L’abast internacional del conflicte

Els generals que al juliol del 1936 es van revoltar contra la República no havien previst una guerra llarga, o ni tan sols una guerra. Segons la tradició vuitcentista dels pronunciamientos hispànics, pensaven que el cop militar s’hauria de resoldre en unes quantes hores, o a tot estirar en uns pocs dies. La militarada va degenerar en guerra civil perquè va fracassar a la gran majoria de les ciutats de la Península però va triomfar al Marroc, on hi havia l’exèrcit professional, i en aquella part del nord (sobretot Navarra i part del País Basc) on des de les carlinades del segle passat hi havia una guerra santa en estat latent. Ni el govern republicà disposava de mitjans per a esclafar ràpidament els requetès del nord i els legionaris i els regulars del sud, ni aquests estaven en condicions d’imposar-se a curt termini a la República. Mig cínic mig ingenu, el general Franco, una setmana després d’iniciar la revolta, mostrava la seva mentalitat à’espadón en unes declaracions periodístiques a l’"ABC”, on acusava el govern legítim de no voler-se rendir i obligar-lo així a emprendre una guerra: “En todos los países civilizados, cuando el Ejército se ha alzado contra un gobierno en forma tan arrolladora como en la ocasión presente, prueba de la razón que nos asiste, los gobernantes han cedido, por patriotismo, para que el territorio nacional no sufra los horrores de la guerra”.

La importància internacional de la guerra d’Espanya derivava d’una doble problemàtica. En primer lloc, estava en joc la importància estratègica de la Península Ibèrica. En aquest sentit, els Països Catalans oferien un interès especial ja abans de la Guerra, i en el curs del conflicte el tindrien encara més fort. Segurament el sector geopolíticament més delicat eren les Illes. A la guerra de 1914-18, les tropes procedents de les colònies franceses havien tingut un paper important, i segons qui fos l’amo de les Balears podia facilitar o impedir el transport. En un eventual conflicte entre França i Itàlia, aquest punt era vital, i Mussolini es pensava que entre el govern del Front Popular francès i el seu homòleg espanyol hi havia un pacte que asseguraria l’arribada a Marsella o Toló de l’exèrcit colonial. A aquest factor d’estratègia general, se n’hi afegia un altre d’ordre polític més conjuntural: la gran onada de feixismes arreu d’Europa, i la reacció antifeixista de les potències o els governs d’orientació democràtica.

No és aquest el moment d’exposar tota la dimensió internacional de la guerra d’Espanya, sinó de centrar-se en les seves repercussions als Països Catalans. En concret, ens fixarem en una doble funció dels consolats: les activitats humanitàries i els informes que enviaven als seus ministres d’Afers Estrangers sobre la situació al país o la ciutat on es trobaven.

Ambaixades i consolats

Als Països Catalans no hi va haver ambaixades fins que al novembre del 1936 el govern es va traslladar a València i el 30 d’octubre de 1937, a Barcelona. Les ambaixades, segons les normes del dret internacional, s’havien d’establir a la capital o, més exactament, allí on residia el govern, però alguns ambaixadors residien habitualment a Sant Joan Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz) o en algun altre indret del sud de França, tant perquè això els permetia de tenir contactes amb els feixistes com per defugir el perill de la revolució primer i dels bombardeigs després. En algun moment, Juan Negrín va fer saber als ambaixadors que si no residien a Barcelona no serien reconeguts, però no podia fer-s’hi massa fort perquè, a mesura que la situació militar se li deteriorava, un ultimàtum d’aquesta mena hauria pogut precipitar el reconeixement de Franco i l’abandó diplomàtic de la República. Una solució intermèdia, adoptada per França i la Gran Bretanya, era conservar la seu oficial de l’ambaixada a Barcelona, però tenir la residència privada a Caldetes, lluny de les bombes.

Ni tan sols quan les ambaixades eren oficialment a València o a Barcelona, no hi va haver aquelles residències extraterritorials per a refugiats que a Madrid van ser un refugi, i també de vegades un negoci. Els consolats, a València i Alacant, constituïren com una escala de pas per als evacuats de les ambaixades de Madrid abans d’embarcar-se. A Barcelona hi havia, el 1936, representacions consulars de 49 països. Algunes les exercien simples cònsols ad honorem, és a dir, no cònsols de carrera sinó ciutadans espanyols que tenien alguna relació, sovint comercial, amb aquell país. Alguns consolats facilitaven passaports a ciutadans espanyols per tal que poguessin fugir. No sempre ho feien per raons humanitàries. A l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca hi ha un extens expedient contra el cònsol de Colòmbia a Barcelona, amb els passaports falsificats a uns religiosos espanyols, que van fer passar per colombians. Al gener del 1937 es va comprovar que el cònsol de Nicaragua, Manuel Ignacio Terán, havia venut passaports a joves espanyols cridats a files. Després d’onze dies de presó va ser expulsat del país. El britànic Norman King, degà del cos consular, va convocar els seus col·legues i va presentar una protesta conjunta, perquè la violació dels arxius consulars significava un perillós precedent. La Gran Bretanya i els Estats Units es van posar d’acord a no exercir el dret d’asil en la forma indiscriminada que ells anomenaven “llatinoamericana” i van mantenir el criteri de limitar la protecció, en principi, als propis connacionals. Era tan evident l’extralimitació del dret d’asil que no es concep que fos respectat si no és perquè el mateix govern de la República desitjava evitar matances incontrolades. Les invasions d’ambaixades a Madrid van ser relativament poques, si tenim en compte l’insuficient control que les autoritats republicanes tenien de les milícies i les patrulles de control, i mai no es van produir per ordre del govern. No ja ambaixades i consolats: un pis que tingués enganxat a la porta un paper amb una bandera estrangera i el certificat d’un cònsol que allí hi vivia un súbdit d’aquell país, era generalment respectat. És significatiu el cas de les delegacions d’Euskadi a Madrid i a Barcelona, que, sense la menor base jurídica, van funcionar com a lloc d’asil eficaç per a centenars de persones.

En acabar la Guerra, ni les ambaixades de Madrid ni els consolats de Barcelona o València no van poder exercir el servei humanitari que havien practicat tan copiosament l’estiu del 1936. En part va ser degut al fet que els refugiats o protegits de l’estiu del 36 eren generalment persones notables i adinerades, o bé recomanades per la seva condició eclesiàstica, i en canvi els perseguits del gener del 39 a Barcelona o el març a València, Alacant o Madrid eren sobretot pobres diables sense valedors ni recursos. Però cal afegir que aquesta sort diferent també venia de la decidida voluntat de salvar vides que tenien la Generalitat i la República, que feien respectar ambaixades i consolats i donaven suport a les evacuacions, mentre que el govern de Franco, el 1939, des del primer moment va deixar clar que no permetria que les ambaixades fossin llocs d’asil, ni que els consolats concedissin passaports o visats als fugitius. En va invocava Xile les vides de gent de dretes que havia salvat durant la Guerra: el govern franquista responia que no hi havia comparació entre les circumstàncies del 1936 i les del 1939, i es repetia que els qui no haguessin comès delictes comuns no havien de témer res. És així com el poeta oriolà Miguel Hernández Gilabert no es va poder aixoplugar a l’ambaixada de Xile i va morir a la presó.

