Els estudis paleontològics

Els precedents

Des de temps immemorials els fòssils han estat objecte d’atenció popular, però llur coneixement científic és relativament recent. Cal tenir en compte que la ciència paleontològica no establí els seus fonaments fins no fa gaire més de dos-cents anys, tot i que de molt abans algunes mentalitats despertes ja havien aconseguit una interpretació correcta de llur naturalesa. Malgrat tot, durant el segle de la Il·lustració continuaven manifestant-se encara algunes idees pintoresques relatives a llur significació veritable.

Als Països Catalans no fou fins a mitjan segle XIX que s’iniciaren els estudis seriosos sobre paleontologia. Com a resultat dels decrets de Nova Planta, des del 1717 havien estat suprimits els Estudis Generals del Principat, però aquest fet lamentable no pogué influir en el retard de les primeres recerques paleontològiques al nostre país, ja que tot just aquests estudis començaven a iniciar-se llavors als països europeus capdavanters de la ciència. Ni a la nova Universitat de Cervera ni a les restants dels Països Catalans hi havia ensenyaments que poguessin permetre el desenvolupament d’aquests estudis. I, d’altra banda, amb la Guerra del Francès i la inseguretat política que va emparar-se del país durant llargs anys, es produí un estroncament important en les activitats científiques durant el període que havia d’ésser decisiu per a la història de la cultura al món occidental.

Per això, en una visió de conjunt del procés històric d’evolució de la paleontologia catalana, cal distingir tres períodes ben diferenciats. D’antuvi, un període inicial representat pels escrits dels naturalistes de l’època, que, juntament amb les primeres aportacions reals, no acaba de fet fins al darrer terç del segle XIX. Vers 1870 comença el període de desenvolupament, que pràcticament s’estén fins als temps de la Dictadura de Primo de Rivera. El període modern pot encara ésser subdividit en dues etapes desiguals (una de transició, una altra d’expansió), separades per l’interval de la guerra civil de 1936-39.

En historiar els progressos de la recerca paleontològica al nostre país, caldria fer una distinció neta entre allò que ha representat d’una banda la contribució a les indagacions fetes sobre la veritable naturalesa dels fòssils i l’establiment d’un cos de doctrina per a la ciència, i d’altra banda, la construcció d’un inventari creixent del registre fòssil d’un àmbit geogràfic determinat. De fet, no sempre resulta fàcil separar els dos tipus de dedicació, que sovint solen donar-se conjuntament. En el primer període, les investigacions, a mans dels naturalistes, eren quasi sempre dirigides a la formulació de consideracions generals sobre la significació dels fòssils, com a resposta a una mentalitat pròpia de l’època il·lustrada, i només la pressió dels estudis geològics determinà més endavant la necessitat de considerar l’ús del registre fòssil regional com a matèria auxiliar. Des de mitjan segle XIX aquest aspecte dels estudis paleontològics ha esdevingut el predominant, fins que darrerament s’ha anat desvetllant de nou un interès creixent per les qüestions teòriques de la paleontologia.

Cal fer encara alguna precisió sobre la manera com ha arribat a avançar el coneixement del registre fòssil als Països Catalans. En general aquest progrés, com succeeix arreu, no sempre s’ha produït per mitjà de l’aparició de monografies de caràcter descriptiu, on els tàxons siguin estudiats amb més o menys detall; moltes vegades és sols a partir de llistes de formes identificades que s’ha donat a conèixer la presència de restes d’organismes del passat en jaciments o nivells concrets d’un lloc determinat, i això per uns autors no sempre paleontòlegs. Així doncs, diversos noms de geòlegs figuren sovint com a contribuïdors al progrés del coneixement de la paleontologia regional, quan en realitat s’han limitat a fer aportacions de tipus biostratigràfic, tot i l’interès intrínsec que aquestes aportacions arribin a tenir. La fiabilitat d’aquestes dades com a adquisicions que enriqueixin el registre d’una àrea determinada depèn de diversos factors, no sempre verificables. En alguns casos, l’autor d’estudis geològics regionals ha procurat tenir a l’abast l’assessorament d’especialistes competents en el camp paleontològic, però altres vegades ha comptat tan sols amb la seva pròpia experiència. Tenint en compte aquestes condicions, el grau de confiança que hom pot donar als inventaris construïts amb dades d’origen divers esdevé naturalment molt variat.

Com succeeix a tot arreu, també als Països Catalans els avenços en el coneixement del registre fòssil s’han realitzat de forma acumulativa i seguint vies diverses, que no sempre ofereixen la mateixa garantia. Els nombrosos estudis geològics regionals han proporcionat certament informació biostratigràfica abundosa, però no sempre digna de tota confiança. Malauradament, les monografies de tipus descriptiu referides a grups determinats de tàxons, a les quals caldria concedir la garantia necessària, són menys freqüents del que seria desitjable, tot i que darrerament es manifesta una clara tendència a contrarestar aquesta manca.

El període inicial

Durant el període de la Il·lustració aparegueren arreu amb freqüència llibres que glossaven les riqueses naturals de regions determinades, on sovint es feia esment dels fòssils (els «petrefactes») que hi eren presents. Però mentre solia reproduir-se’n fidelment la imatge, llur interpretació real com a restes d’organismes del passat no sempre era correcta. Les «Observaciones sobre la Historia Natural...» del botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, obra publicada entre 1795 i 1797, contenen figurats alguns dels primers fòssils coneguts als Països Catalans, com els de la làmina que reproduïm.

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona.

Al llarg dels segles XVII i XVIII aparegueren diverses obres de tipus descriptiu sobre la història natural de Catalunya i del País Valencià, en les quals no solien mancar al·lusions més o menys fantasioses relatives als petrefactes o fòssils, com a curiositats naturals presents en alguns punts del territori. D’unes quantes d’aquestes obres, se’n conserva sols un manuscrit, ja que no foren mai publicades. Generalment llur valor és purament anecdòtic, punt de partida de curioses disquisicions teòriques. Dissertacions en aquest sentit es feren freqüents quan el 1764 va crear-se a Barcelona la Conferència Física (esdevinguda més tard, Acadèmia de Ciències i Arts), que dos anys després iniciava uns ensenyaments relacionats amb algunes matèries de caràcter geològic.

