Les plantes del nostre entorn

Els cicles vitals de les plantes

En biologia es parla de cicle vital per a referir-se a la història vital d’un individu, des del seu naixement, com a conseqüència d’un procés reproductiu, fins al següent procés reproductiu. Per a una planta superior, les fases principals del cicle vital es poden esquematitzar així: fecundació de l’òvul - desenvolupament i maduració de la llavor - germinació de la llavor - desenvolupament de l’aparell vegetatiu (les arrels, les tiges i les fulles) - floració - fecundació (a "El món dels vegetals", es fa una descripció completa de les fases del cicle vital de les plantes en general).

Plantes anuals, biennals i perennes

El cicle vital bàsic de les plantes superiors que hem esbossat abans presenta nombroses variants. Segons la durada d’aquest cicle, les plantes terrestres se solen dividir en tres categories: anuals, biennals i perennes. S’anomenen plantes anuals les que desenvolupen el seu cicle vegetatiu complet en un any, o sovint en tan sols una o dues estacions, després de les quals moren. És el cicle típic de moltíssimes plantes herbàcies, tant monocotiledònies com dicotiledònies. En la majoria de les espècies la llavor germina al començament de la primavera; després segueix un període de creixement ràpid de l’aparell vegetatiu, que finalitza quan comença el procés reproductor. La planta floreix, els fruits i les llavors maduren i finalment la planta mor, exhaurida per l’esforç reproductor. El pas de la fase vegetativa a la reproductora mobilitza totes les energies de la planta. Ara tots els productes de la fotosíntesi que havien estat elaborats en excés respecte de les necessitats del moment són "invertits" en les flors i els fruits.

Donar una llista de les plantes anuals seria molt llarg, encara que ens limitéssim a les més habituals. Diguem que pertanyen a aquest grup bona part de les plantes herbàcies conreades als camps i als horts: tots els cereals, les lleguminoses, el gira-sol (Helianthus annuus), la carbassa i els carbassons (Curcubita), l’enciam (Lactuca sativa), la tomaquera (Lycopersicon esculentum), l’alberginiera (Solanum melongena), la pebrotera (Capsicum annuum), etc. Un cop aquestes plantes han donat fruit, el seu aparell vegetatiu deixa de ser una nosa i l’any següent es poden tornar a sembrar.

Les plantes biennals, tal com el seu nom indica, viuen dos anys. Durant el primer any del seu cicle vital només desenvolupen l’aparell vegetatiu i no floreixen. Cap al final del bon temps, la planta comença a acumular reserves en un òrgan subterrani (generalment l’arrel principal engruixida). A l’hivern, la part aèria mor, però la part subterrània sobreviu i també sobreviuen una o més gemmes arran del sòl, ben protegides per les restes de la tija i les fulles mortes de l’any anterior. Al començament de la primavera següent, aquestes gemmes es tornen a despertar i poden formar una nova part aèria gràcies a les reserves acumulades sota terra.

El segon any de vida és destinat majoritàriament a la fase reproductora. Com fan les plantes de cicle anual, la planta biennal "inverteix" totes les seves energies en la floració i el procés de donar fruit i, un cop les llavors són madures, mor. El seu cicle és, doncs, molt semblant al de les plantes anuals, amb l’única diferència que entre la fase vegetativa i la reproductora passa un hivern sencer. Són exemples típics de plantes biennals la pastanaga (Daucus carota) i la bleda-rave (Beta vulgaris).

Les plantes que viuen més de dos anys s’anomenen plantes perennes. La longevitat pot ser molt variable, des d’uns quants anys fins a dècades o segles. Hi ha espècies excepcionalment longeves. Es considera que els esfagnes (Sphagnum), molses típiques de les torberes, poden créixer durant milers d’anys i n’hi ha que fins i tot es remunten al final de l’última glaciació (fa 10 000-8 000 anys).

A diferència de les plantes anuals o les biennals, les plantes perennes no tenen una sola fase de reproducció, sinó que donen flors i fruits diverses vegades al llarg de la vida, sovint fins i tot cada any. En aquest cas, evidentment, l’esforç de la reproducció no causa la mort de la planta. Són perennes totes les plantes llenyoses, de l’arbre més majestuós al matoll més minúscul.

Però també ho són moltes plantes herbàcies, que, com les biennals, sovint tenen uns òrgans subterranis especials (bulbs, tubercles, rizomes...) en els quals acumulen les reserves que els permeten tornar a créixer cada any. Com a exemples de plantes herbàcies perennes podem esmentar les prímules (Primula), la maduixa (Fragaria vesca), les violes (Viola), les dàlies (Dahlia), les tulipes (Tulipa), els ranuncles (Ranunculus) i la belladona (Atropa belladona).

Per a les plantes, quin cicle és més favorable: l’anual (o biennal) o el perenne? A primer cop d’ull pot semblar millor el cicle vital de les plantes perennes. Però, en estudiar l’evolució dels principals grups de plantes superiors, queda palès que les anuals han estat clarament afavorides.

En efecte, entre els grups que es consideren més evolucionats predominen les espècies anuals, mentre que en els més primitius abunden les perennes. Un exemple: les gramínies, que són una família molt evolucionada, comprenen nombroses espècies anuals, mentre que les gimnospermes, que són un dels grups més primitius de plantes terrestres, inclouen exclusivament espècies perennes.

El motiu d’aquest grau superior d’evolució de les plantes anuals rau en la brevetat del seu cicle vital, que permet una successió ràpida de generacions, una cada any. Això fa possible l’aparició freqüent d’individus dotats de característiques noves. El medi seleccionarà després els individus més adaptats per a sobreviure. Així, doncs, cicle vital curt vol dir evolució ràpida i adaptació ràpida al medi.

Per tot el que hem dit, el cicle anual semblaria, doncs, el més favorable. Però, en determinats medis, el cicle perenne pot ser privilegiat. A la muntanya, per exemple, les espècies perennes prevalen sobre les anuals, i com més augmenta l’altitud, més clar és aquest predomini. El predomini de les espècies perennes al medi alpí és fàcilment explicable. En efecte, el clima d’alta muntanya és molt sever i està subjecte a canvis bruscs de temperatura. A l’estiu també pot nevar i la temperatura pot davallar de cop fins a valors sota zero. Si es produeix un daltabaix meteorològic d’aquesta mena durant la floració d’una certa espècie, és possible que no en sobrevisqui cap flor de tota la població (les flors són òrgans molt delicats). La mort de totes les flors significa que aquell any no hi haurà cap fruit ni cap llavor. Si la planta és perenne, el problema no és tan greu, perquè sempre podrà florir l’any següent. Però per a la planta anual és una derrota; n’hi ha prou amb una floració fracassada per a condemnar tota una població sencera a l’extinció. Així doncs, per a sobreviure en un medi tan desfavorable, la planta ha d’estar preparada per a poder superar l’hivern.

L’arbre i les estacions

Després d’haver fet una ullada ràpida als diversos cicles vitals de les plantes, examinarem amb una mica més de detall el comportament d’un arbre durant les diferents estacions. Podem agafar com a exemple qualsevol arbre planifoli de clima temperat (el roure, el castanyer, el faig, l’auró, etc.). No hi ha cap altre ésser viu que reflecteixi d’una manera tan visible i tan immediata el pas de les estacions: les flors a la primavera, les fulles i els fruits a l’estiu, les fulles grogues a la tardor i les branques nues a l’hivern. Cadascuna d’aquestes imatges correspon a una gamma diferent d’activitats, una manera de viure diferent.

Comencem per la tardor. Durant aquesta estació, l’arbre es prepara per a la fase de repòs hivernal. Les reserves s’acumulen al tronc secundari, les fulles cauen, les cèl·lules meristemàtiques dels àpexs i del càmbium deixen de dividir-se i la gemma apical de totes les branques queda encaputxada durant tot l’hivern per les darreres fulles produïdes. Aquestes fulles són transformades en esquames enganxoses, que sovint estan impregnades exteriorment de substàncies resinoses, i revestides de pèls suaus per la part interior. La funció principal d’aquestes esquames (que són catafil·les) és protegir el delicat teixit meristemàtic contra la dessecació i contra les pèrdues brusques de calor de l’hivern.

Abans de caure, les fulles passen per una fase d’envelliment (la senescència) que pot durar unes quantes setmanes. La clorofil·la continguda en les fulles també és degradada i, per tant, es fan visibles determinats pigments. Ara les fulles apareixen grogues o ataronjades. Els colors tardorals de les fulles són deguts a diversos pigments: els carotenoides, les antocianines, i sovint també a altres substàncies com els tanins, que causen els tons brunencs (vegeu "Els colors de les plantes"). L’esplendor màxima d’aquesta coloració es pot veure als boscos temperats de l’Amèrica del Nord (a la costa atlàntica i a la zona dels Grans Llacs), formats majoritàriament per aurons (Acer). Les seves fulles esdevenen d’un vermell viu de gran impacte estètic.

Per què cauen les fulles a la tardor? Probablement la planta posaria en perill el seu equilibri hídric si les conservés durant l’hivern. En un bon dia d’hivern, quan l’aire s’escalfa però el sòl es manté fred, les fulles podrien perdre per evaporació una gran quantitat d’aigua que les arrels no aconseguirien restituir perquè la seva capacitat d’absorció a baixes temperatures és pràcticament nul·la.

Una altra explicació de la caiguda de les fulles podria ser la delicadesa de la seva estructura. Les fulles, amb la seva gran superfície exposada al medi, no estan adaptades per a resistir el fred o un llarg període de sequera. Si no caiguessin a la tardor es moririen durant l’estació desfavorable. Les fulles perennes tenen en general un aspecte més robust que les caduques, sobretot perquè les capes externes protectores (l’epidermis i la cutícula) són més gruixudes.