Resum humorístic del primer any de guerra i el paper d’alguns països, “La Traca”, València, 14-7-1937.

Col·l. R.Surroca / G.S.

Josep Casanovas i Prat (Perspectiva Social, 1994) transcriu un interessant informe de Norman King sobre l’entrevista que va tenir amb Companys l’11 de maig de 1937, després dels fets de Maig, en la qual el president de la Generalitat feia balanç dels primers onze mesos de revolució i guerra. Companys va dir que, després del 19 de juliol, ell era l’única personalitat entre el govern i l’anarquia. Al principi s’havien de fer concessions als extremistes, perquè ells dominaven la situació, i no es podia fer res fins que els anarquistes fossin suprimits. Ell no havia tingut les forces necessàries: a Catalunya només hi havia 2 000 guàrdies d’assalt, 500 dels quals estaven ocupats en la protecció de la residència d’Azaña. El govern de València “li havia promès que si atacava la FAI tindria reforços en dues hores, però (aquí el president va permetre’s l’ús d’una expressió grollera) quan la crisi va arribar el passat dilluns, en comptes de tropes, València em va enviar en Garcia Oliver i la Frederica Montseny per parlar a la gent, quan jo necessitava forces armades urgentment”. Companys va manifestar a King que “estava content d’haver lliurat l’ordre públic a València, perquè això donaria una idea al govern central de les dificultats amb què havia hagut de lluitar, però jo penso que de vegades vaig notar una ombra de decepció i desil·lusió en la seva veu, quan es referia a la intervenció del govern de València”.

Espanya divideix França

La simpatia sentimental de Léon Blum per la República va topar amb l’oposició serrada de les dretes, i el cas d’Espanya va portar França quasi a la guerra civil. La ultradreta, amb l’ajut de franquistes, va emprendre un espionatge sistemàtic i va denunciar els subministraments bèl·lics detectats en vagons de ferrocarril o en vaixells de Marsella i altres ports francesos. El desig del govern del Front Popular d’ajudar la República es trobava, a més, frenat per les reticències britàniques. França no gosava adoptar una actitud valenta davant Hitler i Mussolini, si no tenia el suport d’Anglaterra.

Acabada la Guerra, segurament per combatre l’opinió generalitzada que el govern francès havia ajudat copiosament la República, es va publicar el llibre Una de las obras de socorro del Consulado General de Francia en Barcelona durante los trágicos acontecimientos de 1936-1938, sense indicació d’editor ni d’any, però imprès a Barcelona. És la llista nominal rigorosa de les persones evacuades en vaixells francesos (per bé que algunes ho van fer amb nom fals), amb indicació de la data i en alguns casos observacions complementàries, com és ara els infants o altres persones que l’acompanyen (en un cas diu “Velasco, Inés, acompañada de 137 religiosas”, i en un altre, “10 seminaristas”). La llista es divideix en tres categories. La primera comprèn 515 persones (367 homes, 127 dones i 21 nens) que es van embarcar amb tota discreció en vuit vaixells de guerra francesos, perquè es tractava de gent particularment amenaçada: personalitats polítiques destacades, generals i altres caps militars i alguns eclesiàstics. Hi trobem l’antic governador civil Claudi Ametlla amb la família, la muller, la filla i el gendre de Cirera Voltà, familiars del general Despujol, Duran i Ventosa, el pare del general Mola, la falangista Francesca de Paula Romañà, el baró de Viver, el futbolista Samitier i Joaquim Valls i Taberner. En una segona categoria s’enumeren 4 242 espanyols embarcats en tretze vaixells mercants, alguns dels quals van fer repetits viatges, noliejats expressament pel govern francès amb l’única finalitat d’evacuar persones amenaçades. Finalment, en una tercera, 1 873 membres de comunitats religioses, quasi totes femenines. En total, doncs, 6 630 ciutadans espanyols, dels quals 2 142 eren religiosos o religioses i 868 infants. No es registren els que van sortir legalment, amb passaport i visat, però en avió o per carretera o ferrocarril.

La “neutralitat benèvola” de la Gran Bretanya

Caricatura crítica de la posició britànica sobre la Guerra Civil, “La Traca”, València, 1938.

Col·l. R. Surroca / G.S.

Un deixeble de Preston, Moradiellos, ha qualificat la posició britànica de “neutralitat benèvola”. Benèvola, evidentment, envers Franco. Les conviccions democràtiques i el temor a l’expansió de les potències feixistes desvetllaven simpatia envers la causa republicana, però pesava més l’esverament davant la revolució desencadenada a la zona republicana, que posava en perill els interessos econòmics britànics. L’ambaixador britànic Sir Henry Chilton era un diplomàtic poc imaginatiu, ultraconservador i extremament pronacionalista en les seves simpaties”, que no amagava gaire la seva aprovació per Franco (James W. Cortada). Com que creia que Franco portaria ordre i pau a Espanya i que, per tant, els interessos britànics quedarien més ben protegits, sempre va ser partidari d’estrènyer les relacions amb el general. Creia en una ràpida victòria franquista, i havia dit al seu col·lega nord-americà, Bowers, que esperava que Hitler enviaria prou alemanys per acabar la Guerra. Quan, al final del 38, va ser rellevat, des de Burgos es va considerar, en un primer moment, com un pas enrere en la política anglesa d’aproximació. S’havia instal·lat a Hendaia, des d’on mantenia desvergonyidament relacions amb representants de Franco, amb l’excusa de poder així informar Londres de la situació a l’altra zona. Va ser a Hendaia on el 23 de febrer de 1937 va rebre la visita de Carrasco i Formiguera i un important empresari català. Carrasco li va proposar un pla de mediació que Chilton va transmetre a Eden en un informe extens, però poc després va haver de comunicar que Carrasco havia estat capturat i per tant ja no s’hi podia pensar.

