Les formes de vida de l’ètnia gitana

Els gitanos de Catalunya, a més del fet que són catalans, formen part del poble gitano (O Romano Them), i tenen una cultura pròpia, la Roma. Són d’origen indi i, en opinió de molts, europeus i transnacionals de projecció. Tenen una llengua pròpia, el romanó. Possiblement constitueixen la minoria ètnica més vulnerable d’Europa. Són poc coneguts i, sovint, segurament a causa d’aquest mateix desconeixement, el poc que se’n sap es tenyeix de tòpics malauradament molt estesos.

El I Congrés Mundial Romanó, celebrat a Londres el 1971, donà categoria oficial a la bandera gitana, formada per dues franges horitzontals de la mateixa grandària: la superior, blava, simbolitza el cel (un sostre per a tots els habitants del planeta) i la inferior, verda, els camps i les muntanyes (les terres del món). Al centre hi ha una roda de carro, que simbolitza els orígens nòmades i el constant moviment dels gitanos. El IV Congrés Mundial Romanó (Varsòvia, 1991) va plantejar acords importants sobre la llengua, el romanó estàndard.

Al llarg de la seva història, els gitanos han preservat, defensat i promogut la seva gitanitat, la romipen. Constitueixen un poble sense fronteres, universal. Es consideren ciutadans del món i se senten com a casa a tot Europa. En expressió de Günter Grass: “Són el que nosaltres presumim de ser: uns europeus nats.”

No hi ha dades rigoroses i contrastades per a determinar el nombre de persones gitanes. S’estima que al món n’hi ha, aproximadament, uns 12 milions. Al continent europeu es calcula que hi ha uns 8 000 000 de gitanos, a Espanya se’n calculen uns 600 000 i a Catalunya uns 70 000. En els estudis que s’han fet a Barcelona (1999) i Badalona (2001) se n’han localitzat 6 620 i 3 080 respectivament. Fora d’Europa, al Brasil n’hi viuen uns 800 000; a l’Argentina més de 300 000; a Austràlia són, aproximadament, 22 000, i n’hi ha més d’1 000 000 als Estats Units.

El poble gitano procedeix de la zona del Panjab, a l’Índia, i inicià el seu èxode cap a Occident vers l’any 1000. Com mostra el mapa, els gitanos no arribaren a Catalunya fins al segle XV.

NUH Project

El seu origen no s’ha determinat clarament, però hi ha un ample consens que el situa a l’Índia, a la zona del Panjab, als marges de l’Indus i el Ganges. A través dels estudis sobre la llengua romaní, de la família de llengües indoeuropees, del vocabulari i la gramàtica, aquesta llengua es va relacionar amb llengües vives i actuals de l’Índia. Els estudis lingüístics han permès seguir l’itinerari, les estades i els viatges que han fet per Àsia i Europa, uns viatges a partir dels quals han incorporat diversos trets culturals dels llocs per on han passat o dels llocs on finalment s’han establert.

Els gitanos no han conformat un grup homogeni. El poble gitano constitueix un col·lectiu molt heterogeni de grups, subgrups i persones i hi ha, a més, diferències significatives de tipus socioeconòmic, familiar i individual entre ells. L’heterogeneïtat dels gitanos és considerable, també, a Catalunya. Diversos estudis han distingit gitanos calé, dels quals es parlarà més endavant, gitanos catalans, gitanos cafeletes i gitanos procedents d’altres nacionalitats i regions espanyoles, els quals habitualment són anomenats castellanos. A més, hi ha els hongaresos, els portuguesos i els nouvinguts dels països de l’Europa de l’Est. De tradició nòmades, en l’actualitat i a Catalunya la gran majoria són sedentaris. En molts altres països, en canvi, segueixen essent nòmades i viatgen quasi tot l’any. N’hi ha que viuen en modernes caravanes. Aquí, però, només es parlarà dels calés, que són la majoria a Catalunya. Tot i aquesta heterogeneïtat, l’entorn on viuen té una gran influència: un gitano del barri de Gràcia a Barcelona pot tenir més en comú, en la vida quotidiana, amb un altre gracienc no gitano que, per exemple, amb un gitano del districte de Sant Martí, de la mateixa ciutat. Pel sol fet de ser gitano hi ha una sèrie d’elements que són comuns a tots, encara que, de vegades, les concrecions específiques són diverses. Es poden assenyalar alguns d’aquests elements: una identitat ètnica, sobretot davant el paio (el no gitano); una història, una llengua, unes lleis, una priorització de la família per damunt de qualsevol altra cosa, el respecte envers els vells, i l’atenció i el respecte pels morts.

