Durant els ducats de Felip el Bo (1419-67) i de Carles el Temerari (1467-77) aquesta regió de l’est de França esdevingué un centre polític de primer ordre amb dominis territorials que abraçaven bona part del nord de França i els Països Baixos. Fou també un centre cultural i musical de gran importància, segurament el més brillant del seu temps. Musicalment la cort borgonyona fou molt cosmopolita i, encara que la denominació Escola de Borgonya no es refereixi a compositors nascuts en el territori, gairebé tots els compositors més importants del primer Renaixement hi mantingueren relacions més o menys estables. Entre els noms que tradicionalment s’adscriuen a aquesta escola destaquen els de Gilles Binchois, Hayne van Ghizeghem, Pierre Fontaine (mort ~1450), Nicolas Grenon (~1380-1456), Robert Morton i Antoine Busnois. Guillaume Dufay també ha estat sovint relacionat amb aquesta escola, encara que de fet mai no formà part de manera regular de la capella musical de la cort borgonyona. Aquests compositors cultivaren sobretot la chanson polifònica profana en llengua francesa, un gènere molt refinat amb evidents influències italianes i angleses. L’Escola de Borgonya donà origen a l'Escola Francoflamenca, encapçalada per G. Dufay i Johannes Ockeghem.