Tendències actuals de la investigació arqueològica

Sense cap mena de dubte, l’evolució dels darrers trenta anys ha estat decisivament marcada per l’anomenada New Archaeology, que va aparèixer als Estats Units als anys seixanta, encapçalada per L. Binford. El nou enfocament es rebel·lava contra l’arqueologia tradicional, la qual titllava de anticientífica, idealista, escèptica i narrativa. Els nous arqueòlegs defensaven que el raonament arqueològic havia de ser explícit, tant en els seus conceptes teòrics com en els mètodes, i postulaven el mètode deductiu: plantejar problemes, formular hipòtesis i, posteriorment, contrastar-les. Creien en l’existència de principis de determinació i regularitat en la conducta humana com a pressupost per a entendre el passat com un procés intel·ligible i cercaven les lleis que governen l’evolució de la societat. Optimistes respecte a la informació potencial disponible, consideraven que a través del registre arqueològic podia arribar-se al coneixement dels aspectes econòmics, socials, polítics i ideològics. La cultura era vista com una estratègia adaptativa i el seu enfocament processual insistia en la importància de la relació dinàmica dels aspectes econòmic i social amb el medi, com a punt de partida per a comprendre els processos de canvi cultural; la societat es concebia com un sistema dividit en subsistemes (de subsistència, de comerç, de producció artesanal, social, simbòlic...), que podien ser estudiats com a variants independents, i la interacció i la retroalimentació dels quals explicava el creixement i el canvi cultural.

Per a aconseguir els seus objectius, els nous arqueòlegs, igual que s’havien inspirat en la filosofia de la ciència, en la cibernètica o en la teoria de sistemes, van recórrer a d’altres disciplines com l’antropologia, la geografia i totes aquelles que es veien implicades en la reconstrucció del medi ambient i es van equipar amb les tècniques més sofisticades de quantificació (estadística, ordinadors) i d’anàlisis físicoquímiques.

Les seves primeres formulacions més dures i la seva herència van ser i són discutides, però res no ha tornat a ser com abans en l’arqueologia anglosaxona. L’impuls donat a la teoria arqueològica, la renovació metodològica, el plantejament de nous objectius i l’exigència d’explicitar com es treballa i pensa i de verificar empíricament tot allò que s’afirma conèixer del passat han estat les seves contribucions decisives. L’any 1973, D. Clarke va definir-ho en un article publicat a la revista anglesa "Antiquity" com "la pèrdua de la innocència" en l’arqueologia.

A Europa, al llarg de la primera meitat del segle XX la línia dominant es caracteritzava pel particularisme i el positivisme més vergonyant; la il·lusió dels fets sense teoria i l’hiperescepticisme respecte a les possibilitats de les dades arqueològiques per a explicar el passat havien portat autors com ara G. Daniel, S. Piggot o C. Hawkes a posicions epistemològiques explícitament idealistes en la línia de B. Croce i R.G. Collingwood. L’enfocament ecològic de G. Clark i el marxista de V.G. Childe (1892-1957) van constituir aquells anys l’únic contrapunt a la història cultural positivista. Childe va ser el primer prehistoriador europeu a emprar conjuntament una metodologia explícita i una teoria històrica i social, i la seva visió del desenvolupament de la humanitat com un ascens progressiu fins a la revolució neolítica i a la revolució urbana va tenir una enorme influència. Fins els anys seixanta la prehistòria europea va ser difusionista i el panorama no va canviar fins que la irrupció de les datacions radiocarbòniques, el qüestionament de les suposades evidències dels contactes est-oest a la Mediterrània i la influència dels nous plantejaments de la New Archaeology van posar en crisi el marc interpretatiu tradicional.

En l’arqueologia de l’Estat espanyol, el desconeixement fins fa pocs anys de la bibliografia anglesa i el pes de la tradició acadèmica, molt influïda, com s’ha vist, per les arqueologies alemanya i francesa, en van diluir i matisar considerablement l’influx. La identificació quasi absoluta entre New Archaeology i els nous procediments empírics i el menyspreu per les qüestions teòriques, considerades especulatives i ocioses, es van traduir en el reforçament de l’orientació històrico-cultural tradicional a través del que I. Martínez Navarrete ha anomenat "reformisme pragmàtic". En general, pot afirmar-se que s’ha produït una renovació dels objectius disciplinaris i una redefinició metodològica, encara que, sovint, la influència no ha anat més enllà de la introducció dels mètodes de la ciència natural i de l’acceptació de l’argot com a vestidura científica.

La majoria dels professionals encara continuen cercant objectes i sent esclaus de les troballes, però va prenent cos la consciència que una millor comprensió del passat no resultarà de l’acumulació de dades i, afortunadament, l’explosió de la informació arqueològica d’aquestes darreres dècades va acompanyada del despertar de la teoria. En qualsevol cas, pot dir-se que avui es fa una arqueologia més processual, és a dir, més sensible a les relacions existents entre els aspectes econòmics i socials de la cultura amb el medi com a clau per a explicar el desenvolupament i els canvis, i més científica, és a dir, més preocupada per la verificació empírica.

Els esforços de cientificitat i els objectius nomotètics (de la paraula grega nomos, llei) dels nous arqueòlegs americans van reobrir el que L.S. Klejn ha anomenat el Gran Debat, entre aquells que feien dependre la cientificitat de la investigació de l’existència de lleis, siguin nomotètico-deductives, probabilístiques o històriques, i els que defensaven l’absència de determinació i regularitat en la conducta humana i, en conseqüència, negaven la possibilitat de comprendre el passat com un procés racional i intel·ligible. Es reproduïa un vell i interminable debat: materialisme versus idealisme. A un costat de la trinxera s’arrengleraven arqueòlegs marxistes i processualistes i a l’altre els hereus del particularisme, l’empirisme antiteòric i l’arqueologia històricocultural. Es discutia tant la penetrabilitat del passat en termes racionals com la cientificitat de la disciplina. Aquesta darrera qüestió, àmpliament debatuda entre els nostres historiadors a partir, entre altres, de les aportacions marxistes de P. Vilar, E.P. Thomson o J. Fontana, no ha estat discutida entre els arqueòlegs, que sovint l’han confós ingènuament amb la de la cientificitat dels mètodes i les tècniques que utilitzaven, tret d’honroses i molt recents excepcions en el curs de la polèmica postprocessual.

