Població i recursos del món

La població

La població de la Terra l’any 1995 va superar els 5 600 milions de persones i segons les previsions arribarà als 6 000 milions abans de la fi del mil·lenni. Fins a tenir aquestes dimensions actuals, la humanitat ha hagut de superar greus crisis de mortalitat (epidèmies, guerres, fams, etc.) que delmaven constantment una població ja per si mateixa poc voluminosa. La xifra d’un miler de milions d’habitants s’assolí al començament del segle XIX, i, si bé va caldre gairebé un segle per a doblar aquest nombre (cap al 1920), posteriorment, en poc més de 50 anys la població mundial es tornà a duplicar una segona vegada.

Aquest creixement accelerat pot ser considerat un gran èxit obtingut gràcies a la millora de les condicions de vida i als progressos de la medicina, que tant han fet augmentar l’esperança de vida eradicant un gran nombre d’epidèmies i reduint la mortalitat infantil, primordialment. Aquest creixement, però, per diverses raons, també esdevé un fet preocupant.

Efectivament, el creixement no és uniforme a tota la Terra; al contrari, hi ha un gran desequilibri entre els països on la població augmenta amb un ritme elevat i aquells en què disminueix o creix molt lentament, entre els països on hi ha un augment dels recursos proporcional o superior al demogràfic i aquells en què la població, pobra i poc alimentada, té un creixement superior al dels recursos disponibles.

La variació de la població d’un territori determinat en un interval de temps, prescindint dels individus que s’hi afegeixen o marxen per moviments migratoris, constitueix el moviment natural (de vegades dit vegetatiu) de la població. Aquesta variació es calcula a partir de la diferència aritmètica entre els nascuts i els morts. L’interval de temps utilitzat pel càlcul sol ser l’any. Si aquesta diferència és positiva es parla de creixement o augment natural, si és negativa té lloc una disminució natural.

La taxa de natalitat d’una població és la relació del nombre de nascuts vius al llarg d’un període determinat (any, quinquenni, dècada...) respecte del total de la població. La taxa de mortalitat es defineix com la relació del nombre d’individus que moren al llarg d’un període conegut respecte del total de la població. Per facilitar la lectura de les taxes, aquestes es calculen per cada 1 000 habitants.

Les taxes de natalitat i mortalitat poden tenir valors molt dispars d’un país a un altre, si bé en un mateix país l’evolució de les taxes també pot patir variacions significatives si s’ analitzen temporalment. En general, podem dir que la taxa de mortalitat està lligada al nivell de vida i a l’eficiència del sistema sanitari, mentre que la taxa de natalitat depèn, a més, del tipus de societat: efectivament, en general és més elevada en les poblacions agrícoles tradicionals i més escassa en les poblacions urbanitzades i industrials.

La taxa de creixement de la població mundial és en constant disminució des del començament dels anys setanta: del 2,09% del 1974 baixà fins a l’1,5% al final dels anys vuitanta i es preveu que se situarà per sota de l’1,2% abans d’acabar el segle.

Així i tot, l’increment anual absolut de la població mundial, actualment de 80 milions, encara augmenta i podrà arribar als 90 milions l’any 2000. A més, a conseqüència de la diferència regional de les característiques demogràfiques, el 90% d’aquest augment es produirà als països del Tercer Món (vegeu “Explosió demogràfica i subdesenvolupament”).

La distribució de la població

El creixement de la població mundial al llarg de la història ha estat molt important, però relativament lent. La gran acceleració del creixement demogràfic ha estat recent, per bé que territorialment força desigual. Gràfic de les Nacions Unides que representa la projecció del creixement demogràfic total entre el 1950 i el 2025, segons el qual la població es quadruplicarà. Per continents, es pot constatar que el creixement de la població asiàtica, sobretot el de la Xina, arrossega una bona part del conjunt.

ECSA

La distribució de la població al món és molt desigual. Primerament perquè hi ha llocs completament deshabitats a causa de la seva severitat per a l’assentament humà. Aquestes àrees, que es coneixen amb el nom d’“anecumene” (terme derivat del grec que vol dir “no habitat”), es localitzen a latituds extremes (l’Antàrtida, el Canadà septentrional, gran part de Grenlàndia i de la Sibèria septentrional i les illes àrtiques) o en regions de muntanya on l’altitud és màxima. La superfície restant de terres emergides s’anomena “ecumene” i té densitats de població molt variables. Les primeres diferències es poden observar ja a escala continental; efectivament, la densitat mitjana de població mundial de 37 hab/km2 és àmpliament superada per Àsia, amb 69 hab/km2 i per Europa (77), mentre que Oceania té els valors més baixos (3); clarament per sota de la mitjana també hi ha l’Amèrica meridional (17), la septentrional i la central (18) i l’Àfrica (22). Aquestes diferències són confirmades pels valors absoluts: gairebé tres quartes parts de la humanitat viuen a Euràsia, que no és gaire més gran que la tercera part de la superfície de les terres emergides, mentre que Àfrica, el continent més estès després d’Àsia, només n’acull una desena part.

El mapa mostra els percentatges de creixement de la població mundial entre el 1990 i el 1995. En destaquen clarament els estats africans, els del Pròxim Orient, el sud-est d’Àsia i alguns de l’Amèrica Llatina.

ECSA

En segon lloc, els forts desequilibris demogràfics no solament es donen a escala continental sinó també a l’interior dels mateixos continents, on hi ha regions en què es concentra la major part de la població i grans àrees escassament poblades. Les primeres, a l’hemisferi septentrional, són de dos tipus: aquelles en què la densitat de població ha derivat del desenvolupament industrial modern, situades preferentment a les zones temperades, i aquelles en què està lligada a una colonització agrícola secular de les regions fèrtils, la majoria de les quals es troba a la zona tropical o subtropical.

Pertanyen al primer tipus les grans regions industrials urbanes d’Europa, de l’Amèrica septentrional i de l’Àsia oriental. A l’Europa centreoccidental hi ha una àmplia franja densament poblada entre l’arxipèlag britànic, Itàlia i Alemanya. Al continent americà hi ha regions d’aquest tipus als Estats Units d’Amèrica, entre el nord-est i l’àrea dels Grans Llacs, a la costa de Califòrnia i al voltant del golf de Mèxic. Al continent asiàtic es localitzen al Japó i a Corea del Sud.

