Història del poblament
Les terres catalanes han estat, des d’antic, terres de pas; un lloc on la població s’ha anat instal·lant tot adaptant-se a un entorn variat de plana i de muntanya, de litoral i d’interior. Històricament, el poblament a Catalunya s’ha anat desenvolupant amb estreta relació a dos factors: els corrents d’immigració i l’alternança entre la muntanya i la plana. Les condicions de vida i de seguretat, juntament amb l’economia, han acompanyat l’evolució d’aquests dos factors al llarg del temps, i han originat processos culturals propis en cada època. L’evolució de les condicions humanes han fet que els darrers segles hi hagi hagut un acostament més decidit al litoral i un abandonament progressiu de la muntanya. D’altra banda, la intensificació dels corrents migratoris, principalment al llarg del segle XX, han motivat la diversitat de població i de cultura que presenta actualment la societat catalana.
Des dels orígens fins a l’època moderna
Des de temps prehistòrics l’ésser humà ha ocupat balmes i coves, generalment en llocs elevats, sigui per defensa, sigui per evitar els aiguamolls de les planes i de parts del litoral. L’ocupació de llocs més o menys encimbellats es mantingué fins al període ibèric, moment en què començaren a alternar amb assentaments en espais més planers.
L’ocupació romana va suposar el primer descens important cap a la plana, mercès a l’obertura i el manteniment de vies de comunicació i a l’impuls de la urbanització i de l’agricultura. Les vies romanes seguiren el fons de les valls, la depressió del prelitoral i les planes de l’interior, en un procés d’ocupació territorial que no devia ser seguit per molts pobladors indígenes. Les ciutats i vil·les romanes, o romanitzades, i l’impuls a la base agrícola de l’Imperi, juntament amb la tasca de cristianització, van afavorir la colonització del territori i van crear una nova base d’organització territorial, on la plana i el litoral es convertiren en el fonament i l’expressió d’una millora econòmica.
La fi del període de dominació romana va anar acompanyat d’un procés de ruralització. La població va anar minvant a les ciutats, que es van fortificar, com les vil·les. La muntanya va tornar a ser refugi d’una part de la població, encara que la base territorial agrària de la plana es va mantenir. La dominació dels visigots va suposar, pràcticament, una superposició de governants en unes estructures de poder que des del període romà s’havien modificat per donar entrada a l’Església cristiana com a poder terrenal. L’arribada dels sarraïns féu trontollar aquesta estructura. Malgrat la millora de les condicions d’habitabilitat de les planes i, també, dels recs iniciats pels romans –que, a més, s’ampliaren–, la població va tornar a trobar en la muntanya el recer i la base econòmica de la seva supervivència, que fugia d’una manera de viure i d’una creença més que d’un canvi polític.
Els intents dels francs per frenar l’avançada dels sarraïns ajudaren a crear una terra de marca, que suposà la base de la Catalunya actual. Durant els segles VIII i IX el gros de la població que resistí el control polític i militar dels cabdills d’Al-Andalus vivia a la muntanya i a les planes del nord dels Pirineus. Aquesta població era formada per gots, hispanovisigots, francs, gascons i aquitans, que al seu torn ja sorgien, en part, de la barreja precedent que havia suposat la romanització. En aquest període augmentà el nombre d’habitants, malgrat les condicions d’una economia de muntanya i d’una guerra gairebé constant amb el veí del sud. La gran quantitat de restes d’art romànic són una mostra de l’ocupació del territori i de la seva densificació. Aquestes restes es troben al llarg dels Pirineus: des de l’Alt Empordà (Sant Pere de Rodes) fins a l’Alta Ribagorça (Taüll), passant pel Conflent (Sant Martí del Canigó), el Ripollès (monestir de Ripoll) i l’Alt Urgell (catedral de la Seu d’Urgell), i seguint encara cap a la Ribagorça (Roda d’Isàbena), per esmentar només alguns dels exemples més reeixits. El descens de la muntanya fou, possiblement, tant una necessitat política i religiosa com una manera de donar sortida a una població que omplia un espai de producció limitada. La població va iniciar un nou procés d’assentament a la plana i a les àrees del litoral i del prelitoral a mesura que anaven guanyant terreny als sarraïns. Les cartes de poblament –que, inserides en un règim feudal, donaven drets a les persones “undecumque venientes” ‘vingudes de qualsevol lloc’ i que ocupaven les terres conquerides– mostren la importància política i d’estratègia militar de l’ocupació. La construcció de monestirs, cases fortificades i torres de guaita i defensa en llocs encimbellats que dominen les planes de la rodalia són una mostra més de l’avanç territorial que es va produint amb el pas dels primers segles del segon mil·lenni. Aquest cop, la davallada a la plana fou poruga, lenta, feta sota un procés militar de conquesta i, sobretot a l’inici, sotmesa a constants avanços i retrocessos.
Les primeres notícies fiables de la importància del poblament arriben amb el primer fogatjament conegut, que es produí entre el 1365 i el 1370. En aquest cens de “focs”, o cases sotmeses a tributacions especials, hi ha registrats uns 104 069 “focs” o famílies, xifra que permet estimar la població total de Catalunya en uns 468 000 habitants. Es tracta d’una població que està en descens, a causa de les guerres d’expansió, però, sobretot, de la pesta –especialment a partir de l’arribada, l’any 1348, de la Pesta Negra– i de les crisis alimentàries –que tenen un cru inici l’any 1333, conegut com “lo primer mal any”–. La davallada demogràfica es confirma en el segon fogatjament, del 1378, en què consten 83 171 focs, equivalents a unes 374 000 persones. És a dir, en un màxim de 13 anys es perd el 20% dels pobladors i el 28% dels focs o cases. El fogatjament del 1497 mostra el punt més baix d’aquest descens, amb 59 544 focs i, aproximadament, 268 000 habitants.
L’estudi de la natalitat anterior a l’aparició dels registres civils s’ha de basar en documents com el que reprodueix la fotografia, un certificat de baptisme del s. XVIII.
Fototeca.com – Rambol
Els fogatjaments, censos realitzats en sèries temporals irregulars, mostren com als segles XIV i XV la població ja es concentrava a Barcelona i a les comarques del litoral i el prelitoral situades al nord d’aquesta ciutat, així com a la Segarra i la Noguera. Els efectes del procés de conquesta es reflecteixen en l’ocupació del territori, i s’inicia un descens de població a la muntanya. L’any 1497 els principals nuclis de poblament eren Barcelona, Perpinyà, Tortosa, Girona i Lleida, tots –a excepció del primer– en llocs encimbellats i emmurallats. La mitjana catalana era de dos focs per km2, amb un món rural delmat per problemes socials i econòmics, on arriben, però, els primers occitans que fugen de la guerra del nord dels Pirineus, atrets per la possibilitat d’obtenir terres. Cal deixar constància que és en aquest segle que apareix a Catalunya –i a la Península– la primera migració gitana.
Del segle XVI al segle XIX
Al llarg del segle XVI s’observa un augment de població que, encara que molt tímid, mostra un procés de recuperació. Així, el fogatjament del 1512 té 61 389 focs, que representen una població aproximada de 276 000 habitants, comptant tot Catalunya. Aquesta tendència es confirma en el fogatjament del 1553, que recollia informació sobre 75 384 focs, és a dir, aproximadament unes 339 000 persones. L’arribada, ara més intensa, d’immigrants occitans que participaven en la recuperació dels masos rònecs i de les terres abandonades n’afavorí aquest augment. També és en aquest període que es començà a produir la diferenciació entre el que s’ha anomenat la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, on els règims de tinença de la terra i els efectes del feudalisme tardà tingueren comportaments diferents. A la Catalunya Vella, que inclou bàsicament la part de la Catalunya humida nordoriental, amb límits en el Llobregat i el Cardener, s’hi va anar consolidant un tipus de tinença de la terra que, amb la figura de l’hereu, va marcar fins i tot una part de l’estructura jurídica de la família catalana.
Amb les reformes del feudalisme s’establí el mas com a base del poblament dispers. A la fotografia, el Mas Perramon, a Ventalló.
Fototeca.com – E. Casas
A mesura que avançava el procés de conquesta, la Catalunya Vella havia anat perdent contacte amb la frontera i amb una situació de perill bèl·lic constant. A aquest fet, cal sumarhi els efectes de les reformes del feudalisme, que havien donat lloc a l’establiment del mas com a base d’un poblament dispers, especialment abundós a la plana de Vic i al Vallès. Aquest tipus de poblament s’estengué finalment a altres regions de l’anomenada Catalunya Nova, a la part sud-occidental, on les condicions climàtiques i històriques eren força diferents i on el 1639 i el 1640 es va patir durament la pesta, que en va alentir encara més el desenvolupament.
La muntanya continuava essent lloc de refugi en èpoques de crisi. Les restes del sistema feudal es conservaven en una agricultura gairebé de subsistència, que esgarrapava terres conreables als pendents muntanyosos, i on el poblament apareixia dispers però no aïllat, com en el cas dels masos, per aprofitar millor les possibilitats agrícoles i lluitar contra les dificultats de les temporades hivernals. Les bordes per als ramats i pastors eren utilitzades a l’estiu, mentre que, en arribar el fred, homes i animals baixaven cap a poblat, per a arrecerar-se de les inclemències del temps. L’empobriment de la muntanya es féu palès al llarg d’aquest període, en què va aparèixer el bandolerisme, del qual es té notícies des del final del segle XVI fins al final del segle XVIII.
L’augment de població, que ja s’apuntava al segle XVI, continuà al llarg dels segles XVII i XVIII. Tot i els efectes de la guer ra de Successió, en el cens del 1719 figuraven 103 248 cases, amb una població total de 406 276 habitants. Encara que la xifra era inferior a la que s’havia registrat en el primer cens del segle XIV, indica un increment important, que es confirma en el cens organitzat pel comte de Floridablanca, l’any 1787. Aquest any es van registrar 875 388 habitants, i se superaren les xifres del segle XIV. En seixanta-vuit anys la població va créixer el 115,5% i passà de representar poc més del 5% de la població espanyola a ser-ne el 8,4%. Malgrat que a les comarques de l’interior i del sud la població també va créixer, és a la Catalunya del litoral i del prelitoral on s’aplegà el nombre més important de persones. Quatre de les cinc ciutats amb més habitants es troben en aquesta àrea: Barcelona, que es confirmà com el principal nucli de població, Tortosa, Reus i Mataró; mentre que la cinquena, Lleida, és a l’interior. Aquestes migracions es podrien resumir en una triple tendència: de la muntanya al pla, de l’interior al litoral i dels pobles a les viles i ciutats. El litoral i la plana foren els espais que atragueren més població; els municipis amb un increment destacat eren situats per sota dels 500 metres d’altitud, mentre que els que superaven aquesta cota perderen pes proporcional. Un dels exemples més peculiars d’aquesta nova tendència són els pobles dobles al litoral. Casos com el de Vilassar de Dalt i Vilassar de Mar, Arenys de Munt i Arenys de Mar, el Masnou i Teià, etc., mostren la creació de barriades noves, més a prop de la mar i dels recursos que s’hi oferien.