D’aquesta època a Catalunya poden esmentar-se el «Summari, Índex o Epítome dels admirables títols de honor de Cathalunya...» (1628) d’Andreu Bosc (Perpinyà, segles XVI i XVII) la «Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, hoc est geographica et historica descriptio Cataloniae...» (1688) de Pèire de Marca (Gan, Bearn 1594 - París 1662); les «Singularidades de la Historia Natural del Principado de Cathalunya» (1738) atribuïda a Tomàs Clarassó (?); les «Maravillas de Dios y de la Naturaleza del Principado de Cataluña» (1745) de Pere Serra i Postius (Barcelona 1671 - 1748); i d’altres. Pel que fa a les Illes, el «Compendio de las cosas más notables del Reino de Mallorca» (1771) de Bonaventura Serra i Ferragut (Palma de Mallorca 1728 - 1784); i de la Catalunya del Nord, les «Observations sur l’origine et la formation des pierres figurées» (1746) de Pere Barrera (o Barrère) i Volar (Perpinyà 1690 - 1755), botànic de la Universitat de Perpinyà. En aquesta darrera obra apareixen per primera vegada dibuixos de fòssils catalans, els nummulits de Girona entre d’altres. Però segurament l’obra més important i representativa de l’època és la del botànic valencià Antoni Josep Cavanilles (o Cabanilles) i Palop (València 1745-Madrid 1804), «Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia» (1795 - 1797), on es descriuen fòssils regionals, i d’alguns, se’n dóna una encertada figuració.

Encara que llur activitat fou duta a terme fora dels Països Catalans, caldria esmentar també el nom del valencià Joan Baptista Bru (València 1740 - Madrid 1799), que efectuà la reconstrucció al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid del primer esquelet de megateri que arribà de terres americanes (i que atragué vivament l’atenció de Cuvier), i el de Josep Garriga (Barcelona 1763-?), professor de l’observatori astronòmic de Madrid, que en publicà la descripció l’any 1796.

Durant la primera meitat del segle XIX, l’activitat científica al Principat continuà limitada a l’entorn de l’Acadèmia de Ciències i Arts, els membres de la qual hi presentaven comunicacions de caràcter divers. Si veritablement en alguns camps es realitzaren aportacions d’elevada qualitat, pel que fa a la paleontologia les comunicacions foren més aviat escasses i de poca importància. De fet, la majoria d’aquestes apareixen relacionades amb matèria geològica, perquè en aquesta època la figura del paleontòleg no estava encara prou ben diferenciada. Segurament les dues personalitats amb més prestigi dins d’aquest camp foren Josep Antoni Llobet i Vall·llosera (Barcelona 1769 - Alacant 1862) i Agustí Yáñez i Girona (Barcelona 1789 - 1856). Josep Antoni Llobet és l’autor del primer tractat espanyol de Geologia («Elementos de Jeolojía», 1842) i Agustí Yáñez, d’unes interessants «Lecciones de Historia Natural» (1820) i de diverses comunicacions a l’Acadèmia, de tema paleontològic. Aquest darrer fou nomenat catedràtic de botànica i mineralogia de la facultat de Farmàcia de Barcelona quan es restabliren els estudis universitaris a Barcelona (1837), i va ésser succeït en el càrrec més endavant per Fructuós Plans i Pujol (Barcelona 1832 - 1890), que fou mestre de Jaume Almera i Comas (Vilassar de Mar, Maresme 1845 - Barcelona 1919), l’aparició del qual determina el començ del segon període.

L’entrada a una paleontologia moderna amb base científica s’inicià cap a mitjan segle XIX amb Joan Vilanova i Piera (València 1821 - Madrid 1893), que esdevingué catedràtic de geologia i, més tard (1873), de paleontologia a la Universitat de Madrid. Joan Vilanova és sens dubte la gran figura de l’època. Pensionat a l’estranger, on realitzà amb èxit una labor personal de recerca, Vilanova assolí un gran prestigi internacional. Tot i que la seva vida acadèmica girà a l’entorn dels organismes estatals de Madrid, hom li deu les primeres dades segures sobre el registre fòssil del nostre país. En efecte, ell fou l’autor d’estudis geològics importants al País Valencià, en els quals descriví nombroses espècies fòssils procedents dels terrenys mesozoics i terciaris. Vilanova va publicar també diversos textos de geologia i obres de prehistòria i va participar activament en la polèmica evolucionista que esclatà quan va difondre’s l’obra de Darwin.

En el coneixement del registre fòssil dels Països Catalans ha de tenir-se en compte la part que correspon al cos dels enginyers de mines, des que es constituí la comissió que havia de dreçar el mapa geològic d’Espanya (1849), esdevinguda molt més tard Instituto Geológico y Minero de España. Per bé que el seu paper als Països Catalans no adquirí gaire relleu fins al període immediat, cal assenyalar en aquesta època la intervenció d’autors com Joaquín Ezquerra del Bayo i Amalio Maestre, amb obres de tipus general, que tanmateix contenen algunes de les primeres dades paleontològiques del país. D’aquest cos de mines era també Rafael Amar de la Torre (Barcelona 1802 - Madrid 1874), organitzador de la primera càtedra espanyola de paleontologia (1839) a l’escola de mines de Madrid.

Cal fer justícia i reconèixer la importància que ha tingut en tot moment l’aportació dels geòlegs i paleontòlegs estrangers en el coneixement del contingut fòssil de les successions estratigràfiques dels Països Catalans. Ja a la segona meitat del segle XVIII, George Bowles, irlandès, havia publicat una «Introducción a la Historia Natural y a la Geografía física de España» (1775), de considerable difusió, i l’anglès Joseph Townsend, deixeble del famós William Smith, un llibre de viatges, «A Journey through Spain...» (1792), on s’esmentaven restes fòssils del País Valencià. Les primeres contribucions destacades començaren a mitjan segle XIX, i foren obra d’autors francesos o almenys francòfons: Albert Delia Marmora (1834) i Paul Bouvij (1863) a les Illes, Alexandre Vézian (1856) i Edouard de Verneuil (1853) al Principat i al País Valencià.

El període de desenvolupament

La generació de la Renaixença és representada en aquest camp per diverses figures cabdals de la paleontologia catalana, fonamentalment per Jaume Almera i Lluís Marià Vidal i Carreras (Barcelona 1842 -1922). Llur aparició vers 1870, coincidint amb els primers temps de la Restauració monàrquica, assenyala el començ d’una etapa extraordinàriament fèrtil pel que fa al coneixement del registre fòssil del nostre país. D’altra banda, és en aquesta època que tenen lloc els primers contactes amplis dels paleontòlegs catalans amb els col·legues de l’exterior.