Pertany al segon tipus l’àmplia regió asiàtica limitada de nord a sud per la plana xinesa i l’arxipèlag indonesi, i d’oest a est per la plana índia del Ganges i les illes de Formosa (Taiwan) i de les Filipines al Pacífic. Aquesta àrea acull la meitat de la població mundial, amb un total de més de 2 500 milions d’habitants. En aquestes planes fèrtils, on es duu a terme una agricultura intensiva, la densitat arriba als 1 000 hab/km2.

Altres regions d’economia sobretot agrícola i densament poblades són: a Àfrica, la vall del Nil i les regions costaneres del golf de Guinea, i a Amèrica, els altiplans de Mèxic, les illes del Carib i el Brasil oriental entre l’Amazones al nord i Rio de Janeiro al sud. Fora d’aquestes àrees, la població de la Terra és molt irregular i es concentra sobretot a les regions urbanitzades.

Les característiques demogràfiques

L’esperança de vida, o els anys que pot arribar a viure un ciutadà d’un lloc determinat, depèn de les condicions higièniques i sanitàries, com també de la qualitat de vida en general. El mapa representa la mitjana d’esperança de vida dels diferents estats del món el 1996. En destaca clarament la dels països rics.

ECSA

Les característiques mundials de la població no sols tenen un caràcter quantitatiu, sinó que la població de cada país també té una sèrie de característiques demogràfiques determinades. Hi ha una primera diferència en la composició per edats i per sexes, que es pot veure amb claredat en els gràfics anomenats piràmides de població, on mitjançant histogrames són representats els diferents grups d’edat d’una població, amb relació al sexe. Quan la piràmide té una base ampla i s’estreny regularment cap amunt es parla d’una població jove, ja que prevalen els grups d’edat més baixa. En canvi, si les dimensions de la base es mantenen iguals durant la major part del gràfic, que només s’estreny a prop del vèrtex, la piràmide mostra una població madura, en què predominen els adults. Finalment, en els casos en què la base s’estreny i el gràfic mostra una mena d’inflor a una certa alçada, es parla d’una població vella o en procés d’envelliment.

La primera situació és representada per la piràmide dels països del Tercer Món (per a la definició de “Tercer Món” vegeu més endavant, “Desenvolupament i subdesenvolupament”), on els grups d’edat de 0 a 20 anys és molt nombrosa, mentre que hi ha pocs vells. En aquests països, encara que la mortalitat (sobretot infantil) ha disminuït els darrers anys, l’esperança de vida encara és inferior respecte dels països més avançats mentre que la natalitat es manté elevada. La segona situació es considera transitòria, perquè és difícil que el nombre de naixements es mantingui constant durant molts anys. La tercera situació és freqüent als països industrialitzats, on la població adulta i vella és predominant com a resultat d’una mortalitat molt reduïda en aquestes edats i una natalitat molt baixa. Als països joves, encara que la taxa de natalitat es redueixi, el nombre de dones en edat fèrtil es manté elevat força temps, cosa que fa gairebé impossible que la població disminueixi de forma immediata. Aquest fet, conegut amb el nom d’inèrcia demogràfica, crea problemes molt greus als països pobres, on malgrat les polítiques demogràfiques establertes, la població continua augmentant inevitablement durant dècades (sobre aquest tema vegeu “Explosió demogràfica i subdesenvolupament”).

En canvi, als països amb una piràmide arrodonida, és a dir, envellits, el problema principal amb vista al futur és l’augment dels vells, perquè en disminuir la mortalitat general i augmentar l’esperança de vida, el tant per cent d’aquests darrers grups de la piràmide respecte de la població total també augmenta, fins a superar els altres grups d’edat.

L’augment dels grups de persones velles i la reducció per la base del reemplaçament de nous contingents comporta una sèrie de conseqüències de tipus econòmic (reducció del percentatge de la població activa, pensions, major incorporació de la dona al món laboral, etc.) i social (nivells d’assistència sanitària i atenció social, migracions, etc.) que cada país haurà d’afrontar de la millor manera possible al llarg de les properes dècades.

A partir d’aquestes piràmides d’edats també podem obtenir altres informacions sobre la composició de la població segons el sexe. Mentre que als països del Tercer Món les dues parts de la piràmide són gairebé especulars, és a dir, que la població masculina i la femenina són equivalents, als països industrialitzats hi ha una certa asimetria que augmenta amb l’edat. En néixer, tots dos sexes es corresponen, però a mesura que passa el temps les dones són més nombroses, fins a esdevenir clarament majoritàries a la tercera edat. Durant moltes dècades les dones han rebut els avantatges més grans de l’allargament de l’esperança de vida a les societats modernes dels països industrialitzats.

No obstant això, aquesta situació pot variar, ja que aquestes diferències s’atribueixen als riscos laborals abans més propis dels homes i actualment cada vegada més compartits per ambdós sexes.

La població també es distingeix, a part de la composició, per la condició social. Els països pobres, on la població creix ràpidament, també es caracteritzen per grans desigualtats socials; al costat de les minories privilegiades hi ha una gran quantitat de persones que es troba en condicions d’absoluta misèria, a la vegada que gairebé no existeixen les classes mitjanes. En aquests països el creixement demogràfic inutilitza els progressos econòmics i tendeix a fer augmentar el nombre dels qui viuen en condicions de pobresa o de misèria perpetuant les desigualtats.

L’activitat de la població

Si passem a examinar la composició de la població amb relació al treball, la primera distinció que cal fer és entre població activa i no activa. La població activa és aquella que té l’edat mínima legal per a accedir al mercat laboral i no ha arribat a l’edat de la jubilació. Dins de la població activa es poden distingir els ocupats, aquells que realitzen una activitat remunerada, i els desocupats, que ho poden ser perquè busquen la primera feina o bé perquè han deixat de realitzar una feina remunerada. En contraposició, definim com a població no activa els nens i els jubilats, les mestresses de casa, els estudiants i els joves que realitzen el servei militar obligatori.

