Retrat de M.Carrasco i Formiguera, s.d.
Col·l. part. / G.S.
Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1890-Burgos, 1938) havia participat en la Conferència Nacional Catalana del 1922. S’hi va manifestar nacionalista radical, però a diferència de Francesc Macià, que aleshores va fundar Estat Català i va declarar la guerra d’independència, Carrasco va ser un dels partidaris de l’ús de mitjans no violents, que en aquella assemblea van fundar Acció Catalana. Com a representant d’aquest partit va prendre part, el 1930, en la conferència de Sant Sebastià, on es va pactar amb els republicans espanyols l’enderrocament de la monarquia i l’autonomia de Catalunya.
Va restar sempre fidel al pacte de Sant Sebastià. El 1931 Carrasco va donar a la proclama de Macià la redacció definitiva, amb més precisió jurídica, expressa referència a l’autodeterminació i esment de l’acord amb el govern provisional de la República. En efecte: Macià l’havia enviat a Madrid, després del 14 d’abril, per trobar una fórmula de solució, que va ser la renúncia a constituir un Estat independent i el reconeixement del dret d’autodeterminació mitjançant un estatut que se sotmetria a referèndum. Josep Pla, en la seva crònica Madrid. L’adveniment de la República (Barcelona 1933), en dona testimoni: “De plenipotenciari del senyor Macià ha vingut a Madrid el senyor Carrasco Formiguera [...]. Em diu que necessita els precedents de la qüestió catalana i els papers necessaris per complir la missió que li ha estat donada. Corro a l’oficina de la Lliga i li porto tota la documentació desitjable”. Pel que fa al nom de la institució autonòmica, Carrasco, segons va dir ell mateix en el consell de guerra que el va condemnar a mort, és qui va proposar, i tothom va acceptar, el de “Generalitat de Catalunya”, nom que probablement li havia suggerit Rovira i Virgili. Va ser conseller de Sanitat i Beneficència del primer govern de la Generalitat.
M. Carrasco i Formiguera al seu despatx, s.d.
AF/AHC
Al juny del 1931 va ser elegit diputat per Girona a les Corts Constituents de la República. Dues vegades va ser expulsat de la minoria catalana: en la discussió sobre la qüestió religiosa, perquè s’oposava a uns articles de la constitució que ell considerava poc democràtics i sectaris, i en el debat sobre l’Estatut de Catalunya, per defensar la integritat de l’Estatut dit de Núria. La qüestió religiosa va provocar, al febrer del 1932, una crisi en Acció Catalana. Alguns dels seus membres van retornar a la Lliga de la qual havien sortit el 1922. D’altres, com Carrasco i Coll i Alentorn, van passar a Unió Democràtica de Catalunya, partit d’inspiració cristiana fundat tres mesos abans. Sense ser fundador de la Unió, Carrasco en va esdevenir el personatge més popular.
Sempre conseqüent amb el pacte de Sant Sebastià, ell i el seu partit es van oposar tant a la revolta de la Generalitat a l’octubre del 1934 com a la dels militars al juliol del 1936. Va col·laborar com a assessor tècnic a la Conselleria de Finances, primer essent conseller Martí Esteve (d’Acció Catalana, l’antic partit de Carrasco), i més intensament amb el govern format el 26 de setembre, del qual era president i conseller de Finances Josep Tarradellas. Segons aquest, en el primer volum de La política financera de la Generalitat durant la revolució i la guerra (publicat a Barcelona al gener del 1936, mentre Carrasco era a Bilbao), que recollia les disposicions preses entre el 19 de juliol i el 19 de novembre, tot era obra de Carrasco, i encara hi havia feina seva en el segon volum, del 20 de novembre de 1936 al 30 d’abril de 1937 (Barcelona 1937).
Estat Català s’havia apropiat el “Diario de Barcelona”, propietat de Miquel Mateu i Pla i convertit en “Diari de Barcelona”. Quan Carrasco, seguint les instruccions de Tarradellas, els va negar l’accés al compte corrent privat de Mateu, el “Diari de Barcelona” va acusar Tarradellas de no haver fet la necessària depuració a la seva conselleria. Dos dies després, el 17, un article de Jaime Balius a la “Solidaridad Obrera” ja denunciava pel seu nom Carrasco i Formiguera, “este político catalán que se ha destacado siempre por un catolicismo exacerbado”, i sostenia que “la Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal”, amb individus d’aquesta mena. Aquesta amenaça dels anarquistes era una sentència de mort. Companys i Tarradellas, tot i la seva bona voluntat, no podien garantir-li la integritat física, i el van haver d’enviar a Euskadi com a delegat de la Generalitat. Hi va fer un primer viatge pel Nadal del 36, amb dues filles, i va ser rebut molt cordialment pel seu amic el president Aguirre.
