És la seu d’aquesta institució, que n’és la propietària, i un dels centres principals de la vida musical catalana.
Formalment és digne de ser remarcat el tractament de l’espai sobre el qual fou bastit, la preeminència atorgada al factor lumínic, la decoració de temàtica floral i l’harmonia volumètrica. A l’exterior, de maó vist, cal assenyalar una gran balconada amb una columnata de motius florals, l’escultura de Miquel Blay La cançó popular i un mosaic de Lluís Bru al·legòric de l’Orfeó Català. La seva sala de concerts, de planta oval i parets de vidre, amb platea i dos pisos, té una capacitat superior a 2.000 persones. A l’hemicicle, hi destaquen les al·lusions escultòriques de Pau Gargallo i Dídac Masana a la cançó popular i a la música universal; i el fris de l’absis, amb divuit muses o deesses de la música, obra de l’escultor Eusebi Arnau i el mosaïcista Lluís Bru. El sostre és presidit per una gran claraboia central de vidre policromat amb una cúpula invertida. Participaren també en la decoració el mosaïcista Mario Maragliano, el pintor Miquel Massot i els vitrallers Antoni Rigalt i Jeroni F. Granell. El 1908 fou guardonat per l’Ajuntament de Barcelona amb el premi al millor edifici.
Al llarg del temps han actuat al Palau les màximes figures mundials de la interpretació; en són exemple, entre molts d’altres, els solistes instrumentals Pau Casals, Wanda Landowska, Arthur Rubinstein, Fritz Kreisler, Alícia de Larrocha, Yehudi Menuhin, Wilhelm Kempf, David Ojstrakh, Arturo Benedetti Michelangeli, Claudio Arrau, Daniel Barenboim, Narciso Yepes, Maurizio Pollini o Mstislav Rostropovič; els solistes vocals Maria Barrientos, Elisabeth Schwarzkopf, Jessye Norman, Victòria dels Àngels, Dietrich Fischer-Dieskau, Renée Fleming, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, Teresa Berganza o Joan Pons; les orquestres filharmòniques de Berlín, Viena, Munic o Israel, les de Chicago, Filadèlfia i París, la Philharmonia Orchestra, el Concentus Musicus de Viena o Le Concert des Nations; i els directors Herbert von Karajan, Karl Böhm, Hermann Scherchen, Sergiu Celibidache, Claudio Abbado, Zubin Mehta, Carlo Maria Giulini, Lorin Maazel, Jordi Savall, Nikolaus Harnoncourt o Jesús López Cobos. Hi han actuat, també, figures capdavanteres de la composició: com a pianistes, Enric Granados, Olivier Messiaen, Frederic Mompou, Francis Poulenc, Sergej Prokof’ev, Maurice Ravel, Sergej Rakhmaninov o Ottorino Respighi; com a directors, Pierre Boulez, Alfredo Casella, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Ernesto Halffter, Arthur Honegger, Vincent d’Indy, Erich W. Korngold, Witold Lutoslawski, Bruno Maderna, Darius Milhaud, Krzysztof Penderecki, Ildebrando Pizzetti, Arnold Schönberg, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Joaquín Turina, Héitor Villa-Lobos o Anton von Webern.
El 1936 fou seu del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, i s’hi estrenà el Concert per a violí d’Alban Berg.
El 1971 fou declarat monument historicoartístic d’interès nacional i objecte d’una acurada restauració. Del 1982 al 1989 —sota la presidència de Fèlix Millet i Tusell, i dirigides per Òscar Tusquets—, s’hi feren unes importants obres d’ampliació (construcció d’un edifici annex dedicat a serveis complementaris) i de remodelació (recuperació de característiques pretèrites), d’una gran importància per a l’actualització del Palau en les seves prestacions. Anaren a càrrec del Consorci que des del 1983 regeix l’entitat, integrat, juntament amb l’Orfeó Català, per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. El 1997 el Palau fou designat per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat. El 1999 se n’inicià una nova i definitiva fase d’ampliació, que comportarà —a més d’una important redefinició urbanística de l’entorn— la construcció d’una sala per a audicions de música de cambra i per a altres usos polivalents, la consecució del projecte de Domènech i Montaner de mostrar exempta la façana lateral fins ara oculta, l’ampliació de la plaça adjacent per a fer-hi concerts a l’aire lliure, i la possibilitat de disposar de serveis complementaris (oficines, restaurant, etc.).
La vida del Palau dels nostres dies ha estat fortament dinamitzada per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana amb els diversos cicles que hi organitza —"Palau 100", "Diumenges al Palau", "Concert de tarda", "Concerts Simfònics", "El Primer Palau", "Cobla, Cor i Dansa" i "Les Escoles al Palau"—, els quals cobreixen més d’un centenar dels 300 concerts anuals que s’hi celebren, seguits per gairebé mig milió de persones. La Fundació també impulsa, i finança en gran part, les obres de remodelació i ampliació actualment en curs.
Bibliografia
- Artís, P.: Pedres Vives. Palau de la Música Catalana, ed. Barcino, Barcelona 1998
- Carandell, J.M., Pla, R. i Vivas, P.: El Palau de la Música Catalana, Triangle Postals, Barcelona 1996
- Garcia-Martín, M.: Benvolgut Palau de la Música Catalana, Catalana de Gas, SA, Barcelona 1987
- Sàbat, A.: Palau de la Música Catalana, ed. Escudo de Oro, S.A. Barcelona 1991
Complement bibliogràfic
- Sàbat, Antoni: Palau de la Música Catalana, Editorial Escudo de Oro, Barcelona 1974
- Artís i Benach, Pere: Pedres vives, Palau de la Música Catalana. patrimoni de la humanitat, Editorial Barcino
- Fundació Orfeó Català, Barcelona 1998
- Vives Fierro, Antoni
- Ibàñez Escofet, Manuel: Palau de la Música Catalana, Àmbit Serveis Editorials, Barcelona 1987
- Crosas, Jaume: El Palau de la Música Catalana, Caixa de Terrassa, 1987
- Artal, Margarida: El Palau de la Música Catalana: material per al mestre, Ajuntament de Barcelona, Institut Municipal d’Educació, Barcelona 1984
- Domènech i Girbau, Lluís
- Llimargas i Casas, Marc: El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, Lunwerg
- Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana
- Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 2000
- Semblança Frederic Mompou: 1893-1987, Palau de la Música Catalana, 13 d’abril-13 de maig de 1993, 13 de abril-13 de mayo de 1993, Fundación Isaac Albéniz
- Electa, Madrid 1993
- Pujol i Pons, Francesc: El vol d’una cançó, conferència donada al Palau de la Música Catalana el 17 de novembre de 1929, amb la col.laboració de N’Andreua Fornells de Sayós (sopran), Joan Sayós (baríton) i Joan Gibert (pianista), Revista Musical Catalana, Barcelona 1929?