Fins el 1896 estigué vinculada a la Banda Municipal de Barcelona, i la primera seu de l’escola fou al carrer de Lledó; Josep Rodoreda fou director de les dues institucions. Rodoreda volia donar a conèixer la música als joves i estimular-los perquè componguessin a través d’una institució oberta a totes les tendències estètiques i que, a més, reunís tots els recursos necessaris per a una completa formació artística. La seva gestió fou durament criticada i abandonà el càrrec l’any 1896.
Del 1896 al 1930 el substituí A. Nicolau, i la direcció de la banda fou delegada a C. Sadurní. També l’any 1896 l’escola es traslladà al Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella, fins que pel febrer del 1928 s’inaugurà la nova seu de l’escola al carrer del Bruc. L’any 1911 es creà el càrrec de sotsdirector de l’escola i Enric Morera l’ocupà fins el 1935. Morera fou molt popular entre l’alumnat, i per les seves classes de composició passaren músics com Jaume Pahissa o Xavier Montsalvatge. Entre els mestres més destacats d’aquella època hi hagué el professor de piano Joaquim Canals, pare de la pianista Maria Canals, i Bernardí Gálvez i Josep Soler com a professors de violoncel. Al final del mandat de Nicolau s’originà una dura polèmica interna a causa de l’elecció de Lluís Millet com a nou director (1930-39). El motiu fou que Millet, figura de gran rellevància pública i política i representant de posicions conservadores més afins a les de l’Ajuntament, passà per davant de Morera per exprés desig del consistori. Tomàs Buxó i Eduard Toldrà foren alguns dels professors més destacats dels anys de la postguerra.
Quan Millet deixà el seu lloc, se succeïren en la direcció, durant un any, J. Suñé, F. Alfonso i, finalment, J.B. Lambert, que ocupà el càrrec entre el 1940 i el 1945. Els seus cinc anys de mandat es caracteritzaren sobretot pel fet que la institució passà de ser escola a ser conservatori —el 1963 obtingué el reconeixement oficial de conservatori superior de música. No fou, però, fins el 10 de gener de 1945 que, gràcies a l’esforç de Lambert, es feu efectiu el nou pla d’estudis per decret de l’Ajuntament, que obligava a ampliar càtedres, plantilla de professors i assignatures. Joaquim Zamacois guanyà per oposició el càrrec de director el 1945, en morir Lambert, i l’ocupà fins el 1965. Dugué a terme una sistematització acadèmica de les matèries teòriques. El 1946 es creà la càtedra de música antiga, que fou ocupada per Joan Gibert Camins, i s’inaugurà el Museu Municipal de Música de Barcelona de la mà de Josep Ricart i Matas. S’organitzaren concerts regulars dels alumnes més avançats, per als quals es crearen beques per a anar a ampliar estudis a l’estranger. Zamacois incentivà els contactes amb altres conservatoris europeus i durant el seu mandat hi hagué cursets i conferències a càrrec de personalitats com F. Baldelló, L. Dallapiccola o N. Yepes. El 1952 Joan Pich i Santasusana fou nomenat sotsdirector, i el 1964, en jubilar-se Zamacois, fou director interí fins el 1968. Aquest mateix any n’ocupà la direcció, fins que el 1977 deixà el càrrec. La seva gestió se centrà principalment en la regularització de la situació dels professors i de l’ensenyament. Es convocaren oposicions per resoldre la problemàtica del gran nombre de mestres interins i s’oferiren nous serveis, com el de la biblioteca. També intentà incorporar el conservatori a la universitat i establir una col·laboració en la formació de mestres d’educació musical tant de l’ensenyament primari com del secundari. Un altre punt important de la seva gestió fou la descentralització del conservatori, raó per la qual traslladà els alumnes de preparatori i primer de solfeig a cinc grups escolars dependents de l’Ajuntament. També volia possibilitar la interpretació musical durant el període d’estudis i per això impulsà de forma decisiva la construcció de l’auditori, tot i que no s’inaugurà durant el seu mandat. Mantingué de manera estable els cicles d’audicions amb alumnes i exalumnes i les visites de professionals de prestigi. El 1968 plantejà la necessitat de la selecció de l’alumnat per mitjà d’exàmens d’ingrés, però la proposta no fou admesa per l’Ajuntament.