Norman King va ser cònsol general britànic a Barcelona des del 1926 fins al 1938. La seva actuació, tal com es reflecteix en els arxius oficials del Foreign Office, ha estat molt ben estudiada per Josep Casanovas i Prat. King era políticament conservador i, com el seu govern, tenia més por dels comunistes que dels feixistes. Per això “creia que una victòria roja a l’estat espanyol lesionaria els interessos britànics i significaria un risc revolucionari per França i Gran Bretanya, mentre que una victòria franquista no implicaria cap risc de feixisme a la Gran Bretanya” (Casanovas). Havia estat sis anys de cònsol a Mèxic, poc després de les revoltes camperoles d’Emiliano Zapata i Pancho Villa, i no considerava gaire millor Espanya, ni tampoc Catalunya. Era un país endarrerit, que per a posar-se al dia necessitaria un govern fort, això és, una dictadura. Ell era un cavaller que havia de tractar amb gent bàrbara. Al juny del 1937, per por dels bombardeigs, va traslladar el consolat a Caldetes, on també s’hi va instal·lar l’ambaixada quan el govern de València es va establir a Barcelona.

La seva primera tasca va haver de ser evacuar la colònia britànica de Catalunya, i també turistes de pas. Amb discrets missatges radiats els va invitar a marxar. Des del mateix 20 de juliol va obtenir protecció policíaca per al consolat, la residència privada i els desplaçaments. El 27 de juliol ja havia despatxat cap a Marsella, en diferents vaixells britànics, 785 persones, de les quals 544 eren britàniques. En aquesta llista s’inclouen alguns espanyols, pocs. Al port de Barcelona hi va haver sempre algun vaixell de guerra anglès, per si calia evacuar el personal del consolat i també per donar-li suport psicològic. Això, pel que fa a les persones. Per a la protecció dels béns, va donar a la premsa la llista de propietats britàniques i va lliurar certificats de les propietats dels evacuats. El decret de col·lectivitzacions exceptuava expressament les empreses estrangeres, però King es va oposar a la d’algunes amb una part del capital britànic.

Josep Casanovas enumera quatre raons per les quals el cònsol King va tenir un paper molt destacat: primera, la gran influència internacional que aleshores tenia Anglaterra, que havia estat gran promotora del Comitè de no-intervenció; segona, una opinió pública britànica que, a diferència del govern i dels capitalistes, era favorable a la causa republicana; tercera, la presència permanent de vaixells de guerra britànics al port de Barcelona, i quarta, la seva condició de degà del cos consular, per ser el més antic del lloc. Com a degà, el 28 de juliol de 1936 va convocar una reunió, a bord del vaixell London, a la qual van acudir els cònsols francès, alemany i italià, i en la qual van decidir exhortar tots els estrangers a marxar. Aquestes reunions van continuar durant tota la Guerra, però els primers mesos, els de més desordre revolucionari, van ser especialment freqüents i importants.

Estats Units, entre l’opinió democràtica i el capital conservador

Els forts interessos econòmics que els Estats Units tenien a Espanya (Telefònica, General Motors, Firestone) i el criteri del secretari d’Estat, Cordell Hull, van resultar més decisius que els sentiments prorepublicans del president Franklin D. Roosevelt, la seva influent muller Eleanor, l’ambaixador a Madrid Claude Bowers, el sotssecretari d’Estat Summer Welles, una colla d’altres alts funcionaris i l’opinió majoritària de la població. Roosevelt va fer aprovar pels representants i el Senat l’embargament que impedia a la República l’adquisició de material de guerra, però no que els insurrectes, gràcies a Joan March, es proveïssin de tot el petroli necessari a pagar un cop guanyada la guerra.

En la batalla per l’opinió pública, la confessió religiosa era un factor important. Segons el famós comentarista de política internacional Herbert L. Matthews, “la guerra civil espanyola va dividir els americans segons línies religioses. En aquest sentit va ser un dels fenòmens més remarcables i pertorbadors de la nostra història. Cap altre esdeveniment havia tingut anteriorment aquest efecte, cosa que constitueix una prova més de la intensitat i de l’emoció que Espanya va suscitar”. Molts catòlics s’inclinaven per Franco. Segons una enquesta del desembre del 1938, el 38% dels catòlics es manifestava a favor de Franco, el 30% a favor de la República i el 31 % era neutral. l’alt percentatge de catòlics oposats a Franco és sorprenent, atès el fervent franquisme de l’episcopat. El prepòsit general dels jesuïtes, Ledòchowski, havia ordenat que totes les publicacions de la Companyia afavorissin la causa franquista, i així ho van fer les influents revistes que tenien als Estats Units. Una periodista irlandesa, Aileen O’Brien, que va acompanyar el general O’Duffy i la Legió Irlandesa a Espanya, havia anat als Estats Units i va telefonar un per un a tots els bisbes catòlics per fer que exhortessin tots els seus fidels a enviar telegrames contra la venda d’armes a la República. Miss O’Brien atribuïa la llei d’embargament de Roosevelt al milió de telegrames que li havia fet enviar. Les organitzacions sindicals es van mostrar dividides, segons la força que hi podien tenir els protestants o els catòlics. Els jueus estaven massivament a favor de la República.

És prou coneguda la simpatia per Franco del pare dels Kennedy, aleshores ambaixador a Londres. El seu fill John Fitzgerald, que va visitar Espanya l’estiu del 1936, li escrivia expressant la seva simpatia inicial per la República: “Al principi era el govern qui tenia moralment raó, i el seu programa era similar al del New Deal [...]. La seva actitud envers l’Església era només una reacció contra el poder dels jesuïtes, realment excessiu. l’Església s’immiscia massa en afers de l’Estat, i viceversa”. Però, assabentat de les atrocitats dels revolucionaris, afegeix: “M’he apartat una mica del govern”. Més descaradament franquista que John Fitzgerald era el seu germà gran, Joseph Patrick, que, cap al final de la Guerra, va tenir contactes amb la quinta columna de Madrid i el seu cap, Manuel Valdés.

L’estafeta postal suïssa

Suïssa va mantenir, almenys oficialment, la seva tradicional neutralitat. Va ser l’únic país europeu que no va formar part del Comitè de no-intervenció. Però a Ginebra tenien la seva seu dues institucions internacionals que s’haurien d’ocupar d’Espanya: la Societat de Nacions i la Creu Roja Internacional. Presidia la Confederació Helvètica Giuseppe Motta, catòlic practicant i pare de deu fills.

