Religions i religiositat

La dimensió sagrada

“Si anessis a voltar pel món podries trobar ciutats sense muralles, sense escriptura, sense rei, sense cases, sense moneda, sense gimnasos ni teatres, però mai ningú no ha trobat cap ciutat sense temples ni déus...”, escrivia Plutarc, historiador grec del segle I dC. Les seves paraules encara són subscrites avui pels estudiosos dels pobles primitius i dels pobles antics, però bé que tothom està d’acord en aquest punt no és fàcil dir en què consisteix la religió.

És indubtable, però, que a la base de qualsevol fenomen religiós hi ha la creença en una relació que s’estableix entre l’home i una realitat (per als creients) superior, totalment externa a ell, és a dir, una realitat que —emprant impròpiament un terme que pertany a la nostra cultura— el transcendeix. Aquesta realitat transcendent és una cosa totalment i infinitament diferent de l’home, es distingeix pel seu caràcter ocult, misteriós, fora del que és ordinari i poderós. Fins i tot quan l’objecte d’aquesta creença és un simple tronc d’arbre, el grup veu el tronc d’arbre com a expressió i suport d’un poder (o esperit) amagat.

Aquesta creença esdevé per a l’home la font i el model dels seus ideals, valors i comportaments, i és a la base de l’experiència i de la cultura de l’home. En altres mots, és totalitzadora, abraça tota la vida de l’home, des del naixement fins a la mort, i de fet gairebé sempre va més enllà de la mort. Des d’un punt de vista col·lectiu inclou totes les manifestacions culturals de l’home —les tradicions, les festes, l’art, els costums, la vida familiar i social—; en l’individu implica els seus actes, el pensament, els sentiments i les emocions de l’home.

Però les creences són molt diferents entre elles. Poden incloure des de la creença en una pedra de forma especial fins a la creença en una ànima que és present en totes les coses, amb una sèrie molt àmplia d’elements entremig: algunes plantes, animals, elements naturals (el tro, el llamp, etc.), cossos celestes (el sol, la lluna, etc.), l’“esperit dels morts”, dimonis i diversos esperits, més d’una divinitat alhora (politeisme), una sola divinitat (monoteisme), objectes fets per l’home o no, éssers sobrehumans, herois, etc. Cadascuna d’aquestes creences dóna vida a un pensament religiós.

Com a realitat humana que és, la religió ha inspirat, i continua inspirant, una gamma amplíssima de possibilitats. La religió és un factor d’unitat i de comunió, però també un factor de divisió, d’antagonisme, de conflicte, de ruptura, de trencament. És un principi de moviment, d’esperança i de progrés, però també pot ser un obstacle i una oposició al canvi. És la celebració i la confirmació d’allò existent, però també pot arribar a transformar-se en la negació total del món i els seus valors.

Religió i modernitat

La modernitat (entesa com el conjunt de les tècniques i de les formes culturals produïdes per la societat moderna) s’ha revelat des dels seus inicis, que coincideixen a grans trets amb l’època de la revolució científica (segles XVI-XVII) com un esperit corrosiu del factor religiós. El procés que ha encetat, definit a grans trets com a secularització (del llatí saeculum), és un procés irreversible en molts aspectes. En essència consisteix en la pèrdua progressiva del paper central que la religió (en la pràctica, el cristianisme) tenia en la societat europea de l’Antic Règim, la que precedeix els dos grans esdeveniments revolucionaris de la fi del segle XVIII: la Revolució Industrial i la Revolució Francesa.

La religió ha passat de ser un fet social que influïa globalment en la vida d’aquestes societats a esdevenir progressivament una realitat només privada, que ja no incideix (o que ho fa escassament) en la societat, la qual ja no necessita ni Déu ni la religió per a desenvolupar-se.

D’altra banda, el que semblava una decadència irreversible (per això no fa gaires anys es parlava d’“ocàs” de la religió) ha demostrat ser un fenomen més complex. Tanmateix, tots els estudiosos del fenomen religiós en la societat industrial estan d’acord amb una idea clau: el procés de secularització no marca la fi de la religiositat, sinó que només l’obliga a reformular-se i a reestructurar-se, a negociar i a instituir noves relacions amb la societat, bo i conservant, però, un marge d’acció considerable i unes funcions encara significatives no solament en l’àmbit privat sinó també en el social.

L’estructura tradicional d’una religió comprèn en general tres nivells; el primer, que en constitueix el fonament, coincideix amb la dimensió simbòlica i amb el patrimoni mític de la religió: són les seves arrels històriques. En canvi, en el nivell més alt trobem la dimensió social i institucional d’una religió; es tracta del conjunt de pràctiques i creences compartides per una col·lectivitat social estructurada en institucions més o menys estables, ordenades jeràrquicament i que tenen i administren el poder sagrat.

Entre aquests dos nivells trobem el tercer nivell, que és un nivell d’enllaç, el món racional de la teologia, és a dir, la reflexió sistemàtica i l’estudi del patrimoni de creences originàries, mítiques o revelades.

Els canvis que ha patit la nostra societat han actuat i continuen actuant de manera profunda en la religió. A més, en l’actualitat, el nostre planeta es caracteritza per una homogeneïtzació cultural: el que passa en una regió de la terra pot repercutir i tenir efectes imprevistos en poc temps en una altra regió molt diferent i molt llunyana.

Les religions del món

Les religions caracteritzades pel proselitisme, és a dir, per una acció encaminada a convertir (o “salvar”) el major nombre possible de persones comprenen les 3/5 parts de la població mundial, és a dir, 3 000 milions de persones, i es poden subdividir en tres grans grups, el cristianisme (que aplega aproximadament el 59% d’aquests 3 000 milions), l’islamisme (el 23%) i el budisme (el 18%). La resta de la població mundial segueix altres religions, com algunes formacions religioses d’inspiració aparentment cristiana, islàmica o budista però que, com les anomenades esglésies indígenes africanes, en realitat es proposen edificar la independència nacional de les antigues colònies; l’hinduisme, la religió nacional de l’Índia, que al seu torn se subdivideix en una infinitat de formacions o sectes; el xintoisme, la religió nacional japonesa; el confucianisme i el taoisme, les dues religions nacionals xineses; la religió jueva; i algunes religions indígenes corresponents a les poques poblacions que mantenen encara les seves cultures originàries (vegeu “Els pobles de la Terra”). La localització geogràfica que hem donat com a element reconeixedor essencial d’aquestes religions (llevat del cas dels jueus, que en el curs de la història van ser expulsats del seu territori, motiu pel qual constitueixen una “nació religiosa” que no es correspon del tot amb l’actual estat d’Israel), en teoria no caldria per a les religions de caràcter proselitista i supranacional (cristianisme, islamisme i budisme). Però la difusió d’aquestes religions també ha estat condicionada històricament i, per tant, limitada geogràficament. El cristianisme és estès, a grans trets, per Europa i les regions colonitzades pels europeus (les dues Amèriques, Austràlia i la part de l’Àfrica que no estava islamitzada en el moment de la conquesta europea). L’islamisme té el seu nucli a Aràbia i s’expandeix cap al nord fins a Turquia i algunes àrees de la península Balcànica, a l’est fins al Pakistan i el nord de l’Índia, al sud-est fins a les illes de l’oceà Índic (Indonèsia, Madagascar) i a l’oest pel nord d’Àfrica. El budisme ocupa les regions de l’Extrem Orient que han rebut la influència cultural de l’Índia (on va néixer, però d’on gairebé ha desaparegut) i de la Xina (on es va introduir al segle III aC).

El cristianisme

El terme cristianisme designa el conjunt de les confessions religioses que segueixen la predicació de Jesús de Natzaret. Tot i la gran varietat històrica de creences i pràctiques, ha conservat com a element comú la professió de fe en Jesús, Fill de l’únic Déu, Senyor i Creador, encarnat, mort i ressuscitat, el Messies promès i com a tal el “Crist”, és a dir, l’ungit del Senyor (d’on ve el nom de “cristians”, que és com van passar a anomenar-se els seus seguidors). Igual que altres religions com l’islam o el budisme, el cristianisme és una religió que té un fonament històric, no perquè va néixer en un moment determinat de la història sinó perquè el seu origen es vincula als actes d’un fundador.

El “fundador” i el seu missatge

El “fundador” del cristianisme és un profeta hebreu anomenat Jesús, nascut, segons la nostra manera de calcular el temps, pels volts del 4 aC a Palestina, a Betlem (Judea) o a Natzaret (Galilea), segons alguns crítics. Pertanyent a una família jueva descendent del rei David i immers en el context històric i religiós del seu poble, durant més de vint-i-cinc anys va menar una existència anònima en el petit poble de Natzaret. Els darrers anys de la seva vida es va allunyar de la família i del poble per lliurar-se a una predicació itinerant juntament amb un grup de dotze deixebles (apòstols) escollits, i va menar una vida de celibatari i de pobresa radical. L’evangeli (terme grec que vol dir ‘bona nova’) anunciat per Jesús als jueus era un missatge de salvació del mal i del pecat i d’amor envers Déu i els altres homes. El regne que Déu ofereix gratuïtament la humanitat no és d’aquest món, i es contraposa al poder de les forces del mal que indueixen l’home al pecat. La seva vinguda és imminent, i per això cal canviar de vida radicalment. La seva predicació va anar acompanyada de fets extraordinaris com guaricions i exorcismes. La seva predilecció pels pobres i la seva llibertat respecte de les institucions el van portar a enfrontar-se amb el poder religiós jueu (sobretot amb la classe sacerdotal) i romà (representat pel governador Ponç Pilat). Des del punt de vista jueu va ser condemnat per blasfèmia, ja que associava la seva persona al Déu d’Israel, i des del punt de vista romà per lesa majestat, ja que se l’acusava de voler substituir el Cèsar. Després d’un últim sopar amb els dotze apòstols, va patir el martiri de la crucifixió amb motiu de la solemnitat jueva de la Pasqua, probablement l’any 29. Segons els seus deixebles, el tercer dia després de la seva mort va ressuscitar, la qual cosa demostraria el seu origen diví. Al cap de quaranta dies, va pujar al cel i va deixar als deixebles l’Esperit Sant com a ajuda i suport en la tasca de difusió del seu missatge de salvació.

L’originalitat del missatge cristià

En els seus orígens el cristianisme, com a religió fundada en fets històrics, té una relació profunda amb el món religiós en què va sorgir i en el qual es va anar implantant progressivament, però del qual es diferencia per una sèrie de característiques originals i distintives, que contribueixen a configurar-ne la identitat, conservada en el temps malgrat les innombrables escissions i diferenciacions històriques. Té en comú amb el judaisme la fe en un sol Déu, Senyor i Creador de l’univers, però se’n diferencia no tant pel fet d’haver reconegut en Jesús de Natzaret el Messies promès sinó pel fet d’haver-lo considerat Fill de Déu. L’afirmació de la doble naturalesa, humana i divina, de Jesús (en virtut de la qual Jesús va ser capaç de ressuscitar i el Crist diví d’encarnar-se en un cos humà), bé que ha donat lloc a controvèrsies complexes en el si del cristianisme (vegeu “Les controvèrsies cristològiques”), marca un clar allunyament respecte de les expectatives del judaisme en temps de Jesús, religió que esperava un messies terrenal i a la qual era estranya la idea mateixa del Fill de Déu. A més, bé que els primers cristians van assumir com a font de revelació les escriptures hebrees, que consideraven testimoni de l’“antic pacte” (en grec diath´¯ek¯e, és a dir, ‘testament’, d’on ve l’expressió “Antic Testament” que designa les escriptures del cànon bíblic hebreu) segellat entre Déu i el poble elegit, van veure en el missatge de Jesús el “nou pacte” segellat entre Déu i el nou Israel. Era un pacte que interessava “tots els homes de bona voluntat” i que ja no es basava en l’observança de la Llei sinó en l’evangeli del fundador, anunciat i divulgat pels seus apòstols.

