En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna que barreja llengüeta doble i senzilla. És constituït per tres elements bàsics: el sac, el grall i els bordons.
El sac, també anomenat odre o sarró, és un recipient de pell d’animal semblant a un bot petit dels usats per a posar-hi vi que fa l’ofici de dipòsit de vent. Sol sostenir-se sota un braç, que el pressiona per a insuflar l’aire que conté en els tubs sonors, i gairebé sempre és revestit amb una roba segons el gust del cornamusaire. És tradició fer-lo amb una pell de xai o de cabrit assecada, adobada i impermeabilitzada o girada amb el pèl cap a dins. Avui dia hi ha qui fa servir les gomes, el cautxú i els materials sintètics en substitució de la pell. En preparar-la, es lliguen les dues potes del darrere i s’aprofiten els tres forats corresponents al coll i les potes del davant de l’animal. En aquests tres forats es lliguen unes peces de fusta anomenades botxes o nous, on s’encaixen el bufador, el grall i els bordons, aquests en una botxa més gran anomenada braguer. D’aquesta manera es facilita la subjecció i l’estanquitat de l’encaix dels tubs amb el sarró, el muntatge i desmuntatge de les peces que constitueixen l’instrument i la substitució, reparació, afinació i protecció de les llengüetes. El cornamusaire infla el sac introduint-hi l’aire a través del bufador, bufeta o tudell, tub sovint tornejat que té una vàlvula feta amb una membrana de pell que impedeix el retorn de l’aire en prémer el sarró.
El grall és un instrument melòdic del tipus oboè. El seu so és produït per la vibració d’una llengüeta doble feta de canya i muntada de vegades en un tudell metàl·lic que pot separar-se del cos de l’instrument. El tub acústic és de fusta, generalment d’arbres autòctons (ginjoler, boix, ametller, albercoquer), però també d’importació (banús o palissandre), d’uns 20 cm de llargada i de perforació cònica. Sol dur uns relleus tornejats a la part superior anomenats botanes, que tenen la funció de fer més fàcil la fixació al bot. La columna d’aire és modificada amb vuit forats fets al cos de l’instrument, un per al polze i els altres set, a la part anterior, per als altres dits. L’encaix del grall amb la nou lligada al sarró sol fer-se mitjançant una anella de suro o fil. Antigament s’unia amb estopa. Alguns duen ornaments d’os o de llautó. L’instrument està afinat en do i té un àmbit d’una octava ampliada mig to en el registre greu. Així, la seva tessitura va del si3 fins al do5. Si el grall es fa sonar com a instrument independent, variant la pressió dels llavis i la intensitat del buf pot ampliar-se la tessitura una octava més.
Els bordons, també anomenats bunes, brumes, trompes o roncs, són instruments del tipus del clarinet. El so és produït per la vibració d’una llengüeta simple de canya que pot separar-se del cos de l’instrument. El tub acústic és de fusta com el grall, però de menor qualitat (el banús, el palissandre o altres fustes exòtiques són molt poc habituals en la seva fabricació). Els tubs són de secció cilíndrica, sense forats i amb un pavelló en forma de campana a l’extrem que contribueix a produir el seu so ronc característic. Solen estar fets de dues o tres peces per poder modificar-ne la llargària i afinar-los d’acord amb el grall. El bordó més llarg, anomenat trompa, bruma o roncador, fa uns 60 cm i està afinat una octava més greu que el grall. Generalment és l’únic que sona; els altres dos, més petits, si sonen ho fan afinats una quinta i una octava per sobre. Normalment, però, no ho fan i només són tornejats, sense forat interior, com a ornament. En aquest cas s’anomenen fillols. Tots ells solen anar lligats amb cordons per evitar que es desprenguin del braguer i s’hi solen afegir borles com a ornament.
A Mallorca, en la fabricació de les xeremies intervenien fins a quatre artesans: el boter que feia el bot, el torner que feia les parts de fusta, l’instrumentista que li donava forma i el muntava i l’afinador que l’afinava i li trobava la sonoritat desitjada. El seu origen és desconegut, però l’ús d’un odre com a dipòsit d’aire per a fer sonar instruments ja era conegut a la Grècia clàssica. La seva existència, però, no està realment documentada fins a l’època romana (segle I dC). Tot fa pensar que arribà de l’Àsia, potser de l’Índia, i ràpidament s’estengué per la conca mediterrània, on encara perviu. El bordó aparegué a la fi del segle XIII. La seva evolució fou paral·lela a la de la música de l’Edat Mitjana europea, època en què l’instrument es feu d’ús comú primer entre els joglars i els trobadors i després, com a instrument popular, entre els pastors. Al segle XVI tingué un gran prestigi a les corts i les ciutats lliures, si bé mai no perdé el seu caràcter popular, ni tan sols quan la musette feu la seva entrada a la cort de França al segle XVII. El seu so característic fou imitat o suggerit de manera estilitzada en la música culta a partir del segle XVIII. Si bé fou instrument solista des del Renaixement, en la cobla de ministrils s’acoblà amb altres instruments. Al principi del segle XIX encara pervivia la cobla de tres quartans, que amb el temps es convertí en la cobla actual, integrada per tres músics que tocaven el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i el timbal. Actualment és un instrument tradicional que es conserva amb diferències morfològiques importants i amb noms diversos (gaita, musette, cabrette, zampogna, doudy, union pipe, mezouej, crutiupanga i d’altres) a l’Europa central i oriental, el nord d’Àfrica, Àsia i alguns països d’Amèrica.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Tomàs i Cucurull, Jordi: El sac de gemecs, La Rovira Roja 1984