Durant l’hivern, l’arbre passa per una fase de letargia en la qual el metabolisme es redueix al mínim, com passa també en una llavor seca. És increïble la resistència de certs arbres al fred. Els bedolls (Betula) sobreviuen a –40°C i algunes coníferes arriben a límits encara més baixos de temperatura. Els bedolls i les coníferes són, per aquest motiu, les plantes que viuen a les latituds més grans, a les regions subàrtiques. De tots els teixits vius d’un arbre, el més resistent al fred és el càmbium. Les gemmes florals adormides, en canvi, són particularment delicades. Els òrgans no dorments que tenen un metabolisme intens, com per exemple les fulles i les gemmes florals en vies de desenvolupament, són encara més vulnerables al fred. Això explica l’efecte destructor de les glaçades tardanes sobre els arbres fruiters.

A la primavera es reactiven els meristemes dels àpexs i del càmbium. El redespertar dels dos teixits és sincronitzat a través d’un mecanisme hormonal, de manera que les fulles noves produïdes per l’àpex s’uneixen immediatament als nous teixits conductors de la tija formats pel càmbium. El meristema apical és el primer a despertar-se (l’estímul el proporcionen l’augment de temperatura i l’allargament del dia) i tan bon punt es desperta estimula el càmbium per mitjà de "missatges hormonals". Així s’inicia la formació d’un nou anell de xilema al tronc i les branques, i comencen a sorgir noves branques laterals. Les gemmes s’obren, les catafil·les, ara inútils, cauen i deixen cicatrius ben visibles, i les fulles comencen a desenvolupar-se. Les fulles utilitzaran els productes d’hidròlisi de les reserves dipositades al tronc fins que siguin capaces d’autoabastar-se per mitjà de la fotosíntesi. El transport massiu d’aquestes substàncies (en particular els sucres) al tronc es limita normalment al final de l’hivern o al començament de la primavera.

Les fulles noves són una mica arrugades. Sovint apareixen recobertes d’una espessa pelussa, necessària per a limitar la transpiració atès que la capa impermeable de la cutícula encara no és ben desenvolupada. El verd clar de la clorofil·la encara escassa, el blanc platejat dels pèls i les tonalitats violàcies i rosades de les antocianines barrejades, originen els delicats matisos primaverals de les fulles noves.

La vida d’una fulla pot comparar-se a una pujada i una baixada. A partir del primer període de desenvolupament, la seva capacitat fotosintetitzadora augmenta ràpidament fins a assolir un màxim. Aquest màxim és visible fins i tot només mirant les plantes, ja que no hi ha cap altre període de l’any en què la vegetació sigui tan frondosa i exuberant. Però aquest màxim es manté durant poc temps. Ben aviat comença la davallada, que es prolonga tot l’estiu i es comença a precipitar al principi de la tardor.

Durant la primavera, l’activitat fotosintetitzadora de les fulles es destina al creixement: les branques i les arrels s’allarguen i es formen fulles noves. Malgrat tota la feina que representa, el creixement d’un arbre durant una estació és més lent que el de moltes plantes herbàcies. Aquestes, durant el període de creixement més intens, destinen la major part dels productes de la fotosíntesi a la formació de fulles noves. En canvi, l’arbre consumeix una bona part dels productes fotosintètics per a fer el tronc, un teixit incapaç de fotosintetitzar i que no contribuirà a la formació de matèria orgànica nova.

La fase reproductora sol tenir lloc durant la primavera. Hi ha arbres que floreixen abans que els surtin les fulles (per exemple l’om i molts arbres fruiters), i d’altres ho fan ja ben entrada l’estació vegetativa (per exemple el castanyer). Tot i que els arbres no queden esgotats per la fase reproductora com les plantes anuals o biennals, el cost de la reproducció també els és molt elevat. Els pins (Pinus) destinen a la reproducció entre el 5 i el 15% dels productes fotosintetitzats d’un any, i la pomera (Malus domestica) n’arriba a destinar fins el 35%. Això explica per què els arbres no donen fruits abundants cada any. L’alternança d’activitat reproductora més o menys intensa és molt notòria en el cas dels avets (Abies) de muntanya. Un avet es presenta carregat de pinyes cada 4 o 8 anys aproximadament, segons que el medi sigui més o menys favorable, però durant els anys intermedis les pinyes són escasses.

Plantes i estímuls ambientals

Les plantes ens demostren de moltes maneres que saben "dialogar" amb el medi, del qual reben els estímuls. Podríem dir que saben copsar-ne els "suggeriments" per a poder respondre amb "comportaments" apropiats a les diverses situacions. El més visible de tots és la successió de les fases de desenvolupament de la planta en relació amb les estacions (n’hem vist alguns exemples a "Els colors de les plantes"). És com si les plantes tinguessin una mena de calendari intern. Ara bé, si la planta apliqués sempre un mateix esquema, correria el risc de no sintonitzar amb les condicions ambientals quan les estacions meteorològiques s’avancessin o s’endarrerissin, cosa que passa sovint. Però la planta sap interpretar les variacions estacionals més significatives (per exemple la durada de les hores de llum i la temperatura). I no tan sols això, la planta també sap copsar els estímuls diaris, regulars o casuals, de natura diversa, i respondre-hi d’una manera relativament ràpida (de vegades immediata) per mitjà de moviments de les seves parts.

Estacions i desenvolupament

Moltes plantes regulen les fases del propi desenvolupament en funció de la durada del dia, millor dit, de les hores de llum que té el dia (fotoperíode, del mot grec "fotos", llum). El fenomen de la fotoperiodicitat permet a la planta sincronitzar els propis temps de desenvolupament amb els moments estacionals més propicis. Com que normalment un nombre diferent d’hores de llum també significa una temperatura ambiental diferent, la regulació fotoperiòdica i la regulació basada en la temperatura sovint se superposen. L’estímul fotoperiòdic actua a través d’un pigment, el fitocrom, que absorbeix en particular radiacions solars d’una determinada longitud d’ona, corresponent a la llum vermella.

Totes les grans etapes del cicle vital de la planta són regulades pel fotoperíode (i per la temperatura). Hi ha moltíssimes espècies de clima fred o temperat que no poden realitzar certes fases del cicle vital (per exemple la germinació de les gemmes durant la primavera, la germinació de les llavors o la floració) si la planta no ha estat exposada a una temperatura just per sobre de zero durant alguns dies. L’exposició al fred que desencadena totes aquestes activitats rep el nom de vernalització. El control exercit per la vernalització, juntament amb el del fotoperíode, fa més eficaç el calendari intern de les plantes. La necessitat d’haver de patir un "atac de fred" abans de poder florir permet a la planta tenir la seguretat que l’hivern s’ha acabat i no que està a punt de començar. Així doncs, el control doble del fotoperíode i de la vernalització fa que la planta no "confongui" la primavera amb la tardor, error que es podria donar si solament fos regulada pel fotoperíode.

Les plantes es mouen: els tropismes

Les plantes es mouen? Una resposta ràpida a aquesta pregunta seria segurament negativa. En efecte, les plantes estan fixades al sòl o a un altre substrat per les arrels, i els veritables desplaçaments (tactisme) només són possibles per a alguns elements que es poden moure lliurement, com les espores i les cèl·lules sexuals. En realitat, les plantes estan capacitades per a moure’s, per bé que d’una manera limitada. Els exemples d’aquests moviments són tan comuns, que de ben segur tots hem tingut ocasió d’observar-los (o d’observar-ne les conseqüències), encara que no ens hàgim entretingut a valorar-los amb atenció. Des de l’orientació dels gira-sols (Helianthus annuus), les grans flors dels quals (en realitat es tracta d’inflorescències) miren en la mateixa direcció, segons la posició del sol (heliotropisme), fins al tancament de moltes flors quan al vespre se’n va la llum, passant per l’habilitat de les plantes enfiladisses...

Els estímuls que poden induir les plantes al moviment són molt variats: a més de la llum i la temperatura, també hi pot haver estímuls químics, tàctils, etc. La planta respon als estímuls fonamentalment de dues maneres: a) amb un moviment orientat respecte de l’estímul (en la seva direcció o bé en direcció contrària); b) amb un moviment no orientat respecte de l’estímul. En el primer cas, que tractarem en aquest apartat, es parla de tropismes, i en el segon, de nàsties.

Anteriorment hem vist l’efecte de la llum sobre les plantes amb relació al fenomen del fotoperíode. Ara ens centrarem en un efecte de la llum que té lloc en temps relativament més curts: el creixement de les plantes, corbant-se si és necessari per una font lluminosa. Aquest fenomen, anomenat fototropisme (un terme que procedeix de dues paraules gregues: "foto", llum, i "tropo", gir), és segurament una de les respostes més freqüents i conegudes de les plantes als estímuls procedents del medi. Un exemple de fototropisme és la resposta ràpida d’orientació cap a la finestra que realitzen durant l’hivern les plantes d’interior, sobretot les seves fulles.

Perquè hi hagi fototropisme cal que la llum incideixi sobre la planta lateralment. Si la llum li arriba des de dalt, perpendicularment al sòl, la planta continua creixent dreta. Són nombrosos els òrgans vegetals capaços de tendir cap a la llum. En qualsevol cas, aquest moviment té lloc (com en tots els tropismes) gràcies a un mecanisme basat en el creixement per allargament: el costat de l’òrgan directament il·luminat s’estira menys que el que queda a l’ombra, més allunyat de la font de llum. Aquest tipus de moviment que s’esdevé per mitjà del creixement és molt freqüent en les plantes. És clarament diferent dels moviments dels animals i dels organismes unicel·lulars, realitzats gràcies a components contràctils com les fibres musculars, els flagels, etc. Aquests darrers moviments són del tot reversibles. Quan els músculs que s’han contret per a aixecar un braç es relaxen, el braç torna exactament a la mateixa posició d’abans, estirat al llarg del costat, i ningú no podria descobrir per cap signe exterior el moviment acabat d’executar. En canvi, el moviment de creixement deixa un senyal permanent. Una planta que s’ha encarat cap a la llum, de seguida es pot reorientar si canvia la posició de la font lluminosa, però l’asimetria de l’allargament no es corregirà, i deixarà una irregularitat a la tija, que en aquell punt no quedarà del tot recta. Una altra característica d’aquest tipus de moviment és que només el poden executar els òrgans (o les seves zones) encara capaços d’estirar-se. Un tronc llenyós ja no es pot incurvar vers la llum. Després de moltes recerques s’ha descobert que l’agent químic del fototropisme és una hormona: l’auxina.