El cristianisme es diferencia de les religions hel·lenístiques sobretot pel seu caràcter de religió històrica. En efecte, en encarnar-se en Jesús, amb la seva passió, mort i resurrecció, el Fill de Déu representa per al creient l’esdeveniment fonamental de la història humana, que en la perspectiva de la fe es transforma en la història de la salvació de la humanitat per obra de Crist, segons el pla providencial del Pare. En efecte, d’una banda la teologia de la història cristiana interpreta tota la història anterior a aquest esdeveniment com una preparació providencial per a l’encarnació de Crist, portadora de salvació. I, d’altra banda, a partir d’aquest fet, tota la història de la humanitat sembla tendir cap a la seva realització final: la salvació de la humanitat, unida en la fe “catòlica”, és a dir, universal en Crist. Per això, a diferència d’altres religions universals com l’hinduisme i el budisme, el cristianisme es realitza i no pot deixar de realitzar-se en la història.

El catolicisme

El concepte de catòlic apareix per primera vegada en un autor cristià del segle II, Ignasi, bisbe d’Antioquia (mort entre el 107 i el 117), que el refereix a l’església instituïda per Jesucrist, per damunt de les esglésies locals. Al llarg dels segles, el terme es va emprar per a indicar la “fe recta”. El terme grec és l’ortodòxia, contraposada a les doctrines condemnades pel magisteri eclesiàstic com a “herètiques”, és a dir, fruit de tries equivocades que entenien malament el “veritable” missatge de Crist tal com el transmetia la tradició apostòlica a través dels bisbes. A partir de la Reforma protestant (segle XVI), el concepte s’ha utilitzat per a distingir l’Església Apostòlica Romana de les esglésies sorgides arran de la Reforma. La primera reconeix el papa, en qualitat de bisbe de Roma, com el successor de l’apòstol Pere (considerat el fundador de l’Església Catòlica) i el guia universal dels creients.

Actualment, el catolicisme modern constitueix l’església més gran del cristianisme, atès que arran de la colonització europea i dels moviments paral·lels d’evangelització i de conquesta missionera, sobretot entre les poblacions indígenes dels nous mons, es va implantar arreu. Avui dia, el nombre de catòlics és d’uns 884 milions, és a dir, el 57% de tots els cristians. La majoria de catòlics viu a l’Amèrica Llatina (41%), mentre que a Europa representen el 28% aproximadament. El país amb una presència més destacada de membres d’aquesta confessió és el Brasil, amb més de 110 milions de fidels; seguit dels Estats Units, amb més de 67 milions, i Mèxic, amb 66 milions. L’organització de l’Església Catòlica és de tipus jeràrquic. La unitat de base és constituïda per les parròquies (que normalment abracen un poble o un o més barris d’una ciutat), agrupades en diòcesis que depenen d’un bisbe. La catedral, considerada església principal de la diòcesi i seu del bisbe, sol ser regida per un capítol de canonges (sempre sacerdots), guiats per un degà. Al vèrtex de la jerarquia hi ha el papa.

L’Església Catòlica és anomenada Romana perquè és sotmesa a la guia del bisbe de Roma. També és anomenada Església Llatina perquè, abans de la reforma litúrgica promoguda pel concili II del Vaticà, que va introduir les llengües parlades en la litúrgia (conjunt de les celebracions de culte establertes per regles escrites o consuetudinàries), tenia el llatí com a llengua litúrgica.

Al costat de l’Església Catòlica existeixen les esglésies orientals no ortodoxes, que es caracteritzen per la multiplicitat de les litúrgies i les llengües. Estan unides a Roma a tots els efectes, atès que les diferències es limiten al ritu, la llengua litúrgica i alguns aspectes de la vida eclesiàstica, per exemple la possibilitat que tenen de casar-se els capellans i els diaques. Pertanyen a les esglésies orientals uniates, entre d’altres, l’Església Copta, l’Església Etiòpica, l’Església Siríaca, l’Església Armènia, els maronites, els caldeus i els malabars. Segueixen el ritu bizantí el patriarcat dels melquites catòlics i les esglésies dels búlgars units a l’Església de Roma i les esglésies dels grecs catòlics, els italoalbanesos, els romanesos catòlics, els russos i els eslaus.

El culte catòlic reconeix set sagraments que cal entendre com a signes materials instituïts pel mateix Jesucrist que simbolitzen i comuniquen dons espirituals (com el pa i el vi a l’eucaristia, que comuniquen la presència de Crist). Perquè sigui vàlid, un sagrament ha de tenir la matèria adequada (signe material), la forma adequada (fórmula d’administració) i la intenció adequada (fer el que l’Església pretén). Això garanteix la transmissió de la gràcia divina portadora de la salvació, prescindint del caràcter personal de qui l’administra (el sacerdot), bé que els efectes de la recepció depenen de la condició espiritual del fidel. Els set sagraments són: el baptisme, la confirmació, l’eucaristia, la penitència, la unció dels malalts, l’orde i el matrimoni. El baptisme consisteix en un ritu d’ablució unit a unes paraules, en virtut del qual hom esdevé membre de l’Església de Crist i reneix espiritualment, i se sol administrar als infants. Amb la confirmació el creient es referma en les promeses que va fer en nom seu el padrí en el moment del baptisme. La penitència perdona al pecador els pecats posteriors al baptisme, que els confessa amb el propòsit d’esmena. La unció dels malalts, per a alleujament de la malaltia i remissió dels pecats, se sol administrar als moribunds i per això s’anomena també extrema unció, i és una preparació a la mort. El matrimoni santifica la unió conjugal. L’orde sagrat transmet la gràcia de l’Esperit Sant en diferents graus de ministeri; després de l’ordenació, els eclesiàstics gaudeixen d’un estat especial dins el conjunt dels batejats, que distingeix la condició del clericat ordenat de la dels laics. Quant a l’eucaristia, en el catolicisme coincideix amb la celebració de la missa: és el misteri del cos i la sang de Crist presents en l’Església com a sacrifici i font de vida per als fidels. El protestantisme tendeix a conservar com a sagraments autèntics solament el baptisme i l’eucaristia, mentre que l’anglicanisme modern tendeix a admetre la qualitat sagramental dels altres sagraments.

El catolicisme també considera com a font de revelació, a més de les Sagrades Escriptures, la tradició. Aquesta ha elaborat, transmès i conservat les doctrines considerades d’inspiració divina, tant a través de l’autoritat del papa, inspirat directament per l’Esperit Sant (gaudeixen del privilegi de la infal·libilitat les enunciacions papals ex cathedra, és a dir, pronunciades des de la càtedra apostòlica en qualitat de pastor suprem i de mestre de tota l’Església), com a través dels concilis ecumènics, reunions oficials de tots els bisbes de l’Església, considerats vàlids i infal·libles quan són convocats i confirmats pel papa (l’Església Catòlica en reconeix vint-i-un) i també per mitjà de la reflexió teològica dels grans doctors de l’Església, de llengua grega i llatina, els anomenats Pares de l’Església (si bé la categoria també inclou personatges medievals com Tomàs d’Aquino). L’Església ha conegut formes de renovació gràcies a una sèrie ininterrompuda de reformes, que han pres com a model la comunitat dels deixebles de Jerusalem, i s’han inspirat en les seves formes de vida comunitària i basada en la pobresa. Aquest ideal evangèlic és a la base dels nombrosos ordes religiosos que han sorgit dins l’Església, començant per la vida monàstica antiga. Aquests ordes es van multiplicar sobretot arran de la Contrareforma promoguda pel concili de Trento.

Es consideren ordes o congregacions les comunitats en què els seus membres viuen sota l’observança d’una regla i emeten vots solemnes o simples. Els diferents ordes religiosos se subdivideixen en quatre categories: monjos, canonges regulars, frares mendicants i clergues regulars. Els monjos (del grec monakhós, ‘sol’, ‘solitari’) dels ordes monàstics practiquen la vida eremítica o bé viuen en comunitat, sota la direcció d’un superior com l’abat i l’arximandrita (en les esglésies catòliques orientals). Dins el catolicisme, són ordes monàstics, per exemple, els benedictins, els cartoixans, els cistercencs i els trapencs. Els ordes mendicants, sorgits dels moviments medievals de pobresa, en un principi estaven obligats a viure de les almoines i en una pobresa absoluta. Hi pertanyen els franciscans, els caputxins, els dominicans, els carmelitans, etc. Dins la categoria de clergues regulars cal incloure els teatins, els barnabites, els escolapis i els jesuïtes. Finalment, l’orde dels canonges regulars comprèn, entre altres, els augustinians.

El catolicisme ha demostrat que és capaç d’incorporar en el seu si tradicions cristianes diferents acceptant, per exemple, les figures dels intermediaris de Déu (penseu en el paper central que té la Verge Maria, considerada la Mare de Déu, la immaculada concepció i l’assumpció corporal al cel de la qual constitueixen dos dogmes, però també en la importància dels sants i el seu culte).

L’ortodòxia

Les esglésies ortodoxes són aquelles que van acceptar les deliberacions dels set primers concilis ecumènics i es consideren consegüentment de “doctrina recta”. A partir del 1054 es van separar de l’Església Romana d’Occident. La seva definició oficial és: Església d’Orient que acull tots les persones creients de fe recta. Actualment el nombre de fidels és d’uns 130 milions, és a dir, aproximadament el 8% de tots els cristians. La meitat dels ortodoxos viuen a l’antiga Unió Soviètica.

Cada església es declara autocèfala (del grec autós, ‘propi’ i kephal´¯e, ‘cap’) perquè se sotmet a l’autoritat d’un patriarca i té una jurisdicció pròpia. Són ortodoxos els antics patriarcats d’Alexandria (actualment amb seu al Caire), d’Antioquia (amb seu a Damasc), de Jerusalem i de Constantinoble (amb seu a Istanbul, al barri de Fanar). El patriarca de Constantinoble té el títol de patriarca ecumènic i gaudeix d’una mena de primacia moral, perquè és un primus inter pares (per tant, no és una mena de papa oriental, atès que els ortodoxos neguen el dret del papa a parlar i actuar en nom de l’Església universal sense un concili ecumènic i sense els seus col·legues en l’episcopat). A causa d’aquest caràcter nacional, l’Església Ortodoxa, sobretot a l’antiga Unió Soviètica, s’ha identificat en general amb els governs nacionals. En aquest punt la seva història també divergeix de la història del catolicisme occidental, des del moment que l’Església Oriental sovint s’ha convertit en un instrument a les mans dels governs nacionals, a diferència de l’Església Occidental que, com mostra el cas del papat medieval, de vegades ha tendit a dominar els estats.

