Música culta
Per a situar el naixement de l’estat polonès cal recular fins al segle X, a l’època de Miecislau I (~960-992), considerat el seu fundador. Miecislau i el seu poble es convertiren al cristianisme i se sotmeteren a l’autoritat de la Santa Seu, fet que els garantia la protecció de Roma contra l’amenaça germànica. Els seus successors anaren afegint nous territoris a Polònia, i Boleslau III Bocatort (1102-38) dividí el regne entre els fills, cosa que afavorí la fragmentació del país en una vintena de ducats quasi independents i la progressiva penetració germànica. La reunificació territorial fou obra de Ladislau Lokietek (1306-33) i del seu fill Casimir el Gran (1333-70).
Els primers testimonis musicals conservats de Polònia són fragments de cant gregorià de l’Edat Mitjana, que de vegades presenten elements musicals locals. A partir del segle XIII s’inicià la composició d’himnes -com Gaude Mater Polonia, que encara s’interpreta- i de cants dedicats als sants locals, com ara Estanislau o Wojciech. En la mateixa època començà a florir la polifonia i també hi hagué una notable producció de tractats teòrics, que continuà al llarg de tot el segle XV. La primera obra musical en polonès coneguda és la cançó guerrera Bogurodzica, que fou l’himne dels cavallers polonesos. La primera versió escrita de la qual es té constància és del 1407, però la melodia és més antiga, probablement del segle XII. A l’Edat Mitjana també sorgí la producció de música d’orgue, que es difongué per tot el país. A la cort reial, al costat de les representacions escèniques de misteris i passions, s’organitzaren regularment concerts d’orgue. A més, els orgueners polonesos assoliren gran fama.
Durant els segles XV i XVI es desenvolupà el comerç, i les ciutats experimentaren un creixement econòmic que repercutí positivament en les activitats culturals i musicals. En aquestes ciutats nasqueren, per exemple, fanfares, que tenien l’obligació de tocar en les festes i en les assemblees. La Universitat de Cracòvia, fundada el 1364, fou el principal centre musical del país i s’hi cultivà la música polifònica profana, com testimonia l’himne a tres veus Cracovia civitas (1426-28), de Stanislaw Ciolek. D’aquesta època també s’han trobat composicions polifòniques amb text en polonès, com Chwala Tobie Gospodzinie ('Glòria a Tu, Senyor'), del 1445. Entre els compositors destaca Mikolaj de Radom, autor de música sacra, misses a dues veus i altres obres a tres veus, que testimonien el coneixement de les tècniques musicals usades en aquell moment a l’Europa occidental, en particular de l’escola francoflamenca.
Al segle XVI es feu palesa en els compositors polonesos la influència de G.P. da Palestrina, com es pot veure en el recull de música per a orgue (1538-48) elaborat per Jan de Lublino. Les obres contingudes en els seus 520 fulls són una àmplia mostra de tots els gèneres musicals de l’època -danses, música vocal i instrumental, moltes compostes per Mikolaj de Cracòvia- i van acompanyades pel tractat Ad faciendum cantum choralem. La capella musical de la catedral de Cracòvia -Collegium Rorantistarum-, fundada el 1540, fou la més important del país durant la segona meitat del segle XVI, i a la vegada centre de formació dels principals músics polonesos. Amb la Reforma, el llatí de la música sacra fou substituït pel polonès, llengua en la qual es compongueren moltes músiques noves, sobretot corals, salms i motets. Els principals autors d’aquest període foren Cyprian Bazylik, Marcin Lwowczyk, Waclaw de Szamotuly i sobretot Mikolaj Gomólka (~1535-~1591), que publicà 150 salms a quatre veus. Al costat de la música religiosa hi hagué una gran producció de música profana, sobretot de caràcter patriòtic. A la cort reial es desenvolupà la música de cambra, i el llaüt esdevingué un instrument molt apreciat gràcies a músics com Wojciech Dlugoraj, l’hongarès Bálint Bakfartk i Jacob Polak, autors també de danses poloneses que s’incorporaren a la tradició europea.
