«…En aquest moment de desànim, d’esperit decaigut, rebo, en els últims dies del mes d’octubre de 1940, la visita dels amics Tarradellas i Escofet per a comunicar-me la tràgica notícia de l’assassinat del president Companys.»
Arran d’aquest dramàtic esdeveniment, Josep Irla i Bosch (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà 1876 – Sant Rafèu, Provença 1958), polític i empersari, esdevingué president de la Generalitat de Catalunya.
Josep Irla i Bosch és, per antonomàsia, el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili. És l’únic president contemporani que no trepitjà el Palau de la Generalitat com a tal, ostentant el càrrec. Probablement és un dels més desconeguts per raons històriques i dels més oblidats per raons polítiques. I en aquesta primera aproximació introductòria és adient afegir que fou un polític no barceloní, quasi autodidacte, amb un aprenentatge polític gradual, republicà federalista de l’escola empordanesa, home pragmàtic en els negocis i en la política, modern, avançat socialment, sempre present en els moments clau encara que a segona fila, amb fortes conviccions i —en la seva etapa com a president— abocat al servei del país abans que al partit o a la seva persona. La seva biografia política es va anar desenvolupant de manera paral·lela als principals esdeveniments del segle XX català: regidor a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols durant la formació de Solidaritat Catalana, alcalde quan esclatà la Setmana Tràgica, diputat provincial en època de la Mancomunitat, comissari de la Generalitat a Girona durant els primers anys de la República, president del Parlament català al final de la Guerra Civil Espanyola i president provisional de la Generalitat a l’exili durant catorze anys, són alguns dels càrrecs que assumí al llarg de la seva vida. La Gran Enciclopèdia Catalana, en una entrada obra d’Ismael E. Pitarch, conclou que «és considerat com el tipus de polític honest i sense ambició personal».
Primeres dades biogràfiques
Josep Irla va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 24 d’octubre de 1876, el mateix any que es va proclamar la Constitució que havia d’ordenar el nou règim polític de la Restauració. Els seus avis procedien d’Ansovell (Alt Urgell) i es van instal·lar com a pagesos en una masia anomenada Cal Romagué, situada entre Sant Feliu i Tossa de Mar. Per aquest motiu, la taverna que va regentar el seu pare, Josep Irla i Rovira (un obrer taper que posteriorment millorà la seva situació econòmica i pogué comprar aquest local), fou coneguda pel mateix nom del mas. Paral·lelament a aquesta activitat, el pare aviat es va destacar com un federal combatiu i abocat al joc polític, i va ser elegit i reelegit diverses vegades diputat provincial pel districte de la Bisbal.
Del matrimoni entre Josep Irla i Rovira i Rita Bosch i Anglada van néixer tres fills, tots ells morts a l’exili: Josep, nat el 1876 i mort el 1958 a Saint Rafèu (Provença), Francesc, nascut el 1881 i mort el 1961 a Ceret (Vallespir), i Nicolau (1886 – 1943), traspassat a Cogolin (Provença). Josep fou, per tant, el més gran dels germans Irla i Bosch i, en certa manera, es pot dir que fou qui heretà la ideologia i vocació política del pare. Ambdós van ser l’ànima del Centre Republicà Federal Català, a Sant Feliu, mentre que Francesc —l’intel·lectual de la família— s’abocà al periodisme fins a esdevenir el director del setmanari «El Programa». Nicolau, en un principi, fou qui més es preocupà de la feina de la taverna, però també apareix en les lluites polítiques locals.
Dels anys d’infància i joventut de Josep Irla se’n sap ben poca cosa. Assistí a una escola d’inspiració republicana i laica a Sant Feliu de Guíxols i posteriorment passà a l’Escola d’Arts i Oficis. No se li coneixen altres estudis, i, per tant, és molt probable que amb esforç i treball anés adquirint una cultura diversa i pragmàtica, pròpia dels autodidactes.
A vint-i-sis anys es casà a Girona amb Florència Bas i Parent, també de Sant Feliu i filla d’un obrer taper. Aleshores ja havia aconseguit una situació econòmica estable gràcies a una petita fàbrica de taps que anà ampliant amb els anys, al mateix temps que diversificava les seves activitats econòmiques: comerç de vi, de suro i consignatari de vaixells.
Arran d’un article en «El Programa» titulat Ecos caciquistas, Francesc Irla fou condemnat per sentència judicial a una multa i desterrament de Sant Feliu durant tres anys, sis mesos i un dia. Sorprenentment escollí Sevilla com a lloc de residència, i és que, d’acord amb el seu germà Josep, va creure que això els permetria iniciar contactes amb els productors surers d’Andalusia i Extremadura. Efectivament així va ser, i aquest fet convertí els germans Irla —aleshores els negocis els duien conjuntament— en els primers importadors de suro, cronològicament i quantitativament, del sud de la Península.
Josep Vicente, que molts anys després fou també alcalde de Sant Feliu, ens el descriu de manera molt precisa: «Josep Irla era una mica el paradigma d’una petita burgesia de procedència menestral, produïda per un moment d’òptima eclosió de l’economia de la vila, que no renuncià ni traí mai el seu origen i el seu ideal. Tenia Irla una bonhomia bellament seriosa, responsable; sabia ser el que era, fortament civilitzat però gens distanciat.»
Paral·lelament, i a partir d’aquesta situació econòmica pròspera, s’anà endinsant en el terreny polític. D’entrada no semblava una persona especialment dotada per a la política. No era un bon orador, no tenia un carisma especial per a atreure les masses, era una persona reservada, amb dificultats per a exterioritzar els seus ideals. Era home d’idees clares i poques paraules. Tanmateix, progressivament s’anà convertint en el capdavanter de les idees democràtiques, federals i catalanistes de Sant Feliu de Guíxols, primer, i de la resta de comarques gironines, després.
En les eleccions municipals del 12 de novembre de 1905, Josep Irla —que acabava de complir vint-i-nou anys— es presentà com a candidat i sortí elegit per a ocupar un lloc a l’Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Formava part d’una candidatura que aplegava federals i catalanistes i que va obtenir un triomf aclaparador: de vuit nous regidors que s’havien d’escollir, set pertanyien a aquest grup autonomista. En la constitució del consistori, Josep Irla va sortir elegit com a segon tinent d’alcalde per 14 vots i 2 en blanc, i, pel que fa a les comissions, s’integrà en la de Governació. Al cap de poc més d’un any ja actuà com a alcalde accidental per dimissió de l’alcalde nomenat per reial ordre i pel trasllat de residència a Barcelona del primer tinent d’alcalde. Les seves principals preocupacions i actuacions com a tal, i abans com a regidor, foren: els serveis i les obres d’interès públic, la promoció de la cultura popular i l’assistència social. Un dels esdeveniments inesperats als quals va haver de fer front durant aquest període fou el dels aiguats del novembre del 1908, que es van endur diversos ponts i van inundar barris sencers i també els cementiris municipals. Segons diversos testimonis, oficials i periodístics, l’Ajuntament va saber actuar amb celeritat en una triple direcció: arbitrant recursos econòmics per a la reparació dels principals desperfectes, ampliant les consignacions per a ajudes benèfiques i sol·licitant subvencions oficials al Govern. Consta en acta la confiança que tota la corporació atorgà a l’alcalde accidental Josep Irla, així com l’acord de conferir-li àmplies facultats perquè pogués actuar de la manera que cregués més necessària i oportuna.
Al final del juny del 1909 es van fer noves eleccions per tal de renovar part del consistori, les quals anaren acompanyades d’una novetat: un telegrama del governador civil notificant la possibilitat que la població elegís l’alcalde en lloc de ser nomenat per reial ordre. En la sessió del primer de juliol, Josep Irla va ser elegit alcalde per 12 vots i una papereta en blanc, és a dir, quasi per unanimitat. Però no ho va ser per gaire temps, ja que un nou telegrama del Govern Civil el destituïa el 22 de novembre de 1909 per tal de nomenar un nou alcalde de reial ordre. Tanmateix, en aquests pocs mesos Irla va haver de fer front a les conseqüències dels esmentats aiguats del novembre del 1908, a la Setmana Tràgica, que va tenir un important ressò a Sant Feliu, a l’atur obrer per una crisi de la indústria surera i per l’augment del cost de la vida, etc. Per això va procurar reorganitzar amb rapidesa l’Ajuntament i millorar-ne la gestió econòmica, tot preparant un pressupost municipal per al 1910 que ja no va poder gestionar.
A l’inici d’aquest 1910 tocava fer la renovació ordinària de la meitat del consistori, i entre els regidors cessants hi havia Josep Irla. En el moment d’acomiadar-se escollí de fer un balanç preferentment econòmic de la seva actuació: en tots els anys en què actuà com a alcalde, el pressupost va anar augmentant i també el saldo positiu al seu tancament. L’únic any del qual podia presentar un balanç menys equilibrat era el 1909, a causa dels esdeveniments del juliol; tot i així es mostrava satisfet de l’obra feta, que considerava útil i eficaç i que havia estat duta a terme sense grandiloqüències ni actuacions enlluernadores.
Josep Irla deixà el càrrec, però no la política, atès que havia adquirit una experiència força notòria en la gestió pública, en uns anys i en un lloc gens fàcils. Al gener del 1911, moment en què la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) es constituí a les comarques gironines, apareix com a primer president de la Junta Municipal d’aquesta associació, treballant de forma molt activa en la difusió del republicanisme federal al Baix Empordà.
El 20 d’abril de 1911 morí, a cinquanta-nou anys, el seu pare, Josep Irla i Rovira, que des del 1905 havia estat elegiti reelegit diputat provincial en defensa de les idees republicanes i federals que havia defensat des de molt jove. Per a cobrir la vacant produïda a la Diputació es van convocar eleccions per al 28 de maig i el Comitè Comarcal de la UFNR va considerar que el millor candidat era el fill, Josep Irla i Bosch, el qual va ser proclamat directament diputat provincial pel districte de la Bisbal en no presentar-s’hi cap altre candidat. Accedia així a un nivell polític d’àmbit provincial que pocs anys després li permeté participar en la Mancomunitat de Catalunya.
Josep Irla va sentir sempre una gran admiració pel seu pare, amb el qual va compartir no solament uns mateixos ideals polítics, sinó també la filiació maçònica, ja que ambdós pertanyien a la lògia Gesòria de Sant Feliu de Guíxols.
El 1913 es van convocar eleccions generals per tal de renovar les diputacions provincials, i als districtes de la Bisbal i de Torroella de Montgrí va triomfar novament la UFNR, amb Josep Irla com a candidat més votat. De fet, fins el 1923, any en què amb la Dictadura de Primo de Rivera van desaparèixer tota mena d’eleccions, Josep Irla no va perdre mai en cap d’aquestes convocatòries, i per tant va ser elegit ininterrompudament per al càrrec de diputat provincial.
El consell permanent i la mesa de la Mancomunitat de Catalunya, 1914.
ECSA
Les eleccions del 1913 van tenir unes conseqüències especials, ja que amb la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya els diputats van passar a integrar-se en l’Assemblea General d’aquesta institució. D’aquesta manera, Josep Irla, després d’haver passat per l’àmbit municipal i provincial, entrà a formar part d’un organisme d’abast nacional català, on amplià la seva experiència en la gestió política formant part de diverses comissions pertanyents a la major part de les conselleries de la Mancomunitat. Sense entrar en el detall dels llocs que va ocupar, sí que es pot especificar que fonamentalment participà en els àmbits de gestió econòmica, cultura i ensenyament, obres públiques, comunicacions, beneficència i sanitat. Una dada d’aquest període és que, en el conflicte entre Josep Puig i Cadafalch i Eugeni d’Ors i Rovira —que acabà en la defenestració d’aquest últim—, Josep Irla va adoptar una actitud favorable a Ors (si més no pel que feia als principis), ja que fou un dels signants de la proposició presentada per alguns diputats republicans en la qual es demanava que «els funcionaris (mentre compleixin com a tals en llur càrrec) no puguin ésser coaccionats ni molestats per les idees polítiques o socials que sustentin».
En les eleccions del 1921, al districte de la Bisbal, els federals van decidir presentar una candidatura plena en solitari, sense coalicions amb els republicans radicals (l’anomenat pacte de Sant Gervasi havia estat considerat per molts federalistes —entre els quals Josep Irla— com un greu error) ni amb cap altre grup. La seva reelecció va comportar que, dins l’Assemblea de la Mancomunitat, s’integrés en la minoria del Partit Republicà Català, que tenia 15 diputats. Un dels càrrecs que va ocupar en aquesta etapa fou el de membre del Comitè Directiu de la Caixa de Crèdit Comunal.
La Dictadura de Primo de Rivera va suposar una paralització de l’activitat política pública, almenys de la no addicta al règim, i Josep Irla es va recloure en els negocis i en una moderada oposició semiclandestina de caràcter catalanista i republicà. El governador civil de Girona va intentar en més d’una ocasió captar la voluntat de l’empresari surer, per la seva condició de membre de la patronal i per la seva important projecció sobre els habitants de la comarca, però Josep Irla refusà sempre de col·laborar-hi amb una gran dignitat, i fou tingut aviat per una persona hostil al règim.