Les noves idees

Les posicions que negaren la consideració de ciència a l’arqueologia, com també la revelació de les implicacions ideològiques de la praxi neopositivista dels ja no tan nous arqueòlegs, va conduir en la dècada dels vuitanta al que Kohl va descriure com la "segona pèrdua de la innocència" i a la polèmica postprocessual. L’enfrontament entre les "dues tribus", en paraules de R. Chapman (1991), amb relació a la teoria, el mètode, els objectius i les maneres de contemplar el potencial arqueològic disponible per a l’estudi del passat, l’entenem en línia de continuïtat amb el "Gran Debat", però no és menys cert que aporta importants novetats. Abans d’entrar-hi, però, dues petites consideracions. D’entrada, el mol postprocessual aplicat a l’arqueologia no sembla tenir altra intenció que donar per superada una etapa, qüestió força discutible tenint en compte la vitalitat d’alguns dels seus exponents. D’altra banda, al nostre país, encara presoners de la tradició acadèmica disciplinària, acceptar les propostes postprocessuals és com "voler córrer sense abans aprendre a caminar" (Ruiz., Chapa, Ruiz Zapatero 1990); i el processualisme se’ns apareix, avui, poc menys que com una ineludible fase formativa.

Els autors més visibles de la crítica postprocessual són I. Hodder i M. Shanks, C. Tilley. El primer acusa a la New Archaeology i els seus successors de funcionalistes, de veure la cultura material com l’acció fossilitzada, de no entendre ni acceptar que els objectes materials tenen significats culturals específics com a conseqüència de la seva utilització en contextos particulars, en definitiva, d’ignorar el simbolisme i la ideologia i de considerar els éssers humans com a subjectes passius. La inevitabilitat dels contextos passats i presents porta I. Hodder i la seva arqueologia, etiquetada com a contextual, simbòlica i estructural, postprocessual o poslmoderna, a combregar amb l’idealisme, el particularisme històric i el relativisme cultural.

En el debat postprocessual hi ha un fort component ideològic; es discuteix en el camp teòricometodològic, però també sobre els sistemes de valors mobilitzats per la pràctica arqueològica, el paper de l’arqueologia en la societat actual i la presència del present en l’explicació del passat. Shanks i Tilley representen, en aquest darrer punt, la posició més radical: els diferents passats són, en realitat, diferents presents, els arqueòlegs viuen en un món amb valors i creences i construeixen el passat que volen contemplar, i no es pot triar entre passats alternatius si no és des de posicions essencialment polítiques. Aquesta crítica porta els autors, a diferència del marxisme, al que s’anomena presentisme i a l’anticientificitat.

La sacsejada que significà l’arqueologia contextual ha tingut els aspectes més positius en el seu crit d’atenció sobre la dimensió simbòlica de la cultura i la reivindicació del paper de l’individu i la seva sensibilitat sobre la projecció social de l’arqueologia. Però no ofereix cap mena de dubte que una bona part de l’èxit de les propostes postmodernes radica en el seu missatge conservador (idealista i anticientifista) i en el fet que els sectors tradicionals amenaçats per l’anàlisi teòrica es troben ara en condicions d’adoptar les vestidures de la teoria.

D’altra banda, cal preguntar a processualistes i marxistes si estan o no disposats a renunciar a la una arqueologia científica. Els primers fa temps que van abandonar l’escola de la "llei i l’ordre" i l’obsessió per les lleis universals, que els havia conduït a obvietats i tautologies (les famoses "lleis de Mickey Mouse" de l’irònic K. Flannery), i desenvolupen el que Renfrew ha anomenat arqueologia processualcognitiva sensible als aspectes simbòlics i ideològics. Els segons, abandonades igualment les simplificacions catequístiques, des de la tradició crítica, de Gramsci a Thompson, es refermen igualment en el fet que els productes del pensament no poden separar-se de l’existència de la gent i que les representacions mentals no són el motor de la història. Al marge de la seva pròpia polèmica sobre la interpretació del canvi social a la història, en aquest punt, els uns i els altres coincideixen: la realitat arqueològica existeix independentment de l’observador i és prou autònoma de la interpretació que se li sobreposa per a modificar-la i obligar a revisar o rebutjar les explicacions proposades. Com ha assenyalat J.M. Vicent, la cientificitat aportada per les arqueologies marxista i processual constitueix l’únic embrió d’una possible arqueologia científica.

Ha estat amb els anys que hem adquirit consciència del punt de no retorn produït a la darreria dels anys seixanta en l’arqueologia. En realitat, com s’ha vist, la inèrcia disciplinària, amb components antiteòrics molt forts, la influència del pensament alemany i de l’empirisme francès i el desconeixement de la bibliografia anglosaxona van fer que l’ascendent de la New Archaeology no fos evident fins al començament dels anys vuitanta. Les noves idees van arribar preferentment a través d’autors com Clarke o Renfrew, investigadors de temes tan clàssics en l’arqueologia europea com el campaniforme o el megalitisme, i dels treballs de l’escola paleoeconòmica de Cambridge i la difusió del Site Catchment Analysis.

