Aquesta terminologia procedeix dels sistemes tradicionals de classificació dels instruments, però s'ha mantingut entre els músics pràctics, especialment per a reconèixer els instruments amb teclat semblant al del piano. En la classificació Hornbostel-Sachs, el fet que un instrument disposi de teclat és considerat un element d'ordre secundari, i s'expressa simplement amb -8, afegit a continuació de la numeració decimal principal. S'exclouen d'aquests instruments els aeròfons que disposen de claus per a modular els sons. En els instruments de teclat, compostos per múltiples generadors del so, aquest mecanisme permet produir sons individuals i també múltiples sons simultanis, i per aquesta raó són especialment adequats per a l'execució polifònica, tant per a les diferents veus independents del contrapunt com per als acords de l'harmonia. Aquesta propietat els ha convertit en els instruments històricament més representatius de la música occidental.
El control des d'un mecanisme de teclat s'ha aplicat a tota mena de generadors del so, adaptats a gairebé totes les classes d'instruments.
Idiòfons
Els teclats per al comandament dels batalls o martells dels jocs de campanes han donat lloc, des de l'antiguitat, als carillons. Al segle XIX, la celesta es desenvolupà a partir de martells que percudeixen plaques metàl·liques. Altres tipus de generadors com tubs metàl·lics, varetes de vidre, etc. han estat assajats en instruments de poca difusió.
Cordòfons
La família de la cítara de taula ha adoptat des de l'antiguitat diferents tipus de mecanismes de teclat. En les escultures del final del segle XIV del sostre de la capella de la Casa Boixadors —l'actual Palau Dalmases de Barcelona— apareixen, ja perfectament definits, dos tipus de cítara amb teclat, probablement un clavicordi o un clavicèmbal primitius i un escaquer. D'aquesta mateixa època data la primera descripció teòrica d'aquests instruments en un manuscrit flamenc d'Arnaut de Zwolle. El desenvolupament posterior d'aquests primers cordòfons n'ha originat tres tipus ben diferenciats: el clavicordi, amb tangents metàl·liques que percudeixen les cordes; el clavicèmbal, amb mecanisme de pinçament (saltadors), i el piano, amb una mecànica molt complexa que inclou martells —generalment recoberts de feltre— que percudeixen més suaument les cordes i un mecanisme d'escapament que en permet la vibració lliure. Algunes cítares populars europees han conservat mecanismes primitius de teclat. En els cordòfons de fricció medievals es desenvoluparen teclats sobre el mànec, com en la viola de roda i l'organistrum. Inspirant-se en el mateix principi, es construïren instruments semblants al clavicèmbal amb rodes de fricció de les cordes, com fou el cas del geigenwerk, descrit per M. Praetorius en el tractat Syntagma Musicum (segle XVII), l'únic exemplar conservat del qual és el que fabricà el 1625 l'espanyol Raymundo Truchado.
Aeròfons
L'orgue és l'instrument que millor ha representat l'evolució del teclat des de l'antiguitat. Per a alguns investigadors és, de fet, l'instrument en el qual tingueren lloc els principals processos de desenvolupament del teclat. Des de les primeres notícies i iconografia de l'orgue, de gran difusió en l'imperi Romà, es pot assegurar que es tracta d'un instrument aeròfon de tubs, però el comandament de l'aire es feia probablement des d'uns tiradors de joc horitzontal. El moment del pas d'aquest procediment al d'un teclat de palanques basculants no es coneix encara amb prou certesa, però s'ha de suposar que tingué lloc al principi de l'Edat Mitjana, ja que cap al segle XIV el teclat modern és ben palès en els orgues de coll i els positius. Aquest procés està cronològicament lligat a la integració de l'antic orgue pagà a l'església i, segons G. Blancafort, a l'adopció del mot llatí tegula (teula) per a anomenar les noves palanques. Posteriorment el mecanisme de teclat es perfeccionà i amplià, i en alguns instruments s'hi afegiren nous teclats, alguns de controlats amb els peus (pedalers). El desenvolupament de l'orgue, a l'església i la cort i com a instrument de concert, l'ha portat, per la seva mida extraordinària i pel nombre de teclats, a ser considerat el rei dels instruments de teclat. Altres aeròfons, com ara alguns de llengüetes lliures batents, han emprat, des del segle XIX, mecanismes de teclat. En són exemples, principalment, l'acordió —primer amb un únic teclat de botons i més tard amb un teclat semblant al del piano per a la mà dreta i un de botons per a l'esquerra— i l'harmònium.
Electròfons
A partir del segle XX es desenvoluparen nous instruments que aprofiten l'electricitat per a la producció dels sons, en la majoria dels quals els generadors s'accionen des d'un teclat semblant al del piano. Un dels primers fou l'orgue elèctric tipus Hammond, amb generadors electromagnètics. D'altres són les ones Martenot i el Theremin, basats en principis electrostàtics i electrònics. Més tard aparegueren els sintetitzadors de circuits oscil·lants, anomenats popularment orgues electrònics. Altres sistemes de control de programes informàtics de síntesi i maneig de bancs de sons, com els MIDI, utilitzen teclats que recorden, sovint, el del piano.
Bibliografia
- Anglès, H.: La música a Catalunya fins al segle XIII, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1935
- Baines, A.: The Oxford Companion to Musical Instruments, OUP, Oxford 1992
- Cole, M.: The Pianoforte in The Classical Era, Clarendon Press, Oxford 2000
- Donnington, R.: The Instruments of Music, Metuen & Co, Londres 1962
- Escalas, R.: Història de la música catalana, valenciana i balear. El renaixement, Edicions 62, Barcelona 2000
- Galpin, F.W.: Descriptive Catalogue of European Musical Instruments, Nova York 1902
- Hipkins, A.J.: A description and History of the Pianoforte and the older Keyboard stringed instruments, Sostente keyboard instruments, Londres 1896
- Lamaña, J.M.: Los Instrumentos Musicales en la España Renacentista, Miscelanea Barcinonensia, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1975
- Manning, P.: Electronic and Computer Music, Clarendon Press, Oxford University Press, Oxford 1985
- Marcuse, S.: A Survey of Musical Instruments, David and Charles, Londres 1975
- Montagu, J.: The Worl of Medieval, Rennaissance Music Instruments, The Overlook Press, Woodstock, Nova York 1976
- Pedrell, F.: Organografía musical antigua española, Juan Gili, Barcelona 1901
- Praetorius, M.: Sintagmatis Musici, II, De organographi, Wolfenbüttel 1619
- Sachs, C.: The History of Musical instruments, Norton, Londres 1940
- Williams, P.: The European Organ (1450-1850), Batsford, Londres 1966