A part del fototropisme, hi ha tropismes determinats per altres causes, com el geotropisme i l’haptotropisme. El geotropisme és el fenomen pel qual les plantes orienten el creixement del tronc i les arrels segons la gravetat, amb geotropisme positiu l’arrel i negatiu el tronc. Així, el tronc de la planta tendeix a créixer erecte, sigui quina sigui la inclinació del sòl.

En alguns casos, però, la tija es comporta d’una manera diferent. En són un exemple les plantes enfiladisses volubles com la mongetera (Phaseolus vulgaris) i les convolvulàcies. La planteta, que al principi creix regularment erecta, comença a presentar un creixement asimètric de la tija que determina el replegament lateral en una direcció contínuament nova. Això provoca un moviment en forma helicoïdal de l’àpex, que la planta aprofita per a la recerca d’un suport i per a enrotllar-se al seu voltant a mesura que creix. Aquest enrotllament és facilitat per un altre tipus de tropisme, l’haptotropisme o tigmotropisme, és a dir, el moviment determinat per un estímul "de contacte". Tant l’àpex de les plantes volubles com els cirrus i els circells presents en altres plantes enfiladisses responen amb una torsió cap a la part tocada, que comporta un enrotllament en espiral al voltant d’un suport trobat casualment.

També es coneixen tropismes de natura química (quimiotropismes) o causats per la humitat (hidrotropismes). A més, a les arrels de les plantes aquàtiques és conegut el reotactisme, una resposta al corrent de l’aigua.

Les plantes es mouen: les nàsties

Les nàsties són els moviments de parts de la planta que es produeixen independentment de la direcció de l’estímul. Solen afectar òrgans ja adults que han assolit les dimensions definitives, especialment les fulles i els elements florals, i no serveixen per a orientar parts de la planta en l’espai. En general es pot afirmar que els mateixos estímuls capaços de provocar tropismes també determinen nàsties. Així, hi ha fotonàsties, quimionàsties, haptonàsties, etc. A més es produeixen interferències d’estímuls diversos i de vegades concomitants, de manera que l’estudi de les nàsties resulta força complicat. Alguns d’aquests moviments són originats per processos d’allargament cel·lular, com passa amb els tropismes; altres moviments, en canvi, són resultat de simples variacions d’inflor cel·lular.

Variació del moviment d’obertura i tancament de les flors en diverses plantes mediterrànies al llarg del dia. Aquests moviments periòdics es produeixen en la naturalesa per l’alternança del dia i la nit en totes les flors sensibles a la temperatura i la llum.

ECSA

Una vegada més, la llum i la temperatura entren en joc com a estímuls ambientals principals. Els estímuls lumínics i tèrmics són responsables dels moviments nàstics anomenats fotonàsties i termonàsties, respectivament.

La variació de la intensitat de la llum provoca en algunes espècies l’obertura i el tancament de les flors. Aquest fet pot tenir una periodicitat regular, com l’alternança del dia i la nit, o produir-se per variacions momentànies de lluminositat, no periòdiques, com passa durant el dia a causa de les sobtades disminucions de llum per efecte dels núvols.

El mecanisme d’obertura consisteix en una extensió més ràpida dels teixits de la cara superior del pètal (o del tèpal) que no es correspon amb cap moviment anàleg a la cara inferior, per la qual cosa es produeix el plegament cap enfora, que té per resultat l’obertura de la corol·la. El moviment invers s’origina gràcies a una extensió més ràpida de la cara inferior. L’obriment i el tancament per variacions de temperatura es produeixen d’una manera anàloga. Un exemple fàcil d’observar és el de les poncelles de tulipa (Tulipa), que, transportades d’un medi fred a un de càlid, es desclouen amb molta rapidesa.

L’aspecte diferent que presenta un prat un dia de sol en comparació amb el que presenta un dia ennuvolat s’explica per l’obertura i el tancament de moltes flors. Algunes de les flors més freqüents que hi ha en els prats són compostes [el lletsó (Taraxacum officinale), les margaridoies (Bellis), etc.]. Les seves "flors" (sovint, en realitat es tracta d’inflorescències) es tanquen perquè les flors externes es comporten com si fossin pètals.

Molt sovint els moviments fotonàstics són resultat de la combinació d’una reacció cap a la llum i una resposta a les radiacions tèrmiques. Aquests moviments varien al llarg de les hores diürnes i nocturnes, i per això també es parla de moviments nictonàstics (del grec "nichtos", nit). La llum i la temperatura actuen de diversa manera en les flors d’espècies distintes. Aquests factors, en una estació i una latitud determinades, constitueixen una característica diferent en cada espècie.

Els moviments nictonàstics no solament afecten les flors. Les fulles de les agrelles (Oxalis), de sensitiva (Mimosa pudica) (que, com veurem més endavant, també és coneguda per les seves respostes als estímuls tàctils), de pesolera (Pisum sativum sativum), de trèvol (Trifolium) i de moltes altres plantes adopten en fer-se fosc la postura "dorment", que normalment consisteix en el replegament de les fulles cap avall. En canvi, les fulles de maranta (Maranta arundinacea), planta comuna d’interior, s’alcen i es tanquen cap al centre. Quan hi torna a haver llum, les fulles adopten altre cop la posició "de dia". Si les fulles de l’agrella reben un excés de llum durant el dia, es repleguen i adopten la postura dorment (son diürn).

Les plantes carnívores ofereixen exemples curiosos de respostes a estímuls tàctils i químics, com a adaptació a la seva especial modalitat de nutrició. Les fulles de les dròseres (Drosera) presenten interessants haptonàsties i quimionàsties (és a dir, nàsties en resposta als estímuls tàctils i químics, respectivament).Tenen pèls llargs acabats en glàndules que secreten una substància viscosa, els quals es repleguen quan són estimulats pel contacte o per les substàncies químiques. Així, un insecte que s’aturi sobre una fulla quedarà enganxat i atrapat entre els "tentacles", i serà digerit pels enzims produïts per la planta.

Hi ha altres plantes carnívores que realitzen moviments nàstics molt ràpids en resposta a estímuls de contacte, moviments que els permeten capturar els insectes. Val la pena recordar la dionea (Dionea muscipula) ja que les seves fulles, transformades en òrgans de captura, tenen uns pèls tàctils que al mínim contacte tanquen la fulla, que queda així convertida en una trampa. Aquests moviments nàstics especials, causats per forts estímuls de contacte, s’anomenen sismonàsties (del grec "seisma", sacsejada) i són els exemples més espectaculars de les reaccions motores de les plantes.

Trobades amb les plantes

Conèixer les plantes no implica necessàriament fer una expedició a un bosc, o una selva, o visitar un jardí botànic (vegeu "Els jardins botànics") per tal de trobar-n’hi i estudiar-ne alguns exemplars excepcionals. N’hi ha prou d’observar la presència de "verd" en els ambients on ens movem habitualment i fer-ho amb una mica de curiositat. Per això, les nostres "trobades" amb les plantes es referiran a les espècies i les associacions vegetals que ens són més familiars: començaran entre les parets de casa, després s’ampliaran a la ciutat i als espais de la perifèria immediata a la ciutat i acabaran amb una excursió al bosc, que serà el lloc més "exòtic" dels ambients visitats. Això serà suficient per a recollir gran quantitat d’informació sobre les plantes. És més, no solament no podrem examinar tots els exemplars d’aquests ambients, sinó que ens haurem de limitar a una tria reduïda, en la qual destacarem algunes de les plantes més comunes, i inevitablement n’exclourem d’importants.

El verd a casa

A casa nostra destinem alguns racons a testos amb plantes i plantetes, verdes i florides: n’hi ha que pengen des d’una posició elevada, d’altres que s’agrupen en composicions, i d’altres de solitàries i imposants, o bé són plantes en miniatura, com els bonsais. Totes són peces úniques: encara que a primer cop d’ull les plantes de la mateixa espècie semblin iguals, si ens fixem bé en la forma i la llargada de la tija, les dimensions, el color, la disposició i l’abundància de fulles, com també de flors, ens adonarem que cada planta és diferent de les altres.

El grup de plantes que es poden cultivar a casa és extremament heterogeni, però ocupen el primer lloc les de fulla perenne, que aconsegueixen un efecte decoratiu durador, basat sobretot, o exclusivament, en les fulles, sovint grosses i brillants. Són plantes exòtiques que no apareixen en el nostre medi natural, i de les quals podem gaudir després d’un procés previ d’aclimatació en hivernacles.

La vegetació natural més ufanosa, de fullatge més bell i brillant i, sovint, amb les flors més grosses i vistoses, és present a les zones tropicals, sobretot a la selva, on les plantes perennes de tronc alt es protegeixen amb les pròpies branques ja que projecten l’ombra al terra i així redueixen l’evaporació de l’aigua. En aquestes condicions, tot l’espai per sota de la capçada dels arbres és ideal per al desenvolupament d’una vegetació exuberant, a la qual no agraden els raigs directes del sol. Són plantes herbàcies, arbusts, enfiladisses i fins i tot plantes epifítiques, és a dir, que viuen sobre l’escorça dels arbres [tal com fan moltes orquídies i les curioses banyes de cérvol (Platycerum), falgueres que tenen les frondes en forma de banyes de cèrvid]. Les condicions de temperatura més aviat estables durant el cicle anual expliquen que aquesta vegetació sempre es mantingui ufanosa, sense canvis estacionals. És una vegetació fascinant i insòlita per a nosaltres, i és lògic que els humans hagin volgut "capturar-ne" alguns exemplars per a instal·lar entre les parets de les llars una representació d’aquest espai, amb espècies adaptables i molt decoratives.

