L'esteticisme

El Modernisme, en el seu sentit més estrictament decoratiu, no va aparèixer a Catalunya de la nit al dia. Entre l’eclecticisme convencional de mitjan vuitcents i el Modernisme de final de segle hi ha un esglaó intermedi que l’omple una manera de fer típica de l’art anglès, que influí també en altres llocs del món occidental Aquesta manera de fer coincideix formalment amb bona part de les realitzacions plàstiques sortides del que s’anomenà Aesthetic Movement.

No és del tot fàcil definir l’Aesthetic Movement des del punt de vista purament plàstic, ja que aquest nom es referia més a una actitud cultural global que no a un estil artístic concret, i aquesta actitud cultural ja he dit que anglesa, estesa per diferents capes de la societat, tenia a més, quan es va difondre, llargues arrels que es remuntaven molts decennis enrere.

L’Aesthetic Movement no era un moviment formalment constituït, amb un manifest o unes regles. No obstant això tan aviat com el 1882 ja va aparèixer una monografia, deguda a Walter Hamilton, que portava per títol precisament The Aesthetic Movement in England que, tot i que donava una visió molt àmplia del presumpte moviment, en fixava una denominació que a poc a poc va anar aplicant-se a un conjunt evident de trets comuns que són els que amb els anys han prevalgut.

Bé que en els orígens de l’Aesthetic Movement trobem els noms de John Ruskin, dels pintors de la germandat Prerafaelista, de James McNeill Whistler i fins i tot d’Oscar Wilde, actualment el nom del moviment més aviat ens evoca un especial decorativisme que lliga més amb una altra de les figures pioneres, William Morris, especialment des que el 1969 –sense que entremig s’hagués deixat de remenar la denominació– Elizabeth Aslin publicà el llibre The Aesthetic Movement: Prelude to Art Nouveau.

Elements decoratius en forma d’animals fantàstics esquematitzats. D’esquerra a dreta: a la façana de la casa de Ronda Universitat, 6 (1876) de Barcelona, de Lluís Domènech i Montaner; a la coberta del Quijote d’Avellaneda (Barcelona, 1884), dissenyada per Josep Vilaseca; i a una barana i al coronament de la casa Enric Batlló de Barcelona (1892-96), també de Josep Vilaseca.

F.F.

Aquesta obra serví a Alexandre Cirici per adonar-se d’un fet evident però que fins aleshores no semblava haver-se patentitzat: que a l’art català hi havia també un nucli que entre mitjan el decenni dels anys setanta i l’inici dels noranta presentava uns trets clarament comuns amb l’estil més característic de l’Aesthetic Movement anglès, i que generà un estil peculiar que després afavoriria el pas cap a l’estil decoratiu dominant del Modernisme a Catalunya.

L’Esteticisme és l’estil que, abans que ho fes el mateix Modernisme, trencava clarament amb el decorativisme convencional de ple segle dinou, fos classicisme fos neogoticisme, i introduïa a estones un estil d’una simplicitat que fa pensar abans d’hora amb el racionalisme, però més sovint encara introduïa una decoració normalment carregada, basada en elements de la Natura però molt filtrats i manipulats per un gust artificiós, buscant de vegades l’efecte exagerat, que podia arribar al grotesc.

Hi ha en la decoració esteticista uns animals fantasiosos que molt sovint són esquematitzats però no per la via de la simplificado sinó de l’exageració: dracs rampants, granotes personificades, insectes estranys, tota mena de bestioles, traduïdes sovint amb formes anguloses. Aquest tractament sembla buscar molts cops en els elements triats un caràcter emblemàtic; i de fet el griu o aligot, com en estat de crispació, emblema de la revista i després diari La Renaixensa, que esdevingué fins i tot marca oficiosa del moviment catalanista d’aquest nom, era sens dubte un element típicament esteticista, i el seu disseny no va ser un cas fortuït, sinó que fou realitzat, des del 1879, per l’artista i home fort del catalanisme inicial Lluís Domènech i Montaner.