El cònsol suís a Barcelona, Conrad Gozenbach, no va tenir actuacions visibles com les d’alguns col·legues seus, però va ser l’intermediari per a la comunicació de l’Església catalana amb el cardenal Vidal i Barraquer i amb el Vaticà. Gozenbach, que havia treballat al Crédit Lyonnais de Madrid i de Sevilla, era vicecònsol de Barcelona en esclatar la Guerra. El 15 de setembre de 1936 va ser nomenat cònsol i el 28 del mateix mes, encarregat d’Afers. Encara que Vidal i Barraquer residia, durant la Guerra, a la cartoixa de Farneta (Lucca, Itàlia), durant el més fort de l’estiu anava uns dies a la cartoixa de La Valsainte (Suïssa). Allí va poder entrar en contacte amb el president Motta, que va ordenar que la correspondència de caràcter exclusivament religiós fos despatxada per la valisa diplomàtica del consolat de Barcelona. Per aquest conducte, Vidal i Barraquer es va comunicar amb el doctor Salvador Rial i el va nomenar vicari general de Tarragona, i també va fer possible que el cardenal Pacelli, secretari d’Estat, rebés informacions de Josep Maria Torrent i Lloveras, vicari general de Barcelona, sobre la situació religiosa, i transmetés les consignes del sant pare i el nomenament de Rial com a administrador apostòlic de Lleida, i més tard de Tortosa. Per aquest conducte també la República feia arribar indirectament a la Santa Seu, via Verdier i Vidal i Barraquer, el seu desig de normalitzar les relacions.

Ovseenko, el cònsol soviètic mig ambaixador

El 25 d’agost arribava a Barcelona, com a cònsol general de la Unió Soviètica, Vladimir Antonov Ovseenko. Dos dies després arribava a Madrid com a ambaixador Marcel Rosenberg. Però el primer exerciria a Barcelona una funció que, atesa la quasi independència de què Catalunya va fruir durant el primer any de la Guerra, equivalia gairebé a la condició d’un ambaixador. Ovseenko era un heroi de la revolució russa: manava la columna de la Guàrdia Roja que el 1917 va assaltar el palau d’hivern del tsar a Sant Petersburg. Era, després de Lenin i Trotski, el tercer home de la revolució russa. Havia estat seguidor de Trotski, però ben aviat es va passar del tot a Stalin. Havia estat vicepresident del Consell de Comissaris del Poble i ambaixador a Polònia i a Txecoslovàquia.

Enviat a la Barcelona revolucionària, per força havia de tenir assignada una missió molt més àmplia que la merament consular. Les fotos contemporànies el mostren en molts actes públics entre les principals autoritats, més que cap altre cònsol. A banda de les paralitúrgies escenogràfiques, controlava, des del port barceloní, l’arribada dels vaixells soviètics carregats de material de guerra i coordinava els assessors soviètics que exercien un paper cada cop més decisiu en el si del govern republicà. A Catalunya no hi havia el 1936 un partit comunista fort (i a Espanya, amb prou feines), sinó uns quants grupuscles, que pocs dies després d’esclatar la Guerra s’unirien en el PSUC. Els qui havien pres el poder eren sobretot els anarquistes, i la missió d’Ovseenko era reconduir tant anarquistes com marxistes dissidents (el POUM d’Andreu Nin) a l’obediència soviètica. Va fracassar, com testimonien els fets de Maig del 1937, i per això va ser cridat amb el pretext de ser nomenat comissari del Poble per a la Justícia, però en arribar a Moscou va desaparèixer. Se suposa que ell i l’ambaixador Rosenberg van ser liquidats per Stalin.

Les Brigades Internacionals

Cal esmentar ací les Brigades Internacionals, ja que va ser en una reunió del Komintern del 26 de juliol de 1936 que se’n va decidir la creació, perquè estaven formades majoritàriament per comunistes i perquè Rosenberg i Ovseenko, amb l’estol de militars soviètics que els acompanyaven, en mantenien el control. Van aplegar uns 59 000 brigadistes, dels quals, segons Andreu Castells, només el 7,3% va acabar la Guerra il·lès. Aquesta elevada taxa de baixes s’explica perquè van ser emprats com a tropes de xoc a la defensa de Madrid i a les batalles del Jarama, Guadalajara i Brunete. Les Brigades van ser fruit de la solidaritat internacional antifeixista. Van ser aleshores, i ho continuen essent seixanta anys després, bandera amb una forta càrrega sentimental del compromís amb una causa que consideraven justa, i que per a molts va ser l’"última guerra neta”.

Itàlia: les “sabbie mobili”

El principal biògraf (i un xic reivindicador) de Mussolini, Renzo De Felici, titula el capítol dedicat a la Guerra d’Espanya “Le sabbie mobili” (les sorres movedisses), perquè Itàlia va començar a intervenir en la Guerra d’Espanya convençut pels representants de Franco que amb alguns avions que li facilités, per assegurar el pas de l’estret a l’exèrcit d’Àfrica, el conflicte es resoldria en pocs dies. Però passaven els dies i els mesos i, enlloc de la victòria ràpida esperada, Franco demanava més i més armament. Mussolini, per no perdre tot el que ja hi tenia esmerçat, enviava més i més material i homes, que la guerra engolia.

Fins que el 19 de novembre Itàlia i Alemanya van reconèixer oficialment el govern de Burgos, els consolats italians van exercir una important acció humanitària.

Alacant va ser, els primers mesos de la Guerra, un altre lloc important d’evacuació a l’estranger. A més dels vaixells italians, cal esmentar-ne dos d’argentins. l’ambaixador de l’Argentina es trobava bloquejat a la zona del nord, i l’encarregat d’afers de l’ambaixada de Madrid, davant la situació revolucionària, va demanar directament al govern de Buenos Aires la tramesa urgent de vaixells de guerra per acollir fugitius. El 26 d’agost arribava al port d’Alacant el creuer 25 de Mayo, la unitat més potent de la flota de guerra de la República Argentina. l’endemà sortia cap a Gènova amb un centenar de fugitius, quasi tots ciutadans argentins, tot i que una dotzena eren espanyols. En els mesos següents, fins que el 15 de desembre va retornar definitivament a l’Argentina, va fer un viatge a Lisboa i tres a Marsella, amb un total de 451 persones més, de les quals 110 eren espanyoles. Entretant, havia arribat, el 5 de novembre, un altre vaixell, el torpediner Tucumán, que tot i ser molt més petit que el 25 de Mayo va salvar molta més gent, perquè va anar fent viatges fins el 7 de juny de 1937. En aquests sis mesos va fer onze viatges a Marsella, amb un total de 1 486 persones evacuades, la gran majoria de les quals eren espanyoles. Una d’elles va ser Serrano Suñer. Havia estat detingut a la presó Model de Madrid, i gràcies a la intervenció d’un diputat socialista va aconseguir fer-se passar per malalt i ser ingressat en una clínica sota vigilància. Se’n va escapar disfressat de senyora i va demanar asil a l’ambaixada dels Països Baixos, fins que en una d’aquelles caravanes protegides va ser traslladat a Alacant i es va embarcar al Tucumán.