El "viatge" des de la selva fins a casa nostra preveu una parada. Les plantes han de ser "aclimatades" (és a dir, s’han d’acostumar a les noves condicions ambientals) en un hivernacle. Aquí es crea un ambient amb temperatura i humitat estables, que satisfà les exigències de les plantes que s’hi conreen, de manera que gradualment siguin capaces de suportar condicions una mica diferents de les naturals. Per a moltes, la relació amb la selva nadiua és remota. En efecte, les plantes que fa temps que es cultiven per a ser destinades a ambients d’interior s’obtenen a partir de plantes mare (normalment per estaca o plançó) que ja són a l’hivernacle des de fa generacions.

L’ambient dels pisos garanteix una temperatura sense canvis bruscs (encara que de vegades sigui excessivament "seca"). Un reg apropiat pot mantenir les condicions d’humitat idònies (en ocasions poden servir d’ajut les ruixades periòdiques d’aigua a les fulles).

Ara passem revista a algunes de les plantes d’interior més comunes. Comencem pels ficus (Ficus), amb nombroses espècies. L’espècie més freqüent i coneguda (F. elastica) té el tronc erecte, assoleix fàcilment 1 m d’alçada —i fins i tot el supera de molt bon tros plantada a l’exterior, on es fa arbori— i presenta grans fulles ovals, coriàcies i persistents, brillants i de color verd intens, distribuïdes regularment al llarg de tota la tija. D’introducció més recent, però ja força difós, és el F. benjamina. La seva tija és nua i es ramifica en una lleugera capçada de branques primes ornades amb petites fulles ovalades, brillants i d’un color verd tendre.

Les dracenes (Dracaena) tenen fulles allargades i agudes (ensiformes), de color verd intens (sovint amb estries blanques), que formen una roseta a l’àpex d’una tija prima i despullada. Algunes espècies de dracenes són emprades per a obtenir els habituals "bastons del Brasil" fent sortir arrels en punts pròxims del tronc (en aigua o al sòl), de les quals es desenvolupen gemmes laterals (normalment una o dues) que produeixen les típiques rosetes foliars.

Les quènties (Kentia) són petites i elegants plantes amb aspecte de palmeres de tronc curt, les branques de les quals s’eleven en forma de plomall. Cada branca sembla un ample ventall de fulles llargues i primes, d’un verd fosc i brillant. Els cròtons (Codiaeum variegatum), molt apreciats pel seu valor decoratiu, són erectes i amb un fullatge coriaci de colors típicament "tardorals" que es disposen sobre el verd fosc de les fulles, color que de vegades amaguen del tot.

També val la pena recordar les rosetes de fullatge petit o gran de les difembàquies (Dieffebachia), amb les fulles tacades de blanc o de diversos tons verds; els anturis (Anthurium), el fullatge verd fosc i brillant dels quals es veu enriquit per les seves "flors" grosses, que en realitat són inflorescències banals i insignificants, en forma d’espiga, però embolcallades per una fulla ampla transformada (bràctea) i de color vermell o taronja, com si fos lacada; els espatifil·les (Spathiphyllum), molt semblants, amb bràctees florals blanques; les marantes (Maranta), de fulla ampla, amb dibuixos de color de porpra i amb diverses tonalitats de verd, que al vespre es reuneixen les unes contra les altres mostrant el revers de la fulla, completament morat, i es tornen a obrir amb la llum del dia. I, a més, nombroses falgueres amb les frondes normalment profundament pinnades (una o diverses vegades lobulades fins al nervi). Finalment, les denses rosetes de fulles d’un verd fosc i brillant, que envolten les fulles centrals de color vermell viu de la nidulària (Nidularium fulgens) i de les guzmànies (Guzmania); igual que les ecmees (Aechmea), que tenen les fulles exteriors carnoses i de color verd gris i les centrals d’un rosa fluix.

Les plantes "lianoides" són molt nombroses. La seva tija, que no és erecta, es pot deixar caure cap avall, tal com se sol fer amb els Pothos i algunes espècies de filodendres (Philodendron), sovint conreats en aigua i no pas en terra, o bé es pot subjectar amb un suport, com es fa sovint amb les grans Monstera deliciosa, de limbe ample i profundament lobulat i foradat, i amb alguns ficus lianoides.

En una casa es poden conrear moltíssimes més plantes de climes càlids però que no requereixen tanta humitat com les descrites. Hi destaca el gran grup de les plantes crasses o cactiformes, les reserves d’aigua de les quals, presents a les parts carnoses de la tija o de les fulles, els permeten viure en sòls més aviat eixuts i en un ambient sec, i suporten bé els raigs directes del sol. Trobem els Cereus gegantins, les grans eufòrbies (Euphorbia), amb ramificacions en forma de canelobre, una mica voluminoses i més apropiades per a espais amplis (els vestíbuls dels hotels, les sales d’exposicions, etc.) o per a ser col·locades a l’exterior, quan el clima ho permet; els àloes (Aloe) i les atzavares (Agave), amb rosetes de fulles carnoses, de vegades amb els marges espinosos (totes verdes o llistades de groc); les plomes de Santa Teresa (Epiphyllum), de branques pèndules formades per segments aplanats i de florida hivernal abundant, amb grans flors campanulades de color fúcsia; la consolva (Sempervivum tectorum); la pinya groga (Aeonium); els petits Kalanchoe, de fulles carnoses de color verd fosc, entre les quals pugen erectes inflorescències vermelles o carbasses..., i tot el gran grup de petites cactàcies, de vegades en format miniatura, globoses i amb moltes espines, apropiades per a omplir racons i llocs discrets, però força curiosos.

En qualsevol cas es tracta de plantes que a l’estació més calorosa poden passar de l’interior al balcó o directament a l’exterior.

Les plantes que hem enumerat fins ara constitueixen el "verd permanent", és a dir, són plantes que, degudament tractades, duren molt temps, fins i tot moltíssims anys. També són importants les plantes florides de cicle curt. El seu efecte decoratiu dura el temps de la floració i mentre les fulles es mantenen verdes: els ciclàmens (Cyclamen), les violetes africanes (Saintpaulia ionantha), les prímules (Primula), les gloxínies (Sinningia speciosa), les calceolàries (Calceolaria) i les begònies (Begonia)..., com també els decoratius Coleus, no per les flors sinó per les fulles tan acolorides, en què al costat del verd apareixen el vermell, el rosa, el carbassa o el groc.

Si es tracta d’espècies anuals (vegeu "Plantes anuals, biennals i perennes"), poc després de florir s’assequen i moren, i per tant no ens hem de culpar per no haver-ne tingut prou cura. En canvi, si viuen més anys, "reposen" després de la floració, és a dir, es retiren mentre esperen l’arribada de l’estació que els és favorable, en què es despertaran per a produir fulles i flors noves.

Els arbusts de flor, com les azalees (Azalea) i els hibiscs (Hibiscus), podrien durar molt temps a casa i anar florint cada any, però les varietats d’hivernacle, que són les que normalment comprem, són delicades i la seva floració ha estat "forçada" per tal d’obtenir-la en el moment més propici per al mercat (que no coincideix necessàriament amb la floració natural). Per això no és estrany que s’assequin al cap de poc, després d’haver-nos regalat una florida bonica i prolongada. Si sobreviuen, durant el bon temps es poden posar a l’exterior, i si el clima és favorable poden plantar-se al jardí definitivament.

Entre les plantes de flor que cada any repeteixen el prodigi de la floració i que podem tenir la satisfacció de cultivar personalment, ocupen un lloc d’honor les plantes bulboses, com els jacints (Hyacinthus), els amaril·lis (Amaryllis), els narcisos (Narcissus) i les tulipes (Tulipa). És en el bulb on rau el secret de la seva supervivència. Si al principi de la tardor enterrem els bulbs, podrem gaudir de les seves flors a mitjan hivern. Les plantes bulboses sovint es conreen en aigua en comptes de terra, tal com es fa amb moltes altres plantes d’interior. Aquest tipus de cultiu (que s’anomena "cultiu hidropònic") és cada cop més estès.

El verd del voltant de casa

No és indispensable ser un dels afortunats propietaris d’un jardí o d’una gran terrassa per a poder gaudir de vistes de verd i de flors des de les finestres de casa. Haurem d’aprendre a utilitzar l’espai; un ampit exterior prou profund, un balcó petit, els graons o els mateixos llindars de les cases que donen al carrer poden esdevenir, de fet, zones "enjardinades", i omplir-se de plantes i flors com si fossin jardins.

Són moltíssimes les plantes que accepten aquest "succedani" de la vida a l’aire lliure que és el cultiu en test. L’elecció haurà de tenir en compte, en primer lloc, el clima i, després, l’estabilitat de la instal·lació o la necessitat de retirar les plantes a la tardor per a fer-ne nous cultius a la primavera.

Enumerar totes les plantes adequades per a aquest tipus de culti seria excessiu, a més d’extremament avorrit. Per això mirarem de centrar-nos en algunes de les més habituals, i ens prepararem un hipotètic balcó florit.

Sens dubte, la principal planta d’exterior que floreix dins el test són els geranis (Pelargonium); n’hi ha prou de fer un cop d’ull a les terrasses i als jardins florits per a confirmar-ho. És una planta que regala una florida abundant i persistent, des de la primavera fins a ben entrada la tardor. Les flors, reunides en inflorescències globoses, es van formant contínuament, de manera que a mesura que es panseixen i s’assequen es van desenvolupant noves inflorescències, amb la qual cosa es manté intacte l’efecte decoratiu. Hi ha moltes varietats de gerani pel que fa al color, la forma i la grandària de les flors.

