Perquè això sigui possible cal que el sistema estigui sotmès a una força recuperadora que l’empenyi cap a la posició d’equilibri cada vegada que se n’allunya. Aquesta força pot tenir orígens molt diversos. En el cas d’un pèndol prové de l’atracció gravitatòria, mentre que en el cas d’una corda de piano és conseqüència de la seva tensió i característiques elàstiques. Una altra força que sempre va associada a un oscil·lador és la de dissipació, responsable de l’extinció del moviment (si no s’actua contínuament sobre l’oscil·lador per tal de mantenir-lo) i que també pot tenir orígens diversos segons el sistema concret de què es tracti. Els instruments musicals són un bon exemple de sistemes d’oscil·ladors acoblats. Tots ells consten d’un oscil·lador primari (cordes o columnes d’aire) que, en el cas dels instruments de corda, s’acobla a un oscil·lador secundari que fa de ressonador (caixa o taula de ressonància). En alguns instruments de vent, el moviment de l’oscil·lador primari controla el d’un altre oscillador (llengüetes) encarregat de regular l’aportació d’energia externa necessària per a compensar les dissipacions internes. També es coneix amb el nom d’oscil·lador la part d’un instrument electròfon (com un sintetitzador o les ones Martenot) que consta d’un circuit, dispositiu o aparell destinat a produir oscil·lacions elèctriques.
m
Música