Durant aquest primer viatge, el 23 de febrer de 1937, va visitar l’ambaixador britànic Henry Chilton a Hendaia, acompanyat d’un important empresari català, per proposar un pla de mediació. Segons un informe de Chilton del mateix 23 trobat per Josep Massot al Foreign Office, Carrasco va dir que encara que la Guerra girava malament per a la República, la conquesta de les províncies sòlidament antifeixistes de Llevant, Catalunya i País Basc no seria fàcil i originaria una mortaldat i una destrucció mai no vistes a Espanya. Després vindrien uns anys d’una rígida dictadura militar contrària a les aspiracions nacionals dels catalans i dels bascos. “Ell mateix”, continua Chilton, “tot i ser catòlic, era un català i un demòcrata tan convençut que s’estimaria més morir ell i els seus vuit fills embolcallats amb una bandera catalana que sotmetre’s a les idees del govern del general Franco. Per això els governs de València i de Barcelona s’han entrevistat entre ells i per mitjà del Sr. Ventura Gassol amb els Srs. Blum i Delbos. El Sr. Carrasco mateix ha vingut directament de París per presentar al govern basc el pla provisional que n’ha resultat.
“La idea és que una solució federal és l’única que manté en peu les perspectives de pau que queden per a Espanya, i ell creia que, si s’hi adhereixen les grans potències, sobretot França i Anglaterra, amb l’assentiment si fos possible de Rússia i Itàlia, es podria persuadir el general Franco d’acceptar-lo”. El pla no s’havia de presentar a Franco fins que els anarquistes no haguessin estat sotmesos. “Aleshores s’invitaria els governs francès i anglès a associar-se als italians i als russos [...] per pressionar el general Franco per a una solució federal basada potser en la constitució de Suïssa”. l’ambaixador Chilton va dir a Carrasco que el govern britànic tenia, naturalment, moltes ganes de fer tot el que pogués fer avançar “qualsevol proposta de mediació que descansés sobre una base sòlida, i que estaria evidentment interessat a sentir qualsevol cosa més que el Sr. Carrasco tingués interès de comunicar a la seva tornada de Bilbao”. Però Chilton deia a Eden que “el sol nom d’autonomia local, per no dir el de democràcia, és actualment anatema per al general Franco. Ni amb la més bona voluntat del món no és fàcil de veure de quina manera ell podria deixar de banda ‘la victoire intégrale’ virtualment assegurada a favor d’uns principis que abomina, encara que només pugui arribar a la victòria a través d’un mar de sang i destrucció”.
Passats uns mesos, creient Carrasco que ja hauria passat el perill, va tornar a Barcelona, però a l’aeroport del Prat ja va veure que uns homes de la FAI el reconeixien. Va haver de tornar a marxar, aquest cop amb la muller i sis dels seus vuit fills. Van estar un temps esperant a Baiona, i finalment el 5 de març a la matinada sortien en el vaixell basc Galdames cap a Bilbao, però van ser capturats pel creuer franquista Canarias i conduïts a Pasajes. Allí la família va ser dispersada en quatre presons diferents, sense saber res els uns dels altres. La família de Carrasco va poder ser bescanviada per la del capità general de Burgos, López Pinto, però Carrasco va ser condemnat a mort.
En el primer interrogatori que li feren, en preguntar-li si propugnava la constitució de Catalunya en estat independent, respongué que “la doctrina propagada por el declarante ha sido defender el principio de autodeterminación, o sea que la voluntad de los ciudadanos democráticamente expresada sea la que decida el Régimen político del país, pues entiende que el fundamento más sólido de una nación es el sentido jurídico y que no puede tener solidez el régimen político que se constituya sin contar con el apoyo de la opinión pública”. En l’escrit de defensa del defensor Eloy Alonso, redactat per Carrasco mateix, diu que “el procesado defendió el Estatuto votado por Cataluña [el projecte de Núria] como expresión de su autodeterminación, y lo que impugnó fueron las modificaciones y alteraciones que en él se introdujeron”. En l’acta del consell de guerra consta que, a l’acusació del fiscal d’haver-se oposat, el 14 d’abril, al canvi del nom de República Catalana pel de Generalitat, respon que, al contrari, “el procesado fue el ponente en este cambio”, i que “lo propuso por su cariño a las tradiciones de su tierra”. En l’esmentat escrit de defensa es caracteritza ell mateix per “su odio sistemático a la violencia, su enamoramiento ciego del derecho”. Malgrat les gestions del cardenal Pacelli, del cardenal Gomà, del representant del papa a Salamanca, Antoniutti, i d’altres personalitats, va ser afusellat el 9 d’abril de 1938. “L’Illustrazione Vaticana” (suplement il·lustrat de “L’Osservatore romano”) va criticar, bé que suaument, l’afusellament de Carrasco en el comentari quinzenal de política internacional que signava Spectator, i que ja havia provocat protestes del representant de Franco. Un informe franquista assegurava que Spectator “és rotari, i va ser subvencionat per la República des del temps de Pita Romero”. No: era Alcide De Gasperi, futur primer ministre, aleshores perseguit i reduït a la misèria pel feixisme, i que el monjo montserratí Anselm Albareda, prefecte de la Biblioteca Vaticana, havia acollit a títol de secretari.