Si estiguessin ben protegits, o en climes adequats, els geranis podrien continuar florint fins i tot a l’hivern, però és prudent podar-los generosament a la tardor perquè la planta pugui reposar i la primavera següent rebroti més ufanosa. Les millors branques poden ser utilitzades com a estaques, que es poden fer arrelar a terra per a obtenir noves plantetes.

Les petúnies (Petunia) ofereixen florides tan abundants i duradores com els geranis. Fan boniques flors campanulades (simples o dobles) de totes les tonalitats, des del blanc immaculat fins al violeta intens, de colors uniformes o diversament jaspiats.

Moltes plantes herbàcies de test, i també les petúnies, es poden reproduir amb una certa facilitat a partir de llavors, cosa que produeix una gran satisfacció a qui s’ocupa del jardí. De la mateixa manera, es pot procedir a enterrar directament els bulbs, els tubercles i els rizomes de les espècies que es propaguen d’aquesta manera. Així, es pot programar la florida del balcó si ens preocupem de sembrar i enterrar les plantes que ens interessen en el moment adequat.

Pel que fa als arbusts, les roses, per bé que considerades "les reines del jardí", també es troben ben a gust en una terrassa. Són de gran diversitat les formes i els colors de les flors. Si reben les atencions adequades, incloses les podes fetes amb mà sàvia perquè la florida de l’any següent sigui millor, creixeran ufanoses. Cal parar molta atenció als signes de malestar que denuncien la presència d’alguna malaltia vírica, bacteriana o fúngica i de paràsits (principalment el pugó verd [àfids]; vegeu "Els enemics de les plantes").

Els testos de més capacitat podran allotjar arbusts o arbrets de flor petits i grans, com forsítia (Forsythia), azalees (Azalea), camèlia (Camellia japonica), margarides (Chrysanthemum), hortènsia (Hydrangea macrophylla), ericàcies, espígol (Lavandula angustifolia), etc., o de fulles perennes, com boix (Buxus sempervirens), evònim (Euonymus europaeus), grèvol (Ilex aquifolium) i fins i tot cítrics, com el llimoner (Citrus lemon), o les coníferes petites, com les tuies (Thuja) i el ginebre (Juniperus communis).

Allà on l’espai permeti el desenvolupament d’una enfiladissa, com a alternativa als rosers hi pot haver: un llessamí (Jasminum officinale), una planta enfiladissa de flors molt perfumades; unes buguenvíl·lies (Bougainvillea), als climes més càlids, de florida tan abundant que fins i tot tapa les fulles (el resultat serà una taca de color, deguda a la modificació dels grups de tres grans bràctees, de color porpra o vermell, que encerclen les menudes flors groguenques), i les meravelles o campanetes de jardí (Ipomoea), de flors grosses de diferents colors. L’elecció també es podrà encaminar a les plantes enfiladisses de fulla, com l’heura (Hedera helix) de fulla perenne, o la vinya verge (Parthenocissus tricuspidata) amb fulles compostes, que a la tardor es tornen vermelloses.

El jardí es pot considerar una extensió de la terrassa. Aquí es podran cultivar directament a terra (i també en test, naturalment!) les mateixes plantes herbàcies, arbustives i enfiladisses. Poden formar parterres, tanques i bardisses, o bé —en el cas de les espècies més interessants o més grans— esdevenir protagonistes com a plantes isolades. Una altra oportunitat que ens ofereix el jardí (com també un simple test o un ampit) és la de poder cultivar tota una sèrie de plantes molt útils: les aromàtiques. Entre aquestes destaquen el romaní (Rosmarinus officinalis), la sàlvia (Salvia officinalis), l’alfàbrega (Ocimum basilicum), el julivert (Petroselinum crispum), l’orenga (Origanum vulgare), etc. Molts bulbs, tubercles i rizomes poden romandre permanentment enterrats, de manera que cada any, i en el temps propi de cada espècie, neixin les noves plantes que enriquiran el jardí amb la seva florida. Les condicions ambientals determinaran bàsicament l’elecció de les plantes permanents, atès que durant els mesos més freds la seva protecció és més problemàtica que en el cas de les plantes de test. Però també es podran triar moltes plantes de mata i enfiladisses inadequades per a plantar en test i que tan sols poden viure si es fan arrelar directament al sòl. Segons l’espai disponible i el gust de qui crea el jardí, es podran escollir i ambientar plantes de fulles caduques o perennes, de capçada oberta o recollida, decoratives per les flors, per les fulles, etc.

Els arbres de jardí, molt variats, són els mateixos que creixen als parcs i als carrers de la ciutat (vegeu més endavant "El verd a la ciutat"). Els més freqüents en els jardins particulars són: els bedolls (Betula), de capçada laxa i amb el tronc prim i de color blanc amb taques brunes, que queden molt bé disposats en grups; els aurons (Acer), inclosos els petits aurons japonesos (A. palmatum), molt decoratius per les seves fulles vermelles; els til·lers (Tilia), de flors molt perfumades a l’estiu; les magnòlies (Magnolia), tant les espècies de fulla caduca, que a la primavera s’omplen de grans flors blanques o violetes abans que surtin les fulles noves, com les magnòlies de fulla perenne, que al principi d’estiu embelleixen amb grans flors blanques la notable capçada, de fulles grosses, coriàcies, brillants i de color verd fosc; la ginestera blanca (Retama monosperma) de tiges argentades, d’espectacular florida a la primavera, amb llargs raïms pènduls de flors blanques; la paulònia (Paulownia tomentosa), els raïms erectes de flors violàcies de la qual apareixen abans que les grans fulles en forma de cor; la catalpa (Catalpa bignonioides), que produeix (però només als llocs on el clima és menys fred) vistosos raïms erectes, de flors blanques amb esquitxos de color, que coronen la cúpula de fulles grosses d’un verd intens; el desmai (Salix babylonica), les branques dels quals pengen fins a terra; i les més variades coníferes com els avets (Abies), els pins (Pinus), els cedres (Cedrus), les tuies (Thuja) i els xiprers (Cupressus). Algunes varietats de coníferes són molt decoratives pel color de les fulles esquamoses i imbricades (varietats blavoses o daurades) o pel port (branques caigudes i de fullatge pèndul).

En els climes més càlids i les zones costaneres hi abunden les plantes perennes representades per les palmeres (Phoenix) i el margalló (Chamaerops humilis), els cítrics (Citrus), les alzines (Quercus ilex), el llorer (Laurus nobilis), el pitòspor (Pittosporum tobira), el nesprer (Eriobotrya japonica) i també l’olivera (Olea europaea).

N’hi ha que també es fan bé a la cara obaga dels turons, on esdevenen un element decoratiu poc habitual. Poden viure també, fora de la regió mediterrània, en microclimes especialment protegits del vent del nord. Altres arbres són molt exigents en hiverns suaus, com la palmera datilera (Phoenix dactylifera), mentre que la palmera de Canàries (P. canariensis) és més resistent, les araucàries (Araucaria), els ficus (Ficus), les xicrandes (Jacaranda), les mimoses (Acacia), part dels eucaliptus (Eucalyptus), etc.

El verd a la ciutat

Una passejada per la ciutat amb l’interès i la curiositat pel verd que s’hi pot veure entre els carrers i les cases ens permetrà descobrir-hi tota una sèrie de plantes i d’ambientacions escollides precisament per a configurar "el verd públic". Veurem parcs i jardins als quals s’accedeix per caminets i carrers, recorreguts per petits llacs i fonts, o racons verds enmig de les places, al centre de certes avingudes o al marge dels carrers; parterres que fan més amable el paisatge urbà, i també arbres (aïllats, en grup o disposats a banda i banda dels carrers).

Tots els parcs i jardins públics tenen la seva història. A vegades es tracta de parcs que havien estat de propietat particular, annexats a palaus i castells i després habilitats com a espai públic. En molts d’aquests jardins es poden trobar exemplars vegetals rars. L’edat respectable de les plantes ens permet admirar arbres veritablement excepcionals quant a les dimensions. Predominen el castanyer bord (Aesculus), el faig (Fagus sylvatica) i els roures (Quercus, espècies de fulla caduca), les magnòlies (Magnolia), el ginkgo (Ginkgo biloba), el cedre del Líban (Cedrus libani), les araucàries (Araucaria) i fins i tot les sequoies (Sequoiodendron sequoia, grans coníferes típiques de l’Amèrica del Nord) i, a les regions més càlides, l’alzina (Quercus ilex), les palmeres (Phoenix) i altres perennifolis arbustius o arboris. I sovint és present a terra un estrat d’herba o d’heura.

Les plantes més martiritzades i resistents de les ciutats són les situades a les vies urbanes, per la seva exposició directa als gasos dels cotxes (a més dels altres agents contaminants en suspensió en l’atmosfera, que cauen amb les pluges àcides) i a la pols creada pel trànsit. Tenen el tronc i les arrels ficats en espais extremament estrets, empetitits per l’asfalt, el ciment, els bancs i les voravies, i la capçada veu frenada la seva expansió en alçada i amplada a conseqüència d’esporgats sovint molt dràstics. Els carrers amb arbres ens semblen el resultat d’un feliç enllaç entre el medi natural i les activitats humanes. Moltes espècies suporten bé tot això, però sovint la planta pateix i pot arribar a emmalaltir i morir.

No existeix "la" planta de carrer, n’hi ha desenes, totes elles amb les seves limitacions i els seus avantatges quant a l’adaptació als diferents ambients urbans.

A les regions septentrionals d’hiverns rigorosos, per a les places i els parcs es trien indiferentment plantes de fulla caduca o perenne, que fins i tot es barregen per obtenir un millor efecte decoratiu. Però per als carrers es destinen exclusivament les plantes de fulla caduca. En efecte, com que són plantes que perden les fulles, no enfosqueixen les vies urbanes i les plantes baixes de les cases durant els períodes menys assolellats. A més, en el cas de nevades abundants, les branques sense fulles són menys propenses a sobrecarregar-se de neu, la qual cosa les podria arribar a partir. A les regions més meridionals, en canvi, per bé que mereixen un lloc important les plantes de fulla caduca, abunden els perennifolis, sobretot les espècies mediterrànies (els cítrics, les alzines, els llorers, etc.), i també les coníferes, com el pi blanc (Pinus halepensis) i el pi pinyer (P. pinea), i les palmeres (Phoenix).

