Ramon de Penyafort i l’ensenyament del dret

Segons la tradició recollida en la seva biografia anònima, Ramon va dedicar-se de forma disciplinada a l’estudi des de la seva joventut, de manera que quan tenia uns vint anys ja estava tan format i instruït en les arts liberals, que les ensenyava gratuïtament a altres joves de Barcelona. Hom creu que el seu aprenentatge del trivium i del quatrivium tingué lloc a l’escola catedralícia de Barcelona. És probable que Ramon, per ampliar la seva formació, arribés a Bolonya el 1211 a fi de començar els seus estudis jurídics en aquella famosa universitat.

El seu itinerari acadèmic fou tan brillant que al cap d’uns quants anys fou contractat com a professor de dret canònic de la mateixa Universitat de Bolonya. El seu anònim biògraf explica que l’activitat docent de Ramon de Penyafort tingué un gran èxit entre els alumnes i els companys, de manera que la corporació municipal de Bolonya va decidir atorgar-li un subsidi anual a fi d’assegurar la seva permanència a la ciutat com a docent.

En el període de la seva estada a Bolonya va coincidir amb l’elit dels juristes europeus de l’època que, bé com a professors, bé com a condeixebles, van formar part de la famosa universitat. Entre aquests últims cal esmentar Odofred, Tancred, Sinibald Fieschi i, sobretot, el famós Accursi, el futur autor de la Magna Glossa en el Corpus Iuris Civilis.

Sortosament, de l’activitat professoral de Ramon de Penyafort (1218-21?), n’ha quedat algun testimoni d’àmplia volada. Efectivament, a partir d’un sol manuscrit, publicat el 1945 per la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, hom coneix la seva Summa Iuris, obra incompleta que condensa per escrit part de les seves ensenyances i il·lustra alhora sobre el seu mètode i sobre la seva forma original de disposar ordenadament la matèria jurídica.

L’obra fou escrita perquè no va poder resistir la freqüent insistència i l’encesa caritat dels seus companys, que volien obtenir d’ell un testimoni de la seva labor com a professor, transmissible a la posteritat. En aquest sentit, l’obra que va escriure pretenia reflectir les ensenyances orals del dret canònic que va impartir a Bolonya, la qual cosa determinà que es tractés més d’una Lectura que d’una Summa.

No era l’exposició completa, sintètica i no fragmentada d’un text jurídic de dret canònic (Summa), sinó que desenvolupava per escrit el programa de lliçons que Ramon impartia o llegia (Lectura) als seus alumnes de Bolonya.

Per aquest motiu, hi ha una correspondència entre el pla d’ensenyament del dret canònic i el pla de l’obra.

El pla de l’obra es distribueix en un prefaci i en set parts, a raó dels set dons de l’Esperit Sant, de manera que es tracten les matèries següents: (I) les diverses espècies i diferències del dret; (II) els oficis i ministres canònics; (III) el dret processal; (IV) els contractes i les coses de l’Església i dels clergues; (V) els delictes i les penes; (VI) els Sagraments i (VII) l’Esperit Sant. Tanmateix, d’aquest pla general només hi ha notícia dels dos primers capítols, ja sigui perquè Ramon de Penyafort no va escriure la resta, ja sigui per defecte de la tradició manuscrita. De tota manera, amb el text de què es disposa ja n’hi ha prou per a tenir una idea sumària del pensament jurídic de Ramon de Penyafort i del seu mètode d’ensenyament.

L’ordenament jurídic tenia un caràcter teocèntric que es manifestava en la noció de dret natural i en la seva superioritat sobre el dret humà. Aquest últim es manifestava en el dret de l’Església i en els drets civils. El dret canònic era superior als drets civils per raó de determinades matèries relacionades amb la salvació de l’ànima i de les persones i coses de l’Església i dels clergues. Les fonts d’expressió del dret canònic i civil eren estudiades i explicades detingudament pel que fa al seu nom, contingut i les relacions recíproques. Les constitucions, els cànons conciliars, les cartes decretals, els privilegis i el costum integraven els ordenaments jurídics d’unes comunitats polítiques cristianes on el dret natural ja no s’identificava amb el dret positiu i on aquest últim, per bé que subordinat al dret natural, era ja concebut com un producte de creació exclusivament humana.

Si les lliçons orals que Ramon de Penyafort va impartir als seus alumnes eren les formulades per escrit en la Summa Iuris, hom pot afirmar també que, per al seu ensenyament del dret, seguia sempre el mateix esquema expositiu que es troba en el text i que consisteix en les fases expositives següents: (I) establir les rúbriques adients a cada una de les set parts, a tall d’índex o de taula de matèries; (II) explanar la matèria pertanyent a cada una de les rúbriques de la forma més clara possible i pel que fa als aspectes més útils i necessaris, bandejant alhora els superflus; (III) exposar breument les qüestions que plantejaven la literatura jurídica i els supòsits de fet, com també de les seves solucions; (IV) esmentar les referències precises dels textos jurídics que feien al cas considerat dins la rúbrica, i (V) citar les referències precises del Decret de Gracià, de les Decretals extravagants dels papes i de les seves respectives glosses, on es podia pouar i ampliar més coneixements sobre la matèria o matèries que tracta cada rúbrica.

A tall d’exemple, hom pot veure com la rúbrica novena de la primera part estava dedicada al costum (I). Aquesta matèria s’exposava tractant ordenadament i clarament els aspectes següents: definició de costum, origen del terme costum, espècies de costum, lloc que ocupava el costum dins de l’ordre de prelació de les fonts del dret, el costum contra legem i, finalment, el costum contra costum (II). A continuació, s’exposava la qüestió que hom plantejava al jutge delegat pel que feia al costum que havia d’aplicar: el del lloc en què es tractava la causa, el dels litigants i el de quin d’ells (actor o reu), el del delegant o el seu propi costum… (III). Ramon de Penyafort estudiava els diversos supòsits i les diferents solucions, i oferia les citacions exactes dels textos de dret canònic (Decret, Decretals, glossa al Decret, etc.), de dret civil (Digest, Codi, etc.) i de la doctrina dels glossadors (Johannes) que feien al cas (IV). Finalment, donava les referències fonamentals de les fonts del dret canònic per a qui volgués aprofundir en aquesta matèria (V).