Retornant a la seva vida més personal o privada es constata que els anys de la dècada del 1910 —que inclouen els de la Primera Guerra Mundial— van ser profitosos econòmicament parlant. El 1905, els Irla constaven ja com a comerciants de taps i de vi, el 1906 sorgí la firma José Irla y Cia i un any més tard apareixen com a agents de duanes. Durant aquesta època es convertiren en uns dels primers preparadors de suro del Baix Empordà, que aleshores equivalia a dir de tot Catalunya. Fonamentalment l’empresa era de Josep, però els altres germans havien participat econòmicament en el capital inicial, encara que en menor quantitat, i totes les activitats econòmiques eren compartides plenament per tots els membres de la família. Així, mentre Francesc treballava en la preparació del suro i Nicolau a la taverna Cal Romagué (que va deixar entorn de l’any 1920 per integrar-se a l’empresa surera), Josep es dedicava a la consignació de vaixells i tenia en propietat la goleta El Comercio, adquirida el 1913, que feia la ruta Sant Feliu-Barcelona i de vegades arribava fins a València. La diversificació d’activitats era signe de prosperitat i de majors aspiracions econòmiques.
Josep Irla i Florència Bas no van tenir fills, però van afillar-se Encarnació Pijoan, a qui anomenaven Cion, que els va acompanyar fins al final de la seva vida. I és que sota el posat esquerp, retret i seriós de Josep Irla s’amagava un gran fons humà que, sense saber-ho exterioritzar gaire, es feia perceptible a les persones que l’envoltaven. Encarnació era filla dels masovers d’una masia de Romanyà de la Selva on el matrimoni passava algunes temporades per consell mèdic, a causa d’una malaltia de caràcter asmàtic que Josep Irla va patir tota la vida.
La República i l’autonomia: el triomf d’uns vells ideals
L’antic anhel dels republicans de Sant Feliu de Guíxols, de l’Empordà i d’altres indrets de Catalunya es va fer realitat el 1931. Aquells ideals de catalanitat, república i federalisme als quals havien estat fidels durant molts anys, semblava que havien triomfat arreu i, per primera vegada, els resultats locals sintonitzaven amb els de tot Catalunya i bona part de l’Estat.
Confirmada ja la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931, els membres del Centre Republicà Federal Català i bona part del poble de Sant Feliu van organitzar una manifestació que es va iniciar davant del domicili de Josep Irla —absent de la població i retingut a Girona per a endegar la nova etapa política— i va anar fins a l’Ajuntament per tal de prendre possessió pacíficament del govern de la ciutat.
Calia organitzar de bell nou la vida política a Catalunya, i amb nous protagonistes. La Generalitat provisional va actuar amb gran celeritat en el plantejament de la nova estructura i en els nomenaments pertinents. Per tal de resoldre els conflictes que es poguessin plantejar en l’àmbit provincial o local es van crear unes comissions provincials provisionals; en el cas de Girona, va estar integrada per J. Bordas de la Cuesta com a president i per Carles Jordà i Fages i Josep Irla com a vocals.
Posteriorment, amb data de 28 d’abril de 1931, es publicà un decret en què es nomenaven els comissaris delegats del Govern de la Generalitat a les capitals de les antigues províncies. Per Girona, el president Francesc Macià nomenà Josep Irla i Bosch, amb els adjunts Cassià Costal i Joaquim de Camps i Arboix. L’article 26 d’aquest decret establia: «Els comissaris exerciran, amb caràcter de funcions delegades del Govern provisional de la Generalitat, totes les de caràcter executiu que corresponien a les desaparegudes comissions provincials.» Eren, doncs, els encarregats de la continuïtat dels serveis de les antigues diputacions i d’endegar una nova gestió més democràtica i més eficaç. Eren, en definitiva, els representants directes del primer Govern autonòmic català.
Alhora calia iniciar el procés d’elaboració d’un estatut que recollís les aspiracions autonòmiques dels catalans. Amb aquesta finalitat, el 24 de maig i el 7 de juny de 1931 es van celebrar unes eleccions de segon grau per a constituir la Diputació provisional encarregada de preparar l’elaboració de l’avantprojecte. En algunes circunscripcions electorals gironines es va arribar a un acord entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Catalanista Republicà (PCR) per tal de presentar una candidatura conjunta amb el nom d’Entesa Republicana. El candidat que es va presentar i va sortir elegit pel districte de la Bisbal fou Josep Irla. La mesa d’aquesta Diputació provisional va quedar constituïda per Jaume Carner i Romeu com a president, amb 37 vots, iLluís Companys i Jover (38 vots) i Josep Irla i Bosch (37 vots) com a vicepresidents.
Com a comissari delegat a Girona i membre de l’esmentada institució, Josep Irla, juntament amb Laureà Dalmau i Pla i Joaquim Camps i Arboix, preparà i dugué a terme un pla d’actuació i propaganda pro Estatut per tota la província. Els esforços es van correspondre amb els resultats, i en el referèndum de l’Estatut del 2 d’agost al districte de la Bisbal —camp d’actuació permanent del biografiat— es van recollir 11 167 vots afirmatius, 19 negatius i 8 en blanc.
Un altre pas significatiu fou l’acord pres per l’Assemblea Comarcal del Partit Republicà Federal del Baix Empordà, celebrada a Palamós el 17 de gener de 1932, de concórrer al primer Congrés d’Esquerra Republicana i integrar-se en aquest partit. De fet, era confirmar una realitat i un acord que en la pràctica feia mesos que funcionava.
Com a comissari delegat de la Generalitat, Josep Irla va entrar a formar part del Govern de Catalunya, ja que amb data de 29 de desembre de 1931 tots els qui ostentaven aquest càrrec van ser nomenats consellers adjunts. La tasca que realitzava a Girona evidenciava la seva capacitat d’iniciativa i el seu pragmatisme. Tot el que havia fet i el que encara estava pendent ho va recollir en un informe que va lliurar al president Macià en una visita que aquest va efectuar a Sant Feliu de Guíxols l’1 d’agost de 1932, per tal d’inaugurar un monument en homenatge a Juli Garreta.
De l’esmentat informe es poden extreure algunes dades. Destaca l’esforç per apropar l’ensenyament i la cultura als sectors més populars mitjançant beques, subvencions, potenciació de les biblioteques populars, ajuts a colònies escolars i campaments d’estiu, etc. La preocupació personal de J. Irla anava des de l’organització d’un curset de gramàtica catalana fins a afavorir la restauració de monuments de notable valor arqueològic. En Beneficència va procurar sobretot la humanització dels centres d’assistència social, la creació d’asils per a vells i l’establiment de dispensaris gratuïts. I pel que fa a Foment i Obres Públiques, i atès el cost elevat i la llarga durada de la realització de les obres, va centrar els esforços en l’atenció a camins, carreteres i ponts de baix cost i de llocs apartats. També, en ajuts a la conducció d’aigües, plans d’urbanització, etc.
Des del punt de vista de la gestió econòmica, es va encaminar sobretot envers el foment de l’estalvi i l’acurada gestió de la despesa. Com el mateix Irla va ressaltar, en poc més d’un any «s’han registrat els majors ingressos dels últims cinc anys, les màximes despeses per obres i serveis, les mínimes de caràcter voluntari —despeses de representació, viatges, obsequis—, i el major sobrant del pressupost».
Les competències i els pressupostos no permetien grans obres de lluïment, però sí que eren adequades al tarannà de Josep Irla: intentar resoldre en primer lloc les necessitats més preeminents i més humanes i solucionar els problemes més bàsics i més propers a les persones concretes. Sobre aquesta gestió es té el testimoni del qui aleshores ocupava el càrrec de governador civil de Girona, Claudi Ametlla i Coll, provinent de les files d’Acció Catalana-Partit Catalanista Republicà, el qual va escriure en les seves Memòries polítiques (1918-1936) el següent: «D’un punt de vista estrictament polític, el millor d’aquest triumvirat [M. Santaló,J. Irla, J. Puig i Pujades] fou Josep Irla i Bosch. Home de govern, honest, ponderat, excel·lent administrador, fou dels pocs, en la nova jerarquia, que entengué que la República havia vingut per a tothom i que ja havia passat el temps de l’oposició i les crides revolucionàries. Ho sentia així i així ho practicava; però mai no ho hauria sabut formular en oratòria, aquest home modest, discret, de poques paraules i cap d’elles altisonant o emfàtica […]. Fet comissari de la Generalitat a les comarques gironines, Josep Irla es llançà a la tasca que el càrrec comportava amb aquella atenció minuciosa que posava en tot.»
Al setembre del 1932, i després d’un difícil i de vegades enutjós debat, va ser aprovat per les Corts Constituents de la República l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es tancava una etapa de provisionalitat i s’obria la definitiva estructuració política d’una Catalunya autònoma. El primer pas fou la convocatòria d’eleccions per a constituir el Parlament català, que es van dur a terme el 20 de novembre de 1932. El sistema de votació era de llistes obertes, és a dir, cada elector podia confeccionar la pròpia llista escollint els candidats que volgués, i les circumscripcions electorals es van fer coincidir amb les províncies, excepte la de Barcelona ciutat. A Girona, el nom de Josep Irla semblava indiscutible a l’hora de confeccionar les llistes d’ERC i procurar una victòria electoral que calia garantir, i així va ser. En una nota publicada en el diari «L’Opinió» del 19 de novembre de 1932 es presentava als seus electors d’aquesta manera: «Sempre he estat fidel als ideals que he estimat i he defensat tota la vida, sense defallir mai, fins que han començat a realitzar-se. Sento tota la grandesa —i també tota la responsabilitat— d’aquesta hora històrica; i ja no cal dir que, si el poble m’honora ratificant-me la meva confiança, o des del lloc que sigui si no me la ratifiqués, treballaré amb l’entusiasme de sempre i en la mesura de les meves forces per la llibertat de Catalunya, sota la república, per una major justícia social i perquè la cultura sigui patrimoni de tots; sense negligir mai els interessos econòmics de la nostra terra.
»Tinc plena confiança que farem així una Catalunya veritablement gran, que, amb el temps —no oblidem que la feina a fer és immensa—, serà orgull dels catalans i espill d’altres pobles.»
No hi ha en aquest text ni grandiloqüència ni grans proclames electorals; és el reflex del que havia estat sempre, un home «sobri en el dir i conseqüent en el fer», al servei d’uns principis que són els de sempre: justícia social, cultura popular i gestió econòmica eficaç.
Els resultats van palesar una vegada més el suport de què havia gaudit sempre, però ara amb unes dades noves molt significatives. Pot semblar lògic el triomf a Sant Feliu de Guíxols, on l’esquerra va obtenir una mitjana de 1 400 vots i ell arribà a un màxim de 1 527 (la Lliga aquí va aconseguir una mitjana de 350 vots i un màxim de 393 per a Ramon d’Abadal i Calderó), però ja són més destacables els resultats de tota la circumscripció gironina, on, d’un total de 62 083 votants, Josep Irla va aconseguir 36 194 vots, és a dir, el 58,29%, percentatge superior al de qualsevol altre candidat (per exemple, Francesc Macià va obtenir el 44,08% de vots a Barcelona ciutat). Per tant, tot i acceptar el valor relatiu de les dades, ell fou el candidat proporcionalment més votat de Catalunya.
Aquestes van ser les últimes eleccions democràtiques a les quals es va presentar, i per tant es pot confirmar que mai no va perdre cap contesa electoral en què va participar. I si la seva persona inspirava confiança no era ni per la seva eloqüència ni pel seu carisma, ben al contrari, ja que durant la campanya electoral només es poden anotar una o dues intervencions públiques una mica extenses. En canvi, sí que va estar present a la majoria de pobles, sí que va tenir un tracte personal i particular amb moltes persones i sí que podia presumir d’una obra feta i d’una actuació seriosa i conseqüent.
El 6 de desembre de 1932 hi hagué la primera sessió del Parlament de Catalunya. Els diputats iniciaven una etapa d’autogovern després de més de dos-cents anys de silenci. Tot just començar, la Lliga va presentar un vot particular en què demanava la nul·litat de l’acta de diputat de Josep Irla atès que havia ocupat, i ocupava (per pocs dies, ja que aviat va presentar la dimissió), el càrrec de comissari delegat a Girona. La proposta no fou acceptada i la mateixa Lliga va retirar l’objecció. La primera funció que Josep Irla exercí va ser la presidència de la Comissió d’Obres Públiques.
El primer Govern de la Generalitat va entrar en crisi el 23 de gener de 1933, però el 24 Francesc Macià ja en féu públic un de nou on figurava Josep Irla com a conseller de Governació. El moment era delicat (aquesta conselleria, juntament amb la provisió del càrrec de governador civil de Barcelona, havia estat un dels motius de desavinences) ja que s’havien produït els primers enfrontaments entre sectors anarquistes i el Govern català a l’Alt Llobregat i la bona harmonia dels primers mesos republicans s’anava diluint. Tanmateix, Josep Irla no va arribar a ocupar el nou càrrec per motius de salut, i és que sembla que el nomenament va coincidir amb un empitjorament de la seva afecció pulmonar.
L’estiu del mateix any fou nomenat director general d’Indústria del Ministeri d’Indústria i Comerç de Madrid. Fou un càrrec de curta durada, ja que a l’octubre tornava a ser a Catalunya per tal d’encarregar-se dels Serveis d’Assistència Social d’un nou Govern de la Generalitat; alhora fou nomenat vocal del Consell de les Caixes d’Estalvis. La presència gairebé constant de Josep Irla prop dels llocs de poder nomenats per Francesc Macià és indicativa de la confiança que s’havia anat guanyant dels polítics de més influència d’aleshores i, en concret, del mateix president català. Les diferents responsabilitats també van anar ampliant la seva experiència en els diversos camps de la gestió política.
