Lluís Graner i l'espectacle total

Una figura prou significativa de l’etapa que ens ocupa és la del pintor i empresari Lluís Graner i Arrufí. Nascut a Barcelona l’any 1863, va destacar notablement en la seva faceta de pintor. Però, més enllà del vessant plàstic, cal considerar la seva aportació al món de la creació artística des d’una perspectiva molt més àmplia i descobrir una personalitat que, per la seva singularitat, es manifestà absolutament moderna.

L’espectacle pictòric

La vocació artística de Lluís Graner fou una mica tardana. Després d’una estada per terres americanes, retornà a Barcelona als vint anys i inicià la seva formació acadèmica. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona entre l’any 1883 i el 1886 amb Benet Mercadé i Antoni Caba. També assistiria a les classes de l’Acadèmia Cases i, molt probablement, freqüentaria el taller de Simó Gómez. Una beca de la Diputació Provincial de Barcelona el portaria a estudiar a Madrid i, més tard, a París. El 1891 residia de nou a Barcelona i el bagatge adquirit durant aquests anys d’aprenentatge es manifestava plenament consolidat.

Lluís Graner en una fotografia de La Ilustració Catalana, 8 d’octubre de 1905.

F.F.

Graner marca en la seva primera producció una clara preferència pel Realisme social, tot i que s’allunya de la línia de Mercadé, de qui aprendria sens dubte la tècnica del dibuix que tant el distingiria. L’artista apostà per la realitat que li ofereix el carrer i l’home que hi viu, interès temàtic que l’acompanyà durant un llarg període de la seva producció. Potser induït per Gómez, potser pel ressò de l’època socialment convulsionada que li tocava viure o potser per la impressió que li havia causat la contemplació de l’obra de Velázquez, Zurbarán i Ribera, a Madrid, i de Millet, Bastien-Lapage o els germans Le Nain, a París, s’inclinà per copsar l’aspecte d’una societat endurida per la vida. Realitzà el retrat incisiu d’uns personatges que, bé en solitari o bé en grup, mostra treballant, en actitud de repòs o reunits al voltant d’una taula de taverna. En qualsevol dels casos, són representants d’un estament empobrit, disposats a manifestar la seva opinió o bé a resignar-se a la precària situació en què viuen –Interior de taverna, La timba, Club, El canvi de gresol, Arreglant Espanya–. Cares castigades i posats despreocupats que es mostren desafiants o simplement conformats amb la seva dissort –L’home de la manta, Hivern, Un fumador–. D’altra banda, Lluís Graner retrata l’altra cara de la moneda i reprodueix l’entorn d’una classe afavorida que, tot sigui dit, constitueix la seva principal clientela. Estretament vinculat a la classe benestant i als cercles intel·lectuals de la Barcelona del moment, immortalitzà de forma magnífica algunes personalitats significatives del Modernisme català –Retrat de Raimon Casellas, Retrat de Joaquim Cabot, etcètera.

En totes les seves obres, la presència de la llum i dels efectes del clarobscur esdevenen especialment rellevants com a element expressiu i compositiu. Les seves imatges descobreixen tot tipus de cambres interiors on la il·luminació, natural o artificial, ofereix un joc de contrastos amb tal efectisme que en alguns casos voreja l’excés. Sovint les figures es mouen dins una foscor matisada que es veu trencada per un punt de llum que concreta la seva expressió física, accentuant-ne la força de la seva actitud. La imatge que dóna dels homes i les dones representats vol ser espontània, però, darrere de cadascun dels cossos, s’amaga un estudi rigorós de las posició que adopten, de l’emplaçament que ocupen en la composició i finalment de la perspectiva conjunta que en resultarà. La seva pintura mostra clarament aquí punts de contacte amb la pintura del sis-cents i del set-cents espanyol, a més d’endevinar-s’hi el record de Caravaggio.

