És habitualment una superfície de fusta o altres materials (pell, materials sintètics), paral·lela a la direcció i al pla de les cordes en les cítares (cítara), i perpendicular en les arpes (arpa). Sobre aquesta taula s’hi fixen els elements de transmissió de les vibracions: ponts, celletes, clavilles i clauets o botons. En alguns instruments la tapa tanca un espai buit, formant un ressonador anomenat caixa harmònica o caixa de ressonància.
Com a part estructural suporta la tensió i pressió de les cordes i això fa que les seves propietats mecàniques siguin especialment responsables de la qualitat del so. Els materials més emprats tradicionalment en la seva construcció són les fustes resinoses com el pi, l’avet o el xiprer.
En els instruments del tipus cítara sense mànec, la taula en segueix la forma del perímetre. Tant en els de teclat (clavicèmbals, pianos) com en aquells que no en tenen (cítares populars), la taula és tallada en gruixos diferents i sovint reforçada amb costelles interiors (costella), que contribueixen a la transmissió de les vibracions. Els ponts poden ser mòbils o fixos, encolats sobre la tapa. En els instruments antics es practicaven obertures per a facilitar la ressonància. En els clavicèmbals, les taules es decoraven amb motius florals i animals. La taula dels instruments de mànec pot ser plana (guitarres) o tallada en volta (violins i violes) i sovint té obertures, boques o efes per a alleugerir la vibració i la comunicació acústica entre l’interior de la caixa i l’aire exterior. En aquests instruments, un únic pont transmet la vibració.