La mort del president Macià i l’elecció de Lluís Companys per a succeir-lo no van comportar cap marginació de Josep Irla, que es va veure confirmat en el càrrec de director general d’Assistència Social. Sembla que aquest àmbit s’adeia molt amb les seves preferències i la seva voluntat d’acció ja que s’hi va dedicar plenament, en parlava amb entusiasme i tenia una gran quantitat de projectes a mitjà i llarg termini, tal com es desprèn de l’entrevista reportatge que li va fer Domènec de Bellmunt i que publicà «La Rambla» el 29 de gener de 1934. Allí Josep Irla exposava que la seva preocupació inicial havia estat resoldre el dèficit econòmic i simplificar la tresoreria de la Casa de Caritat i, una vegada resolt aquest aspecte, volia bastir pavellons i sanatoris per als tuberculosos, centres de prevenció per a infants i, ja a mitjà termini, construir a cada capital de comarca un establiment benèfic per a recollir els desvalguts i també els treballadors que en la seva vellesa es poguessin trobar sols o desemparats. Ho formulava tot sense cap actitud paternalista o sentimental, com un acte de justícia que la societat devia als qui havia marginat. Pel que fa als infants abandonats, afirmava que «cal elevar-los amb més amor i menys misses», i respecte als criteris generals que han de presidir l’actuació en els diversos àmbits deia que havien de consistir a «infiltrar als serveis d’assistència social un esperit d’amor, de generositat i desinterès que vingui a trencar els vells motlles disciplinaris, que tenen massa de claustre, de caserna i de captiveri».
Els fets d’Octubre van comportar un daltabaix per a Catalunya amb l’empresonament del Govern Companys, la suspensió de l’autonomia i la paralització de les possibilitats d’autogovern. Josep Irla, com tants altres càrrecs, fou destituït de director general, iniciant així una prostració política de prop d’un any i mig. Tanmateix, la victòria del Front d’Esquerres de Catalunya al febrer del 1936 retornà el protagonisme a moltes persones i moltes institucions, que recuperaren el paper que havien tingut abans del pronunciament d’octubre del 1934. Irla va veure com Lluís Companys i el Consell de la Generalitat confirmaven la confiança que havien posat en ell i fou restituït com a director general d’Assistència Social.
La guerra civil espanyola
El mateix any que esclatà la Guerra Civil, Josep Irla complí seixanta anys, una edat bastant avançada segons els paràmetres de l’esperança de vida de l’època. Malgrat tot, seguí treballant i no defallí davant la nova situació, sinó tot al contrari. Justament quan el context general demanava més de les persones i del seu comportament habitual, Irla anà assumint progressivament responsabilitats més grans, amb la discreció que sempre el va caracteritzar.
El conseller de Sanitat i Assistència Social era el doctor Manuel Corachan i Garcia, el qual, atesa la situació de guerra, es va considerar que podria dur a terme una tasca més urgent i beneficiosa a l’Hospital General de Catalunya. Tal decisió va comportar que les seves funcions es confiessin íntegrament, de manera provisional, a Josep Irla, amb la qual cosa assolí així la situació de conseller de fet o de manera delegada.
Entre el juliol i el setembre del 1936 la seva tasca en l’assistència social es va reforçar. Darrere el canvi de nom de Casa de Caritat per Casa d’Assistència President Macià s’amagava tota una nova concepció dels qui abans eren asilats i ara eren assistits. Va unificar tots els serveis, organismes i personal relacionats amb l’assistència, va reestructurar el departament, va renovar càrrecs, etc. Vicenç Munné, director del «Diari Oficial de la Generalitat», que residia a la Casa d’Assistència, on s’imprimia l’esmentada publicació, fou testimoni d’aquesta etapa. Molts anys després, preguntat sobre aquells mesos conflictius i de desgovern a Catalunya, recordava alguns fets concrets de Josep Irla al capdavant de la institució: «La primera providència que va prendre va ser disposar l’evacuació ordenada i civilitzada de les monges de la casa. El carrer era ple de gent i no es va produir cap nota desagradable […]. Va convertir la gran església en hospital de sang; l’interior va ser revestit d’unes grans cortines blanques per amagar els altars de la fúria destructora […]. Els Mossos d’Esquadra privaven l’entrada als homes armats. Havien de deixar “les eines” a la porta per no esverar la mainada i evitar-los en el possible el trauma de la guerra. I eren obeïts. […] El senyor Irla es va adonar que als menjadors, a l’hora de les postres, eren servits a alguns dels assistits uns grans gots de llet. Preguntà si això es feia per ordre dels metges i li van contestar que no, que es tractava dels fills d’algunes famílies amb possibilitats que ho pagaven. Va protestar d’aquesta discriminació humiliant i després de parlar-ne amb el director dels Serveis Mèdics, des de llavors i mentre va ser possible, tots els assistits prenien un got de mida normal de llet.» Afegia altres detalls com l’organització d’uns banys diaris a la platja, la construcció d’una casa per a matrimonis vells i altres projectes més ambiciosos per a després de la guerra. Són, evidentment, aspectes molt puntuals, decidits i duts a terme en pocs mesos, però que a Vicenç Munné li van semblar «presagi d’un bon govern». Fet que no va ser possible comprovar perquè el 26 de setembre de 1936 Antonio García Birlan, de la CNT, fou nomenat conseller de Sanitat i Assistència Social, i Josep Irla presentà la dimissió irrevocable del càrrec de director general. La decisió molt probablement obeïa a incompatibilitats amb la persona i amb tot el que s’atribuïa a l’organització anarquista.
El seu allunyament de la política no durà ni un mes, ja que el 22 d’octubre fou nomenat sotssecretari de la Conselleria de Cultura, tasca que aviat va ser ampliada perquè el conseller Ventura Gassol i Rovira es va veure obligat a sortir de Catalunya. Fou Josep Irla qui procurà i vetllà pel funcionament dels centres d’ensenyament durant aquests primers mesos de guerra, qui es va preocupar de les beques i ajuts als estudiants i qui organitzà nombrosos cursos de català adreçats als mestres, i també qui va vetllar pel bon funcionament de les biblioteques i per la conservació del patrimoni arqueològic i artístic de Catalunya. Quan al mes de desembre fou nomenat conseller de Cultura Antoni M. Sbert i Massanet, Irla fou ratificat en el seu càrrec de sotssecretari de Cultura.
La guerra, tanmateix, continuava i creava nombrosos i greus problemes. Un d’aquests era l’econòmic, tant en la recaptació com en la despesa; i més perquè Catalunya havia assumit de fet moltes competències i posava en marxa una nova i imprevisible indústria de guerra. Fou Josep Tarradellas i Joan qui amb els decrets de S’Agaró (publicats el 18 de gener de 1937) va procurar controlar i normativitzar tot l’aparell financer de la Generalitat. L’endemà de la publicació d’aquest pla, Josep Irla i Bosch fou nomenat director general del Patrimoni i Rendes, les funcions del qual, segons els esmentats decrets eren «l’administració de contribucions i impostos, el Servei del Patrimoni, la recaptació de contribucions i impostos i la inspecció de tributs». Eren temps d’austeritat i control, tant en la recaptació com en la despesa, característiques que havien estat de sempre força definitòries del tarannà del nou director general.
En l’àmbit polític i militar, els esdeveniments tampoc no eren gaire afalagadors; hi havia hagut nombroses dimissions i fugides de diputats del Parlament, crisis en el Govern català, interferències amb el Govern de la República i desencant en molts sectors de la població. Militarment Barcelona havia estat i era intensament bombardejada, a l’abril del 1938 les tropes revoltades envaïren terres catalanes i anul·laren l’Estatut, l’exèrcit republicà donà mostres d’una irreversible feblesa i a l’estiu del mateix any s’inicià la batalla de l’Ebre, l’esforç cabdal final per decidir la guerra. En aquest context, i quan ni els més optimistes no mantenien l’esperança d’una victòria, Josep Irla fou elegit president del Parlament de Catalunya.
Efectivament, el càrrec de president i de la major part de membres de la mesa estaven vacants —o absents els seus titulars— i calia reorganitzar la institució per a fer front als esdeveniments de manera ordenada. Conscient del difícil moment que es vivia, Josep Irla escriví en les seves Memòries: «[…] en aquests moments tan durs, el Govern de Catalunya va pregar-me que acceptés la presidència del Parlament català per a reemplaçar Joan Casanovas que es trobava a París i havia dimitit. / Una altra vegada s’establí una lluita dintre meu, era el Govern que insistia que acceptés, i els seus arguments m’obligaven a un nou sacrifici, en un moment en què la guerra no oferia cap esperança d’èxit.»
L’1 d’octubre de 1938 es va celebrar sessió plenària al Parlament de Catalunya, i hi fou elegit president per 36 vots a favor i 4 paperetes en blanc. Els altres càrrecs que es van elegir foren el de vicepresident primer, que va recaure en Antoni Rovira i Virgili, i el de vicepresident segon, per al qual fou elegit Manuel Serra i Moret. Es pot afirmar que les ambicions polítiques d’Irla mai no havien estat assolir un lloc tan preeminent en l’estructura política catalana; ell, que sempre havia tingut un protagonisme polític aparentment o realment subsidiari (encara que mai marginat), ara era empès a un dels càrrecs de més dignitat i responsabilitat de Catalunya. El context de guerra i la voluntat de continuar malgrat tot, van fer-se molt presents en la que fou l’última sessió normal del Parlament.
En el discurs de presa de possessió, Josep Irla va declarar: «Senyors diputats. Per més esforços que fes no podria dissimular l’emoció que m’ha causat la voluntat vostra, la vostra decisió de nomenar-me president del Parlament de Catalunya. Per què he d’ésser jo qui ha rebut aquest homenatge i aquesta responsabilitat? No trobo altre motiu, no trobo altra circumstància, sinó que heu vist en mi l’home que durant tota la seva vida s’ha consagrat a la defensa de la República, de la democràcia i de les llibertats de Catalunya […]. [En temps de la Monarquia] no estàvem enquadrats a l’oposició ni per caprici ni d’una manera sistemàtica. Érem, som i serem republicans i catalanistes perquè som liberals, perquè és un sentiment de la nostra ànima que ens ha dut a sentir i a conèixer les necessitats del nostre poble […]. La República i Catalunya tenen la porta oberta a totes les reivindicacions polítiques, econòmiques i socials que han d’ésser els fonaments d’aquesta nova societat que tots sentim, que tots volem i que estem disposats al màxim sacrifici per a veure-la realitzada […]. No voldria acabar sense dedicar un emocionat record a tos els caiguts per la metralla feixista, i també una fervorosa salutació a tots els valents soldats que estan donant llurs vides en defensa de la pàtria, ultratjada per un exèrcit rebel i uns invasors estrangers […]. Honorable President de Catalunya: Vós sabeu bé que durant el temps de la guerra he ocupat, sense objecció de cap mena els llocs que m’haveu assenyalat. Avui, els meus amics, els parlamentaris de Catalunya, acaben de nomenar-me per a ésser el seu president. Des d’ací, des d’aquest lloc, vull dir-vos: per la República, per Catalunya, per la victòria, aquí em teniu.»
A continuació Lluís Companys, president de la Generalitat, va contestar aquest discurs tot dient: «En designar el senyor Irla per a tan alta i honrosa investidura, els diputats han reiterat, una vegada més, el respecte que Catalunya sent per aquelles figures de legítima saba catalana, que pel seu historial representen un exemple de la modesta, contínua i invariable aportació als sentiments irreductiblement catalanistes i rotundament republicans i a les pràctiques de liberalisme, de democràcia, de comprensió i de generositat que són les característiques del nostre poble. […] En pocs homes podia simbolitzar-se millor que en ell aquest sentiment de consideració per als antics combatents del catalanisme republicà.»
L’endemà, 2 d’octubre, Rovira i Virgili escriví: «El Parlament de Catalunya té un nou president; és Josep Irla, vell federal, català de bona soca, esquerrista de cor, home del poble, senzill i honest, intel·ligent i modest. La seva presència austera com el seu caràcter, en el seient presidencial, va ésser saludada amb una forta ovació de simpatia i respecte.»
Però la guerra estava perduda i la vida parlamentària esdevenia una tràgica caricatura davant la violència de les armes. Per això, l’única informació concreta que es conserva de Josep Irla com a president en terres catalanes és un text extraordinàriament dur —cosa inusual en ell— publicat en «La Humanitat» el 22 de gener de 1939, pocs dies abans de sortir cap a l’exili. En aquest document parla del caràcter internacional de la guerra, apunta el que significaria per a Catalunya una victòria franquista, però alhora també expressa una fe i una esperança profunda en el poble català. Alguns fragments d’aquest article, que, tanmateix, val la pena llegir sencer per conèixer l’estat d’ànim del moment i perquè són escadussers els textos sorgits de la mà de Josep Irla, són els següents: «Estem vivint una hora de profunda intensitat. Som en el punt culminant de la invasió estrangera més incivil i monstruosa que pugui registrar-se en la vida dels pobles. La nostra terra, Catalunya, sofreix l’envestida del feixisme italogermànic que malda cobejós per apoderar-se’n. Gent mercenària, dominada per l’afany d’odi i destrucció, assola els nostres pobles amb material bèl·lic vingut de l’estranger, i al conjur d’unes llengües que no entenem i uns procediments que no són els nostres. Ja no pot parlar-se, sota cap pretext, de guerra civil. […] ¿Quin haurà estat el pecat comès per Catalunya? ¿Haver romàs al llarg de tota la seva vida, com a exponent de civisme i tolerància, de llibertat i comprensió? ¿Haver fiat en el treball, en la tasca persistent de cada hora, la seva grandesa i els seus afanys de cultura i benestar? ¿Haver seguit fidel a una trajectòria recta i laborar constantment per la pau i la germanor entre els homes i els pobles? La tradició històrica de Catalunya no és altra. ¿Per què, doncs, si no és per un criminós esperit d’apetències inconfessables, els tancs i els avions i les armes automàtiques d’Itàlia i Alemanya assassinen els nostres fills i assolen un poble que sempre odià les formes de violència? […] Podem esperar dels altres, però, per damunt de tot, cal confiar en nosaltres mateixos i, repetim-ho, aprestar-nos a totes les contingències per greus i dificultoses que resultin. Sobretot, cal pensar què seria Catalunya en mans dels invasors, bandejada la seva llengua, burlats els seus costums, amb imposicions estranyes i vexacions continuades.» I davant de l’èxode de la gent senzilla del camp tarragoní i lleidatà, fugint dels feixistes per anar a conviure amb la resta de catalans, reafirmà la seva fe en el present i futur de Catalunya: «Jo he vist en aquesta gesta incomparable una lliçó, un exemple i un estímul: sentit afirmatiu de la personalitat nacional de Catalunya, pesi a totes les envestides i a les majors agressions; fe en els destins del nostre poble, malgrat les hores difícils que puguin passar-se; imperatiu de romandre tots al nostre lloc d’una manera serena, ferma i abnegada. Siguem fidels, una vegada més, a l’esperit de Catalunya.»