El percentatge d’individus actius en relació amb el total de la població és una dada que canvia d’un país a un altre. En primer lloc està lligat a l’estructura per edats. També està molt lligat al desenvolupament econòmic: als països pobres on la incorporació de la dona al treball és menor i la precarietat també està molt estesa entre els adults, el nombre dels actius és inferior. El percentatge de la població activa en relació amb el total oscil·la entre el 40% i el 49% als països industrialitzats i entre el 23% i el 35% als països del Tercer Món. Això no obstant, cal precisar que les dades sobre el treball poden ser enganyoses pel fet que sovint són aproximatives i ignoren completament el fenomen de l’economia submergida (així és com s’anomenen les activitats laborals que tenen lloc fora de les normes que regulen el funcionament de les estructures productives i les relacions de treball). En concret als països subdesenvolupats s’amaga el treball dels nens, molt estès.

També hi ha diferències remarcables en la distribució de la població activa dins les tres branques d’activitats: el sector primari (agricultura), secundari (indústria) i terciari (serveis).

Als països industrialitzats el nombre de persones que treballen en el sector primari és molt reduït, el de les que es dediquen al secundari és força superior i encara ho és més el nombre dels que estan ocupats en el terciari. Aquests valors s’expliquen pel fet que en aquells països el sector primari i el secundari als darrers anys han enregistrat un important procediment de mecanització i d’automatització, que ha permès mantenir (o augmentar) els nivells de producció utilitzant menys mà d’obra. La força de treball que d’aquesta manera ha quedat lliure s’ha desplaçat al sector terciari, fet que ha permès el gran desenvolupament de les activitats relacionades amb els serveis (d’assistència, culturals, sanitaris, comercials, turístics, a les empreses, etc.) propi de les societats avançades (sobre el procés de terciarització dels països amb una economia avançada, vegeu també “El sector econòmic terciari”).

Als països del Tercer Món la distribució de la població ocupada segons els sectors és més aviat variada, encara que en general es caracteritza per un elevat percentatge (fins i tot del 50%, amb puntes del 70%) de persones que es dediquen al sector primari. Sovint la indústria ocupa un percentatge baix d’individus, però hi ha nombroses excepcions, com Algèria (30%), amb valors semblants als de molts països més industrialitzats. Malgrat tot, això no indica un gran desenvolupament de la producció industrial, sinó la presència d’indústries tradicionals amb un nivell tecnològic endarrerit que comporta un nombre més elevat de mà d’obra. En aquests països el sector terciari es caracteritza per un elevat nombre d’ocupats però també per una productivitat econòmica baixíssima, ja que s’inclouen el petit comerç i les innombrables persones que es dediquen al sector públic i a activitats marginals. A més, als països en què els governs s’han d’enfrontar a una forta oposició interna, l’exèrcit i el cos de policia també donen feina a moltíssima gent.

L’atur, d’altra banda, és un fenomen estès tant als països rics com als pobres, encara que no coneixem les dades de molts països. Als països industrialitzats es considera normal un cert percentatge d’atur (aproximadament un 3%), que existeix sempre, fins i tot en els períodes de creixement econòmic. Tot i així, durant els períodes de crisi o de reestructuració de l’economia la taxa d’atur pot superar el 10%.

Pel que fa als països del Tercer Món, les dades de l’atur són poc indicatives i sovint ni tan sols existeixen.

Les migracions

Una de les característiques de la població és la seva mobilitat geogràfica, que de vegades pot provocar canvis de residència. Aquests desplaçaments són anomenats migracions, les quals poden ser temporals o permanents, internes (dins d’un estat o d’una regió) o internacionals. Aquests desplaçaments són anomenats emigracions, si es descriuen des del lloc d’origen i immigracions, si es descriuen des del lloc d’arribada. La diferència entre el nombre de persones immigrades (els que arriben a un lloc) i emigrades (els que marxen del mateix lloc) rep el nom de saldo migratori. La diferència entre el creixement natural (o vegetatiu) i el saldo migratori és el que es coneix com a creixement real, que pot fer referència tant a un país en particular com a una regió o a una ciutat.

Les migracions internes són els desplaçaments que es produeixen a l’interior d’uns límits administratius definits (país, regió, municipi, barri, etc.) determinats per causes diferents; poden ser temporals (per exemple per turisme, per estudis o per feines de temporada) o bé permanents.

Als països amb una economia preferentment agrícola, on la població està en equilibri tradicional amb el territori, les migracions permanents són limitades. En canvi, hi ha moviments migratoris molt intensos en la primera fase d’industrialització d’un país o en els casos en què la producció agrícola no és suficient per a sostenir la població. Una situació d’aquest tipus va tenir lloc a Europa a partir de la Revolució Industrial (és a dir, començant per Gran Bretanya, on va néixer la indústria moderna al final del segle XVIII) i s’estengué fins a primera meitat del nostre segle, quan milions de persones es van traslladar des del camp cap a la ciutat, des de les regions menys desenvolupades cap a aquelles més desenvolupades i econòmicament dinàmiques. Avui dia, es troben en aquesta fase els països del Tercer Món, on els intensos moviments migratoris interns provoquen un creixement ràpid i convulsiu de les ciutats. En aquests països les migracions internes del camp a la ciutat, de les regions més pobres a les més riques estan prenent dimensions que en pocs anys han canviat la distribució interna de la població, de manera que s’han creat forts desequilibris entre les àrees de gran concentració demogràfica i les àrees que corren el risc de quedar despoblades. Per això, alguns governs han posat en marxa polítiques de redistribució de la població; el cas més conegut és el del Brasil, on la construcció de la carretera transamazònica té per objectiu, a més de la valoració d’algunes àrees perifèriques i el control estratègic de les fronteres occidentals, reduir la pressió demogràfica del nord-est i la urbanització salvatge del sud-est, mitjançant el desplaçament de treballadors i de les seves famílies.

