Les euforbiàcies

Euforbiàcies. 1Euphorbia helioscopia: a aspecte general (x 0,5); b detall d’un ciati amb la càpsula tricoca en fase de maduració i els estams ja despresos (x 3); c quatre fases en la maduració d’una flor masculina del ciati (x 10). 2 Euphorbia segetalis: detall d’un ciati amb la flor femenina, les masculines i les glàndules en forma de «croissant» (x 3). 3 Melcoratge (Mercurialis annua): a fragment d’un peu masculí amb les inflorescències espiciformes allargades (x 0,5); b detall d’una flor masculina (x 3); c detall d’un estam (x 14); d fragment d’un peu femení (x 0,5); e aspecte del fruit cobert de pèls rígids, format per dues cavitats (x 3). 4 Ricí (Ricinus communis): a fulla peltada formada per set folíols serrats, i inflorescència amb les flors masculines a la base i les femenines a l’àpex (x 0,3); b detall d’una flor masculina amb nombrosos estams (x 1); c detall d’una flor femenina seccionada, amb tres estils i tres estigmes bifurcats (x 1); d detall d’una grana (x 1).

Eugeni Sierra

Més de 5000 espècies fan part d’aquesta important família, estesa principalment per les zones tropicals i temperades de tot el món. Comprenen des de petites herbes anuals fins a arbusts i arbres. Alguns dels seus representants tenen aspecte cactiforme. Hi ha euforbiàcies que produeixen substàncies de gran interès industrial, com el cautxú que s’extreu d’Hevea brasiliensis; d’altres s’utilitzen per a beneficiar-ne substàncies medicinals, coml’oli de ricí, de Ricinus communis, alimentàries, com la mandioca, de Manihot utilissima, o tintòries, com el tornassol, de Chrozophora tinctoria. La coneguda flor de pasqua (Euphorbia pulcherrima) i d’altres espècies d’aquest mateix gènere són cultivades com a plantes d’interior.

Atesa la gran diversitat de la família, pocs són els caràcters comuns a tots els seus representants. Només les flors, unisexuals i solitàries o bé agrupades en inflorescències complexes, i el fruit, una càpsula tricoca que prové d’un ovari súper, són trets generals a gairebé totes les euforbiàcies. La presència de làtex és característica d’alguns dels gèneres (Euphorbia), però no és pas universal a la família. A les euforbiàcies s’observa una evolució de l’estructura floral consistent en la disminució del nombre de peces, fins que les flors queden reduïdes a un sol element. A les més primitives el periant encara és complet, però a les més evolucionades els pètals i els sèpals són absents i els estams es redueixen a un de sol. Posteriorment, aquestes flors tan simplificades s’agrupen en inflorescències complexes que simulen una flor senzilla (pseudant).

El ricí, les mercurials i el tornassol

Dins la seva àrea de distribució natural, el ricí (Ricinus communis) és un arbust que pot atènyer 4 m, però quan es cultiva en indrets d’hivern fred, mor cada any i, per tant, es comporta com una planta anual. Les fulles fan fins a 60 cm de llargada, són palmades i tenen de cinc a nou lòbuls poc o molt dentats. A l’axil·la de les fulles superiors s’originen unes grans inflorescències en panícula, a la base de les quals hi ha les flors masculines, amb cinc sèpals i un nombre elevadíssim d’estams amb els filaments ramificats i nombroses anteres. A la meitat superior de la inflorescència hi ha les flors femenines, formades per un ovari tricarpel·lar. El fruit conté tres granes grosses i lluents de més d’1 cm de llargada, tòxiques, de les quals s’extreu l’oli medicinal i industrial. El ricí és originan de les zones tropicals, però es troba cultivat i naturalitzat a bona part de casa nostra, principalment a les parts més càlides de la regió mediterrània.

El melcoratge (Mercurialis annua) és una herba anual, pròpia dels ambients nitrificats d’una bona part del país, que en climes temperats arriba a florir gairebé tot l’any. Té les tiges quadrangulars i les fulles oposades. Generalment és dioica. Els peus masculins són de color més clar i fan les flors, formades per tres sèpals i un nombre indeterminat d’estams lliures, en petits glomèruls inserits en peduncles axil·lars. Els peus femenins, de color verd fosc, duen les flors solitàries i sèssils. La flor femenina té també tres sèpals i porta un pistil que, per excepció dins la família, és només bicarpel·lar. La botja blanca (Mercurialis tomentosa) és una espècie afí del melcoratge però d’aspecte ben diferent. Es fa en terrenys pedregosos a les parts més àrides del país. Té les tiges lignificades i les seves fulles, força gruixudes i coriàcies, estan recobertes d’una pilositat molt densa que els dona un to grisenc o blanquinós.

El tornassol (Chrozophora tinctoria) és una herba anual pròpia de rostolls, guarets, vores de camins, etc., que es fa esparsament a les parts més càlides de casa nostra. Crida l’atenció pel seu to grisenc, produït per l’abundància de pèls estrellats que cobreixen gairebé tota la planta. Les flors són unisexuals però neixen sobre un mateix peu. Les masculines tenen el calze amb cinc sèpals i uns deu estams soldats en un sol feix, i les femenines consten de deu pètals i un pistil tricarpel·lar. El fruit, una càpsula tricoca, està recobert per unes petites esquames blanques i rodones. Tant del fruit com de tota la planta, se n’extreu el colorant anomenat tornassol, utilitzat principalment per a tenyir teixits, aliments, licors, etc.

