Música culta
Durant algunes excavacions arqueològiques dutes a terme a Suècia foren descoberts diversos instruments, datats entre el segle XIII i el segle IX aC. Es tracta, bàsicament, de trompetes de bronze, flautes, corns d’animals i algunes restes d’instruments de corda. Sembla que la música tenia un paper important en les cerimònies religioses, sobre les quals es té molt poca informació. Amb la introducció del cristianisme, hi arribaren nous gèneres musicals que s’organitzaren a partir de nous centres, les catedrals i els monestirs. S’han conservat diversos manuscrits amb mostres del cant gregorià practicat a Suècia durant l’Edat Mitjana, i hi ha testimonis escrits que parlen de cant polifònic interpretat a la catedral d’Uppsala al segle XIII. L’arribada de la Reforma, tot i que comportà canvis importants en la música sacra, com ara la introducció de textos no bíblics i la traducció al suec de l’ordinari de la missa, no significà la desaparició total del cant en llatí, que es continuà ensenyant a les escoles catedralícies.
Ja al segle XVII, a Uppsala nasqué un collegium musicum, i el 1697 fou publicat el primer llibre d’himnes suec, que incloïa les melodies que els acompanyaven. Fou també al llarg d’aquest segle, especialment durant la guerra dels Trenta Anys, que nombrosos músics alemanys es traslladaren a Estocolm. Entre ells hi havia Andreas Düben, que fou nomenat mestre de capella de la cort, càrrec que després ocupà el seu fill Gustaf. La reina Cristina introduí a Suècia els ballets de cort francesos, en voga fins a mitjan segle XVII, que foren substituïts per les òperes italianes.
Durant el segle XVIII la classe burgesa anà adquirint més protagonisme en la vida econòmica i cultural sueca, si bé la monarquia i la noblesa eren encara molt poderoses. Aquesta burgesia volia participar en l’activitat musical, i el 1731 tingueren lloc els primers concerts públics, oferts per la capella de la cort. Més tard, el 1869, una entitat anomenada Musical Areopague, embrió de la futura Reial Acadèmia Sueca de Música, també començà a celebrar concerts públics. L’òpera, fins llavors restringida a les festivitats cortesanes, conegué un moment d’expansió. El 1770 s’inaugurà l’Òpera Reial d’Estocolm. En aquesta època, el panorama operístic, i el musical en general, fou dominat pels compositors alemanys, entre ells J.M. Kraus i G.J. Vogler. El compositor nadiu més important fou J.H. Roman, que escriví una quantitat important de música instrumental. El 1771 es fundà la Reial Acadèmia Sueca de Música, que més tard fou una escola de música, i el 1782, el Nou Teatre Suec.
L’assassinat de Gustau III, el 1792, inaugurà una època de conflictes polítics durant la qual la vida musical experimentà una forta davallada. Després de la declaració de la nova constitució el 1809, el país es refeu en tots els àmbits. En aquesta nova etapa, la burgesia fou la protagonista. Durant la primera meitat del nou segle el panorama musical fou dominat pels diletants. La majoria de les noves societats musicals creades llavors, sorgides a Estocolm, Göteborg o Jönköping, eren formades per aficionats. No fou fins a la segona meitat del segle que es produí una professionalització. Nasqueren llavors les primeres orquestres professionals. El 1862 es fundà el Reial Teatre Dramàtic, i el 1864 l’escola de la Reial Acadèmia esdevingué el Conservatori d’Estocolm. Els compositors suecs del segle XIX estigueren, durant els primers decennis de la centúria, fortament influïts pel Classicisme vienès, al qual, amb els anys, s’anaren afegint certes tendències romàntiques i elements del folklore suec, que havia començat a despertar l’interès dels músics. Entre el 1814 i el 1817 aparegué el primer recull de melodies populars sueques. Entre els autors suecs més importants de la primera meitat del segle XIX hi ha B.H. Crusell, A.F. Lindblad, destacats compositors de música simfònica i de cambra, i sobretot F. Berwald. Les obres de R. Wagner no arribaren a Suècia fins a la segona meitat del segle —Rienzi fou estrenada a Estocolm el 1865—. La influència del compositor alemany és perceptible especialment en les òperes d’A. Hallén, mentre que en les d’I.C. Hallström és clara la petja de l’òpera francesa. L’obra de Hallström Den bergtagna (’L’espectre de la muntanya’, 1874) fou un dels intents per a crear una òpera nacional. El primer compositor suec que destacà per la seva obra escènica fou, però, J.A. Söderman, els lieder i peces corals del qual són també molt notables. Al final del segle sorgiren diverses societats musicals, com ara la Musikförening a Göteborg (1872) i la Filharmoniska Sällskapet a Estocolm (1885), i ja al segle XX, la Societat Filharmònica Sueca de Malmö (1902), la Societat Musical d’Estocolm (1902) i la Societat Orquestral de Göteborg (1905). També aparegueren noves sales de concerts: el 1926 fou inaugurat l’auditori d’Estocolm (Konserthuset), seu de l’Associació Concertística, i el 1935 obrí les portes el de Göteborg. En l’aspecte compositiu, el període del tombant de segle fou dominat per W. Peterson-Berger, H. Alfvén i W. Stenhammar, grans seguidors de la tradició germànica. La generació següent començà a deixar de banda