Als països amb una economia més avançada les migracions internes són més intenses, però ja no van en una sola direcció, de manera que la població té tendència a redistribuir-se. En un radi petit també es detecten molts desplaçaments, per exemple des del centre de les grans ciutats cap a la perifèria o cap als municipis més propers i des dels centres urbans més grans cap als més petits i, a més, també es detecten nombrosos moviments creuats. Als Estats Units, per exemple, es calcula que cada any el 10% de les famílies desplaça la seva residència per raons laborals. Hi ha un tipus particular de migracions internes constituït pels moviments pendulars de població, que consisteixen en desplaçaments diaris des de la residència fins al lloc de treball o estudi i viceversa.

Les migracions internacionals són els desplaçaments des d’un estat a un altre. A cada època hi ha hagut moviments d’aquest tipus més o menys intensos segons les diverses àrees geogràfiques (vegeu “Breu història de la població”).

Avui els fluxos migratoris també són considerables, i en molts casos adquireixen notorietat internacional i fins i tot un gran dramatisme, perquè sovint estan connectats amb esdeveniments polítics de rellevància: hi ha grups humans sencers, com el format per la boat people (terme amb què s’anomena la gent que fuig del seu país dalt d’embarcacions) de l’Orient Llunyà asiàtic, els kurds, els hutus, que són contínuament en moviment a la recerca de llocs que els puguin garantir la supervivència.

Segons els càlculs de l’ONU gairebé el 20% de la població mundial està formada per persones que han abandonat el seu país d’origen, perquè així ho van triar o per força, per tal de desplaçar-se cap a un altre país. Entre aquesta gent, les categories més representades són la dels emigrants per motius laborals i la dels refugiats polítics, que han decidit abandonar el seu país (exiliats), o bé n’han estat expulsats (bandejats).

Hi ha països on els immigrats han superat en poc temps en nombre i de molt la població local; això passa generalment quan en una economia poc desenvolupada s’incrementa ràpidament l’explotació d’un recurs econòmic —sobretot primeres matèries i els seus productes manufacturats— que demana un nombre elevat de mà d’obra. És el cas, per exemple, dels petits països productors de petroli com Kuwait i els Emirats Àrabs Units, on actualment la població autòctona tan sols representa una tercera part del total.

Les principals àrees d’emigració per motius laborals estan representades pels països menys desenvolupats: l’Àfrica septentrional i l’oriental, els països del golf de Guinea, l’Orient Mitjà, l’Àsia occidental i sud-oriental, el Carib, l’Amèrica meridional i l’Europa de l’Est. Els països on hi ha immigració són sobretot els industrialitzats d’Europa, els Estats Units, el Canadà, l’Argentina, Veneçuela, els països petrolífers àrabs i la República de Sud-àfrica. A l’Àfrica, a més, també són força actius els moviments des dels països de l’interior (Mali i Burkina Faso) cap als costaners (Nigèria i Costa d’Ivori).

La immigració laboral internacional és sovint observada pels països en vies de desenvolupament com un remei contra l’atur i la subocupació interna, al qual s’afegeix l’avantatge econòmic de la remesa d’estalvis dels emigrants (és a dir, els diners que els emigrants envien a casa seva) i d’aquells que tornen i inverteixen els seus estalvis al seu país d’origen. A Burkina Faso i al Pakistan, per exemple, l’estalvi dels emigrants representa un ingrés equivalent al de les exportacions; a Egipte, a Turquia i a Portugal comporta el 60% dels ingressos.

Per als països industrialitzats, els immigrats del Tercer Món representen una mà d’obra barata, que accepta treballs desagradables o perillosos, rebutjats pels treballadors locals.

Darrerament, l’emigració des dels estats del Tercer Món inclou un nombre considerable de persones amb un elevat nivell d’instrucció. Al Sudan, per exemple, es calcula que el 44% dels enginyers, els metges i els científics han emigrat a l’estranger; sovint es tracta de joves que s’han traslladat per estudiar en universitats estrangeres i ja no han tornat més. Els països rics, sobretot els Estats Units d’Amèrica, recorren a aquesta immigració qualificada que va del Tercer Món als seus instituts i centres de recerca; és el que es coneix amb el nom de brain drain o “drenatge de cervells”.

Els recursos i el consum mundials

Un augment relativament limitat de la població mundial no seria un problema per si sol, si a la vegada es produís un augment anàleg dels recursos disponibles. Ja al final del segle XVIII, Thomas Malthus exposà una teoria sobre la població en funció del binomi població-recursos. L’economista i demògraf anglès mantenia la tesi que un dels problemes més grans amb què es trobarien els països es produiria com a conseqüència que la variable població augmenta en progressió geomètrica (1, 2, 4, 8, 16...) i la variable recursos ho fa en progressió aritmètica (1, 2, 3, 4, 5...). Tot i que aquesta visió fatalista de l’evolució de la població ha estat superada gràcies al desenvolupament de la tecnologia, el panorama mundial actual ens mostra un clar desequilibri arreu entre població i recursos. Per aquesta raó el problema demogràfic també es podria definir com el problema dels recursos.

La cursa consumista

L’explotació de les primeres matèries naturals, que era força limitada en les societats preindustrials, ha augmentat enormement aquest darrer segle, i continua augmentant a un ritme impressionant. Segons calcula el Worldwatch Institute, un centre de recerca que s’encarrega del problemes ambientals, des de la meitat del segle XIX fins al final dels anys vuitanta el consum mundial d’energia, de coure, d’acer, de carn i de fusta gairebé s’ha duplicat, el nombre de vehicles s’ha quadruplicat, l’ús del plàstic ha augmentat cinc vegades, el de l’alumini set i els viatges aeris ja són trenta-dues vegades més freqüents!

Actualment als Estats Units, que es poden considerar com un model de societat de consum, les persones tenen de mitjana el doble de vehicles que l’any 1950, fan trajectes en cotxe amb una freqüència dues vegades i mitja més gran, utilitzen el plàstic vint-i-una vegades més i realitzen llargs desplaçaments 25 vegades més. En trenta anys la gent que té televisor en color ha passat de l’1% al 93%, i la que disposa d’aire condicionat del 15% al 64%, mentre que els anys vuitanta els microones han entrat al 80% de les cases!