La vida religiosa de l’Església Ortodoxa es basa en els sagraments, entesos com a misteris en què els actes de Déu esdevenen realitats presents en la història pel poder de l’Esperit. També reconeix set sagraments principals: el baptisme, la confirmació, la confessió, l’eucaristia, el matrimoni, l’eukhelaíon i l’ordenació. El baptisme es fa mitjançant una immersió triple, en nom de la Trinitat. La confirmació és “el segell de l’Esperit” i s’imparteix ungint el fidel amb el crisma, l’oli perfumat i consagrat, generalment al mateix moment del baptisme. El matrimoni es consagra amb pregàries i benediccions i amb la “coronació” dels esposos, els quals beuen plegats una copa de vi. L’eukhelaíon correspon al sagrament catòlic de la unció dels malalts i comprèn set lectures dels Evangelis i set benediccions de l’oli emprat per a ungir el malalt. L’eucaristia se celebra segons un ritu complex. Durant la major part de la litúrgia, el sacerdot, com a emissari del poble davant del tron de Déu, roman dret a l’altar darrere l’iconòstasi, mur decorat amb icones o imatges sagrades que representa la comunió dels sants; l’altar que hi ha també al darrere de l’iconòstasi simbolitza la unió entre el Cel i la Terra per obra de l’Esperit Sant, que davalla per transformar el pa i el vi en el cos i la sang de Crist. El redescobriment de la riquesa de la tradició litúrgica oriental per part dels cristians occidentals constitueix un dels resultats del moviment ecumènic: moviment modern, promogut inicialment per les esglésies protestants, que, sobretot al llarg del segle XX, ha encoratjat la reunificació de totes les esglésies i els creients en Crist. Pel que fa a la doctrina, la diferència més gran amb la tradició catòlica rau en la manera diferent d’entendre el misteri de la Trinitat (vegeu “Les controvèrsies cristològiques”).

El protestantisme

El protestantisme comprèn les formes de cristianisme originades a partir de la Reforma del segle XVI o influïdes per ella (vegeu “La Reforma protestant”). El terme deriva de la protesta solemne o testimoniatge (del llatí protestari, ‘testimoniar públicament’) que es va fer amb motiu de la segona dieta d’Espira (1529). No volien crear una nova Església, sinó reformar l’Església existent i tornar-la a la doctrina i les pràctiques apostòliques. Aquesta designació s’adopta habitualment als països catòlics, mentre que els mateixos protestants prefereixen el terme evangèlic, utilitzat al començament pels luterans i després també per les esglésies reformades, que segueixen les doctrines de Zwingli i de Calví (també anomenades presbiterianes als països anglosaxons). El terme Església Evangèlica, doncs, s’empra preferentment per a designar —a excepció dels grups més radicals i dels anglicans— tant les esglésies luteranes com les esglésies reformades.

Si s’exclouen els anglicans, el protestantisme comprèn avui dia uns 300 milions de creients en conjunt, és a dir, el 18% dels cristians. La major part dels protestants viuen a l’Amèrica del Nord.

El luteranisme és la més gran de les esglésies reformades, ja que aplega més de 75 milions de fidels. A Alemanya, els països escandinaus i els Estats Units, hi ha diverses esglésies luteranes, que encara que són diferents des del punt de vista de les seves polítiques religioses tenen en comú diversos organismes, nacionals i internacionals. Entre aquests darrers, el més important és la Confederació Luterana Mundial, associació lliure d’esglésies luteranes fundada el 1947 a Lund (Suècia). La professió de fe principal és la Confessió d’Augsburg (1530) i els dos catecismes de Luter (1529). Sobretot a l’època moderna, i gràcies a una tradició teològica llarga i complexa, les idees luteranes han desenvolupat sistemes doctrinals nombrosos i diferents, entre els quals cal recordar el corrent teològic, definit com a “protestantisme liberal”, que va dominar el món protestant al llarg del segle XIX i és representatiu, en contrast amb el pensament catòlic de l’època, de la gran obertura del pensament luterà i reformat envers la cultura moderna. D’aquesta relació fecunda va néixer, entre altres coses, la crítica bíblica moderna com a aplicació del mètode historicocrític a l’estudi dels textos sagrats. Des del punt de vista de la litúrgia, Martí Luter va ser més aviat conservador, a diferència de les esglésies reformades. El resultat és que l’Església Luterana, tot i tenir una litúrgia profundament diferent de la Catòlica, continua essent una església amb una litúrgia tradicional, a diferència d’altres esglésies protestants.

Les esglésies reformades i les esglésies presbiterianes comprenen uns 35 milions de seguidors. Es distingeixen de les esglésies luteranes i de l’anglicana per la seva separació radical de l’Església Catòlica des del punt de vista doctrinal, institucional, de la pietat i la litúrgia. La teologia reformada ha tendit a subratllar sobretot el principi protestant del sola Scriptura, i alhora ha vist amb gran desconfiança el tradicionalisme litúrgic luterà i anglicà, considerat una concessió a les formes litúrgiques i de devoció catòliques. D’altra banda, l’autoritat reconeguda a la Bíblia ha acabat afavorint l’autoritat dels pastors, que són els seus intèrprets. Les esglésies reformades, que tenen una organització de tendència “democràtica”, són formades per pastors i ancians, segons un model que s’inspira en el cristianisme dels orígens i ignora la figura del bisbe (que les esglésies luteranes han conservat, però com a simple supervisor). El presbiterianisme és l’Església nacional a Escòcia, i també té una forta presència a Irlanda del Nord. Els emigrants d’aquests dos països el van exportar als Estats Units, on actualment constitueix un dels grups principals d’esglésies cristianes. En el seu si han sorgit nombroses controvèrsies, en general sobre qüestions característiques del calvinisme, com la predestinació (segons Calví, la salvació és enterament i exclusivament obra de Déu, sense la intervenció de l’home, i és el resultat d’una “elecció” per part de Déu), la disciplina moral i les relacions entre l’Església i l’Estat. L’Aliança Reformada Mundial aplega les esglésies reformades de tot el món.

L’anglicanisme, amb 45 milions de fidels, és l’Església d’estat a la Gran Bretanya. La separació de l’Església anglesa respecte de la Romana durant el regnat d’Enric VIII (1509-1547) va ser legalitzada pel Parlament anglès el 1534, a través de l’anomenada Acta de supremacia, que reconeixia el rei com a cap suprem de l’Església Anglicana. Posteriorment, l’anglicanisme s’ha desenvolupat com a combinació d’elements luterans, calvinistes i catòlics. A partir del segle XIX, es van perfilar tres corrents principals en el seu interior: 1) La Low Church o ‘església baixa’, que situa en primer pla l’activitat social i que, pel que fa als problemes doctrinals, és propera a les posicions de la teologia protestant. 2) La High Church o ‘església alta’, corrent conservador que emfatitza els elements rituals i jeràrquics i és la més propera a l’Església Catòlica. 3) La Broad Church o ‘església àmplia’, que representa el corrent liberal, més obert envers la cultura moderna i els seus problemes. El govern de l’Església correspon als bisbes. El culte s’inspira en una litúrgia fixa: el Book of Common Prayer (‘Llibre de la Pregària en Comú’) del 1662 (el 1965 s’hi van introduir nous serveis litúrgics). La doctrina es basa en els Trenta-nou articles del 1563, que constitueixen el credo tradicional de l’anglicanisme, inspirat bàsicament en un calvinisme moderat.

Finalment, el protestantisme acull també les anomenades “esglésies lliures”, com els congregacionalistes, els metodistes i els baptistes, que es neguen a formar part de les esglésies reformades. Són esglésies i moviments sorgits a partir del segle XVIII (com els quàquers), que no s’inspiren directament en la Reforma, bé que se’ls sol incloure en el gran grup de les esglésies protestants. Aquestes esglésies, grups i moviments, alguns d’ells caracteritzats per una litúrgia lliure i de tendències fonamentalistes en teologia, són una prova evident de la tendència del cristianisme a generar heretgies, cismes i moviments diferents des dels seus orígens.

El terme congregacionalisme designa les esglésies governades per funcionaris elegits per la comunitat i en què cada església local és independent. El congregacionalisme va influir profundament en els fundadors de les colònies de Nova Anglaterra (sobretot els “Pares pelegrins”) i els Estats Units, on té encara avui molts fidels. Des del 1972, els congregacionalistes anglesos i els presbiterians formen la United Reformed Church.

El metodisme sorgí entorn de la predicació de John Wesley (1703-1791) durant unes discussions a la universitat d’Oxford el 1729, ajudat pel seu germà Charles (1707-1788) i el seu amic Georges Whitefield (1714-1770). És un moviment de desvetllament religiós que sosté que tothom pot aconseguir la salvació mitjançant l’experiència religiosa personal. L’organització de l’Església s’assembla a la presbiteriana. Actualment, amb més de 26 milions de membres, és una de les esglésies lliures més grans dels Estats Units.

Els baptistes (del grec baptístes, ‘baptista’), que són uns 35 milions, formen una Església lliure, sorgida a Anglaterra el 1640 i caracteritzada sobretot pel baptisme dels adults mitjançant la immersió.

Els primers quàquers (‘els qui tremolen’ de l’anglès quaker, com a efecte del seu entusiasme religiós i de les seves experiències místiques) es definien com a Societat dels Amics (Society of Friends), fundada per George Fox (1624-1691). Per escapar de la repressió a Anglaterra, van emigrar a Nova Anglaterra, on van fundar, sota el liderat de William Penn (1644-1718), l’estat al qual va donar el nom, Pennsilvània. Els quàquers rebutgen manifestacions externes com els sagraments, en favor de la “llum interior” que Jesucrist transmet a l’ànima. Bona part del culte té lloc en silenci. El seu credo es caracteritza per una gran tolerància i una llibertat absoluta. Avui els seus membres són uns 500 000.

Pertanyen al grup protestant europeu els valdesos, seguidors d’un moviment medieval de “renovació” religiosa fundat el 1176 per un mercader de Lió, Pere Valdès (mort pels volts del 1217), i que es caracteritzen per la pobresa absoluta. La seva oposició a l’Església Catòlica comportà que fossin excomunicats pel papa Luci II en el sínode de Verona (1184) i que fossin perseguits pel tribunal de la Inquisició. L’Església Evangèlica valdesa segueix les línies fonamentals del calvinisme, renovades pel teòleg Karl Barth, i cada església gaudeix d’una gran autonomia. Actualment té uns 45 000 fidels i es reuneix un cop l’any en un sínode format per pastors i laics.

Mereixen un discurs a part els testimonis de Jehovà, que descendeixen d’una comunitat fundada el 1874 a Pittsburgh (Estats Units) per Charles Taze Russell (1852-1916). El seu nom ve d’una expressió del profeta Isaïes (43, 10). Interpreten la Bíblia literalment (fonamentalisme exegètic), rebutgen la Trinitat, consideren Jesucrist només un home. Pensen que la fi del món és imminent, i que després de la batalla final amb les forces del mal regnaran amb Crist. Rebutgen les altres esglésies, sobretot la catòlica, perquè són governades per Satanàs. L’hostilitat que demostren en general envers les institucions terrenals els han portat a repetits enfrontaments amb els governs.

El judaisme

Els jueus segueixen un conjunt de creences, doctrines, ritus i costums que es defineix com a judaisme i que s’ha desenvolupat al llarg de més de 2 500 anys, sota la influència de les diferents civilitzacions amb les quals els jueus han entrat en contacte. Els orígens del judaisme tenen una estreta relació amb l’activitat reformadora que va dur a terme Esdres, “sacerdot, expert en la llei del Déu del cel”, a la segona meitat del segle V aC. Sembla que el terme “judaisme” (derivat de jueu, és a dir, pertanyent o descendent de l’antiga tribu de Judà) va ser emprat per primera vegada pels jueus que als segles II-I aC es van rebel·lar contra els successors d’Alexandre el Gran, els quals els volien imposar la civilització grega. En el judaisme, religió i poble constitueixen un tot inseparable, són dos elements diferents però indivisibles, i entre ells hi ha la mateixa relació que existeix entre el cos i l’ànima. El poble jueu és constituït pels descendents de la tribu de Judà, que han sobreviscut durant uns 25 segles com a grup separat en la diàspora, és a dir, en la dispersió dels jueus per diverses contrades del món. El judaisme és el sistema religiós, l’element vital que ha permès al poble jueu sobreviure i renovar-se contínuament per adaptar-se als canvis de les situacions polítiques, socials i culturals.