Al final de la Guerra, quan el port d’Alacant es va convertir en la gran ratera on quedaren atrapats molts republicans fugitius de tota la zona republicana del centre (els qui no eren prou importants per a haver pogut fugir en avió), es van produir escenes dantesques entre els homes i les dones que esperaven —deien— uns vaixells italians que els havien d’evacuar tots. Però la marina de guerra i mercant italiana, que tantes vides havia salvat des de Barcelona i Alacant l’estiu del 1936, no va comparèixer aleshores.

El Còndor nazi vola sobre el niu del rossinyol

L’interès alemany en la Guerra d’Espanya era sensiblement diferent de l’italià, amb l’obsessió de Mussolini pel Mare Nostrum. Hitler no hi tenia un interès estratègic o geopolític, sinó ideològic (anticomunista) i comercial (concessions mineres a la península i al Marroc). Hitler i Mussolini, que de primer havien actuat independentment, van decidir coordinar la seva intervenció a Espanya i, a més, aportar-la a través de Franco. Així, pràcticament, el van constituir en cap d’Estat del nou règim. A la reunió convocada per Mussolini al Palazzo Venezia el 6 de desembre del 36, amb assistència de Ciano i dels sotssecretaris de les Armes, el cap del Servei d’Informació Militar i també de l’almirall Canaris com a representant d’Alemanya, el Duce va proposar, i Canaris va acceptar, una divisió del treball segons la qual Itàlia, que disposava d’avions de caça més ràpids, s’encarregaria de missions de caça, i Alemanya, de les de bombardeig. “Així es podrà aconseguir —va dir el Duce— que Cartagena, Alacant, València, Barcelona i tots els altres centres de l’Espanya roja siguin sotmesos a bombardeigs continuats”, tot esperant que Alemanya i Itàlia tinguin a punt els contingents militars que preparen. També va dir Mussolini que calia fer una “cursa cap al mar”: “El dia que haurem bloquejat els ports rojos del Mediterrani, el govern de València s’adonarà que ha perdut la partida”. Per Gernika sabem com podia ser de brutal l’actuació de l’aviació nazi. En aquesta reunió, Canaris va dir que “el general Franco oposa sovint resistències pel que fa al bombardeig aeri de les ciutats espanyoles, escrúpol comprensible si pensem en les característiques d’aquella Guerra Civil i en el temor que ell té de veure minvar la seva popularitat”. Però els italians no els quedaven enrere. Mussolini, assabentat que a París els antifeixistes preparaven celebracions per l’aniversari de Guadalajara, va disposar que se’n fes alguna de sonada: van ser els bombardeigs de març del 38. I per a donar suport a l’atac italià al Maestrat, personalment ordenà a l’aviació “terrorizzare le retrovie, in specie le capitali”.

Tot i que els alemanys no entenien gaire el que passava, l’ambaixador Stohrer s’adonà que Franco tenia l’astúcia de fer creure a cada partit que era dels seus: “Ajudat pels consells del seu cunyat, el ministre de l’Interior Serrano Suñer, ha evitat d’enemistar-se amb cap dels partits representats en el Partit Únic, que abans eren independents i es combatien —sobretot la Falange antiga originària i el requetè—, però al mateix temps ha sabut no afavorir-ne particularment cap de manera que esdevingués massa poderós [...]. Així s’explica que, segons el partit a què el qui et parla pertany, pots sentir a Espanya l’opinió que Franco ‘està totalment en mans de la Falange’, o que ‘Franco s’ha venut completament a la reacció’, o que ‘Franco és un pur monàrquic’, o bé que ‘està completament sota la influència de l’Església’. En aquestes condicions, no és gens fàcil de fer-se una opinió objectiva sobre la solidesa actual dels vincles que uneixen Franco a aquestes forces” (informe del 19 de maig de 1938).

L’Església i la Guerra Civil

En la batalla per l’opinió pública internacional, el factor religiós va tenir un paper important, perquè encara que l’aixecament militar no s’havia fet per defensar la fe o la institució eclesiàstica, en molt poc temps el conflicte va prendre el caràcter de guerra de religió, la darrera de les guerres de religió, ha dit Guy Hermet. Les causes d’aquesta “sobreinterpretació” (Alvarez Bolado) van ser, a la zona republicana, la persecució religiosa, i, a la feixista, les declaracions i de documents episcopals que no sols prenien partit a favor dels insurrectes sinó que qualificaven la seva lluita de cruzada.

En parlar de l’Església i la Guerra Civil, cal fer unes quantes distincions. La principal és que, mentre que la jerarquia espanyola, i amb ella la gran majoria de sacerdots, religiosos, religioses i laics militants es van adherir al Movimiento militar amb molt entusiasme, l’actitud del Vaticà, i en particular de Pius XI, va ser molt més ponderada. d’altra banda, l’Església catalana, amb tot un ventall de posicions diferents, no va coincidir ni de bon tros amb l’espanyola. Però no es pot pas oblidar que els dos grans bisbes del franquisme, i de la teologia de la cruzada, van ser dos catalans: Isidre Gomà i Tomàs i Enric Pla i Deniel. Molt diferent va ser l’actitud de Vidal i Barraquer i la de Justí Guitart i Vilardebò.

Acabada la Guerra, el doctor Lluís Carreras, en una memòria que el nunci Cicognani li havia demanat, escrivia: “En la serenitat de la pau, el cardenal Gomà (q.e.p.d.) no s’estava de judicar la seva pròpia obra —la pastoral col·lectiva— en termes molt distints del clima ardent en el qual es va produir. En els mesos anteriors a la seva mort, el seu judici definitiu sobre aquella carta el va portar fins a anar més enllà de les justes observacions que en el seu moment li foren proposades amb la discreta i noble previsió dels rumbs i esdeveniments que van amargar el seu esperit fervent per la independència de l’Església. Per aquest camí va arribar a una íntima revisió dels fets passats, i no va deixar de sentir-se coincident amb el criteri romà, que en l’estrèpit de la lluita nacional potser no va encertar a judicar degudament. Interessant postil·la amb la qual podem valorar la serena equanimitat i rica experiència del cardenal Vidal i Barraquer”.

Tercerisme del Vaticà

La Guerra d’Espanya trobà el Vaticà en un moment de conflicte creixent amb la Itàlia feixista i, més violentament encara, amb l’Alemanya nazi, que eren els dos països que des dels primers moments sostenien els insurrectes. Però, al mateix temps, les notícies de revolució desfermada que arribaven de la zona republicana, amb matances de sacerdots i incendis d’esglésies, excità l’anticomunisme. Des de Roma no es distingia gaire entre anarquistes i bolxevics, ni tampoc entre els governs de la República i la Generalitat i les milícies o els grups incontrolats.

