L’àmbit de la seva tessitura vocal troba la seva correspondència amb el registre agut de la veu blanca i de la veu femenina. Des de l’Edat Mitjana fins a l’època del Barroc, l’escriptura de les parts agudes de cantus, superius o sopranus de la polifonia eclesiàstica estava destinada a rebre la coloració tímbrica dels nens cantors amb veu de tible. El doblatge que els ministrers feien de les parts polifòniques als centres eclesiàstics de major relleu els menà a comptar, al llarg dels segles XVI i XVII, amb la presència de cantors sopranistes adults, naturals o castrats, la potència sonora i la projecció tímbrica dels quals permetien de reforçar les veus dels tibles escolans en la interpretació de les parts agudes de la polifonia. El repertori dramàtic dels segles XVII i XVIII escrit per a l’elevada tessitura del sopranista masculí anava principalment destinat als cantors castrats que, després de l’eviració, posseïen el registre de soprano, per bé que podia ser interpretat per contratenors naturals, sopranistes o mezzosopranistes. Entre els sopranistes del segle XX cal destacar el contratenor grec Aris Christofellis.
f
Música