Al segle XVII el poder de la noblesa augmentà i la pagesia, empobrida, quedà adscrita a la terra, com a serfs de la gleva. Les lluites internes de l’aristocràcia, els conflictes religiosos i l’afebliment de l’autoritat reial feren Polònia més vulnerable. El país experimentà llavors les invasions de cosacs, turcs i suecs. Fou un període de declivi de les activitats culturals. La cort reial deixà Cracòvia i es traslladà a Varsòvia, on creà una nova capella musical que acollí músics italians, com Marco Scacchi, el qual el 1643 publicà Cribrum Musicum, un recull de cinquanta cànons d’autors polonesos. També Luca Marenzio, Asprilio Pacelli i Tarquinio Merula estigueren al servei de la cort de Varsòvia. Entre els músics polonesos destacaren Mikolaj Zielenski, Marcin Mielczewski i Adam Jarzebski -violinista i autor de concerts i cançons-. Les primeres òperes italianes foren representades a la cort del príncep Lubomirski el 1621, però no es té constància dels títols presentats. Fou a partir del 1628 que començà a funcionar regularment el teatre de cort, que s’inaugurà amb l’òpera Galatea, de S. Orlandi. Durant els anys següents s’hi representaren òperes dels principals autors italians del moment i també del polonès Piotr Elert, les obres del qual no s’han conservat.
Cap a mitjan segle XVIII s’obrí el primer teatre públic de Varsòvia, però sense gaire èxit. Els polonesos no començaren a interessar-se per l’òpera fins a final de segle. Al costat de les modes italianes existiren algunes formes d’espectacle musical de caràcter nacional, com les comèdies dels rybalci (actors itinerants) i les representacions dels jesuïtes. El melodrama influí en algunes formes locals d’espectacle, com l’oratori Audite mortales, de Bartolomiej Pekiel, organista i director de la capella reial, i en les composicions de música sacra i d’orgue de Stanilaw Sylwester Szarzynski. La música per a orgue tingué un nou renaixement, però d’aquest període només es conserven algunes peces d’Andrzej Rohaczewski, Piotr Zelechowski i Jan Podbielski. Si Varsòvia era dominada per la música d’estil europeu, a Cracòvia es desenvolupà una música amb un fort caràcter nacional, sobretot la música sacra. El principal músic representant d’aquesta tendència fou Grzegorz Gerwazy Gorczycki, autor de composicions a cappella amb elements del cant gregorià i de la música renaixentista del país. Durant el segle XVIII la música polonesa es difongué per tot Europa, a través de la masurca i de la polonesa, gèneres que foren cultivats també per músics europeus com J.S. Bach, G.F. Händel i G.Ph. Telemann. Curiosament, a Polònia la vida musical experimentà un cert retrocés, degut, en part, a la crisi econòmica, que comportà un empobriment tant de la burgesia, la principal promotora musical, com de les classes baixes. Vers el final de segle la situació econòmica s’agreujà i es feu més fort el sentiment nacionalista, el qual es manifestà a través d’un moviment que aspirava a la renovació moral de l’estat. En aquest moviment, que es prolongà durant el segle XIX, hi participaren també els artistes. En aquest procés foren molt importants els melodrames de Maciej Kamienski i sobretot les obres de J.A.F.K. Elsner (1769-1854), el músic polonès més important abans de F. Chopin i un gran dinamitzador de la vida musical al país. També s’han d’esmentar K.K. Kurpinski, director d’orquestra i autor de melodrames, i F.W. Mirecki, autor de melodrames.
Durant les primeres dècades del segle XIX es difongué la música de W.A. Mozart i L. van Beethoven i augmentà notablement la pràctica de música vocal. El 1816 el poeta J. Niemcewicz publicà els Spiewy Historyczne ('Cants Històrics, la història polonesa en forma de poesies'), que foren musicats per bona part dels autors del país. També fou molt cultivada la música per a piano i hi hagué intèrprets i compositors de gran qualitat precursors de F. Chopin, entre ells Michal Kleofas Oginski, Elsner i la gran virtuosa Maria Szymanowska. També és destacable l’escola violinística polonesa, amb Feliks Janiewicz i Karol Lipinski. Les composicions d’aquestes dues escoles, la pianística i la de violí, es caracteritzen per la presència d’elements de la música popular. El 1820 K.K. Kurpinski publicà la primera revista musical de Polònia, "Tygodnik Muzyczny". En aquest ambient cresqué F. Chopin, alumne d’Elsner. Durant els primers anys de la seva carrera, Chopin s’apassionà pel folklore polonès i, gràcies als estudis d’harmonia i a una gran tècnica pianística, arribà a la definició d’un estil propi, en el qual els elements nacionals s’uneixen als romàntics. Durant el seu sojorn a París fou membre de la Societat Literària Polonesa, que reunia els més importants intel·lectuals polonesos emigrats després de la fallida revolta contra el domini rus de 1830-31 i que lluitaven pel renaixement nacional de Polònia. Però la influència de Chopin, la vida del qual transcorregué fora del seu país natal, gairebé no hi arribà durant el segle XIX. Polònia fou destruïda per les guerres de 1830-31 i de 1863-65, períodes durant els quals les principals institucions musicals del país deixaren de funcionar. En aquesta situació, els compositors es concentraren a fomentar l’esperit patriòtic, com feu S. Moniuszko, autor d’òperes i del recull Spiewnik domowy ('Llibre dels cants de la llar de foc'), que conté més de 300 cants. També fou autor de música sacra i de l’obertura Bajka ('Conte d’hivern'), la composició simfònica polonesa més important del segle XIX. La producció de Moniuszko presenta influències evidents de la música popular i fou molt utilitzada en la didàctica dels joves músics. Durant la segona meitat del XIX, Polònia gaudia d’una vida musical notable, gràcies a les activitats dels conservatoris, de les societats musicals i corals i dels nombrosos compositors i instrumentistes. Alguns intèrprets tingueren un notable ressò internacional, com la clavecinista W. Landowska i els cantants Aleksander Bandrowski i Mieczys law Kaminski.
