Les hamamèlides són predominantment llenyoses i anemòfiles, sovint amb flors unisexuals.
El roure cerrioide (Quercus cerrioides) és un representant típic de les hamamèlides més comunes: un arbre anemòfil, amb les flors agrupades en aments.
Montserrat Comelles
Es tracta d’una subclasse relativament uniforme, que representa una línia d’angiospermes especialitzades en la pol·linització anemòfila. Per bé que en algunes famílies d’hamamèlides dominen les herbes, preponderen en general les formes llenyoses, amb els teixits conductors força evolucionats; són molt sovint arbres forestals de gran importància a les zones temperades i fredes. En pocs casos es dóna encara entomofília, sobre flors de periant més o menys vistent, però molt més sovint hom troba flors molt reduïdes, unisexuals i, alhora, reunides en inflorescències denses i d’estructura complexa, els aments. Les masculines produeixen molt de pol·len de grans lleugers i petits, amb tres obertures cadascun. Les femenines duen pocs carpels soldats, o només un, però normalment crien un sol primordi seminal. Els fruits més freqüents són les núcules. Cal interpretar que aquests vegetals han assolit un gran perfeccionament en l’anemofília precisament pel fet d’haver evolucionat en zones relativament pobres en insectes, i que això ha estat possible, a més, perquè es tracta de plantes que tendeixen a fer poblacions extenses.
Atès el nombre d’espècies que la formen (unes 3500), aquesta és una de les subclasses més petites. Les hamamèlides es degueren originar, ja molt al principi de l’evolució de les angiospermes, a partir de plantes relacionades amb les magnòlides i paral·lelament a les primeres ròsides, sí no és que unes i altres tingueren un mateix origen. La presència de tanins en totes dues subclasses és una de les proves principals, no ja de la seva proximitat relativa, sinó també de la seva probable rel comuna, ja que aquestes substàncies són del tot absents a les magnòlides.