La majoria d’aquests compositors possiblement estigueren associats a la catedral de Notre-Dame o bé a l’església de Sant Esteve, temple més antic que s’alçava en el mateix lloc on ara hi ha la catedral. Altres compositors d’aquesta escola foren actius probablement a les esglésies de Sainte-Geneviève-du-Mont, Saint-Germain-l’Auxerrois o a l’abadia de Sant Víctor. Els compositors agrupats sota aquesta denominació destacaren principalment pel conreu de les formes de la polifonia religiosa, especialment l'organum i el conductus. Encara que la tradició historiogràfica ha acceptat aquesta denominació sense gaires problemes, les poques dades històriques de què es disposa, però, no permeten parlar amb propietat d’escola i més aviat caldria referir-se a aquest repertori com el de l’època de Notre-Dame. Tan sols es coneixen els noms de dos compositors clarament relacionats amb l’anomenada Escola de Notre-Dame, Léonin i Pérotin. A més, els seus noms han arribat únicament a través de les mencions d’un tractat del final del segle XIII, obra d’un estudiant anglès de nom desconegut i resident a París anomenat Anònim IV. En aquest tractat es conserven únicament quatre manuscrits i alguns fragments amb versions posteriors del repertori polifònic del Magnus liber organi, el volum molt probablement recopilat per Léonin i destinat als serveis litúrgics de Notre-Dame entre el 1160 i el 1180. El repertori conservat inclou trenta-cinc responsoris, una dotzena d’arranjaments del Benedicamus Domino, una vintena de graduals i quaranta al·leluies per a la missa. Alguns dels manuscrits també contenen un gran nombre de clausulae substitutòries. El conjunt es completa amb conductus i motets. Una de les grans aportacions de l’anomenada Escola de Notre-Dame és la utilització del ritme modal i el desenvolupament d’una notació rítmica que, amb el temps, donà pas a la notació mensural.