Les primeres referències al desvetllament de la nova teoria arqueològica a l’Estat espanyol tenen un fort i significatiu component perifèric, al marge dels grans centres de l’arqueologia tradicional, emfasitzat per la significació adquirida pels col·loquis d’arqueologia espacial organitzats a Terol des del 1984. L’arqueologia territorial, més que un corrent teòric, és una metodologia de treball i un seguit d’instruments analítics, que permeten aprofundir el coneixement de les relacions que s’estableixen entre els assentaments, entre aquests i el seu entorn i en el seu mateix interior. En els darrers anys, la seva aplicació ha estat un dels indicadors més reveladors dels canvis teòrico-metodològics produïts en l’arqueologia dels vuitanta. I això no ha estat casual per diferents raons. L’arqueologia espacial té el seu origen, d’una banda, en l’escola paleoeconòmica de Cambridge i en la geografia de localització i, de l’altra, en la New Archaeology. La dimensió innovadora s’aprecia igualment si es té en compte l’objecte d’estudi: la "cultura arqueològica" i el "jaciment" ja no són les categories bàsiques quan el que es vol és caracteritzar les formacions socials antigues; llavors es fa necessari analitzar les potencialitats econòmiques de l’àrea explotada habitualment per un assentament (Site Catchment Analysis), els patrons i l’evolució del poblament, les formes d’ocupació i explotació del territori, els límits culturals i les fronteres. D’altra banda, l’estudi del territori es converteix en lloc de confluència de les ciències de la terra, en exigir prioritàriament l’avaluació dels processos geomorfològics, i les ciències de la reconstrucció del paleoentorn i les activitats subsistencials.

Finalment, l’arqueologia espacial ha contribuït al desenvolupament del treball de camp, tant en la prospecció de superfície com en l’excavació. Pel que fa a la primera, tradicionalment subordinada a l’excavació, ha adquirit un status propi i independent, definint els seus propis objectius de recerca i una metodologia rigorosa (tècniques de mostreig, sistemes de recollida de dades), al mateix temps que ha estimulat altres tècniques com ara la fotografia aèria, la teledetecció, la prospecció geofísica, elèctrica i magnètica, etc. També l’enfocament de l’excavació s’ha vist estimulat pel fet que els estudis microspacials aporten una informació acurada sobre la distribució de les restes arqueològiques, per extreure informació de les seves agrupacions, com són les distintes funcionalitats de les estructures constructives, les àrees diferenciades d’activitat social, cultual, econòmica, etc. L’aplicació d’aquests plantejaments té alguns precedents als anys setanta, com els estudis d’I. Davidson sobre l’economia del paleolític final del País Valencià, però ha conegut un autèntic boom a partir del 1984.

L’ebullició d’idees d’aquests anys enlloc no s’explica millor que al sud-est de la Península, on l’estudi de l’emergència de les societats complexes concentra un ampli ventall d’investigadors i diferents enfocaments. Així, el tradicional historicisme-difusionista (L. Siret, B. Blance, A. Arribas, H. Schubart, etc.) ha estat substituït per una viva discussió entre el processualisme (R. Chapman), el materialisme cultural (A. Ramos), el materialisme dialèctic (A. Gilman), el materialisme històric (V. Lull, F. Nocete), la teoria sistèmica (C. Mathers) i l’eclecticisme reformista (F. Molina).

Als Països Catalans, l’interès majoritari s’ha orientat no tant cap a una reflexió teòrica com a una renovació de la metodologia de treball i dels instruments analítics. Avui dia, la presència en els projectes d’investigació arqueològica de tècniques analítiques i de quantificació i de les estratègies orientades a l’estudi del territori, tant en el vessant home-home (lloc central, polígons de Thiessen, dimensions-jerarquia) com home-medi (reconstrucció mediambiental, captació de recursos, formes subsistencials), que fa anys s’identificaven amb els nous arqueòlegs i els seus seguidors, ja no és distintiva i la col·laboració interdisciplinària —o com a mínim multidisciplinària— sovint emmascara una arqueologia continuista. En qualsevol cas, en els sectors renovadors s’afirma el sentit crític i apareixen línies d’investigació imaginatives i susceptibles de control empíric, com l’arqueologia de la mort o l’arqueologia espacial. Es tracta de desenvolupar una arqueologia productiva contra una arqueologia reproductora. Totes dues creixen, però no ho fan de la mateixa manera, perquè les dades que s’acumulen amb els procediments antics dirigits per les velles teories rara vegada condueixen a una revisió substancial del coneixement.

Els nous mètodes

La recerca intel·lectual, el treball de camp i el rigor del laboratori es combinen meravellosament en l’arqueologia, que és alhora una disciplina humanística, històrica i científica. A l’arqueòleg i a l’historiador de les societats humanes prehistòriques i antigues, avui, se’ls exigeixen les mateixes dades que als seus col·legues d’altres èpoques més modernes; i, com que sovint treballen amb un registre limitat i aparentment mut, o més ben dit, que no s’expressa directament com fan els textos escrits, no els ha quedat més remei que afinar els mètodes específics més adequats i dotar-se de tantes tècniques com ampli és l’espectre de dades. La informació que s’obté mitjançant aquestes tècniques en desenvolupament és rigorosament nova i en un passat recent era ignorada o simplement desconeguda. La necessitat ha estat la mare de les mal anomenades disciplines auxiliars i com més limitades han estat les fonts d’informació, major ha estat l’esforç per a esprémer-les i l’enginy per a trobar-ne de noves. Qui podia somiar fa uns anys que les restes de sang fixades en estris de pedra ens permetrien identificar-ne els cristalls d’hemoglobina i, d’aquesta manera, les espècies animals caçades fa milers i milers d’anys?

Disciplines aplicades a la recerca arqueològica.

A partir de l’aparició de l’enfocament ecològic (V.G. Childe, J. Steward, G. Clark), després de la Segona Guerra Mundial, van començar a incorporar-se a l’arqueologia els especialistes en les ciències mediambientals i les aplicacions de les tècniques físicoquímiques, però va ser en el marc de la New Archaeology nord-americana i de la seva influència sobre Europa que adquiriren una gran importància. Els nous objectius i enfocaments acostaven —com s’ha vist— els arqueòlegs a altres disciplines de les ciències naturals (geologia, paleontologia, medicina...) i socials (antropologia, geografia...) i a les tècniques quantitatives (estadística, informàtica). No obstant això, la incorporació d’aquests equips interdisciplinaris en la recerca catalana i espanyola s’ha produït més tardanament, durant la dècada dels vuitanta, i encara som lluny de poder considerar normalitzada la situació, perquè si és desigual el grau d’implantació entre els especialistes de diferents èpoques, també s’aprecien notables desequilibris des d’una perspectiva geogràfica. Els organismes i els centres oficials sobre els quals gira la recerca han estat, fins ara, molt poc sensibles a aquesta qüestió, i es pot afirmar que no disposem d’una infraestructura per a poder realitzar de manera sistemàtica aquestes anàlisis. Es planteja la contradicció que, havent-hi arqueòlegs especialistes en aquestes noves disciplines (en geomorfologia, tafonomia, palinologia, antracologia, paleocarpologia, ictiologia, malacologia, en fitòlits, en micro i macrofauna, etc.) que poden ser integrats en els equips de recerca històrico-arqueològica, la manca de professionalització, de llocs de treball i d’infraestructura constitueixen els principals obstacles per al desenvolupament d’aquestes tècniques.

