En la partitura, conjunt o cadascun dels signes que indiquen aquesta combinació. Actualment, en els instruments de corda amb mànec (violí, guitarra, llaüt) la digitació sol indicar-se amb xifres aràbigues de l’1 al 4 començant per l’índex. El polze, que fa de pinça amb la resta, no hi intervé de manera directa. En els sistemes de notació antics (tabulatura), basats en la representació gràfica de les cordes de l’instrument amb una indicació numèrica del trast on calia prémer amb el dits, rarament s’usaren indicacions de digitació.
En els instruments de tecla (piano, orgue, clavicordi, clavicèmbal) la digitació s’indica amb xifres aràbigues de l’1 al 5, començant pel polze. Un dels principals documents sobre les digitacions i la tècnica del teclat, el primer a tractar del tema d’una manera extensa, fou l'Arte de Tañer Fantasía, de Tomás de Santa María (Valladolid, 1565). D’aquesta època ençà no es troba gairebé cap altre tractat de música de tecla que no faci ús de les digitacions en les explicacions teòriques i pedagògiques. Al llarg de la història de la música europea s’han succeït diferents escoles d’interpretació de la música de teclat amb les seves digitacions característiques. Entre les principals cal esmentar la hispanoitaliana descendent de la renaixentista de T. de Santa María, en la qual el polze no passa mai per sota dels altres dits; la flamencogermànica, desenvolupada des de J.P. Sweelink fins a l’època de J.S. Bach, en la qual aparegué l’oposició del polze (segle XVII); l’escola francesa, representada per Couperin amb la introducció de les terceres paral·leles amb dits alternats, i, finalment, el desenvolupament de la tècnica moderna, basada en l’oposició del polze, la regularitat i l’alternança de dits en les repeticions, establerta a partir del Classicisme, i que tingué com un dels seus baluards principals el vienès Karl Czerny (1791-1857). A partir del segle XIX es pot considerar una constant, en les edicions d’obres per a teclat, el fet de trobar indicacions més o menys rigoroses de les digitacions, situades a sobre i a sota dels diferents pentagrames. Les revisions de les obres dels grans mestres fetes pels virtuosos o els representants de les escoles pianístiques de moda, amb les indicacions precises sobre les digitacions de cada passatge, representaven un testimoni de qualitat i un incentiu comercial en l’elecció entre les diferents versions.
Pel que fa als instruments de vent, les primeres digitacions s’expressaren mitjançant figures amb petits cercles alineats que representaven els forats que els dits havien de tapar; si hi havia un forat a la part posterior, se situava al costat esquerre del primer. En el tractat de flauta de bec La Fontegara, de S. Ganassi (Venècia, 1535), els cercles negres signifiquen forats tapats, i els blancs, forats oberts. Aquest procediment gràfic es mantingué amb una tradició constant i encara es conserva en la majoria de mètodes moderns per a instruments de vent. Un nou sistema, anomenat ’sistema americà', s’anà imposant al llarg del segle XX. Aquest substitueix els cercles amb sèries de nombres alineats en posició horitzontal, començant amb l’1 per al forat més proper a l’embocadura de l’intèrpret i el 0 per al forat del polze.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Nieto i López, Albert: La digitación pianística, Fundación Banco Exterior
- EDHASA, Madrid 1987