El heavy-metal ('metall pesant’ en anglès) aparegué al final dels anys seixanta, influït també per la psiquedèlia, i grups com Cream i Jimi Hendrix Experience. Del blues, en deixà de banda la tradició i el swing, i conservà la importància de la guitarra, els solos, els ritmes rígids i senzills i els riffs interminables. A això hi afegí potents amplificadors per a la guitarra i per a un baix tan contundent com la bateria. En el heavy-metal, la melodia o l’estructura de la cançó no és tan important com el virtuosisme en la guitarra, la tècnica, la destresa i la rapidesa, que només s’alenteix per a les balades, també molt importants en aquest estil. Les cançons, sovint llarguíssimes amb una gran successió de solos, aconseguiren captar l’atenció d’un públic jove cansat de pop i rock, tou musicalment i amb pretensions transcendentals en continguts. Els primers que popularitzaren el nom foren els Steppenwolf l’any 1968, però els veritables pioners del gènere foren Deep Purple i Led Zeppelin. Més tard vingueren altres grups i artistes, com ara Thin Lizzy, Blue Oyster Club, Iron Maiden, Judas Priest, AC/DC, Metallica, Scorpions, Whitesnake, Guns N’Roses o Sepultura. Després d’una certa inflexió al final dels anys setanta, el heavy es recuperà amb una gran capacitat d’adaptació a noves influències, tot donant lloc a subgèneres com el trash, el grindcore, el grunge, l'speed metal o el funk metal.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Sierra i Fabra, Jordi: Heavy metal, enciclopedia: historia & A-Z bio’s, Edicomunicación, Barcelona 1986
- Bonet, Magda: Heavy metal, Celeste, Madrid 1997
- Martínez i Garcia, Sílvia: El "heavy-metal" a Barcelona: aportacions a l’estudi d’una música popular
- Martínez i Garcia, Sílvia: Enganxats al heavy: cultura, música i transgressió, Pagès editors, Lleida 1999
- Sierra i Fabra, Jordi: Led Zeppelin: la furia del heavy rock, Unilibro, Barcelona 1979