Malgrat aquest panorama, és evident que la reconstrucció del paleoentom (fauna, paisatge vegetal, clima), de la relació entre les comunitats antigues i el medi natural i de la paleoeconomia (estratègies de subsistència en general) resulta fonamental peral coneixement de les societats antigues i ha aportat una bona part dels millors resultats obtinguts per la nostra recerca històrico-arqueològica dels darrers quinze anys. Equips interdisciplinaris com els formats aquests darrers anys a l’abric Romaní (Capellades, Anoia), les cingleres de Vilanova de Sau (Osona), cova d’en Parco (Os de Balaguer, Noguera), Cova 120 (Sales de Llierca, Garrotxa), cova de l’Or (Beniarrés), Cova Fosca (Ares del Maestrat), Jovades (Cocentaina), Arenal de la Costa (Ontinyent), Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), el puntal dels Llops (Olocau, Camp de Túria), els Vilars (Arbeca, Garrigues), son Fomés (Montuïri, Mallorca) o Vilauba (Camós, Alt Empordà), entre altres, en són una bona prova.

Un dels nous àmbits i més creatiu és el de l’arqueologia experimental, que té per objectiu l’estudi dels processos de comportament en el passat, mitjançant una reconstrucció experimental sota condicions científiques controlades. L’arqueòleg hi aconsegueix, en cert sentit, una interpretació activa del passat en repetir la història en condicions de laboratori. Actualment, l’experimentació ajuda a contrastar les hipòtesis i constitueix un instrument eficaç en camps de recerca tan diversos com l’estudi dels processos postdeposicionals (com ara l’evolució dels terraplens i fossats), les tècniques constructives (com ara la disposició de les cobertes dels habitatges), les condicions i els rendiments dels conreus, l’emmagatzemament i la transformació de les varietats prehistòriques i les activitats artesanals (com són la determinació dels processos de treball o la funcionalitat de l’utillatge lític, la ceràmica o la metal·lúrgia). La influència anglesa sobre l’estratègia d’excavació i els sistemes de registre ha estat, sens dubte, un dels components que han marcat l’evolució metodològica de l’arqueologia catalana des de la dècada dels vuitanta. Catalunya i, en menor mesura, la resta de l’Estat espanyol, se submergeix en una onada que afecta una bona part de l’arqueologia europea, americana i australiana. Potser algú considerarà que és excessiu parlar, com s’ha fet, d’una "fase harrisiana" de l’arqueologia en el mateix sentit que ens podíem referir, anys enrere, a una fase "wheeleriana". El temps ho dirà. Però, en qualsevol cas, no es pol dubtar que som davant d’una aportació fonamental, hereva, d’una banda, de la millor arqueologia anglesa dels anys seixanta i setanta (S.S. Frere, B. Cunliffe, Ph. Barker, M. i B. Biddle): l’excavació en extensió i el registre en fitxes, i, de l’altra, de la contribució d’E.C. Harris: la teorització de l’estratigrafia arqueològica i la representació diagramàtica de les relacions estratigràfiques, mitjançant la Harris Matrix.

Les cales estratigràfiques han deixat pas a l’excavació en extensió (open area) i el jaciment s’excava com un tot, cercant la visió horitzontal, és a dir, l’anàlisi sincrònica i la comprensió de les estructures que funcionen en un mateix moment. Aquesta estratègia respon molt millor a les necessitats i als objectius de la recerca arqueològica actual, que té les unitats bàsiques en l’assentament i el territori. L’estudi integral del jaciment i les activitats de tota mena que s’hi desenvolupen, l’anàlisi espacial i la integració de les dades interdisciplinàries, exigeixen l’excavació extensiva. A més, permet superar els problemes provocats pels passadissos-testimoni que quedaven entre les cales del sistema Wheeler, i el registre espacial s’estructura d’acord amb la pròpia organització i funcionament del jaciment.

Quant a les fitxes, són l’eina per a aconseguir una recollida al més sistemàtica i objectiva possible de les dades i possibilitar-ne el posterior tractament informàtic. Els nous mètodes de registre han aparegut com a resposta a les exigències de l’arqueologia urbana. Les velles ciutats històriques, jaciments pluristratificats i amb seqüències dilatades en el temps, la gran quantitat de dades i la magnitud de les àrees estudiades en les intervencions urbanes, com també les condicions difícils de realització, gairebé sempre en termes d’urgència, tot plegat ha exigit un gran esforç de racionalització, concretat en les fitxes, els diagrames i la informatització de les dades.

La Harris Matrix permet estructurar i mostrar la periodització del jaciment i controlar un gran nombre d’unitats estratigràfiques (més de 4 000 en l’antic portal de Magdalena, Lleida), representant-les en forma diagramàtica —una mena d’arbre genealògic— de manera que mantinguin la seva relació seqüencial; el diagrama es converteix en l’espina dorsal del registre i pot ser aplicat a l’ordenació dels materials en el magatzem, a la seva exposició pública i a la mateixa publicació. Encara més, es constitueix en l’instrument de control de l’excavació: s’elabora abans, durant i després de l’acció excavatòria en una ininterrompuda contrastació amb les dades empíriques, des de la identificació de les unitats estratigràfiques, les seves relacions i l’ordre d’excavació, fins a la síntesi històrico-arqueològica final.

La teorització de l’estratigrafia arqueològica, el reconeixement de la seva especificitat i les seves lleis, en confrontació amb la geològica, constitueix el marc de reflexió i una novetat remarcable en ella mateixa, en el context d’una tradició empírica i antiteòrica.