Cronològicament, la primera figura d’aquest període és la del valencià Josep Joaquim Landerer i Climent (València 1841 - Tortosa, Baix Ebre 1922). Deixeble de Vilanova, i en part format a França, Landerer realitzà una especial activitat en el camp de l’astronomia i dugué a terme les primeres aportacions d’interès en el camp geològic i paleontològic del nostre país. Les recerques que realitzà al Baix Maestrat li proporcionaren troballes abundants de fòssils, que descriví acuradament. Fou, a més, l’autor d’un text, «Principios de Geología y Paleontología» (1878), que gaudí al seu temps d’una audiència considerable. València fou també el zoòleg Eduard Boscà i Casanovas (València 1843 - 1924), que realitzà diverses incursions en el camp paleontològic, entre les quals destacà la descripció que féu de l’important material de vertebrats fòssils de la col·lecció de Josep Rodrigo i Botet, procedent de l’Argentina.

La personalitat més representativa de l’època fou, però, Jaume Almera, iniciador de l’escola geològica del Seminari de Barcelona, que sense cap interrupció ha anat realitzant una labor d’importància que ha arribat fins a l’actualitat. Pràcticament autodidacte com a geòleg, Almera havia estat deixeble de l’acadèmic Fructuós Plans, tot i que la formació i l’orientació científica li vingueren dels seus contactes amb Joan Vilanova i especialment amb Josep J. Landerer, amb el qual s’inicià en el treball de camp i en la metodologia paleontològica. L’any 1874 començà la seva activitat amb la reorganització del Museu de Paleontologia del Seminari Diocesà de Barcelona, que immediatament esdevingué el centre de recerques geològiques i paleontològiques més important del Principat. Cal recordar que l’establiment d’un centre d’estudis de les ciències naturals a la Universitat de Barcelona no va produir-se fins trenta-sis anys després que Almera hagués començat la seva obra al Seminari.

Almera desenvolupà una tasca considerable com a encarregat que fou de la confecció del mapa geològic de la província de Barcelona, iniciat el 1888. Per a dur a terme aquesta labor fou necessari haver-se d’ocupar, a més, de recollir el material fòssil de tota l’àrea cartografiada i classificar-lo acuradament. L’estudi del material l’emprengué en gran part en col·laboració amb el malacòleg Artur Bofill i Poch (Barcelona 1846-1929), director del Museu Martorell. Amb ell realitzà l’estudi metòdic de les faunes de mol·luscs del Miocè del Penedès i les del Pliocè del Baix Llobregat, que constituïren dues monografies d’interès rellevant. També va descriure faunes locals, la distribució temporal de les quals cobria pràcticament tota l’escala estratigràfica, des del Silurià fins al Quaternari. A més de la col·laboració amb Bofill, mantenia un contacte assidu amb els paleontòlegs europeus més destacats de l’època, que havia conegut en els congressos i les reunions internacionals on sovint participava. Almera gaudí d’una envejable reputació Pirineus enllà, i resulta admirable que vagi aconseguir dur a terme una labor tan extensa i de qualitat, tenint en compte els migradíssims antecedents de la geologia catalana de l’època i els mitjans reduïts amb què comptava. Hom pot afirmar netament que fou Almera qui, amb els seus estudis paleontològics, establí les bases per a dreçar l’estratigrafia de les sèries representades a l’àmbit geològic de les serres costaneres catalanes.

Pràcticament la labor geològica d’Almera cobreix sencera la durada de mig segle, però la seva tasca va prolongar-se, encara en vida d’ell, amb la dels seus deixebles. Un d’aquests, Norbert Font i Sagué (Barcelona 1873 - 1910), aconseguí realitzar una inestimable labor de divulgació de la geologia i la paleontologia al nostre país, mitjançant els àmbits excursionistes i els Estudis Universitaris Catalans. Autor d’un suggestiu text de geologia («Curs de Geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya», 1905), la seva contribució al coneixement del registre fòssil català fou, en canvi, més aviat discreta, en part potser per haver mort prematurament als trenta-set anys.

Dues importants instal·lacions museístiques de Barcelona, destinades a l’exhibició de material paleontològic són la del Museu de Geologia del Seminari (a dalt) i la del Museu de Geologia de l’Ajuntament de Barcelona (a baix). El primer, creat el 1874 per Jaume Almera, va néixer com a instrument pedagògic dirigit als seus alumnes, però aviat esdevingué també un important centre de recerca que reunia gran quantitat de material paleontològic. Devastat durant la maltempsada de 1936, fou pacientment reconstruït en acabar la guerra per Josep Ramon Bataller, que sabé mantenir i encara augmentar la seva importància. El Museu conté col·leccions importants i s’ha convertit en un centre actiu d’investigacions biostratigràfiques. Quatre anys després d’haver-se creat, naixia també el Museu de Geologia de l’Ajuntament de Barcelona, gràcies a la deixa que féu a la ciutat el patrici Francesc Martorell. Aquesta institució ha aplegat col·leccions paleontològiques de gran interès, entre les quals hi ha les que van cedir Almera (el gran col·laborador d’aquest, Artur Bofill, fou director del Museu durant una trentena d’anys) i Lluís Marià Vidal.

Josep M. Moraleja / MGSB i Jordi Vidal.

La trajectòria geològica d’Almera fou seguida per Marià Faura i Sans (Barcelona 1883 - 1941), que havia col·laborat en l’obra del mestre durant els seus darrers anys. Els nombrosos contactes internacionals que havia establert el museu del Seminari s’intensificaren encara més a l’època de Faura, especialment quan assumí la direcció del nou Servei del Mapa Geològic de Catalunya, establert el 1915. Des del punt de vista paleontològic, Faura realitzà algunes contribucions d’interès, especialment amb una memòria de conjunt sobre la fauna paleozoica de Catalunya.

Independentment de la tasca que s’efectuava al museu del Seminari, cal considerar la labor important que duia a terme durant els mateixos anys Lluís Marià Vidal. Enginyer de mines, restà vinculat a organismes oficials i arribà a assolir, fins i tot, la presidència de la comissió del mapa geològic de l’Estat; però això no el privà de mantenir una activitat important a Catalunya en el camp de la geologia i el de la prehistòria. Pel seu compte efectuà nombroses aportacions que enriquiren considerablement el registre fòssil de Catalunya. Però, així com Almera desenvolupà la seva major contribució a l’àmbit de les serralades costaneres catalanes, la de Vidal se centrà bàsicament a les contrades pirinenques. Les seves publicacions referides a les faunes del Cretaci i del Terciari inferior són de gran interès, i la seva descoberta del jaciment famós de les calcàries litogràfiques de Santa Maria de Meià al Montsec tingué molt de ressò. També realitzà estudis biostratigràfics a Mallorca i a Eivissa. Vidal, com Almera, fou un home de gran prestigi com a paleontòleg i mantingué un ampli contacte amb especialistes europeus, als quals confià en alguns casos materials per a llur estudi.