Fins fa uns anys es creia que el principal risc d’aquest augment del consum podia ser l’esgotament dels recursos disponibles al nostre planeta. S’havia calculat que si el nivell de consum dels països industrialitzats s’estenia a tot el món, els recursos del planeta serien insuficients.

Avui dia, aquest criteri ha estat en part modificat. En efecte, s’ha comprovat que quan un recurs és a punt d’esgotar-se augmenta de preu, i consegüentment la indústria tendeix a substituir-lo per d’altres de més barats. El fet més preocupant és, en canvi, la difusió per part dels països industrialitzats d’un tipus d’economia del malversament que implica tot el món. Per sostenir l’economia, els països industrialitzats han de produir cada cop més; però l’increment de la producció fa augmentar el consum i en conseqüència implica altres produccions. Per exemple, les indústries automobilístiques, que es fan molta competència entre elles, sempre produeixen models nous, que aconsegueixen vendre gràcies a una publicitat insistent; però l’augment del nombre d’automòbils implica la construcció i millora de carreteres, l’increment de la producció de benzina, etc., i consegüentment una explotació cada cop superior dels recursos del medi ambient.

Els països del Tercer Món també estan implicats en aquest tipus d’economia. Per a adquirir manufactures industrials poc sofisticades, produïdes pels països industrialitzats, han d’augmentar la producció agrícola (les fibres naturals, la fruita tropical, el sucre, el cacau, el cafè, etc.) i de les primeres matèries minerals, cosa que implica una major despesa energètica, de maquinària i d’adob, en un cercle viciós.

Una economia internacional basada en un augment constant de la producció també crea un greu problema ecològic: a més de malversar els recursos, produeix residus industrials (sòlids, líquids i gasosos) que, un cop alliberats, malmeten el medi seriosament (vegeu “Els danys ambientals del desenvolupament”).

Els rics i els pobres del món

L’avaluació de la qualitat i la quantitat d’aliments que ingereix la població és força difícil, no solament per raons estadístiques, sinó també per les diferències ambientals i culturals. El mapa, on es poden veure les diferències entre el Nord i el Sud, representa la ingesta mitjana de calories diàries per persona als diversos estats del món els anys 1988-90.

ECSA

El ràpid i constant creixement del consum que té lloc en la societat moderna és ben lluny de ser uniforme per a tota la Terra. En efecte, actualment gairebé el 25% de la població mundial, la dels països rics, consumeix aproximadament el 75% del béns produïts. Les diferències, però, no es refereixen tan sols al consum superflu o prescindible, com el de l’automòbil, l’aire condicionat o el microones, sinó també al consum primari com el menjar, la qual cosa és més greu.

Segons la FAO, l’organització que depèn de l’ONU encarregada dels recursos alimentaris i agrícoles del món, la població mundial es pot dividir en tres grups segons l’alimentació. El primer grup, d’aproximadament 1 250 milions de persones, està format pels habitants dels països industrialitzats, que consumeixen més de 3 000 calories al dia (es calcula que en general una persona que porta una vida sedentària ha de consumir-ne entre 2 400 i 2 700 al dia), el 40% de les quals són obtingudes a partir dels greixos i de la carn; en aquest grup d’individus són força esteses les malalties anomenades del benestar (les malalties cardíaques, l’infart, l’obesitat), ja que estan vinculades a una alimentació massa abundant i rica en greixos.

El segon grup, compost per uns 3 500 milions de persones que viuen als països menys pobres del Tercer Món, ingereix unes 2 500 calories al dia i s’alimenta sobretot de cereals; aquesta dieta, en què predominen les proteïnes vegetals per damunt de les proteïnes animals i el percentatge de greixos és baix, és la més sana (sempre que la quantitat de menjar ingerit sigui suficient).

L’últim grup és format per uns 750 milions de persones que viuen als països més pobres del món i que no estan en condicions de proveir-se de menjar suficient; la seva dieta, que sovint no arriba a les 2 000 calories diàries, és molt pobra de proteïnes i greixos. En aquest tercer grup són freqüents les situacions de fam (és a dir, la manca d’aliments en general) i de malnutrició (la manca d’alguns aliments, sobretot les proteïnes), que provoquen malalties anomenades malalties de privació (vegeu també “Fam i malnutrició”).

Desenvolupament i subdesenvolupament

Les diferències culturals entre la població permeten explicar millor la diversitat demogràfica, econòmica, social i política dels diferents països. El mapa, que representa els percentatges de població alfabetitzada als diversos estats del món cap al 1996, mostra una nova divisió que margina gran part d’Àfrica, de l’Àsia meridional i l’Amèrica Central.

ECSA

Entre els diferents països hi ha moltes desigualtats econòmiques, a les quals també corresponen diferències culturals i socials: al costat d’uns quants països rics, que tenen una renda per càpita de mitjana a alta i un consum elevat per part de la major part dels habitants, hi ha molts països en situació de pobresa, amb una població que té una renda per càpita molt baixa i que pateix, tal com hem vist més amunt, privacions alimentàries i sanitàries. El conjunt d’aquests darrers països rep el nom de Tercer Món (tercer, en contraposició als dos grups de països d’economia capitalista i socialista dels anys 1970) i la seva situació econòmica i social, el de subdesenvolupament. El grup dels països del Tercer Món no és gens homogeni; en efecte, inclou països pobríssims i mancats de recursos, mentre que d’altres, en canvi, són rics en primeres matèries; i també països amb un cert nombre d’indústries al costat d’altres que tenen una economia basada gairebé únicament en l’agricultura.

Això no obstant, en conjunt tenen algunes característiques comunes: la població és jove i en augment; com a mínim, una part dels habitants pateix subalimentació crònica; el sector sanitari i el de l’educació són deficients; l’agricultura de subsistència té una productivitat baixa causada per l’escassetat de mitjans tècnics i de capital per part dels pagesos i també per situacions de degradació ambiental; el sector industrial és feble i incomplet, ja que depèn de tecnologies i innovacions estrangeres; els salaris dels obrers són baixos i això afavoreix les produccions de valor afegit baix, en gran part destinades a l’exportació; el sector terciari està inflat a causa de la presència d’activitats de baix nivell, com són el comerç ambulant i el servei domèstic.