En aquests darrers anys, els desenvolupaments creatius italians (A. Carandini a Seltefinestre), francesos (M. Py a Lattes; D. Arroyo-Bishop amb el programa Archéodata) o catalans han permès superar les limitacions degudes a l’origen urbà del sistema de registre, i avui s’aplica a tota mena de jaciments i èpoques. En el marc de l’Estat espanyol, Catalunya constitueix, efectivament, un cas especial, per la seva introducció primerenca (vil·la romana de Vilauba, Camós, 1979), el grau d’acceptació i les aportacions originals i crítiques, com evidencien, entre altres, les excavacions realitzades a Empúries (l’Escala), Illa d’en Reixac (Ullastret), Tarragona, la Colomina (Gerb) i els Vilars (Arbeca).

L’arqueologia subaquàtica ha experimentat una transformació tan radical com la terrestre, si no més. Tradicionalment vinculada a la pràctica esportiva del submarinisme i reduïda al vessant recuperatiu, començà a introduir-se en la recerca científica catalana al llarg dels anys vuitanta. Aquesta disciplina auxiliar de l’arqueologia permet estudiar vaixells enfonsats, assentaments i tota mena de restes del passat, actualment submergides sota les aigües continentals o marítimes. En aquestes condicions, es conserven molts materials que en terra s’haurien desintegrat, com s’ha demostrat una vegada més al poblat neolític de la Draga, cobert per les aigües del llac de Banyoles. L’estudi dels vaixells antics i de les seves càrregues ofereix a l’investigador dades per al coneixement de la navegació, els circuits comercials, la producció i el consum d’articles com vi, oli, vaixella ceràmica, articles de luxe, molins, etc., i sovint també conjunts tancats, que constitueixen referències bàsiques per a estudis tipològics i cronològics. L’excavació, a Cadaqués, del Culip IV, un vaixell enfonsat al segle I aC, en temps de Vespasià, ha estat la intervenció emblemàtica de la darrera dècada. En l’actualitat, l’arqueologia subaquàtica constitueix un camp de recerca ben definit i progressivament professionalitzat, que disposa des de fa uns quants anys del Centre de Recerques Arqueològiques Subaquàtiques (1992), dependent del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, i d’un vaixell, el Telis, equipat per a tasques específiques d’excavació i prospecció.

Les noves plataformes i els nous protagonistes

Els esdeveniments polítics, socials i econòmics dels darrers vint anys han comportat una profunda transformació, i han donat lloc a l’actual organització de l’arqueologia catalana. Han originat l’aparició de noves bases operatives, de noves fonts de finançament i d’arqueòlegs de nou perfil professional, tot això estretament vinculat al desenvolupament de l’anomenada arqueologia contractual.

Cartell de l’exposició "L’inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya", Barcelona, 1986-87, col·l. part.

G.S.

La fi de la dictadura, amb la mort l’any 1975 del general Franco, va donar pas a l’Estat de les autonomies. La nova estructuració de l’Estat espanyol significà una forta descentralització de l’arqueologia, que passà a ser competència de cada una de les disset comunitats autònomes. Amb l’aprovació dels respectius estatuts d’autonomia, el País Valencià i les illes Balears assumiren les competències, però, a diferència de Catalunya, l’arqueologia hi ha continuat exercint-se, bàsicament, des de les mateixes institucions: diputacions, museus i universitats. Les expectatives democratitzadores obertes durant els anys de la transició animaren els arqueòlegs catalans a un ampli procés de debat i participació, dissortadament frustrat per la reticència amb què el poder polític va acollir l’Assemblea d’Arqueologia de Catalunya (1978-80). Les pròpies febleses van acabar apaivagant el moviment i el primer govern de la Generalitat recuperada va crear el Servei d’Arqueologia (1980), dependent del departament de Cultura. En la línia de la sòlida tradició que havia generat l’etapa republicana, la funció d’aquest servei va ser definida com la de vetllar pel patrimoni arqueològic i tenir-ne cura de la investigació i difusió; per a aquesta tasca s’establí una seu central i un equip d’arqueòlegs distribuïts pels diferents serveis territorials del departament, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. Des d’aleshores el Servei d’Arqueologia ha assumit tasques de gestió i coordinació, força més modestes que les de la definició fundacional d’objectius.

L’exigüitat dels recursos econòmics ha marcat des del primer moment la seva tasca. És clar que assegurar la investigació, la protecció i la difusió del patrimoni arqueològic no constitueix, avui, un objectiu a l’abast d’aquest servei, i tan sols podria ser fruit d’una voluntat de govern, traduïda en els criteris, els programes, els pressupostos i la infraestructura adequada. Probablement la situació econòmica no és la millor, però les dures condicions imposades pels objectius de convergència de Maastricht i la retallada de la despesa pública no expliquen la manca d’una política envers la recerca i el patrimoni. Potser és cert, com s’ha dit, que, esgotat el projecte historiogràfic burgès i recuperats els instruments de govern, el poder considera que la història necessària —ideologia i mitologia positiva— ja és feta. Si és així, la realitat serà particularment dura amb la història llunyana i potser n’hi haurà prou que l’arqueologia no sigui un problema i serveixi, de tant en tant, per a bastir alguna actuació d’aparador. Avui, sens dubte, a Catalunya s’excava més i millor, però no és menys cert que l’autogovern no ha estat aprofitat per a pensar i fer l’arqueologia que el país necessita.