Un element fonamental del judaisme és la tensió contínua entre la concentració en les pròpies tradicions, que és acompanyada de l’aïllament i el tancament envers tot el que no és jueu, i l’interès per les experiències intel·lectuals dels altres pobles, cosa que ha afavorit l’obertura envers el món no hebreu i molts intents d’assimilar-ne costums i expressions culturals. El judaisme també viu una altra tensió, que sembla ser el reflex de l’existent en el pla cultural: la tensió entre la “Terra d’Israel” i la diàspora. En efecte, d’una banda la Terra d’Israel és, segons la tradició, la terra promesa als hebreus quan Déu i Moisès van fer el pacte al Sinaí; d’altra banda, el judaisme es va anar estenent, sobretot a l’època postbíblica, primer al Pròxim Orient, després al nord d’Àfrica, més tard a Europa (des d’Anglaterra fins a Rússia) i, finalment, a Amèrica. Els centres vitals del judaisme, tant en l’àmbit religiós com en el cultural, mai no han estat fixos. Sovint s’han desplaçat seguint i acompanyant ara aquesta ara aquella cultura de la diàspora. Actualment, les dues comunitats que es disputen la guia del món jueu són la dels Estats Units i la d’Israel.

Doctrines i concepcions

El judaisme no exigeix tenir fe en un sistema de creences revelades i no assegura una vida millor després de la mort. Més aviat es tracta d’una legislació revelada que obliga el jueu a l’observança de “la Llei” codificada en la Bíblia i les ensenyances dels antics mestres, i que, precisament mitjançant aquesta observança, intenta fer la justícia en aquest món. Per consegüent, el judaisme és un conjunt de lleis, normes i preceptes que regulen tota la vida del jueu, tant en l’aspecte públic com privat. El lloc que ocupaven el temple, els sacerdots i els sacrificis en la religió de l’antic Israel, en el judaisme és ocupat per la Llei i tots els fidels, la missió principal dels quals és estudiar la Bíblia, extreure’n les ensenyances i, sobretot, la manera d’aplicar-les. Desapareguda la distinció entre allò sagrat i allò profà, entre “religiós” i “laic”, ja no hi ha intermediaris entre Déu i l’home. Per tant, no existeix, com en el cristianisme, la figura dels sacerdots.

El judaisme no té dogmes. A l’edat mitjana, i per influència de la filosofia no jueva, en lloc d’aquests es van formular uns principis fonamentals que no són estrictament prescriptius i que permeten interpretacions personals i divergents en aquells temes sobre els quals ni la Bíblia ni la tradició no es pronuncien expressament o clarament. El credo més conegut i estès és l’elaborat per Maimònides (1138-1204), el més gran pensador del judaisme medieval. Els tretze articles del seu credo requereixen la fe en l’existència d’un Creador i d’una Providència, en la seva unitat, en la seva incorporeïtat, en la seva eternitat, en la seva adoració exclusiva, en les paraules dels profetes, en Moisès, que va ser el més gran de tots ells, en la revelació de la Llei a Moisès al Sinaí, en la immutabilitat de la Llei revelada, en l’omnisciència de Déu, en el judici i la recompensa en aquest món i en el futur, en l’arribada del Messies, en la resurrecció dels morts. Dos segles després, el català .Hasday Cresques, l’últim gran filòsof del judaisme medieval, insatisfet amb el credo de Maimònides, va presentar una nova elaboració del credo, més articulada. Distingeix entre principis fonamentals (com l’amor i el temor de Déu), que condicionen l’existència mateixa del judaisme; creences (com la resurrecció, la immortalitat, el judici final, l’eternitat de la Llei, la superioritat de Moisès, la vinguda del Messies, l’eficàcia de la pregària i de la penitència), el rebuig de les quals, bé que constitueix una heretgia greu, no compromet l’existència del judaisme, i opinions (com la incomprensibilitat de l’essència divina, la situació en l’espai del paradís i de l’infern, l’existència dels dimonis, la fe en els encantaments i els amulets), l’acceptació de les quals és cosa de cada persona, bé que formen part del patrimoni hebreu tradicional. Actualment el contingut d’aquests principis és acceptat per gairebé tots els jueus religiosos, però més com a punt de partida per a l’aprofundiment posterior que com a afirmacions definitives. En efecte, existeixen notables divergències sobre la naturalesa de la recompensa i el càstig ultraterrenal. Hi ha qui defensa que Déu recompensa directament en aquesta vida aquells que apliquen la Llei i que castiga, també en aquesta vida, aquells que no la segueixen. Per contra, hi ha qui defensa que el premi de l’observança rau en ella mateixa, i que la inobservança troba sempre un càstig. També hi ha opinions divergents sobre els principis de la resurrecció dels morts i la immortalitat de l’ànima, perquè en la Bíblia hebrea les referències a la vida del més-enllà són molt vagues. Sobre el principi de la immortalitat de l’ànima que comporta la continuació de l’existència de tota la persona humana hi ha moltes opinions afins. Sobre la vinguda i la figura del Messies hi ha opinions divergents. Segons la Bíblia, arribarà un dia que aquest món serà perfecte, no hi haurà guerres i s’instaurarà el regne de Déu a tota la Terra i tots els homes reconeixeran i adoraran el Déu veritable. Alguns creuen que això ho farà una persona no divina sinó humana, el Messies precisament, dotat d’un gran poder i descendent de la casa de David. D’altres, en canvi, sobretot a partir del segle XIX, no conceben el Messies com una persona sinó com una era en la qual regnaran la justícia i la pau i en la qual tots els homes reconeixeran el Déu veritable.

Els tres moviments principals del judaisme

Al segle XIX, després de tres segles d’aïllament físic i intel·lectual, els jueus van reprendre els contactes amb la civilització no jueva. Aleshores es va començar a estudiar el judaisme segons les metodologies històriques del moment, i en alguns casos es va interpretar segons els sistemes filosòfics sorgits sobretot a Alemanya. Els intents que s’han fet per adequar el judaisme als models de la societat europea contemporània, eliminant les expressions religioses que ja no es consideraven afins a l’esperit dels temps, o per salvaguardar el judaisme dels problemes que aquesta adaptació comportava, en posar en perill la seva identitat i la seva mateixa supervivència, s’han manifestat en diferents maneres d’entendre el judaisme. Aquestes maneres, sense discutir-ne els elements fonamentals, divergeixen quant a la importància que cal atribuir a determinats aspectes de la vida jueva. Hi ha tres moviments principals:

El judaisme ortodox es basa en la convicció que la Llei, expressió autèntica i immutable de la revelació divina, afecta totes les esferes de la vida. Els ortodoxos, establerts sobretot als Estats Units i a Israel, han idealitzat i assumit com a model de judaisme el sistema de vida típic de Polònia i Lituània entre els segles XVI i XVIII. El seu aspecte extern (balandrams llargs i negres, patilles amb tirabuixons, barba llarga i descurada) també s’inspira en els costums d’aquella època. Amb tot, només una minoria respecta els preceptes de manera molt rígida. La majoria segueix la tradició neoortodoxa, que mira de trobar un compromís entre la fidelitat a la tradició i la vida actual. Forma part de l’ortodòxia el hassidisme (de hassidim, ‘piadosos’), un moviment místic de caràcter popular que, en insistir sobre la immanència de Déu, valora la vida interior i tendeix a la unió de l’ànima amb la divinitat. Aquest moviment, sorgit a l’Europa oriental al segle XVIII, es va estendre sobretot entre les comunitats dels Estats Units i d’Israel després de l’extermini nazi. Actualment, els grups més influents són els que segueixen els mestres de la dinastia Lubavich.

El judaisme reformista fa una distinció entre el “judaisme profètic”, que exalta la conducta moral i l’universalisme que defensen els profetes bíblics, i el “judaisme sacerdotal”, vinculat al temple i els seus ritus. Es considera que aquest darrer, expressió d’una època concreta i condicionat pels esdeveniments històrics, ja s’ha superat, de manera que els seus preceptes, com el sàbat i l’alimentació, no s’han de seguir en la seva formulació antiga.

El judaisme conservador és una opció intermèdia entre les dues anteriors, i reconeix l’autoritat de la tradició i de les normes jurídiques elaborades per aquesta, però no les considera immutables. Acceptant els resultats assolits pels estudis bíblics moderns i per les recerques sobre la història hebrea, que divergeixen de la interpretació seguida i imposada per la tradició, aquest moviment interpreta la revelació divina no com un conjunt de manaments transcrits al Pentateuc sinó com un sistema de regles religioses que s’ha anat imposant gradualment en l’ampli i diversificat context de la història del poble jueu.

Per a identificar amb facilitat aquests tres moviments diferents, se sol dir que, si hi ha tres fonaments del judaisme (Déu, la Llei i el poble jueu), la reforma valora Déu, l’ortodòxia valora la Llei i els conservadors valoren el poble jueu. El judaisme reformista i el conservador, nascuts a Alemanya al segle XIX, han evolucionat sobretot als Estats Units, on són seguits per la majoria dels jueus, però no són admesos oficialment a l’estat d’Israel, en què només es reconeix l’ortodòxia.

A la fi del segle XIX va sorgir el sionisme (de Sió, el turó de Jerusalem on s’erigia el temple). Era un moviment laic i els seus seguidors rebutjaven tota problemàtica religiosa i alhora tot intent d’assimilació i d’integració en la societat europea. Es van proposar donar una pàtria als jueus per protegir-los de les persecucions. L’objectiu es va assolir el 1948 amb la fundació de l’estat d’Israel.

Els preceptes i les institucions

La vida quotidiana dels jueus és regulada per 613 preceptes, 248 dels quals són positius (per exemple, el número 11: ensenyar i estudiar la Torà) i 365 negatius (per exemple, el número 184: és prohibit prendre sang).

L’observança de les regles alimentàries, imposada en el capítol 11 del Levític i en el capítol 14 del Deuteronomi, ha exercit una funció educativa, en el sentit que els jueus, en haver de fixar-se en el menjar, fins i tot quan mengen han de tenir present l’obligació de ser diferents dels altres pobles. Es poden menjar, perquè es consideren animals purs, els quadrúpedes remugants que tenen el peu dividit en dos i l’unglot fes (bovins, ovins, cérvols, cabres), mentre que queden prohibits, perquè es consideren impurs, els que compleixen només una d’aquestes condicions (porc, camell) o bé no en compleixen cap (cavall, gat). Són pures totes les aus, llevat de 24 espècies no sempre fàcilment identificables. Com que és prohibit alimentar-se amb la sang dels quadrúpedes i les aus (la sang es considera la font de la vida), aquests animals només es poden sacrificar seguint certes regles, que imposen, entre altres coses, el tall complet de l’esòfag i la tràquea amb un ganivet molt esmolat per tal que en poc temps es vessi la major quantitat possible de sang.

La funció de la litúrgia és la santificació del temps tant en la vida familiar com a la sinagoga (terme grec que vol dir ‘lloc de reunió’), el lloc on es reuneix la comunitat per al culte jueu: llegir la Bíblia, pregar i rebre ensenyaments. La professió de fe jueva és la ˇSemah (“Escolta, Israel...”).

El ritme de les celebracions és marcat pel sàbat, que clou la setmana, i per les festivitats solemnes, en què s’evoquen les grans “intervencions” de Déu en la història del seu poble, enteses com a “dons” que encara són plens de força. El servei quotidià a la sinagoga es divideix en tres parts: el matinal, el de la tarda i el del vespre.

