Saxifragàcies (1-3) i grossulariàcies (4-6). 1 Saxifraga tridactylites: a planta sencera, menuda i feble i de fulletes trilobades (x 0,5); b flor (x 3). 2 Corona de reina (S. paniculata): a aspecte general, amb diverses rosetes de fulles a la base i una tija ben florida (x 0,5); b detall d’una fulla, voretada de petites dents calcificades (x 2); c petita porció d’un pedicel floral, cobert de pèls glandulars (x 9); d flor (x 3); e i e’ fruit capsular, encara immatur i ja obert, respectivament (x 3). 3 Fetgera blanca (Parnassia palustris): a planta sencera, de fulles basals i flor solitària (x 0,5); b flor ben oberta, amb cinc estams fèrtils i cinc estaminodis nectarífers retallats en lacínies (x 1). 4 Fragment fruitat de Ribes alpinum, un dels ribers, de fulletes palmatipartides (x 0,5). 5 Brot en fruit de R. petraeum (x 0,5). 6 R. uva-crispa: a brot, que duu fortes espines (x 0,5); b flor, de pètals menuts i ovari ínfer (x 3); c flor seccionada longitudinalment (x 3); d fruit en baia (x 1).
Eugeni Sierra
Família de distribució gairebé cosmopolita, evita, però, les grans zones desèrtiques i intertropicals. Es compon d’unes 700 espècies —quasi 40 viuen espontànies als Països Catalans— repartides en 40 gèneres. La majoria són herbàcies, perennes o anuals, i són rares les subarbustives. Gairebé totes tenen fulles simples i esparses, o aglomerades en rosetes basals. Fan flors més o menys vistoses, amb nèctar ben aparent, de simetria radiada i peces lliures: cinc sèpals, cinc pètals, generalment deu estams i dos carpels poc o molt soldats entre ells. Els ovaris són molt sovint semiínfers, altres cops ínfers, i fruiten normalment en petites càpsules. La diversitat del grup dona peu a la seva divisió en subfamílies, de les quals ens són pròpies les saxifragòidies i les parnasiòidies. La primera conté les saxífragues (Saxifraga), gènere que comprèn gairebé la meitat de les espècies de la família, i la segona es veu representada, a casa nostra, tan sols per la fetgera blanca.
Les saxífragues i la fetgera blanca
El nom Saxifraga, això és, trenca-pedres, fa referència a l’hàbitat fissurícola que ocupen les saxífragues més típiques; cal aclarir, però, que més que trencar pedres, s’instal·len a les escletxes que s’hi han produït per altres motius. La més majestuosa de totes, la corona de rei (S. longifolia), és una planta molt elegant, que consta d’una densa roseta basal de fulles, circular i fins de 30 cm de diàmetre. Cada fulla, linear espatulada i carnosa, està voretada de petites dents blanques que són, de fet, excrescències de carbonat càlcic procedents dels substrats carbonàtics que habita la planta, i que són expulsades per ella mateixa a través de petits porus. La corona de rei passa molts anys sense florir i, l’últim any de la seva vida, forma una espectacular panícula fins de mig metre d’alçada, molt ramificada i coberta de flors blanques ben vistoses i aromàtiques. És una planta pròpia, a casa nostra, de les penyes dels Prepirineus, i reapareix, sota una forma un xic diferent, als ports de Beseit i a la serra d’Aitana. Són força semblants a la corona de rei S. paniculata, de fulles més curtes i tota ella més petita, molt corrent a les muntanyes pirinenques, i S. callosa subespècie catalaunica, també més petita i endèmica de les penyes ombrejades de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt. Totes dues, també calcícoles i fissurícoles, s’anomenen, per comparació amb la seva congènere precedent, corona de reina.
Té un aspecte ben diferent de les espècies esmentades Saxifraga corbariensis, de les muntanyes valencianes i catalanes, exclosos els Pirineus i els Prepirineus, i que viu també a les escletxes de roca. Les seves fulles són laxes, amb un llarg pecíol i terminades en lòbuls estrets, més o menys ternats. Tota la planta és viscosa, lluent, a causa de les glàndules que la cobreixen. Les flors, delicades i de color blanquinós, es formen sobre tiges centrals sense fulles, ramificades a la part superior. És una herba tinguda per remeiera, com altres congèneres d’aquest grup que s’empren en general com a balsàmiques. Moltes són comunes als Pirineus, com la menuda S. moschata, que fa denses gespes de rosetes a les escletxes i a les pedrusques de l’alta muntanya, cobertes a l’estiu de petites floretes d’un blanc grogós; alguna es restringeix a una zona reduïda, com l’herba de sant Segimon (S. vayredana), endèmica del massís del Montseny.
Saxifraga tridactylites és, a diferència de les plantes precedents, una petita herba anual, de pocs centímetres d’alçada i d’aspecte ben feble. Duu fulletes terminades en tres lòbuls, cosa que vol recordar l’epítet tridactylites, tres dits, i fa petites flors blanques. Bé que poc aparent, és força freqüent a gran part del país, als terraprims carbonàtics, en companyia d’altres teròfits fugaços. Per acabar el tractament d’aquest gènere tan ben representat a la nostra flora, sobretot a la pirinenca, recordarem S. aizoides, la qual, com alguna altra congènere, viu als llocs aigualosos de l’alta muntanya; és una herba de poc més de mig pam, de fulles cilíndriques i carnoses, amb aspecte de crespinell, i de flors de color groc daurat que s’obren ben entrat l’estiu.
La fetgera blanca (Parnassia palustris) és una herba delicada, de vora un pam d’alçada, amb fulles basals de limbe cordiforme. Al capdamunt de la tija, obre una flor blanca bastant gran que, com a particularitat, conté cinc estaminodis terminats en lacínies fines que segreguen nèctar. Es fa arreu dels Pirineus, a les mulleres i als herbassars higròfils.