Xavier Font
Es tracta d’una petita família d’arbres i arbusts que viuen sobretot a les zones temperades boreals o, alguns, a les tropicals i subtropicals. La formen poc més d’un centenar d’espècies, una de les quals, el sanguinyol (Cornus sanguínea), n’és l’únic representant a casa nostra. És un arbust o arbret que deu el nom vulgar al color roig, com de sang, que prenen els seus brots joves. Es fa a les bardisses i als boscos humits i és comú a la Catalunya humida i més rar vers el S.
Les cornàcies fan les fulles generalment oposades i simples, i les flors, més aviat petites, en inflorescències corimbiformes poc o molt denses. Són flors tetràmeres o pentàmeres, de sèpals i pètals soldats i d’estams alternats amb els pètals i disposats en un sol verticil. A la base d’aquests estams, s’hi troba un disc nectarífer, i l’ovari, en el qual intervenen des d’un fins a quatre carpels soldats, és ínfer i dona fruits bacciformes o drupacis. Certes cornàcies són de fusta dura, comparable al corn, cosa que recorda el nom Cornus; per això, algunes s’empren en treballs d’ebenisteria. L’ús més general de les plantes d’aquesta família, però, és en jardineria. Hom en cultiva algunes espècies arbustives de flors vistoses, i també d’altres més per les seves fulles que no per les flors; és el cas de l’aucuba (Aucuba japonica), mata de fulles persistents, lanceolades i curiosament tacades de groc.