En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna del tipus trompeta cromàtica extensible. El so és generat per la vibració dels llavis de l’instrumentista, la qual és recollida per un broquet metàl·lic, de forma hemisfèrica, que pot separar-se del cos de l’instrument. Té un tub acústic de llautó i a vegades de plata, llarg, estret i cilíndric, dividit en dues seccions, una de les quals és formada per dos tubs paral·lels units per un tirany. A la part més propera a l’instrumentista, en un dels tubs s’insereix el broquet i l’altre es corba o es cargola, en els models més greus, i acaba en un pavelló petit, sovint decorat, que es projecta cap endavant. En els caps paral·lels del costat més llunyà de l’instrumentista s’insereix un altre tub de doble traç, desplaçable, acabat en un extrem per una curvatura en forma de U, els dos canons del qual queden units per un tirany que s’acciona amb la mà de manera que, pel sistema de colissa, pot allargar-se o escurçar-se la llargària del tub acústic de l’instrument. La gran versatilitat que li dona l’ús de la colissa li permet tocar passatges melòdics molt ràpids, com amb el violí i la corneta. A l’igual d’altres instruments melòdics coetanis, se’n construïren en diferents tessitures, necessàries per a la interpretació de les obres polifòniques, que formaren una família pròpia. M. Praetorius (1619), en la seva obraSyntagma Musicum, en descriu una família de quatre membres amb aquestes tessitures: contralt (de si2 fins a re5), tenor (mi2 - sol4), baix (la1 - do4) i gran baix (mi1 - la3).
El sacabutx aparegué al sud de França i nord d’Itàlia a la segona meitat del segle XV. A la península Ibèrica es poden trobar referències del seu ús des de la cort dels Reis Catòlics (~1475). Al darrer terç del segle XV i a la primera meitat del XVI formà part de bandes o conjunts, cortesans i municipals, juntament amb cornetes, flautes, xirimies, bombardes i baixons. També fou usat amb les cornetes a les esglésies per a acompanyar i reforçar o sostenir les veus en el cant litúrgic. Al llarg del segle XVI l’instrument rebé un fort impuls a Itàlia, on floriren moltes agrupacions de cornetes i sacabutxs, sobretot a Venècia i especialment en el cercle proper a G. Gabrielli, les obres del qual foren imitades pels seus deixebles. D’entre aquests destaquen l’alemany H. Schütz i el danès M. Pedersøn, que contribuïren a la difusió del sacabutx als seus països d’origen. Al segle XVII fou un dels components usuals en els conjunts instrumentals del continent europeu i les illes Britàniques, tant de música religiosa com profana. Al llarg de la primera part del segle XVIII patí petites modificacions estructurals i el seu ús decresqué; començà a ser anomenat ‘trombó’, augmentatiu del mot italià tromba, i, conegut ja amb aquest nom, el seu ús es revifà cap al final de segle en passar a formar part de les bandes militars i les orquestres.