El 1920 Henri Collet publicà l’article Les cinq russes, les six français et M. Satie. Amb aquest títol, que feia una comparació amb els compositors russos coneguts com a Grup dels Cinc, es donava carta de naturalesa a un grup de compositors francesos que fins aleshores s’havien autodenominat Les nouveaux jeunes. El 1917 havia tingut lloc el primer concert que incloïa música de tots ells. Jean Cocteau, que l’any 1918 havia publicat el famós manifest Le coq et l’arlequin, va aportar legitimació ideològica al grup, que es va definir pel seu rebuig del Romanticisme, molt especialment de R. Wagner, però també per la desconfiança envers els ideals artístics de C. Debussy. Les Six pretenien crear una música francesa, lliure de la influència alemanya i vinculada a la vida moderna, tendint a la simplicitat, l’humor i les al·lusions a músiques urbanes com el jazz. Erik Satie representà el seu ideal a seguir. Les Six van col·laborar en dues obres conjuntes (Album des Six per a piano, i el ballet Les mariés de la tour Eiffel). Durant els primers anys de la dècada dels vint el grup va anar perdent unitat. En veritat, el temperament i la categoria artística de cadascun d’ells era massa diferent per a una entesa més enllà de les circumstàncies del moment. Per exemple, el caràcter més seriós de la música de Honegger té poc a veure amb els ideals plantejats per Cocteau el 1918. Entre els components del grup, actualment només Honegger, Milhaud i Poulenc han conservat el reconeixement general com a compositors de categoria superior.