El 19 de juliol de 1936 “L’Osservatore romano”, diari oficiós del Vaticà, encetava, en un racó de la sisena pàgina, un tema que en els mil dies següents hi ocuparia bastant espai: “Esclata una revolta militar al Marroc”. Sense cap presa de posició oficial, en els dies següents publicà despatxos de l’agència Havas sobre moviments de columnes i sobre els crims que es cometien. Eren, evidentment, els de la zona republicana, de la qual aviat van començar a arribar fugitius, mentre que els afusellaments de l’altra banda van trigar a ser coneguts. Un portaveu oficiós del Vaticà declarà que l’Església era al marge de tots dos bàndols, i que ni Acció Catòlica ni les organitzacions polítiques catòliques, com ho demostren unes declaracions de Gil-Robles, no havien intervingut en la insurrecció. Al final de mes ja van començar a aparèixer fotos d’esglésies cremades i relats més detallats dels assassinats. Amb més retard, la revista mensual dels jesuïtes “La Civiltà cattolica”, controlada personalment pel papa, publicà el 28 d’agost un llarg article titulat “Furor sanguinari a Barcelona”. Però, a part una breu nota de protesta a “L’Osservatore”, el 10-11 d’agost, amb el títol de La Santa Seu i la situació religiosa a Espanya, la primera presa pública de posició va ser el discurs de Pius XI, el 14 de setembre, festa de l’Exaltació de la Santa Creu, a un grup d’uns cinc-cents pròfugs espanyols, rebuts en audiència a la residència papal estiuenca de Castelgandolfo.

El cardenal Vidal i Barraquer, refugiat a la cartoixa de Farneta, hauria hagut de presidir el grup i adreçar en nom de tots la salutació al papa. Però era tal l’animadversió que li professaven les ultradretes catòliques espanyoles (i allí n’hi havia alguns dels més exaltats) que, per por d’un incident, el papa li va demanar que no hi acudís. A Vidal i Barraquer li va saber greu, però ho va comprendre. Amb tot, va influir en l’audiència més que si hi hagués estat present. Sabent qui hi aniria i amb quins ànims, havia escrit al papa, el 2 de setembre, sobre les repercussions que podria tenir aquell acte. l’apassionament —escrivia Vidal i Barraquer— podia comprometre els prelats i altres assistents a l’acte, amb el consegüent perill per a tants sacerdots i fidels que no havien pogut fugir. No es podia oblidar —afegia encara— que els perseguidors mateixos de la religió són nogensmenys germans nostres, i per això caldria tenir “una gran paciència envers tots aquells que no reflexionen, que estan cecs, que estan tan exacerbats i ofuscats per la passió i el desig de venjança”. Sembla preveure la victòria de la República quan observava que un acte sorollós de protesta, a més de resultar ineficaç, constituiria “un major obstacle per tal que els sacerdots poguessin entrar de nou a Espanya i treballar per la conversió d’aquells que, malgrat la seva perversió i maldat, no deixen de ser els nostres germans”.

El discurs del papa s’inspirà clarament en aquestes consideracions tan evangèliques del cardenal català. Contra el seu costum, Pius XI no va improvisar-lo, sinó que el portava escrit, i fins se n’havia preparat una traducció espanyola, que va ser repartida als assistents. Va començar, com no podia menys de fer, amb una vehement lamentació per les víctimes de la persecució, que va qualificar de veritables màrtirs. Continuava amb una reprovació del comunisme i de les “forces subversives” i les “absurdes i desastroses” ideologies que “han seduït les masses”, però no en va treure la conseqüència que la causa dels insurrectes fos una croada (com ja havia començat a dir algun bisbe), sinó que va expressar el seu horror per aquella guerra fratricida, “la guerra civil, la guerra entre els fills del mateix poble, de la mateixa mare pàtria”. Cap al final del discurs, Pius XI va pronunciar aquestes cauteloses paraules: “Per damunt de tota consideració política i mundana, la nostra benedicció s’adreça d’una manera especial a tots aquells que han assumit la difícil i perillosa tasca de defensar i restablir els drets i l’honor de Déu i de la religió, és a dir, els drets i la dignitat de les consciències, la condició primera i la base més sòlida de tot benestar humà i civil. Tasca, dèiem, difícil i perillosa, perquè massa sovint l’esforç i la dificultat de la defensa la fan excessiva i no plenament justificable, a més que amb no menys facilitat s’hi introdueixen intencions no rectes i interessos egoístics o de partit i enterboleixen i alteren tota la moralitat de l’acció i totes les responsabilitats”. l’últim apartat del discurs es referia “als altres”, els perseguidors, i semblava calcat de la carta de Vidal i Barraquer: afirmava que continuaven sent fills seus, i que hi havia ben clars els manaments i els exemples “sobre el que ens toca fer a Nosaltres i a vosaltres: estimar-los amb un amor particular fet de compassió i de misericòrdia, estimar-los, i, si no es pot fer res més, resar per ells”.

La majoria dels assistents van escoltar amb atenció les paraules del papa i van guardar amb devoció el text que se’ls havia lliurat, però alguns exaltats el van rebatre per terra, indignats, perquè no era el que ells esperaven. La propaganda rebel va difondre copiosament la part que li interessava del discurs: la denúncia de la persecució i la benedicció als defensors de l’Església, però va suprimir el que venia a continuació (més amunt citat). Així, mutilat, és com es va difondre, com si el papa es posés plenament al costat del Movimiento militar. Enric Pla i Deniel va publicar en el Butlletí Eclesiàstic de Salamanca del 30 de setembre el text censurat, juntament amb la seva carta pastoral Las dos ciudades (títol al·lusiu a La ciutat de Déu de sant Agustí, que contraposava la ciutat de Déu a la del diable), la més sòlida teològicament de totes les pastorals a favor de la insurrecció, qualificada repetidament de cruzada. Segons Ricardo de la Cierva, Franco va llegir-la i va trobar que aquesta manera d’entendre el Movimiento militar li podria ser molt útil, i la va adoptar com a ideologia. Per això ell, que en el discurs de presa de possessió del primer d’octubre havia parlat de “separació” entre Església i Estat, a requeriment de l’integrista Gomà, va rectificar immediatament: el nou Estat seria confessional catòlic. Entretant Pla va rebre el text autèntic del discurs de Castelgandolfo. El va fer publicar sencer en el número següent del butlletí (31 d’octubre), però la confessionalització de la guerra i la nacionalització de l’Església espanyola ja eren irreversibles.