L’actual preponderància de l’arqueologia de gestió o contractual —intervencions urbanes, obres públiques i les anomenades urgències— sobre l’arqueologia d’investigació s’evidencia espectacularment, traduït en xifres, en el nombre d’intervencions, en els pressupostos públics i privats que absorbeixen i en la munió de professionals que s’hi dedica. L’arqueologia ha experimentat un espectacular desplaçament del seu centre de gravetat i avui té nous protagonistes i nous escenaris. Ni els departaments universitaris, ni els museus ni els instituts de recerca no poden assumir-ne el repte, i avui són les noves plataformes creades per l’administració autonòmica, les diputacions i, sobretot, el poder municipal les que prenen la iniciativa, i és un nou tipus d’arqueòleg, sovint llicenciats que exerceixen lliurement la professió o s’organitzen en petites empreses o cooperatives, qui actua sobre el terreny. Els imperatius de l’economia neoliberal en voga menen a la desocupació, o, en el millor dels casos, al treball precari, el col·lectiu de joves arqueòlegs, que canalitza les seves preocupacions laborals i deontològiques a través de fórmules associatives com ara la Comissió de Patrimoni del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya i Balears o, en l’àmbit estatal, la Asociación Profesional de Arqueólogos de España.

També les fonts de finançament són diferents. L’obligació d’invertir l’l% del pressupost de les grans obres públiques en activitats culturals ha obert expectatives inimaginables des dels magres pressupostos de cultura. Cada vegada és més freqüent que les administracions i els ens públics implicats en les grans obres es facin càrrec, en aquest concepte, de les despeses d’actuacions arqueològiques generades per la seva activitat, sigui la Unió Europea, el Ministeri d’Obres Públiques i Medi Ambient, la Confederació Hidrogràfica, l’Autoritat Portuària de Tarragona, etc.; d’altres vegades, són les empreses privades o les entitats bancàries les que assumeixen els costos o el patrocini de restauracions, exposicions, etc.

Els nous àmbits

En l’avantguarda del canvi apareix l’arqueologia urbana. No és gens estrany. La majoria de les grans ciutats ho foren també en l’antiguitat i estudiar-les constitueix una peça clau per a conèixer-ne la història. Les nostres ciutats han sobreviscut a elles mateixes, tot desenvolupant la vida sobre el solar que un dia acollí la seva fundació; fora de poques excepcions, totes tenen una història que ultrapassa els dos mil·lennis i, en molls casos, tenen fins i tot antecedents pre-romans. Aquest fet i la consciència de la pèrdua continuada del seu patrimoni arqueològic expliquen l’auge singular de l’arqueologia urbana a Europa. Londres, París, Roma o Marsella, per esmentar només algunes ciutats, d’ençà d’uns decennis afavoreixen la investigació de la seva història mitjançant ambiciosos projectes arqueològics. Tret d’algun cas com el d’Empòrion, despoblada en temps carolingis a favor de Castelló d’Empúries, tots els nuclis d’una certa entitat no han deixat de ser ciutats importants d’aleshores ençà, crescudes sobre elles mateixes: Tàrraco, Dertosa, Bàrcino, Valentia, Ègara, Gerunda, Bètulo, lluro, Ilerda, Eso, Ausa, Diani, Palma, Magó i tantes altres.

D’altra banda, l’arqueologia urbana no solament resulta fonamental per al coneixement de les ciutats i el món antic sinó que té un paper important en el desenvolupament de l’arqueologia de l’etapa musulmana, medieval cristiana i moderna, i s’ha convertit en un fet normal excavar restes d’un carrer del segle XVII o d’una fortificació del XIX. A més, participa dels avantatges de la història immediata i local, en analitzar realitats allunyades en el temps, però que semblen més properes i comprensibles, lligades per un continu que enllaça present i passat. L’arqueologia urbana és, en aquest sentit, una eina esplèndida per a la construcció de la memòria col·lectiva i la formació d’una consciència cultural ciutadana. Per a l’arqueòleg urbà la difusió és alguna cosa més que un deure social i la percepció ciutadana de la seva feina esdevé vital, fins i tot li hi va la supervivència en tant que responsable d’intervencions costoses i incòmodes en comunitats vives, que sovint no participen del seu entusiasme inicial.

L’envergadura i la complexitat de les intervencions urbanes han provocat que, a despit de la tradició disciplinària, l’arqueologia de les ciutats històriques s’hagi convertit en camp de reflexió crítica i de renovació per raó dels nous objectius científics que es planteja i dels problemes conceptuals, metodològics, logístics institucionals, jurídics, econòmics i de gestió que ha d’afrontar. L’evolució de l’arqueologia europea de les últimes dècades ha estat trepidant. Esperonada per la destrucció del patrimoni i les noves demandes socials, s’ha allunyat de la plàcida existència de l’arqueologia erudita, elitista i monumentalista, que només sobreviu en certs ambients acadèmics. S’exigeix ara a l’arqueòleg una profunda renovació no sols en els mètodes de treball i els plantejaments científics sinó també en la gestió, en les solucions jurídiques i financeres, i se li exigeix imbricar-se en els processos sòcio-econòmics de creixement de les ciutats i d’ocupació del territori i en les polítiques culturals. Aquest compromís amb la realitat ha introduït l’arqueòleg en el món de la planificació urbana, de l’ordenació del territori i de la promoció immobiliària, i els seus col·legues són sovint enginyers, arquitectes, urbanistes, promotors, constructors, etc.

Malgrat uns precedents tan il·lustres com les excavacions barcelonines de la plaça del Rei (1931-34), l’arqueologia de ciutat no ha adquirit carta de naturalesa entre nosaltres fins fa ben poc. Si bé uns episodis tan lamentables com la destrucció, en plena febrada pre-olímpica, de les restes de la fortalesa borbònica de la Ciutadella pel col·lector del Bogatell mostren la fragilitat de plantejaments que semblaven assumits, l’arqueologia urbana, des dels anys vuitanta, tendeix a consolidar-se al nostre país com una eina de coneixement, recuperació i difusió del patrimoni històrico-arqueològic i contribueix, integrada com un servei normal en l’actuació urbanística, al desenvolupament de les nostres ciutats.

En l’actualitat, força municipis disposen de serveis municipals o han trobat fórmules per a canalitzar les intervencions mitjançant els museus locals, els convenis amb les universitats o els acords amb les administracions autonòmiques o provincials. El Taller Escola d’Arqueologia de Tarragona (1986-90), el Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de València o el Servei d’Arqueologia de la Ciutat de Barcelona són una prova d’aquesta sensibilització que ha fet possible grans excavacions urbanes, com ara l’antic portal de Magdalena (Lleida), l’avinguda de la Catedral (Barcelona), la caserna de la guàrdia civil de Sant Pau del Camp (Barcelona), el circ, l’amfiteatre o el parc de la Ciutat (Tarragona) o la Pia Almoina (València).