Acceptar que la guerra no oferia cap possibilitat d’èxit no fou fàcil, i preparar-se per una sortida cap a un exili imprevisible encara menys. Josep Irla tenia seixanta-dos anys i alguns testimonis parlen d’ell, durant aquells dies de gener del 1936, com d’un home que es negava a acceptar la realitat, amb una certa actitud passiva o inhibitòria. De fet, la sensació de decaïment i d’un cert desconcert fou general. El 16 de gener va participar en una reunió amb Lluís Companys i altres personalitats polítiques catalanes per preparar la sortida i el futur de les institucions catalanes. El Govern català va sortir de Barcelona el 24 de gener, cap al Mas Perxers, a Agullana. El 26, a Olot, hi hagué la reunió d’un grup de diputats a la qual es presentà, una vegada començada, el president Irla. La reunió va ser tensa i hi va explotar el nerviosisme de tots aquells dies, agreujat per la notícia de la caiguda de Barcelona i el descontrol provocat per l’allau de refugiats. Enmig d’acusacions, retrets i reprovacions mútues, Josep Irla va presentar la dimissió, però no va ser acceptada. Una de les recriminacions que se li feien era que havia desaparegut i que suposadament havia passat ja a França; rumor que palesava, segons ell, desconfiança i deslleialtat. La realitat era que el dia 25 de gener havia acompanyat la seva família des de la Vall d’Aro a la Jonquera, i que havia tornat immediatament cap a Girona (on havia quedat per reunir-se amb els diputats) i cap a Olot.
El 27 de gener de 1939, Josep Irla entrà a França. Les autoritats catalanes i l’exèrcit republicà ho feren amb un cert ordre, però al darrere hi havia centenars de milers de persones que fugien atemorides, en unes condicions infrahumanes empitjorades pels bombardeigs franquistes. Els presidents dels governs autonòmics havien acordat amb les autoritats republicanes el pas conjunt per la frontera el 5 de febrer, però el president de la República, Manuel Azaña, es va avançar i va entrar a França algunes hores abans. Més tard ho feren el president de Catalunya, Lluís Companys, i el d’Euskadi, José Antonio de Aguirre y Lecube.
Abans, però, hi va haver un altre fet d’importants conseqüències per a les institucions catalanes a l’exili. El 2 de febrer, a Figueres, el cap de Govern, Juan Negrín, exigí tots els fons de la tresoreria de la Generalitat en canvi de la promesa que a l’exili el Govern de la República ho compensaria amb unes donacions suficients per a satisfer les necessitats de la institució i dels refugiats, i també que es crearia una mena de consell dels cinc presidents (el de la República, el del Govern central, el de les Corts, el de la Generalitat i el del Govern d’Euskadi) per tal d’administrar tots els fons. Cap de les dues promeses no es va complir i la Generalitat es va trobar sense cap mena de recurs econòmic propi per a fer front a les necessitats d’un llarg exili.
En entrar a Sant Feliu de Guíxols, les tropes franquistes van requisar i confiscar totes les propietats de la família Irla. Algunes foren embargades pel Banc Urquijo Català per deutes (que la fi de la guerra i els inicis de l’exili havien impedit pagar); d’altres, embargades per Hisenda per no pagar la contribució, i encara d’altres, inscrites a favor de l’Estat o embargades com a garantia de responsabilitats polítiques, segons ha documentat Àngel Jiménez i Navarro. L’edifici de la companyia fou utilitzat per a instal·lar-hi la cuina i els menjadors de l’Auxilio Social i la Policia Nacional, i a Ca l’Ametller (una de les finques més envejades) s’hi va muntar la Residencia Isabel la Católica, dependent d’Educación y Descanso, per acollir-hi a l’estiu noies treballadores. Algunes d’aquestes expropiacions van ser cancel·lades al principi dels anys cinquanta.
De fet, no podia ser altrament, atesos els informes que s’havien emès referents a tota la família Irla. Sobre Josep i les seves activitats comercials es deia: «En contestación a su atto. escrito de nº 1846 de fecha 26 de junio ppdo., que los componentes de la firma J. Yrla y Cia. de esta ciudad, se encuentran huidos en Francia; que su actuación durante el dominio rojo fue de los más nefastos, tanto para esa ciudad como para España entera, ya que uno de ellos usufructuó el cargo de presidente del Parlamento catalán. Por antecedentes adquiridos y por documentos hallados, se desprende formaban parte de la masonería y que por lo tanto, deben ser considerados como enemigos al Glorioso Movimiento Nacional.» Pel que fa a Francesc deien: «[…] es antiguo izquierdista y separatista. Fundador del partido Republicano Federal, gran propagandista del marxismo y cacique local de esta ideología, que continuó propagando y defendiendo durante el dominio rojo, en el que fue considerado como inspirador y dirigente de “Esquerra”.»
Tots els germans van ser condemnats pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques. La sentència referent a Josep Irla fou emesa el 15 de febrer de 1941 (BOP, 22 de febrer de 1941) i concloïa: «Fallamos que debemos declarar la responsabilidad política del inculpado José Irla Bosch, a quien se le impone la sanción de pérdida total de bienes, inhabilitación por quince años para desempeño de toda clase de cargos y estrañamiento perpetuo del territorio nacional.»
L’exili
En una carta a Felip Calvet i Costa, Josep Irla li confessava: «no vaig portar res d’Espanya, tot quedà allà, no sé la sort que ha tingut, i vingueren arrossegats per mi nou de la família. Això m’ha obligat a situar-me i treballar ajudant els meus com un jove; però he de dir-te que jo mateix sóc sorprès de sostenir-me de la manera que treballo del matí al vespre». Efectivament, el grup familiar que va passar la frontera era integrat per dos dels tres germans Irla: Josep i Francesc (Nicolau havia estat mobilitzat feia poc i entrà a França més tard); les seves esposes, Florència, Maria i Càndida; els dos fills d’aquest últim matrimoni, Pepita i Montserrat, i l’afillada de Josep i Florència, Encarnació Pijoan. Tots van passar sense cap mitjà econòmic, però Josep Irla havia mantingut algunes relacions comercials amb clients de França i Txecoslovàquia i esperava d’ells alguns recursos econòmics. L’esclat de la Segona Guerra Mundial ho féu impossible. La situació s’hauria fet insostenible si no hagués pogut treballar a Ceret en el comerç del suro i més tard llogar a Cogolin una fàbrica de taps que li va permetre viure alguns anys amb austeritat però dignament. Això després d’haver passat un temps al Voló i a Ceret, i d’haver estat confinat a Le Mans per ordre de les autoritats franceses el 1940, d’on va fugir al cap de poc, aprofitant el descontrol dels primers mesos de la guerra europea, per tornar a Ceret.
Un cop restablerta la Generalitat, al febrer del 1939, amb el president Companys al capdavant, es va instal·lar a París. Una de les primeres iniciatives que es van prendre fou la creació de la Fundació Ramon Llull, encarregada de salvaguardar la llengua i la cultura catalanes i de procurar l’assistència als refugiats catalans, sobretot polítics i intel·lectuals. Va comptar amb el suport d’alguns intel·lectuals francesos i l’ajut econòmic de la JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, presidida per Lluís Nicolau i d’Olwer), cosa que li va permetre organitzar dues residències, una a Montpeller i l’altra a Tolosa. Amb l’entrada dels alemanys a París, la Fundació fou ràpidament ocupada per agents franquistes, que van confiscar-ne els arxius i les obres d’art que guardava. De fet, des de molt aviat la policia espanyola tingué infiltrats entre els exiliats i coneixia i controlava en part les seves activitats i les de la Generalitat.
Les responsabilitats urgents que es van imposar a la Generalitat foren la col·locació dels exiliats, l’ajut als refugiats als camps de concentració, les necessitats materials dels més desvalguts, la cerca i creació de centres d’acolliment i la defensa de la seva personalitat juridicopolítica, a més de procurar la supervivència de la cultura catalana.
En el terreny polític existia un enfrontament profund entre Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), raó per la qual Companys no va voler reunir el Govern de la Generalitat d’arrels frontpopulistes. Pressionat per membres d’Esquerra Republicana, va optar per altres fórmules per tal d’organitzar la gestió i omplir el buit de poder polític que existia ja des d’abans de traspassar la frontera. Fou així com encarregà a Josep Irla, la figura del qual gaudia d’un cert consens i no era qüestionada per cap força política, que dugués a terme les gestions oportunes per a la formació d’un consell o organisme semblant. Irla va acceptar i va explorar l’opinió de persones que no havien participat en el darrer Govern de la Generalitat com ara Claudi Ametlla, Josep Puig i Cadafalch, Joan Casanoves, Amadeu Hurtado, Pompeu Fabra, Pau Casals, Pau Romeva i Felip de Solà i Cañizares. Però la gestió no va reeixir, ja que les divisions internes entre les forces polítiques catalanes i les divergències d’opinió sobre els càrrecs i els objectius van fer impossible crear una instància unitària, o almenys àmpliament representativa políticament parlant, que era el que ell pretenia.
Carles Pi i Sunyer, Josep Trueta, F. Vergés i Josep Maria Batista i Roca en l'època de la constitució del Consell Nacional de Londres, juliol del 1940.
ECSA / G.S.
Ateses aquestes dificultats, Companys prengué una decisió col·lateral: formar un Consell Nacional de Catalunya integrat per persones les característiques de les quals fossin més la seva vàlua intel·lectual que no pas la seva significació política. En plantejar-se com un organisme que havia de representar Catalunya a l’exili, al marge de qualsevol definició política, podia obviar la representació del PSUC. El 18 d’abril de 1940 se’n van fer públics els membres: Pompeu Fabra (president), Antoni Rovira i Virgili, Jaume Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès i Jaume Serra i Húnter. La seva missió era intentar un apropament entre totes les forces polítiques catalanes (o almenys entre la majoria) i funcionar com una mena d’embrió de govern sense ser-ho explícitament. Però el 14 de juny París fou ocupada per les tropes nazis i qualsevol intent d’actuació va quedar frustrat. A la zona ocupada de França, les autoritats espanyoles van gaudir d’una certa llibertat per perseguir i demanar l’extradició de republicans catalans i espanyols, i a la zona de Vichy, bastants van ser empresonats i d’altres vigilats sota un control estricte. Fou en aquest context que Josep Irla i tots els qui residien prop de la frontera espanyola foren traslladats a Le Mans o a altres llocs lluny dels Pirineus.
El Consell Nacional de Catalunya i el Consell Assessor de la Presidència.
Q. Solé i Barjai, J.M. Roig i Rosich
Davant aquesta impossibilitat d’actuació dels polítics i de les institucions catalanes refugiades a França, un grup resident a Londres —i, per tant, amb més possibilitats, si més no, de parlar i de moure’s— encapçalat per Carles Pi i Sunyer, Josep Maria Batista i Roca i Pere Bosch i Gimpera va crear al final de juliol del 1940 un Consell Nacional de Catalunya. Inicialment es tractava de fer un treball de suplència, de superar les divisions partidistes i de mantenir contactes amb els catalans d’Amèrica. A poc a poc, tanmateix, van voler-se desvincular de les relacions amb els republicans espanyols, les seves institucions i règim jurídic i van propugnar per a Catalunya el dret a la lliure autodeterminació sense les limitacions imposades per l’Estatut. Aquests nous plantejaments polítics els van allunyar de les posicions que mantenien bona part dels catalans a França i també del criteri defensat per les institucions representades per Josep Irla. El perill de dividir encara més l’exili català era evident, per la qual cosa es va procurar evitar inicialment un xoc frontal entre ambdós grups.
La detenció de Lluís Companys, el seu trasllat a Espanya i el seu afusellament el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc van trasbalsar la situació i van posar de manifest que les amenaces franquistes i el perill d’extradició no eren simple retòrica. Per fugir d’aquest perill alguns van aconseguir sortir de França, com Ventura Gassol o Josep Tarradellas, que van anar cap a Suïssa, mentre que d’altres van traslladar-se a països de l’Amèrica del Sud.
