La veu funciona com un instrument de la família del vent: l’aire expulsat per la caixa toràcica durant l’expiració fa vibrar les cordes vocals en passar per l’estretor de la glotis tot provocant un so fonamental. Aquest s’amplifica i s’articula a les cavitats de ressonància supraglòtiques (la part superior de la faringe, la boca i les fosses nassals), que en fan modificar l’altura, la intensitat i, sobretot, el timbre.
En el cant, i segons la intensitat del so emès, es diu que hom canta a sota veu (sotto voce), amb un fil de veu, a mitja veu (mezza voce) o a plena veu (piena voce). Amb relació a la qualitat del timbre, es parla de veu blanca quan la cavitat de ressonància és petita, de veu clara quan predominen els harmònics aguts, de veu de pit quan la ressonància es fa a l’interior de l’aparell vocal, de veu engolada o gutural quan en la seva emissió hi intervenen el vel del paladar i la gola, de veu bitonal quan s’emeten dos o més sons de diferent timbre durant la fonació i de veu afònica quan emmalalteix.
Elements bàsics de l’aparell fonador
Els tres elements bàsics que constitueixen l’aparell fonador són la manxa pulmonar, l’oscil·lador laringi i les caixes de ressonància supraglòtiques.
Manxa pulmonar
Durant la respiració, en situació de repòs, els pulmons acumulen aire mitjançant la inspiració, el qual s’expulsa amb la següent expiració; la caixa toràcica retorna llavors a la situació inicial, prèvia a la següent inspiració. La quantitat d’aire que es pot acumular en inspirar profundament varia segons l’individu, d’acord amb l’edat i el sexe de la persona. Durant la fonació, la caixa toràcica actua com una bomba ventiladora: en inspirar, gràcies als músculs inspiratoris (diafragma, intercostals externs), s’acumula aire que en ser expulsat cap a la tràquea permet la fonació. En aquest moment, les cordes vocals se situen a la línia mitjana i oposen resistència al pas de l’aire, cosa que provoca un augment de pressió subglòtica (Psg). Aquesta varia segons l’agudesa i la intensitat del so que es vol emetre. Per a cantar en un to intermedi a mitja veu es necessita una pressió de 10 cc d’aigua. L’elasticitat pulmonar i la capacitat d’aire acumulat són suficients per a mantenir una pressió subglòtica contínua. Si es canta en un to agut i en veu alta la Psg augmenta a 20 cc, i en el cas d’un so amb accent dinàmic, cal que els músculs expiratoris (abdominals, intercostals interns) es contreguin amb força per tal d’augmentar encara més la Psg. Quan es canta piano o en un to greu, la Psg disminueix. El diafragma i els músculs intercostals interns poden frenar l’aire, impedint que s’escapi, quan es vol mantenir un so durant més de 10 segons. Amb una bona tècnica, el cantant ha d’arribar a dosificar, regular i equilibrar amb el mínim esforç l’aire acumulat.
Oscil·lador laringi
En cantar, l’aire travessa l’espai glòtic, fent vibrar la mucosa de les cordes vocals amb el nombre de vibracions o cicles per segon (hertz) corresponents a la nota que es vol emetre. El to fonamental de la veu dependrà de la mida de la laringe, del sexe i de l’edat de l’individu. Un nounat, que té la laringe i un aparell fonador petits, emet un so més agut que un home, de manera que el to fonamental espontani de la fonació pot variar dels 350 Hz en el nen fins als 80 Hz en l’home; pot augmentar fins a 1 390 Hz en el fa5 en la dona o disminuir fins a 73,3 Hz en el re1 en el baix profund. El teorema de Bernoulli recorda que quan un fluid (en aquest cas l’aire expirat) circula dins un tub (la tràquea) i passa per un punt estret (les cordes vocals), les parets del tub se senten atretes cap al seu interior. Com que les parets mucoses de les cordes vocals són elàstiques i es troben succionades en direcció inferior-superior, vibren de sota a sobre, de llur cara inferior cap a la part superior, produint tantes interrupcions del pas de l’aire com nombre de vibracions del to fonamental que executen.
Caixes de ressonància
La veu disposa d’una caixa de ressonància múltiple en forma de F. La laringe supraglòtica, amb el vestíbul laringi, i la faringe, amb les seves tres parts -laringofaringe, orofaringe i rinofaringe-, constitueixen de baix a dalt el pal de la F; les cavitats nasal i bucal completen la caixa. La veu pot ressonar només a la faringe i al nas, o només a la faringe i la boca, segons si el vel del paladar es troba elevat o no, o si clou amb força o deixa passar part de l’aire. Segons la posició dels òrgans articulatoris mòbils (llengua, llavis, paladar tou) respecte als fixos (paladar dur, dents), s’interromp la veu tot modificant-ne el timbre.