El sàbat és la festivitat més important. És el setè dia de la setmana hebrea, consagrat a Jahvè, en què s’interromp el treball. La Bíblia n’explica l’etiologia amb el descans de Déu en acabar l’obra de la Creació. La jurisprudència hebrea ha elaborat una casuística minuciosa de les activitats que no es poden fer durant el sàbat.

La Pasqua commemora l’alliberament dels jueus de l’esclavatge a Egipte. Se celebra en família la nit del 14 de nisan (mes lunar entre el març i l’abril). Es llegeix el Sèder haggadah Pesah (‘Ordre del relat de la Pasqua’) i es menja pa alís o sense llevat i aliments que recorden l’esclavatge egipci. Una altra festa important és el Cap d’Any (Roš ha-šanah), que se celebra els dos primers dies del mes de Tisri (setembre-octubre) per commemorar la creació del món i la sobirania de Déu. El so del šofar (corn d’animal caprí o oví) crida els jueus a fer deu dies de dejuni. L’últim d’aquests deu dies és el Dia de l’Expiació (Yom Kippur), i no s’ha de treballar sinó fer dejuni i penitència per obtenir el perdó dels pecats.

Els rabins són els ministres del culte i tenen la missió d’instruir, predicar, celebrar casaments i comprovar que els aliments es preparin segons les normes que la tradició estableix detalladament. Però les seves funcions, que només en part s’assemblen a les dels sacerdots cristians, varien d’un país a l’altre i segons l’orientació dels moviments religiosos.

L’islamisme

L’islamisme és la tercera gran religió monoteista fundada pel profeta Mahoma al començament del segle VII. El mot islam, provinent de la llengua àrab, es pot traduir per ‘submissió’ o bé ‘dependència absoluta’ respecte de Déu, i amb aquest significat apareix a l’Alcorà, el llibre sagrat dels fidels a l’islam. La paraula àrab que designa la divinitat és Al·là, nom que no vol dir altra cosa que ‘Déu’, per remarcar-ne la unicitat i l’excel·lència. Els que professen la religió islàmica s’anomenen muslims o musulmans; gramaticalment aquesta paraula té la mateixa arrel verbal de la qual deriva islam, i vol dir ‘totalment sotmesos’, òbviament a Déu.

La doctrina

Els elements centrals de la religió islàmica són tres: monoteisme, profetisme i revelació. L’islam va ser profundament innovador en la concepció de la relació amb el món sobrenatural imperant a Aràbia abans de la predicació del profeta Mahoma, època que els musulmans consideren “de la ignorància”. Es va abandonar la tradició politeista (religió caracteritzada per diverses divinitats) en favor d’un monoteisme radical (religió que reconeix un sol déu). Però Mahoma no va voler eradicar tots els cultes tradicionals: per exemple, la devoció per la “pedra negra”, un meteorit d’origen obscur venerat pels habitants de la Meca que es va reinterpretar segons el pensament islàmic. A l’Alcorà es diu que Abraham mateix, amb el seu fill Ismael, va rebre de Déu l’ordre d’edificar una casa als turons dels voltants de la Meca, on es trobava la “pedra negra”. La pedra negra era, i encara hi és, a l’antic santuari de la Ka’ba, una simple edificació cúbica d’uns 10 m de costat, revestida d’una funda negra amb versets de l’Alcorà brodats en or. La Ka’ba s’erigeix al centre del pati de la Gran Mesquita de la Meca, i els musulmans d’arreu del món, siguin on siguin, preguen en direcció a aquesta.

De la mateixa manera que Isaac es considera el pare dels jueus, Ismael, fill d’Abraham i l’esclava Agar (el qual Abraham va fer fora juntament amb la seva mare, a causa de la gelosia de Sara, l’esposa legítima), es considera el progenitor dels àrabs.

El profetisme i la revelació són dos conceptes estretament relacionats. Segons la visió religiosa islàmica, el Creador, per donar a conèixer als pobles els seus preceptes, va donar a homes elegits per ell els tres llibres sagrats per excel·lència: l’Antic Testament, l’Evangeli i l’Alcorà. Aquests textos, definitius i inalterats, es custodien al cel, segons una idea de la inspiració clarament diferent de la judeocristiana.

La idea de les manifestacions successives de Déu a través dels profetes i altres conceptes fonamentals de la religió islàmica no deriven solament del pensament hebraic i cristià, que certament Mahoma coneixia i que en part va recollir en la nova doctrina, sinó també del món àrab preislàmic i del zoroastrisme iranià. Precisament, la idea alcorànica de Mahoma com a dipositari de la revelació i el primer dels profetes sembla que ve de Pèrsia.

Segons la visió de l’Alcorà, al llarg de la història s’han donat una sèrie de revelacions successives. Dels centenars de profetes inspirats veritablement en Déu abans de Mahoma, se’n destaquen dos que simbolitzen els dos últims estadis abans de la revelació definitiva. El primer és Moisès, que va rebre del cel la Torà (Antic Testament) i la va consignar al poble jueu; el segon és Jesús, que va rebre de Déu l’Evangeli (Nou Testament) i el va lliurar als cristians, que en aquest context són considerats impròpiament com a poble.

Cal observar que els musulmans consideren que els hebreus i els cristians han “retocat” la Torà i l’Evangeli i n’han alterat la Veritat, la qual per tant només es pot assolir a través de l’islam. De tota manera, els jueus i els cristians, que també anomenen “la gent del Llibre”, no deixen de tenir una posició privilegiada respecte dels seguidors de les altres religions, perquè han rebut i acollit la revelació del Déu veritable, mentre que tots els altres, considerats idòlatres (adoradors d’ídols) són combatuts durament.

L’islam és una religió eminentment social: la relació amb Déu sol ser irrellevant en l’experiència personal i només esdevé significativa quan s’expressa com a observança de comportaments religiosos i socials acceptats col·lectivament; és el que es vol dir quan es defineix l’islam com a Din wa Dawla (o ‘religió i estat’). D’altra banda, en la tradició religiosa de l’Orient Mitjà, des dels assiribabilonis fins als jueus, la religió també és la llei per a la comunitat.

Mahoma va capgirar el concepte de tribu que constituïa la base del món preislàmic, estructurat en una sèrie d’entitats individuals, amb una actitud defensiva envers l’exterior i rigorosament igualitària en el pla intern. Va anunciar que els àrabs s’havien de comportar en el si de la comunitat musulmana naixent com es comportaven en el si de la seva tribu, i envers la resta del món, tal com es comportaven envers l’exterior.

L’islam, que va néixer entre els àrabs com a religió “dels àrabs”, es va difondre ràpidament, i avui no coneix divisions de raça ni de llengua. Naturalment, també entre els musulmans poden existir tendències a discriminar determinades ètnies, però això no té cap valor legal.

L’exigència legislativa pròpia de la religió islàmica es concreta en la xara, un terme àrab que vol dir ‘camí’, ‘via’ i, per tant, ‘norma a seguir’. La xarano neix de convencions o decisions humanes sinó que és la mateixa voluntat de Déu en la història, voluntat proclamada a través del profeta de l’islam. La xara comprèn normes que afecten el culte i les obligacions rituals i normes de naturalesa jurídica i política: tot el que forma part de la vida “exterior”, és a dir, tot allò que en la vida implica una relació amb els altres. L’ètica personal, els temes religiosos interiors, la consciència, la relació íntima amb Déu, són problemes del “fur intern”, dels quals s’ocupa el kalam. És el desenvolupament del pensament pròpiament religiós, que es pot traduir pel terme ‘teologia’. El kalam i la xara tenen una estreta relació, perquè és el mateix missatge alcorànic fet teologia i jurisprudència.

Paral·lelament a la concepció que és suficient l’estricta observança de la llei, han estat desenvolupats corrents místics, que en alguns casos han nascut com a reacció davant d’una concepció de la relació amb Déu considerada massa lògica i legalista. Els místics, anomenats sufís, solien ser predicadors itinerants, que sovint es reunien en confraries que tenien una regla pròpia. La mística va afectar profundament la vida cultural de l’islam, sobretot en l’àmbit literari i musical.

Els preceptes i els ritus

L’islam s’ha definit com una “religió de llei”, que condiciona les persones de manera total, tant pel que fa a les seves relacions amb Déu com a les relacions socials. Amb tot, convé remarcar que la llei fonamental, que tothom ha de complir, és relativament senzilla i que Mahoma va afirmar que Déu no imposa a ningú càrregues més dures de les que poden suportar. La teologia i el dret nascuts de l’exegesi de les fonts sagrades no generen sinó actes per a assolir la salvació.

Un bon musulmà ha de seguir cinc preceptes fonamentals, els anomenats “pilars de la religió”: la professió de la fe, la pregària ritual, l’almoina, el pelegrinatge a la Meca i el dejuni durant el mes de ramadà.

La professió de la fe consisteix a pronunciar la fórmula “No hi ha cap altre Déu llevat de Déu, i Mahoma n’és el profeta” davant de testimonis en els principals moments de la vida del fidel. És extremament important, perquè és l’únic acte necessari per a ser considerat musulmà a tots els efectes. A més, és un acte definitiu, atès que l’únic pecat que segons l’islam no pot tenir perdó ni en aquest món ni en l’altre és l’apostasia (l’abandó total del propi credo religiós).

La pregària ritual es fa seguint un ordre precís i es distingeix de la pregària espontània, que és una invocació adreçada a Déu i és del tot personal. S’ha de fer cinc vegades al dia i ha d’anar precedida d’una purificació, que en constitueix part integrant. De fet, als patis de les mesquites hi ha una font i els fidels es netegen algunes parts de la cara i del cos. Aquests gestos van precedits de la fórmula: “Oh, Senyor, tinc intenció de practicar la purificació ritual.”

La pregària pròpiament dita se subdivideix en diferents moments. Al començament es pronuncia la intenció de pregar, seguida de la invocació “Allah akbar” (‘Déu és el més gran’). A continuació es recita la primera sura de l’Alcorà seguida d’una inclinació, una prosternació, una genuflexió i una altra prosternació. Aquest ritual es repeteix diverses vegades. El fidel, agenollat, proclama altre cop la professió de la fe, després diu la pregària de benedicció del profeta i finalment expressa un desig de benedicció per a tothom, adreçant-se a dreta i esquerra. Cal recordar que les prostracions i les genuflexions s’han de fer sobre una estora, una manta o una tela que eviti el contacte directe amb el terra, considerat font d’impuresa.

L’almoina es practica en dues formes, l’espontània, com a acte generós i agradable a Déu però absolutament lliure, i la reglamentada. Tots els musulmans han d’aportar als pobres i a la comunitat islàmica una quantitat fixada d’acord amb les seves rendes i capital.

Durant el ramadà, el novè mes del calendari lunar musulmà, que cada cop cau en un període diferent de l’any solar, cal abstenir-se de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals des de l’alba fins a la posta de sol. El ramadà se celebra perquè és el mes en què va començar la revelació de l’Alcorà. El pelegrinatge a la Meca és obligatori, almenys un cop a la vida, per als musulmans adults i sans, si les condicions econòmiques i familiars ho permeten.

A més d’aquests cinc preceptes fonamentals, la religió islàmica comprèn moltes més observances i ritus; n’examinarem alguns de particularment significatius.

En el ritu del naixement, el pare o un altre membre respectable de la família és l’encarregat de la imposició del nom. El gest és precedit per la bismil·là (o la pronunciació de les paraules “en el nom de Déu clement i misericordiós”), una exhortació a la pregària i una altra invocació. Set dies després del naixement se solen sacrificar dos xais o moltons, i la seva carn s’ha d’oferir als pobres. Una tradició àrab preislàmica també preveu que es rasuri el cap del nadó i que es doni als pobres l’equivalent del seu pes en or. La circumcisió, practicada a tot el món islàmic cap als quinze anys, no té relació amb els ritus de naixement.