Al març del 1937 Pius XI va publicar quasi simultàniament tres encícliques, cosa que va fer que el representant franquista Magaz enviés un informe amb el títol de “la Pasqua de les tres encícliques”: la Divini Redemptoris contra el comunisme, la Mit brennender Sorge contra el nazisme i la Firmissimam constantiam sobre els cristians a Mèxic. Aquests tres documents papals eren com un trípode que definia la posició de la Santa Seu enfront de les ideologies polítiques del moment. Però el més notable és que les encícliques fossin tres, i no quatre. El govern de Burgos hauria donat qualsevol cosa per una encíclica que digués d’Espanya el que Pius XI deia de Mèxic: que en certes situacions extremes de persecució, no hi ha més remei que apel·lar a la força. Magaz es preguntava per què no n’hi havia una sobre Espanya (llevat d’algun esment, de passada, a la Divini Redemptoris), on els catòlics sofrien una persecució incomparablement pitjor que a Alemanya i a Mèxic, i responia que l’Església tracta bé els qui la tracten malament, i malament els qui la tracten bé. Per això recomanava molta fermesa davant el Vaticà.

A la Barcelona republicana, el vicari general Josep Torrent va fer traduir, multicopiar i difondre tant l’encíclica contra el comunisme com la que condemnava el nazisme. A l’Espanya franquista, es va donar una gran publicitat a la primera i es va prohibir la segona. El primer ambaixador de Hitler, Faupel, explicava a Ribbentrop el 3 de maig de 1937 (en plena batalla de les barricades a Barcelona) l’entrevista que acabava de tenir amb Franco a propòsit de la Mit brennender Sorge: “He dit a Franco que cap govern conscient dels seus deures i de la seva dignitat no podia tolerar una tal intromissió en la seva política interior. Li he recordat que els sobirans d’Espanya sota el govern dels quals el país havia conegut la seva màxima prosperitat, com Carles V i Felip II, havien estat precisament els qui s’havien oposat a les intrusions dels Papes i que fins els havien imposat la seva voluntat, i en canvi aquestes intrusions s’havien multiplicat a les èpoques que Espanya era més feble. Franco ha fet notar que aquesta remarca s’aplicava també al temps present. El Papa, certament, era reconegut a Espanya com a autoritat religiosa suprema, però tota immixtió del Vaticà en els afers de la política interior seria rebutjada. Ell [Franco] també havia de lluitar amb el Vaticà. Quant a l’encíclica de la qual acabàvem de parlar, havia invitat darrerament l’arquebisbe de Toledo [Gomà] a no fer a Espanya cap esment de l’encíclica ni de la resposta alemanya. d’aquesta manera pensava impedir per endavant tota crítica a Alemanya”. El Vaticà, sempre temorós de l’influx nazi, pressionava fortament Gomà perquè la Mit brennender Sorge es divulgués, però fins al cap d’un any, ja ben entrat el 1938, no van començar a publicar-la alguns butlletins eclesiàstics i la revista dels jesuïtes Razón y Fe, publicacions que no arribaven al gran públic.

Representacions diplomàtiques entre la Santa Seu i Espanya, segons l’ Annuario Pontificio. 1936-1939. L’ Annuario Pontificio publica cada any la llista dels nuncis apostòlics als diferents estats i la dels ambaixadors d’aquests prop de la Santa Seu. Els volums dels anys 1936 al 1939 mostren la lenta evolució de les relacions diplomàtiques amb Espanya, des de la plena relació amb la República fins a la normalització de les relacions amb Franco. Durant la Guerra Civil oficialment es mantingué la relació amb la República.

Les reserves vaticanes envers el nou règim espanyol, tan lligat a nazis i feixistes, expliquen la lenta evolució de les relacions diplomàtiques, tal com resulta de l’ Annuario Pontificio dels anys 1936-39. El 1936, que reflecteix encara la situació del final del 1935, trobem Tedeschini de pronunci a Madrid (l’Església reivindica per als seus nuncis la dignitat de degans del cos diplomàtic, i allà on no són reconeguts com a tal només dóna al seu representant el títol de pronunci) i Pita Romero d’ambaixador al Vaticà. El 1937 hi ha doble relació: amb el “govern de Burgos”, per mitjà de Gomà, “encarregat oficiós provisional”, i el marquès de Magaz “encarregat oficiós”; amb el “govern de València”, amb monsenyor Silvio Sericano, encarregat d’afers ad interim (absent), a Madrid, i Luis de Zulueta, “ambaixador extraordinari i plenipotenciari (absent)”. l’anuari del 1938 manté encara la doble relació: amb el “govern nacional de Salamanca” hi ha Antoniutti, “encarregat d’afers” prop de Franco, i Pablo de Churruca, marquès d’Aycinena, “encarregat d’afers” a Roma. A continuació hi ha l’apartat “govern de València”, però tant al lloc dels nuncis com al dels ambaixadors hi ha només punts suspensius. Fins a l’anuari del 1939, redactat al desembre del 38, no desapareix del tot la República i les relacions amb Burgos atenyen el nivell màxim: Gaetano Cicognani de nunci i Yanguas Messía d’ambaixador.

En la famosa carta col·lectiva de l’episcopat espanyol es posà de manifest la marcada diferència de posició entre els bisbes d’Espanya i el Vaticà. La va redactar Gomà a petició de Franco. El Vaticà no l’havia aprovada, i va trigar nou mesos a acusar-ne rebut. “L’Osservatore romano” no la va publicar ni, al principi, en va parlar. El seu director, comte Delia Torre, decidit antifeixista en la línia de De Gasperi, ha escrit a les seves memòries que aquesta omissió va ser una lliure decisió seva, que va ser respectada. Però aquell document va tenir una extraordinària ressonància internacional, que confirmava el que Vidal i Barraquer havia dit a Gomà tot negant-se a signar-la: “molt propi per a la propaganda, però l’estimo poc adequat a la condició i caràcter dels qui han de subscriure’l”. Aleshores Delia Torre es va veure obligat a publicar cartes de resposta a la dels bisbes espanyols. Els serveis de propaganda franquistes volgueren publicar un volum amb aquestes respostes, i van sol·licitar un pròleg del papa. El secretari d’Estat, Pacelli, es va limitar a adreçar una carta a l’encarregat d’Afers, Antoniutti, en la qual lloava la carta col·lectiva perquè condemnava el mal “de qualsevol part que vingui”. Els serveis de propaganda franquistes van suprimir aquestes últimes paraules quan van publicar-la com a pròleg del llibre El mundo y la carta colectiva del episcopado español (Burgos 1938). l’ambaixador Yanguas Messía, en lloc de presentar excuses per la manipulació, va protestar enèrgicament pel fet que la carta vaticana fos tan fluixa, i particularment per aquella frase suprimida, que els equiparava als rojos.