Tot això sovint es complementa amb una forta tendència general de l’Esteticisme cap a l’exotisme, un exotisme d’orígens molt dispars, que tant pot ser inspirat en el món islàmic com en el món extremoriental, o també, sense sortir d’Europa, en un medievalisme extremat, és a dir, més que català, francès o italià, escandinau o cèltic, i traduït no mitjançant rigors arqueològics sinó elucubracions més o menys fantasioses. Però al costat dels exotismes trobarem també cites molt clares del món clàssic, no a la manera ja periclitada del Neoclassicisme, sinó per exemple donant entrada a recursos decoratius concrets com els basats en les greques, que poden coexistir en un mateix plafó decoratiu amb elements vegetals vagament medievalitzants. 1 és que les característiques comunes de l’Esteticisme no són formals sinó conceptuals; poden coexistir i coexisteixen formes oposades, i fins i tot, com s’ha vist, tan esteticista pot ser un interior extremament auster com un altre fortament recarregat.

A l’època de l’Esteticisme no es parlava a Catalunya d’aquest estil amb aquest nom, però sí que s’adonaven els coetanis que es tractava d’un estil «anglès». Així la revista La Veu de Montserrat en referir-se a l’enquadernació, dissenyada per Lluís Domènech i Montaner el 1878, de la primera edició en volum independent de L’Atlàntida de mossèn Cinto Verdaguer, impresa per Jaume Jepús, que era ja diríem ben esteticista, la definia precisament com «a l’anglesa».

L’Esteticisme és doncs un estil decoratiu, i afecta també fortament l’arquitectura, malgrat no ser un estil estructural. Cirici detecta molt oportunament que l’esteticisme català arrenca de l’islamitzant Paranimf de la Universitat de Barcelona (1870-80), obra de l’arquitecte romàntic Elies Rogent. Però l’islamisme s’alimentà també d’altres fonts: seria una presència nova, especialment forta en l’art català sobre tot gràcies al contacte directe que Marià Fortuny havia establert amb el nord d’Àfrica, d’ençà que hi havia anat com a corresponsal de la guerra del 1860. El col·leccionisme d’objectes islàmics que Fortuny practicà des d’aleshores, divulgat i posat de moda a través de revistes il·lustrades, i que altres pintors catalans també practicaren després d’haver entrat en contacte amb el Magrib seguint l’estela del mateix Fortuny –Josep Tapiró, Tomàs Moragas, Antoni Fabrés–, familiaritzà el públic català amb l’exotisme musulmà, tendència que, d’altra banda, tampoc no era estranya a l’Europa d’aquella època, on els diversos orientalismes, última conseqüència de vegades merament pintoresca del Romanticisme, treien el nas per tot arreu.

El japonisme, també de moda a Europa i també present en l’Aesthetic Movement anglès, era visible a Catalunya igualment des dels primers anys setanta. Isabel Coll transcriu una apreciació del Diario de Barcelona de setembre del 1872 que testificava que a la ciutat havia canviat el gust i que a les botigues hi havia menys objectes de caire barroc i en canvi més d’influència oriental, tant «semiegípcia» com japonesa i xinesa. Des d’aleshores objectes japonesos s’exposaren sovint a la ciutat al llarg dels decennis dels anys setanta, vuitanta i noranta. El moblista Francesc de P. Vidal va centrar-se molt en la difusió del japonisme, però també ho havia fet Joan Baptista Parés en la seva famosa botiga del carrer de Petritxol, tot perfilant-se com a important galeria d’art, des de com a mínim el 1878, i ho faria la casa Llibre, i més tard, ja als anys noranta, les cases Busquets i Ribas, entre d’altres.

Si a això hi afegim que, almenys entre el 1884 i el 1891, al passeig de Gràcia de Barcelona estigué obert un museu particular d’objectes japonesos, el del col·leccionista Richard Lindau, que era el cònsol alemany a la ciutat, comprendrem encara millor que aleshores l’estil japonès ja fos força familiar als ulls de la gent del país. Així, al catàleg del vitraller Josep Pujol i Cia., no datat però situable entre el 1878 i el 1897, podem trobar models de finestrals convencionals –neogòtics i d’historicismes de tota mena– al costat d’altres plenament ajaponats, però d’un japonisme geometritzant més que no pas eteri. I aquests models no es quedaren només en les pàgines cromolito– granades del vitraller, sinó que Joan Vila-Grau n’ha detectat realitzacions encara existents, com les de la casa Barraquer del carrer Iradier de Barcelona.

Josep Vilaseca (1848-1910): Tarja publicitària de les Indústries Artístiques de Francesc de P. Vidal (1878). Barcelona, Unitat Gràfica-Biblioteca de Catalunya.