Les seves escenes, però, sorprenen a vegades amb tonalitats més fresques i vives en irrompre la llum natural en unes estances privades que es descobreixen plenes de color –A la finestra–. És en aquestes obres on es pot endevinar el toc modern de l’obra impressionista de Renoir i Monet que el pintor havia conegut també a París. Segell d’altra banda que de nou es perceb en la recreació que fa de paisatges oberts, on la pinzellada que llisca sobre la tela i la incidència cromàtica componen, a base de taques, uns ambients bromosos a l’hora que lluminosos –Vaixells a la platja, Matí de primavera.

Els paisatges nocturns també li permeteren d’experimentar amb els reflexos lumínics que tant li agradaven. Els punts de llum apareixen en visions enfosquides de mar i de muntanya, fins a arribar a il·luminar la més absoluta nocturnitat –Escena portuària, Despertar de Barcelona, Efecte de lluna al port de Barcelona, La pesca a l’ encesa, Estu di de port a la nit, Sortida de les barques de bou–. Novament, com fa amb els seus interiors enllumenats, el tema és un pretext per pintar unes atmosferes denses i corpòries. L’acció del pinzell un cop més es manifesta lliure, esbossada i vigorosa.

Avaluar la factura pictòrica de Graner sota el prisma de la modernitat és una tasca delicada. Si bé va aportar ben poca cosa en matèria temàtica, cal valorar els aspectes novedosos que va introduir en la composició, el color, la pinzellada i el tractament de la llum. En aquest sentit no es pot obviar l’empremta que li deixà París, ni tampoc l’estreta relació que mantingué amb l’entorn artístic modernista català. No obstant això, en la seva proposta es van conjugar plantejaments del passat i del seu present que definiren un estil pictòric força eclèctic i que, més enllà d’un interès per la investigació plàstica, revelaven un afany per brindar un cert to d’espectacularitat.

Jugava a favor de l’artista la gran facilitat tècnica que posseïa a l’hora de crear i, a més, de poder-ho fer d’una manera ràpida, fins i tot quan es tractava de grans formats. Però la constant reiteració de temes i de fórmules el feren estancar i, el que en principi podia haver semblat nou, esdevindria repetitiu i convencional. Amb tot, es convertí en un artista de moda i treballà de valent fins a ser considerat, a final del segle XIX, un dels pintors més prolífics del moment. A la primeria del segle XX, Graner abandonava la pintura per dedicar-se a d’altres escomeses que explicarem tot seguit. Fins a l’any 1907 no reprendria seriosament la seva tasca pictòrica i, en el moment de tornar-hi, ho faria com a retratista, gènere en el qual ja havia sobresortit anys enrere.

Exposada la seva manera de concebre la pintura, no és gratuït de dir que l’element escenogràfic és sempre ben present en la seva obra. Podem apreciar més o menys modernitat en els temes i en la tècnica; el que és indiscutible és la capacitat d’expressar, en les seves composicions, un efecte teatral que impressiona el qui les observa. Tot i aquesta intenció, Graner no persegueix l’anècdota i sovint aconsegueix de no caure en la simplicitat del discurs fàcil, tot i el dramatisme d’algunes de les seves posades en escena. Esgotats els recursos de la pintura, potser calia buscar noves expectatives que li permetessin de desenvolupar tots els dots dels quals era capaç el seu esperit creatiu.

El dinamisme i el triomf d’un home modern

El tarannà entregat de Graner el portà a participar en moltes iniciatives i a formar part de distintes institucions de reconegut caràcter artístic, si bé de tendències confrontades. Estigué estretament vinculat al Cercle Artístic de Barcelona durant força anys. La seva gestió en aquesta institució fou molt activa. Des de principi dels anys noranta, formà part d’alguns jurats d’admissió d’algunes de les exposicions que va organitzar la institució i de diverses comissions per solucionar problemes d’ordre intern. El 21 de maig de 1895 n’era elegit president, càrrec que ocuparia aproximadament durant un any i en el qual afrontaria de forma compromesa les dificultats econòmiques de l’entitat fins al punt d’oferir-se a liquidar els crèdits pendents amb diners propis. També fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, institució en la qual ingressà com a soci el 1899, i cofundador de la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña conjuntament amb Modest Urgell i Enric Galwey