Josep Irla ja havia retornat a Ceret i allí va rebre la notícia de la tràgica fi de Companys. Ell mateix ho descriví així: «El nostre estat d’ànim era pèssim. Nosaltres, liberals per la nostra pàtria i per tots els pobles del món, ens trobem en aquest moment en la desfeta francesa, que venia després de la nostra. La preocupació que sentíem per la sort dels nostres ideals de tota la vida era molt gran. En aquest moment de desànim, d’esperit decaigut, rebo, en els últims dies del mes d’octubre de 1940, la visita dels amics Tarradellas i Escofet per a comunicar-me la tràgica notícia de l’assassinat del president Companys.» Amb aquest dramàtic esdeveniment Josep Irla i Bosch es convertí de manera automàtica en president interí de la Generalitat de Catalunya. Efectivament, l’article 44 de l’Estatut interior establia que «Si per qualsevol causa no pogués continuar [el president de la Generalitat] la Presidència de la Generalitat serà exercida interinament pel President del Parlament, i el Vicepresident primer el substituirà en la presidència d’aquest. El President interí convocarà el Parlament dintre el termini màxim de vuit dies per a l’elecció del nou President». Ell, que havia acceptat cap al final d’una guerra que se sabia ja perduda la presidència del Parlament, es veia portat a assumir aquesta responsabilitat enmig d’una nova guerra i en una França ocupada pels mateixos que havien lliurat Lluís Companys a Franco. I acceptava un càrrec pel qual el seu antecessor havia estat jutjat i afusellat. Irla no era cap heroi, era el de sempre. Conseqüent i íntegre, va acceptar la presidència amb honorabilitat, sabent que comportava «més servituds que poders reals», en paraules d’Àngel Jiménez.
Segons l’article de l’Estatut interior esmentat, havia de convocar el Parlament en un termini de vuit dies. Tanmateix, amb la major part de diputats a Amèrica o bé dispersats per França, en plena Guerra Mundial i assetjats els republicans catalans i espanyols per la policia i l’espionatge franquista en connivència amb els nazis, la proposta era inviable. L’opinió dominant fou que calia prolongar la interinitat tot esperant temps més favorables i, si era possible, fer-ho de retorn a Catalunya (aleshores la possibilitat no semblava del tot quimèrica). A partir d’aquests condicionants, la presidència de Josep Irla es va allargar durant catorze anys i, en general, va ser acceptada i respectada per tothom. Certament es va incórrer en una il·legalitat segons el text, però unes circumstàncies excepcionals i no previstes justificaven el procediment. Es pot afirmar que, en aquesta i algunes altres decisions posteriors (preses també al marge del que disposava l’Estatut), Josep Irla no va voler actuar en contra dels textos legals d’una manera directa i lliure, sinó que foren unes circumstàncies i un context històric imprevistos els que van portar a procedir al marge d’unes normes pensades per a situacions normals. Convé recordar aquí que quan Carles Pi i Sunyer, des del Consell Nacional de Londres, va proposar prescindir de la lleialtat constitucional, institucional i estatutària, Josep Irla i la major part de polítics refugiats a França van respondre mantenint-se fidels als textos legals. Probablement ho feien per defensar un poder i un protagonisme que els corresponia i, per tant, era una actitud políticament i humanament comprensible, però en tot cas —abans i aleshores— no van voler inclinar-se per altres propostes que anaven molt més enllà i per a les quals tampoc no els faltaven motius.
Com que la polèmica entre «legalistes» i «rupturistes» es va repetir en més d’una ocasió al llarg de l’exili —i deixant clar que en certes ocasions es va actuar de manera jurídicament incorrecta encara que comprensible políticament— i com que no es pot ignorar el trasbals que les dues guerresi l’exili van provocar, val la pena aportar uns arguments de Carles Pi i Sunyer escrits el 1942, sense voluntat generalitzadora (de fet ell defensava el Consell Nacional de Londres), però que des d’un punt de vista polític poden ajudar a completar el coneixement de les posicions de l’exili català d’aleshores. En una carta, transcrita per Francesc Vilanova i Vila-abadal, Pi i Sunyer escriví a Pere Bosch i Gimpera: «Resulta una mica estranya, i fins m’arriscaria a dir commovedora aquesta preocupació de vestal que s’ha despertat en ells [els «legalistes»] i en molts demòcrates espanyols pel respecte jurídic i la intangibilitat de la Constitució. Sembla que no hagi passat res, o que tots ho haguem oblidat. Vaig votar la Constitució, no li tinc en absolut cap animositat, però cal reconèixer que no va ésser l’instrument que donés estabilitat a la República. I cal reconèixer encara més que no és ara que vulguem prescindir-ne, que repetidament havia estat ultratjada i vulnerada. No ho fou durant el bienni? No ho fou encara més i fins a un grau irreparable, durant la guerra? No era una demostració de creure-ho així l’acceptació dels 13 punts que destruïen la Constitució? […]. I això mateix amb l’Estatut. Que no va ésser rebassat per nosaltres mateixos, al començament de la guerra? Que no va ésser després, al final, desconegut, mistificat i reduït? Però més encara. No hi ha el fet que, en sortir de Catalunya, el govern deixà d’existir com a tal, i tornàrem a concentrar totes les funcions en el President?» Plantejaments diversos, doncs, en una situació anormal que afectava a tots i que cal entendre en el context polític, històric i humà del moment.
Una de les primeres actuacions de Josep Irla com a president fou adreçar una carta als diputats del Parlament de Catalunya el 20 de novembre de 1940, amb motiu de l’aniversari de les eleccions, on assumia de manera subtil —la situació no permetia major claredat— la responsabilitat de presidir la Generalitat. El paràgraf central deia: «Tots els catalans i tots els homes de cor participen del dolor que ens ha produït la tràgica fi del nostre President. L’angoixa que aquest fet monstruós dóna, ens obliga a recollir —avui espiritualment— el patrimoni de la nostra Catalunya, però per això és necessari mantenir la unió de tots els catalans, ja que tots ens sentim obligats a seguir el camí de la concòrdia, de manera cordial i germanívola, que vingui a compensar, fins on sigui, les dissorts que planen damunt de Catalunya.» Immediatament, per qüestions de seguretat, va abandonar Ceret i tota la zona de la Catalunya del Nord i es va establir a Cogolin (departament del Var), on va reprendre la fabricació de taps de suro. Els anys 1942-45 foren els més durs i de més risc de tot l’exili. Viatges, reunions, correspondència, tot esdevenia perillós, raó per la qual van estar presidits per una paràlisi quasi total en l’actuació política, ja que el més important era passar desapercebut. I en aquesta França, hi residia no solament Josep Irla, president de la Generalitat, sinó també Antoni Rovira i Virgili, que havia passat a ocupar la presidència del Parlament.
Fou davant d’aquesta impossibilitat d’actuació que a Londres va sorgir el Consell Nacional de Catalunya (al qual ja s’ha fet referència) per tal de suplir provisionalment les institucions i representar Catalunya en qualsevol contingència. Hi participaven dos consellers de l’últim Govern de la Generalitat: Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch i Gimpera. La incomunicació i la diversitat de plantejaments van provocar malentesos i enfrontaments que tardarien a solucionar-se. El seu camp d’actuació preferent foren les comunitats catalanes d’Amèrica, on, a més, el missatge d’autodeterminació per a Catalunya va trobar un ressò important.
Per evitar confusions i divisions dintre de l’exili català, en una reunió de Josep Irla amb membres d’Esquerra tinguda a Nimes, al començament del febrer del 1941, es va acordar el viatge de Miquel Santaló i Parvorell a terres americanes per tal d’unificar posicions i criteris polítics i enfortir i legitimar la imatge de la Generalitat entre els emigrants catalans d’Amèrica. De manera «al·legal», el president li delegava les funcions de representació fora de Catalunya i de França i li reconeixia la capacitat de prendre «les iniciatives que considereu necessàries pel bé de la Pàtria i dels catalans».
Les gestions de Santaló no van reeixir, però el Consell Nacional de Londres es va sentir desautoritzat per aquesta iniciativa. La divisió i la confusió van augmentar i, per posar-hi fi, al juliol del 1943 el president Irla es va reunir a Montpeller amb els polítics més propers geogràficament i ideològicament. D’aquesta reunió, integrada per Josep Irla, president de la Generalitat, Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament, Joan Sauret i Garcia, membre d’ERC, i Humbert Torres i Barberà, diputat i també d’ERC, en van sortir els anomenats Deu punts de Montpeller, una mena de declaració a mig camí entre oficial i partidista en la qual es reafirmava el valor de l’Estatut i de les institucions catalanes sense descartar, tanmateix, l’aspiració a «unes llibertats més àmplies» i la participació de les diverses tendències polítiques en un futur govern de la Generalitat. El text pretenia trencar el silenci obligat dels exiliats a França, oferir uns criteris aclaridors i enfortir la imatge presidencial i la seva continuïtat.
Declaracions de Carles Pi i Sunyer a «La Humanitat», 1947.
ECSA / G.S.
Però la superació de totes les diferències existents amb el Consell de Londres no va tenir lloc fins a l’alliberament de França, amb la possibilitat que comportà per a tots de moure’s i manifestar-se lliurement. Calia la unitat en aquells moments en què començava a ser possible actuar i es van buscar punts de concòrdia. S’acceptava que tàcticament es comencés amb l’aplicació de l’Estatut i el funcionament de les institucions republicanes sense, però, que això signifiqués la renúncia a fer ús del dret d’autodeterminació quan fos possible. L’entesa entre París i Londres s’establí de manera definitiva en el Congrés que Esquerra Republicana va celebrar a Tolosa al començament del juny del 1945 i va simbolitzar-se en els parlaments i en l’abraçada pública de Carles Pi i Sunyer i Antoni Rovira i Virgili. En la pràctica, això significava la desaparició del Consell londinenc, la integració de la majoria dels seus homes en la política general d’ERC i l’acceptació plena de la Generalitat presidida per Josep Irla, el qual es veia com un home pont, conciliador entre les diverses tendències polítiques i també entre tensions personals dins d’ERC. Josep Fontbernat i Verdaguer, tot comentant el discurs de Pi i Sunyer en «La Humanitat», subratllava: «Quan Carles Pi i Sunyer diu: “L’Esquerra duguéla llibertat a Catalunya” evoca la figura de Francesc Macià. Quan diu: “L’Esquerra va lluitar amb tot l’entusiasme contra el feixisme”, pensa en Lluís Companys. I quan acaba dient: “I ara, l’Esquerra cal que porti la pau al nostre poble”, ha pensat en Josep Irla […]. Josep Irla és home de pau. Porta en ell tot l’equilibri i tota la serenitat de l’Empordà […]. Josep Irla portarà la pau al nostre poble perquè ja la porta en ell mateix.»
Amb la victòria dels aliats s’havia imposat la unificació, així els diferents centres de l’exili —França, Londres, Amèrica— van diluir-se a favor del primer, que era el que marcava la continuïtat de les institucions republicanes i autonòmiques.
Cal retornar, però, una mica enrere cronològicament, ja que en albirar-se la victòria dels aliats Irla va prendre la decisió de refer el Consell Nacional creat per Lluís Companys el 1940, com a signe de continuïtat. En un missatge adreçat als catalans de l’interior i als de l’exili com a president de la Generalitat, manifestà la seva voluntat d’ampliar el Consell a totes les forces democràtiques, considerant-lo, a més, com un pas previ cap a un govern provisional de Catalunya. El text era datat a «Terra lliure de França, octubre de 1944» i deia en els seus dos últims paràgrafs: «A fi que el Consell estigui format per homes de tots els sectors democràtics i nacionals i representi així la unitat de Catalunya, he decidit ampliar-lo amb altres consellers i a tal efecte he començat les consultes i gestions. D’aquesta manera el Consell podrà exercir amb plena eficàcia, fins al moment que es constitueixi el Govern provisional de la Generalitat, les funcions d’assessorament i de preparació del nou període republicà i autonòmic que ben aviat s’ha d’obrir per l’acció conjunta de les forces democràtiques peninsulars. / A tots els catalans que, dins i fora de la terra nadiua, mantenen la dignitat d’homes i de patriotes, els demano que, avui més que mai, tinguin fe en l’esdevenidor i esperin amb confiança l’hora venturosa, ja ben a prop, en què veurem restaurada la Generalitat dels Presidents Macià i Companys, foragitats els cruels intrusos, restablerts els drets populars, lliure la llengua catalana, lliure la bandera catalana, lliure l’ànima catalana, aquesta gran ànima d’una petita nació, els ciutadans de la qual estimen, amb doble amor inseparable, la Pàtria i la Llibertat.»
Del primer Consell, només en restaven a França dos membres: Antoni Rovira i Virgili i Pompeu Fabra. Algunes personalitats convocades no van acceptar la proposta o van adoptar una actitud ambigua; el nom podia aixecar suspicàcies o prevenció en el de Londres. Per aquestes i altres raons el Consell Nacional no va tirar endavant i Irla decidí, el 22 de desembre de 1944, crear el Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat. Presidit per Rovira i Virgili, constava de deu comissions amb un ponent al capdavant de cadascuna. La seva estructura va quedar de la següent manera: Antoni Rovira i Virgili, president; Pompeu Fabra, ponent de Cultura; Lluís Nicolau i d’Olwer, Qüestions estatutàries; Humbert Torres, Problemes polítics; Claudi Ametlla, Governació; Ramon Nogués i Biset, Justícia i Qüestions agràries; Felip de Solà i Cañizares, Dret civil; Ferran Cuito i Canals, Economia i Finances; Martí Barrera i Maresma, Treball; Joan Sauret i Garcia, funcionariat, i Francesc de P. Jené i Aixalà, Qüestions municipals.