L’increment demogràfic continuà a un ritme important, com ho mostra el primer cens modern de l’any 1857, en què es recomptà un total d’1 652 611 persones. Aquest augment afectà el territori de manera desigual. Entre el 1787 i el 1860 van créixer de manera especial les comarques de ponent, el sud del Principat, l’Anoia, el Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, el Gironès i la Selva, si bé va ser Barcelona, i rodalia, que ho féu amb més força. La muntanya continuà perdent pes específic dins del conjunt català, ja que, tot i experimentar un cert augment, fou molt inferior al de les altres parts del territori.
Des de mitjan s. XIX, la conca del Llobregat fou una àrea d’atracció de població, que s’establí en bona part a les colònies industrials, com la de Viladomiu Nou, a Gironella.
Fototeca.com – J. Vidal
A la segona meitat del segle XIX, en què els increments demogràfics foren més moderats, es produïren canvis en la distribució de la població. La industrialització –que afectà principalment Barcelona, on també s’iniciaren transformacions importants que en modificaren la fisonomia, i municipis propers com Sabadell i Terrassa i les conques del Ter i el Llobregat– atragué nova població. De la mateixa manera, les Terres de Ponent i del sud de Tarragona, on es produïren importants millores agrícoles, com la posada en marxa del canal d’Urgell, exerciren la seva influència. Per contra, els Pirineus continuaren perdent població, especialment al nord-oest, igual que les comarques rurals barcelonines i les productores de vinya afectades per la fil·loxera. El resultat d’aquesta distribució és un cert equilibri, precari, entre el món urbà i el rural, ja que el 28% de la població residia als 17 municipis de més de 10 000 habitants, 5 dels quals eren a la regió metropolitana de Barcelona. La resta es trobaven al litoral (Tarragonès, Baix Camp, Baix Ebre, Garraf, Alt Empordà i Gironès) i a l’interior (Bages, Garrotxa, Osona, Anoia, Alt Camp i Segrià). Cal recordar, però, que entre el 1860 i el 1887 algunes comarques experimentaren decreixements importants de població. A tall d’exemple es poden esmentar el Berguedà, que en perdé el 26%, l’Alt Urgell, el 24%, i el Pallars Sobirà, el 30%.
De camí cap a l’actualitat
A partir del 1910 Catalunya recuperà la dinàmica de creixement que havia tingut a la primera meitat del segle anterior. La bona conjuntura econòmica suposà l’arribada de la primera gran onada de les migracions modernes provinent de la resta d’Espanya, especialment d’Aragó i del litoral mediterrani. La població passà d’1,8 milions de persones el 1887 a dos milions el 1910 i arribà als 2 344 910 el 1920 i a gairebé 2,8 el 1930. En iniciar-se la guerra civil del 1936, Catalunya era molt a prop dels tres milions d’habitants. La migració espanyola començà a arribar mentre es mantenia el fenomen de la migració interior, principalment des del camp a la ciutat, essent les comarques dels Pirineus les més perjudicades, seguides de les comarques de l’interior i del sud. La industrialització continuava concentrant població a les principals ciutats, amb Barcelona i diversos nuclis de la rodalia al capdavant. Si el 1857 hi havia 17 poblacions amb més de 10 000 habitants, el 1936 la xifra havia augmentat a 21. La rodalia de Barcelona, el Vallès Oriental i l’Alt Penedès foren les àrees que n’assumiren aquest increment.
Al primer terç del segle XX la industrialització imposà la seva lògica espacial i fixà el repartiment de població, que no començà a variar fins al final d’aquest mateix segle. Si a mitjan segle XIX el 57% de la població catalana s’agrupava a les comarques de l’entorn metropolità, el 1936 ja s’hi aplegava el 81,6%. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i l’Occidental i el Maresme aplegaren el 90% del creixement de la població entre el 1910 i el 1936. A més, cal comptar l’increment de població que suposaren les activitats industrials localitzades a les conques del Ter i del Llobregat, el Cardener, el Fluvià i la Tordera. Aquest creixement també afectà les planes de Catalunya a causa de la progressiva millora de l’agricultura i dels inicis d’una tímida industrialització del món rural, que atragueren mà d’obra generalment de zones menys afavorides de l’interior de Catalunya i dels Pirineus.
Si la guerra del 1936 al 1939 va suposar un fre momentani al creixement, amb la pèrdua de 30 000 persones, la postguerra va significar un nou impuls al creixement demogràfic. A Catalunya s’accentuaren els moviments entre el camp i la ciutat. Alhora, s’inicià la segona gran onada migratòria des de la resta de l’estat espanyol, la qual, amb lleugers alts i baixos, arribà fins l’any 1981, en plena crisi econòmica. L’evolució demogràfica és prou aclaridora: de gairebé 2,9 milions d’habitants el 1940 es passà a 5,9 milions el 1981. A partir d’aquest darrer any la població catalana ha continuat creixent, i el 2001 tenia 6,36 milions d’habitants, de manera que la població s’havia multiplicat per 3,2 des de l’any 1900. En conjunt, per províncies, Barcelona és la que va créixer més, multiplicant per 4,6 els habitants entre el 1900 i el 2001, i essent l’única província catalana que ha superat la mitjana de Catalunya. Les altres dues províncies amb litoral, tot i que també van experimentar un increment demogràfic en aquest període, no arribaren a duplicar la població. Lleida, en canvi, només va sumar poc més de 81 000 habitants al llarg del segle XX.
Entre el 1981 i el 2001 es mantingué la pèrdua de població en algunes comarques de l’interior i dels Pirineus, com l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà, el Berguedà, la Noguera, les Garrigues, el Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, a les quals es va sumar la comarca del Barcelonès, amb una davallada de 350 000 habitants. Aquest fet assenyala que mentre que se segueix parcialment amb la pèrdua d’habitants a les comarques més desfavorides, la comarca més poblada de Catalunya va iniciar un procés d’expulsió d’habitants cap a les comarques veïnes, generalment en busca d’una millor qualitat de vida. Així, en comarques com el Vallès Oriental i l’Occidental, el Maresme, el Garraf i, tot i que menys, l’Alt Penedès, ben comunicades amb la capital, el nombre d’habitants va augmentar considerablement. També van créixer l’Alt i el Baix Penedès i les comarques del litoral nord, com l’Alt i el Baix Empordà, el Gironès i la Selva, principalment a conseqüència de la política turística que s’ha seguit els darrers anys i a causa de la creació d’un elevat nombre de segones residències, fenomen que també afecta la Cerdanya. El turisme és igualment un dels principals responsables de l’increment de població en algunes comarques dels Pirineus, com la Vall d’Aran, o de l’estabilització de la població de comarques com el Pallars Sobirà.
D’aquesta manera, a les darreres dècades del segle XX s’inicià un nou procés d’ocupació del territori. Malgrat que Barcelona i els municipis del seu entorn més immediat i el litoral van continuar essent els principals focus de poblament, la modernització dels transports i les comunicacions van crear una nova manera d’entendre el territori. La descentralització industrial i el turisme de masses, que va afectar primerament el litoral i que en l’actualitat es promociona cap als Pirineus i altres regions de l’interior, són dos dels factors més importants, però no els únics, en una nova tendència que eixampla l’àrea d’influència de Barcelona.
Aquesta ciutat i la seva rodalia més immediata van expulsant població cap a altres comarques, que s’estabilitzen o creixen. Aquest fet comporta la urbanització del territori català, tendència que es referma, i la seva transformació: avui, el 55,9% de la població viu a les 21 ciutats de més de 50 000 habitants. Encara que les poblacions més grans són totes al voltant de Barcelona, cal tenir present les ciutats de Girona, Tarragona, Reus, Lleida i Manresa, que fan el paper de centres regionals fora de l’àrea d’influència immediata de la capital. Cal considerar, també, que gairebé el 80% de la població viu en nuclis de més de 10 000 habitants. Aquest fet contrasta amb l’existència de 359 municipis que, amb menys de 500 habitants, concentren tan sols l’1,4% del total de la població catalana. Aquests nuclis petits estan repartits de manera desigual per tot el territori català, essent les úniques comarques que no en tenen l’Alta Ribagorça, el Pla d’Urgell i el Barcelonès. A l’existència de municipis petits cal afegirhi igualment un avançat procés d’envelliment de la població, el qual, si bé afecta tot Catalunya, que té un percentatge de població més gran de 65 anys del 17,7%, en algunes comarques arriba a índexs més elevats. Hi ha deu comarques que tenen més d’un 24% de la població de més de 65 anys, entre les quals destaquen la Terra Alta, el Priorat i el Pallars Jussà, que el 2001 sobrepassaven el 29%. Aquest fet, important per les implicacions demogràfiques i territorials que comporta, pot alterar encara més les dinàmiques de poblament que es van produint a la Catalunya actual.
Immigració i emigració
Un dels factors destacats en l’evolució de la població catalana ha estat la immigració, principalment durant el segle XX. Les successives onades migratòries han configurat la Catalunya actual, tant pel que fa al poblament com a les tendències culturals. Ara bé, aquest fenomen no ha estat uniforme en el temps ni en una de les principals característiques: l’origen geogràfic i cultural. La importància d’aquests moviments de població queda reflectida en la immigració rebuda fins al tercer quart del segle XX i les noves dinàmiques immigratòries que es produeixen els darrers decennis d’aquest mateix segle, i que es mantenen i s’incrementen al principi del segle XXI. Una consideració interessant, que retrata la realitat demogràfica de la Catalunya actual, és la que fa el Centre d’estudis demogràfics, que apunta que, si des de l’inici del segle XX no hagués arribat immigració a Catalunya, avui la població –comptant només el creixement vegetatiu– no arribaria als dos milions i mig d’habitants: la resta, doncs, la formen els immigrants i els seus descendents.
La immigració al segle xx
Sovint s’ha presentat Catalunya com una terra d’acollida. De fet, en la formació històrica d’aquesta comunitat hi han intervingut, amb diversa intensitat, un conjunt de pobles i de cultures diferents.