Les urgències estan justificades com a respostes a agressions al patrimoni, però de vegades són inoperants respecte als resultats obtinguts i sovint comporten una perversió: la rendibilitat científica i sòcio-cultural es converteix en secundària i no es preveu pressupostàriament l’animació cultural de la intervenció i l’estudi i la publicació de les restes. El cas de Tarragona, ciutat que aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat, és paradigmàtic. La manca de planificació municipal, la fallada dels mecanismes de protecció de l’Administració i la pressió especulativa van lliurar els grans solars que envolten la necròpoli paleocristiana de la Fàbrica de Tabacs als promotors immobiliaris d’una àrea comercial (1995). Les excavacions dirigides per la Universitat Rovira i Virgili van legitimar l’operació, amb el beneplàcit dels responsables institucionals i, sobre la basílica, la vil·la presidencial i l’àrea funerària aparegudes com a resultat de les excavacions, hi penja la hipoteca insalvable d’un projecte comercial aprovat prèviament, quan s’ignorava totalment l’existència de restes al subsol. En qualsevol cas, el gran volum de les excavacions d’urgència i el fet de ser generades al marge del propi patrimoni, confereixen al creixement de l’activitat arqueològica un caire poc racional i erràtic. ¿Com es pot qualificar, si no, una situació en la qual els jaciments que s’excaven es decideixen en funció de la construcció d’aparcaments, autopistes, pantans, polígons industrials o edificis d’oficines? També comença a ser hora de reconèixer que es destrueix més patrimoni que mai, encara que sigui en actuacions avalades per la presència d’arqueòlegs. La planificació, l’arqueologia preventiva, la conversió de les urgències en excavacions programades dins de l’activitat urbanística, els grans treballs públics i la recerca científica, són l’única manera d’evitar el creixent distanciament entre l’arqueologia de gestió i l’arqueologia d’investigació.

Per a fer-ho possible, cal definir si l’arqueologia dels Països Catalans s’encamina cap a un model de tipus francès o italià, en el qual una institució ad hoc és al capdavant de l’activitat investigadora del país (CNRS, CNR en els casos esmentats), cap a un model de tipus alemany, en el qual aquesta activitat es canalitza bàsicament a través dels departaments universitaris, o bé cap a un altre model de tipus mixt. L’ambigua posició a la qual es té subjecte l’Institut d’Estudis Catalans i les mancances de la Subdirecció General de Recerca i de la CIRIT, sense solvència en el camp de l’arqueologia, són mostres d’aquesta manca de definició d’una política pública d’investigació i de la preferència per un sistema en el qual restaria clara la primacia de la decisió política directa sobre el paper dels mateixos centres d’investigació.

La universitat té al seu davant un difícil repte que no sembla pas en condicions d’afrontar, ancorada en la recerca acadèmica, amb uns plans d’estudis obsolets, sense personal investigador a temps complet i amb una infraestructura molt limitada i uns pressupostos irrisoris. La universitat, si no vol convertir-se en una espectadora de luxe, ha d’assajar fórmules noves, algunes d’adients amb el seu finançament públic com els acords de col·laboració, els convenis i contractes amb les administracions, governs autonòmics, diputacions i municipis, i d’altres més discutibles, basades en criteris mercantilistes i pròpies del món empresarial, que la porten a competir deslleialment amb l’exercici lliure de la professió i les petites empreses d’arqueòlegs. En qualsevol cas, el disseny d’una política d’investigació i la implicació en aquesta de l’arqueologia preventiva i la rendibilització científica de l’arqueologia de gestió excedeixen les pròpies possibilitats de la institució universitària i són una responsabilitat de govern. Un bon exemple del que diem és la situació de la difusió científica, realment delicada. Som encara a anys-llum de la recomanació de l’ICROM als seus estats membres de considerar la publicació com una part integral de l’excavació, de manera que sigui finançada adequadament (Roma 1983). Aquest plantejament sembla no tenir gaires alternatives, perquè, no ho oblidem, es tracta d’una mena de literatura que no pot trobar cap més mercat que la mateixa comunitat científica i que, ateses les seves característiques, no encaixa gaire en les despeses sumptuàries de les institucions. El resultat és que informes i memòries dormen en les prestatgeries com si es tractés de paperassa burocràtica i, com que les revistes i col·leccions monogràfiques (universitàries, municipals, administracions autonòmiques) són insuficients per a canalitzar la informació que s’hi genera, la majoria de les excavacions resten pràcticament inèdites.

La nova sensibilitat

La promulgació de la Ley del Patrimonio Histórico Español (1985) i de la Llei del patrimoni cultural català (1993) ha definit el nou marc legislatiu i les noves actituds envers la protecció, la conservació, l’acreixement i la difusió dels béns culturals. L’increment de l’activitat arqueològica, una major consciència de la necessitat de protegir el patrimoni històric i de la funció social de la història i l’arqueologia, com també l’augment de protagonisme del poder municipal en la seva gestió, expliquen una sensibilitat molt més gran cap a la difusió. És cert que també aquí ens trobem davant de la manca d’una política cultural globalitzadora i que parlar del coneixement, la protecció, la transmissió i la fruïció equival a fer formulacions etèries, si no s’acompanya de programes, pressupostos i infraestructura. Però és veritat que, en el curs dels darrers anys, la preocupació pedagògica i divulgativa s’ha incrementat notablement i que existeix en l’administració i en l’opinió pública un interès creixent pels temes arqueològics.

