Al segle XVI, i fins a l’expansió de la moda dels castrati a la segona meitat del XVII, la veu de tenor, amb una tessitura molt similar a la del baríton modern, esdevingué la més important en el cant solista (protagonisme compartit amb la veu de soprano en el repertori secular). Fou en aquest període que sorgiren els primers tenors de fama internacional: Giulio Caccini, compositor de Le nuove musiche i de Nove musiche e nuova maniera di scriverle (obres fonamentals per a conèixer l’estil virtuós de les obres per a veu solista d’aquesta època), i Luigi Rossi, també cantant i compositor.
Si bé en les primeres òperes els papers de l’heroi protagonista eren interpretats en la majoria de casos per tenors (com l’Orfeu d'Euridice, de Caccini i J. Peri, l’Orfeu de La favola d’Orfeo i l’Ulisse d'Il ritorno d’Ulisse in patria, de C. Monteverdi, i els personatges principals Ormindo i Egisto de F. Cavalli), amb l’aparició dels castrati la veu de tenor passà a ocupar un segon pla i només s’utilitzà per a papers secundaris i, de vegades, còmics (com són els personatges de dones velles, bruixes i dides). A França, l’únic país on la veu dels castrati fou rebutjada, els tenors començaren a treballar el seu registre agut (amb una veu de cap propera al falset anomenada veu d'haute-contre), i es convertiren en el tipus de tenor preferit per a la interpretació dels personatges heroics principals d’obres d’operistes francesos com M.A. Charpentier, J.B. Lully i J.Ph. Rameau. Actualment, aquests papers són interpretats per tenors lleugers com Howard Crook, Jean-Paul Fouchecourt i Mark Padmore. Durant la primera meitat del segle XVIII les veus de tenor començaren a guanyar importància, de manera que ja en les òperes de G.F. Händel se’n poden trobar personatges de certa rellevància, com Bajazet en Tamerlano, Grimoaldo en Rodelinda, Emilio en Partenope, etc. Al final del segle, en les opere serie de W.A. Mozart i els seus contemporanis, la veu de tenor, en la majoria de casos en el personatge del rei, adquirí una importància escassament inferior a la de la prima donna o del primo uomo (soprano i castrato respectivament).
Des del punt de vista tècnic, fins al final del segle XVIII les veus de tenor es caracteritzaren per les seves qualitats líriques i per la utilització del falset en el registre agut (voce di testa, ’veu de cap'). Al principi del XIX, l’expressió voce di testa passà a definir la veu de cap de tenor (generalment a partir del fa3), i el falset quedà restringit a les notes més extremes com un efecte vocal (cal destacar el fa4 que apareix en I puritani, de V. Bellini). En aquest període de transició vers un tipus de veu de tenor més robusta destacà el cantant Gilbert Duprez, el primer tenor que cantà un do4 amb la veu de pit. Aquest fet provocà un canvi extremament sobtat en les preferències dels compositors i del públic amb relació a la veu de tenor, que d’una manera definitiva recuperà el seu paper de protagonista, sovint en un context teatral dramàtic o tràgic. A partir d’aquest moment, les que tingueren més èxit foren les veus grans i robustes, amb una important capacitat de projecció i amb aguts potents. Aquest procés culminà en els papers de Tristany i Sigfrid de R. Wagner i en l'Otello de G. Verdi.
Al segle XIX, l’òpera deixà de ser un espectacle exclusivament creat per a donar relleu a una ocasió determinada i es començà a configurar un repertori operístic internacional. A partir d’aquest canvi en la concepció de l’òpera els cantants foren cada vegada més sol·licitats per a interpretar obres que no havien estat específicament compostes per a ells; l’escriptura de la majoria de papers operístics, per tant, ja no estigué condicionada per les característiques vocals i tècniques d’un cantant en particular. Això originà una ràpida categorització de les veus, en general en funció de la tessitura i de la presència sonora requerides.
En la veu de tenor es poden distingir, a grans trets, les categories de tenor lleuger, tenor líric i tenor dramàtic. El tenor lleuger posseeix en general una veu relativament petita, però amb una gran facilitat per a cantar en el registre agut i per a executar passatges d’agilitat. Arturo d'I puritani (V. Bellini), Ernesto de Don Pasquale i Tonie de La fille du régiment (totes dues de G. Donizetti) i els rossinians Almaviva (El barber de Sevilla), Ramiro (La Cenerentola), Lindoro (L’italiana in Algeri), Orestes (Ermione) i Rinaldo (Armida) són papers adequats per a aquesta categoria vocal. Luigi Alva, els tenors catalans Eduard Giménez i Dalmau González, Raúl Giménez, Rockwell Blake, Chris Merritt i William Matteuzzi han sobresortit en aquest repertori. Tot i ser un tipus de veu molt especialitzat, el tenore altino o contraltino és la més aguda de les veus de tenor, capaç de cantar en una tessitura molt extrema sense utilitzar la veu de falset, com el personatge de l’astròleg d'El gall daurat, de N. Rimskij-Korsakov.