Entre les plantes de carrer "per excel·lència" destaquen els planifolis com el plàtan (Platanus hybrida), l’om de Sibèria (Ulmus pumila), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum) i els til·lers (Tilia), que constitueixen els arbres caducifolis que s’imposen en molts carrers de les nostres ciutats. Però, mentre que el plàtan sembla que suporta sense patir gaire la contaminació, el reduït espai per a les arrels i les podes enèrgiques en formes determinades, no es pot dir el mateix pel que fa als altres arbres esmentats. El castanyer bord, en especial, tendeix a morir per efecte de la contaminació, per la qual cosa cada vegada és més rar com a arbre urbà. A més, té el "defecte" de ser poc longeu.

Com es reconeix el plàtan, el castanyer bord i el til·ler? Tots tres són arbres de capçada ampla i arrodonida, i quan tenen la possibilitat de créixer lliurement poden assolir els 30-35 m d’alçada. El plàtan té l’escorça del tronc d’un gris bru, i se’n desprenen plaques característiques que deixen al descobert taques més clares. Les fulles són palmades, de 5 lòbuls i amb el marge dentat. Els fruits són a l’interior de les boletes dels raïms que pengen de l’arbre durant tot l’hivern. El castanyer bord té el tronc curt i massís, amb l’escorça fosca. Les fulles són compostes de 5-7 folíols radials, de marge dentat. Les flors, blanques, es reuneixen en raïms erectes molt vistosos. Els fruits són semblants a les castanyes (però no són comestibles!), i també estan amagats dins una closca. El til·ler té el tronc fosc i les fulles en forma de cor amb el marge dentat. En el període de la floració (de maig a juny) omple l’aire d’un perfum dolç i intens. Les flors (i després els fruits) es reuneixen en grups de 3 o 4 en un raïm el peduncle del qual s’insereix en una fulla transformada en bràctea i de color verd pàl·lid.

Però pels carrers també hi ha molts més arbres de fulla caduca: diverses espècies d’aurons (Acer), amb les fulles entre palmades i lobulades i els característics fruits "alats" de dos en dos; freixes (Fraxinus), amb fulles compostes d’11 a 15 folíols amb el marge dentat i fruits alats, en raïms; el tuliper de Virgínia (Liriodendron tulipifera), no gaire comú, però característic per les fulles de 4 lòbuls típicament truncats a l’àpex i per les flors grans, entre blanques i verdes, en forma de tulipa, per la qual cosa també s’anomena "arbre de les tulipes".

En les regions mediterrànies, sobretot a les carreteres comarcals, és freqüent que hom planti pi blanc (Pinus halepensis) i pi pinyer (P. pinea). El primer té la capçada irregular i laxa i el segon la té en forma d’ombrel·la. Són resistents al vent però poc a la neu. El pi blanc suporta millor la secada estival. A les zones costaneres són freqüents les palmeres: palmera datilera (Phoenix dactylifera), palmera de les Canàries (P. canariensis), amb la roseta característica de grans fulles, les palmes formades per folíols pinnats i amb el tronc (estípit) no ramificat, al qual es van afegint les "cicatrius" de les fulles que han anat caient (o que han estat tallades).

També hi ha diverses espècies de cítrics que es destinen a embellir els carrers, en particular el taronger amarg (Citrus aurantium). Els seus fruits, que esdevenen elements decoratius, destaquen sobre la capçada de color verd fosc.

Pels carrers i jardins dels Països Catalans podem veure també arbres que perden molt tard la fulla, com les tipuanes (Tipuana), d’aspecte semblant a les falses acàcies (Robinia) però de flor groga i fruits amb una gran ala, i les xicrandes (Jacaranda) que al mes de maig es cobreixen de flors blaves. L’arbre de l’amor (Cercis) es cobreix de flors rosades, abans de l’aparició de les fulles, en forma de cor. Esmentem, també, entre els caducifolis, el negundo (Acer negundo), la bellaombra (Phytolacca dioica), la sòfora (Sophora japonica), la mèlia (Melia azederach). Entre els perennifolis, a més dels ja esmentats, podrem trobar els podocarps (Podocarpus), el pebrer bord (Schinus molle), la casuarina (Casuarina equisetifolia), que imita l’aspecte d’un pi, el braquiquíton (Brachychiton populneum), etc.

De vegades les arbredes són de "format reduït", solament serveixen per a guarnir una voravia o per a fer ombra en un pas de vianants. Per a això calen espècies arbòries de dimensions més modestes, i també arbustives. Entre les plantes que es presten a aquesta funció trobem: les laguerstrèmies (Lagerstroemia) amb la capçada "educada" en forma d’ombrel·la, amb raïms erectes que a l’estiu s’omplen de petites flors fúcsia; els cirerers (Prunus) florits, la capçada dels quals a la primavera és un núvol de flors blanques i roses; els tamarius (Tamarix), de capçada laxa, formada per branques primes, cobertes de fulletes menudes, i a l’estiu plens de floretes rosades en tot l’àpex de les branquetes; el pitòspor (Pittosporum tobira), de fulles espatulades, coràcies, lluents i persistents que, a la primavera, són plenes de flors blanques, de perfum intens; el baladre (Nerium oleander), molt decoratiu, amb les fulles lanceolades, dures, reunides en verticils de tres, i flors en forma de copa de color rosa, blanc, vermell, carbassa (les flors i les fulles són molt verinoses); les ciques (Cycas), que tenen el tronc baix, del qual surt la roseta en forma de grans fulles de folíols coriacis prims i llargs, i que tenen un lloc privilegiat en els jardinets dels passeigs marítims.

El verd fora ciutat

Ara sortirem de la ciutat, a la recerca d’una vegetació no "planificada", sinó com més espontània millor. No és fàcil trobar espais propers a les grans àrees urbanes que no estiguin humanitzats. Allà on acaba el medi urbà comença gradualment el medi rural, amb camps i prats conreats, on la vegetació espontània ha estat substituïda per conreus de plantes d’interès econòmic per als humans. En els espais que separen els camps de conreu, en les vores i marges dels camins, al voltant, o l’interior de les vinyes, oliverars i camps d’ametllers i també a banda i banda dels rierols i canals, podrem descobrir moltes plantetes i arbusts que reivindiquen obstinadament el seu dret a una mica d’espai vital. Moltes són atacades pels pagesos, que les consideren "males herbes", combatudes amb herbicides i excloses dels conreus mitjançant acurades seleccions de les llavors. La lluita contra les "males herbes" és la responsable del fet que, en l’actualitat, a la majoria dels camps de blat creixin només plantes de blat. En el passat, en canvi, aquests camps eren una barreja de colors: el rafanistre (Raphanus raphanistrum), les ballarides (Hypecoum), la niella (Agrostemma githago) etc. Les roselles (Papaver), expulsades dels camps de blat (on, malgrat tot, aconsegueixen reintroduir-se en gran nombre), encara apareixen sovint al llarg dels marges dels camins i les cunetes i als prats. També són cada vegada més rars el gladiol silvestre (Gladiolus segetum), els bulbs dels quals han estat destruïts majoritàriament per l’agricultura i el desherbatge.

De tota manera, les "illes" de vegetació espontània dels marges dels conreus són sorprenents per la quantitat i la varietat d’herbes grans i petites que contenen. Per no allargar-nos gaire, n’esmentarem solament algun exemple: les centàurees (Centaurea), de color vermell porpra; la camamilla (Matricaria chamomilla), de botons semblants als de la margarida, però amb la part central groga, en forma cònica; la xicoira salvatge (Cichorium intybus), de flors blaves, i les malves (Malva i Lavatera), amb les fulles grosses i les flors rosa porpra; les veces (Vicia) de flors roses, violetes o porpra i els petits lots (Lotus) plens d’inflorescències grogues; els pensaments (Viola) de pètals blancs, grocs i violeta diversament combinats; els colitxos (Silene), amb el calze rosat inflat com una piloteta, del qual surten els pètals blancs; els morrons (Stellaria) de minúscules flors blanques estrellades; les diverses umbel·líferes, totes amb el mateix tipus d’inflorescència en disc pla [en umbel·la doble formada per minúscules floretes blanques: la cicuta (Conium maculatum), el julivert (Petroselinum crispum), el cerfull (Anthriscus cerefolium), la pastanaga borda (Daucus carota), etc.]; les lletereses (Euphorbia), de flors completament verdes i amb la tija carregada d’un làtex blanc metzinós; els corniols (Aquilegia), amb boniques inflorescències blaves o rosades; les artemísies (Artemisia), que proliferen molt i envaeixen amb facilitat els sòls no conreats... Encara que allarguéssim la llista amb pàgines i més pàgines, no serviria de gaire sense una descripció adequada de les plantes per a poder identificar-les. No podem deixar d’esmentar les gramínies, les inflorescències de les quals ultrapassen les herbes més baixes, i la "mala herba" per excel·lència: el gram (Cynodon dactylon), que prolifera molt gràcies a les llargues tiges reptants (els estolons) a partir de les quals es formen plantetes noves. Es propaga amb rapidesa i és molt difícil d’eliminar dels camps i els jardins.

