Les cancelleries europees aplicaren aquesta denominació als debats i als acords que feien referència a Catalunya, entre el 1712 i el 1714, en les negociacions entre les potències que tenien com a objectiu posar fi a la guerra de Successió. En virtut del pacte de Gènova (20 de juny de 1705), una representació catalana s’havia compromès amb la reina Anna d’Anglaterra a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria, la qual, en contrapartida, garantia la conservació de les constitucions i privilegis que gaudien els catalans sota els Àustria, fins i tot en el cas que Felip V guanyés la guerra. Tanmateix, la pujada al poder del partit tory a Anglaterra el 1710, que donà prioritat a la recerca de la pau amb Lluís XIV per damunt dels acords establerts amb els catalans, comportà una virada en el compromís britànic, la qual va esdevenir irreversible a partir de l’elecció de Carles III com a emperador austríac (Carles VI), i accelerà la celebració del congrés de pau d’Utrecht (gener del 1712).
Aleshores Carles VI intentà que els territoris de la vella corona catalanoaragonesa restessin sota el seu domini, idea que fou rebutjada per Felip V, i proposà la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, cosa no acceptada pel cap de govern anglès. D’altra banda, els ambaixadors catalans foren exclosos sistemàticament de les converses internacionals. El mateix emperador es negà a rebre Francesc de Berardo, marquès de Montnegre, a Viena al juliol del 1712. Berardo tampoc no assolí el seu objectiu a Utrecht, pel març del 1713, ni davant la reina Anna d’Anglaterra, al maig d’aquell any. Pau Ignasi de Dalmases i Felip Ferran i de Sacirera no tingueren pas més sort en les seves gestions com a ambaixadors a Londres i la Haia, respectivament.
Carles VI decidí el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent a Catalunya des de la seva partença, en la qual els catalans havien dipositat les darreres esperances.
El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les forces imperials, el qual ajornava el controvertit tema del manteniment de les constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i no es confirmà amb els borbònics fins al 22 de juny a l’Hospitalet. Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke, cap del govern britànic, claudicà a l’hora de defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 de juliol), pel qual aquest rei garantia la vida i els béns dels catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. La manca explícita de reconeixement dels drets dels catalans en la declaració va provocar importants debats a la Cambra dels lords anglesa, on els whigs feren del Cas dels Catalans un cavall de batalla contra els tones a la primavera del 1714. En una interpel·lació a la reina, la Cambra va demanar quin era l’estat de la qüestió, perquè, deia: “segons sembla, pel tractat de pau fet amb Espanya, el rei d’Espanya fins ara no ha estat persuadit de conformar-se amb la intervenció de vostra Majestat en benefici dels catalans, sinó que insisteix que han de sotmetre’s com els seus súbdits de Castella”. Per aquest motiu, insistia que encara hi havia “la possibilitat d’una altra interposició de part de Vostra Majestat per tal d’assegurar per a aquell poble aquelles Llibertats que tan valuoses els han de ser, perquè els catalans puguin continuar gaudint plenament de llurs justos i antics Privilegis”. La reina es limità a respondre que havia intervingut “en totes les ocasions adients per a aconseguir-los aquelles Llibertats, i per evitar si podíem les dissorts a què està exposat aquell poble per raó de la conducta d’aquells qui estan més estretament compromesos a ajudar-los”, en clara referència a l’emperador Carles VI.
A la mort de la reina Anna, el 12 d’agost de 1714, el qui fou el seu successor Jordi I donà noves ordres al representant anglès a la Cort de França, cosa a la qual contribuí el retorn al poder dels whigs. S’intensificaren les gestions de Dalmases a Londres, i de Berardo a Viena, en un darrer intent esperançat però condemnat al fracàs, perquè Barcelona va ser ocupada per les forces borbòniques l’11 de setembre. També fou estèril l’intent de Felip Ferran de Sacirera davant Jordi I, després d’aquella data tràgica.
La Deplorable Història dels Catalans, Londres, 1714.
BC
Dos impresos publicats el 1714 a Londres es feien ressò del Cas dels Catalans: La Deplorable Història dels Catalans i Consideració del Cas dels Catalans. Ambdós són crítics amb la monarquia anglesa, assenyaladament el segon, que porta per subtítol la frase del dramaturg William Congreve: “Aconsegueix el teu objectiu i, a ells, engega’ls al diable quan ja no els necessitis”. El text exalta l’heroisme dels catalans: “han alçat les espases i no les embeinaran fins que llurs privilegis estiguin assegurats, disposats a morir defensant-los. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció”. Tot seguit es mostrava decididament partidari que els britànics fossin conseqüents amb els compromisos contrets amb els catalans, encara que deixessin de donar suport a l’emperador perquè, al cap i a la fi, eren responsables d’haver-los incitat a la rebel·lió contra Felip V: “el mot catalans, no serà sinònim de la nostra deshonra? (…). És ridícul pensar que els nostres ministres siguin tan ineptes de l’honor de la nostra nació; vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualssevol condicions que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? (…) ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui ara és el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? (…) Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el Cas dels Catalans”.
Encara el 1719, amb la invasió anglo-francesa del nord de Catalunya, aleshores contra Felip V, el Cas dels Catalans reprengué actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (30 d’abril de 1725) enterrà el tema i l’emperador renuncià els seus drets a la corona espanyola. Amb tot, el retret a les potències aliades i la reivindicació catalana ressorgiren en opuscles com Via fora els adormits (1734) i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de la Aliança fet al Sereníssim Jordi-Augusto, Rey de la Gran Bretaña, etc., etc., ab una carta del Principat de Cataluña y Ciutat de Barcelona, de l’any 1736.