De la mateixa generació que Almera i Vidal, Carles Depéret (Perpinyà 1854 - Lió 1929) fou catedràtic de la Universitat de Lió i fou considerat com una de les autoritats més importants en el camp de la paleontologia i l’estratigrafia dels terrenys neògens de la Mediterrània occidental. Encara que integrat dins la ciència francesa, Depéret conservà vincles molt estrets amb la seva terra, i s’ocupà de manera activa, juntament amb altres temes, de l’estudi dels vertebrats continentals i de les faunes marines del Miocè i el Pliocè del Rosselló. D’altra banda, mantingué un contacte freqüent amb Almera i Vidal, amb els quals col·laborà en la caracterització dels terrenys del Terciari continental de Catalunya.

Per a completar la relació dels autors de l’època que contribuïren al coneixement de la paleontologia dels Països Catalans, és necessari esmentar el nom dels geòlegs estrangers (la majoria francesos) que feren estudis regionals que sovint contenen una notable informació paleontològica: A. Leymerie, L. Carez, M. Dalloni i O. Mengel, al territori català; H. Coquand i R. Nicklés, al País Valencià; i H. Hermite i H. Nolan, a les Illes. En alguns casos, aquesta participació és estrictament paleontològica, com a resultat de la tramesa, per Almera o Vidal, de material fòssil per a consultar especialistes d’anomenada. En conseqüència, un gran nombre de paleontòlegs d’aquesta època figuren com a autors de treballs descriptius sobre fòssils del país. Tret d’uns quants de nacionalitat alemanya o austríaca (E. von Mojsisovics, A. Tornquist, A. Wurm) i alguns anglesos (A. Smith-Woodward, D. Bate, Ch. Andrews), la gran majoria correspon a autors francesos (Ch. Barrois, J. Bergeron, G. de Saporta, que estudiaren els fòssils paleozoics ; Ch. Schlumberger, G. Cotteau, H. Douvillé, V. Paquier, W. Kilian, F. Meunier, H.E. Sauvage, R. Zeiller, ho feren del Mesozoic; L. Doncieux, J. de Angelis, M. Cossmann, P. de Loriol, M. Leriche, N. Boulay, P. Fliche, del Terciari; E. Harlé, del Quaternari).

Encara convé tenir en compte les memòries provincials dels enginyers de la Comissión del Mapa geológico de España, que contenen dades, a vegades nombroses, d’interès paleontològic: la de Lleida (1875) i la de Girona (1886), que havien estat encomanades a Lluís Marià Vidal; la de Barcelona (1881), a Josep Maureta i Silví Thos i Codina (Mataró, Maresme 1843 - Barcelona 1911); la de Tarragona (1887), a Lucas Mallada (Osca 1841 - Madrid 1921); la de València (1882), a Daniel de Cortazar (Madrid 1845-1927) i Manuel Pato; i la d’Alacant (1915), a Pedro de Novo. Una memòria sobre Eivissa fou publicada per Lluís Marià Vidal (1880) i una d’Andorra, per Silví Thos i Codina (1884). No podríem acabar, però, sense fer també esment del paper important que va tenir el geòleg murcià establert a Alacant Daniel Jiménez de Cisneros (Caravaca, Múrcia 1863 - Alacant 1941), autor de nombrosíssims articles científics de caràcter estratigràfico-paleontològic relatius a aquella província, i que representen una de les contribucions més valuoses del coneixement del seu registre fòssil.

Deu anys abans de finalitzar el període havia estat creada a la facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona una secció de Ciències Naturals. Però aquest fet, que determinà l’existència local de titulats universitaris en el camp geològic, no comportava pas per ell mateix cap possibilitat de progrés concret en el camp paleontològic, ja que la càtedra que l’hauria determinat no fou creada, en canvi, fins quasi mig segle més tard.

El període de transició

La desaparició quasi simultània de les figures cabdals d’Almera i Vidal (i la de Landerer, de menor transcendència), seguides poc després per la de Depéret, representà inevitablement un canvi en el panorama paleontològic al nostre país. De fet, pot prendre’s com l’entrada a una nova etapa, que seria de transició amb l’època actual. Hauria començat amb la Dictadura i acabaria el 1939 amb la guerra civil. Per a la paleontologia catalana l’inici d’aquesta etapa coincideix encara amb l’aparició d’una altra personalitat important, la de Josep Ramon Bataller i Calatayud (la Pobla del Duc, Vall d’Albaida 1890 - Barcelona 1962).

Josep Ramon Bataller, de l’escola d’Almera i successor seu en la direcció del museu del Seminari, fou una figura notable de la paleontologia catalana, i desenvolupà la seva activitat durant aquest període i bona part del següent. Mentre Faura i Sans treballava en la preparació dels fulls del mapa geològic de Catalunya, Bataller inicià la seva trajectòria en el camp paleontològic, amb l’estudi dels mamífers del Terciari i de les faunes marines del Juràssic i Cretaci, temes que continuà conreant tot al llarg de la seva vida. Iniciat en la geologia de camp per Faura i especialment per Paul Fallot, que en l’època treballava al Maestrat i al baix Aragó, féu també diverses contribucions d’interès en aquest aspecte durant molts anys. La tasca netament geològica de Bataller queda especialment reflectida en l’elaboració de quasi una vintena de fulls del nou mapa geològic estatal, que s’havia iniciat a partir del 1927. D’altra banda, les aportacions de Bataller al coneixement del registre fòssil català foren veritablement notables, i cal afegir-hi encara la publicació de nombrosos catàlegs taxonòmics i bibliogràfics (especialment dedicats al Cretaci, seguint una línia semblant a la que havia utilitzat Lucas Mallada anys abans), que contenien ordinàriament una revisió crítica dels treballs anteriors. Bataller mantingué sempre un contacte intens amb els paleontòlegs forans, cosa que havia iniciat en part durant el Congrés Geològic Internacional de 1926, celebrat a Madrid. Gaudí d’un prestigi merescut, que culminà a la postguerra, quan el 1948 aconseguí ocupar la primera càtedra de paleontologia creada a la Universitat de Barcelona.

Durant aquest període el museu del Seminari continuà essent el focus més important a Catalunya per al treball paleontològic. A redós seu s’aplegaren diversos afeccionats que realitzaren durant aquesta època contribucions d’interès divers. La figura més representativa i remarcable fou la de l’arqueòleg Salvador Vilaseca i Anguera (Reus, Baix Camp 1896-1975), que s’ocupà temporalment de l’estudi de les faunes triàsiques tarragonines.