El matrimoni, en tant que és un contracte des del punt de vista legal, segueix regles molt precises. En primer lloc, se celebra no entre el nuvi i la núvia sinó entre el nuvi i el pare de la núvia, en absència del qual intervé l’oncle i, si no, el jutge. Els contraents estableixen un preu, anomenat mahr, que és la xifra que el marit ha de pagar al pare de la muller. La meitat d’aquesta suma es reserva com a propietat de l’esposa, i se li restitueix en cas de repudi. Es preveu que el marit pugui repudiar l’esposa pel motiu que sigui, bé que el profeta recorda que no hi ha res que faci entristir més Déu que un home que abandona la seva esposa, la qual al cap d’un cert temps es pot tornar a casar. L’islam és clarament polígam, i permet un màxim de quatre esposes. Aquest és un costum que encara avui es permet a gairebé tots els països islàmics, però no sempre s’ha dut a la pràctica. De fet, per tenir més d’una esposa cal ser capaç de garantir el mateix tracte a totes. El divorci és simple, i generalment es concreta en forma de repudi per part del marit.

Pel que fa a les prescripcions alimentàries, es prohibeix: la carn de porc, la carn d’animals que no hagin estat sacrificats d’una manera concreta, la sang, tot el que s’ha sacrificat als ídols, el vi i les begudes alcohòliques fermentades.

Una altra norma és la prohibició de fer imatges. Entre els nombrosos atributs de Déu hi ha el de ser el creador d’imatges, de manera que l’home que representa imatges intenta imitar Déu. Per imatge s’ha d’entendre la representació dels éssers vius, que per a l’islam són homes i animals, però de fet aquesta prohibició se salta molt sovint.

El dia de festa setmanal és el divendres, dia que es resa conjuntament a la mesquita. A diferència del sàbat hebreu, la vida social i la feina no s’interrompen. Altres festivitats són la festa de la interrupció del dejuni (que comença l’endemà del mes de ramadà i dura uns quants dies) i la festa del Mawlid (celebració del naixement del profeta Mahoma, una festa que inclou diverses cerimònies amb elements folklòrics en record de l’esdeveniment).

Els cismes de l’islam

La religió musulmana no constitueix un conjunt rigorosament unitari sinó que, com ha passat en les altres religions, el bloc originari s’ha dividit i ha donat origen a múltiples confessions, algunes de les quals són molt poc diferents de l’ortodoxa i d’altres extremament radicals i gairebé estranyes als principis de la revelació de Mahoma.

Les primeres divisions en el si de l’islam es van produir després de la mort de Mahoma. El profeta no va deixar cap indicació sobre la seva successió, i atès que en l’islam l’autoritat política i la religiosa coincideixen, a qui revestís el paper de califa o “vicari” del profeta no li podien faltar problemes. Alguns cismes van tenir un caràcter eminentment polític, i l’element religiós va aparèixer més tard per reforçar opcions polítiques prèvies.

Avui dia, el 90% dels musulmans es reconeixen en el credo sunnita, considerat com la forma originària i ortodoxa de l’islam, i per a la qual solament és indispensable la imitació del profeta a través de la sunna (vegeu “Les fonts de l’islamisme”). El 10% restant és constituït sobretot pels xiïtes, la confessió més rellevant, i per moltíssimes sectes més, sovint creades per ruptures en el si de la si’a o ‘partit’ (vegeu “Breu història de l’islam”).

Des del punt de vista legal i de l’adhesió als principis fonamentals de l’islam, els xiïtes es distingeixen molt poc dels sunnites. Per als xiïtes és fonamental la figura de l’imam. Si per als sunnites és simplement “aquell que és al davant” i el que dirigeix la pregària, per als xiïtes hi ha un “Imam suprem” que ha de guiar la comunitat. Ha de ser un descendent d’Alí, ja que en el llinatge de Mahoma ha d’haver sobreviscut alguna reminiscència de la inspiració divina que havia tocat el profeta. L’imam xiïta, a diferència del califa, és infal·lible. Els xiïtes, perseguits diverses vegades, van trobar a l’Iran molts seguidors de la seva predicació, i encara avui constitueixen la majoria dels musulmans d’aquest país. Entre les altres sectes, és molt coneguda la dels drusos, amb posicions extremes però encara molt lligada a l’islam. Va néixer al segle XII a Egipte, i avui és present gairebé exclusivament al Líban. En canvi, s’han situat definitivament fora de la comunitat musulmana els bahaistes, que, nascuts a Pèrsia al segle XIX, tenen molts adeptes també en el món occidental.

L’hinduisme

El terme hinduisme va ser creat pels estudiosos per indicar el conjunt de les experiències religioses dels hindús, és a dir, de la majoria dels indis. Els conqueridors turcs de fe islàmica, a partir del segle XIII, van anomenar hindús els habitants de l’Índia que no es van convertir a la seva religió; a partir d’aquesta paraula, els anglesos van encunyar el terme hinduism, del qual ve el nostre “hinduisme”. En realitat, si observem de prop el món religiós de l’Índia, extremament complex i variat des del punt de vista dels mites, les creences i les doctrines, aviat ens adonem que hi ha moltes religions hindús, bé que existeix un “comportament religiós” que d’alguna manera comparteixen totes les tendències i en el qual encara avui es reconeixen els hindús practicants. Aquest “comportament” és seguit pel 65% de la població índia.

Religió i dharma

Així doncs, la paraula religió no és potser la més adequada per a descriure un fenomen com l’hinduisme. El terme que els hindús empren per a designar la religió és dharma, que en sànscrit vol dir ‘norma’ i que alhora designa l’ordre de les coses, el conjunt de les lleis que regulen la vida de l’univers, però també dels preceptes i els deures que condicionen el comportament individual i social de l’home a la Terra. Aquest segon sentit del dharma té dos nivells: un de caràcter general, que comprèn un conjunt de normes vàlides sempre i per a tothom —com l’autenticitat, la puresa, la innocència (o no-violència: ahimsa), la tolerància, la compassió i la benevolència— i un de caràcter particular, que comprèn les regles que tot hindú ha de seguir i que varien segons el lloc que ocupa en la societat. Els hindús sostenen que tots aquells que practiquen les virtuts del dharma comú són de fet els hindús que no saben que ho són i que, per tant, des d’aquest punt de vista, l’hinduisme és una religió universal. Però afirmen que la salvació només es pot aconseguir naixent, gràcies als propis mèrits, en una família hindú i recorrent totes les etapes que el separen del món terrenal fins a l’alliberament complet de tots els lligams.

A més d’aquests principis ètics de caràcter universal, allò que agermana tots els hindús és una fidelitat extraordinària a la tradició del passat, que comporta l’observança d’una sèrie d’actes de la vida quotidiana que tenen el valor de ritus religiosos, atès que posen l’home en contacte amb el conjunt de forces que emanen de la presència misteriosa i sobrenatural a la qual se sol donar el nom de “sagrat”. Tots els hindús tenen un gran respecte per l’esfera sagrada, que és present en molts santuaris, però també en muntanyes, estanys, fonts, rius, arbres... considerats sants, als quals es va en pelegrinatge per tal de purificar-se.

L’hinduisme no és una Església, sinó una manera de concebre la vida, el món i la història, una “cultura religiosa” en el si de la qual tothom és cridat a viure individualment la pròpia vocació d’allò diví, gairebé sempre amb l’ajuda d’un mestre espiritual (guru). En altres paraules, cada persona és cridada a descobrir el seu propi camí envers la salvació, que es concep com l’alliberament del dolor del món; alhora, la seva conquesta és la intuïció de la Veritat i la consciència de la pròpia identitat espiritual (el “coneixement d’un mateix” de què parlava Sòcrates).

Des del punt de vista dels seus adeptes, l’hinduisme no té un origen concret en el temps sinó que existeix des de sempre com a ordre o qualitat intrínseca de les coses; per tant, no té cap fundador, ni cap jerarquia eclesiàstica ni un cap universalment reconegut. En el fons, és la mateixa civilització de l’Índia tal com s’ha anat configurant al llarg dels segles de la seva història. Per entendre bé la manera de pensar dels hindús també cal tenir present la seva concepció del temps, que no s’entén de manera lineal, sinó cíclica. Tot final és també un començament: la vida de l’home a la Terra es repeteix un nombre indefinit de vegades, i el mateix passa a l’univers, subjecte també a una sèrie infinita de manifestacions i dissolucions. I el temps que pauta la successió de les diferents èpoques del món no es mesura en termes absoluts, sinó relatius. En altres paraules, el temps dels homes passa molt més ràpidament que el dels déus, per als quals un dia és com un any dels comuns mortals. Naturalment, els valors creixen a mesura que es puja cap a les esferes més altes de la divinitat; així, una edat sencera del món, d’una durada de més de 4 000 milions d’anys humans, equival a un sol dia de la vida del déu Brahma. Però ni tan sols la vida de Brahma no és infinita; en efecte, dura cent anys de Brahma, un valor extraordinàriament gran, però no infinit, ja que l’univers actual serà substituït per un de nou, amb un nou Brahma.

Els dos nivells d’allò diví i les seves manifestacions

Existeixen dos nivells en la concepció de déu. El primer és constituït per l’Esperit suprem, és a dir, per la Realitat absoluta, única i indivisible, que es troba en allò infinitament petit i en allò infinitament gran i que es presenta com una essència subtil, inconcebible i inexpressable, que està més enllà de l’espai i el temps. Els hindús han donat a aquesta substància espiritual el nom de Brahman i afirmen que fora d’aquesta realitat no existeix res. El segon nivell de la teologia hindú és representat per un déu personal, Senyor (Isvara) de l’univers. En aquest nivell déu té infinits noms, i les seves formes són infinites, però per a cada devot hindú la divinitat que adora és l’únic senyor del món, mentre que totes les altres només en són manifestacions.

La Realitat, en la seva forma absoluta (Brahman), no es pot conèixer, però l’univers en constitueix, en certa manera, una manifestació, encara que sigui parcial, així com la divinitat personal (Isvara) es revela a l’home, especialment en tot allò que és sagrat. Però existeix també una altra via a través de la qual l’única Realitat es fa parcialment coneixedora per a l’home; aquesta es concep com una vibració, primer sense so, però que en un cert moment esdevé vibració sonora, audible per a les orelles humanes particularment privilegiades. El so es manifesta com a paraula sagrada, fruit d’una revelació misteriosa que els antics poetes i vidents van recollir en una sèrie de llibres sagrats als quals van donar el nom de Veda, que significa ‘La Saviesa’. Els bramans són els qui tenen la missió d’estudiar, transmetre de memòria i explicar als altres les sagrades escriptures i han de ser respectats i venerats com a déus a la Terra.

En l’immens panteó de l’hinduisme destaca en primer lloc una tríada de divinitats, constituïda per Brahma, Vixnu i Xiva. El primer, representat en forma d’home amb quatre rostres, quatre braços i assegut sobre un lotus o un cigne, és la personificació de la Realitat absoluta (el Brahman de què hem parlat). Té la missió de presidir tots els alliberaments (srsti) cíclics de l’univers de l’U indiferenciat. No es pot parlar de veritable “creació”, perquè l’univers no es crea del no-res, sinó que existeix des de sempre, inclòs, per dir-ho d’alguna manera, en el cos de déu. Vixnu (nom que significa ‘aquell que es difon’) té la tasca de conservar el món durant tot un cicle còsmic i és el responsable que tot vagi bé i es garanteixi el respecte de l’ordre universal i moral (el dharma). Per això aquesta divinitat “davalla” periòdicament a la Terra, quan la justícia és en perill i la injustícia és a punt de triomfar, per defensar els bons i destruir els malvats. Xiva s’ocupa de la dissolució de l’univers i la seva reabsorció en l’U indiferenciat, i posa fi amb la seva dansa còsmica a cadascuna de les existències periòdiques del món.