Quant a la seva activitat expositiva, fou molt àmplia. Guanyà molts premis i la seva fama transcendí a l’estranger. Tota obra que presentava sempre era esperada amb expectació i obsequiada amb el favor de la crítica, en especial la de Raimon Casellas. La seva participació a l’Exposició Universal del 1888 el féu mereixedor d’una medalla de bronze, i el 1891 oferia la primera exposició individual a la Sala Parés, local en el qual exposaria a partir d’aquest moment de forma freqüent i del qual seria contertulià habitual. També aquest any mostraria les seves obres a la I Exposició General de Belles Arts, entre les quals sobresortiria La taverna. L’any 1894 guanyava el premi extraordinari de la Reina Regent a la II Exposició General de Belles Arts per la seva obra La Ferreria. A l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de l’any 1895 obtindria la medalla de tercera classe per La Conjura; dos anys més tard repetiria l’experiència en ser-li atorgada en l’edició corresponent una nova medalla de tercera classe per l’obra Remordiment, i, en la del 1901, tornaria a ser premiat amb una medalla de segona classe per l’obra El comitè roig. També exposà les seves pintures a Berlín els anys 1891 a 1896 i el 1903, a Munic el 1892 i el 1894, i a Dusseldorf el 1904. El 1889 destacà a l’Exposició Universal de París amb una menció honorífica per l’obra Tornada del Treball. En aquesta ciutat exposaria regularment als Salons de la Société Nationale des Beaux-Arts fins a l’any 1904, tot i que el 1895 ho faria també al Salon des Indépendants. El seu reconeixement a França seria legitimat en ser nomenat membre de la Société Nationale des Beaux-Arts. La distinció social i artística del pintor era, doncs, a la darreria del segle XIX del tot inqüestionable. Per tancar aquest capítol de mèrits, només cal esmentar la tasca pedagògica que desenvolupà el pintor en regentar una acadèmia privada de pintura al carrer Sant Pere més Baix de Barcelona, de la qual foren deixebles Isidre Nonell i Joaquim Mir.

L’espectacle total

Sembla que Graner va patir un desengany considerable en no ser premiada, a l’Exposición Nacional de Madrid del 1904, una de les obres que havia presentat. Aquest fet el va empènyer a prendre la determinació d’abandonar la labor pictòrica i endinsar-se en un altre món, el de l’espectacle. Vist en la distància del temps, caldria concedir-li a l’artista el benefici del dubte en pensar que de ben segur hi hagueren d’altres factors de caràcter més estimulant que influïren en aquesta sembla que sobtada reorientació creativa.

Si considerem el to d’espectacle que Lluís Graner dispensava constantment a la seva pintura, aquell caràcter inquiet i emprenedor –pròxim a la inconsciència segons alguns dels seus contemporanis–, la fama adquirida i, finalment, la còmoda situació econòmica de què disfrutava, tindrem la fórmula exacta per comprendre la decidida actuació que el va portar a canviar el pinzell per les bambolines.

Graner ja havia participat en l’organització d’esdeveniments artístics plurals en preparar amb Modest Urgell, Enric Galwey i Joan Brull el concert-subhasta que l’any 1897 es va portar a terme a la Sala Parés. Potser a partir d’aquesta experiència la necessitat de buscar nous al·licients i de proposar-se nous reptes el van portar a idear una fórmula artística entesa en el sentit més ampli, un tipus d’espectacle combinat on totes les arts, plàstiques, literàries, teatrals i musicals, hi tinguessin cabuda.

