La Primera Escola de Viena designa el grup de grans compositors vienesos del final del segle XVIII i principi del XIX (F.J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven). Molt rarament, però, s’usa la paraula ’Escola’ per a referir-se als representants d’aquest període. Per aquest motiu, quan es parla simplement de l''Escola de Viena', hom es refereix a la ’Segona'. Aquesta és representada pels seus tres compositors més destacats, és a dir, Schönberg i els seus deixebles A. von Webern i A. Berg, tot i que n’inclou d’altres que en algun moment es relacionaren amb el músic austríac, com Robert Gerhard, alumne seu.
L’any 1903 Schönberg, acabat d’arribar de Berlín, començà els seus cursos a l’escola d’Eugenie Schwarzwald, a Viena. Egon Wellesz, Heinrich Jalowetz i Erwin Stein, i també Webern i Berg, que iniciaren les classes el 1904, foren alguns dels seus alumnes. Després de la Primera Guerra Mundial s’aglutinaren al seu voltant una sèrie de deixebles més joves (alguns dels quals també estudiaren amb Webern o Berg): Josef Polnauer, Hanns Jelinek, Hanns Eisler, Winfried Zillig, Viktor Ullmann, Hans Erich Apostel i, entre d’altres, el ja esmentat Gerhard, que seguí Schönberg a Berlín l’any 1925. A la capital alemanya tingué alumnes destacats, com Nikos Skalkottas, els quals, tot i que no estudiaren a la capital austríaca, es poden incloure com a membres de l’Escola de Viena.
Schönberg no tan sols treballà amb compositors sinó que també es relacionà amb intèrprets destacats, com el violinista Rudolf Kolisch, els pianistes Rudolf Ser-kin i Edward Steuermann, entre d’altres, o el director Hans Swarowsky, a més de teòrics com Erwin Ratz o Josef Rufer. Les seves idees artístiques i la intensa influència de la seva personalitat dominaren la Segona Escola de Viena. La recerca radical d’un nou llenguatge, derivat, però, de la gran tradició musical austroalemanya, i la creença en l’alt significat ètic de la música foren compartides pels seus deixebles, molts dels quals seguiren les passes del seu mestre i adoptaren, com a compositors, el llenguatge atonal i la tècnica dodecatònica, si bé alguns, com Eisler, es distanciaren més endavant del seu pensament.