També és conegut pels noms joc de timbres, lira campana i campana lira. En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon d’entrexoc directe que pertany al grup dels de percussió directa o amb teclat. La màxima ressonància s’obté fixant les làmines de manera que els seus extrems descansin damunt un suport de feltre per tal d’amortir-ne la vibració al mínim possible o bé mantenint-les en suspensió damunt els punts nodals. El glockenspiel d’orquestra consisteix en trenta planxes d’acer muntades sobre una caixa transportable que es desplega com una taula i se sosté damunt un suport, de manera que les làmines queden ordenades en dues fileres, amb l’aparença d’un teclat de piano. Cada peça sper semitons, cosa que significa que es pot aconseguir una escala cromàtica que sona en una tessitura que va del sol2 al do5. Les macetes són poc feixugues, amb caps petits i rodons. N’hi ha de goma dura o blana, fil, fusta o metall. Habitualment s’usa per a interpretar línies melòdiques però s’hi poden fer acords. En alguns casos tenen tubs de ressonància o bé punts de suspensió mòbils per a ajustar els punts nodals sobre els quals descansen i així fer-ne augmentar o minvar la ressonància. Un altre model, menys usat, té dins una caixa les barres sonores, que són colpejades per baix amb uns martellets metàl·lics accionats amb un teclat. Amb aquest model és possible fer passatges ràpids i combinacions harmòniques. Sembla que el primer que feu servir un glockenspiel de teclat fou G.F. Händel, l’any 1738, a l’oratori Saül. Més endavant, W.A. Mozart l’usà a La flauta màgica (1791) per fer el so de les campanetes màgiques de Papageno. Durant el segle XIX se n’anà generalitzant l’ús progressivament.
m
Música
Glockenspiel
© Fototeca.cat/ Idear