Generalment, les dades anteriors al segle XX dificulten la justa valoració de la importància d’aquest moviment de persones, si més no a l’hora de quantificar-ne el nombre i determinar la intensitat dels moviments. Es coneix parcialment la presència de diverses onades migratòries arribades des de l’actual França als segles XVI i XVII, que van donar origen al nom de “gavatxos”. En algunes poblacions la presència va ser-ne important, com a Sant Boi del Llobregat, on el 1601 van arribar a representar el 40% de la població. La pervivència d’alguns cognoms reflecteixen aquest fet, tot i que avui, per la seva llunyana incorporació, costa distingir els cognoms occitans i francesos dels catalans. De tota manera, i com s’ha vist en pàgines anteriors, els principals moviments que van afectar la població catalana van ser els de les migracions internes que portaven la gent de la muntanya i l’interior cap al litoral i algunes planes, quan les condicions agràries hi milloraven.
Les obres de l’Exposició Internacional del 1929 van donar un impuls molt important al moviment migratori que arribà a Barcelona.
Montse Catalán
No és, però, fins al principi del segle XX que es pot parlar d’importants onades d’immigració. Les dues primeres tenen l’origen en diferents parts d’Espanya, la darrera, tractada a part, té com a característica principal la seva internacionalitat. La primera gran onada va des del 1901 fins al 1936, amb una intensitat creixent principalment a partir del 1916. Aquests anys el saldo migratori indica l’arribada de més de 875 000 persones originàries d’Aragó, el País Valencià, Múrcia i Almeria. El focus d’atracció principal és Barcelona, amb les obres del metro i l’Exposició Internacional del 1929, i la indústria situada al Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf i el Vallès Occidental. També experimentaren un cert creixement les zones on hi havia colònies industrials, al voltant del Llobregat-Cardener i del Ter-Congost, i comarques com el Bages i el Berguedà, per la posada en funcionament de les explotacions mineres. Per últim, algunes comarques de muntanya reberen un cert nombre d’immigrants, per a la construcció de centrals hidroelèctriques, que en cap cas van suposar un creixement important, però sí un alentiment del procés de despoblament.
Les conseqüències d’aquesta primera onada es reflectiren en l’increment de la importància dels municipis de més de 10 000 habitants, dels quals es comptaren vint el 1936, i l’augment dels municipis d’entre 5 000 i 10 000 habitants, principalment al voltant de Barcelona. En aquest període es trencà l’equilibri precari que existia en el poblament català, i el Barcelonès passà a concentrar el 40% de la població de Catalunya.
Durant el període de la guerra civil de 1936-39, Catalunya continuà tenint un creixement lleu per l’arribada de persones de la resta de l’estat, unes 60 000. Però la fi de la guerra comportà l’inici d’una nova gran onada migratòria, de característiques diferents de les que tingué la produïda trenta anys abans. Aquest nou corrent migratori es donà a partir del 1941, amb un saldo positiu de gairebé 161 000 persones entre el 1941 i el 1945, que continuà incrementant-se fins el 1975. En total, la diferència positiva entre els que marxen i els que arriben en aquests trenta-cinc anys és d’1,6 milions de persones, gairebé el doble que en l’onada anterior. Aquest ha estat el període de major creixement demogràfic de la història de Catalunya, principalment concentrat en la dècada dels anys seixanta, que al Principat arribaren unes 720 000 persones.
Les onades migratòries propiciaren un establiment precari de la població en grups de barraques, com aquest de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat), l’any 1933. A la dreta de la imatge, el periodista Carles Sentís.
Fototeca.com
Diversos fets van coincidir en l’aparició d’aquesta segona onada. Al principi, hi va haver la necessitat de reconstruir un país devastat per la guerra i en el qual es produí un fort despoblament del camp, que va patir un intens èxode rural cap a les ciutats, i, posteriorment, l’inici d’un accelerat procés d’industrialització, especialment entre el 1960 i el 1975. Coincidí, també, amb una forta onada migratòria espanyola amb destí a Europa, especialment Alemanya. La naturalesa dels immigrants fou variada, però van dominar els vinguts d’Andalusia, seguits dels de l’Aragó, Múrcia, el País Valencià i d’altres comunitats, entre les quals destaquen Extremadura i Castella–la Manxa. És en aquest moment que es produí un domini de la cultura espanyola i la seva llengua en tots els àmbits de la vida quotidiana, ja que, a les grans quantitats d’immigrants, se sumaren les polítiques del franquisme, que impediren el desenvolupament normal de la llengua i la cultura catalanes.
També en aquest període es produí una veritable polarització del poblament català. La immigració féu cap al principal pol d’atracció: Barcelona i la seva àrea metropolitana, amb un creixement espectacular de municipis com ara Santa Coloma de Gramenet, l’Hospitalet i les localitats del Baix Llobregat, com també Badalona i les poblacions del tram final de la conca del Besòs. Els efectes d’aquesta onada es deixaren sentir, principalment a partir dels anys seixanta, igualment en tot el litoral català, on s’havia començat a desenvolupar la que fins llavors era una incipient indústria turística, i cap a l’interior, a Lleida i els municipis del seu voltant. En aquest cas, si bé els municipis petits i mitjans havien pogut absorbir les onades de la primera meitat de segle, no ho pogueren fer amb els següents corrents, que comportaren la transformació d’alguns d’aquests nuclis, amb una castellanització considerable de tots els àmbits socioculturals.
La fi del franquisme i la repercussió de la crisi econòmica internacional a causa de l’encariment del petroli i els seus derivats colpiren de ple el desenvolupament econòmic responsable dels fluxos migratoris que havien produït aquesta segona onada. A partir d’aquest moment, els saldos migratoris entre Catalunya i Espanya van ser els més baixos de tot el segle, i es van situar al voltant del zero entre el 1975 i el 1995.
Un altre dels elements amb un pes important en el poblament de Catalunya són les migracions interiors. Al llarg de tota la història de Catalunya hi ha hagut un procés de desplaçament de la muntanya cap a la plana i al litoral, que ha polaritzat la concentració de la població. Aquests fluxos arribaren al seu moment culminant el 1860, que s’inicià un èxode rural important que desplaçà la població cap a les àrees industrials del Ter i del Llobregat i cap a Barcelona. Aquests moviments continuaren produint-se al llarg del segle XX, amb una intensitat variable i dirigint-se en les mateixes direccions que els fluxos dels immigrants espanyols. De tota manera cal remarcar que, sobretot a la segona meitat del segle XX, molts dels fluxos interns es produïren des de pobles petits cap a pobles mitjans i caps de comarca, iniciant una tendència que es mantindrà fins a l’actualitat.
Quan a l’inici del darrer quart de segle s’aturà la immigració forana van començar a prendre més rellevància els fluxos interns. Si al principi del període es va mantenir el procés de despoblament rural cap a les localitats petites i mitjanes, a mesura que va anar avançant es produí una redistribució de la població que tingué l’origen en alguns dels municipis de l’àrea metropolitana barcelonina. Les comarques gironines i del Camp de Tarragona van tenir un creixement important degut al nombre de persones procedents d’altres comarques i, principalment, de Barcelona. Comarques properes al que va ser el gran focus d’atracció de població des de temps medievals tardans començaren a rebre pobladors que marxaven de la gran ciutat per instal·lar-se en municipis petits i mitjans. Comarques com el Vallès Occidental, el Baix Llobregat i parts properes del Maresme són les primeres a notar aquest flux, que es va estendre cap a l’Alt i el Baix Penedès, el Garraf i el Vallès Oriental, que oferien un bon marc per a la deslocalització de les noves indústries i la creació de nous serveis, acompanyats de noves possibilitats per a desenvolupar funcions residencials.
Els intercanvis de població entre Catalunya i la resta de comunitats autònomes han estat històricament força desiguals, com ho reflecteix el mapa.
NUH Project
També augmentaren de població les comarques de la Cerdanya i de la Vall d’Aran a causa del desenvolupament turístic i paral·lelament es van frenar o alentir els fluxos negatius que tenien les altres comarques dels Pirineus. En aquest moment s’assisteix a un canvi en la concepció del territori català. Les facilitats per a desplaçar-se, l’emancipació tardana dels fills, el cost de l’habitatge i la major dispersió de les oportunitats laborals actuaren en la creació del que es pot considerar una nova cultura territorial. Es busca una certa qualitat de vida i espais per als fills i, alhora, es crea una idea falsa de retorn a la natura. En definitiva, es produeix una urbanització del medi rural, que afecta les localitats petites dels voltants dels grans municipis i les localitats mitjanes, que ofereixen uns preus més assequibles pel que fa a l’habitatge i unes mides més humanes que les de la gran aglomeració urbana.
Les darreres tendències en immigració
Als canvis que comportà la immigració de les vuit primeres dècades del segle XX cal afegir un fenomen que si bé no és nou en la forma sí que ho és en la intensitat que presenta els darrers anys: la immigració estrangera. Aquest tipus d’immigració començà a tenir una certa presència els anys seixanta, però no és fins a la dècada dels setanta, principalment amb els argentins, els xilens i els uruguaians que fugien de les dictadures dels seus països, i amb d’altres que ho fan per motius econòmics, que es començà a notar. Aquests corrents, que al principi afectaven gairebé exclusivament la ciutat de Barcelona i algunes localitats de l’entorn, s’intensificaren els anys vuitanta i noranta, la qual cosa va fer que se’n diversifiqués l’origen i la localització.
Si al principi es tractà d’una migració bàsicament llatino-americana, amb persones amb un nivell elevat d’instrucció i, sovint, amb antecedents familiars espanyols, els anys vuitanta començaren a arribar els primers immigrants subsaharians i augmentaren els arribats del Magrib. A la meitat dels anys vuitanta, amb la millora de les condicions econòmiques, canvià la tipologia dels nouvinguts i també s’amplià la diversitat de països emissors. Aquests corrents tingueren lloc principament per motius econòmics: els països andins i del Carib, els asiàtics i diferents països de l’Àfrica són els que enviaven una mà d’obra cada vegada menys qualificada. L’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’enfonsament dels règims prosoviètics a l’Europa oriental van generar dos nous focus d’origen dels immigrants. D’una banda, arriben persones del que havia estat l’Europa dels quinze, laboralment molt qualificades, que es dirigeixen generalment cap a Barcelona i la seva rodalia; de l’altra, de l’Europa oriental provenen persones, algunes amb una gran formació, que busquen les oportunitats de treball que l’economia dels seus països no els pot oferir.
La política d’estrangeria aplicada des dels diferents governs espanyols va originar una figura que fins al final de la dècada dels vuitanta era desconeguda per gran part de la població: la de l’estranger il·legal. La situació en què es trobava aquesta població fa que sigui molt difícil determinar el veritable volum de la immigració. Segons dades oficials, si el 1960 els estrangers residents a Catalunya no arribaven a 20 000, l’any 1981 ja doblaven aquesta xifra, el 1993 n’eren 80 000 i el 1996 gairebé 120 000. Així mateix, el 2001 superaven els 280 000, la major part d’ells africans, amb un percentatge destacat dels originaris del Marroc. De tota manera, hi ha opinions diverses sobre aquestes xifres oficials, que sembla que situen el nombre d’immigrants per sota del real. L’augment recent del nombre d’immigrants i la persecució dels que són considerants il·legals són la causa de l’increment del control social i policial.