Contemporani de Bataller fou el castellonenc Josep Royo i Gómez (Castelló de la Plana 1895 - Caracas 1961), format a Madrid i lligat estretament a les activitats del Museo Nacional de Ciencias Naturales, del qual assolí la direcció de la secció de paleontologia. Geòleg i paleontòleg, Royo fou un personatge brillant, que gaudia d’una gran consideració, cosa que el conduí a formar part de comissions internacionals. Estudiós, entre altres matèries, del contingut paleontològic de les sèries continentals del Cretaci, Royo donà a conèixer les primeres troballes de dinosaures, efectuades a les comarques dels Ports, del Maestrat i dels Serrans. A la vegada, s’ocupà dels mol·luscs i dels vertebrats del Terciari continental, amb algunes contribucions sobre material paleontològic procedent de Catalunya. Malauradament, les circumstàncies polítiques el conduïren a l’exili l’any 1939, quan era en condicions encara de poder realitzar aportacions prou importants a la paleontologia del seu país, cosa que posà de manifest al llarg dels vint-i-dos anys de sojorn a Colòmbia i Veneçuela, on publicà importants treballs de geologia i paleontologia.

Un col·laborador seu, Vicent Sos (Castelló de la Plana 1895), s’especialitzà al museu de Madrid en l’estudi de les faunes mesozoiques de les comarques valencianes. En el mateix centre treballà temporalment Federico Gómez Llueca (1889 - 1960), geòleg castellà, però format a Alacant per Jiménez de Cisneros, estudiós dels nummulits. Hom li deu l’estudi i la revisió dels fòssils d’aquest grup presents a diversos punts dels Països Catalans.

La fracció participativa en l’estudi del material fòssil del nostre país que correspon a científics estrangers va mantenir durant aquest període la importància adquirida anteriorment. Probablement l’ocasió de conèixer de manera directa la problemàtica que presentava la geologia del país, oferta per les excursions del congrés geològic internacional de l’any 1926 celebrat a Madrid, havia afavorit també aquesta presència. El cert és que durant aquest període, a més de la consabuda activitat de paleontòlegs d’escola francesa (G. Astre, P. Lemoine, R. Heinz, G. Dubar, H. Termier, ocupats en temes del Mesozoic; F. Canu, M. Gignoux, F. Roman, J. Viret, del Terciari), cal tenir en compte la de representants de la paleontologia alemanya (H. Schmidt, M. Schmidt, H.R. von Gaertner, R. Richter, etc.) i belga (V. van Straelen). Durant aquests anys (en realitat des del 1926, data del congrés internacional) fou remarcable la presència de geòlegs alemanys de l’escola de Göttingen, que estengueren llurs estudis regionals per quasi tota l’àrea espanyola, i que en el conjunt dels Països Catalans van estar representats per W. Schriel, H. Ashauer, R. Teichmüller, P. Misch, K. Hahne, R. Brinkmann, J.S. Hollister, etc. Per bé que de manera molt marginal, també aquests autors contribuïren amb noves dades al coneixement de la paleontologia de les regions estudiades. Però en aquest sentit tenen més valor els treballs de Paul Fallot i de Bartomeu D arder i Pericàs (Palma de Mallorca 1895 - Tarragona 1944), rics en informació paleontològica, especialment referida a les Illes.

El període d’expansió

En el progrés del coneixement de la paleontologia catalana, el col·lecionisme, de tanta tradició al nostre país, ha tingut un paper de primer ordre. Bona part del material fossilífer dels museus públics prové de col·leccions privades venudes o generosament cedides per llurs propietaris. En alguns casos el col·leccionista és a la vegada un científic qualificat; és el cas de Josep Fernàndez de Villalta, que reuní al llarg de mig segle d’activitat una col·lecció notable, d’uns quants milers de peces, pràcticament de tot el registre estratigràfic català, i que apareix ací en una mostra parcial, instal·lada al Museu de Geologia de l’Ajuntament de Barcelona.

Jordi Vidal.

En certa manera, el final de la guerra civil el 1939 representà per al progrés del coneixement paleontològic dels Països Catalans una ruptura respecte del passat, ocasionada en part per la desaparició d’estructures anteriors; però també contribuí a donar aquesta imatge de discontinuïtat la presència de noves figures que, de manera quasi sobtada, ompliren tota l’etapa de postguerra. Foren Miquel Crusafont, Josep Fernàndez de Villalta i Lluís Via a Catalunya; Guillem Colom a Mallorca; i Antoni Almela a València. Tot i que es tracta de figures prou importants per elles mateixes, llur paper va fer-se d’entrada més remarcable encara, a causa de l’absència quasi total durant aquells anys de paleontòlegs forans, que no tornaren fins als voltants de 1950, una vegada finit el conflicte bèl·lic mundial i restablerts els contactes internacionals. Les cinc figures esmentades havien iniciat ja la seva labor durant els anys immediatament anteriors a la guerra civil; en particular la trajectòria de Colom havia començat, de fet, arran del congrés de 1926.

Guillem Colom i Casasnovas (Sóller, Mallorca Occidental 1900) és una de les figures més conegudes internacionalment entre els paleontòlegs del país. Autodidacte, però influït per Fallot i altres paleontòlegs francesos que treballaren a les Illes, Colom és l’introductor de la micropaleontologia als Països Catalans. Autor d’una nombrosa quantitat de treballs referits bàsicament als foraminífers planctònics del Mesozoic i del Terciari, ha publicat unes contribucions importants que han enriquit d’una manera significativa el coneixement actual del registre fòssil de Mallorca i de les terres alacantines. D’altra banda, els seus estudis sobre tintínids són reconeguts com a fonamentals arreu del món, i el seu nom continua unit a qualsevol dels estudis que s’hagin emprès sobre aquests organismes. Finalment, és autor també de treballs molt suggestius relacionats amb la biogeografia del passat de l’àmbit insular i de la Mediterrània occidental.

L’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, instal·lat a Sabadell, fou creat per la Diputació de Barcelona l’any 1969 com a centre de recerca de vertebrats fòssils i conté la important col·lecció Crusafont de mamífers, una de les més considerables d’Europa en aquest domini. Iniciat com a clàssic complement del contingut d’un museu local, aviat esdevingué un conjunt de relleu internacional, gràcies a la gran activitat exploradora del seu director i a les nombroses publicacions a què donà lloc l’estudi del material obtingut. Del total d’aquesta col·lecció cal destacar, per la seva importància, el conjunt de peces de primats del Terciari, procedents en bona part de la conca fossilífera del Vallès-Penedès. Les modernes instal·lacions d’aquest Institut permeten una exhibició atractiva del material exposat, enriquit darrerament amb altres elements, pertanyents en especial a micromamífers i a vertebrats inferiors.

