Geraniàcies. 1 Erodium malacoides: a aspecte general, en el qual es poden apreciar les umbel·les de flors i de fruits (x0,5); b detall d’una flor seccionada, que mostra cinc estams fèrtils i cinc estaminodis rudimentaris (x 4); c fruit, ja fragmentat en els cinc mericarpis de què consta (x 1); d mericarpi, de llarga aresta recargolada i cobert de pèls curts i rígids, dirigits cap amunt (x 4). 2 Fulla d’Erodium cicutarium, pinnada (x 0,5). 3 Geranium rotundifolium: a aspecte general d’aquest teròfit de fulles orbiculars i blanes i de floretes rosades (x 0,5); b fruit en el moment de llançar bruscament algunes de les granes a través dels porus dels mericarpis (x 2).
Eugeni Sierra
Les geraniàcies són en total unes 700 espècies repartides en una desena de gèneres, la majoria herbàcies i algunes arbustives. Viuen a les zones temperades i subtropicals d’ambdós hemisferis, amb molts representants sud-africans; a la nostra flora, n’hi ha poc més de 20 espècies. Les geraniàcies presenten sovint pèls glandulars, que acumulen olis aromàtics, a les tiges, a les fulles i a les inflorescències. Són plantes nuoses que solen fer les fulles esparses i estipulades, i molt sovint de nervadura palmada. Fan flors actinomorfes (o lleugerament zigomorfes) i vistents, molts cops rosades, agrupades en inflorescències cimoses, com ara umbel·les simples. Són flors pentàmeres i de peces lliures, generalment amb dos verticils de cinc estams, i d’ovari súper. Els cinc carpels soldats que fan part del gineceu formen una sola llavor cadascun i acaben separant-se l’un de l’altre radialment (esquizocarp). Al llarg de la maduració del fruit, l’estil no desapareix sinó que, ben al contrari, creix i s’endureix. Així, cada part d’aquest fruit fragmentable, dita mericarpi, pren una fina tira, en forma d’aresta, d’aquell estil acrescut. Finalment, queda només sobre el receptacle floral l’eix del gineceu, anomenat carpòfor perquè els mericarpis se sostenen a sobre d’ell quan ja s’han separat del tot del receptacle.
La utilitat més freqüent de les geraniàcies és com a plantes ornamentals. Els geranis cultivats provenen de diverses espècies sud-africanes de Pelargonium, de fulles una mica crasses i de flors grans i vistoses. Són flors de pètals un xic desiguals i amb un esperó corol·lí, molt poc perceptible, soldat longitudinalment al pedicel de la flor. En general, es tracta de plantes poc exigents que, per això, es veuen algun cop subespontànies a les vores de les poblacions.
Els geranis, l’herba de sant Robert i les agulles
A les espècies de Geranium, els mericarpis se separen sobtadament, de baix cap a dalt, a causa de la tensió generada en l’aresta de cadascun quan s’asseca. Amb aquest moviment centrífug, les granes s’expulsen a certa distància a través del porus intern que té cada mericarpi. A més, el gènere es reconeix per les fulles si fa no fa tan llargues com amples, des de fistonades fins a palmatisectes. Entre els seus representants més comuns, s’hi compten diverses herbes anuals pròpies de vores de camins i d’herbeis ruderals, comunes a gairebé tot el país: G. rotundifolium, G. molle, G. dissectum, G. columbinum, etc. Tots aquests geranis, d’una alçària entre un i dos pams, fan fulles de contorn orbicular i floretes menudes i rosades que comencen a obrir-se al principi de la primavera. L’herba de sant Robert (G. robertianum), de flors una mica més grosses i de tiges rogenques, és una planta una mica pudent que es fa, en canvi, als boscos i en d’altres indrets ombrívols. I encara dues espècies molt semblants entre elles, G. pratense i G. sylvaticum, són majestuoses herbes pirinenques pròpies dels prats de dall i dels herbassars humits.
Detall de la flor d’Erodium foetidum subespècie glandulosum, de pètals amb curioses venacions de color porpra, que conté cinc nectaris verds i globosos d’origen estaminal, situats alternant amb els estams típics, com s’observa a la fotografia. És una planta de creixement pulvinular, glandulosa i de fulles grisenques, que es fa als relleixos, als terraprims i a les escletxes de roca de diverses muntanyes calcàries catalanes.
Xavier Font
Al gènere Erodium les flors duen només cinc estams fèrtils, que alternen amb cinc estaminodis, i les fulles solen ser més llargues que amples. A més, els mericarpis són indehiscents i, un cop despresos, l’aresta que duu cadascun es recargola higroscòpicament sobre ella mateixa de forma helicoidal. Amb aquest moviment, que es repeteix en un sentit i en l’altre amb els canvis d’humitat ambiental, és fàcil que la part inferior del mericarpi, aguda, s’endinsi a terra; i, a més, no pot retrocedir a causa dels pèls curts i rígids que duu. Els noms de cargola, agulles de rellotge o, simplement, agulles, amb els quals hom coneix aquestes plantes fan referència precisament a aquesta lenta rotació de les arestes. És molt comú a tot el país E. cicutarium, petit teròfit de fulla pinnada que viu als pradells i als erms. Fa les flors menudes i rosades, com els seus congèneres E. malacoides, E. moschatum, E. chium, etc., tots si fa no fa ruderals i freqüents a bona part del país. Altres espècies de distribució menys general al nostre país, i de flors més vistoses, són els endèmics E. sanguis-christi, que es fa a les comarques litorals del País Valencià i de Tarragona, i E. reichardii, de les illes Balears; com així mateix E. foetidum que, representat per diverses subespècies, apareix repartit per moltes muntanyes catalanes i valencianes, als relleixos i a les escletxes de les roques.