En canvi, si ens limitem a fer una ullada global al paisatge agrícola (per exemple des de les finestres d’un cotxe o d’un tren), observarem en primer lloc els arbres i arbusts que creixen als marges. Els límits de les propietats són ocupats pels xiprers (Cupressus), els rengles foscos dels quals contrasten de manera característica amb els camps, tant a la primavera quan els camps són verds com a l’estiu i a la tardor, quan les collites són madures o els camps llaurats. A les àrees ventoses mediterrànies (Occitània, Empordà, etc.) hom planta barreres de xiprers per a protegir els conreus dels efectes del vent. Així mateix trobem fileres d’eucaliptus (Eucalyptus), que també serveixen per a crear barreres protectores del vent; la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), amb les pales carnoses puntejades per grupets d’espines, és freqüent a les zones costaneres i insulars. Acumula aigua i pot travessar períodes llargs de secada

Ací i allà, al marge dels prats humits, encara hi ha salzes i moreres. Els salzes (Salix) estan curiosament deformats com a resultat de les podes efectuades per a aconseguir que els surtin branques nombroses i dretes directament des de l’àpex engruixit del tronc. Les moreres (Morus), també podades i cada cop menys nombroses, són testimoni d’una activitat àmpliament practicada en el passat: la sericicultura. L’eruga de la seda, que s’alimenta precisament de les fulles d’aquest arbre, es criava profusament en moltes explotacions agrícoles familiars com a activitat complementària. Aquest fet requeria el conreu de moreres per tal d’obtenir abundor de fulles en el moment en què les erugues es desenvolupaven. Ara, en les zones on es practica l’agricultura intensiva, les moreres han estat abatudes, per velles o perquè la seva presència obstaculitzava el pas a les grans màquines agrícoles. Per aquest motiu no solament les moreres sinó tots els arbres i les mates es veuen cada cop més confinats als marges de les parcel·les agrícoles, que s’estenen gairebé discontínuament (llevat de la variació de conreus i l’orientació dels solcs) d’una carretera a l’altra, d’un riu a un altre. Sortosament, gaudeixen encara dels favors dels jardiners i no es deixen de plantar als jardins públics i privats.

És aquí, al llarg d’aquests marges, que podem trobar les bardisses, els únics llocs on poden fer niu molts ocells que, altrament, desapareixerien (o quasi) de les nostres regions [les caderneres (Carduelis carduelis) i els pinsans (Fringilla coelebs)]. Aquests oasis de vegetació espontània també ofereixen protecció i aliment a múltiples insectes, i permeten successivament la vida de petits rèptils, nombrosos ocells i petits mamífers. Són les bardisses de saüc (Sambucus), de grans inflorescències discoïdals blanques i baies negres a la tardor; el corneller (Cornus sanguinea), de flors primerenques grogues i de baies vermelles a l’estiu; el roser caní (Rosa canina), amb les delicades flors roses i els fruits vermells o carbasses; l’esbarzer (Rubus ulmifolius), abundant i espinós, però de saborosos fruits estivals (les móres)... I encara ací i allà, pujant per les bardisses, la corretjola de flors rosades (Convolvulus arvensis) en forma de campaneta i la vidalba (Clematis vitalba), que també s’enfila pels arbres, recognoscible per les grans i rares inflorescències blanques i pels fruits plomosos que formen en conjunt vistoses rosetes blanques persistents, més evidents a l’hivern quan les plantes i els arbusts als quals s’abraça han perdut les fulles.

Al marge dels canals, els estanys i les cunetes que voregen les carreteres i els camins rurals, arreu apareixen grupets de canyes (Arundo donax) altes i esveltes, amb les fulles de color gris verdós coronades per inflorescències en forma de plomall. Són precisament les "canyes" que sovint s’utilitzen per a aguantar les plantes de l’hort o per a fer els encanyissats. En els mateixos medis, on el sòl és més embassat, apareixen les bogues, una mica semblants a les canyes i característiques per la seva infructescència brunenca que embolcalla com un guant vellutat l’àpex de la llarga tija florífera.

Encara que es tracta, com ja s’ha dit, de medis naturals cada cop més delmats per l’avanç dels conreus, la riquesa d’espècies que contenen i la varietat d’associacions requeririen un examen molt més aprofundit que el que ens ha estat possible de fer.

Una passejada pel bosc

Anem una mica més enllà, on els boscos que encara cobreixen els turons i els pendents de les muntanyes arriben fins a tocar els camps de conreu. És rar trobar un bosc "pur", és a dir, format exclusivament per un sol tipus d’arbre; més sovint es tracta d’una barreja d’espècies amb unes exigències ecològiques semblants que han arribat a un equilibri per a conviure.

Comencem pels boscos esclerofil·les, com podria ser un alzinar, que és un dels més habituals a les zones baixes i mitjanes de la Península Ibèrica. L’alzina (Quercus ilex) és un arbre de fins a 20 o 25 m d’alçada, de capçada arrodonida que es caracteritza per unes fulles persistents, d’un verd intens, ovals, coriàcies, adaptades a les condicions de relativa sequedat del clima mediterrani. El fruit és la gla. Els alzinars recobreixen importants extensions, des de la terra baixa fins a les zones muntanyoses, on arriba als 1 200 m d’altitud. L’alzinar litoral se’ns presenta com un bosc ombrívol, força dens i ben estructurat, gairebé impenetrable, on destaca l’existència de diverses espècies de plantes enfiladisses (les lianes) al sotabosc. L’estrat arbustiu es troba ben constituït, amb espècies com l’aladern (Rhamnus alaternus), el marfull (Viburnum tinus), l’arboç (Arbutus unedo), el llentiscle (Pistacea lentiscus) o el galzeran (Ruscus aculeatus). En canvi, les herbes hi són escasses per la manca de llum que arriba al nivell del sòl, com a conseqüència de l’atapeïment de les capçades de les alzines i dels arbusts. No és estrany trobar alzinars amb pins —fonamentalment pi blanc (Pinus halepensis)—, especialment a les zones on el bosc original ha estat alterat per pertorbacions de diferent caràcter, moltes d’elles originades per l’home (explotació forestal, antics incendis, etc.). La carrasca (Quercus rotundifolia) és un arbre estretament emparentat amb l’alzina, de la qual es pot diferenciar perquè té les fulles més petites i arrodonides i la gla sovint és dolça. Prefereix les zones interiors, amb tendència continental, però defuig les zones més àrides. Les suredes són boscs d’estructura i composició florística semblants a les de l’alzinar; a diferència d’aquesta darrera comunitat, però, és l’alzina surera o surera (Quercus suber) l’espècie que presideix l’estrat arbori. Com que l’alzina surera té una capçada menys densa i laxa que l’alzina, les suredes presenten un aspecte menys atapeït que els alzinars. Per al seu desenvolupament, l’alzina surera necessita un sòl sorrenc i silícic, en zones d’influència marítima (el Montseny, el Maresme, l’Alt i el Baix Empordà i la Selva). Encara avui és habitual observar els troncs escorçats de les alzines sureres, ja que de la seva escorça s’obté el suro.

Les rouredes són boscs caducifolis i, per tant, al contrari de l’alzinar i de la sureda, el seu aspecte a l’estiu i a l’hivern és molt diferent. Al nostre país existeixen diversos tipus de rouredes, cadascun dels quals presenta una espècie de roure característica.

No és exacte parlar de roure en singular, cal parlar de roures. En efecte, es tracta de diverses espècies afins quant a l’aspecte, amb fulles típicament ovalades, el marge dentat amb lòbuls més o menys arrodonits. Com en el cas de l’alzina, el fruit és com la gla. Les rouredes són boscos propis de les zones muntanyoses, encara que també poden constituir-se en determinats enclavaments excepcionalment humits de la terra baixa. Una de les rouredes que ocupa més extensió a Catalunya és la de roure martinenc (Quercus pubescens). Aquest roure presenta una capçada ampla i irregular; les fulles són lobulades i de revers pilós i fan entre 4 i 16 cm de longitud. El roure martinenc prefereix les zones montanes, entre 500 i 1 700 m d’altitud, i és relativament comú a la meitat nord de Catalunya. Sovint s’associa amb altres arbres, fonamentalment amb el pi roig (Pinus sylvestris), constituint d’aquesta manera boscos mixts que ocupen importants extensions als Prepirineus. Les rouredes de roure martinenc són un bosc menys dens i atapeït que l’alzinar. Hi manquen les lianes, és destacable la notable presència d’espècies arbustives —entre les quals destaca el boix (Buxus sempervirens)— i les herbes són més abundants al sotabosc. Una espècie que presenta semblances des del punt de vista morfològic amb el roure martinenc és el roure de fulla petita (Quercus faginea). Es tracta d’un arbre de capçada irregular, les fulles del qual fan entre 3 i 7 cm i tenen la punta dels lòbuls més o menys punxent. A diferència del roure martinenc, prefereix les zones més seques, amb una certa tendència a la continentalitat: suporta bé els freds hivernals i també la sequera estival. Aquesta roureda es desenvolupa damunt sòls calcaris, entre 500 i 1 000 m d’altitud, i té una estructura semblant a la pròpia de la roureda de roure martinenc. Altres espècies com ara el roure pènol (Quercus robur), el roure de fulla gran (Q. petraea), el reboll (Q. pyrenaica) o el roure africà (Q. canariensis) tenen menys significació en el paisatge vegetal del nostre país, ja que rarament constitueixen boscos de certa extensió.

El castanyer (Castanea sativa) té la capçada ampla i expandida; les fulles són allargades i amb el marge dentat. Les flors masculines, més aviat petites, formen inflorescències vistoses, espiga erecta, de color groc pàl·lid. De les flors femenines, situades a la base de les masculines, neixen els fruits característics: les castanyes, agrupades dins la pellofa en grups de dues o tres. El castanyer viu entre els 200 i els 1 000 m d’altitud, sempre sobre terreny silici, i forma boscs de caràcter seminatural, ja que és una espècie originària d’Àsia Menor que fou introduïda a la Península Ibèrica pels grecs i els romans per l’interès dels seus fruits.

