El trinat, antigament gruppo, té diverses variants que caracteritzen la seva interpretació. Aquestes n’afecten el començament, la durada i la finalització. Així, el trinat pot començar amb la nota principal o amb l’auxiliar superior, i també anar precedit d’un altre ornament; la seva durada pot reduir-se al començament de la nota o bé abastar tot el seu valor (en aquest darrer cas, existeix la possibilitat d’afegir una resolució al trinat, és a dir, la combinació amb un altre ornament que enllaci amb la nota posterior). Tots aquests diferents tipus de trinat s’indiquen amb signes (generalment poc explícits) o notes, però també poden ser introduïts i modificats a voluntat dels mateixos intèrprets. És per això que cal tenir presents alguns factors dels quals depèn una correcta aplicació de l’ornament, com són, entre d’altres, la funcionalitat musical del trinat (resolució de cadències, prolongació d’un so, etc.) i les tendències estètiques dominants en cada època. A mode orientatiu, és majoritàriament acceptat que al Barroc i al Classicisme el trinat comença per l’auxiliar superior, i que, a partir de llavors, el criteri s’anà modificant.
m
Música