Xavier Turull fou escollit director el 1977 i durant el seu mandat s’inaugurà l’auditori, amb una classe magistral de Rosalyn Tureck. Turull aconseguí fer estable durant un cert temps l’orquestra del conservatori, dirigida per Edmon Colomer, amb un repertori barroc i de música de cambra contemporània. El Museu Municipal de Música fou traslladat el 1980 fora de l’edifici, a la casa Quadras, i canvià el nom pel de Museu de la Música de Barcelona. Es feren els primers passos reals per a la creació de la biblioteca i s’hi destinà un espai a l’edifici del conservatori. Turull dimití el 1982 per conflictes amb l’Ajuntament, i Maria Cateura ocupà el càrrec de directora interina durant l’inici del curs 1982-83 fins que el consistori nomenà director, el 25 de gener de 1983, Marçal Gols. Gols descentralitzà el conservatori, sobretot davant el fort increment d’alumnes, especialment de solfeig, decisió que provocà protestes internes. Limità les matrícules d’instruments com el piano o la guitarra i fins i tot rebaixà el nombre de professors de piano i augmentà, en canvi, les matrícules per a instruments de corda. El seu mandat conclogué davant la forta oposició interna per part de professors i alumnes i fou substituït per Pilar Figueras com a directora interina (1988). El 1989 Francesca Ruiz ocupà la direcció fins que l’Ajuntament, el 1998, amb l’oposició de gran part del professorat, nomenà Carmen Vila com a nova directora, que ocupà el càrrec fins el 2001. Posteriorment, assumiren el càrrec de director Maria Teresa Roig (2001-05), David Martí (2005-08), Albert Llanas (2008-19) i, des del 2019, el violoncel·lista Lito Iglesias.
L’any 2000 hi eren vigents el pla d’estudis de l’any 1966 i el corresponent a la LOGSE. Amb un centenar de professors en plantilla, hi havia uns 1.200 alumnes del pla antic, entre oficials i lliures, i uns 300 del nou. Els primers podien cursar el grau mitjà i el superior, però la resta només el grau mitjà. Fins el curs escolar 2000-01, fou l’únic centre públic de Catalunya que impartia ensenyaments musicals de grau superior, però a partir de la posada en marxa de l’Escola Superior de Música de Catalunya aquell any els deixà d’impartir i només oferí cursos fins a grau professional. El 15 de setembre de 2004 es canvià el nom de manera definitiva i passà a denominar-se Conservatori Municipal de Música de Barcelona.
Entre les personalitats que han estudiat o han exercit (o encara exerceixen) la docència en aquest centre hi ha Antoni Besses, Vicenç Acuña, Xavier Boliart, Salvador Brotons, Xavier Montsalvatge, Antoni Ros Marbà, Albert Guinovart i Manuel Oltra.
Bibliografia
- Aviñoa, X.: La música i el Modernisme, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1986
- Aviñoa, X.: Cent anys de Conservatori, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1987
- Baldelló, F.: La Música en Barcelona, Librería Dalmau, Barcelona 1943
- Galí, A.: Música, teatre i cinema, dins Història de les Institucions i del moviment cultural a Catalunya, Fundació Alexandre Galí, Barcelona 1984
- Perelló, M.: Els nostres conservatoris de música, el que són i el que haurien de ser, Martí Marí Editor, Barcelona 1930
- Zamacois, J.: De l’escola municipal de l’any 1886 al Conservatori Superior de Música del 1963, Ajuntament de Barcelona, Barcelona 1963
- Reglamento del Conservatorio Superior Municipal de Música de Barcelona: 1949, Casa Provincial de Caridad, Barcelona 1949