En els sons nasals, la veu ressona a la cavitat nasal, i en els orals, a la bucal. Els vibrants, com el so de la /r/, s’executen amb vibració lingual, i els laterals, deixant lliure el pas lateral de la cavitat bucal mentre s’oclou amb la llengua el pas central. Les vocals s’articulen en bombar la llengua en la cavitat bucal mentre sona la veu, en contrast a les consonants que oclouen totalment o parcialment el pas de l’aire.
Impostació de la veu
Segons J.E.F. Sundberg, la característica tímbrica de la ressonància que produeix la impostació permet sentir la veu del cantant per sobre d’altres o per sobre de l’orquestra. Quan es vol articular un so, el tub de ressonància o tracte vocal aconsegueix intensitats diferents segons la posició que adoptin els llavis, la mandíbula, la llengua, el paladar, la faringe i la laringe. En analitzar acústicament l’espectre de la veu s’observa que en lloc d’una corba descendent on la fonamental (F0) sigui la nota més intensa i els harmònics més aguts les menys intenses, es dona una línia de pics. El tracte vocal reforça certs parcials de la nota fonamental emesa per les cordes vocals, fet que produeix un espectre de la veu amb uns pics d’energia anomenats formants. El primer formant, F1, depèn de la forma dels llavis, el segon, F2, de la forma del cos de la llengua i el tercer, F3, de la forma de la faringe i el paladar. El quart formant, F4, resulta molt important per al timbre de la veu i per a distingir una persona d’una altra i depèn de la forma i amplitud de la hipofaringe i del ventricle de Morgagni. Les freqüències dels formants estan determinades per la forma del tub vocal, la seva llargada i amplitud en els diferents punts principals. Segons l’obertura o el tancament dels òrgans articulatoris i la relació de cadascun amb els altres, en una vocal determinada s’aconsegueix reforçar o disminuir l’audibilitat d’uns formants o els altres. Quan s’arrodoneixen els llavis la freqüència dels formants decreix i es té la impressió que s’emeten sons més greus, mentre que en somriure, aquesta freqüència augmenta i sembla que la veu s’aguditzi. Quan es compara l’espectre vocal d’un cantant mentre canta amb la veu ben impostada i la d’ell mateix quan articula la mateixa paraula tot parlant, s’observa que, si canta, apareix un formant suplementari, entre F3 i F4 a la vora dels 3 kHz, mentre que en parlar n’apareixen dos, entre F3 i F4 i entre 2-3 kHz. Aquest pic suplementari s’anomena formant del cantant i és característic de la veu impostada. Quan apareix es diu que el cantant cobreix, enfosqueix o acoloreix la seva veu. Per a aconseguir-ho, cal canviar la forma dels òrgans articulatoris fins que s’assimilin els formants de les vocals al formant suplementari. Sovint els professors de cant demanen a l’alumne que en emetre el so /a/ l’assimili a una /o/, o bé canti la /e/ oberta com una /e/ tancada.
Si es vol obtenir una bona impostació de la veu cal, doncs, baixar la laringe respecte a la seva posició de repòs; allargar la faringe per a reforçar els harmònics greus dels sons; relaxar els músculs masseters per tal d’engrandir la cavitat bucal i faríngia; flexibilitzar i agilitzar al màxim la llengua i els llavis, i mirar que el paladar no es trobi massa baix. Si es vol obtenir una impostació de qualitat caldrà treballar el timbre de cada nota i de cada vocal, ja que, per a l’articulació de les diferents vocals i consonants i per a cada nota, varia la posició dels òrgans articulatoris i, per tant, es pot modificar la impostació de la veu. Si es té en compte que la major part de cantants disposen d’una extensió vocal de dues octaves, cal intentar trobar el formant del cantant per a cadascun dels 24 semitons de la seva extensió i per a cada vocal, cada consonant sonora i les seves combinacions.
Bibliografia
- Alió, M.: Reflexiones sobre la voz. Clivis Publicacions, Barcelona 1983
- Perelló, J., Caballé, M. i Guitart, E.: Canto-Dicción, foniatría estética, Editorial Científico-Médica, Barcelona 1982
- Sundberg, J.: The Science of the Singing Voice, Northern Illinois University Press, Illinois 1987
Complement bibliogràfic
- Alió, Myriam: Los espacios de la voz, la autora
- Casa Beethoven, Barcelona 1995
- Alió, Myriam: Reflexiones sobre la voz, Clivis Publicacions, Barcelona 1983, 1993