El vixnuisme i el xivaisme són les principals formes religioses devocionals de l’Índia, mentre que Brahma gaudeix d’un culte més aviat limitat i se li han dedicat pocs santuaris. La figura de la deessa (devi) té molta importància, també des del punt de vista de la devoció. Com a consort de Xiva, és adorada sobretot amb el nom de Durga, Parvati o Kali, i representa la potència de la divinitat. Com a esposa de Vixnu és la deessa de la riquesa, la bellesa i la fortuna i com a esposa de Brahma és la deessa de la paraula i l’eloqüència.

La visió de l’home

Una característica del pensament religiós hindú consisteix en la formulació d’una sèrie de paral·lelismes entre cada persona i l’univers, és a dir, entre microcosmos i macrocosmos. Des d’aquest punt de vista, cada persona esdevé la imatge del tot, el veritable centre de tot el que existeix. L’oïda es posa en correspondència amb l’espai còsmic, la respiració amb el vent, la vista amb el sol, el gust amb l’aigua i l’olfacte amb la terra. En el lloc més profund de cada persona rau, immòbil i immutable en la seva perfecció, el Si mateix (atman). Es tracta de la substància espiritual i es presenta com a multiplicitat d’ànimes individuals (puru.sa) o com a misteriosa presència d’un sol Esperit, segons les diferents escoles. En altres paraules, l’atman és el Brahman, l’única Realitat. La tendència dominant dins l’hinduisme considera allò que existeix en el temps com a irreal, fruit de la ignorància, o d’un engany, o com una il·lusió, de la qual forma part la successió dels esdeveniments terrenals en una repetició cíclica que, com una roda, sempre retorna sobre ella mateixa.

L’home, aferrat al remolí del fluir continu de l’existència (que s’anomena sa .m¯sara), passa d’una existència a una altra, i cada vegada té un cos diferent, que no solament pot pertànyer a l’espècie humana, sinó també a les diferents espècies animals i vegetals, com també a les esferes demoníaques i divines. Es tracta d’un cos que, en certa manera, cadascú s’ha merescut en la seva existència anterior com a fruit dels actes (karma) que ha fet. La doctrina del karman (recompensa per les obres) és la resposta índia a la pregunta que cada persona es planteja espontàniament en constatar l’aparent injustícia que governa el món, d’acord amb la qual hi ha qui pateix molt, mentre que d’altres gaudeixen de tota mena d’alegries i plaers. El que som —i tot el que ens passa— no és sinó el fruit del que hem fet en una existència anterior. Per tant, hem d’actuar bé, és a dir, complir els deures del nostre estat, si volem renéixer en una condició millor; però també hem d’esborrar les petjades de totes les accions de la nostra vida, si volem trencar la lògica del karman i no reencarnar-nos més.

El fluir etern de les existències comporta una sensació de malestar i dolor, ja que cap possessió ni cap plaer terrenals no poden constituir un bé durador; ans al contrari, tot passa en un breu instant. Per tant, és natural que la màxima aspiració de tot hindú sigui interrompre per sempre aquest etern retorn, conquerir la meta que consisteix a no tornar a renéixer i, per tant, arribar a l’alliberament del dolor. És el que s’anomena mok.sa (‘alliberament’) allò que per als hindús representa la salvació. Per assolir aquesta fita hi ha tres vies: la via de l’acció concebuda com un sacrifici o un acte ritual, la via del coneixement introspectiu i de la consciència del Si, i la via de la participació i l’amor. L’última és una via universal, que permet la superació del rigorós ordre jeràrquic de la societat hindú i que obre les portes de la salvació a tots els éssers, que Déu allibera i salva amb un acte de gràcia. Amb tot, la jerarquia de la casta encara és molt sentida a l’Índia contemporània, i tots els hindús religiosos continuen repetint amb atenció i devoció els gestos de sempre, des de la salutació del sol a l’alba fins a les ablucions en aigües purificadores, passant per les libacions al foc domèstic, l’adoració feta al temple a través dels ídols, l’ofrena d’espelmes i encens a les divinitats domèstiques al vespre, la repetició mormolada o pensada dels infinits noms de déu, etc. La seva vida encara és pautada per la successió dels ritus que marquen les etapes més importants (entre els quals destaquen el del naixement, la imposició del nom, la iniciació, el casament i els ritus fúnebres que comporten la cremació del cos del difunt), pels pelegrinatges als llocs sants i per la celebració de les grans festes religioses, com la “nit de Xiva”. Però ha començat una nova batalla, i és potser la més difícil, perquè avui l’hinduisme s’ha d’enfrontar amb les exigències de la vida moderna, sovint contràries als costums i les normes tradicionals.

L’estructura jeràrquica de la societat i les castes

Els textos del Veda són els que determinen l’estructura jeràrquica de la societat hindú, dividida en quatre categories de persones anomenades varna (colors). La primera categoria, el color de la qual és el blanc, és la dels sacerdots o bramans. La segona categoria, representada pel color vermell, és la dels nobles (en origen guerrers, prínceps i sobirans), anomenats ksatriya, que s’ocupen del govern i la defensa de la societat. La tercera categoria, identificada amb el color groc, és la dels vai´sya (que significa ‘els del poble’: camperols), que tenen la missió de produir els béns necessaris per a la subsistència i el desenvolupament. La quarta categoria, la dels ´sūdra, identificada amb el color negre, té com a funció servir les tres categories superiors.

La doctrina dels var.na es completa amb la dels asrama (‘estadis de vida’), que originàriament només afectava els homes del var.na dels bramans. Segons aquesta doctrina, la vida es divideix en quatre estadis successius: el de l’estudi religiós, durant el qual es viu en castedat i obediència i hom es dedica a aprendre de memòria les sagrades escriptures; el de la vida familiar, en què hom es casa, té fills i compleix escrupolosament els ritus quotidians prescrits, i les ablucions purificadores pertinents; el del retir, en què es mena una vida apartada (si es vol, amb l’esposa), dedicada a la meditació; el de la renúncia, en què hom viu com els monjos mendicants, separats del món, amb l’esperit orientat en la vida del més-enllà. Els tres primers var.na (que avui no superen el 5-6% de la població) constitueixen també les tres primeres jati o castes (que comprenen diverses upajati o subcastes), mentre que els sudra es divideixen en uns milers de castes, sobretot en funció de la seva feina i amb diferències que tenen una importància regional. El mot jati vol dir ‘naixement’, perquè constitueix l’únic criteri de pertinença a una casta o una altra. Qui es taca amb alguna culpa deixant de banda els deures imposats pel dharma de la seva casta perd el dret de formar-ne part, i passa a nodrir el nombrós grup dels que no tenen cap casta, els més pobres, els marginats. Són els que el mahatma Gandhi va anomenar harijan (fills de déu), que constitueixen el 15% aproximadament de la població de l’Índia.

El budisme

Al segle VI aC el nord de l’Índia va patir un període de crisi política, social i religiosa. Per tant, no ens ha de sorprendre que en aquest període molts mestres anunciessin diferents “camins de salvació” i d’“alliberament” d’una realitat temporal que era cada vegada més dolorosa als ulls de tothom. Molts joves, sobretot de famílies nobles, van abandonar les comoditats de la seva condició per fer-se monjos mendicants, i es van dedicar a la recerca personal de la veritat. Van sorgir diversos moviments de pensament que es negaven a reconèixer el Veda com a texts que tenen validesa absoluta i no acceptaven l’organització jeràrquica de la societat hindú i la seva subdivisió en castes. Però l’esdeveniment sens dubte més important d’aquest període va ser la vida i l’obra de Buda, nom a partir del qual es va formar el terme de budisme. Les seves ensenyances van superar àmpliament els límits del seu país per esdevenir aliment espiritual de moltes persones a tot Àsia i en molts altres països del món.

El fundador i la seva doctrina

El fundador del budisme va ser un príncep del clan dels Shākya anomenat Siddhārta (en sànscrit Siddhārtha). Va néixer probablement el 560 aC a Lumbini, no lluny de Kapilavastu, avui en territori nepalès. Les fonts descriuen detalladament la seva vida plena de luxes i la seva decisió sobtada d’abandonar casa seva per viure com un pelegrí errant, decidit a trobar en ell mateix una solució per a aquell estat de malestar existencial fet d’insatisfacció, que deriva de la sensació permanent de la transitorietat de l’experiència humana. La llegenda afirma que va prendre la decisió, anunciada per una profecia, després de trobar un malalt, un vell, un mort i un asceta, símbols del patiment humà i de l’intent de superar-lo. El jove príncep va seguir diferents mestres, es va dedicar a la pràctica del ioga i posteriorment a la mortificació ascètica, però sense cap resultat satisfactori. Finalment, va assolir el seu objectiu després de passar una nit meditant: la intuïció sobtada que li va permetre penetrar el misteri del dolor va ser com una “il·luminació”, i per això va passar a ser conegut com el Buda, que vol dir ‘l’Il·luminat’.

Aquesta il·luminació o revelació va esdevenir-se en una localitat anomenada Buddh Gaya. Buda va anunciar la veritat que havia descobert a cinc ascetes, antics companys seus, que va trobar prop de Benarés (la ciutat santa de l’hinduisme) i a partir d’aleshores no va deixar mai de viure com un monjo mendicant ni d’impartir les seves ensenyances. Prínceps, sobirans i rics personatges li van fer molts donatius, que es van invertir en nuclis de monestirs per a les dues comunitats (sangha) de religiosos que va fundar, una de masculina i una altra de femenina. També va fer molts adeptes entre els laics que s’encarregaven de la manutenció dels monjos, bo i practicant les virtuts fonamentals de la nova via espiritual. Després d’una llarga vida, Buda va morir pels volts del 480 aC; el seu cos va ser incinerat i els deixebles directes se’n van repartir les cendres, que des d’aleshores es conserven com a relíquies en els característics stupa, túmuls funeraris que poden seguir diferents models arquitectònics i que es troben en molts països asiàtics.

Amb el mot dhamma, que és l’equivalent en pali (la llengua dels textos budistes) del sànscrit dharma i que significa ‘norma, llei universal, religió’, s’indica la doctrina predicada per Buda en el seu conjunt. S’ha discutit molt si el budisme és una religió o més aviat una filosofia, una via de saviesa. Es tracta de discussions ocioses, perquè una cosa no exclou l’altra i perquè la resposta depèn de què s’entén per religió. Sigui com sigui, tots aquells que professen el budisme i que miren d’arribar a la consciència de les veritats últimes i de la pròpia identitat espiritual el senten com a religió.