La quantitat d’immigrants, la diversificació de l’origen i la qualificació laboral dels nouvinguts comporta una distribució territorial que afecta de manera diferent les comarques de Catalunya. En aquest sentit, es pot parlar d’una certa similitud amb les migracions espanyoles de la segona part del segle XX, quan Barcelona exercia com a principal focus d’atracció tot i que la resta de les comarques també es van veure afectades. Les comarques del Barcelonès i del seu entorn immediat són les que reben un major nombre d’immigrats, principalment d’Amèrica, Àfrica i Europa. La gran ciutat ofereix moltes possibilitats de feina, fins i tot fora dels circuits legals de contractació, i per-met passar més inadvertit l’immigrant il·legal. Les feines del camp, però, també s’han vist beneficiades per aquests corrents migratoris. Així el Maresme, el Segrià i altres comarques de ponent, com ara el Montsià, etc., reben un nombre important d’immigrants, que en algunes localitats poden superar el 10% del total de la població, amb l’impacte cultural que aquest fet comporta, sobretot per la rapidesa amb què s’ha produït.
La presència d’aquest nou grup de població afecta els diferents aspectes de la vida quotidiana. Mentre que en alguns municipis envellits representa un fre a l’envelliment i la possibilitat de mantenir en actiu unes terres de conreu, en el conjunt de Catalunya la immigració, generalment de persones joves en edat de procrear, permet aturar el procés de decreixement demogràfic i el manteniment o la recuperació de les taxes de natalitat. De tota manera, l’evolució de les polítiques sobre immigració és la que ha de permetre preveure un futur, que, de moment, es planteja amb una perspectiva d’increment immigratori.
L’emigració
Catalunya també ha estat l’origen de moviments migratoris, si bé generalment poc importants pel que fa al nombre de persones. Aquests corrents tenen elements comuns pel que fa a les causes que els han originat, malgrat que varien amb relació a la intensitat i la destinació. Avui es pot parlar de tres moments diferents de l’emigració catalana: una primera etapa històrica que arribaria fins a la guerra civil; una segona que inclouria aquesta guerra i el període franquista, i una tercera que afectaria les noves emigracions, amb diferències importants respecte a les etapes anteriors.
En la primera etapa, que es pot considerar històrica, destaquen les causes econòmiques, com la fil·loxera i el minifundisme agrari coincidint amb un augment de la població, i les causes socials i polítiques, com ara l’evasió del servei militar o la cadena migratòria entre d’altres, com els principals motius que van animar l’emigració entre mitjan segle XIX i el primer terç del segle XX.
La destinació tradicional dels catalans que van marxar cap a l’estranger fou França, per proximitat, i l’Amèrica Llatina, principalment, en diferents èpoques, l’Argentina i Cuba, encara que també hi va haver moviments cap a Veneçuela, el Brasil i l’Uruguai. Els primers corrents migratoris importants van tenir lloc al segle XVIII i, sobretot, al segle XIX amb destí a les Antilles. El retorn de part d’aquests emigrants enriquits han deixat empreses i edificis característics d’una època, com el Parc Samà a Cambrils o la rèplica de la Giralda de Sevilla a l’Arboç del Penedès. Els darrers anys del segle XIX la població catalana a l’Amèrica Llatina era de 100 000 persones, i del 1912 al 1936 augmentà fins a 170 000. Les causes d’aquesta migració eren bàsicament econòmiques, encara que arran dels fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, i de la Dictadura de Primo de Rivera, entre el 1923 i el 1930, també hi va haver un exili polític, poc nombrós però significatiu des del punt de vista polític i cultural.
La segona etapa s’inicià amb la guerra del 1936-39, que va originar un exili important, tot i que no es coneix exactament el nombre de persones que marxaren. Una de les primeres destinacions va ser França, des d’on els que van poder van anar cap a Amèrica, principalment l’Argentina, Mèxic i Veneçuela, encara que també es van triar altres destinacions, tant europees com americanes. L’emigració va escollir destinació amb relació, d’una banda, a la seva preparació i, de l’altra, les condicions econòmiques i polítiques dels països d’acollida. Malgrat el desconeixement del nombre d’emigrants, l’activisme i la rellevància cultural i científica de moltes de les persones que marxaren van fer que aquest exili fos especial, ja que van ajudar a estendre la realitat catalana i a difondre’n la cultura arreu del món.
Finalment cal considerar que els anys del franquisme, principalment entre el 1960 i el 1975, la política que afavoria l’emigració va afectar els catalans que anaren cap a França, Suïssa, Alemanya i, en menor quantitat, cap a Andorra, on es deixaren sentir a causa de les dimensions geogràfiques i demogràfiques del país. La participació pròpiament catalana en aquestes onades migratòries era considerablement baixa, ja que es produïa per raons econòmiques. Molts dels que emigraven havien estat, al seu torn i anys abans, immigrants que venien a Catalunya des d’altres regions peninsulars. Tot i aquesta emigració, Catalunya continuava essent un dels principals focus d’atracció d’emigrants dins de l’estat espanyol.
La que es pot considerar la darrera etapa de les migracions catalanes comença amb la fi del franquisme i la recuperació de les institucions democràtiques. Aquesta és, però, una etapa que encara no es pot considerar acabada, ja que algunes de les seves característiques es mantenen al principi del segle XXI. És un període que presenta una certa diversitat pel que fa a la intensitat dels fluxos migratoris, les destinacions i les causes que originen la sortida d’emigrants. De fet, a partir del 1975 s’acabà aquella etapa de migracions cap a Europa per raons econòmiques. La crisi que començà el 1973 aturà la sortida de persones a l’exterior i significà l’inici d’un cert moviment de retorn de residents a Catalunya cap als seus lloc d’origen. Aquestes migracions van anar acompanyades de moviments interns de redistribució de la població a Catalunya i de l’arribada, els darrers anys, d’un important contingent d’immigrants d’altres continents.
En aquesta darrera etapa no s’han d’oblidar els emigrants catalans, molts dels quals marxen temporalment a altres països. Hi ha dues menes de destinacions i dues causes que les determinen. La primera destinació són els països molt desenvolupats, que atreuen els interessats a participar en processos de formació i en processos laborals de l’àmbit científic. La segona són els països d’arreu del món que pateixen greus conflictes, tant polítics com socials i econòmics, on diverses ONG porten a terme els seus projectes. Aquests moviments, poc importants en l’àmbit numèric, són destacables pel que fa a la preparació de les persones i a les tasques realitzades.
En conjunt, l’emigració catalana no ha estat quantitativament important dins de la totalitat dels fluxos internacionals, però sí que ha servit per a expandir i mostrar la cultura catalana arreu del món.
Balanç demogràfic de la població actual de catalunya
L’evolució de la població a Catalunya comporta una realitat que es pot observar des de diferents punts de vista. Ultra els aspectes lligats a la cultura, la situació de la població catalana ha d’afrontar-ne d’altres relacionats amb una distribució desigual en el territori, una presència numèricament força important de població nascuda fora de Catalunya i una estructura per edats en procés d’envelliment.
Ciutats catalanes amb més de 10.000 habitants. Les ciutats catalanes més poblades s’han localitzat històricament properes a la costa; i s’han concentrat especialment en l’àrea metropolitana de Barcelona, com ho evidencia el mapa.
NUH Project
Pel que fa a la concentració de la població, cal destacar el manteniment d’una polaritat que es manté com a fruit de les tendències seguides en el passat. El 68% de la població catalana viu al voltant de Barcelona. Aquesta concentració suposa, d’entrada, la generalització d’un mode de vida urbà, que contrasta amb l’origen rural d’una bona part de les tradicions i de la cultura popular que formen part de l’imaginari tradicional català. A partir de l’àrea metropolitana, la concentració de la població es va diluint pel litoral, les comarques gironines i algunes de centrals, com Osona i el Bages, tret del Segrià, veritable referent urbà a la part occidental del Principat.
En contraposició, hi ha un conjunt de comarques poc poblades que s’estenen des dels Pirineus cap al sud, en un corredor de poblacions amb un pes important de l’agricultura, considerablement modernitzada. Aquest corredor es trenca només per la presència del Segrià i, secundàriament, per la d’un petit conjunt de ciutats com la Seu d’Urgell, Balaguer, Mollerussa i Tàrrega principalment. Algunes zones d’aquest territori esdevenen noves àrees d’urbanització que atansen la cultura urbana a espais eminentment rurals, moltes vegades utilitzats pels barcelonins per al descans del cap de setmana.
Aquesta distribució de la població i la manera d’entendre el territori suposen una alteració en el comportament cultural: es modernitzen les concepcions i s’atansen les possibilitats de desenvolupament gràcies a l’escurçament de les distàncies. De tota manera, l’efecte més important en la transformació cultural catalana és degut al procés d’immigració que s’ha viscut, especialment, al tercer quart del segle XX. Més de vint comarques tenen el 20% de població nascuda fora de Catalunya, i una dotzena tenen més del 30% de la població resident arribada al nostre país al llarg del segle XX. En totes aquestes comarques cal destacar el volum de població instal·lada entre el 1950 i el 1980 i també a partir del 1991. Aquestes xifres suposen una influència important de la llengua castellana i de les altres cultures hispàniques en bona part del territori català, tret de les comarques rurals i menys poblades, que han rebut un flux menor de persones de fora.
Municipis rurals de Catalunya, segons l'índex de ruralitat. En contraposició a la localització de les ciutats més poblades, el mapa mostra una concentració dels municipis rurals catalans cap a l’interior, on destaca el sector prepirinenc i el sud-occidental del país.
NUH Project
A aquest fet, cal sumar-hi els reptes que constitueixen les darreres onades migratòries. Si la immigració arribada de la resta de l’estat espanyol, sobretot durant el franquisme, convivia amb una política d’homogeneïtzació cultural espanyola i va afectar el desenvolupament normal d’una cultura autòctona, les noves migracions comporten un problema afegit: la diversitat cultural de l’origen i la seva participació diferencial en la vida quotidiana i en els processos d’integració. Per a molts nouvinguts el castellà es converteix en la llengua de relació, mentre que el català queda com una segona llengua que és accessible però no imprescindible. En aquest cas, la riquesa que pot suposar el contacte entre cultures pot comportar un veritable perill per a la cultura d’acollida.