La voluntat d’experimentar amb un «espectacle total» no estava gens allunyada de la idea d’«art total» defensat per Wagner i festejat pels adeptes que el gran músic tenia a Catalunya. En considerar la iniciativa de Graner sota la consigna modernista, Enric Jardí utilitzava el concepte de «decoració total» a l’hora de definir els aspectes formals dels seus espectacles. Probablement així va concebre Graner les seves representacions, aventurant-se a presentar dalt de l’escenari la fusió de llenguatges que defensava el discurs modernista. En aquest sentit, més enllà de donar a la sala que havia d’acollir els seus espectacles una estètica modernista, és possible que l’artista-empresari pretengués, com apunta Joan M. Minguet i Batllori, d’instituir un nou nucli aglutinador de mentalitats «modernes» a l’estil d’Els Quatre Gats. Si fou aquest el seu propòsit, no ho aconseguí; nous aires anunciaven l’adveniment d’una nova filosofia artística: el Noucentisme. La seva proposta, doncs, més aviat posava el colofó a una etapa que pràcticament haviat dit tot el que tenia per dir.

Tot i que el seu entorn va qüestionar la iniciativa –fins l’incondicional amic Raimon Casellas–, l’artista va comprar un local a la rambla dels Estudis, i el mes de novembre del 1904 inaugurava una sala d’espectacles batejada amb el nom de Sala Mercè. La decoració del local va ser encarregada a Antoni Gaudí, a qui Graner també encomanaria el projecte d’un nou habitatge particular a la Bonanova –de la qual només s’alçaria la portalada d’entrada–, i el d’una casa de pisos –que mai s’arribaria a construir–. L’arquitecte, fent ús de la seva particular capacitat per recrear l’espai, va transformar la sala en una mena de cova amb parets i sostre ondulats, pintats amb tons clars i il·luminats de forma indirecta, on la visió i l’audició eren perfectes. Després, va convertir el soterrani en una «gruta fantàstica» i la va omplir d’elements no exempts de teatralitat: diorames, miralls, atraccions, escultures i d’altres entreteniments que sorprenien i predisposaven el públic a participar del món de la il·lusió que s’hi volia vendre. El menú que se servia a la novedosa sala contenia literatura, música i un espectacle encara incipient a Barcelona: el cinema.

S’hi oferien dos tipus de representacions: les reconegudes «Visions musicals» i les celebrades «Projeccions parlades». Una tercera iniciativa foren les «Pel·lícules íntimes» que Graner va titular Literats i artistes catalans en la intimitat i que mostraven imatges de diverses personalitats del món cultural català en plena activitat creativa. D’aquestes en foren protagonistes Arcadi Mas i Fontdevila, Santiago Rusiñol i Ramon Casas, entre d’altres.

Els espectacles eren de producció pròpia i es preparaven amb exclusivitat per a la sala. Les «Visions» recollien un text –habitualment poesia– acompanyat de música –que era executada en directe– i d’una escenificació. La música era encarregada a compositors de renom com Enric Morera i Joan B. Lambert, i es presentaren títols com L’Atlàntida, Montserrat i l’espectacular i acolorit Dant a les portes de l’infern. Quant a les «Projeccions parlades», eren filmades amb tot tipus de detall. Alçat el teló, els mateixos actors que havien enregistrat les imatges posaven la veu als diàlegs, en directe, amagats darrere la pantalla. Segons Adrià Gual, la sincronització d’imatge i so arribà a ser perfecta. Els guions de les pel·lícules recreaven habitualment situacions còmiques. Alguns títols foren El telèfon o Mal de queixal. Però també n’hi va haver de serioses, com ho fou la de caràcter religiós Judes. Home de profundes conviccions, Graner ja havia tractat els temes religiosos en pintura i aquests serien també presents en els seus espectacles.

L’èxit d’aquesta nova font expressiva fou tota una revelació per al públic assistent i per a la premsa que, en un primer moment, considerà l’experiència com a única en el món. Més tard l’efectisme creat per la cinematografia quedaria al marge ja que el mateix Graner n’aniria prescindint. De fet, dins les files modernistes no hi hauria consens a l’hora d’avaluar el nou suport expressiu en fer-se difícil de classificar dins l’esfera del que era considerat com a «art». La mateixa premsa obviaria en poc temps la importància del «nou invent». Tot i ser vist amb cert escepticisme per l’estament intel·lectual, la majoria d’homes de cultura de l’època hi van col·laborar en major o menor mesura. Al novembre del 1906, l’Ajuntament de Barcelona concedia una medalla d’or a la Sala Mercè «per ser el cinematògraf de pel·lícules més fixes i clares». Pel que feia als aspectes tècnics de la cinematografia, Graner comptava amb un operador que esdevindria un gran especialista: Segundo de Chomon.