En el repertori de tenor líric es troben papers com Don Ottavio en Don Giovanni, Belmonte en El rapte del serrall i Tamino en La flauta màgica, totes tres de W.A. Mozart, Nemorino en L’elisir d’amore, de G. Donizetti, Elvino en La sonnambula, de V. Bellini, Tom Rakewell en The Rake’s progress, d’I. Stravinsky, i Aron en Moses und Aron, d’A. Schönberg. Altres papers lírics com el d’Edgardo en Lucia di Lammermoor, el Duc de Màntua en Rigoletto, el Faust de Ch. Gounod i el Werther de J. Massenet han esdevingut repertori estàndard per als tenors, independentment de la seva categoria vocal. Des del final del XIX fins a l’actualitat, la majoria de tenors, com els mítics Enrico Caruso o Luciano Pavarotti, han hagut d’incorporar en el seu repertori papers de la més diversa classificació. Tito Schipa, els catalans Hipòlit Lázaro i Joan Oncina, Peter Pears (per al qual foren escrits la majoria dels papers de les òperes de B. Britten), Alfredo Kraus, Nicolai Gedda, Anton Dermota, Fritz Wunderlich, Peter Schreier i Francisco Araiza han destacat en aquest repertori.
En la categoria de tenor lirico dramatico (de més presència sonora que el líric) es poden incloure la majoria de papers de les òperes romàntiques verdianes (Macduff en Macbeth, Adorno en Simon Boccanegra, Riccardo en Un ballo in maschera) i puccinianes (Rodolfo en La bohème, Cavaradossi en Tosca, Pinkerton en Madama Butterfly), així com Don José en Carmen, de G. Bizet, Lenskij en Eugeni Oneguin, de P.I. Cajkovskij, Turiddu en Cavalleria rusticana, de P. Mascagni, Peter Grimes de B. Britten, El rei Príam d’M. Tippet, Aspern en The Aspern papers, de D. Argento, etc. Alguns dels més reconeguts intèrprets d’aquests personatges han estat Miguel Fleta, Beniamino Gigli, Giacomo Lauri-Volpi, Aureliano Pertile, Jussi Björling, Franco Corelli, Carlo Bergonzi, Neil Shicoff i els catalans Jaume Aragall i Josep Carreras.
El repertori de tenor lirico spinto es caracteritza per un determinat tipus d’escriptura en què la potència i la capacitat de projecció de la veu esdevenen un tret imprescindible en els passatges orquestrals més densos. Personatges com Don Alvaro en La forza del destino, de Verdi, i el Chénier de Giordano són exemples d’aquest tipus d’escriptura, on han sobresortit els tenors Giovanni Martinelli i Giuseppe di Stefano.
Ernani, Manrico en Il Trovatore, Radamés en Aïda i Otello, de G. Verdi, i Calaf en Turandot, de G. Puccini, constitueixen el repertori bàsic del tenore robusto (terme italià equivalent a tenor dramàtic), que trobà en Francesco Tamagno (el primer Otel·lo), el català Francesc Viñas, Mario Del Monaco i, actualment, Plácido Domingo els seus representants més evidents. En el repertori alemany aquest tipus de tenor rep el nom de heldentenor, amb una tessitura lleugerament més central que el robusto. Aquesta veu començà a ser requerida al segle XIX per personatges com el protagonista de Fidelio, de L. van Beethoven, i en la grand opéra francesa en obres com Robert le diable, de G. Meyerbeer, i Benvenuto Cellini, d’H. Berlioz. Lauritz Melchior, el heldentenor més important del segle XX, Wolfgang Windgassen, John Vickers, Siegfried Jerusalem i Peter Hofmann han estat alguns dels tenors heroics més reconeguts, interpretant habitualment personatges com Sigfrid, Tristany i Sigmund en La valquíria, de R. Wagner, i el Bacchus en Ariadna auf Naxos i l’Emperador en La dona sense ombra, ambdues de R. Strauss.
Com a contrapunt a la figura de l’heroi de la majoria dels personatges d’aquesta categoria vocal, es pot destacar, com a curiositat, la tradició dels tenors antiherois com el nan Mime en Sigfrid i Loge en L’or del Rin, de Wagner. Aquests personatges es poden entendre com un desenvolupament d’altres papers anteriors de característiques similars, com el Monostatos de La flauta màgica, de Mozart.
En l’àmbit de la música antiga i l’oratori han destacat els tenors Marius van Altena, Kurt Equiluz, Nigel Rogers, Anthony Rolfe Johnson i el català Josep Benet. Altres tenors com Fritz Wunderlich, Peter Schreier, Manuel Cid i més recentment Ian Bostridge han dut a terme una intensa tasca en el camp del recital.