D’altra banda, la distribució desigual de la població en el territori català afecta un procés d’urbanització que té dos vessants. El primer és la concentració residencial, que es produeix principalment a l’àrea de Barcelona, però també en altres nuclis urbans del litoral i el prelitoral, cap a on es va eixamplant la influència directa del centre polític, econòmic i demogràfic del país. El segon vessant és l’augment de la segona residència per als caps de setmana i, principalment, per a l’estiu. En algunes comarques del litoral, l’increment de la primera residència –mostra de l’extensió de l’àrea d’influència metropolitana– és paral·lel al de la segona residència. El 1991 les comarques de l’Alt Empordà, el Maresme, el Tarragonès i el Baix Empordà sumaven més del 38% del total d’habitatges considerats de segona residència a Catalunya. El 2001 els expedients dels habitatges iniciats a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i l’Oriental, el Maresme, el Baix Camp i el Baix Penedès suposaven més del 47% del total català. Cal tenir present, però, que aquest fenomen es va traslladant i estenent cap a altres indrets del país, com la zona dels Pirineus, on tot i ser menys intens no per això deixa de tenir efectes importants en comarques poc poblades.
També es poden observar altres fenòmens que acompanyen la urbanització i afecten la mobilitat de la població al territori. L’expansió del fenomen urbà ha comportat l’increment dels desplaçaments per a accedir a la feina o a altres espais que cada vegada s’han anat especialitzant més, com poden ser les grans superfícies tant per a les compres com per a l’oci. L’emplaçament de grans centres als afores de les ciutats en busca de sòl a preus més reduïts ha generat un fluxos de població que exigeixen una millora constant de l’accés a les grans ciutats.
Però en l’evolució de la població destaca un altre fet important: l’estructura per edats. Catalunya ja va iniciar la transició demogràfica al segle XIX. De fet, una bona part del creixement que ha tingut la població catalana és degut a l’arribada d’immigrants al llarg del segle XX i al fet que una gran part d’aquestes persones arribaven en edat de procrear, cosa que va permetre mantenir el creixement natural. Però els darrers decennis, i de manera paral·lela al que s’ha esdevingut en altres comunitats desenvolupades d’Europa, s’està assistint a un procés d’envelliment de la població. A Catalunya el percentatge de població més gran de 65 anys era de l’11,6 el 1960 i arribava al 14,2% el 1991, any a partir del qual continuà augmentant fins a situar-se, el 2000, en el 17,7%. Aquest procés d’envelliment té repercussions en diferents àmbits territorials i demogràfics.
D’una banda, hi ha un envelliment diferenciat segons les comarques. Les que tenen percentatges superiors al 29% de gent que sobrepassa els 65 anys són les del Pallars Jussà, el Priorat i la Terra Alta, seguides per les Garrigues i el Berguedà, que depassen el 25%. Aquests percentatges contrasten amb els del Baix Llobregat, on és del 12,8%, i el Vallès Oriental, del 13,3%. En aquest sentit, Catalunya ha d’afrontar una realitat en què es contraposen unes comarques envellides, amb una població escassa i poques possibilitats de rejoveniment sinó és a partir de moviments migratoris, i unes comarques joves, més poblades i amb una població en edat de procrear, que acostumen a ser les destinacions principals dels nous fluxos migratoris. Si a això se sumen altres aspectes, com els canvis en l’estructura familiar –amb l’augment de famílies monoparentals i sense fills, que l’any 1996 s’atansaven al mig milió, és a dir, el 20% del total– i l’augment de l’esperança de vida –que a Catalunya se situa per damunt dels 77 anys–, és evident que aquesta situació genera una sèrie de problemes socials, econòmics i demogràfics i de manca de les infraestructures necessàries per a la gent gran. I és el medi rural més allunyat dels principals centres de poblament el que més se’n ressent. Problemes de salut, soledat i de manca de residències geriàtriques properes al domicili es combinen amb el despoblament de nuclis rurals, on l’envelliment pot superar fàcilment el 30% de la població i on l’escassa presència de joves no assegura la substitució generacional. D’altra banda, socialment, aquest envelliment representa un problema econòmic, ja que està estretament relacionat amb les pensions. L’augment de persones jubilades amb relació al conjunt de la població activa posa en qüestió la viabilitat futura d’un sistema de pensions en què les despeses augmenten a causa de l’increment de pensionistes i de la major durada del temps durant el qual cobren, mentre que disminueix el nombre de persones que aporten capital al sistema.
A aquest fet, cal sumar-hi un conjunt de petits canvis que afecten, de manera global, el sistema social. Les condicions de vida i la diversitat d’estructures familiars –augment de les famílies monoparentals, de matrimonis amb pocs fills o sense, la possibilitat de retardar l’ingrés en el mercat laboral a causa dels estudis o de la dificultat per trobar una feina– generen una major dependència dels pares i que els fills retardin l’abandonament de la llar. D’altra banda, l’increment del preu de l’habitatge els darrers decennis ha dificultat encara més el procés d’independització dels pares.
En conjunt, la població catalana afronta el futur amb un conjunt d’herències del passat recent i determinada per un procés de transformació a causa de noves tendències, que estan influïdes per l’evolució del sistema econòmic i els canvis culturals –entre els quals cal destacar els derivats de la diversitat cultural produïda per l’arribada de successives onades d’immigrants al llarg del segle XX– i pel contrast entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana, cada vegada més extensa.
La diversitat cultural
Una de les expressions més importants de tota societat és la cultura. Sovint actua com a eix vertebrador d’uns signes d’identitat col·lectiva que generen un sentiment de pertinença i, a la vegada, de diferenciació amb altres grups culturals. La cultura identifica l’individu amb un col·lectiu, encara que hi hagi punts de discrepància. La política, la religió, la tradició, l’organització econòmica i social, la producció de béns materials, els sentiments, etc., formen part d’un extens conjunt d’elements inclosos en aquesta paraula. La cultura està formada pels diferents aspectes de la vida quotidiana i varia quan alguns d’aquests elements es modifiquen. Els canvis poden venir de la mateixa evolució del grup o de l’adopció, volguda o imposada, d’elements externs. Totes les cultures experimenten aquesta doble tendència i canvien de manera més ràpida o més lenta en comparació amb d’altres. De fet, les mateixes arrels d’una cultura són formades per l’acumulació d’experiències precedents, sovint lligades a la geografia d’un territori.
A Catalunya, té les seves arrels en l’època medieval, quan integrà elements romans, visigòtics, francs i àrabs en un sincretisme que generà una base cultural que es va anar transformant amb el pas dels anys. En la seva evolució es reflecteixen aquelles parts dels esdeveniments històrics que va anar vivint. Avui, la cultura catalana manté elements tradicionals i d’altres derivats del domini polític i cultural de la dictadura franquista, que entre els anys quaranta i setanta del segle XX va exercir un domini polític repressiu i perseguí algunes de les representacions culturals catalanes. A aquestes influències espanyoles, cal sumar-hi les que es donen arreu del món, difoses amb gran rapidesa gràcies als avenços tecnològics. Els elements de la cultura anglosaxona són, potser, els que més s’han deixat sentir en les darreres dècades, però també hi ha tot un conjunt d’elements culturals nous que s’han obert via entre les manifestacions quotidianes del poble català. Noves creences i nous valors, elements del procés científic i tècnic que s’incorporen en el quefer diari i acceleren les modificacions d’una base cultural en canvi permanent.
Un dels pilars en què es fonamenta la identitat de Catalunya com a poble és justament el de la cultura que li és pròpia. Durant el darrer segle, una part d’aquesta cultura s’ha anat construint en contraposició a la cultura i la identitat espanyola, que s’ha fet sentir pel veïnatge i també pel domini polític que ha exercit en unes relacions que es remunten a la mateixa època medieval. Aquesta relació entre Catalunya i Espanya és un dels eixos que han marcat alguns dels símbols de la identitat catalana i que ha tingut un pes decisiu en l’evolució de la cultura catalana. La relació política –que es tradueix en el domini cultural d’intensitat variable a partir del decret de Nova Planta, l’any 1716–, els corrents migratoris –que des del final del segle XIX han assolit un gran pes– i el filtre polític espanyol en les relacions amb altres cultures són tres dels pilars que permeten entendre la situació actual de la cultura catalana. Un exemple d’aquesta situació és la dificultat amb què topa el reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial de la Unió Europea quan té prop de deu milions de catalanoparlants i és la tretzena llengua europea, per davant d’altres que sí són oficials, com el portuguès o el grec, i quan recentment s’hi han incorporat nous estats, com el lituà, el letó o el maltès, entre d’altres.
Un altre dels elements per a entendre la cultura catalana es troba en el nacionalisme, que, com a forma d’expressió cultural, pretén definir i fixar uns determinats signes d’identitat modificant-ne els tradicionals i apropiant-se’ls. Si la identitat, i la situació de la persona dins del grup, havia estat fonamentada tradicionalment a partir de l’ofici i de la classe social, en l’actualitat, entre amplis sectors de la població, el nacionalisme exerceix d’element identificador de la persona amb relació al grup, oferint el reconeixement individual i la diferenciació amb les altres cultures. El nacionalisme pretén esdevenir un tret cultural essencial i transcendent de la persona, ja que, intentant enllaçar les arrels històriques amb una proposta de futur, influeix en una determinada construcció identitària, tot reivindicant una cultura que periòdicament se sent amenaçada. Avui, la consciència nacional catalana té, en la cultura, un dels elements bàsics, ja que neix del fet de compartir una cultura comuna, un dels trets diferencials i identificadors de la qual és la llengua.
La repressió política i cultural exercida pel franquisme, juntament amb l’arribada d’importants contingents d’immigrants de la resta d’Espanya, va provocar la castellanització lingüística i cultural del país i de la societat. Durant aquesta etapa la cultura catalana va sobreviure, encara que no indemne, mercès a dos factors decisius: el manteniment de l’ús de la llengua i, amb aquesta, la transmissió d’elements simbòlics tradicionals en l’esfera de la família i del cercle d’amistats i veïnatge, principalment en pobles i ciutats petites, i mercès a la iniciativa privada de persones i col·lectius que dedicaven temps i diners a la producció cultural pròpia. Una part de l’Església Catòlica destaca en aquest paper pel fet de ser productora i transmissora de cultura i oferir ajut a grups polítics i culturals no sempre ben vistos per les autoritats franquistes.
La realitat cultural catalana, però, dista molt d’estar normalitzada. Avui, malgrat els esforços realitzats des de la fi del franquisme i la recuperació de les institucions democràtiques de govern tant municipals com autonòmiques, s’està lluny d’un procés en què la cultura del país pugui situar-se en una via d’evolució pròpia i d’igualtat amb relació a les altres expressions culturals que hi són presents. Les influències externes rebudes per la via política, demogràfica i del mercat cultural global provoquen una situació de diversitat cultural a la qual la societat catalana no pot respondre amb les mateixes garanties que altres cultures que en moments recents han exercit un paper dominant. Diversos exemples sobre el coneixement i l’ús de la llengua poden il·lustrar-ho.