Jordi Vidal.

Miquel Crusafont i Pairó (Sabadell, Vallès Occidental 1910 - 1983) i Josep Fernàndez de Villalta (Barcelona 1913) havien iniciat poc abans de la guerra una col·laboració científica que, a partir del 1940, esdevingué altament productiva en el camp dels mamífers fòssils, ja que donaren a conèixer nombroses localitats noves de Catalunya, pertanyents a diferents nivells del Terciari, i descriviren les faunes importants que contenen. L’aportació conjunta d’ambdós es revelà immediatament d’una qualitat remarcable i de caràcter innovador, no sols per les descobertes contínues que feien sinó també pel tractament metodològic emprat. Les troballes realitzades establiren d’una banda fites importants en les successions terciàries continentals, que permeteren la seguretat necessària d’ordre temporal per als estudis estratigràfics que hom hi duia a terme, mentre que, de l’altra, contribuïren també a un planteig nou de qüestions paleogeogràfiques a l’àmbit de la Mediterrània occidental. Encara que pels volts del 1955 decidiren interrompre la tasca en comú, cadascú continuà les recerques empreses, diferenciant en part els camins que havien seguit fins llavors. Més fidel a la línea anterior, Crusafont s’interessà per qüestions relatives a l’evolució, matèria a la qual aportà una nombrosa bibliografia. En canvi, Fernàndez de Villalta s’ocupà primordialment de l’estudi de mamífers quaternaris, amb incursions passatgeres a d’altres camps. Crusafont assolí la càtedra de paleontologia de la Universitat de Barcelona (1963), vacant per la mort de Bataller, mentre Fernàndez de Villalta es vinculava estretament al Consell Superior d’Investigacions Científiques*. Hom deu a la iniciativa particular de Crusafont l’organització dels cursets internacionals de paleontologia de Sabadell (1952-1958), manifestació científica de gran relleu, que significà, en els anys de la postguerra, la promoció de la paleontologia catalana i la seva obertura a l’exterior.

Lluís Via (Vilafranca del Penedès 1910) ha realitzat una labor d’investigació interessant a l’entorn dels crustacis fòssils, que ha estudiat acuradament. Deixeble de Bataller, hi col·laborà durant els anys de postguerra i contribuí a aixecar de nou el museu del Seminari, devastat durant el conflicte, bo i convertint-lo en un centre eficaç de recerca biostratigràfica i paleontològica. Durant els darrers anys, l’àrea dels seus estudis s’ha ampliat considerablement, amb recerques referides especialment a altres grups d’artròpodes fòssils.

Antoni Almela (València 1903 - 1987 Madrid), enginyer de mines, fou director de l’Instituto Geológico y Minero i ocupà la càtedra de paleontologia de l’Escuela de Minas de Madrid. Realitzà estudis de caràcter biostratigràfic, entre els quals convé esmentar els que es refereixen als Prepirineus catalans i a les serres mesozoiques del Maestrat. En grau menor féu també estudis de tipus sistemàtic, referits a organismes de les successions mesozoiques i terciàries dels Pirineus.

Si en els períodes anteriors la recerca paleontològica del Principat sols es duia a terme al Seminari Conciliar de Barcelona, des de la postguerra el paper de les universitats no ha fet sinó créixer de manera ràpida. Aquesta recerca s’amplià i es diversificà en crear-se (1948) a la Universitat de Barcelona, la càtedra de paleontologia, però ja des d’abans els estudis sobre el registre fòssil havien pres un cert increment, fins i tot amb l’aportació de geòlegs que distreien part de llur tasca en aquest camp: així, Lluís Solé i Sabarís (Gavà, Baix Llobregat 1908 - Capellades, Anoia 1985), amb l’estudi de coralls del Terciari inferior, Valentí Masachs i Alavedra (Manresa, Bages 1915 - 1980), amb el dels nummulits, Noel Llopis i Lladó (Barcelona 1911 - Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat 1968) (col·laborant amb Fernàndez de Villalta) i Carmina Virgili, amb les faunes triàsiques. De fet, el laboratori de geologia de Solé i Sabarís fou en tot moment un centre estimulador per al desenvolupament de les recerques biostratigràfiques abans de la creació de la càtedra de Paleontologia.

El progrés assolit en les recerques paleontològiques durant els darrers decennis és difícilment comparable amb el que hi havia hagut anteriorment. Més encara que la dotació de la càtedra de Barcelona, influí en aquest progrés el canvi produït per la nova organització departamental de les universitats espanyoles, decretada el 1965, situació que permetria la formació d’equips de recerca i n’asseguraria una continuïtat relativa. El nombre de paleontòlegs augmentà ràpidament i l’activitat investigadora deixà ja d’ésser el producte de* la iniciativa voluntarista d’un nombre limitat de persones. Tot això conduí a l’aparició de nous centres d’investigació. A l’àmbit universitari, juntament amb el departament de la Universitat de Barcelona —que dirigia Miquel Crusafont i més tard, Jaume de Porta— en sorgí un de nou a la Universitat de València —que dirigí Miquel de Renzi—, i també una unitat de paleontologia a la nova Universitat Autònoma de Bellaterra. I cal tenir en compte, a més, l’existència de recerca biostratigràfica als departaments d’estratigrafia de les dues universitats catalanes. I fora d’aquest medi s’ha de fer constar l’existència d’altres nuclis d’investigació: al Consell Superior d’Investigacions Científiques, per mitjà del seu Institut de Paleontologia «Jaume Almera», a l’Institut de Paleontologia «Miquel Crusafont» de Sabadell, creat per poder donar acollida a la col·lecció Crusafont, al Museu de Geologia del Seminari Diocesà de Barcelona, totalment reorganitzat, i al Museu de Geologia de Barcelona (Museu Martorell), en fase de reorganització. I a més d’aquests centres, hi ha encara petits nuclis que acullen col·leccionistes i investigadors afeccionats, o grups com el mallorquí, amb Guillem Colom i Joan Bauzà, a redós, des del 1953, de la Societat d’Història Natural de les illes Balears.

* Amb Crusafont i Villalta col·laborà activament Jaume Truyols (Sabadell, Vallès Occidental 1921) en el camp d’investigació de mamífers fòssils, en el qual realitzà nombroses i valuoses aportacions. Posteriorment es traslladà a la Universidad de Oviedo, on ha creat un equip de paleontòlegs principalment dedicat a materials paleozoics.