Al principi del segle XX -i sobretot després de la revolució del 1905-, Polònia començà una important renovació cultural i Varsòvia s’afirmà com el principal centre musical del país. Els principals artífexs del canvi foren M. Karlowicz -director de la Filharmònica de Varsòvia, fundada el 1901- i Emil Mlynarski, director del Teatr Wielki, el teatre d’òpera, que convertí en un dels principals centres operístics d’Europa. Així mateix nasqué el grup Jove Polònia Musical, que es proposava portar la música polonesa a nivells europeus. En foren membres M. Karlowicz, G. Fitelberg, L. Rózycki i sobretot K. Szymanowski, el qual desenvolupà un llenguatge musical basat en l’impressionisme. Amb la independència assolida el 1918, començà una nova etapa per a la música polonesa. Entre els autors que destacaren en aquest període hi ha Artur Malawski, P. Perkowski, B. Szabelski i K. Sikorski. Els anys següents es crearen el Concurs Internacional de Piano F. Chopin (1927) i el Concurs Internacional de Violí Henryk Wieniawski (1935).
Però la invasió alemanya i l’esclat de la Segona Guerra Mundial alteraren aquesta situació. Gairebé totes les entitats culturals del país deixaren d’existir, i foren destruïts els principals edificis dedicats a les tasques musicals, de manera que només es mantingué una feble activitat clandestina. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, el nou règim començà la reconstrucció de l’estat. Es crearen noves orquestres i teatres d’òpera a tot el país, i es promogué una reforma de la didàctica musical. En aquesta reconstrucció tingueren un paper fonamental Edicions Musicals Poloneses -que publicà les obres de molts autors autòctons antics i moderns- i la Ràdio Nacional per la seva acció de difusió i suport de les activitats musicals. Els compositors es proposaren una renovació de la música polonesa. Una vegada més, el folklore fou font d’inspiració per a autors com B. Szabelski, S. Wiechowicz, Boleslaw Woytowicz, G. Bacewicz, W. Lutoslawski i R. Palester. També nasqué el Grup 49 -amb T. Baird, Jan Krenz i K. Serocki-, que tingué un paper molt important en la difusió de la música contemporània i en la formació de joves compositors, entre els quals Boguslaw Schäffer i H. Górecki.
El 1956 s’inaugurà el Festival Internacional de Música Contemporània Tardor de Varsòvia, en el qual participaren músics del país i d’arreu del món. Diversos compositors polonesos assoliren fama internacional, com ara K. Penderecki, sobretot gràcies als seus oratoris. Altres autors amb projecció fora de les fronteres poloneses són Zygmunt Krauze, Krzysztof Meyer, T. Sikorski, J. Patkowski, Andrzej Dobrowolski i W. Kilar. Aquest creixement de les activitats musicals -en particular de la música d’avantguarda-continuà al llarg del segle XX i ha inclòs també l’òpera. El 1967 fou obert el nou Teatr Wielki de Varsòvia i el nombre d’estrenes de noves òperes poloneses ha augmentat a tot el país. Entre els intèrprets del segle XX, el més destacat ha estat sense dubte el pianista A. Rubinstein, extraordinari especialista de les obres de Chopin.