Segons dades d’enquestes sociolingüístiques, a mitjan dècada dels noranta, el 93% de la població resident a Catalunya entenia el català i només el 63% el parlava. Dades del 1998 mostren, segons una enquesta del CIS, que només el 48% de la població sap parlar, llegir i escriure en català. Aquestes dades evidencien que, malgrat les polítiques de normalització lingüística aplicades des de l’administració autonòmica i malgrat les campanyes que organitzacions civils catalanes com la Crida a la Solidaritat o Òmnium Cultural han dut a terme en les darreres dècades, s’està veritablement lluny del bilingüisme que pretenia l’Estatut d’Autonomia; a més de permetre comprendre una realitat que mostra que existeixen dues comunitats separades. En una situació de bilingüisme en què una gran part de la població coneix les dues llengües en convivència, el comportament tendeix a ser monolingüe, a expressar-se en una de sola. A les grans ciutats, i principalment a l’interior de l’àrea metropolitana, hi ha nuclis de parla castellana que es resisteixen a participar de la seva condició de catalanitat i que neguen aquesta condició, aferrant-se a una cultura més en contacte amb la comunitat d’origen. De fet, la posició personal amb relació a la llengua mostra l’ús del nacionalisme com a element vertebrador d’una identitat, que varia segons les creences. El nacionalisme espanyol transportat a Catalunya mitjançant la política defensada per una part de la societat espanyola i aprofitant l’existència d’immigrants, ofereix uns signes d’identitat que fan, també de la llengua, un emblema. Per contra, la realitat catalana malda per mantenir i normalitzar la llengua pròpia i incrementar-ne l’ús en una societat en què el castellà s’imposa més fàcilment. Tot i que en determinats sectors de l’administració, en l’ensenyament i en altres àmbits socials i culturals, el català és la llengua pròpia d’ús i també oficial, el castellà és la llengua utilitzada majoritàriament pels mitjans de comunicació, en la indústria cultural i en el món laboral.
Aquesta oposició es pot observar en enquestes realitzades pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya el 1999, segons les quals gairebé el 10% dels enquestats entenen com a negativa o molt negativa l’obligatorietat de saber català en el cas d’estar al servei del públic. Aquest percentatge és menor (6,6%) pel que fa a l’objectiu que tots els ciutadans de Catalunya coneguin i sàpiguen parlar català. A aquestes dades cal afegir-hi l’efecte provocat per les darreres onades migratòries, per a les quals la llengua espanyola és la llengua de l’administració amb què han de tractar, ja que en termes d’immigració les competències no són autonòmiques. La primera idea és que és possible viure a Catalunya parlant només en castellà i, com a conseqüència, el català queda en situació de desavantatge.
En aquesta situació, la llengua catalana és només un referent pel que fa a la realitat cultural del país. Així, esdevé un mitjà d’identificació amb un sentiment de pertinença a una comunitat nacional, però també cultural, que en el cas de Catalunya encara es presenta dividida. Davant els que manifestaven sentir-se només catalans o més catalans que espanyols, al final de la dècada dels vuitanta la major part de la població catalana se sentia tant catalana com espanyola. Al llarg de la dècada següent el sentiment de pertinença anava augmentant lleugerament a favor d’un sentiment català que, en teoria, abastava gairebé una cinquena part de la població.
En un panorama general afectat per la tradició, la situació política, les successives onades migratòries i la recuperació d’institucions polítiques pròpies que han tornat a impulsar l’ús de la llengua i la recuperació de les tradicions, amb una societat parcialment dividida pel que fa a usos culturals i la important entrada en escena de noves tendències culturals importades, cal parlar de la pluralitat i la diversitat com a eixos centrals de la realitat cultural de Catalunya. La societat catalana és, en l’actualitat, el marc de convivència de diferents tradicions i innovacions que es poden estructurar en, com a mínim, cinc elements bàsics que s’entrelliguen: la urbanització, la immigració, la incorporació de noves tradicions foranes, la política exercida com a guia de l’acció cultural i l’aculturació per convivència.
S’ha exposat en pàgines anteriors que el poblament de Catalunya ha afavorit un procés d’urbanització, concentrat principalment a Barcelona i la seva rodalia. Aquest procés, a més de transformar culturalment la societat rural exportanthi el mode de vida urbà, ha allunyat les manifestacions de cultura tradicional del seu significat original. La societat urbana acostuma a organitzar de manera més rígida el temps de les persones, i els cicles que se segueixen no són els mateixos que els de la societat agrícola, base d’una gran part de les manifestacions culturals. Al mateix temps, aquest procés d’urbanització conviu, almenys en part, amb un procés de secularització que abstreu algunes de les representacions culturals de l’entorn religiós que les va impulsar o transformar en el seu dia. Tot això fa que es modifiquin els calendaris festius tradicionals per a augmentar la participació ciutadana, que es pren com a base de la dinamització i de l’èxit de la festa. Van acompanyats de publicitat per a atreure persones d’altres localitats, que s’hi poden desplaçar gràcies a la facilitat que ofereixen els nous mitjans de transport, amb la qual cosa el significat local que pot tenir una festa torna a ser desvirtuat en funció de la participació. En aquest sentit, doncs, la festa tradicional, però també altres mostres de cultura popular, s’han anat adaptant als nous temps desvetllant noves dinàmiques, unes de diversitat i altres d’homogeneïtzació, en el si de la pròpia cultura, com pot ser l’extensió del fenomen casteller i geganter fora de les seves comarques d’origen i la dels diables a través de la invenció i proliferació dels correfocs.
Les feines agrícoles –a la fotografia, verema a Vilafranca del Penedès– han constituït un focus d’atracció per a una part important dels immigrants.
Montse Catalán
La immigració és un altre dels elements bàsics per a entendre la diversitat cultural actual. L’important flux d’immigrants des de la resta de l’estat espanyol durant la segona meitat del segle XX, que acompanya el procés d’urbanització, comporta, d’una banda, la importació de determinades formes culturals, que primer es deixen sentir de manera tímida en aspectes de la vida quotidiana i més tard s’incorporen, en el cas de les celebracions més conegudes, al calendari festiu autòcton. Dues mostres d’això són, per exemple, la introducció de determinats plats i productes alimentaris en la gastronomia diària i la celebració de determinades festes, com la Feria de Abril a l’àrea metropolitana de Barcelona, les romeries de tradició andalusa, entre les quals es pot esmentar la del Rocío, i les multitudinàries processons de Setmana Santa d’imatgeria i tradició també del sud. D’altra banda, també és conseqüència de l’important flux migratori la utilització de les representacions culturals autòctones com a mitjà per a la integració social a la comunitat d’acollida. Les noves migracions, les de la darrera dècada, són encara en una primera fase i es deixen sentir més en trets culturals que es poden veure quotidianament –com la manera de vestir i la presència de botigues i serveis especialitzats– que en la celebració dels aspectes més rituals de la seva cultura. A més, les darreres onades migratòries de fora de l’estat, majoritàriament del Tercer Món, tenen un component afegit: la diversitat cultural que comporta el fet de tenir orígens, creences, llengües i tradicions culturals molt diverses.
Cal esmentar així mateix la incorporació de noves pràctiques culturals importades des de l’exterior i acompanyades, en ocasions, d’un gran desplegament publicitari. Noves formes de música, maneres de vestir o de pentinar-se, noves festes, com ara Sant Valentí, el Pare Noel o la festa de Halloween, modifiquen visiblement el panorama cultural, atreuen generalment la franja de població més jove i competeixen amb formes culturals autòctones o portades per la immigració, com pot ser la celebració del Ramadà. En aquest sentit, la cultura anglosaxona provinent dels EUA és la més rellevant, i imposa, a més, el coneixement de la llengua anglesa com a vehicle de modernitat que genera, en l’ús social de la llengua pròpia, un gran nombre de barbarismes.
La immigració començà a tenir un cert pes a mitjan s. XX, i d’ençà de llavors el ventall de procedències s’ha incrementat notablement.
Montse Catalán
La història recent de Catalunya i la necessitat de realitzar una política cultural destinada a reforçar i reivindicar la cultura pròpia és un altre dels elements bàsics per a entendre la diversitat cultural. El fet de passar d’una política repressiva de gran part de les tradicions culturals o de tolerància, que tendia a considerar-les “peculiarietats regionals” o a convertir-les en manifestacions alterades de tipus ètnic i folklòric, a una recuperació de les institucions polítiques pròpies ha comportat una transformació del paisatge cultural originari. La revalorització del folklore, si bé des d’una situació social, econòmica i de quotidianitat allunyada de la base cultural que l’havia creat, incideix en la transformació i adaptació de les propostes culturals autòctones. En aquest sentit, en les darreres dècades, principalment des de la fi del franquisme, s’ha assistit a una revifalla de tradicions i de festes tradicionals que s’han dotat, a vegades, d’elements nous que sovint poden portar a la reinvenció. Aquest fet es pot observar en dues facetes de les representacions culturals. La primera és la recuperació de tradicions perseguides durant el franquisme i la revalorització de tradicions culturals com a signe d’identitat, de catalanitat, però allunyades, si més no parcialment, de la contextualitat i del simbolisme primer. Com a exemple es pot assenyalar, en una societat i una cultura laiques, els pessebres, que no havien tingut mai tant d’èxit com els darrers anys, en què se n’han arribat a fer per a ser exposats. Això també es pot fer extensiu als castellers, o a determinades celebracions que s’han “posat de moda” entre el gran públic, com pot ser el Carnaval de Vilanova o el de Sitges, amb diferents trets de tradició, o als intents d’apropiació que durant la transició i els primers anys de la democràcia es van donar de la Patum de Berga per part de forasters. La segona faceta és la promoció d’aspectes culturals de les comunitats immigrades, amb la participació de les cases i les entitats regionals de les diferents parts de l’estat espanyol, que sovint queden reduïdes a manifestacions de tipismes folklòrics. Aquest fet porta a la utilització política del folklore i de la cultura com a element de reivindicació i de lleialtat i identitat ètnica, cosa que no té res a veure amb l’actual creativitat i expressivitat de l’art flamenc, en cant i ball, sorgit, arrelat i difós en sectors cada vegada més amplis i diversos de la societat catalana, i del sorgiment de figures destacades internacionalment entre els catalans i catalanes fills d’immigrats durant la segona meitat del segle XX.
