afinació

f
Música

Acció de modificar les freqüències associades a les notes que emet un instrument per tal d’ajustar-les a un sistema d’afinació predeterminat.

L’afinació pot dur-se a terme prèviament a la interpretació musical o durant la interpretació. En el primer cas, es parla d’afinar l’instrument. En la majoria dels instruments de vent, la llargària de la columna d’aire continguda dins del tub és el paràmetre fonamental d’afinació. En els instruments de llengüetes de canya, la seva variació s’aconsegueix enfonsant més o menys el barrilet o el tudell dins del tub principal. En els de metall, hi ha un tros de tub previst per a tal fi que es pot incorporar a la llargària total mitjançant un petit mecanisme. En les flautes, la posició de l’embocadura és el que es pot regular. En els tubs labials dels orgues, es juga amb el grau de tancament de l’extrem de sortida del tub, el qual es regula bé directament estrenyent o eixamplant el tub, bé apropant o allunyant una tapadora. En els tubs de llengüeteria dels orgues, el tub només fa el paper de ressonador; la freqüència de la llengüeta és el que en determina l’afinació; els paràmetres d’afinació de les llengüetes són la seva rigidesa i la seva massa, i ambdós es poden variar modificant la posició de la raseta. En el cas dels instruments de corda, el paràmetre d’ajustament és la tensió, la qual es pot augmentar o disminuir mitjançant les clavilles sobre les quals s’enrotllen les cordes. En el cas dels instruments d’arc, aquest paràmetre es pot fer més precís per mitjà dels afinadors situats a l’extrem oposat de les clavilles.

Quan l’afinació es porta a terme durant la interpretació, es parla d’afinar les notes. No tots els instruments tenen la possibilitat d’afinar les notes. Així, els orgues o els pianos no permeten cap altre ajustament tret del previ. En els instruments de vent que ho permeten, el paràmetre de control és la pressió de bufada -una pressió elevada comporta un augment de freqüència, i viceversa-; en els de corda, és la posició dels dits damunt de la corda (la qual cosa equival a una variació de la seva llargària efectiva). En el cas dels instruments d’arc, la pressió d’aquest sobre la corda consitueix un segon paràmetre de control.

Bibliografia
  1. Asselin, P.Y.: Musique et Temperament, ed. Costallat, 1984