúria següent es crearen diverses societats de concerts com ara la Societat Filharmònica de Barcelona (1844), la Societat de Concerts Clàssics (1866) i la Societat de Concerts (1880). Al segle XIX, el concert ja havia esdevingut a Europa un element clau de la vida musical. El públic era format, en un primer moment, per aristòcrates burgesos, però al llarg del segle XIX es van instituir ja els concerts de caràcter popular. El país pioner en aquest sentit fou França, però ben aviat el costum s’estengué per Anglaterra i altres països europeus. La idea de culturalitzar les classes treballadores continuà al segle XX i els concerts populars augmentaren. A Catalunya, en aquest sentit, cal esmentar les activitats de l'Associació Obrera de Concerts (1925-37).
Al llarg del temps s’anaren configurant diferents menes de concerts. El 1725 es començaren a organitzar a França els Concerts spirituels, que originàriament tenien la finalitat d’interpretar repertori religiós durant el temps de quaresma, i, molt sovint, la recaptació era destinada a activitats benèfiques. Aquests concerts també es difongueren a altres països europeus, com Alemanya, Anglaterra i Espanya, i ben aviat incorporaren també repertori no religiós. Els concerts de saló, per exemple les soirées musicales o les matinées, els musical evenings o els morning concerts, prengueren importància, especialment durant la primera meitat del segle XIX. El culte al virtuós afavorí la demanda de recitals, i per bé que els precedents ja es poden trobar al segle XVIII, no fou fins a la centúria següent que es generalitzaren. F. Liszt, per exemple, fou un dels protagonistes d’aquesta mena d’esdeveniments musicals. També cal esmentar els concerts amb finalitats pedagògiques per als infants que es començaren a desenvolupar bàsicament els anys vint del segle XIX, especialment a Nova York i Londres. Una de les principals funcions dels concerts ha estat la presentació pública de noves composicions. Ben aviat, però, s’establí el costum dels anomenats concerts històrics. Generalment es considera que els precedents d’aquests foren els oferts per F.J. Fétis a París el 1832 o els de l’Altes Gewandhaus de Leipzig el 1840. Al segle XX s’han mantingut moltes de les convencions establertes durant la centúria anterior. Les estrenes d’obres contemporànies, però, tan corrents al segle XIX, han esdevingut escasses. Els concerts de grans orquestres, grups de cambra i de solistes s’han generalitzat. El concert, tal com es coneix, està associat a la música culta occidental, però al llarg del segle XX el terme també s’ha anat aplicant a interpretacions públiques de gèneres de música molt diferents, com ara música ètnica, pop o rock.
L’emigració de població europea cap a les colònies comportà el trasplantament de les institucions musicals del vell continent cap als nous territoris dels Estats Units, el Canadà o Austràlia. El 1731 està documentat un Concert of Music al Pelham’s Great Room a Boston, una ciutat pionera pel que fa a la vida concertística dels Estats Units. Aviat els concerts per subscripció es convertiren en un fet corrent i s’estengueren per altres centres, com ara Filadèlfia, Charleston o Nova York. Al llarg del segle XIX, als Estats Units, el Canadà i, més tard, a Austràlia, s’anaren consolidant nombroses societats musicals que foren la base de la vida concertística d’aquests països.
Els primers concerts documentats tenien lloc en cases particulars, edificis públics o en teatres. Les primeres sales públiques de concerts construïdes amb aquesta finalitat no aparegueren fins al segle XVIII. La més antiga d’Europa de la qual es té notícia és la de Holiwell, a Oxford, oberta el 1748. A Leipzig, l’Altes Gewandhaus es construí el 1780. No fou, però, fins al segle XIX que aparegueren les grans sales de concert, com ara el Boston Music Hall (1863), el Grosser Musikvereinssaal de Leipzig (1870) o el Royal Albert Hall de Londres (1871). Ja al segle XX moltes ciutats construïren els seus propis auditoris, i entre els més destacables hi ha la Sala Pleyel de París (1927), el Royal Festival Hall (1951), la sala Philharmonie de Berlín (1963) i el Tanglewood Music Shed de Lenox (1959) (Massachusetts), només per esmentar-ne uns quants. Als Països Catalans les sales de concert més importants són el Palau de la Música Catalana (1908), el Palau de la Música de València (1987) i l'Auditori de Barcelona (1999).
Bibliografia
- Heister, H.W.: Das Konzert. Theorie einer Kulturform, Heinrichshofen, Wilhelmshaven 1983
- Salmen, W.: Das Konzert. Eine Kulturgeschichte, Beck, Munic 1988
- Small, C.: Performance as ritual: sketch for an enquiry into the true nature of a symphony concert, dins de Lost in Music. Culture, Style and the Musical Event, Routledge, Londres i Nova York 1987