F.F.

En el camp arquitectònic l’Esteticisme seria adoptat sobretot per joves titulats de la nova Escola d’Arquitectura de Barcelona, com Antoni Gaudí, Josep Amargós, Camil Oliveras, Jaume Gustà, Joan Abril, Josep Domènech Estapà, i d’altres més joves com Miquel Madorell Rius, com també per alguns més de la mateixa generació dels primers, que encara s’havien titulat a l’Escola de Madrid, com Lluís Domènech i Montaner o Josep Vilaseca.

Mentrestant els professionals de la construcció que treballaven a Barcelona formats encara a l’Escola de Mestres d’Obres, com Tiberi Sabater o Rafael Guastavino, més aviat seguien la línia conservadora de la tradició classicista; era com si les llicències estètiques només se les poguessin permetre aquells que estaven avalats per una carrera superior, mentre que els mestres d’obres no gosarien, en general, sortir dels cànons establerts per la tradició consolidada.

A part de les primeres obres de Gaudí i de Domènech i Montaner, que generalitzant etiquetem habitualment ja de modernistes però que encara tenen molt d’esteticistes –i que ja s’estudien en un altre volum d’aquesta obra–, els arquitectes catalans més característics d’aquest estil serien Vilaseca i Domènech Estapà, el primer dels quals es manifestaria com «esteticista» en altres camps a part de l’arquitectura.

A la seva casa pròpia de la plaça Urquinaona de Barcelona (1874-77, destruïda), Vilaseca ja hi posà picaportes en forma d’aquells grius angulosos a què abans em referia com a emblemàtics de la Renaixença, figura que amb variants sortirà posteriorment en altres detalls ornamentals de cases del mateix arquitecte (Casa Pia Batlló, 1891-96; Casa Enric Batlló, 1892-96, totes dues a Barcelona). La biògrafa de Vilaseca, Rosemarie Bletter, va ser ben perspicaç quan va batejar l’estètica central de Vilaseca d’«estil Renaixença», i deia que arribava al punt més desenvolupat d’aquest estil amb l’edifici de la Casa Vidal barcelonina (1884, molt alterada per una remodelació posterior), precisament destinada al taller del gran decorador català de l’època, el ja esmentat Francesc de P Vidal, l’obra del qual com a interiorista és també plenament esteticista. El mateix arquitecte Vilaseca es lliurà a exotismes dispars com l’estil neoegipci i els detalls japonitzants, que poden perfectament conviure en un mateix edifici seu, com ara la cèntrica i visible Casa Bruno Quadros, del pla de la Boqueria a Barcelona (1885-95).

Josep Domènech Estapà (1858-1917): Façana de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1883).

R.M.

Domènech Estapà dissenyà l’ornamentació del seu edifici de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1883) defugint també cap model clàssic, amb frontons, arcs, columnetes i tot tipus de frisos que no encaixen gens en l’arquitectura academicista, repertoris semblants als que ell mateix utilitzà més endavant al Palau de Justícia de Barcelona (en col·laboració amb Sagnier, 1887-1908) o a l’edifici de l’antiga Catalana de Gas i Electricitat, també a Barcelona (1893-95), i que curiosament tampoc solen ser reivindicats com propis del Modernisme ple malgrat no ser tampoc evidentment exponents d’un estil convencional.

En el camp de la decoració d’interiors el repetidament esmentat Francesc de P. Vidal és sens dubte el gran representant de l’Esteticisme a Catalunya, allò que Josep Mainar al seu llibre ja clàssic anomenava «Progressisme», especialment per la introducció freqüent en la decoració d’aquella tendència d’elements relacionats amb el progrés tecnològic; rodes dentades, compassos, locomotores o fins i tot cameres fotogràfiques. Mainar detecta també l’ús reiterat d’altres elements com l’estrella de cinc puntes o una adaptació de la clàssica antefixa de palmeta situada, però, en tota mena d’ocasions decoratives: edificis, mobles, relligadures, il·lustracions..., cosa que esdevé una mena de marca d’època omnipresent aleshores.