El “complot Casanovas”

Joan Casanovas i Maristany, del sector d’Estat Català integrat a ERC, era el 1936 president del Parlament de Catalunya. El 28 de juliol va pronunciar des de la Generalitat un discurs demanant unitat d’acció i de pensament tant al front com a la rereguarda, i denunciant el desordre imperant: “El col·lapse no s’adoba amb una cursa d’incautacions practicades a tort i a dret [...]. Els que infantilment il·lusos creguin que la revolució fa miracles i que l’endemà d’haver aixafat l’exèrcit feixista i d’haver calat foc a trenta o quaranta edificis, el país s’ha de convertir en una mena de Xauxa, són homes perillosos. Quan els sobrevé el desencant, solen convertir-se en frenètics contrarevolucionaris”. Dos dies després Lluís Companys el va designar conseller primer i president d’un consell executiu, format el 31, només amb els partits del Front Popular, sense representació dels anarquistes. No sembla versemblant, però, que Casanovas hagués participat en el suposat complot que, a base d’eliminar físicament els dirigents anarquistes més perillosos, derrocaria Companys i proclamaria la independència de Catalunya. Posteriorment, persones d’Estat Català han dit que no volien actuar contra Companys, sinó alliberar-lo dels anarquistes. Tot i no haver-hi proves contra Casanovas, la seva situació va esdevenir tan delicada que al setembre va haver d’exiliar-se a París. Va poder tornar després dels fets de Maig del 37, sense que se l’acusés del suposat complot, i va reprendre la presidència del Parlament, malgrat el vot en contra de la minoria del PSUC. Però pel març del 38, donant la guerra per perduda, va parlar a diferents personalitats de la necessitat d’establir negociacions de pau amb la mediació de França i Anglaterra. Com que no va trobar suport, va dimitir i es va tornar a exiliar. l’11 de setembre de 1938, en unes declaracions a “L’Indépendent” de Perpinyà, va dir públicament que havia arribat l’hora de demanar la pau. “La Vanguardia”, portaveu de Negrín, va reproduir aquelles declaracions, esperant que provocarien una reacció popular en contra, però no va ser així. La premsa oficial va associar la vella acusació amb les recents declaracions i va muntar una campanya denigratòria contra el “complot Casanovas”. En realitat, també Negrín cercava la mediació i la pau, però en secret.

Altres intents de mediació i de pau separada

En el moment més clar que des del 1714 havia tingut Catalunya per a aconseguir la independència, la lleialtat de Companys i de la Generalitat envers la República Espanyola va fregar quasi el masoquisme. Com ha escrit Manuel Cruells, tot el separatisme català va consistir a muntar la Columna Macià-Companys per anar a defensar Madrid. Però els governants espanyols veien fantasmes on no n’hi havia. Negrín i Azaña van capgirar la famosa frase de Calvo Sotelo i deien i repetien que volien abans una Espanya blanca que una Espanya trencada.

Al cap de dos anys de Guerra Civil, a mitjan 1938, en plena batalla de l’Ebre, s’havia arribat a una guerra de posicions d’un altíssim cost humà. Atès l’aferrissament d’uns i altres, qualsevol proposta pacifista que sorgís d’algú situat en qualsevol de les dues Espanyes en conflicte era acusada de derrotisme i de traïció. El famós catedràtic de dret mercantil Joaquín Garrigues, al juny del 1938, en una conversa privada, va gosar dir que la Gran Bretanya hauria d’intervenir per aturar aquella guerra tan cruenta. El seu interlocutor el va denunciar, el van empresonar i se li va obrir un sumaríssim en el qual el fiscal li demanava de 12 anys i un dia a 20 anys de reclusió menor, per auxili a la rebel·lió. Defensat per Eloy Alonso (defensor també de Carrasco i Formiguera), va poder ser absolt només gràcies a les vehements declaracions o cartes a favor seu de Dionisio Ridruejo, Laín Entralgo, Pilar Primo de Rivera, Fernández-Cuesta, Clemente de Diego, Blas Pérez González, general Cabanellas, Yanguas Messía i l’aleshores tinent d’artilleria José Manuel Martínez Bande, antic alumne de Garrigues i futur historiador militar de la Guerra Civil. Aquest incident és prou indicatiu de les reaccions frenètiques, quasi histèriques, que desvetllava a la zona franquista la sola paraula “mediació”. Al maig del 38, al Congrés Eucarístic de Budapest, el cardenal Gomà, enviat per compte dels serveis de propaganda de Franco, clamava per la pau a Espanya, per a la qual deia que no hi podia haver cap més camí que la victòria total franquista. De l’altra banda, ja s’ha vist la reacció de Negrín a les declaracions de Casanovas. La iniciativa de mediació només podia formular-se des de la tercera Espanya, i en aquests intents alguns catalans hi van tenir un paper destacat.

Pel febrer del 37 s’havia constituït a París el Comité pour la Paix Civile en Espagne, presidit per Alfredo Mendizábal, professor d’Oviedo que havia estat desposseït de la seva càtedra tant pels “rojos” com pels “blancs”. El secretari era Joan Baptista Roca i Caball, fundador i dirigent destacat d’Unió Democràtica de Catalunya. Una de les principals adhesions va ser la de Jacques Maritain, que amb el seu pròleg al llibre de Mendizábal Aux origines d’une tragédie havia dissentit del caràcter de croada que es volia donar a la revolta militar i havia criticat la carta episcopal col·lectiva, i també Alcalá Zamora, Salvador de Madariaga, Ramon Sugranyes i de Franch, i Víctor Montserrat (el sacerdot Josep Maria Tarragó i Ballús, fundador de la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya). Les mobilitzacions d’aquest comitè, i dels seus filials a diferents països, van assolir el seu moment àlgid a la darreria del 1938. Amb el suport del cardenal Verdier, arquebisbe de París, es va organitzar una campanya internacional per una treva de Nadal confiant que si s’aturava el foc potser ja no es reprendria. Vidal i Barraquer va escriure en aquest sentit a diferents caps de govern europeus, i fins el Vaticà va fer seva la proposta, però Franco la va rebutjar terminantment, va promoure declaracions en contra de part de molts bisbes i el 23 de desembre va emprendre l’ofensiva final contra Catalunya.

Els intents de mediació van ser considerats en el seu moment, de part de les autoritats franquistes, com una traïció, una manera de salvar els republicans de la inevitable derrota. Si eren catòlics, se’ls titllava, a més, de renegats. De fet, però, no pretenien canviar el curs de la Guerra, que sobretot a la darreria del 1938 ja es veia ben decidida, sinó que creien que no convenia a ningú una victòria total, que deixaria perillosament lliures les mans als vencedors i, com sol succeir en aquests casos, amb un predomini dels més extremistes. Si s’hagués negociat una pau o almenys una rendició sota certes condicions humanitàries i amb alguna supervisió internacional, la repressió contra els vençuts no hauria estat tan dura, i per tant després no hauria estat tan difícil la reconciliació.