Alguns hi van voler veure un govern camuflat, però les intencions eren ben clares: es tractava de preparar a consciència el retorn a Catalunya (fet que aleshores es veia quasi imminent), es volia preveure, pensar, estudiar i resoldre molts dels problemes que es plantejarien amb la restauració de la Generalitat a l’interior del país, o almenys suggerir solucions al futur govern o president, d’aquí la denominació d’assessor. A més, es volia que fos un ens que aplegués el màxim de forces polítiques (per això es preveia la seva ampliació) i que les habitués a la discussió i a la convivència per damunt de les diferències pretèrites. Al final del 1945 la feina estava enllestida i era lliurada al president Irla. La documentació elaborada responia a aquell propòsit inicial d’oferir solucions als «problemes concrets i immediats» que tan útils podien ser per a un futur govern català a Catalunya. Tanmateix, els fets històrics van caminar cap a una altra direcció i la tasca feta va quedar arxivada i pràcticament oblidada.
Primer i únic govern de la Generalitat a l’exili
El 14 de juny de 1945, el president Irla féu pública a París una doble decisió que va causar una certa sorpresa. S’havia decidit constituir un govern i la persona encarregada de formar-lo era Carles Pi i Sunyer. Feia molt poc que havia acabat el Congrés de Tolosa i a ERC es respirava un cert optimisme per la reunificació de tendències, fet al qual havia de contribuir l’encàrrec a Pi i Sunyer. Diversos partits feia temps que reclamaven un govern català; també la política republicana espanyola s’estava reorganitzant, i, sobretot, amb vista a la nova situació internacional, podia ser molt més eficaç i contundent l’actuació d’un govern d’unitat que no pas la d’un president o la d’una institució políticament ambigua com el Consell Assessor o una fórmula semblant. Tot plegat eren arguments per a explicar i justificar la proposta que Pi i Sunyer va intentar tirar endavant procurant aplegar representants de les forces polítiques de l’interior i de l’exili, de les comunitats d’Amèrica i també del món sindical, a més d’altres noms destacats de la cultura. Fou precisament aquest plantejament tan ambiciós el que el va fer fracassar. Les diferències de criteri, els enfrontaments entre partits, la fredor d’un sector d’ERC i la crisi per la qual passaven els sectors sindicals van fer impossible la formació d’un govern i, al començament del setembre, Pi presentà la renúncia al president.
El Govern de la Generalitat a l'exili.
Q. Solé i Barjai, J.M. Roig i Rosich
Aleshores fou Josep Irla qui va decidir designar un govern, constituït el 14 de setembre de 1945, integrat per ell mateix com a president i els següents consellers: Pompeu Fabra, del Consell Nacional de Catalunya i del Consell Assessor; Carles Pi i Sunyer, de l’extingit Consell Nacional de Londres; Antoni Rovira i Virgili, president del Parlament i del Consell Assessor; Josep Carner-Ribalta, representantde les comunitats d’Amèrica; Joan Comorera i Soler, del PSUC, i Josep Xirau i Palau, socialista. Aquest últim no va arribar a prendre possessió del càrrec, però més endavant hi va entrar Manuel Serra i Moret, també socialista, i Pau Padró i Cañellas, de la Unió de Rabassaires.
La declaració del president en ocasió de la constitució del govern afirmava que «aquest és un govern d’unitat catalana. Ho és tant per la significació de les personalitats que el formen com pel decidit propòsit que ho sigui. El nostre desig és que més endavant pugui ampliar-se, però mentre això arriba, ja des d’ara poden sentir-se representats tots aquells sectors ideològics que avui encara no hi figuren explícitament». En un altre paràgraf reafirmà el «propòsit d’actuar resoltament juntament amb els bascos, els gallecs i també amb els demòcrates espanyols» amb una triple finalitat: «enderrocar el règim actual d’Espanya», «estimular i coordinar l’acció de les diverses forces de resistència» i «arribar al més aviat possible que el nostre poble parli per mitjà d’unes eleccions catalanes realitzades amb totes les garanties de la imparcialitat més estricta». Acabava saludant «les Nacions Unides vencedores, la causa de les quals hem considerat sempre com a nostra». La revitalització de la presidència i de la institució catalana es feia evident. Imposant-se a pressions de certs sectors d’ERC i dels socialistes, hi va incloure Comorera, secretari general del PSUC, com també les més altes personalitats del món català de l’exili.
El 22 de febrer de 1946 hi va haver una reunió dels tres presidents (José Giral Pereira, Josep Irla i José Aguirre) en què van acordar no admetre cap col·laboració amb forces no republicanes i es van refermar en la convocatòria d’una consulta popular tan aviat com fos possible. Les relacions entre els tres presidents eren força bones, com ho evidencia la creació, a l’abril del mateix any, d’una Junta Permanent d’Estat de caràcter consultiu presidida pel president de la República i integrada pels presidents del Consell de Ministres i de les Corts, el ministre d’Afers Estrangers i els presidents de Catalunya i Euskadi. O també, la proposta que es va fer a Josep Irla d’entrar a formar part del Govern de la República amb categoria de vicepresident, càrrec que finalment no va acceptar, no tan sols per qüestions de rang —és a dir per no esdevenir subordinat del cap de Govern de la República— sinó per no haver d’implicar-se en la política espanyola i no crear així confusions i interferències en la seva actuació com a màxima autoritat catalana.
En aquesta època, les finances de la Generalitat depenien totalment d’unes quantitats que provenien del Govern de la República, amb el nom d’acomptes reintegrables, i que arribaven més o menys regularment (després s’anaren espaiant i es feren imprevisibles, fins que pràcticament desaparegueren). Possibilitaven una austera subsistència, tan austera que, en ocasió de formar-se el Govern, es va haver de demanar un préstec al president Aguirre per a poder iniciar un funcionament mínimament digne. Però el més greu era la inseguretat financera que provocaven, per això, amb motiu de la formació d’un nou Govern de la República quasi en coincidència amb el de la Generalitat, el president Josep Irla va enviar un informe al president del Consell de Ministres, José Giral, datat a París el 15 de setembre de 1945, en el qual, després d’exposar tots els antecedents, tots els lliuraments de divises, valors i lingots d’or i plata, i de concloure que «La Generalidad de Catalunya, salió, pues, al destierro sin recurso alguno porque había querido por deber de lealtad entregar su hacienda toda al Gobierno de la República, en cumplimiento de las disposiciones por este dictadas, y porque por parte de las altas personalidades republicanas se habían dado formal promesa y solemnes compromisos que garantizaban que dichas medidas de excepción y de guerra nunca podrían ser causa de perjuicio para los catalanes en el destierro…», reclamava una solució equitativa i justa, encara que fos provisional: «No tenemos exigencias que en las circunstacias actuales pudieran ser desproporcionadas y difíciles de realizar; pero tampoco puede ni debe estudiarse el problema en forma de concesiones mezquinas o de laboriosos regateos. Pedimos lo que es justo y lo que es nuestro. No más, pero tampoco menos. No pretendemos el total reintegro del valor de las cosas entregadas; pero sí la equitativa proporción que las disponibilidades permitan.» El requeriment, però, arribava tard i sempre es va estar a mercè de la voluntat i predisposició del cap de Govern corresponent. Així, amb els presidents José Giral, Diego Martínez Barrio i Rodolf Llopis i Ferrandis les relacions van ser acceptables amb els seus alts i baixos, però, en canvi, van ser força negatives amb Álvaro de Albornoz i Félix Gordón Ordás.
En la política internacional, la bel·licositat contra els nazifeixismes s’anava refredant, i es temia —o s’intuïa— que els exiliats catalans i espanyols fossin oblidats i que règims feixistes residuals com el del general Franco fossin alhora condemnats i instrumentalitzats. Per aquesta raó el president de la Generalitat, en nom de Catalunya, va adreçar un missatge a l’ONU, concretament a la subcomissió encarregada d’estudiar la situació espanyola, l’11 de setembre de 1946. Després de presentar el cas català com un fet específic dins de l’Estat espanyol, el document detallava la repressió que exercia el règim franquista contra Catalunya, sobretot en tres aspectes: l’autonòmic, el cultural i l’econòmic, documentant a bastament cadascun dels tres, i acabava expressant l’esperança que «hom no voldrà en cap manera que recolzi la felicitat, o la seguretat, o un acord passatger entre les nacions, damunt la injustícia comesa contra una d’elles». Més tard, el 4 de juny el president Irla novament es dirigí al secretari general de l’ONU informant-lo de detencions, maltractes i tortures que patien les persones que defensaven ideals democràtics. La resolució de l’ONU del desembre del 1946 era certament condemnatòria per al règim franquista però no esmentava la legitimitat republicana, sinó que únicament —i de forma genèrica— propugnava la implantació de la democràcia a Espanya, cosa que es podia interpretar com un cert aïllament de la política i dels polítics de l’exili. Tampoc no feia cap referència especial a les propostes catalanes i a la seva possible solució.
Portada de «Jocs Florals de la Llengua Catalana», organitzats per catalans a l'exili a Bogotà, 1945.
ECSA / G.S.
Pel que fa a les relacions amb els catalans de l’interior, es va procurar millorar-les i enfortir-les, però no va ser fàcil. La clandestinitat amb què s’havien de moure les forces opositores i el context de por i de repressió que imposava el franquisme van comportar un progressiu distanciament de les directrius que arribaven de l’exili. S’acceptava el president de la Generalitat, però es considerava que el Govern era poc representatiu i que mirava més cap al passat que no pas cap al futur. A Catalunya s’havia creat una Aliança Nacional de Forces Democràtiques —heterogènia i confusa— amb la voluntat de reagrupar els partits polítics, però la seva aproximació a la resta de forces republicanes espanyoles va aconsellar crear (al juliol del 1945) una Aliança de Partits Republicans Catalans, encapçalada per Josep Pous i Pagès, que es volia que actués en sintonia amb les directrius de l’exterior per dur a terme una actuació antifranquista pròpiament catalana. Amb l’entrada del Moviment Socialista de Catalunya i el Front Nacional de Catalunya —crítics amb el Govern català a l’exili— en aquesta aliança de partits, va sorgir el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, presidit per Josep Pous i Pagès. En un principi la seva creació va ser ben vista des de França, i així consta en les Actes del Consell de la Presidència de la Generalitat, que en la sessió del 14 de gener de 1946 encoratjà la seva constitució tot i matisar ja que «la resistència catalana no ha d’organitzar-se parcialment i ha d’estar articulada a l’autoritat del Govern de la Generalitat». No va ser així, i el Consell Nacional de la Democràcia Catalana va evolucionar fins a considerar-se el representant directe de la Generalitat a l’interior, sense ni tan sols haver consultat el president Irla.
La fràgil oposició antifranquista apareixia així dividida i confusa. És cert que molts consideraven que la dinàmica de l’exili i la de l’interior eren distintes, però també era creença de la majoria que calia reconèixer la legitimitat del president de Catalunya com a símbol d’unitat i de continuïtat dels drets dels catalans. Sobre aquesta base i amb la voluntat de connectar amb la realitat de l’interior i també de donar a conèixer les actuacions del Govern, Josep Irla va procurar endegar una presència representativa i eficaç dins de Catalunya, amb l’objectiu de no perdre la iniciativa.
L’1 de febrer de 1947 es féu pública una declaració del Govern català que reflectia la seva posició davant els problemes nacionals i internacionals; un dels punts deia: «La preocupació cabdal del govern es gira cap als catalans de dintre Catalunya. Propòsit del govern ha estat sempre el contacte cada vegada més íntim i eficaç amb les forces polítiques i socials, amb tots els patriotes de l’interior […]. Voldríem que les forces catalanes de la resistència es veiessin aplegades en un organisme representatiu nacional sota l’autoritat del Govern de Catalunya.» La idea es concretà aviat amb la designació d’un representant de la Generalitat a Catalunya. Aquesta mena de delegació fou obra de Pere Puig i Jaume Serra i Gasulla, i aviat posà en marxa un «Butlletí d’Informació de la Generalitat» amb l’objectiu de donar a conèixer les actuacions de la Generalitat a l’interior del país. També a partir d’aleshores el Govern català o el seu president van anar publicant una sèrie de notes i declaracions que explicaven la seva posició davant els esdeveniments polítics espanyols. Al maig del 1947 es va denunciar el que semblava un apropament entre Joan de Borbó i el general Franco prescindint de la voluntat popular; al juliol del mateix any, davant del referèndum sobre la llei de Successió, Josep Irla, en unes declaracions a Ràdio París, va demanar l’abstenció activa de tots els catalans; l’11 de setembre va deixar sentir novament la seva veu per doldre’s de la separació imposada: «separats els qui viuen a Catalunya i els qui hi voldrien viure i no poden.» Hi havia, doncs, una voluntat clara de fer-se present i d’anar orientant una política unitària.
No es va aconseguir, tanmateix, captar les persones del Comitè Pous i Pagès, amb el qual es va viure un constant enfrontament. Així, problemes de pressupost, de comunicacions i de seguretat amb els enllaços, a més de l’activitat de la policia franquista amb els consegüents empresonaments, la insolidaritat internacional i la diferent evolució dels catalans de dins i de fora de Catalunya, van comportar un afebliment dels lligams entre exili i interior, i que cada vegada més l’embrionària resistència antifranquista fos protagonitzada per grups i generacions noves deslligades de França i Amèrica.
Un altre front en què es va intentar treballar fou el dels catalans a Amèrica. Amb aquesta intenció, el 6 de juny de 1947 el president Irla va adreçar una comunicació a les entitats catalanes exposant els criteris bàsics del Govern de la Generalitat i demanant alhora suggeriments i idees per tal de fer més eficaç aquesta relació. Es tractava de fer-se present i de col·laborar en la formació d’una Federació d’Entitats Catalanes d’Amèrica que s’estava gestant. La crisi del Govern català va paralitzar el projecte, que no fou revitalitzat fins el 1950, any en què el president va decidir crear les Delegacions Catalanes d’Amèrica, amb caràcter oficial i amb la missió de servir d’enllaç i de representació de la presidència en aquelles terres, a més de fomentar la cultura i la personalitat catalanes.