La contribució estrangera ha continuat essent durant aquests anys d’una importància remarcable, i continua essent-ho, bé com a conseqüència de treballs geològics previs de caràcter regional, bé com a producte d’iniciatives programades. Com sempre, predominen els grups francesos, procedents de centres molt diversos (universitats de París, Lille, Nancy, Dijon, Lió, Montpeller, Tolosa, etc.; Institut Français du Pétrole, Institut Catholique de Toulouse, Institut de Géologie «Albert de Lapparent» de París, etc.), però cal tenir present també el paper que correspon a centres alemanys (universitats de Frankfurt, Tübingen, Mainz, Munich), austríacs (universitat de Graz), holandesos (universitats de Leiden i d’Utrecht) i suïssos (Muséum d’Histoire Naturelle de Basilea). Un gran nombre d’especialistes estrangers treballen ja de manera associada amb paleontòlegs dels Països Catalans, i sovint formen equips mixtos.

Un esdeveniment científic remarcable, que ha influït considerablement en la recerca paleontològica dels darrers anys, fou la celebració durant 1981, d’un simposi internacional a Barcelona sobre «Concepte i mètode en Paleontologia», L’assistència de 160 científics, de 22 països, entre els quals hi havia figures de primer ordre, mostrà l’interès que despertava arreu la celebració d’una manifestació científica com aquesta. Per més que la temàtica semblava afectar solament aspectes metodològics que podien interessar primordialment el sector de la pedagogia, el cert és que aquest simposi marcà fortament la línia de treball de molts dels paleontòlegs assistents i representà un esforç clar d’integració de la paleontologia del país als nous corrents de la ciència actual.

Jordi Vidal.

La recerca paleontològica ha anat adquirint amb els anys, i especialment en els darrers temps, un caràcter diferent del d’abans; no es tracta ja tan sols de donar a conèixer la descoberta de nous elements del registre fòssil com a finalitat darrera en aquest camp. Si fins fa uns decennis el paleontòleg del nostre país se sentia amb capacitat per a cobrir en la seva recerca un àmbit sistemàtic relativament extens, avui dia aquesta situació és impensable i ha aparegut la figura de l’especialista. La pràctica paleontològica és conduïda amb un grau més elevat de precisió, i es realitzen estudis biostratigràfics que, amb l’existència d’escales zonals, permeten afinar considerablement qüestions d’edat. El propòsit d’obtenir una cartografia d’un grau superior de fiabilitat respecte a la que es posseïa anteriorment ha impulsat el foment d’aquests estudis. El desplegament extraordinari assolit per la micropaleontologia ha permès reconduir bona part de la investigació cronostratigràfica pels nous camins, que s’han manifestat d’una eficàcia provada. Nous criteris biològics en la consideració del material paleontològic han obligat a revisions taxonòmiques importants de faunes i flores antigues i han obert possibilitats creatives en el camp de la investigació paleoecològica. Finalment s’ha creat un moviment d’interès vers alguns aspectes teòrics de la paleontologia, de tipus interpretatiu o metodològic, massa negligits anteriorment. Aquest desvetllament, en sintonia amb una preocupació bastant generalitzada entre els paleontòlegs de tot el món, fou esperonada en part arran de la celebració del col·loqui internacional sobre concepte i mètode en paleontologia que, organitzat per Jordi Martinell, tingué lloc a Barcelona l’any 1981.

Una anàlisi del moment actual en el coneixement del registre fòssil als Països Catalans ens mostraria un nivell relativament satisfactori pel que fa al contingut paleontològic dels terrenys mesozoics i terciaris, amb desigual grau entre llurs elements constitutius. Són bastants milers els tàxons identificats fins ara en el registre regional exhumat al llafg dels darrers 150 anys. Una quantitat elevada, especialment si hom la compara amb la que, segons els comptes fets per Ezquerra del Bayo el 1853, donava com a registrats de la mateixa àrea geogràfica (80 tàxons). Algunes àrees del territori han estat objecte de recerca preferent des del punt de vista biostratigràfic, com és ara el Neogen marí i continental de la depressió prelitoral catalana, el Terciari inferior del marge oriental de la depressió de l’Ebre o diverses seccions del Mesozoic dels Prepirineus, de les serralades alacantines o de les Illes. Alguns jaciments paleontològics, com el de la pedrera de Rúbies al Montsec, del Cretaci basal, el de les pedreres de Mont-ral, al Triàsic tarragoní, el de Gurb de la Plana, a l’Eocè d’Osona, el de determinats nivells del Miocè continental del Vallès, o el del barranc de la Querola, del Cretaci inferior de la serra alacantina de Mariola, figuren (o han figurat) com a excepcionals per llur contingut i han provocat una extensa producció bibliogràfica. Contràriament, el registre fòssil del Paleozoic ha estat molt menys investigat fins ara, cosa que determina que hi hagi llacunes molt importants en el seu coneixement.

El nou Institut Català de Paleontologia

L’Institut Català de Paleontologia (ICP) és una fundació privada, creada al novembre del 2006 i sota el patronatge de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. L’ICP pren el relleu de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, fundat l’any 1969, el qual l’ha integrat. Per tant, el nou Institut és el resultat d’unir experiència i tradició amb un entusiasme i empenta renovats. La paleontologia té uns llargs antecedents a Catalunya, principalment perquè el registre fòssil català és molt ric, amb jaciments d’una extraordinària qualitat. Aquesta circumstància va afavorir que M. Crusafont donés a conèixer arreu del món la paleontologia catalana i que es creés l’Institut de Paleontologia al bell mig de Sabadell, població que té una de les conques amb faunes de vertebrats del Neogen més importants d’Europa.

Com a centre de referència de recerca, conservació i difusió de la paleontologia de vertebrats i paleontologia humana, l’ICP té la voluntat d’impulsar i de promoure la recerca al més alt nivell en l’àmbit internacional, conservar el patrimoni paleontològic i permetre la transferència eficient de coneixement i d’aplicacions a la societat en general. La recerca es fonamenta en l’extens patrimoni paleontològic català, i també en aquells projectes que es troben fora de Catalunya i que són d’interès científic especial. A Catalunya es conserva la col·lecció de primats fòssils del Terciari més extensa de tot Europa, actualment un referent mundial en aquest camp. A aquest fet, cal afegir que hi ha una de les àrees més importants d’Europa per a estudiar el final de l’era dels dinosaures, reconeguda per paleontòlegs de prestigi d’arreu.