Com es veurà més endavant, els gitanos tenen les seves pròpies lleis, que es concreten en un seguit de normes, costums i pautes d’actuació que provenen del passat i que miren de complir, i que també ensenyen als seus fills perquè aquests continuïn vivint a la manera gitana, és a dir, d’acord amb la seva llei. Les lleis generals els afecten, com a tots els ciutadans i ciutadanes, però, a més, tenen les seves, que són d’aplicació en les relacions entre ells.

La població gitana és molt jove. Recerques efectuades han permès de constatar que el 56% tenen entre 0 i 24 anys, mentre que la població general de la mateixa franja d’edat és del 26%. En l’altre extrem, s’ha constatat que l’1,6% de la població té més de 75 anys, mentre que en el cas de la majoria de la població, la no gitana, el percentatge és del 7,3%. Els vells representen per a la societat gitana el símbol de l’autoritat, la tradició, la justícia i la vigència de la seva història. Com es veurà, la família recull els valors més apreciats de la comunitat. Els vells, els qui tenen més experiència, són els qui dirigeixen el grup i adopten les decisions que afecten tot el conjunt.

Ja s’ha assenyalat anteriorment que, sovint, els gitanos són poc i mal coneguts. No és difícil trobar persones que fan comentaris sobre grups que no són gitanos com si ho fossin, perquè creuen que ho són. I al revés, no pensen que d’altres persones són gitanes, perquè no encaixen amb l’estereotip que ells en tenen i, en canvi, ho són.

La població no gitana, generalment, coneix els gitanos a través dels mitjans de comunicació i els identifica amb els que veu pel carrer, els mercats, els serveis socials, etc., o bé amb els qui viuen en els suburbis de les ciutats o en barraques. Aquesta visió sol ser parcial i distorsionada. El paio té format un estereotip del gitano que li fa pensar que ser gitano és anar brut, viure en barraques, no anar a l’escola… i, amb tot, el considera molt llest perquè sap que si vol el pot enredar. També, en general, l’admira per la seva capacitat artística.

El gitano, al seu torn, ha integrat un estereotip del paio, i, tot i que en un seguit d’aspectes l’admira, també el menysprea: pensa, per exemple, que el paio és molt egoista amb la família; que no té prou cura dels vells i de les criatures, que els deixa en mans d’altres que no són familiars; que treballa molt per a guanyar diners i, sobretot, acumular, però que sovint no té temps per gastar-se’ls, ni per gaudir-ne. I, també, que és menys hàbil que ell, tot i que normalment sap més coses; també creu que si s’ho proposa és capaç d’enredar-lo.

Aquestes idees prefixades, però, no es corresponen amb la realitat. Per això són estereotips. Ja s’ha dit que la població gitana és heterogènia i que les situacions que es presenten poden ser molt diferents. La majoria de la població gitana viu en barris de ciutats i pobles, segons les seves possibilitats. Tenen contracte de treball i paguen llicències fiscals, n’hi ha de llicenciats i llicenciades, diplomats i diplomades o amb formació professional.

Recentment, a Catalunya, s’han produït dos fets significatius pel que fa al reconeixement del poble gitano: la creació i constitució, el 17 de juliol de 1998, del Consell Gitano de la Ciutat de Barcelona i la Resolució de 21 de novembre de 2001 del Parlament de Catalunya, aprovada per unanimitat, de reconeixement de la seva identitat com a poble i el valor de la seva cultura i història per al conjunt de la societat catalana.

Breu història

Els gitanos, tot i que fa més de 500 anys que es troben presents a Catalunya, són en bona part encara uns desconeguts per a la gran majoria de la població, i objecte de reaccions xenòfobes i racistes. Les històries generals de Catalunya i Espanya solen dedicar-los, també, ben poca atenció. Tanmateix, alguns historiadors, com és el cas de Ferran Soldevila, han criticat el fet que s’intentés aïllar de la resta de la societat “una raça considerada estrangera, encara que molts dels seus membres hagin nascut a Espanya” i que havia estat “objecte, tantes vegades, de les injustícies de l’Estat”. La passió patriòtica que arribarien a inspirar la persecució contra els gitanos i l’assassinat pel carrer ha estat denunciada, però molt sovint ha estat també del tot ignorada.

Els gitanos, poc coneguts encara per bona part de la població, són admirats pels seus dots artístics.