Tota la doctrina budista es basa en quatre veritats, que s’anomenen “santes”. Es tracta de veritats aparentment molt simples, que gairebé semblen un diagnòstic mèdic que, un cop constatada la malaltia, proposa el tractament adequat. La primera veritat és que el dolor (du.hkha) és el veritable mal que afligeix tota la humanitat. Consisteix en una insatisfacció de fons que es manifesta com a “preocupació, angoixa, desil·lusió o desesperació”. El naixement, la vellesa, la malaltia i la mort són fonts de dolor i es repeteixen en un cicle sense començament ni final. Tot passa i res no és perdurable; les alegries i els plaers també són font de dolor, perquè un dia s’acabaran: més encara, contribueixen a lligar l’home al món de l’esdevenir (sa.msāra) cada vegada de manera més sòlida. Cada persona no és sinó un conjunt transitori de cinc “afegits” (khandha): el cos, els sentiments, les percepcions, els impulsos innats i els estats de consciència. La nostra “personalitat” és, doncs, una cosa fictícia, que no té res de real, i no existeix cap substància espiritual (atman) permanent a la base de l’individu. Així, tot passa; tot el que passa és dolor; consegüentment, tot és dolor. La segona veritat és que la causa del dolor és el desig que mou l’home a actuar i que Buda anomena “set” (tanha): és el desig de possessió, d’afirmació de si mateix, de plaer i de felicitat. Es basa en la ignorància que ofusca la ment i s’alimenta amb els tres mals de fons, anomenats “contaminants”, que són l’avidesa, l’aversió i la il·lusió. La tercera veritat és que per eliminar el dolor cal eliminar aquest desig o “set” i, per tant, ignorar els tres contaminants, fent una mena de renúncia a la vida amb tots els seus afalacs. La quarta veritat, després del diagnòstic de la malaltia de l’existència, conté la guarició, ja que il·lustra el mètode per a arribar a la supressió del desig; es tracta d’un camí de perfecció espiritual que té com a meta la saviesa (panna) i que s’articula en vuit moments. En la pràctica, aquests moments comprenen el comportament ètic (paraula, acció i mitjans d’existència rectes), la concentració i la disciplina mental (esforç, atenció i concentració rectes) i la saviesa (comprensió i intenció rectes).

La meta del savi, del monjo budista, és el nirvana, un estat indefinible del qual només es pot dir que és absolutament diferent de tot el que pertany a l’experiència humana al món. Un cop assolida aquesta meta, el monjo, resolt i atent, trenca les cadenes de la ignorància, apaga la set d’existir i no torna a renéixer.

El monaquisme budista

El sangha és, després de Buda i el dhamma, l’última de les “tres joies” del budisme. És la comunitat, que comprèn monjos i monges mendicants i laics. Els uns i els altres han d’observar els cinc preceptes fonamentals de la disciplina: no matar, no robar, menar una vida casta, no mentir i no beure begudes alcohòliques. A aquestes normes s’afegeixen cinc regles més: menjar solament a les hores establertes, no fer coses frívoles (com ballar, cantar, assistir a espectacles), no embellir el propi cos amb joies i altres ornaments semblants, no fer servir llits ni cadires alts i sumptuosos i no acceptar or ni plata ni diners. Per ingressar a la comunitat només cal manifestar la pròpia adhesió a “les tres joies”, amb la coneguda fórmula que diu: “Busco refugi en el Buda, busco refugi en la Doctrina, busco refugi en la comunitat”. El compromís es pot revocar en qualsevol moment i el monjo pot tornar a la vida laica si ho vol. De tota manera, en molts països budistes encara hi ha el costum de passar una part de la joventut en un monestir.

La virtut més important per al monjo és la pobresa extrema; només pot posseir un vestit, un bol per a pidolar el menjar, una agulla, un rosari, una navalla per afaitar-se els cabells cada 15 dies i un filtre per a l’aigua. A l’època més antiga no existien monestirs, i per tant els monjos es desplaçaven contínuament d’un lloc a l’altre, passaven les nits al ras i només interrompien el seu pelegrinatge durant l’estació de les pluges. Després van començar a fundar-se els primers monestirs i alguns van esdevenir els nuclis de les grans institucions budistes de l’Índia clàssica, com les universitats de Nalanda (al Bihar actual) i de Taksasila (al nord del Pakistan actual). L’estructura dels grans monestirs budistes comprèn una residència per als monjos, un santuari per a les reunions de la comunitat i la celebració de les litúrgies en comú i, finalment, un stupa, un túmul on es conserva una relíquia de Buda. La castedat i el respecte de totes les formes de vida eren, i encara són, els pilars del comportament ètic dels monjos, juntament amb el domini dels sentits i una actitud envers els altres basada en la compassió, la benevolència, l’alegria per l’alegria dels altres i l’equanimitat perfecta. Sempre s’ha considerat que els laics són un suport útil a la vida monàstica, però la saviesa —i l’alliberament que se’n deriva— són patrimoni exclusiu del monjo que ha renunciat completament al món.

El lamaisme i el zen

El budisme practicat tradicionalment al Tibet, com també en altres llocs de l’Àsia central (a Mongòlia i a diverses poblacions siberianes), s’anomena lamaisme, atès el paper fonamental que hi fan els lames (terme que deriva del tibetà bla-ma, equivalent al guru sànscrit), o membres del clericat. Viuen en convents o fan vida eremítica, i exerciten diverses funcions rituals i són presents en els moments més importants de la vida individual. En la societat tibetana tradicional gaudien del més gran prestigi social, i la població garantia la seva manutenció. La comunitat dels lames és jeràrquica: al capdamunt hi ha el dalai-lama (la màxima autoritat del lamaisme i antigament, abans de la conquesta xinesa del Tibet i de l’exili de l’últim dalai-lama, també sobirà temporal del Tibet) i el Panchen-lama, el cap del monestir de Tashilhunpo, que gaudeix d’una autoritat sobretot espiritual. El lamaisme, que va ser introduït al Tibet al segle VII i que durant un temps va haver de lluitar per imposar-se a la religió local bon, és hereu quant a la doctrina dels corrents mahāyāna i vajrayāna (vegeu “Breu història del budisme”). Subdividit en un gran nombre d’escoles, té com a fonts alguns textos budistes antics, quasi tots d’origen indi, reunits en els grans reculls del Cànon i dels Comentaris.

El zen és una forma particular del budisme mahāyāna, coneguda com a “Escola de la meditació”, que hauria estat introduïda a la Xina pel monjo Bodhidharma (segle VI) i que de seguida va gaudir d’una gran difusió, no solament a la Xina, sinó sobretot al Japó (juntament amb la religió tradicional, el xintoisme), on s’introduí entre els segles XII i XIII. Segons el zen, l’adepte no pot assolir la il·luminació interior (anomenada satori) mitjançant els mètodes tradicionals sinó només a través de la superació del pensament racional. Aquest objectiu es pot assolir mitjançant el koan (qüestions paradoxals i que fins i tot defugen tota lògica) i el zazen (meditació tranquil·la). És gràcies a aquesta característica que el zen ha trobat un instrument excel·lent de comunicació en les arts, sobretot la pintura i la poesia.

Altres religions orientals

Entre els moviments religiosos sorgits a l’Índia quasi al mateix temps que el budisme, mereix una consideració especial el jainisme. És una religió índia fundada al segle VI aC per Vardhamāna Mahāvīra, vint-i-quatrè jina, que va reformar una tradició ja existent. Els seguidors de jina, els jaines, reconeixen 24 mestres, l’últim dels quals seria precisament Mahāvīra. Els jaines no constitueixen ni l’1% de la població índia, però són una minoria molt activa i de gran prestigi cultural i espiritual. El jainisme també és una religió monàstica, que es distingeix del budisme per un fort component ascètic. Segons la doctrina jaina, que es basa en un dualisme d’ànimes i matèria i que ignora l’existència de déu, l’home pot assolir l’alliberament només purificant la seva ànima a través de l’ascesi més rigorosa. D’aquesta manera l’ànima esdevé pura i extremament lleugera i pot assolir el punt més alt de l’univers, que és el lloc de les substàncies “vives”. Els principis ètics fonamentals són cinc: no fer mal a cap ésser viu (que els jaines interpreten de manera radical, fins a l’extrem que no en mengen), dir la veritat, no robar, menar una vida casta i renunciar a tota propietat o interès terrenal. El jainisme admet el suïcidi religiós com a forma suprema d’autopurificació.

En l’àmbit de la cultura xinesa, tenen una importància especial dos corrents filosoficoreligiosos, el confucianisme i el taoisme. Tots dos d’origen antic, han exercit una profunda influència en la vida social xinesa. El confucianisme té un fundador: el filòsof i polític Confuci, que va viure al segle VI aC (segons la datació occidental), en un període històric que a la Xina es va caracteritzar per una acusada fragmentació política i per lluites entre nombrosos estats feudals (període anomenat “dels estats combatents”). El confucianisme no neix com una religió, sinó com un conjunt de principis que tendeixen a adoctrinar en la moral la política de l’estat. Confuci defensava que per posar remei als mals de la societat i perquè la Xina recuperés la pau i la prosperitat calia restaurar els antics valors morals, els usos rituals i les institucions del passat. Per aconseguir-ho, no s’adreçà a tothom sinó als prínceps, que havien de ser conscients de les seves responsabilitats i els seus deures envers els súbdits i adquirir determinades virtuts morals. Tota la societat és concebuda com una estructura jeràrquica: el rei és fill del Cel, del qual ha rebut el poble i la Terra, governa en nom seu i transmet el poder als prínceps feudals; aquests reben el poder del rei i governen en nom seu. Hi ha, doncs, una harmonia entre l’ordre polític, moral i religiós. Els grans mestres posteriors que es van inspirar en Confuci van aportar noves idees al confucianisme. En mesclar-se amb idees procedents del budisme i del taoisme, aquesta doctrina que havia nascut com a norma ètica i política va acabar adquirint connotacions metafísiques i adoptant l’aspecte d’una religió.

El taoisme neix de la tradició religiosa de la Xina antiga. Es considera que els seus fundadors són tres grans filòsofs: Laozi (segle V aC), Zhuangzi i Lieh-Tse.

La doctrina taoista rebutja tota forma de ciència, i condemna l’estudi i la cultura, que considera erudició estèril. L’individu ha de renunciar a tota forma d’ambició en el camp cultural, i encara amb més raó en el camp polític i social. Cal apartar-se de la societat, practicar la no-acció (wei-wu-wei). La separació del món contingent indueix a dubtar de la realitat del món mateix i de la pròpia existència. El taoista ha de viure fora de la societat organitzada. Per alliberar-se del cos mortal i poder assolir una mena d’immortalitat ha de practicar unes determinades tècniques dietètiques, respiratòries, estàtiques, alquímiques i fins i tot una higiene sexual.

La religió nacional del Japó és el xintoisme, que no és una religió revelada sinó que en origen era un politeisme ètnic i naturalista. En efecte, el xintoisme primitiu tenia molts elements en comú amb les religions d’altres pobles primitius: culte a la natura, fetitxisme, animisme, totemisme... Al capdamunt del panteó hi havia el Sol, concebut com a divinitat femenina i fundador del llinatge imperial; altres divinitats eren la Lluna, la Terra, el déu del mar i de les tempestes, Izanami i Izanagi, la primera parella de la qual descendeix tota la creació. Així mateix, es venerava el foc, les muntanyes, els volcans i fins i tot els terratrèmols, les fonts, les serps, els tigres, els llops, els insectes (sobretot els cucs de seda), els arbres, les herbes, els cereals, etc. També eren objecte de culte els emperadors, als quals s’erigien tabernacles, els herois, els guerrers famosos i els benefactors del poble. El culte se celebrava i se celebra en part a casa, on es tenen altars dedicats als kami (els esperits superiors dels avantpassats, dels caps de les tribus, etc., o esperits que personifiquen els fenòmens i les forces de la natura), i en part en temples públics, que primer eren molt senzills però que després van esdevenir més sofisticats per imitació dels temples budistes. Posteriorment, molts elements del confucianisme i del budisme van confluir en el xintoisme, i moltes divinitats xintoistes i budistes es van considerar manifestacions diferents de les mateixes divinitats. Actualment, la pertinença al xintoisme no exclou l’adhesió a altres religions o moviments religiosos.