En el balanç d’aquest Govern cal fer referència també a la seva tasca social i la creació dels Serveis d’Ajut. Malgrat el temps transcorregut des de l’entrada a França, la situació d’alguns catalans malalts, ferits, desvalguts i en la indigència econòmica més extrema, era tan dramàtica com increïble. La dedicació de la Generalitat, amb la col·laboració de les comunitats americanes, va poder resoldre els casos més dolorosos, tal com es reflecteix en un informe dels esmentats Serveis d’Ajut del març del 1947.
Finalment, en el camp cultural, a part de procurar la subsistència de la llengua i de la cultura enmig d’un contextindiferent o fins i tot hostil, mitjançant cursos de catalàdirigits per Pompeu Fabra, o la potenciació i organització d’actes d’homenatge o culturals com la Setmana d’Estudis Catalans a França, va intentar reprendre la publicació de la «Revista de Catalunya» i editar un «Butlletí d’Informació» que va aparèixer amb notable regularitat.
Els anys 1946-47 van ser actius, dinàmics i esperançats. El Govern de la Generalitat va procurar ser present en molts terrenys per tal de fer evident la seva necessitat i la seva especificitat. Es volia deixar patent la continuïtat d’un poder polític autonòmic per no confondre’s ni quedar diluït dins del conjunt de l’exili republicà espanyol. Es va voler dur a terme una política pròpiament catalana i subvenir a les necessitats assistencials i culturals per tal de mantenir o enfortir una cohesió entre els catalans expatriats. En definitiva, es defensava una parcel·la de poder que s’exercia sobre uns ciutadans que l’havien reivindicat i aconseguit quan gaudien d’un règim de llibertat. Territorialment Catalunya era dins d’Espanya, però políticament la Catalunya legítima i lliure era la que s’esforçava a subsistir a l’exili. Aquest fou un dels principis als quals no es va voler renunciar.
Però cap al 1948 el panorama polític europeu presentava un aspecte força diferent, i, si abans l’esperança d’un retorn proper era possible i versemblant, ara es constatava la consolidació del règim franquista i la creixent insolidaritat dels països demòcrates. Tot això comportà una certa inoperància del Govern de la Generalitat, al qual tampoc no van faltar problemes i dissensions internes. A les ja conegudes divergències entre alguns consellers d’ERC i el del PSUC, o entre aquest i el socialista, s’hi poden sumar la marxa de Pi i Sunyer cap a Montevideo per raons de feina (novembre del 1947), la renúncia de Manuel Serra i Moret (desembre del 1947), les crítiques cada vegada més radicals del Comitè Pous i Pagès contra aquest Govern, la reducció de més del 65% dels ajuts econòmics que provenien del Govern de la República…, tot plegat va portar el president Irla a dissoldre aquest primer i únic Govern de la Generalitat a l’exili, el 24 de gener de 1948. En la nota en què ho feia públic declarava que havia procurat «ésser tothora un factor d’unió enmig de la diversitat i el símbol d’una tradició que està per damunt dels episodis», però que havia pres aquesta decisió «davant de l’estat actual de les relacions entre les diverses forces polítiques i sindicals catalanes i tenint en compte la necessitat ineludible de prosseguir sense treva la tasca que el destí ens imposa». Per tant, si la vida del Govern s’havia acabat, l’obra de la Generalitat havia de continuar sense cap interrupció, i afegia encara que no renunciava a constituir un nou govern tan aviat com les circumstàncies li ho permetessin.
Les tensions entre partits no van desaparèixer, tot al contrari, i no es va formar cap nou govern, però per no interrompre la tasca de la Generalitat es va crear una Secretaria General de la Presidència, que passà a ocupar Víctor Torres i Perenya. Es va garantir la continuïtat institucional amb una mínima infraestructura. El poder quedava representat en una única persona, Josep Irla, que el 1948 va complir setanta-dos anys. Fou a partir d’aquell moment que començà a aparèixer en un primer pla el secretari general d’ERC Josep Tarradellas, que fins llavors havia estat en un segon terme, sense ocupar cap càrrec institucional i dedicant-se plenament, encara que no únicament, a les tasques del partit.
De fet, les possibilitats d’una actuació política eficaç anaven desapareixent; els àmbits on es podia incidir eren cada vegada més limitats i els recursos econòmics pràcticament inexistents. Al final del 1948 els acomptes reintegrables procedents del Govern de la República van quedar reduïts a un nivell simbòlic, i desaparegueren del tot a l’octubre del 1949. El 21 de setembre de 1950, Josep Irla escriví a Tarradellas una carta en la qual, de manera detallada, explicava que el Govern de la República devia a la Generalitat 1 100 000 francs, com a resultat del romanent del deute del Govern Albornoz i de no haver cobrat cap mensualitat l’any 1950, mentre que a mitjan 1951 el deute global reconegut del Govern de la Generalitat era de més d’1 675 000 francs.
A les acaballes del 1948, el president Irla es queixava de la «indiferència i insensibilitat» que trobava arreu, i la tasca de la Generalitat es va decantar preferentment cap als Serveis de Cultura, Socials i d’Ajut. A l’octubre del 1949, Víctor Torres va presentar un informe on detallava l’obra feta des de la dissolució del Govern. Es partia de tres principis bàsics: servei als interessos nacionals de Catalunya, neutralitat davant les lluites partidistes i continuïtat de l’obra endegada per la Generalitat. Es van haver de reorganitzar tots els serveis (eufemisme que amaga la pràctica desaparició de la majoria i la seva inclusió en les competències de la Secretaria General), i malgrat tot es va poder treballar en els Serveis Socials en col·laboració amb centres francesos, amb la qual cosa s’aconseguiren llocs de treball, promoció professional a partir de cursos nocturns i ajuts humanitaris; d’altra banda, els Serveis Socials encara van haver d’oferir als refugiats (sobretot als mutilats, invàlids o persones de més de seixanta anys) productes tan bàsics com civada per a sopa, conserves, peix, formatge, llenties, o peces de roba; els Serveis de Cultura oferien cursos de català per correspondència, beques, suport a edicions i actes culturals. Es potencià també el Servei Català d’Informacions amb la intenció de constituir un extens arxiu de premsa, i com a oficina de propaganda a l’exterior i també per a millorar les relacions amb els catalans de l’interior mitjançant un «Butlletí d’Informació»; tampoc no va descuidar fer-se present en els organismes internacionals en la mesura que fos possible.
Per a Josep Irla, la mort de Pompeu Fabra el dia de Nadal del 1948 fou un cop fort, però ho fou més la desaparició d’Antoni Rovira i Virgili menys d’un any després, el 5 de desembre de 1949, a Perpinyà. El fet va provocar una sèrie de tensions i enfrontaments a causa del càrrec que ocupava de president interí del Parlament de Catalunya. El vicepresident segon era Manuel Serra i Moret, i semblava que legalment i de manera automàtica aquest havia de passar-ne a ocupar la presidència. En aquells moments Serra i Moret detenia el càrrec de ministre en el Govern republicà presidit per Álvaro de Albornoz; no hi havia res establert sobre incompatibilitats entre ambdós càrrecs, en tot cas només raons d’«estètica política» (de fet fou aquest Govern el qui es va negar a garantir l’ajut econòmic promès a la Generalitat). Amb tot, en la carta que Serra va enviar a Irla notificant-li la seva voluntat d’accedir a la presidència del Parlament, li comunicava també la seva decisió de dimitir el càrrec de ministre del Govern republicà.
El president Irla, tot i reconèixer el dret de Serra i Moret a aquesta continuïtat automàtica (en una carta del 4 d’abril de 1950 a Víctor Torres li deia «no puc prescindir dels drets que li concedeix l’Estatut, per altra part hi ha l’actitud dels diputats, si bé el vostre pare i Pi entenen que ha d’acceptar-se la fatalitat»), va creure que això era una qüestió que havia de resoldre el poder legislatiu, és a dir, els diputats al Parlament. Qui sí que va prendre des del començament una actitud resolta i decididament en contra fou Josep Tarradellas, oficialment en tant que membre de la Diputació Permanent. Fou ell qui contestà la carta adreçada al president Irla argumentant que en acceptar el càrrec de ministre havia dimitit implícitament el càrrec de vicepresident, acusant-lo d’insolidari respecte a les institucions catalanes i de deixar-se portar únicament per ambició personal. El que de fetcostava d’acceptar era que un socialista pogués arribar a presidir el Parlament o, eventualment, la Generalitat, menystenint l’hegemonia d’ERC en aquestes institucions, encara que també Joan Comorera i d’altres no pertanyents a ERC s’hi van manifestar en contra. La qüestió no va quedar oficialment resolta i Serra i Moret no va prendre mai possessió del càrrec, però el 1953 adreçava un missatge als catalans com a president del Parlament amb motiu de l’11 de setembre, i fins i tot, al maig del 1954, un altre «al poble de Catalunya i als catalans a l’exili» com a president de la Generalitat.
La cultura era encara una manifestació que unia tots els catalans i això va permetre els anys cinquanta el retrobament de dos vells amics, Josep Irla i Pau Casals. A Prada, amb motiu de la clausura del festival Bach del 1950, als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Perpinyà i en altres ocasions, es va poder comprovar l’amistat i l’admiració mútua que existia entre aquests dos vells resistents.
El 1951, en la vaga de tramvies a Barcelona, el president Irla va veure una ocasió per a promoure un moviment de rebuig internacional i manifestar una postura de suport als catalans de l’interior, per la qual cosa va enviar un missatge a l’ONU reclamant l’ajut per al restabliment de la democràcia a Espanya i denunciant el règim franquista, es va posar en contacte amb la premsa internacional per explicar la situació de Catalunya i va enviar missatges d’encoratjament als vaguistes de l’interior. També, conjuntament amb el president de la República, el de les Corts i el del Govern republicà, va publicar un comunicat adreçat a les Nacions Unides i a l’opinió internacional solidaritzant-se amb el poble de Catalunya, acusant el franquisme i reclamant la col·laboració dels estats democràtics. La nota va ser signada també per més de cent cinquanta personalitats de Catalunya i Espanya, però la política internacional ja havia decidit ignorar els republicans i tolerar el règim franquista en benefici propi. Una altra nota fou enviada al secretari general de l’ONU el 6 de juliol de 1953 amb motiu de l’arribada d’ambaixadors a Madrid. S’hi deia que res no havia canviat en el règim franquista per fer variar la posició internacional i es demanava l’ajut necessari per a crear a Espanya una situació democràtica que fes possible una consulta popular. Tanmateix, com ja s’ha assenyalat, els exiliats espanyols foren una de les primeres víctimes de la guerra freda, i és que a l’entorn del 1950 l’exili va perdre pes i influència tant a l’interior de Catalunya com a la resta d’Europa.
Per aquesta època Josep Irla estava molt delicat de salut i en una situació que només havia d’empitjorar els anys següents. Els problemes de tota mena que havia viscut l’havien abocat a una decadència que es reflecteix sovint en la seva correspondència. El 1951, a l’edat de setanta-cinc anys, s’havia traslladat a Fréjus-Plage, però mantenia la fàbrica a Cogolin, cosa que l’obligava a desplaçaments quasi diaris. A la congestió pulmonar que patia s’hi va afegir un excés de colesterol i un estat general de feblesa que li afectà també el cor, i tot plegat limità la seva mobilitat. Tampoc la situació familiar no era gaire positiva, amb la greu malaltia de la seva esposa Florència i unes condicions econòmiques que també anaven empitjorant. No van faltar veus aleshores que plantejaven la desaparició de la Generalitat i cloure així tota una etapa política. Josep Irla va reaccionar decididament a favor de la continuïtat de la institució i el manteniment del prestigi d’aquesta per damunt de tot. Per tirar endavant aquesta idea no havia perdut ni la moral ni el coratge, tal com deia en una carta a Víctor Torres.
En aquesta situació, Josep Tarradellas apareix sovint representant el president o actuant en nom seu a París. De fet, el 1950 Tarradellas ja s’hi havia ofert per a representar-lo davant les institucions republicanes, i al final del 1952 fou Josep Irla qui li va demanar que exercís les funcions executives de la presidència, proposta que Tarradellas no vaacceptar. Preocupat per la imatge d’una Generalitat paralitzada o decandida, va pensar en la formació d’un consell consultiu o un organisme semblant que, sense arribar a ser un govern, tingués una important significació i estigués integrat per personalitats catalanes de diverses tendències polítiques amb voluntat d’unitat i de potenciar la representativitat de la Generalitat. La iniciativa no va prosperar per la falta de col·laboració política i novament va insistir prop de Josep Tarradellas perquè assumís la delegació de les funcions executives i s’encarregués de la creació d’un Consell de Catalunya. Era el juliol del 1953 i en aquesta ocasió va trobar una receptivitat més gran. Malgrat tot, el secretari general d’ERC va voler-ho consultar amb Carles Pi i Sunyer. La resposta d’aquest des de Caracas (del 30 de juliol de 1953) fou negativa, argumentant que abans de nomenar un conseller primer unipersonal calia iniciar contactes per formar un consell amplament representatiu. En un altre esforç per a reconduir la política catalana a redós de la institució, a l’agost del 1953 Josep Irla encarregà a Carles Pi i Sunyer la constitució d’un Consell de Catalunya. Pi va manifestar moltes reserves sobre l’oportunitat de constituir el Consell, sobre el seu caràcter i representativitat, sobre l’èxit de les gestions i sobre la confusió o enfrontament que podria sorgir amb el Consell Nacional de Catalunya a Mèxic, creat recentment, motius pels quals no volgué acceptar-ne la presidència ja que creia que, per a poder ser veritablement integrador, havia de recaure en una persona «sense tanta significació política com és la meva»; malgrat tot va iniciar les consultes, però les respostes que obtingué foren ambigües i contradictòries. Al final de l’any, Josep Irla, en una carta a Josep Tarradellas, li manifestà la seva preocupació perquè el temps anava passant i el seu prestigi i el de la Generalitat disminuint, per la qual cosa, concloïa, «cal una decisió per mantenir la Institució amb la dignitat que li correspon».