Fototeca.com – Y. Lenquette

Els gitanos són i han estat un poble resistent, amb una identificació col·lectiva d’una sorprenent continuïtat històrica, que només s’explica des de la capacitat d’adaptació i versatilitat de la seva cultura. Són un poble que s’ha hagut d’adaptar, per a sobreviure, a circumstàncies històriques molt diverses, viscudes, majoritàriament, en els límits del sistema social dominant. De vegades, les adversitats i persecucions, les patiren sols perquè obeïen a disposicions que se’ls adreçaven específicament; en altres ocasions, però, foren compartides amb diversos grups socials i minories culturals marginals com ells mateixos (moriscos i jueus), però amb una història ben diferent.

S’acostumen a assenyalar algunes dates històriques que marquen èpoques ben diferenciades. Efectivament, des del 1415 fins al 1499 es parla d’una etapa d’acollida. Entre el 1499 i el 1783, hi hagué un període de persecució, amb moments d’una tolerància dura i repressiva. Un altre període parteix del 1783, amb la desaparició de la legislació específica i intents diversos d’assimilació al llarg dels segles XVIII-XX. El 1978, amb l’aprovació de la Constitució espanyola, començà una nova etapa.

L’entrada a catalunya

La presència dels gitanos a Catalunya data del principi del segle XV. Oriünds de l’Índia, d’on sembla que van emigrar pels volts de l’any 1000 després de Crist, van passar per Grècia, Bulgària, Sèrbia i Txèquia. Consta que entraren a Perpinyà l’any 1415, data en la qual el futur rei de Catalunya i Aragó, Alfons el Magnànim, atorgà un guiatge a nom de Tomàs, fill del “duc Bartomeu” per anar en pelegrinatge a Santiago de Compostel·la.

El rei Alfons V autoritzà, per tres mesos, mitjançant un salconduit datat a Saragossa, el 12 de gener de l’any 1425, “don Juan, d’Egipte Menor”, que circulés, amb la seva gent, pels regnes de la Corona d’Aragó, que fos “ben tractat i acollit” i que pogués estar i passar per qualsevol ciutat, vila o lloc. El mes de maig d’aquell mateix any, es lliurava un altre guiatge a nom de l’“indi Tomàs, comte de l’Egipte Menor” que l’autoritzava, juntament amb els seus, a transitar i residir als territoris de la Corona d’Aragó “versus suam patriam redeundo”. Consta, també documentalment, que van ser víctimes d’algun robatori i que viatjaven “en pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia a complir la penitència que el Sant Pare els havia imposat”. Diverses cròniques parlen dels “ducs” Andrés i Pablo i dels “comtes” Pedro, Martín, Tomàs i Jaume, a l’època d’Alfons el Magnànim, en pelegrinatges inacabables a Compostel·la (passaren per Castelló, Jaén…), acompanyats de grups de cinquanta, seixanta o cent persones. Encara el 9 de juny de 1447, entraven a Barcelona “un duc e un comte ab gran multitud d’egipcians o bohemians, gent trista e de mala farga e methiense molt en devinar ventures de les gents”. Ja s’havien presentat com a “endevins” a Bolonya (1422) i a París (1427). Encara ens consta l’entrada d’un altre nou grup a Barcelona, liderat pel “comte Jaime”, d’unes cent persones. El mes de maig del 1460 passaven per Igualada un tal “comte Jaume” i els seus. I l’1 de juliol de 1447, Joan II, de Barcelona estant, lliurà un altre salconduit al “comte Martí”.

Era clar que la voluntat d’aquells gitanos no era la de fer el camí de Compostel·la. Tan clar com que la tolerància inicial i temporal de què foren objecte obeïa al fet que se n’esperava una ràpida desaparició. Eren percebuts com a transeünts i pelegrins. La veritat era que aquells grups, vinculats entre si, havien dissenyat una “estratègia camaleònica” (en expressió de Teresa San Roman), que els permetia cercar condicions de vida més favorables.

Aquesta minoria no trigà a tenir problemes amb la població camperola autòctona. Al final de la dècada de l’any 1480 es començà a generar una conflictivitat que desembocà en les primeres actuacions contra els gitanos. Ben aviat foren acusats d’enredaires, de ser falsos, de lladres, de no ser seguidors de les pràctiques de la religió catòlica i altres càrrecs semblants.