Davant la manca d’espai que patia la Sala Mercè, Graner va llogar el Teatre Principal i, a l’empara d’aquest, constituí l’empresa «Espectacles i Audicions Graner». Tot i que els problemes econòmics ja s’havien posat de manifest, Graner, portat per l’orgull d’una personalitat no absenta de certa genialitat, volgué mantenir les dues sales obertes. Potser cal considerar aquest moment com el punt culminant de la iniciativa empresarial de l’artista. La nova seu obria les portes el mes d’octubre del 1905 i l’aventura es perllongaria dos anys, durant els quals l’empresa amplià l’oferta d’espectacles i aconseguí de revitalitzar el Teatre Líric Català. Francesc Curet expressa en aquests termes com eren les representacions: «...unes manifestacions d’art tan magnífiques, quant a presentació fastuosa i varietat d’espectacle...». Les obres reunien novament gran quantitat d’actors i músics, la preparació dels vestuaris i de les escenografies eren riques i variades, i el nombre de representacions va arribar a superar en més d’una ocasió el centenar.

Representació d’una de les «Visions musicals» promogudes per Lluís Graner a la Sala Mercè de Barcelona, La dona d’aigua, amb decorats de Miquel Moragas i Salvador Alarma (novembre del 1905). (D’una fotografia de la revista Garba, núm. 2. Barcelona).

F.F.

Gual fou un col·laborador habitual. Havia dirigit molts dels espectacles de la Sala Mercè, d’on fou responsable artístic juntament amb Enric Giménez, qui n’acceptà la direcció escènica. Un cop fundada la nova empresa, Gual n’assumí novament la direcció artística fins al 1906, data en què fou substituït per Modest Urgell. De fet, molts dels nous espectacles portaren el segell del Teatre íntim que havia creat Gual i, tot i els dubtes que sovint se li desvetllaven respecte de la continuïtat de l’empresa, aquest li atorgà una gran dedicació. No tan sols dirigia, també escrivia textos –com ho feia el mateix Graner– i continuava bastint l’escenari amb els millors actors: Josep Santpere, Maria Morera i Artur Balot, entre d’altres. Grans noms del panorama literari, artístic i cultural del país aparegueren als crèdits dels muntatges escènics. Escriptors catalans de prestigi com Josep Carner, Apel·les Mestres, Joan Maragall i Àngel Guimerà hi participaren amb obres d’encàrrec que eren estrenades amb exclusivitat –com ja s’havia fet a la Sala Mercè–, o amb la representació d’alguna de les seves obres ja escrites. L’escenificació de la cançó popular –tan anhelada per Gual– finalment ocupava un lloc de preferència en les programacions. El mateix passava amb la música, element vital en totes les manifestacions. Morera –a qui Graner havia encarregat la direcció lírica de la nova empresa–, componia regularment, i amb ell ho feien Felip Pedrell, Joan Lamote de Grignon i Jaume Pahissa. Amb tot, també s’escoltà la música de compositors d’altres països: obres de Robert Schumann, Eduard Grieg i Georges Bizet hi foren presents. L’escenografia era molt important i per això van ser contractats els millors especialistes del moment: Miquel Moragas, Fèlix Urgellès i Salvador Alarma.

Entre els èxits més rellevants cal esmentar El comte l’ Arnau, amb lletra de Carner i música de Morera; La Fustots de Carner i Schumann; La nit de Nadal de Francesc Casas i Amigó i Ricard Lamote de Grignon; La matinada de Gual-Graner i Pedrell i La Santa Espina de Guimerà i Morera. Pel que fa al teatre clàssic i modern europeu, es representà Alcestis d’Eurípides, El malalt imaginari de Molière i La malalta fingida de Goldoni. La programació teatral s’alternava amb la de concerts. Les actuacions de formacions musicals com l’Orfeó Català, l’Orquestra Filharmònica de Barcelona i l’Associació Musical de Barcelona, i d’intèrprets com Pau Casals, Ignacy Jan Paderewski i Enric Granados foren també habituals.

