Tot i que la ciutat de Barcelona disposà d’un conjunt instrumental al seu servei des de l’Edat Mitjana, no fou fins el 1886 que l’alcalde Francesc de P. Rius i Taulet decidí de crear una institució estable que dugués a terme amb competència la tasca del protocol institucional i de la difusió artística. Josep Rodoreda fou nomenat director de la renovada entitat el 2 de març de 1886. El 6 de juliol del mateix any s’aprovà el reglament de l’Escola Municipal de Música, la finalitat de la qual era la de preparar els instrumentistes de la Banda. Rodoreda tingué cura de la fixació de la plantilla -60 professors, nomenats per concurs públic- i de la consecució gradual d’un prestigi que es palesà a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, on la Banda obtingué el primer premi en el concurs nacional i el segon en l’internacional. Posteriorment, però, inicià una davallada i a la meitat dels anys noranta la seva situació comportà que Rodoreda es veiés obligat a dimitir (1896). El substituí Antoni Nicolau, figura de prestigi musical que gràcies a la seva reconeguda capacitat de gestió aconseguí que l’Escola es convertís en un autèntic conservatori. La tasca de la direcció real de la Banda (tot i que Nicolau n’era el responsable jurídic) fou encomanada a Celestí Sadurní -gendre de Rodoreda-, amb l’apel·latiu de "músic major". Sadurní morí sobtadament el 1910. Convocades les oposicions per a la vacant, que guanyà Joan Lamote de Grignon, el dictamen tècnic no fou tingut en compte, i la plaça s’atorgà a Teodoro San José. La injustícia del fet motivà la protesta de tot el món musical de Barcelona i fins i tot de Catalunya. Lamote, reposat en el càrrec el 1914, redactà un pla de reorganització, amplià la plantilla fins a 89 músics i convertí la formació en una Orquestra Simfònica d’Instruments de Vent, dedicada totalment a l’educació musical del poble, a més de transcriure tot el repertori simfònic per a la Banda. Richard Strauss dirigí aquesta orquestra l’any 1925 i se l’endugué de gira a Alemanya el 1927. Del 1929 al 1939, el cicle dels "Concerts Simfònics Populars" constituí la dedicació més important de la formació, que el 18 d’abril de 1936 inaugurà el XIV Festival de la SIMC. Un cop acabada la guerra, Joan Lamote, i també el seu fill Ricard, rebé represàlies i fou desposseït del càrrec. El succeí, a títol provisional, Ramon Bonell. Després d’uns anys de davallada, la Banda es recuperà a partir del 1957 gràcies a Joan Pich i Santasusana, que tornà a reorganitzar-la. Des d’aleshores, s’ha anat adaptant a les necessitats del temps i, sense perdre el seu objectiu original, ha estat dirigida per Josep González (1967-69), Enric Garcés (1969-79), Francesc Elias (1979-80), Albert Argudo (1980-93) i Josep Mut (des del 1993).
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Bonastre i Bertran, Francesc: La Banda Municipal de Barcelona: cent anys de música ciutadana, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1989
- Caballé i Clos, Tomàs: La música "oficial" de la Ciudad de Barcelona: apuntes para la historia de la Banda Municipal, Edic. Ariel, Barcelona 1946