Un vehicle especialment carregat d’Esteticisme va ser el ram de les arts gràfiques: il·lustracions, ornamentació de revistes, relligadures... El mateix Vilaseca arquitecte el trobarem també dissenyant peces típicamente esteticistes a la coberta tipus de la col·lecció Biblioteca Clásica Española (1884-1891) de l’editorial Cortezo, d’un decorativisme medievalitzant fantasiós i bigarrat. Però com diu Eliseu Trenc, el representant més característic de l’Esteticisme a Barcelona va ser Josep Pascó, dissenyador polifacètic que sabé conjugar tots els elements típics de l’Esteticisme amb imaginació, exuberància i una gran riquesa de colorit que es fa patent en diverses enquadernacions de la Biblioteca Arte y Letras, de l’esmentada casa Cortezo els anys 1885 i 1886, a l’almanac de la casa Henrich i Cia. del 1892, o a l’immens cartell del IV centenari de la descoberta d’Amèrica, del mateix any

Aquesta empresa, «Arte y Letras», va ser de les més vinculades a l’Esteticisme per les relligadures esmentades de la Biblioteca que porta el seu nom entre el 1881 i el 1890, dissenyades entre d’altres per Lluís Domènech i Montaner, Alexandre de Riquer, Apel·les Mestres, Josep Vilaseca i, com ja s’ha dit, Josep Pascó.

El gravador d’aquelles cobertes gairebé sempre era Francesc Jorba. Fou a partir del 1884 que l’editor d’aquesta col·lecció passà a ser la casa Daniel Cortezo. També la revista homònima, Arte y Letras, de vida breu (1882-83), mostrava ja en la capçalera, obra complexa de Lluís Domènech i Montaner, una de les composicions arquetípiques de l’Esteticisme català.

Lluís Domènech i Montaner (1849-1923): Capçalera de la revista Arte y Letras (1882). El retrat de Josep Lluís Pellicer és d’Alexandre de Riquer.

F.F.

La col·lecció de llibres en qüestió era un equànime compromís entre l’obra tècnicament brillant i ben il·lustrada i la bona literatura assequible, en un format en octau, força manejable. Són llibres que formalment segueixen precisament la pauta de l’edició de L’Atlàntida de Verdaguer abans esmentada, amb cobertes ja ben esteticistes de Domènech i Montaner (1878). Del mateix Domènech, les cobertes de la Historia del arte dirigida per ell (1886-1901), obra de mida foli editada per Montaner i Simón al llarg de quinze anys, serien un altre exemple claríssim i ben significatiu, des de tots els punts de vista, del bigarrat eclecticisme que informava l’estil de Domènech anterior al Modernisme.

Altres llibres del mateix format i presentació que la Biblioteca Arte y Letras aparegueren a la Barcelona d’aquells anys: els de la Biblioteca Amena e Instructiva editada per Salvatella i impresa per Ramírez y Cia (1881-85), els de la Biblioteca Verdaguer (1882-84), amb cobertes concebudes sistemàticament per Apel·les Mestres i executades normalment per Campillos, i els de la Biblioteca Clásica Española (1884-90), editades per Cortezo, amb el disseny de coberta monogràfic de Vilaseca, ja al·ludit.

Totalment esteticista és també l’ara mal conegut àlbum mostrari Ornamentación moderna de Genis Codina i Sert (cap a l’any 1888), litografiat per Blasi, que aplega una cinquantena llarga de motius decoratius de tota mena, entre els quals sobta tot un abecedari de lletres capitals, que a estones semblen tenir alguns trets precolombins i que són d’una complexitat decorativa tal que sovint s’identifica amb una certa dificultat de quines lletres concretes es tracta.

Lletres capitals proposades per a Ornamentación moderna de Genis Codina i Sert (cap al 1888).

F.F.

Quan Codina inclou figures en les seves composicions són però un tant matusseres, tot el contrari del que succeeix amb les dues grans personalitats de la il·lustració esteticista catalana, Apel·les Mestres i Alexandre de Riquer. De tots dos se’n parla al cos d’aquesta obra en entrar de ple al Modernisme, però en realitat el seu Modernisme –que en el cas de Mestres serà més discutible que en el de Riquer, ja que solia fer broma d’aquest concepte– és clarament una etapa evolucionada a partir d’un claríssim Esteticisme, Apel·les Mestres a més va tenir intuïcions plàstiques –o millor conceptuals– sorprenents, com ara una premonició literal del Suprematisme el 1880 plasmat al recull Granizada, o endevinar que el collage podria ser una tècnica artística famosa en una historieta de la revista La Velada de Barcelona, el 1892, on una pintura apedassada pel darrere i penjada per error per la banda reparada i no per la pintada inventa el que molts decennis més tard serà una obra típica d’un Kurt Schwitters. Encara que fos per la via de l’humor –Apel·les va ser molt sovint un humorista–, premonicions com aquestes denoten una sensibilitat molt especial.