Aquest potencial del patrimoni paleontològic del país, juntament amb l’ambició de tractar a fons aquelles àrees del coneixement relacionades amb l’evolució des d’una perspectiva paleobiològica, ha portat l’ICP a estructurar la recerca en cinc àrees, o grups de recerca, amb una especial vinculació amb xarxes de recerca d’arreu del món i projectes de caràcter internacional: paleobiologia, faunes de vertebrats del Mesozoic, paleoprimatologia i paleontologia humana, faunes del Neogen i el Quaternari, paleontologia virtual i divulgació i conservació del patrimoni paleontològic.

L’àrea de paleobiologia fa recerca d’avantguarda en el camp de l’aplicació de la paleontologia a la biologia evolutiva. Des d’aquesta perspectiva, la recerca s’orienta a l’estudi de l’evolució de la història de la vida en vertebrats fòssils, mitjançant la paleohistologia i les anàlisis isotòpiques. Aspectes demogràfics de poblacions de mamífers illencs fòssils, estudis biomecànics de la locomoció en mamífers quadrúpedes insulars (particularment amb una perspectiva energètica), així com l’evolució del cervell de mamífers constitueixen línies de treball complementàries que tenen com a objectiu comú l’estudi del paper de l’energia en l’evolució. Així, doncs, la paleobiologia pot donar informació sobre causes, velocitat i mecanismes d’evolució; sobre l’extinció o l’evolució de les successions ecològiques al llarg del temps i també sobre les tendències evolutives, per exemple sota les condicions particulars de la insularitat.

El registre fòssil de Catalunya situa l’ICP en una posició privilegiada per a formar part de discussions actuals que versen sobre les faunes de vertebrats del Mesozoic. L’objectiu dels propers anys és intentar esbrinar quina era la forma de vida a partir dels indicis fòssils (paleobiologia) i els ecosistemes en què van viure (paleoecologia) mitjançant l’estudi de la sistemàtica de les formes analitzades. A partir d’aquí, s’aborden interrogants sobre l’extinció dels dinosaures, l’evolució d’alguns dels seus grups o els canvis que van patir els ecosistemes cretacis. La utilització de noves tecnologies, com la tècnica Lidar (light detection and ranging), de la qual l’ICP és pionera a l’Estat, li permet continuar en l’avantguarda d’aquesta àrea.

Un dels principals focus d’atenció de l’IPC és l’extraordinari registre fòssil de primats de Catalunya. Un dels projectes més interessants dins l’àrea de paleoprimatologia i paleontologia humana té com a objectiu documentar l’arribada dels grans simis a Euràsia, poder esbrinar quin és l’origen d’aquest grup i discernir com es va produir la difusió de les diverses famílies i subfamílies que el componen fins a la seva extinció a Europa fa uns 8 milions d’anys. Particularment, aquest projecte parteix de l’extraordinari registre fòssil del baix Anoia, però també d’altres àrees, com el Vallès-Penedès. Durant els últims anys, aquests estudis s’han fet en el marc d’un macroprojecte internacional, el RHOI (Revealing Hominoid Origins Initiative), dirigit des de la California University (Berkeley, EUA), fet que ha permès ajuntar les àrees del món, entre les quals hi ha Catalunya, amb els jaciments del Neogen més favorables a l’aportació de coneixement sobre l’origen i l’evolució del homínids.

L’objectiu fonamental de l’àrea de faunes del Neogen i el Quaternari és l’estudi dels canvis faunístics (anomenats crisis), la dinàmica i els patrons d’aquests canvis, la longevitat de les espècies i els patrons de reemplaçament en les faunes del Neogen i el Quaternari mediterranis, partint de la seva relació amb els factors climàtics i astronòmics durant els últims 25 milions d’anys. Aquests objectius impliquen estudis de geologia, treballs de camp de mostreig i excavació, biocronologia, tafonomia i paleoecologia, a més dels òbviament bàsics de taxonomia i sistemàtica. El registre fòssil català del Neogen i el Quaternari, que és extraordinari, permet disposar d’una informació privilegiada i participar en les discussions més actuals sobre aquest tema.

El departament de paleontologia virtual aplica la recerca no invasiva a les diferents àrees de recerca de l’ICP. Es tracta d’un treball transversal des d’aquesta nova òptica que permet obtenir uns resultats científics de primer ordre. Malgrat que els estudis clàssics paleontològics, basats en l’observació, descripció i comparació de les restes fòssils, continuen essent la base del treball paleontològic, les noves tecnologies d’anàlisi i exploració, que s’estan obrint pas amb força, són eines amb un gran potencial en camps molt diversos. Per una banda, hi ha les eines d’escanejat intern de fòssils (CT o tomografies axials), que permeten conèixer-ne l’interior sense malmetre’ls, reconstruir fòssils tridimensionalment a partir dels talls tomogràfics i calcular-ne aspectes biomecànics i fisiològics. Per l’altra, l’eina bàsica per a l’estudi dels fòssils són els aparells digitalitzadors, que permeten convertir objectes reals (ossos, ous) i grans superfícies (jaciments, rastres de petjades) en imatges virtuals que es poden analitzar en tres dimensions, com a base de treballs tafonòmics, biomecànics o per ser aplicats en la divulgació científica, amb grans resultats. L’obtenció de models tridimensionals i la capacitat de realitzar simulacions ofereixen noves perspectives a la taxonomia clàssica i a la biomecànica i esdevenen essencials a l’ICP.

A més de la recerca paleontològica, l’ICP té dos objectius més: la conservació del patrimoni paleontològic i la difusió de la recerca. Les colleccions de l’ICP (una de les millors de vertebrats fòssils i, especialment, la millor de primats fòssils d’Europa) s’incrementen any rere any gràcies als projectes de recerca, i són una font constant de treballs científics i de consulta pels paleontòlegs d’arreu del món. Al mateix temps, el departament de conservació de col·leccions disposa d’un gran laboratori excel·lentment equipat, que li permet innovar i ser a l’avantguarda de la conservació del patrimoni natural i cultural (l’ICP va organitzar l’any 2009 el primer Congrés Ibèric de conservació de col·leccions de Ciències Naturals: solucions globals per a col·leccions d’Història Natural). Finalment, l’ICP és un centre de recerca amb una particular diferència respecte de la gran majoria de centres de recerca del programa CERCA, atès que disposa d’un espai de difusió específic (el Museu Crusafont). L’objectiu d’aquest espai és transmetre la importància de la investigació paleontològica a Catalunya i explicar els processos que es duen a terme durant la recerca, des del moment del descobriment fins a la publicació, passant per la seva preparació, estudi i conservació. En definitiva, oferir un producte únic i singular, que valori la investigació paleontològica catalana i doni a conèixer els resultats que obté i el patrimoni que estudia.