Tot plegat fa que les ciutats principals acostumin a créixer desmesuradament per l’afluència de població provinent del camp a la recerca d’una feina.

En aquesta situació, la necessitat de capital obliga els països del Tercer Món a endeutar-se amb els països rics o amb les organitzacions internacionals (l’ONU, el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament, etc.).

Hom atribueix l’origen de les diferències entre els països rics i els països pobres a l’època colonial, quan, a partir del segle XV, Europa va estendre el seu domini polític i econòmic a gran part del món. Aleshores, entre el vell continent i les seves colònies, es va establir una relació d’explotació per part del primer, que absorbia primeres matèries i productes alimentaris de les colònies a la vegada que hi exportava manufactures, serveis, treball qualificat i, molt sovint, les llengües i les cultures d’Europa.

Els països europeus, per exemple, establien conreus de cotó, cacau, etc. a les colònies, i d’aquesta manera prenien terreny a l’agricultura de subsistència. Amb la disminució del sòl disponible, els habitants es veien obligats a treballar a les plantacions per sobreviure. El salari els servia per a viure i pagar els impostos que demanava el país dominant, en canvi dels serveis prestats i de la construcció d’infraestructures, i no deixava marge per a noves inversions. Sovint, la mateixa plantació proporcionava el menjar i l’allotjament als treballadors, i així recobrava una part del seu salari. Després, els productes de la indústria europea eren revenuts a les mateixes colònies, en règim de monopoli, de manera que impedien el desenvolupament d’activitats de manufactura local, d’altra banda obstaculitzades per la manca de quadres directius i d’una classe empresarial, de capital, d’estructures governatives i burocràtiques eficaces, etc.

L’organització de l’economia de les colònies en funció dels interessos dels països industrials europeus va permetre, d’una banda, l’acumulació del capital necessari per al desplegament industrial i econòmic d’Europa i, de l’altra, va destruir la base econòmica dels països colonitzats, cosa que donà lloc a un procés de decadència i de dependència econòmica.

De tota manera, la colonització europea no ha estat l’única causa del subdesenvolupament: en efecte, hi ha exemples de països, com els Estats Units d’Amèrica, que havien estat colònies i han esdevingut més potents que l’antiga metròpoli, i altres països mai colonitzats, com Libèria, que tenen totes les característiques del Tercer Món.

Així doncs, a més del colonialisme (causa externa), també ha contribuït a determinar condicions de subdesenvolupament una sèrie de causes que podem definir internes (amb què sovint, però, segueix estant vinculada l’herència colonial) i que veurem breument tot seguit.

Una primera causa externa que podríem esmentar seria l’existència d’un medi (orografia, clima, sòls...) poc favorable per a l’explotació. Molts dels països del Tercer Món tenen territoris que es caracteritzen per condicions naturals difícils. En alguns casos el clima és un element negatiu: hi pot haver aridesa excessiva (les àrees desèrtiques i predesèrtiques són casos extrems), o bé un excés de pluja que produeix la lixiviació del terreny i obstaculitza les tasques agrícoles, o una concentració de les pluges en determinades èpoques de l’any que desequilibra la disponibilitat de l’aigua de pluja en els diversos mesos. En altres casos, en canvi, són els sòls que limiten el desenvolupament dels conreus agrícoles, o la conformació general del territori (presència de muntanyes, d’àrees pantanoses, etc.), o l’extensió del recobriment vegetal (selves tropicals), etc. Un exemple típic de blocatge del desenvolupament agrícola causat per les condicions ambientals és el que afecta la franja africana del Sahel, als marges meridionals del gran desert del Sàhara: la progressiva desertització, provocada per un conjunt de factors climàtics, edafològics (relatius al sòl) i antròpics (és a dir, els derivats de l’acció de l’home, com ara les pràctiques agrícoles i ramaderes excessives, que empobreixen el sòl i la vegetació), està provocant un èxode massiu de les poblacions, privades dels recursos per a viure.

Una segona causa externa podria ser una sèrie de greus problemes socials que obstaculitzen el desenvolupament econòmic als països del Tercer Món. Cal esmentar en primer lloc els conflictes interns entre els diversos grups de població, deguts sobretot al fet que a l’època colonial van ser units forçadament en un sol estat. Per exemple, molts països africans van ser dibuixats sobre el mapa pels conqueridors europeus, reunint poblacions diferents i hostils entre elles; durant la independència es van revifar les antigues rivalitats, amb conseqüències dramàtiques també per a l’economia. L’estructura social i política dels estats individuals també és motiu de notables problemes. En molts països el poder és a les mans d’un grup reduït privilegiat que sovint, per conservar-lo, adopta polítiques econòmiques que afavoreixen la pervivència de condicions de subdesenvolupament.

El Quart Món

Alguns països subdesenvolupats presenten una situació especialment dramàtica, fins a l’extrem que s’ha creat l’expressió Quart Món per referir-nos-hi. Es tracta de països que no disposen de recursos naturals importants (com el petroli, l’urani, o productes agrícoles o forestals), que tenen rendes per càpita molt baixes, taxes d’analfabetisme elevadíssimes, un fort creixement demogràfic i que en molts casos han estat devastats a causa de guerres recents o de fortes tensions internes; la seva indústria manufacturera és insignificant, el comerç interior es basa sobretot en la permuta i la major part de la població activa es dedica a una agricultura de subsistència que no sempre arriba a satisfer les exigències alimentàries mínimes.

Si dibuixéssim el mapa d’aquests països tan pobres, sovint gairebé aïllats del context de l’economia mundial, veuríem que gairebé tots es troben a Àfrica, al sud del Sàhara (que des de tots els aspectes és la regió més endarrerida de la Terra). Al continent americà, una part dels petits països de l’Amèrica Central (Belize, Guatemala, Hondures, Nicaragua i Haití) tenen també unes condicions econòmiques i socials que els fan assimilables al Quart Món. A Àsia, aquestes condicions afecten el Iemen, l’Afganistan, el Nepal, el Bhutan, Birmània, Bangladesh, Laos i Cambodja, mentre que a Oceania perjudiquen un cert nombre de petitíssims estats insulars i Papua Nova Guinea.