El faig (Fagus sylvatica) forma boscos d’extraordinària bellesa a les muntanyes plujoses amb clima temperat, entre els 1 300 i els 1 700 m d’altitud, encara que en determinats indrets molt humits pot créixer a només 500 m d’altitud. Trobem boscos de faigs als Pirineus —principalment a la Vall d’Aran—, a la Garrotxa —on hi ha la Fageda de Jordà—, a les Guilleries, al Montseny i als Ports de Tortosa, encara que en determinats indrets molt humits pot trobar-se a només 500 m d’altitud (l’Albera). Aquests boscos són veritables illes de vegetació típica de l’Europa central que persisteixen al nostre país, en el qual predominen els paisatges mediterranis. L’estructura de les fagedes es correspon a la dels boscos típics centreeuropeus: l’estrat arbori és alt (generalment més de 20 m d’alçada) i dens —a l’època estival, ja que el faig és un arbre caducifoli—, els arbusts són molt rars o inexistents i la majoria de les herbes, absents a l’hivern, floreixen de manera espectacular a la primavera, abans que el faig tregui les fulles.

A altituds superiors, entre els arbres caducifolis, comencen a aparèixer les coníferes (pins i avets), que primer esdevenen dominants i després exclusives a mesura que es puja en alçada. Els boscos de coníferes muntanyencs també es troben ben representats al nostre país. Els pins i els avets són arbres resinosos que tenen les fulles perennes, de forma acicular (pins) o linear (avet). A continuació examinarem les principals espècies de pins muntanyencs de la Península Ibèrica. A les serres marginals prepirinenques i altres zones de tendència continental es constitueixen les pinedes de pinassa (Pinus nigra salzmannii). Aquest arbre, que apareix entre els 600 i els 1 500 m d’altitud, presenta una capçada amplament cònica i fulles llargues (8-27 cm). Mostra una clara preferència per les àrees calcàries i sovint forma masses forestals mixtes amb el roure de fulla petita.

El pi roig (Pinus sylvestris) és fàcil d’identificar pel color rogenc de la part superior del tronc. Les acícules són més aviat petites (1,5-6 cm). Fa boscos de considerable extensió als Pirineus i altres muntanyes elevades, generalment entre els 500 i els 1 900 m d’altitud.

L’avet (Abies alba) és un arbre de notables dimensions (entre 20 i 50 m d’alçada). Té les fulles linears, perennes, verdes, amb dues línies cèries a la cara inferior, i es presenten disposades en dos rengles. Viu a les muntanyes de l’Europa central, des dels Pirineus fins als Carpats. Les avetoses típiques són boscos imponents i molt ombrívols, en els quals, a causa de la gran retenció de llum per part dels avets, les plantes que viuen al sotabosc són més aviat escasses; en canvi, les molses hi són molt abundants. A Catalunya l’avet es troba restringit als Pirineus i als vessants enlairats més humits del massís del Montseny.

A les cotes més altes (entre 1 300 i 2 400 m aproximadament) troba el seu estatge òptim el pi negre (Pinus uncinata). És un arbre de capçada més o menys cònica, amb les fulles d’un verd negrós, de 3 a 8 cm de longitud. Les pinedes de pi negre es caracteritzen pel relatiu esclarissament de l’estrat arbori i la densitat del sotabosc, on predominen arbusts com el neret (Rhododendron ferrugineum), els nabius (Vaccinium) i el ginebre (Juniperus communis). Les zones de les pinedes de pi negre que han estat afectades per les allaus sovint són colonitzades pel bedoll comú (Betula pendula), un arbre d’escorça blanca i fulles bellugadisses, triangulars i caduques.

Cal remarcar el valor d’aquests boscos de l’alta muntanya pirinenca pel paper que representen com a refugi de la fauna boreoalpina a la Península Ibèrica. Espècies com el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus), el picot negre (Dryocopus martius) o l’ós bru (Ursus arctos) troben a les avetoses i a les pinedes de pi negre uns dels pocs hàbitats favorables que encara resten per a la seva supervivència.

Per damunt del límit superior de les pinedes de pi negre (vers 2 500 m d’altitud), com que la neu hi persisteix almenys mig any, les condicions ambientals no són aptes per al desenvolupament de la vegetació arbòria. Només les herbes poden aprofitar aquest breu període vegetatiu per a sobreviure a l’alta muntanya. Les principals formacions vegetals que recobreixen les parts més elevades de les muntanyes pirinenques són alguns matollars i, sobretot, els prats rasos alpins.

Finalment esmentarem altres tipus de vegetació freqüents a la regió mediterrània, com les extenses pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), resistents a la secada però fàcilment incendiables, freqüents a poca altitud sobre tota mena de sòls, les de pinastre (Pinus pinaster) preferentment silicícoles i les de pi pinyer (Pinus pinea), de sòls àcids i sorrencs, fàcils de conèixer per l’aspecte de para-sol dels arbres. Aprofitant la humitat del sòl proper als corrents d’aigua hi ha una sèrie de boscos de ribera, com les alberedes (amb Populus nigra o espècies híbrides properes), les omedes (amb om, Ulmus minor, i sarriassa, Arum italicum), les salzeredes (amb diferents espècies de Salix, arbòries o arbustives), les freixenedes o freixenets (amb Fraxinus), les vernedes (amb Alnus glutinosa). Les teixedes (amb teix, Taxus baccata) formen curiosos boscos relictes en indrets ombrívols de les muntanyes mediterrànies.

Les estacions al bosc

A la tardor, sota els grans arbres es forma una capa gruixuda de fulles mortes sobre les quals, lentament però inexorablement, actuen els bacteris i els fongs del sòl, ajudats per la humitat de les precipitacions tardorals i hivernals i també per la neu que es va fonent. Aquest material vegetal és contínuament degradat i contribueix a enriquir el sòl amb substàncies que les plantes poden reaprofitar.

Al començament de la primavera, quan les branques dels arbres encara són nues, tot just es comencen a descloure les primeres gemmes. Els tebis raigs del sol aconsegueixen arribar al sòl, i sobretot als límits del bosc i a les clarianes es desenvolupa una vegetació herbàcia amb nombroses plantetes de cicle molt curt. Són plantes heliòfiles (o sigui, amants de la llum), i el seu cicle vegetatiu s’ha de desenvolupar abans que l’ombra guanyi terreny. Es tracta de plantes herbàcies que neixen sovint a partir de rizomes o de bulbs que han travessat tot l’hivern en fase de repòs. Primer treuen el cap els lliris de neu (Galanthus nivalis) i el muguet (Convallaria majalis), i al cap de poc apareixen, als llocs més descoberts, les atapeïdes extensions florides de buixol (Anemone nemorosa). Alhora, escampats entre les herbes esclarissades i les restes de fulles seques, s’observen grupets de prímules (Primula), fetgeres de flors blaves o morades i violetes, de vegades de flors blanques (Anemone hepatica).

Cap al final de juny, gairebé no queda rastre d’aquestes plantetes. A les zones de penombra del bosc, que ja té una densitat considerable de fullatge, i a la vorada del bosc han crescut falgueres amants de la fresca i la humitat, i moltes altres herbes que depassen la vegetació més baixa amb les seves tiges erectes. Aquí i allà treuen el cap les maduixeres (Fragaria vesca), que, florides a partir de maig-juny, aviat ens obsequiaran amb els seus fruits perfumats.

A partir del juny, als boscos humits, no sotmesos a la secada estival mediterrània (en clima medioeuropeu o atlàntic) comencen a aparèixer onades successives de bolets. Els més buscats pels boletaires són el sureny o cep (Boletus edulis), el rossinyol (Cantharellus cibarius) i les múrgoles (Morchella).

Ara bé, al seu costat n’hi ha molts més, alguns de comestibles i altres de verinosos, fins i tot mortals (vegeu "Els fongs"). Malauradament, moltes persones, ansioses de trobar aquests "tresors" (bolets, castanyes, etc.), s’endinsen al bosc sense tenir prou coneixement sobre el comportament que han de tenir per a no perjudicar el medi, i el seu pas hi deixa traces desastroses. Els boletaires no tan sols trepitgen el sòl, sinó que de vegades fins i tot l’excaven, sacsegen el fullatge, parteixen les branques, arrenquen la molsa, la fullaraca i l’humus... tot per no tornar-se’n amb les mans buides. Així comprometen la repetició del cicle vegetal d’alguns components del bosc. Els mateixos bolets potser no podran tornar a aparèixer durant anys en els sectors de bosc més fets malbé.

A la tardor els boscos de planifolis, pel fet de tenir una composició mixta, incorporen una gran varietat de colors, amb tons que van del groc al vermell i el brunenc. Aquests colors inicialment apareixen com taques entremig del verd i després s’imposen ràpidament per tota la superfície del bosc, cosa que fa que el paisatge sigui particularment atractiu (vegeu "Els colors de les plantes"). Mentrestant, als límits del bosc, a les clarianes i als prats frescs dels voltants, ha florit el delicat còlquic (Colchicum autumnale), de color lila, entre els quals encara es deixa veure alguna campaneta d’hivern. Després les fulles comencen a caure. Durant l’hivern, el bosc reposa. Cessa gairebé tota l’activitat vegetativa de les plantes, les mates i les parts subterrànies de les herbes perennes i anuals; també reposen la major part dels animals del bosc, alguns amagats sota terra, altres entaforats entre les pedres, o bé dins els forats dels troncs. Són poquíssims els ocells que es queden, els que no han emigrat. En el silenci, però, tot es prepara per a una nova primavera.

En els boscos mediterranis, de fulla perenne, el període crític és la secada de juliol i agost, que es resisteix quan el sòl pot emmagatzemar aigua suficient. Les primeres pluges de tardor, si són intenses, porten la fructificació dels bolets: reigs, ceps, carlets, rossinyols, als alzinars, suredes i rouredes (on conviuen amb bolets mortals com la farinera borda), rovellons i pinetells, mollerics, camagrocs, carlets de pineda (Hebeloma edurum), i després fredolics, a les pinedes. Gener i febrer solen ser secs, però la producció retorna si plou a la primavera: múrgules i ariganys (Morchella), cassoletes (Sarcosphaera, Peziza), moixernons (Calocybe gambosa), fetjons (Rhizopogon), tòfones i afins (Tuber, (Terfezia).