El nombre d’exposicions realitzades aquests darrers anys és indicatiu, des de "L’Arqueologia a Catalunya, avui" (Barcelona 1982), fins a la de "Roma a Catalunya" (Tarragona-Barcelona 1992), o les que van acompanyar el desenvolupament del Congrés d’Arqueologia Clàssica (Tarragona 1993), passant per altres com "Un segle d’arqueologia valenciana" (València 1991). Avui, les mateixes intervencions s’obren i s’expliquen al públic sobre el terreny i els jaciments comencen a ser objecte d’actuacions orientades a presentar-los al públic, amb la restauració d’estructures o l’edició de prospectes i petites guies. És el cas de poblats ibèrics com el Molí d’Espígol (Tornabous), Puig del Castellet (Lloret de Mar), Adarró (Vilanova i la Geltrú), Sant Miquel (Llíria), el puntal dels Llops (Olocau), Castellet de Bernabé (Llíria), la Bcistida de les Alcusses (Moixent), l’Oral (Sant Fulgenci), de vil·les romanes com Fortunatus (Fraga), Benicató (Nules) o la basílica paleocristiana i el poblat hispanovisigòtic del Bovalar (Seròs). Això no obstant, s’ha de reconèixer que queda gairebé tot per fer pel que fa a la seva inserció en una xarxa al servei de l’ensenyament i el turisme i que continuen sent ben pocs els jaciments que disposen de museus monogràfics o d’equipaments per a acollir i informar el públic, com ara Empúries (l’Escala), Puig de Sant Andreu (Ullastret), el museu de la Valltorta (Tírig), l’Alcúdia (Elx) —d’iniciativa privada— o el Museu de l’Home de la cova de l’Aragó (Talteüll, Rosselló).

Menorca constitueix un cas singular, fins i tot en la realitat illenca, on tot sembla que afavoreix una política global de protecció del patrimoni amb resultats tan espectaculars com fàcils de rendibilitzar, integrats en una oferta turística de qualitat: la conjuminació de valors diferencials, naturals i arqueològics, la declaració de Reserva de la Biosfera, la monumentalitat de recintes talaiòtics, navetes, taules, coves sepulcrals o basíliques paleocristianes, un patrimoni immens concentrat en un territori reduït... Enlloc dels Països Catalans no es poden contemplar tants monuments, en general, en excel·lent estat de conservació, senyalitzats i protegits per tanques, alguns dels quals ho han estat recentment (Trebalúger, so Na Caçana, Biniac-l’Argentina, son Mercer de Baix, etc.). Per això resulten especialment doloroses i preocupants les intervencions poc respectuoses amb les restes —com la realitzada a Torralba d’en Salord (Alaior), el 1992, per la fundació privada Illes Balears, presidida per l’aleshores president de la comunitat autònoma— o el projecte d’explotació comercial del poblat talaiòtic de son Catlar (Ciutadella 1994), desenvolupat directament pel Consell Insular, amb diners de la Unió Europea.

Una experiència inèdita en l’explotació cultural del patrimoni arqueològic mereix ser destacada. Es tracta de la ciutadella ibèrica de les Toixoneres (Calafell), que ha estat reconstruïda a partir de les dades de l’excavació. Investigació, arqueologia experimental i difusió s’apleguen en la reconstrucció i la museïtzació integral, inclosos els ambients interiors de les cases, concebudes com a instruments d’un projecte educatiu i un complement de l’oferta turística de la zona.

La nova sensibilització envers el patrimoni i el públic té un altre vessant en el tractament de les restes, en la forma en què són rehabilitades i integrades en el paisatge urbà i la vida cultural. Sense cap mena de dubte, la resposta més conflictiva a la relació antic-nou en un edifici històric ha estat la intervenció de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana al teatre romà de Sagunt. La crítica rigorosa de les ruïnes romàntiques i de les intervencions mimètiques, com també de la mateixa imatge del teatre, en tant que reconstrucció falsa, i la voluntat de recuperar el concepte i la funció de l’obra arquitectònica antiga, van portar Giorgio Grassi i Manuel Portaceli a construir un teatre nou sobre les velles restes. El resultat, al marge d’altres consideracions, és que per al visitant actual la superfície original romana visible representa menys d’una quarta part i, paradoxalment, correspon a les zones més afectades per les antigues restauracions.

L’arqueologia catalana fora del país

La descentralització de l’arqueologia espanyola i el seu fort increment en relació amb el desenvolupament i l’afirmació de les disset comunitats autonòmiques han significat un apropament positiu de la recerca històrico-arqueològica a l’àmbit regional i, en definitiva, als ciutadans, però el marc político-administratiu, poc o gens coincident, sovint, amb els temes objecte d’investigació, l’excessiva parcel·lació i la insuficiència dels canals d’intercanvi d’informació i relació, fan necessari trencar aquesta tendència a un cert aïllament, gens beneficiós per a l’arqueologia catalana, que, més enllà del seu propi prestigi, ha estat capdavantera a l’hora d’oferir un model organitzatiu a la resta de l’Estat.

Aquest fenomen de compartimentació i isolament també és perceptible entre les comunitats autònomes incloses als Països Catalans. Per això convindria reforçar els programes comuns entre les diferents universitats i els projectes desenvolupats en altres comunitats, avui limitats a pocs casos, com els treballs de la Universitat de Barcelona a Clunia (Burgos), Cortes (Navarra) o Menorca, els de la Universitat Autònoma a Gatas (Almeria), de la Pompeu Fabra a Guadalhorce (Màlaga), de la Rovira i Virgili de Tarragona a Atapuerca (Burgos) o del Museu Paleontològic de Sabadell a Venta Micena (Orce, Granada).

De la mateixa manera s’haurien d’ampliar els contactes internacionals: projectes conjunts en altres països, una major presència d’arqueòlegs catalans en les institucions i els fòrums internacionals, estades de joves investigadors en centres estrangers, aprofitament del programa ERASMUS d’universitats, etc. Actualment aquests contactes tendeixen a incrementar-se, i així, investigadors de la Universitat de Barcelona desenvolupen projectes a Oxirrinco (Egipte), Qara Quzaq (Síria) i Monte Testaccio (Roma, Itàlia), d’altres de la Universitat Autònoma de Barcelona a Tierra de Fuego (Argentina) i Tell Halula (Síria) i uns altres de la Universitat Pompeu Fabra al Líban. D’altra banda, els departaments de les universitats de Lleida, Tarragona i Girona mantenen relacions més o menys estables amb centres universitaris francesos, italians i anglesos.