En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna de llengüeta doble. A la cort de Versalles imperà la moda de recrear ambients i situacions més o menys bucòlics. A tal efecte, s’estengué l’ús d’alguns instruments la sonoritat dels quals era tinguda per ’rural’ o ’pastoril'. És el cas de la musette, que evolucionà ràpidament com a instrument cortesà. De dimensions reduïdes, tenia dos tubs melòdics i un nombre variable de bordons, tots ells de llengüeta doble. Els tubs melòdics eren dos oboès de secció cilíndrica connectats l’un amb l’altre. El més llarg, combinant forats i claus, produïa tota l’escala cromàtica. En els models més evolucionats, el tudell -tub a través del qual es bufa per omplir d’aire el sarró- fou substituït per una manxa que se situava entre el costat i l’avantbraç del músic i era accionada pel mateix braç o bé se subjectava a la cintura i es manxava pressionant amb el colze. Eren instruments luxosos; el sarró anava folrat amb una tela rica de seda o vellut, molt sovint adornada, i els oboès i tubs solien ser d’ivori. Compositors com J. Hotteterre, J.B. Boismortier, J.Ph. Rameau, etc. escriviren tractats i composicions per a la musette, com a instrument solista, en duo o bé en combinació amb altres instruments o com a instrument acompanyant. El seu ús aristocràtic es perdé entorn del 1750.
Música