La majoria d’aquests països, a més, en l’ intent d’engegar un procés de desenvolupament, s’han anat endeutant molt amb els països rics i amb les organitzacions internacionals, sense arribar mai a saldar els seus deutes, que, al contrari, han augmentat contínuament. Paral·lelament, els interessos del deute també s’han incrementat, de manera que actualment en molts casos el seu pagament ja absorbeix tots els ingressos de l’economia, que en canvi haurien de servir per a fer créixer la capacitat de producció i els llocs de treball. La primera conseqüència greu és la reducció general i constant de la renda mitjana per càpita i l’augment del nivell de pobresa que se’n deriva.

Els experts de les institucions financeres internacionals, especialment del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, preocupats per aquesta situació, han suggerit programes d’estalvi de la despesa pública, de reducció de les importacions, d’augment de les exportacions i de contenció del creixement demogràfic. La política d’estalvi, però, concretament la retallada de la despesa destinada a l’assistència social, a la sanitat i a l’ensenyament públic, perjudica la part més feble de la població. A més, per a molts països africans especialment pobres, l’aplicació del pla d’estalvi ha tingut unes conseqüències tràgiques, ja que la major part de les seves importacions (aliments, petroli, primeres matèries) no són substituïbles: la reducció dels productes alimentaris provinents de l’estranger ha provocat l’amenaça de la fam a més de la meitat dels països del continent.

Entre el 1980 i el 1997 a gairebé tots els països del Quart Món el nivell de riquesa va disminuir en lloc d’augmentar; en concret, en el conjunt de l’Àfrica negra, el PIB (Producte Interior Brut) mitjà per càpita va passar de 560 dòlars el 1980 a 450 el 1989, amb una disminució del 20%. Així, els anys vuitanta i noranta l’interval entre riquesa i pobresa ha augmentat i aquesta situació fa que l’expressió “països en vies de desenvolupament” utilitzada per a l’àrea del Tercer Món sigui inapropiada en el cas del Quart Món, que, per contra, inclou països en vies de subdesenvolupament i empobriment ulteriors.

La cooperació per al desenvolupament

Actualment gairebé ja no queden colònies: el procés d’emancipació dels vincles polítics colonials, que va començar de manera esporàdica al final del segle XVIII, va continuar a un ritme més accelerat durant el segle XIX i a partir del segle XX va ser especialment intens i significatiu després de la Segona Guerra Mundial, fins a conduir gairebé totes les antigues colònies a la independència. De quina independència es tracta, però? Ben segur que de la política; des del punt de vista econòmic, en canvi, gairebé totes les antigues colònies —endarrerides, sense indústria, sense infraestructures, ni quadres directius— han passat a formar part d’aquelles àrees pobres i subdesenvolupades que sovint anomenem el Sud, en contraposició al Nord, ric i desenvolupat. La distància entre aquests dos mons és tan gran, que és gairebé impossible de superar sense un compromís d’ajut per part dels països rics; el conjunt de les iniciatives amb aquest objectiu s’acostuma a indicar amb l’expressió “cooperació per al desenvolupament”.

Ja des del principi dels anys seixanta l’Assemblea General de l’ONU va proclamar per unanimitat el primer “Decenni per al desenvolupament”, que durant les dècades posteriors va anar seguit d’una sèrie d’iniciatives que han fet d’aquesta organització el centre impulsor de la cooperació internacional per al desenvolupament.

La intervenció de l’ONU s’efectua a través d’institucions i agències que, concretament, assisteixen els països en vies de desenvolupament. La més important és el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament, normalment anomenat simplement Banc Mundial. Aquesta entitat, a més de permetre préstecs i d’invertir directament en els països pobres, promou iniciatives destinades a facilitar les inversions privades, proporcionant facilitats i garanties als inversors. Té una funció de finançament semblant a la de l’Associació Internacional per al Desenvolupament, que s’encarrega especialment dels països més pobres, mentre que altres agències dins l’àmbit de l’ONU s’ocupen de sectors específics (com per exemple la FAO, que entre altres coses s’enfronta al problema de la fam mundial); el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, en canvi, proporciona suport tècnic i logístic. Les organitzacions internacionals d’àmbit regional o dels estats individuals es fan càrrec d’iniciatives semblants. La Unió Europea, per exemple, dins l’àmbit de la convenció de Lomé, signada l’any 1975 i renovada per quarta vegada l’any 1989, assisteix 68 països en vies de desenvolupament d’Àfrica, Oceania i el Carib i, entre altres activitats, du a terme acords comercials amb clàusules que afavoreixen els països més pobres (un tipus de cooperació molt estès).

Sovint, l’ajut pren la forma de la participació en empreses comunes: citem com a exemple l’acord firmat entre Itàlia i Colòmbia per a la construcció d’una instal·lació per extreure cel·lulosa de les fulles d’atzavara (Agave americana), o la intervenció (italiana) a Etiòpia que va permetre al final dels anys vuitanta la transformació de 190 000 ha de sòl no cultivat en un centre agroindustrial. L’any 1986 Itàlia va destinar el 0,4% del Producte Nacional Brut (PNB) a la cooperació amb els països en vies de desenvolupament, el cinquè lloc darrere els Estats Units, el Japó, França i Alemanya.

Són suficients aquests ajuts? Per descomptat que no, per múltiples causes. En primer lloc, no s’han obtingut els nivells financers considerats indispensables (l’ONU calculava que s’havien de transferir recursos equivalents a l’1% del PNB dels països desenvolupats als països més pobres, objectiu que no s’ha assolit, rebaixat darrerament al 0,7%). A més, sovint, els finançaments han estat mal utilitzats pels països destinataris; la multiplicació de les iniciatives de cooperació ha fet cada vegada més difícil i desordenada la coordinació internacional, i, sobretot, la concessió dels préstecs, encara que de baix cost, ha portat els països assistits a un endeutament que sovint ha motivat que els ajuts no s’hagin utilitzat per al desenvolupament sinó per a pagar els interessos dels préstecs anteriors. Així doncs, en un futur la cooperació no solament haurà de procurar augmentar els ajuts, sinó que també, especialment, haurà d’afavorir la creació d’estructures, tant a l’interior dels països assistits com a escala internacional, que permetin la utilització dels recursos d’una manera més ordenada i eficaç.