El 3 d’abril de 1954, Pi i Sunyer escrivia al president informant-lo que les seves gestions no donaven el resultat desitjat i expressant més dubtes: «No sé encara —deia— si podrà constituir-se un Consell amb gent de prou prestigi perquè tingui la necessària autoritat moral.» Poc després, el 21 d’abril de 1954, Josep Irla signà a París dos decrets importants i polèmics, encaminats a regular la successió a la presidència de la Generalitat, que intentaven omplir el buit legal d’uns textos que de cap manera podien preveure els esdeveniments anormals i complexos que s’havien produït. No es té notícia que a l’hora de redactar-los hagués consultat els diversos partits polítics, els diputats del Parlament o les organitzacions sindicals, tal com havia estat sempre el seu capteniment. Tampoc no era propi de la manera de fer de Josep Irla prescindir totalment de la legislació vigent i no distingir entre les disposicions susceptibles de ser aplicades i aquelles altres d’execució difícil o impossible a causa de l’exili, i d’aquestes fer-ne una lectura possibilista, procurant ser respectuós amb l’esperit de l’Estatut interior. Ja s’ha esmentat la seva situació personal, que pot explicar una certa pressa i un cert grau d’improvisació pel que fa al contingut dels decrets; tanmateix no deixen de ser sorprenents amb relació al tarannà del seu autor nominal, a banda d’una més que dubtosa legalitat tot i que se’ls va qualificar d’«ordenança de necessitat».
El primer dels decrets, «redactat amb el desig d’assegurar en tota circumstància la continuïtat de les Institucions de Catalunya», instituïa el càrrec de conseller primer de la Generalitat de Catalunya, al qual delegava les funcions executives inherents a la presidència, i nomenava Josep Tarradellas per a exercir-lo. En el segon, «Davant la possibilitat que es pugui produir la vacant de la Presidència de la Generalitat», regulava la successió creant un Consell de Catalunya presidit per Josep Tarradellas, n’establia la composició i li encomanava l’elecció d’un nou president de la Generalitat que exerciria interinament les seves funcions fins que Catalunya recobrés la seva sobirania nacional. Hi ha en aquests decrets un desig de facilitar la continuïtat de la presidència de la Generalitat i una clara aposta a favor de Josep Tarradellas, el principal, sinó únic, beneficiat pels decrets. En molts sectors van ser rebuts amb una notable polèmica sorgida arran de la seva qüestionable validesa jurídica i de l’oblit del paper que havia de tenir el Parlament de Catalunya.
Al cap de pocs dies, el 7 de maig de 1954, Josep Irla dimití la presidència de la Generalitat i ho féu adreçant una carta al conseller primer, Josep Tarradellas, en la qual, després de repassar els últims fets, deia: «És per aquest motiu [el fracàs de Pi i Sunyer de constituir un consell] que vaig creure convenient d’establir els decrets de data 21 d’abril que institueixen el càrrec de Conseller Primer de la Generalitat i un Consell de Catalunya cridat a procedir per elecció, en cas de vacant, la Presidència de la Generalitat. / D’aleshores ençà, el meu estat de salut ha anat agreujant-se progressivament i m’interdeix, avui, l’exercici de qualsevulga de les funcions que constitucionalment em pertoquen. / Per totes les consideracions damunt dites, em veig obligat a renunciar a la Presidència de la Generalitat i a demanar-vos que, d’acord amb el Secretari Primer del Parlament de Catalunya —a qui us prego de donar compte de la present comunicació— siguin preses totes les disposicions necessàries per tal que entri en vigor el Decret que institueix el Consell de Catalunya en el cas de quedar vacant la Presidència de la Generalitat. / Us prego que vulgueu acceptar el meu profund agraïment per la lleial col·laboració que en tot moment he trobat en vós. / Amb l’amistat de sempre us abraça el vostre amic. / El President, J. Irla.»
L’endemà, 8 de maig, Josep Tarradellas comunicava haver rebut la carta, li expressava el seu reconeixement per la lleialtat i els sacrificis amb què havia servit la institució catalana i li feia saber que havia iniciat les gestions per tal d’aplicar les mesures previstes en els decrets citats. Un grup de diputats encapçalats pel mateix Tarradellas van proposar a Pau Casals que acceptés la presidència de la Generalitat, però aquest va refusar en un telegrama creient que el seu deure era «restar al marge de tota representació política que fatalment disminuiria eficàcia de la de caràcter independent i espiritual que cal reservar avui més que mai per quan sigui hora». El 26 de juliol es reuní el Consell de Catalunya a l’ambaixada de Mèxic, habilitada com a territori de jurisdicció catalana, i decidí designar candidat a la presidència Josep Tarradellas, que fou elegit president de la Generalitat el 5 d’agost de 1954. Amb data de 16 d’agost de 1954 es féu públic un decret signat pel «President interí de la Generalitat de Catalunya» amb un article únic que deia: «És proclamat President de la Generalitat de Catalunya el Molt Honorable Senyor Josep Tarradellas i Joan» i afegia: «Per tant s’espera i demana a tots els catalans i als ciutadans que per veïnatge tinguin la condició de ciutadans de Catalunya que, fins i tant que el poble no recobri la plenitud de la seva llibertat política, reconeguin el President elegit pels diputats del darrer Parlament Català, com a legítim representant de les Institucions Catalanes, per mitjà de les quals Catalunya reivindica l’exercici de la seva sobirania». El 25 d’agost Tarradellas escrivia a Josep Irla: «En prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat de Catalunya, us he de dir ben sincerament que en la meva actuació tindré ben present l’exemple de la vostra vida al servei de Catalunya, i la vostra actuació patriòtica i plena de seny, que sempre heu mantingut.»
A punt de complir setanta-vuit anys intensament viscuts, acabava la vida política de Josep Irla. Finalitzava així la seva llarga interinitat presidencial exercida amb honestedat, fidelitat i abnegació, i podia ben enorgullir-se que, malgrat els encerts i errors propis de tota actuació política, la seva presidència havia estat discutida per ben pocs i respectada per tothom.
Perfil humà i polític de Josep Irla
Potser pel seu origen o per la seva autoformació, el cert és que fou sempre una persona senzilla, una mica sorruda però de conversa amable, sincera i prudent en el parlar i amb una especial capacitat per a escoltar. Amb una gran vocació política però una limitada ambició de poder, fou un home discret i poc donat a la intriga política. Amb motiu dels setanta anys de Josep Irla, Josep Carner —que el va conèixer molt personalment— va publicar un article en el qual en repassava breument la biografia i on es pot llegir: «Josep Irla ve del poble, no pas per eixir-se’n, sinó per no desolidaritzar-se’n mai; no pas per servir-se’n, sinó per elevar-lo conjuntament amb ell. Per conduir-lo sense segon propòsit, per encoratjar-lo sense demagògia. […] El seu temperament afirmatiu i constructor en l’autèntic exercici polític, el seu do de guanyar la confiança pública i complir els deures que comporta amb seny i ardidesa, el seu invencible amor de l’ideal humà i català, combinat amb la cura de la precaució útil i el sentit realista, ens asseguren que la dedicació de Josep Irla al bé col·lectiu és de la millor mena, de la mena invaluable en qualsevol país», destacant-ne com a característiques permanents les següents: «lleialtat, integritat, seny i decisió». Prescindint, si es vol, del to laudatori, els trets que apunta Josep Carner defineixen força bé el capteniment del personatge.
Òbviament, no tot en ell van ser encerts; va ser discutida la seva actuació com a president del Parlament en el moment d’organitzar la sortida cap a França; no sempre va saber fer valer els drets de Catalunya davant el Govern republicà, ni es va saber imposar en algunes ocasions —en altres sí— als criteris del grup d’ERC del sud de França; cap al final de la seva vida no va saber evitar alguna ingerència en actuacions que eren d’exclusiva responsabilitat seva, i en els decrets successoris va menystenir excessivament institucions i preceptes de manera innecessària. Això i més es pot atribuir a Josep Irla, però no arriba a enfosquir la seva trajectòria responsable, noble i efectiva.
Hom ha destacat la seva actuació coherent amb els principis de caràcter progressista que sempre va defensar i que eren els de catalanitat, republicanisme, federalisme i democràcia, amb una accentuada sensibilitat social, una opció que avui dia es podria qualificar ben bé d’esquerres i moderna. Home d’idees clares, de poques paraules i de seny extraordinari, inspirava confiança en tots els qui l’envoltaven. Pere Mas i Perera, en un article publicat en «Pont Blau» (Mèxic) a l’abril del 1959, feia aquest paral·lelisme: «Gosaria dir que si el president Macià és la fe indeclinable, si el president Companys és la dignitat rebel, el president Irla és l’esperit democràtic, conciliador i constructiu.»
No fou una persona brillant, sempre situat en una segona fila, però eficaç i seriós; mereixedor de confiança per part dels qui el van conèixer de prop, fou considerat un gestor resolutiu, tret que es confirma tant amb la seva prosperitat personal a Sant Feliu com en els diferents càrrecs que va ocupar. Polític no urbà, municipalista, reclòs en el seu treball, va arribar als llocs de més prestigi i responsabilitat empès més pels altres que per voluntat pròpia. Li va tocar viure uns anys difícils, compromesos, tan durs com poc brillants i sovint ho va fer en solitud o envoltat d’una destacable insolidaritat. Va treballar no per aconseguir una reputació personal ni en favor d’un únic partit, sinó cercant un consens o una unitat política que ni les circumstàncies ni la voluntat d’alguns no van fer possible. I ho va subordinar tot, personalment i políticament, a la defensa del prestigi, la dignitat i la continuïtat de la Generalitat de Catalunya.
Els últims anys ja no l’acompanyava «aquell tossut optimisme d’home bo», però va seguir treballant amb constància, sense deixar-se vèncer per la desesperança. Home fidel a la família, al treball, a Catalunya, ho vivia tot intensament però de manera reservada, sense exterioritzar-ho gaire. I sempre amb una gran generositat tant personal com econòmica, per això va arribar al final, tal com ell deia, «Vell, malalt i pobre». Carles Pi i Sunyer, que tant hi va col·laborar, recull aquest aspecte en les seves Memòries: «Quant al president Irla, era un home de posició benestant, que a França posà un petit negoci de taps de suro a Cogolin, i que en la presidència de la Generalitat posà molts més diners dels que en va treure, ço que contribuí a arruïnar-lo.»
En els moments clau va demostrar sempre un evident coratge cívic i va actuar sempre amb prudència, discreció i modèstia. La seva fermesa va evitar la ruptura de la continuïtat de la màxima institució catalana. Fou un home permanentment al servei del país, però no interessadament o amb condicions sinó amb conviccions. Res no va ser fàcil al llarg de l’exili i és que no hi havia ni poder ni honors per repartir.
Després de la seva dimissió, Josep Irla va viure primer a Fréjus i després als afores de Sant Rafèu, en una casa que anomenarien Villa Catalunya, en companyia de la seva afillada Encarnació Pijoan i el marit d’aquesta, Joan Ginesta. Apartat de tot protagonisme polític, es va recloure en la vida familiar, però el 18 de febrer de 1955 morí la seva esposa Florència, succés que el va afectar molt. Amb aquesta mort la soledat es va fer present d’una manera molt punyent en la vida de Josep Irla, la salut del qual continuava essent delicada.
Una mica oblidat de tothom, aquests anys foren tristos i silenciosos, malgrat algunes visites dels amics més propers i la correspondència que mantenia regularment. Va començar a redactar les seves memòries que adreçava «Als meus amics del districte de la Bisbal» (en una carta a Josep Tarradellas les qualificava de «testament bisbalenc»), tornant a sorgir així, després d’un tan llarg periple, l’home que sempre havia estat: el polític empordanès arrelat a una terra i a uns homes amb els quals se sentia profundament compenetrat. I més enllà d’això, la situació de Catalunya i del món li ombrejaren la tranquil·litat d’aquests últims anys, tal com ho expressa amb una «desesperada esperança» en una carta adreçada a Felip Calvet: «El sacrifici de tota la vida ha estat estèril, hem lluitat per una justícia i una democràcia en el món que no existeixen […]. Però malgrat tot, pel que es refereix a Catalunya confio que, en arribar a la seva maduresa la joventut catalana, en recollir els sacrificis dels seus homes del passat, lluitarà perquè la nostra pàtria sigui rica i plena, com mereix i tenen dret els catalans.»
Josep Irla va morir el divendres 19 de setembre de 1958, prop de complir els vuitanta-dos anys. El ressò que va tenir la seva mort i el dol que la va acompanyar testimonien el respecte i l’afecte que havia aconseguit.
L’austera dignitat amb què va exercir «la representació sobirana dels catalans lliures» i el seu esperit de sacrifici, tant durant l’exili com abans, constitueixen un digne exemple de fermesa catalanista i republicana encara indiscutibles.
Poder dir, com a resum, que la seva biografia ens reconcilia amb l’ètica política, no es pot considerar una aportació intranscendent ni insignificant.