Mestres i Riquer eren amics de sempre, malgrat que Josep Maria de Riquer, el fill artista d’aquest, al seu insòlit llibre La cançó del Sena, parla de mesquineses pòstumes del primer envers el segon. Un i altre destacaren ben aviat en il·lustracions i dissenys ben diferents dels convencionals. L’obra de Riquer arribarà a ser la més típica del Simbolisme català, i quan ve a la memòria l’Art Nouveau de Catalunya molt sovint ens el representem abans que de cap altra manera mitjançant composicions precisament d’Alexandre de Riquer. Tanmateix a aquest punt Riquer hi va arribar sens dubte partint de l’Esteticisme. Plenament esteticistes són les seves vinyetes medievalitzants que il·lustren la primera edició del Canigó de Verdaguer (de l’any 1886). Vinyetes semblants les va fer Apel·les Mestres a cobertes com la del recull poètic propi L’ànima enamorada, que ell mateix dissenyà l’any 1884, o la de La Muerte y el Diablo (1891) de Pompeu Gener, també seva; són d’un Esteticisme típic que, en el seu cas, mai va derivar clarament cap a l’Art Nouveau sinó que es va quedar aturat, sense perdre la gràcia, en la seva manera original.

Josep Lluís Pellicer (1842-1901): Capçalera de la pàg. XVII de l’edició de La leyenda del Cid de José Zorrilla. Barcelona, 1882.

Aparentment apartat de l’estil d’aquests il·lustradors, però habitual dels mateixos cercles, Josep Lluís Pellicer, inscrit en un realisme propi del deixeble –i gendre– de Martí i Alsina que era, no deixà tampoc de reflectir, més sovint del que sembla, detalls i elements decoratius igualment esteticistes, com poden ser algunes capçaleres de l’edició de La leyenda del Cid de José Zorrilla (1882) o la senzilla portadella il·lustrada «progressista» del seu llibre en dos volumets Notas y dibujos, editat per La Vanguardia el 1890. Aquestes són mostres de la força de l’Esteticisme en aquells anys, que impregnava fins i tot de vegades l’obra d’artistes que originàriament eren d’una altra filiació estètica.

Bibliografia

• Bletter, R.: El arquitecto Josep Vilaseca i Casanovas: sus obras y dibujos. Un Catálogo raisonné, Publicaciones del Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1977.
• Cirici, A.: «Un període poc estudiat. L’Esteticisme», dins Serra d’Or, núm. 165, Montserrat, 15 de juny de 1973, pàg. 48-51 [408-411].
• Coll, I.: «L’art orientalitzant, particularment el d’arrels japoneses a Europa, i els seus reflexos a la Barcelona del vuitcents», dins D’Art, núm. 11, Barcelona, març del 1985, pàg. 245-254.
• Domingo, J. M.: «Verdaguer i Domènech i Montaner. A propòsit d’uns inèdits verdaguerians de la Casa-Museu Domènech i Montaner», dins Revista de Catalunya, núm. 178, Barcelona, novembre del 2002.
• Duran Tort, C.: «La Renaixensa i les Belles Arts», dins Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, núm. 18, Barcelona, 2002.
• Mainar, J.: El moble català, Destino, Barcelona, 1976.
• Spencer, R.: The Aesthetic Movement: theory and practice, Studio Vista/Dutton Pictureback, Londres, 1972.
• Spencer, Ch. (editor): The Aesthetic Movement 1869-1890, Academy Editions-St. Martin’s Press, Londres-Nova York, 1973.
• Trenc Ballester, E.: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.
• Vélez, P.: El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910), Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1989 [1990].
• Vélez, P.: De les arts decoratives a les arts industrials, dins Barral, X. (direcció): Col·lecció Art de Catalunya, vol. 11. Arts decoratives, industrials i aplicades, Edicions L’Isard, Barcelona, 2000.
• Vila-Grau, J.; Rodon, F.: Els vitrallers de la Barcelona modernista, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1982.