El sistema món

Quadre 47.1 Països amb una renda per càpita més baixa.

ECSA

Durant uns quants segles Europa va representar el centre econòmic i polític del món. Efectivament, no solament va ser la mare de la indústria moderna, sinó que gràcies a les conquestes colonials la seva economia es va estendre a escala mundial. Durant els últims cent anys, però, la situació ha canviat molt; ja no hi ha un sol nucli econòmic central, sinó diversos, a cadascun dels quals li correspon una àmplia perifèria molt diversificada.

Europa encara manté un pes econòmic important gràcies al seu potencial industrial, al control del capital multinacional i a la dimensió i extensió dels seus intercanvis amb la resta del món. Això no obstant, la seva importància en el camp internacional ha disminuït força, sobretot a causa de les divisions polítiques internes. Per tal de superar aquestes diferències els estats europeus s’han reunit en associacions internacionals, entre les quals destaca per la seva importància la Unió Europea (UE). Així i tot, d’ençà de l’acabament de la Segona Guerra Mundial el vell continent ha deixat de ser el centre del món; en concret ha vist com el seu poder financer quedava reduït en favor dels Estats Units i del Japó i era superat per ambdós països en la competència per la recerca i la producció de les noves tecnologies.

Els primers a apropiar-se la primacia europea van ser els Estats Units, on els europeus immigrats van aportar els seus coneixements tècnics i el seu esperit empresarial i en van poder aprofitar quantitats enormes de primeres matèries i de recursos naturals en general. En segon lloc, l’ex-Unió Soviètica, l’immens estat eurasiàtic que durant la segona meitat del segle XX va destacar com a gran potència industrial i durant molts anys va ser el punt de referència polític i econòmic dels països socialistes i d’una part del Tercer Món. L’any 1945, en acabar-se la Segona Guerra Mundial, la conferència de Ialta va establir la divisió del món en dues àrees d’influència. Durant molt temps els Estats Units i l’ex-Unió Soviètica han exercit un notable poder econòmic i polític en aquest àmbit. Però, ja fa uns quants anys que aquest poder s’ha afeblit (és més, pel que fa a l’ex-Unió Soviètica, ha experimentat una autèntica davallada com a gran potència econòmica, agreujada per la dissolució de l’estructura estatal unitària l’any 1991), d’una banda, a causa del naixement de noves àrees centrals i, de l’altra, pels esforços de molts països del Tercer Món per assegurar-se un desenvolupament autònom.

Certament, a les darreres dècades han aparegut dos nous centres econòmics, el Japó i la Xina. Actualment el Japó ha esdevingut una de les principals potències industrials i econòmiques mundials, superant individualment cada un dels països europeus. La seva àrea d’influència s’estén a Corea del Sud i a gran part de l’àrea del Pacífic i de l’Àsia meridional, on l’exportació del capital multinacional i de les tecnologies és més intensa. La Xina, si bé encara no es pot comparar a les altres grans potències, a causa d’un retard lligat als esdeveniments històrics, està prenent ràpidament protagonisme, gràcies a la seva situació demogràfica (un miler de milions d’habitants) i a la seva extensió territorial. Es presenta com un model de desenvolupament autònom per a molts països del Tercer Món.

En conjunt, així com abans els països amb més pes econòmic es concentraven principalment a les costes de l’oceà Atlàntic, des de les últimes dècades la gran regió del Pacífic destaca per la seva importància (vegeu també “La indústria al món i als Països Catalans”). A un costat d’aquest gran oceà hi ha Rússia, la Xina i el Japó; a l’altre, els Estats Units d’Amèrica.

Les parts del planeta que romanen marginals també s’han anat diferenciant i articulant cada vegada més, fins al punt que avui dia els països del Tercer Món es poden subdividir en quatre grans grups.

Un primer grup està format pels països que no solament són rics en primeres matèries, sinó que disposen, almenys en part, de les tecnologies necessàries per a explotar-les. Formen part d’aquesta categoria uns quants països grans com l’Índia, que ja s’ha convertit en una de les principals potències industrials asiàtiques (després del Japó i de la Xina), el Brasil (l’extensió del qual és immensa, on abunden els minerals i on el potencial industrial és notable) i Sud-àfrica.

Un segon grup engloba aquells països perifèrics que, tot i romandre en una situació de gran dependència, en el passat (com l’Argentina, Xile, el Pakistan) o en temps més recents (Indonèsia, Malàisia, Colòmbia, etc.) han tingut un principi de desenvolupament industrial.

La tercera situació correspon a la dels països africans (Algèria, Líbia i Nigèria), els asiàtics (l’Iran, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, etc.) i els americans (Mèxic i Veneçuela) productors de petroli i gas natural, alguns dels quals també tenen característiques del primer grup. Aquests països han acumulat quantitats variables de capital i en alguns casos han experimentat profundes transformacions internes amb tecnologia i tècnics de l’estranger gràcies al flux de diner (els anomenats petrodòlars) provinent de la venda de cru i dels seus derivats. Per a alguns d’aquests països, a més, la dependència excessiva d’un sol recurs és un inconvenient, i la situació els fa vulnerables a l’èxit d’aquell recurs en els mercats internacionals. Durant els anys setanta van poder gaudir d’una conjuntura dels mercats petroliers força favorable, mentre que els anys vuitanta es van haver d’enfrontar a una certa crisi del sector, que va implicar una davallada dels ingressos de divises i consegüentment una retallada d’importants projectes de desenvolupament.

Per acabar, el grup dels països més pobres (el Quart Món), encara conserva, tal com s’ha vist, totes les característiques del subdesenvolupament. La situació del Quart Món és un dels problemes més greus als quals la humanitat ha de fer front avui en dia.