Música tradicional
La música tradicional de Polònia presenta unes característiques homogènies en la major part del seu territori, però en les zones de frontera experimenta les influències de les músiques dels estats veïns. Durant segles el folklore ha estat una important font d’inspiració i de renovació estilística per als autors polonesos de música culta. A més, les elaboracions ’cultes’ de gèneres musicals tradicionals han contribuït a la modificació i successiva fixació de les mateixes formes tradicionals d’origen, com en el cas de la polonesa, la dansa més difosa a tot Europa al segle XIX. També a Polònia, com a gran part dels països occidentals, el folklore s’ha empobrit i sovint la música tradicional és cultivada amb una clara voluntat de conservació, separada generalment de les ocasions socials i de les funcions a les quals anava lligada. L’estudi i el recull de la música tradicional polonesa començaren al segle XVIII amb J.PH. Kirnberger i continuaren amb O. Kolberg al segle següent. Kolberg realitzà una llarga sèrie de monografies etnogràfiques sobre cada regió de Polònia, que a partir del 1961 s’han tornat a publicar diverses vegades. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, Jadwiga i Marian Sobieski s’han dedicat a realitzar el recull i l’enregistrament sistemàtics de la música tradicional del país, sobre la qual han constituït un arxiu de més de 75 000 documents.
La forma principal del folklore polonès és la música vocal. Sembla que els cantors conserven els repertoris d’una manera bastant estable, amb poques variacions personals, fet d’una importància considerable si es té en compte que es tracta de composicions de tradició oral. La música instrumental prové de la vocal. El cant tradicional és generalment sil·làbic, monòdic i isorítmic, i el nombre de cantors pot variar segons les zones geogràfiques i el repertori executat. Sovint els textos evidencien lligams amb moments rituals de la vida de les persones i amb el cicle de l’any. Hi ha cants per al bateig, el festeig, el matrimoni, la Pasqua o les estacions. Molt difosos a tot el país són els przyspiewki, estrofes improvisades que els balladors canten entre una dansa i l’altra. El repertori de les balades d’argument èpic o religiós també és força difós. Els instruments utilitzats per a l’acompanyament del cant o per a les danses són variats. Són molt esteses les cornamuses de diferents dimensions, com la gajdy, la dudy i la koziol, i les diverses trompetes de fusta dels pastors (ligawka, fujara i piscolka). En canvi, els instruments de corda semblants al violí anomenats zlóbcoki, gesliki i mazanki van disminuint i són substituïts per violins de producció industrial. És molt freqüent la presència de conjunts instrumentals que animen les festes populars, en els quals predominen els violins, al costat de trompetes, clarinets i el tambor, i a vegades també un acordió.
Cada regió geogràfica de Polònia es caracteritza per la presència d’uns elements estilístics propis. Les regions centrals del país constitueixen el grup més gran i homogeni de tot el folklore polonès. Hi predomina el ritme ternari tipus masurca, i el rubato és molt freqüent. L’accent dinàmic no és fix i pot caure en qualsevol punt del compàs sense tenir en compte l’accent mètric, pràctica que també realitzava Chopin en les seves masurques. A la regió meridional de Malopolska dominen els ritmes binaris de la krakowiak, una dansa de temps ràpid de la qual es té constància documental des del segle XVI i que tingué força difusió durant el XIX. A les zones occidentals del país, les influències dels cors alemanys durant el segle XIX han afavorit el desenvolupament de formes de cant en terceres, diversament de la resta del territori polonès, on el cant és monòdic. Les àrees muntanyoses de Beskidy, Pieniny, Podhale i Tatra constitueixen un únic grup folklòric amb característiques compartides amb les nacions veïnes. Les més evidents són l’absència de melodies tipus masurca i el predomini del ritme binari. En el cant s’alternen parts monòdiques amb altres de polifòniques a dues o tres veus, i els balls són acompanyats per un conjunt instrumental de violins i contrabaixos. La regió de Kurpie presenta elements del folklore dels països escandinaus, amb un temps més lent, ritmes en 5/8 i melodies amb alguns melismes. Les danses principals i més difoses de Polònia -masurca, obertas i oberek- es caracteritzen per un temps molt ràpid i ritme ternari, però existeixen variants de la masurca amb un temps lent, com la kujawiak. A les regions meridionals abunden les danses en ritme binari -tipus krakowiak-, amb moltes variants i denominacions locals. De la mateixa manera que la música tradicional polonesa presenta elements d’origen forà, el folklore polonès ha tingut influència en altres països, sobretot en els escandinaus, on el ritme de la masurca és molt difós entre les danses locals.
Bibliografia
- Wybraniec, E.: Music Culture in the Katowice Province, Katowice 1979