Timeleàcies. 1 Matapoll (Daphne gnidium): a fragment d’una branca amb la inflorescència terminal (x 0,5); b detall d’una flor amb els quatre estams superiors (x 3); c flor amb el periant obert per a mostrar dues rengleres d’estams i el pistil, seccionat (x 3). 2 Bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta): a fragment d’una branca (x 0,5); b glomèrul de flors densament recobert de pèls (x 3); c periant d’una flor funcionalment masculina, obert per a mostrar els estams i el pistil rudimentari (x 5); d flor femenina, amb pistil i sense estams (x 5); 3 Bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria); a aspecte general d’una branca florida (x 0,5); b detall d’una flor (x 3).
Eugeni Sierra
Es tracta d’un grup format per mig miler d’espècies arbustives i herbàcies, distribuïdes per la major part del món, setze de les quals són presents als Països Catalans. Les timeleàcies tenen les fulles enteres, simples i generalment esparses i les flors, hermafrodites o funcionalment unisexuals, formades per quatre o cinc sèpals soldats d’aspecte petaloide, vuit estams disposats en dos verticils i un ovari súper. Una característica de les timeleàcies europees és que els falta la corol·la.
Les bufalagues
Les bufalagues (Thymelaea) difereixen dels dafnes per les fulles generalment més petites, el fruit madur inclòs dins el calze persistent i les flors poc oloroses. Gairebé a tota la franja litoral de les terres catalanes i en alguns indrets de l’interior, a les parts més meridionals, s’hi fa la bufalaga hirsuta (Th. hirsuta), arbust que arriba a fer un metre d’alçada, molt ramificat, i de branques poc o molt pèndules. Les fulles, tomentoses a l’anvers i glabres al revers, són de mida molt petita i es disposen poc o molt aplicades tot al voltant de les tiges. Les flors, grogues i menudes s’obren entre l’octubre i l’abril. A les terres que s’estenen aproximadament entre els rius Llobregat i Millars, cap als primers mesos de l’any, es troba florida la bufalaga tintòria (Th. tinctoria). Es tracta d’una mateta d’un o dos pams d’alçada, d’un to grisós i tiges gruixudes recobertes de nombrosíssimes cicatrius foliars. Tal com indica el seu nom popular, té propietats tintòries i s’havia utilitzat per a tenyir la llana de color groc. Es fa a les brolles i a les pastures seques, sempre sobre sòls carbonatats. En algunes parts dels Pirineus, hi viu una raça propera, la subespècie nivalis, de fulles més petites i tiges prostrades. A Mallorca i Menorca, des de la franja costanera fins a les parts altes de les muntanyes, s’hi troba la bufalaga velutina (Th. velutina), planta de flors groguenques, totalment recoberta d’una pilositat llanosa, pròpia de les platges i dels matollars muntanyencs calcícoles.
Els dafnes
Detall de l’àpex d’una branca de matapoll (Daphne gnidium), amb flors i fruits en diversos estadis de maduració. Observeu les flors, de periant tubular, blanques al capdamunt i verdoses a. la resta, agrupades en inflorescències, i els quatre estams superiors, ben visibles.
Fototeca.cat / MC
El matapoll (Daphne gnidium) és un arbust baix, de poc més d’un metre, perennifoli, molt fullós a l’extrem de les branques però ben pelat a la base. Té les flors d’un color blanc o crema, aromàtiques, agrupades en inflorescències terminals, i els fruits, de la grandària d’un pèsol, de color vermell viu. Es fa a les garrigues, als matollars, als prats secs, etc., principalment a les comarques litorals, però penetra una mica cap a l’interior. Als boscos caducifolis, i a molts alzinars muntanyencs, es pot trobar el lloreret (D. laureola), petit arbust de fulles de color verd fosc, molt més grans que les del matapoll, agrupades al capdamunt de les tiges. És una planta estesa per bona part d’Europa, present al Principat, però absent del País Valencià i de les Illes. Les fulles i els fruits, com en l’espècie precedent, són laxants molt forts. D. rodriguezii és una espècie endèmica de la part N de Menorca que viu a les màquies litorals sotmeses a la forta acció de la tramuntana. Fa les flors rosades o verdoses, aromàtiques, i un fruit drupaci vermellós.