Les lletereses

Les espècies del gènere Euphorbia —el més important de la família, integrat per herbes anuals i arbusts— posseeixen un làtex blanc amb aspecte de llet, i per això se’ls anomena lletereses. N’hi ha moltes que viuen en zones desèrtiques i, que d’una manera paral·lela a les cactàcies (per un procés de convergència adaptativa no pas rar dins el món vegetal), han adoptat la morfologia cactiforme, reduint al màxim la superfície de transpiració i acumulant aigua als teixits. Als Països Catalans, però, de la quarantena d’espècies que en tenim, no n’hi ha cap que presenti aquesta morfologia. La flor de les lletereses representa la culminació del procés evolutiu abans esmentat. Les flors, unisexuals i simplificades al màxim, s’han agrupat secundàriament en inflorescències, funcionalment equiparables a flors hermafrodites. A més, la pol·linització que a les euforbiàcies més primitives es duu a terme mitjançant el vent, al gènere Euphorbia es realitza per mitjà d’insectes. La falsa flor de les lletereses rep el nom de ciati. Està formada per una sola flor central femenina, pedicel·lada i tan simplificada que consta només d’un pistil, envoltada per un nombre variable (en principi cinc) d’inflorescències masculines. Cada flor masculina està reduïda a un sol estam portat per un curt peduncle. Tot aquest conjunt queda envoltat per un involucre format per la soldadura de les cinc bràctees de les inflorescències masculines. Les estípules d’aquestes fulles bracteals, molt transformades, originen quatre o cinc glàndules nectaríferes de colors variats (groc, verd, porpra) i forma diversa, situades a la part superior de l’involucre. Aquesta envolta pren clarament l’aspecte d’un calze. Els ciatis, però, no apareixen a la planta de forma isolada, sinó que s’agrupen al seu torn en cimes, generalment en dicasi, a les parts inferiors de la inflorescència i en pleocasi a l’àpex.

Hi ha un petit grup de lletereses caracteritzades perquè són anuals, poc o molt procumbents, de fulles oposades i d’inflorescències axil·lars. Entre elles es compta Euphorbia maculata, originària d’Amèrica del Nord i naturalitzada al nostre país.

Gairebé totes les altres lletereses tenen les fulles esparses, però mentre unes mostren les glàndules del ciati arrodonides o de forma ovalada les altres les tenen en forma de mitja lluna o de «croissant», és a dir, amb dues petites prominències terminals poc o molt corbades. Entre les eufòrbies de glàndules arrodonides hi ha l’espècie més robusta que es fa a les nostres terres, la lleteresa arbòria (E. dendroides), arbust que fa fins 2 m d’alçada, propi de les màquies i de les brolles termòfiles litorals. Estesa per la Mediterrània central es troba a Mallorca i a Menorca i també al Rosselló i a l’Empordà. Floreix a la primavera, i a l’estiu, quan hi ha més secada, perd parcialment les fulles.

Euphorbia helioscopia, herba anual o biennal i molt més petita que la precedent, es troba molt estesa pels horts i els indrets poc o molt nitrificats de bona part del país. Té les fulles amplament espatulades i d’àpex finament serrat i la càpsula grossa de 0,5 cm amb les parets ben llises, sense ornamentacions ni expansions alades. E. mariolensis, l’epítet específic de la qual es deu al botànic francès Rouy, qui cap al final del segle passat la descriví de la serra de Mariola, és present a bona part de les brolles i del prats més aviat secs de les terres catalanes i del sud de França. És una mata poc o molt procumbent, de tiges i fulles pubescents i càpsula recoberta per unes berrugues de forma bastant irregular, petites però ben visibles a ull nu.

Entre les lletereses que tenen les glàndules del ciati en forma de «croissant» es compten bona part de les més esteses al nostre país. Euphorbia segetalis és una mala herba dels conreus de secà, abundant també a molts indrets nitrificats, als erms, etc., i que sol ser anual. Té les tiges simples o ramificades a la base, amb nombroses fulles llargues i estretes, caduques quan la planta fructifica. Les càpsules, menudes, estan cobertes d’unes petites granulacions al dors. A les escletxes de les roques calcinals de les illes de Mallorca i Menorca, s’hi fa l’endèmica E. maresii, planta relacionada amb d’altres endemismes locals de les terres que circumden la Mediterrània. També de vida anual és E. peplus, de fulles espatulades i poc o molt peciolades, fàcil de reconèixer perquè presenta dues expansions en forma d’ala al dors dels cocs de la càpsula. És una planta nitròfila que creix sovint com a mala herba dels conreus. E. paralias, que es troba distribuïda principalment per la franja litoral del SW d’Europa i per les illes Canàries, es fa sobretot als sòls arenosos de les platges. És una planta glauca, força ramificada, molt fullosa i, de vegades, una mica carnosa.

De les poques lletereses que viuen en ambients forestals podem citar Euphorbia amygdaloides, pròpia de diverses menes de boscos caducifolis: rouredes, vernedes, freixenedes, fagedes, etc. És una planta perenne i pubescent que sol fer mig metre d’alçada, de bràctees florals soldades i glàndules de color groguenc o verdós. E. charadas és també perenne i amb les bràctees florals superiors poc o molt soldades. Pot arribar a fer més d’1 m d’alçada i presenta les glàndules del ciati de color porpra negrós i de forma variable. Es fa en indrets molt diversos: dins dels alzinars i les garrigues, en llocs ruderalitzats, als talussos, etc., sempre a les terres de clima poc o molt mediterrani.