El teatre català del moment va experimentar en aquesta època un dels episodis més brillants de la seva història i, de la seva mà, la difusió de la literatura, la música i la cultura popular del país, va ser molt rellevant. L’espectador que acudia al teatre era divers, com també ho eren els preus, els horaris i la tipologia d’espectacles. Es van establir les sessions de cinema amb quadre teatral els dies feiners a preus reduïts, els Dilluns Dramàtics i les Vetllades Selectes, que reunien un públic de caràcter elitista.

Tanmateix, la glòria va durar poc davant la preocupant situació financera. Les pèrdues eren contínues i difícils de suportar. Tot i l’èxit de públic, les despeses generades pels espectacles eren sempre superiors als ingressos i això va desestabilitzar gravíssimament els balanços de l’empresa. Aquesta situació va provocar l’abandó d’alguna de les representacions programades i l’empobriment successiu de l’empresa. La pèrdua de diners, juntament amb la manca d’una gestió més ponderada, van desembocar irremeiablement en el fracàs i en la renúncia de Lluís Graner. Després d’ell, Antoni Niubó va intentar de mantenir-la conservant molt de l’esperit que l’havia vist néixer. Finalment, al setembre del 1908 alguns dels principals actors constituïen una companyia de declamació. Espectacles i Audicions Graner havia desaparegut.

El fracàs d’un projecte i la decadència d’una vida

A partir de la desfeta econòmica, es va iniciar un progressiu procés de decadència personal i artística. Lluís Graner s’havia arruïnat i tot el desgast anímic que això comportava, sorgia en aquell moment. En poc temps va decidir de deixar-ho tot i marxar cap a Amèrica, on ja havia viatjat de jove buscant l’aventura i on semblava que tornava per buscar l’ànim que el permetés de tornar a començar. No se sap si els deutes contrets el van obligar en part a prendre aquesta decisió. Fos el que fos el que passés, l’artista i empresari va optar per d’allunyar-se de tot. Era a final de l’any 1909 i passarien més de quinze anys abans no retornés a Barcelona.

A Amèrica va fer una primera estada a l’Havana; després aniria a Nova York, on s’instal·laria en un taller de Broadway i, pel mes de març, exposaria a l’Edward Bradus Gallery. Més tard viatjaria cap a Califòrnia tot passant primer per l’Estat de Colorado. Posteriorment es desplaçà a l’Amèrica del Sud: Argentina, Xile i Brasil, on va continuar treballant i exposant. En la seva aventura americana tornà al gènere del retrat, pintà amb gran dedicació els paisatges de la riba del riu Hudson sota els efectes de la llum i vistes marines de Califòrnia i de l’Amèrica del Sud –Paisatge de migdia a l’estiu, Paisatge amb arbres i casa al fons, Vereda i arbres al costat del llac–. També a la costa oest nord-americana exploraria noves temàtiques amb els «paisatges submarins» que captava submergit dins una campana hermètica connectada amb l’exterior. L’obra d’aquesta època és molt diferent. Per a alguns crítics ha estat considerada com la més impressionista, però és inevitable de pensar, a risc d’equivocar-se, que el traç desdibuixat i la composició un tan confusa que mostren algunes de les obres d’aquest moment no responen tant a una evolució estilística com a un cert estat de deixadesa, de declivi tècnic que alhora es podria endevinar emocional. Si bé en un principi les coses semblaven anar bé, la seva situació va anar a pitjor. Adrià Gual va saber del greu estat físic i econòmic que patia el pintor a Nova York, i a instàncies d’aquest, els membres del Cercle Artístic de Sant Lluc li van trametre ajuda econòmica recaptada mitjançant una subscripció.