l’herència romàntica i optà per llenguatges avantguardistes, com és el cas de N. Berg, O. Lindberg, K. Atterberg, T. Rangström i E. Kallstenius. Durant els anys trenta les influències més grans en els compositors suecs foren la música francesa i el neoclassicisme, perceptibles en D. Wirén i G. de Frumerie. En canvi, els anys cinquanta hi hagué un moviment de recuperació del nacionalisme romàntic, en què els models foren a S. Prokof’ev i D. Šostakovič. Entre els representants d’aquest corrent hi ha J. Carlstedt, H. Eklund, M. Karkoff i B. Linde. Pel que fa als autors més destacats del final del segle XX i el principi del XXI, cal esmentar J. Bark (nascut el 1934), F. Rabe (1935), J.W. Morthenson (1940) i I. Karkoff (1958). El 1967 es fundà l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, de prestigi internacional. Una altra formació important és la Reial Filharmònica d’Estocolm, que té l’origen en la Societat Musical d’Estocolm. La tradició coral és molt important al país, on destaquen el Cor de Nens de la Catedral de Göteborg, el Cor Masculí de la Universitat de Linköping, fundat el 1972, el Cor de la Universitat d’Uppsala, nascut el 1830 i encara actiu, i el Maria Vokalensemble, creat el 1995. A Suècia tenen lloc diversos festivals musicals, esdeveniments que abracen els gèneres més diversos. Així, per exemple, hi ha el Festival de Música de Cambra de Bastad, el de Música al Llac Siljan —dedicat a la música popular—, el de Jazz de Sandviken, el de Música Electrònica d’Estocolm (1979) i l’Internacional de Compositors d’Estocolm.
Música popular
En aquest camp hi ha molta música relacionada amb el món pastorívol i que tenia un caràcter funcional. Per cridar-se les unes a les altres, les dones, que eren les encarregades de guardar els ramats, usaven un lur (una trompeta de grans dimensions) o un corn. Hi havia diverses menes de lur: el barklur era d’escorça i feia entre 50 cm i 1 m de longitud, mentre que el länglur o näverlur, de peces de fusta de bedoll, podia fer fins a 2 m. Pel que fa al corn, era de vaca o de cabra i, després de bullir-lo i netejar-lo, se li feien diversos forats. Un altre sistema de comunicació usat tant per la gent que guardava els ramats com per la resta de la població, especialment per a avisos i comunicacions en general, era el lockrop, un cant en falset i en un to alt. Podia consistir en frases curtes o llargues i ornamentades, segons l’ocasió. També hi havia variants locals. La font principal per al coneixement d’aquesta mena de música prové d’estudis i reculls fets durant el segle XIX i, en part, dels exemples conservats.
Entre les cançons populars sueques més característiques hi ha les balades, d’origen medieval, la temàtica de les quals gira al voltant de la noblesa, la seva manera de viure, esdeveniments notoris i també creences populars. Tenen el seu origen en la poesia francesa medieval, introduïda a Suècia, probablement, al segle XIII. Progressivament es convertí en un gènere popular transmès oralment i, per tant, sotmès a variacions. Els exemples que n’han sobreviscut mostren les influències de les diverses tradicions musicals i, fins i tot, de la música sacra. A més de les balades, hi ha cançons humorístiques, cançons de jocs i de bressol. De les dues primeres resten pocs exemples, però de cançons de bressol, anomenades småavisor (literalment ’cançons petites’), encara se’n conserven força. També cal esmentar les cançons de treball, interpretades per un o diversos cantors i de ritme molt marcat, i les cançons associades a esdeveniments i festivitats anuals com ara la Nit de Walpurgis o la de Cap d’Any. D’altra banda, algunes cançons d’origen culte assoliren una difusió popular gràcies, sobretot, als fulls de paper impresos. Entre les més conegudes hi ha melodies d’O. von Dalin i de C.M. Bellman, literats suecs del segle XVIII.
L’instrument més antic que encara es toca és el nyckelharpa (violí amb claus). Data del segle XIV o del XV, i només ha sobreviscut a la part central del país. El violí, l’instrument més estès en el folklore suec, fou d’ús popular habitual aproximadament des del segle XVIII, i s’emprava per a acompanyar les danses i determinades cerimònies. Cap al final del XIX, la industrialització introduí canvis radicals en la vida pagesa a Suècia, i la seva popularitat decaigué. A més, durant aquest període també es visqué una onada de radicalisme religiós, i el violí, associat a la diversió i a les festivitats, fou considerat un element perniciós i condemnat pels predicadors. Amb el temps fou substituït per l’acordió. El repertori violinístic consistia, bàsicament, en danses de moda, com per exemple el vals o la polca al segle XIX. Durant els primers anys del segle XX hi hagué un moviment de recuperació d’aquest instrument i del seu repertori, amb l’establiment de competicions i trobades, fet que ha contribuït a la conservació de la tradició violinística.
Bibliografia
- Andersson, N.: Svenska låtar, Estocolm 1922-40, reed. 1974
- Cnattingius, C.M.: Contemporary Swedish Music, Swedish Institute, Estocolm 1973
- Horton, J.: Scandinavian Music, Faber &Faber, Londres 1963
- Prieberg, F.K.: Musik und Musikpolitik in Schweden, Herrenberg 1976