Finalment hi ha el mateix procés de convivència de diferents cultures, que, d’una manera o d’una altra, n’afecta la continuïtat. La convivència de diferents tradicions en un espai i una societat que no és la mateixa que les va crear porta al naixement de noves formes d’expressió cultural i a la transformació de part de les ja existents. Amb relació a aquest aspecte, cal considerar tots els elements anteriors i afegir-hi, a més, elements com la mercantilització de les tradicions i de la cultura, la qual cosa porta a la convivència d’una doble tradició, que en alguns casos pot resultar gairebé ridícula. La promoció del Pare Noel, al marge del tió de Nadal, o de Sant Valentí, per davant de la diada de Sant Jordi, institucionalitzada amb motius mercantils com a dia dels enamorats a Catalunya, poden ser els dos exemples més aclaridors. D’aquesta manera mateix, també es pot parlar de la promoció mercantilista, igualment aprofitada com a signe d’identitat, de festes tradicionals. Algunes celebracions s’orienten al manteniment de la tradició i a aconseguir beneficis als comerciants de la localitat. Així, es poden trobar cavalcades de Reis convertides en veritables caravanes publicitàries, i algunes festes reben un nombre de visitants tan elevat que sobrepassen els límits aconsellables de seguretat. El mercantilisme ha portat també a l’extensió geogràfica d’algunes celebracions i manifestacions que antigament eren d’àmbit més local: el consum de calçots o la celebració de pessebres vivents en poden ser dos exemples. També s’han creat noves festes, que es van estenent i van agafant aires de tradició, de vegades en marcs impensables, com la celebració de festes i mercats medievals o d’altres èpoques.
Paral·lelament, hi conviuen, o hi sobreviuen, festes de marcat caràcter tradicional que han fet les concessions imprescindibles a la modernitat, però que sense reivindicar-se seguidores d’una tradició local mantenen poc alterades unes arrels que es fonen en el temps.
Si fins no fa gaires anys es podia parlar d’una diversitat cultural catalana a partir de les modalitats més o menys locals que es trobaven a les diverses zones en què es podia dividir el país (una cultura de muntanya, una de litoral i una de plana; una cultura rural i una cultura urbana), avui es pot parlar d’un procés d’uniformització al mateix temps que es produeix un procés d’aculturació i de convivència de diferents cultures. En definitiva, les transformacions culturals, que són fruit de l’evolució de la societat catalana, porten a l’existència d’una diversitat cultural que mostra una cultura viva, adaptable a les noves tendències, mantenidora de tradicions i acollidora de noves realitats, una diversitat de la qual sorgeix la que serà la nova cultura catalana d’un futur no gaire llunyà.
Els cognoms actuals més freqüents
Un dels efectes de l’evolució demogràfica de Catalunya, principalment al llarg del segle XX, es pot observar en els cognoms dels seus habitants. Malgrat que són un indicador molt poc fiable i que no es poden utilitzar de manera exclusiva per a parlar de catalanitat, reflecteixen els canvis que s’han produït en l’evolució cultural d’una societat que ha estat des de temps antics en contacte amb altres cultures i els darrers segles, especialment, en contacte estret amb una cultura, l’espanyola, que ha gaudit d’un domini polític.
A la Catalunya actual hi ha molts cognoms que tenen un origen lingüístic que no és català i la introducció dels quals pot ser deguda tant a l’adopció d’un nom forà com a la immigració. Aquests cognoms s’han catalanitzat i han adaptat la grafia i la fonètica, fet que passa generalment quan es tracta d’un nom forà adoptat. Els noms d’immigrants que fa segles que s’han establert a Catalunya han estat modificats i adaptats. En canvi, els cognoms portats per les onades migratòries recents, una vegada el registre civil, a la segona meitat del segle XIX, i el religiós s’havien consolidat no es van adaptar a cap canvi de grafia ni de fonètica. La catalanització dels cognoms s’ha produït de manera repetitiva al mateix temps que la castellanització de noms i cognoms. Mentre que la catalanització s’ha produït com a efecte de la immersió del nom forà en un medi catalanitzat, la castellanització s’ha produït com a efecte del domini polític, administratiu i cultural que la llengua castellana ha tingut en la història catalana. Pel que fa a les migracions recents, considerant com a tals les que s’han produït al final del segle XIX i durant tot el segle XX, els noms i cognoms s’han mantingut inalterats. Les persones que els porten poden ser catalanes de nacionalitat i sentiment, tot i no ser-ho l’origen lingüístic del cognom. Un altre efecte de la influència exercida sobre la cultura catalana amb relació als cognoms és la introducció de la conjunció “i” entre el primer i el segon cognom. Segons que sembla, aquest és un costum d’origen aristocràtic que té les seves arrels en la Castella dels segles XVI i XVII, d’on va desaparèixer durant el segle XIX, just quan començava a introduir-se a Catalunya, i hi ha qui l’ha adoptat com una expressió de catalanitat.
A través del nom de família es pot trobar una part de la història dels moviments demogràfics que han afectat Catalunya al llarg de la seva història. N’hi ha que són d’origen hebreu, com Salom, Breu o Abreu, Alay, Mussons, entre d’altres, encara que molts jueus van utilitzar un cognom romànic per a tractar amb persones que no eren jueves. També es poden trobar noms d’origen aràbic, com Maimó, Massot, Gasull, Rafeques, Mèlich, Marbà, etc., encara que molts dels existents a Catalunya provenen del País Valencià i de les Terres de l’Ebre, on va romandre una part d’aquest col·lectiu després de la conquesta cristiana. Els cognoms d’origen francès i occità són més nombrosos, ja que des d’aquests indrets hi va haver, sobretot a partir del segle XIV, corrents migratoris que en alguns casos han estat importants. Són noms que s’han anat catalanitzant amb el pas del segles, com Layret, Blasi, Faura, Llaudet, Cambó, Pàmies, Bacardí, Marquilles, Dexeus, Botey, Bricall, Rifé, Samitier. A causa d’un origen medieval comú hi ha cognoms que tenen una doble forma: una de catalana procedent del nom germànic i una de nova introduïda per la immigració francesa. Finalment, també es poden trobar cognoms catalanitzats des d’una forma antiga provinent de Castella, com Garcés, Gasset o Gassiot, derivats adaptats del castellà García; d’altres són adaptacions de López, Gómez, Pérez o Giménez, com Llopis, Gomis, Peris o Eiximenis. També es poden trobar cognoms d’origen basc, com Garsaball, Ivars, Artola, etc.; o d’origen italià, com Corral, Maganya, Perucho, Tassis, Vinyoli, Mascarell, etc., encara que són menys freqüents. O els gentilicis que indiquen el país de procedència: Anglasell, Anglès, Aragonès, Bigordà, Borgonyà, Galès, Danès, Guasch, Genovès, Llombart, Bilbeny, Viscarri, etc.
D’altra banda, i des d’un aspecte formal, els cognoms usats a Catalunya tenen diferents orígens. Entre els noms considerats primitius es poden trobar Blanc, Oliva, Cabana, Puig, etc., que no s’han format per derivacions d’altres noms. D’altres es formen a partir, precisament, de noms propis o de noms comuns, com Albertí, d’Albert, Poncet, derivat de Ponç, o Altet, derivat d’alt, o Pujol, derivat de puig. També hi ha els que es formen de la unió de dues paraules o més: Laporta, Sapera, Casademunt, Piguillem, Fonclara o Bofill –o un de semblant, Bonfi– o Capdevila, Cantallop, Gratacòs. Per últim, cal considerar aquells noms que tenen l’origen en noms comuns que ara ja no s’usen i que per tant costen de reconèixer: Estrada, Sallent, Anglada són exemples de paraules que han desaparegut del llenguatge quotidià però que es mantenen en els noms de les persones.
Avui, però, hi ha pocs dubtes a l’hora d’afirmar que, en el conjunt de Catalunya, els cognoms més freqüents són d’origen castellà, essent els més nombrosos els de García, usat per més del 25‰ de catalans com a primer cognom, i més del 26‰ com a segon. Aquest és seguit pel de Martínez, López, Sánchez, Fernández, Rodríguez, Pérez, González, Gómez i Ruiz, amb unes freqüències que van des del 18‰ fins al 7,5‰. En la llista dels més corrents, els primers cognoms que tenen, o poden tenir, un origen català són Torres, amb el 3,8‰, i Vila, amb el 2,9‰, que ocupen el 19è i el 22è lloc respectivament. Aquestes dades permeten entendre, des del punt de vista dels efectes culturals, la importància que han tingut les migracions que s’han produït al llarg del segle XX i indiquen, també, el que podria resultar d’un estudi aprofundit de l’antroponímia des de l’època moderna, amb l’arribada de persones procedents de Gascunya i altres indrets que avui són territori francès.
La importància i la distribució d’aquests cognoms segons les comarques també pot ajudar a entendre la diferent incidència de la immigració a les terres catalanes. Com s’ha vist anteriorment, a partir d’un procés de descens de la muntanya cap al pla i cap al litoral, s’ha produït una concentració dels habitants en aquelles àrees on l’agricultura, primer, i la indústria i els serveis, posteriorment, han actuat com a element d’atracció de la població. És evident que els mateixos motius que generen l’ar ribada de migracions internes també n’atreuen de foranes. Si a això s’afegeix que els cognoms de les persones arribades des del final del segle XIX fins a l’actualitat no han estat catalanitzats, el mapa dels noms que en resulta és indicatiu, per bé que no del tot fiable, de la influència de les darreres onades migratòries.
Les comarques on els noms d’origen català, o catalanitzats amb el pas del temps, tenen una presència més destacada es corresponen, tret d’algunes excepcions, amb aquelles que són menys poblades i, en moltes ocasions, les més envellides. Aquest és el cas de l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà, on encara que el cognom García, el més comú a Catalunya, es troba entre els cinc primers, hi ha una gran presència de cognoms d’origen català. El mateix passa al Priorat, el Solsonès i la Terra Alta i en altres comarques amb un nombre més alt d’habitants, entre les quals destaquen el Baix Ebre i la Garrotxa. Aquestes comarques eren de les que atreien, en general, un nombre més baix de nouvinguts, i la presència de cognoms d’origen castellà –tot i haver-n’hi, arran de les onades migratòries del final del segle XIX al principi del XX– és més petita que la dels cognoms d’origen català o catalanitzats amb el pas del temps. Per contra, les comarques amb més presència de cognoms d’origen espanyol són les que eren més atractives per a la immigració procedent d’altres territoris de l’estat. L’exemple del Barcelonès és prou representatiu: el primer cognom que es pot considerar d’origen català, Torres –tot i que no es diferencia en res de l’homònim castellà–, ocupa el vintè lloc, i el segon, Vidal, el trenta-tresè. Casos similars es produeixen a les altres dues comarques més poblades de Catalunya, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, on el cognom Duran –tampoc estrictament català– apareix en el lloc quaranta-set, i Vidal, en el cinquanta-tres.