De retorn a Barcelona, l’any 1927, Graner ja no era el mateix. Galwey el recorda en el llibre El que he vist a Can Parés en els darrers quaranta anys, en escriure sobre l’abans i el després d’un home que havia tornat del seu exili voluntari amb les capacitats mentals deteriorades després de patir una greu afecció medul·lar. Malgrat el seu estat va tornar a exposar a Barcelona i ho féu, l’any 1928, a l’Hotel Ritz. Tot i l’àmplia difusió que va voler donar a l’esdeveniment, no aconseguí el ressò d’altres èpoques. Morí a Barcelona l’any 1929 en un entorn que no tenia res a veure amb el que l’havia vist créixer i triomfar.

Fou Lluís Graner un visionari? Certament es deia d’ell que el seu estat d’ànim podia passar de l’eufòria al pessimisme amb gran facilitat i, de fet, així va transcórrer la seva vida. El seu caràcter desigual no va afavorir la bona marxa dels projectes que va emprendre, però fou sens dubte aquest temperament el que va regir la seva modernitat i el que el va convertir en un dels elegits que feren possible una de les etapes artístiques més riques i més innovadores de la història de la cultura i l’art catalans.

Bibliografia

• Bassegoda Nonell, J.: «El pintor Luis Graner y su relación con el arquitecto Gaudí», dins La Vanguardia, 18 de juliol de 1969.
• Brull, J.: «Notes d’art», dins Joventut, 20 de desembre de 1900, 21 de febrer de 1901 i 9 de gener de 1902.
• Círculo Artístico de Barcelona, Actas de la Junta Directiva (1888-1895).
• Círculo Artístico de Barcelona, Actas de las Juntas Generales (1888-1902).
• Curet, F.: Història del Teatre Català, Barcelona, Aedos, 1967.
• Fàbregas, X.: «Barcelona i el cinema parlat», dins Serra d’Or, 15 de setembre de 1972.
• Flaquer, S.; Pagès, M. T.: Inventari d’artistes catalans que participaren als salons de París fins l’any 1914, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1986.
• Fontbona, F.; Miralles, F.: Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917, col·lecció Història de l’art català, vol. VII, Barcelona, Edicions 62, 1985.
• Galwey, E.: El que he vist a Can Parés en els darrers quaranta anys, Barcelona, 1934.
• González, P.: «Els intel·lectuals catalans i el cinema (1896-1923)», dins L’Avenç, febrer del 1985.
• González, Moreno-Navarro, A.: «La Sala Mercè, una obra mestra menor d’Antoni Gaudí», dins Gaudí i Verdaguer Tradició i modernitat a la Barcelona del canvi de segle, 1878-1912, Barcelona, Museu d’Història de la Ciutat, 2002, pàg. 17-29.
• Gual, A.: Mitja vida de teatre, Barcelona, Aedos, 1960.
• Ilustració Catalana, diversos números (1903-1904-1907) [reprod.].
• Jardí, E.: Història del Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona, Destino, 1976.
• Jardí, E.: Catàleg de l’exposició amb motiu del cinqüentenari de la mort del pintor, Nou-cents Galeria d’Art, Barcelona, 1979.
• Jardí, E.: Lluís Graner Arrufí (1863-1929). Exposició, Galeria Francesc Caixachs, Barcelona, 1982.
• Juñer, C.: «Declaracions íntimas. Lluís Graner», dins L’Atlàntida. Revista catalana setmanal il·lustrada, 9 de desembre de 1898.
• Minguet i Batllori, J. M.: «La Sala Mercè de Lluís Graner (1904-1908): un epígon del modernisme?», dins D’art, 14 de març de 1988.
• Museu d’Art Modern de Catalunya. Catàleg de pintura: segles XIX i XX, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1987.
• Pintors espanyols a París, 1880-1910 (catàleg d’exposició), Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1999.
• Romaguera, J.: «El primer cinema en català a Barcelona. Lluís Graner i les seves “projeccions parlades”», dins III Congrés d’història de Barcelona, Institut Municipal d’Història, Barcelona, 1993.
• Santos Torroella, R.: «De Lluís Graner, en el cincuentenario de su muerte», dins Destino, 31 d’octubre i 6 de novembre de 1979.