També hi ha comarques on els cognoms catalans i castellans més freqüents estan equilibrats. L’Urgell, la Conca de Barberà, el Ripollès, en podrien ser exemples. Entre les excepcions es poden trobar comarques com la Vall d’Aran, que essent la tercera de Catalunya amb menor nombre d’habitants té una forta presència de cognoms d’origen espanyol. Rodríguez, García, Fernández, Martínez o González són els més freqüents i arriben a representar, en conjunt, el 10% de la comarca. Un cas semblant és el de la Cerdanya, on els cognoms García, López, Sánchez, Martínez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González són els més freqüents i sumen el 9,5% del total de la comarca.
El repartiment desigual dels cognoms segons l’origen no explica el procés general viscut a Catalunya, però sí que permet observar alguns trets específics a cada comarca. L’evolució de l’economia, principalment al llarg del darrer segle, ha afectat les comarques de manera desigual. Mentre que algunes s’han convertit en punts de destinació tant de població de la resta de Catalunya com de fora, altres, tot i haver rebut una part de la migració espanyola, han generat, o han mantingut, una tendència a l’emigració. Aquest és el cas de moltes comarques dels Pirineus, entre les quals es troba la Vall d’Aran, que ha rebut una recent arribada d’immigrants.
Un altre aspecte que es pot observar a partir de la distribució comarcal dels cognoms és la presència, i fins a cert punt el domini, d’alguns noms de família més o menys característics en diferents comarques. Sense considerar els cognoms més freqüents en el conjunt de Catalunya, es pot destacar el cognom Llop a la Terra Alta, on representa el 2,1% del total comarcal, i que a la resta de comarques té molt poca presència, a excepció de la Ribera d’Ebre, on representa el 0,6% i ocupa el número 18 dels cognoms més freqüents. El mateix passa amb Curto, el més usual al Baix Ebre, amb l’1,4% del total, i només present al Montsià, amb el 0,3%, on ocupa el lloc 57; o amb el cognom Moga a la Vall d’Aran on, amb l’1,2% del total comarcal, ocupa el lloc número 7 i no apareix entre els cent primers cognoms de cap altra comarca. Un exemple de nom més estès pot ser el de Massip, característic al Priorat, amb el 2,2% del total de la comarca, i una presència considerable a les Garrigues, on ocupa el setè lloc, amb el 0,8% del total. Aquest cognom també es pot trobar entre els cent més freqüents a la Ribera d’Ebre, al Segrià i el Baix Camp, on tenen molt poca presència.
Cal considerar que, en general, quan un cognom es troba només en una comarca o en un grup molt reduït de comarques, la presència d’una família està arrelada en el temps i les seves descendències pot ser que no tinguin un lligam familiar directe. També passa això mateix en alguns pobles, més o menys petits, on el pes d’un nom és destacable, la qual cosa no vol dir que totes les persones que el portin siguin família directa, com per exemple Claramunt a Miralcamp (Pla d’Urgell).
En conjunt, l’observació dels cognoms a les diferents comarques de Catalunya permet comprendre la importància dels efectes dels processos migratoris i resulta una mostra de la diversitat cultural que hi hagut i ha afectat, tot i que de manera desigual, les diferents comarques i municipis. Sense que es puguin prendre els patronímics com una font absoluta i única per a l’estudi dels moviments de població en un territori i la seva relació amb altres països, es pot considerar que a grans trets és orientador per a comprendre els processos culturals i econòmics viscuts.
La cultura catalana fora de catalunya
Tradicionalment, Catalunya ha estat terra d’acollida, un espai i una societat oberta a l’arribada de noves idees on s’han trobat diverses cultures, al llarg de la història de les quals n’ha sortit una que ha anat creixent malgrat les dificultats polítiques i socials. Però Catalunya també ha sortit fora dels seus límits territorials, i en aquestes sortides ha anat mostrant la seva cultura arreu del món. Una de les causes que més destaquen aquesta difusió cultural es pot trobar, segurament, en el fet que massa vegades moltes de les persones que n’han hagut de sortir ho han fet per raons polítiques i han estat persones significatives culturalment parlant. La diàspora catalana ha estat, doncs, molt diferent de les migracions econòmiques, ja que les persones que l’han hagut de practicar ho han fet amb l’ànim de retornar quan fos possible, i moltes d’elles han marxat representant grups i col·lectius polítics, culturals o institucionals.
Malgrat que sovint s’ha parlat dels catalans a Amèrica fent referència a persones que ja havien estat, i van continuar essent, referents culturals fins i tot als països d’acollida, hi va haver un gran nombre de persones anònimes que seguiren les iniciatives generalment dirigides per intel·lectuals, o que fins i tot hi participaren. Una gran part, per no dir la majoria, de la representació catalana cultural a l’exterior deriva de l’exili a causa del franquisme. Metges, literats, enginyers, professors universitaris de diferents especialitats, artistes i un llarg etcètera forniren el punt de llança de la idea de conservar la cultura catalana fora de les seves terres. Amb aquesta finalitat es publicaren revistes i periòdics, amb més o menys fortuna, a més d’una gran quantitat de llibres, molts dels quals durant la que es pot considerar la primera etapa d’aquest exili, que va resultar més llarg del que es podien esperar. A partir dels anys cinquanta, amb l’inici del reconeixement internacional del règim del general Franco, el desencís va fer comprendre que l’exili anava per llarg i molts dels que havien marxat van canviar d’actitud i s’integraren definitivament al país d’acollida, sense renunciar, però, a la seva cultura i a allò que representaven.
De fet, durant el període en què, a Catalunya, la cultura, la llengua i tot allò que representava estaven en un greu perill –a causa de la política aplicada des del govern franquista i com a conseqüència de l’inici del que fou l’onada d’immigració més important–, foren les persones a l’exili les que van mantenir una flama encesa recuperant, per exemple, els Jocs Florals i institucionalitzant-los a l’Argentina, des d’on posteriorment s’estengueren i se celebraren en diferents països d’Amèrica i d’Europa. Altres activitats portades a terme des de l’exili foren la publicació de revistes com “Pont Blau” i “La Nostra Revista” a Mèxic, “Germanor” a Xile i “Catalunya a Buenos Aires”, i també de llibres, tasca realitzada per l’editorial Proa, que edità des del seu exili a Perpinyà, i el manteniment de centres culturals catalans. L’elevada qualitat científica i cultural de molts dels emigrats forçosos va ajudar a mantenir aquest esperit que, al mateix temps, animava una dissidència franquista a l’interior de Catalunya. La llista de figures emblemàtiques és molt extensa, però es poden esmentar, entre molts d’altres, Pau Vila, Margarida Xirgu, Pompeu Fabra, August Pi i Sunyer, Joan Coromines, Pau Casals, Joan Oliver, Batista i Roca, Josep Trueta i un molt llarg etcètera, sense oblidar Josep Irla i Josep Tarradellas, presidents de la Generalitat de Catalunya a l’exili.
La llavor que sembraren, a més de mantenir una esperança de retorn i d’evitar la pèrdua de la llengua i la cultura catalanes, va servir per a difondre la cultura i deixar constància del seu pas per aquelles terres. Alguns d’aquests personatges van exercir la seva professió en institucions i universitats, i es van integrar en la cultura del país d’acollida, comprometent-s’hi i fundant casals catalans i centres de trobada que ajudaren a organitzar activitats que encara avui es porten a terme.
Cal tenir en compte que mai no s’ha arribat a fixar el nombre exacte de catalans a l’exili, ja que molts van anar canviant de país amb el pas dels anys i les estadístiques de sortida de l’estat espanyol no els tenia en compte. Però en alguns països d’acollida es pot parlar de veritables colònies, com és el cas de Mèxic, on arribaren a ser entre cinc i sis mil, o Veneçuela, on la comunitat catalana era d’entre quinze i vint mil persones del 1945 al 1968. La destinació dels catalans va variar segons les condicions que els posaven els països d’acollida, essent considerat Mèxic que plantejavem menys restriccions.
La recuperació de les institucions de govern autònom ha permès endegar una via per a mantenir aquesta presència de la cultura catalana a l’exterior. En aquest sentit, un acord entre la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear va permetre la fundació de l’Institut Ramon Llull, que va iniciar les seves activitats l’any 2002, amb la intenció de projectar la cultura catalana a l’exterior i fomentar l’ensenyament de la llengua fora del seu àmbit lingüístic. L’institut també ha creat una xarxa de lectorats en col·laboració amb universitats de dels cinc continents, composta per 93 lectorats de 27 països (curs 2003-04), entre els quals destaca Alemanya, que en té 22, amb un total de 3 383 alumnes.
La presència de Catalunya a l’exterior ha canviat amb el pas dels anys i amb la recuperació de la democràcia, com també amb les noves tendències econòmiques.
Els grups, centres i casals catalans a l’estranger
Sovint, quan un moviment migratori és suficientment significatiu, es busca una manera d’organitzar-se al país d’acollida. En el cas de l’emigració i l’exili de catalans a l’estranger, per tal de mantenir el contacte entre compatriotes en terres estrangeres, es va fer a través dels casals, que havien de servir de suport i de centre d’organització d’activitats.
L’any de creació dels diferents grups, com també la finalitat amb què es fundaren, varia segons el país. Avui, però, es pot parlar d’unes 103 associacions catalanes amb diverses finalitats en 37 països dels cinc continents, inclosa la resta de l’estat i Andor ra. A Europa hi ha 14 països amb un total de 42 entitats. Destaquen Espanya (12 associacions), Suïssa i França (7 cadascun) i Alemanya (4). A l’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud el nombre d’entitats és de 45, repartides en 17 països, entre els quals destaca l’Argentina, el que té més representació (15). També al continent americà cal destacar el Canadà (3) i els Estats Units (7). Àsia –amb 1 entitat a la Xina i 1 al Japó– i Oceania –amb representació a Austràlia, on n’hi ha 3–, juntament amb Àfrica –que en té 1 a la Guinea Equatorial–, són els continents on el nombre és menys significatiu.
La presència desigual de casals catalans respon, en bona part, a anteriors onades migratòries i, principalment, al repartiment dels exiliats, si bé alguns d’aquests centres ja existien abans de la seva arribada. El manteniment de les activitats pot divergir molt entre els uns i els altres, però la seva vitalitat continua essent inqüestionable, ja que l’any 1996 unes 54 entitats es van adherir a la iniciativa sorgida de 19 casals per a crear la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC), present a 36 països dels cinc continents.