De l’ordre d’expulsió (1499) a la tolerància (1633)

L’any 1499 marcà l’inici d’una nova política de la Corona, tant al regne de Castella com a la Corona d’Aragó. L’ordre d’expulsió dels gitanos data del 4 de març d’aquell any. En una pragmàtica, els Reis Catòlics establiren el que havia estat una pràctica des del 1484 en algunes viles i ciutats. El fet és que amb aquella pragmàtica, coneguda com la de Medina del Campo, tot i haver estat signada a la vila de Madrid, s’iniciava una política assimilacionista, que pretenia que renunciessin a les característiques d’un grup ètnic i cultural diferenciat o, per contra, que fossin expulsats. Aquella disposició establia l’abandó del nomadisme en un termini de seixanta dies; l’assentament, sota el domini d’un senyor i al seu servei, amb l’amenaça, si s’incomplia per primera vegada, de 100 assots i el desterrament dels regnes; i, en cas de reincidència, la tallada d’orelles, presó de 60 dies i el posterior desterrament. En cas que es reincidís una tercera vegada la pena era el captiveri per a tota la vida. Tot per posar fi a “la vagància i altres excessos dels gitanos”.

Aquella pragmàtica es reiterà en quatre ocasions durant el regnat de Carles I i dues vegades en temps de Felip II. Amb Felip III, una cèdula reial els prohibí la compra i venda de bestiar, i els obligava a tenir residència fixa en ciutats de menys de 1 000 habitants, i, alhora, els prohibia l’ús de vestit, nom i llengua de gitanos. S’afegia que “pues no lo són de nación quede perpetuamente este nombre y uso confundido y olvidado”. Els anys 1512, 1542 i 1553 es publicaren noves ordres d’expulsió del Principat i dels comtats de Rosselló i Cerdanya.

Sota la monarquia dels Àustria, la forma de vida gitana era vista com una ofensa perpètua a les lleis humanes i divines. Van ser víctimes d’una concepció magicoreligiosa de la història: amb la persecució dels gitanos, poc abans, per exemple, de l’ofensiva contra Anglaterra, en temps de Felip II, no es pretenia sinó fer propícia la divinitat per a l’èxit d’aquelles operacions militars.

Tots aquests intents d’expulsió foren inútils. La resistència gitana trobà les dreceres que els permeteren sobreviure, ser presents al país i evitar l’expulsió. Al final del segle XVI l’experiència ja havia demostrat al legislador la inutilitat de les dràstiques disposicions anteriors: “S’ha vist per experiència que los Bohemians, amb motiu que ja tenen casa parada…” Les Corts del 1585 autoritzaren l’assentament, per viure i treballar, si el comportament era correcte. S’obrí, doncs, un perío de de tímida política de tolerància: calia artigar noves terres i repoblar-les. Des de l’expulsió dels moriscos (1609) s’havia pretès utilitzar-los en tasques agrícoles i els havien estat prohibits alguns dels oficis que eren tradicionals entre ells.

Aquesta situació de tolerància fou ratificada per una pragmàtica de Felip III (9 de març de 1633) en què es constatava la inutilitat de les mesures d’expulsió precedents i s’ordenava que “hablen y vistan como los demás vecinos”; se’ls prohibí reunir-se i sortir dels llocs de residència i també la venda en fires i mercats, i tractar amb bestiar. Encara l’any 1695, en una pragmàtica de Carles II, es parlava dels gitanos “que permanecieren tolerados en estos reinos por estar avecinados”. Aquests eren obligats a registrar-se com a gitanos declarant noms i cognoms, domicilis, oficis i forma de vida; armes i animals que posseïen; tenien prohibit sortir del poble o vila de residència (l’única autorització que se’ls concedia era per anar al camp a treballar); a més, l’acusació contra un gitano, amb dos testimonis, constituïa una prova suficient per a condemnar-lo, en processos judicials en els quals les sentències eren fermes “sense admetre apel·lacions”.

Un règim de tolerància, sí. Però amb un control de la vida familiar i social sever, dur i exhaustiu, en un intent solemne que el seu nom, llurs costums i llengua, fossin oblidats “perpètuament”. Aquells censos i registres tan detallats no presagiaven res de bo.

Dels intents d’assimilació al de genocidi (1717-1783)

Al llarg dels segles XVI-XVII la convivència es féu especialment difícil. Les queixes contra els gitanos eren cada vegada més freqüents a les Corts. Foren acusats de furts i robatoris, de maltractar camperols i d’anar en companyia de bandolers. També d’espiar i de trair la Corona. Igualment, durant el segle XVII, la Inquisició va ocupar-se de quatre causes contra alguns gitanos i gitanes, la majoria de les quals foren tancades sense cap mena de condemna.

Felip V promulgà diverses pragmàtiques antigitanes (1717 i 1738). La primera, la repetí en dues ocasions més. La població gitana fou censada el 1717 i obligada a treballar al camp, en zones designades per les autoritats. Fins l’any 1729 no es concretaren els llocs de Catalunya on es permetia que visquessin. Aquestes ordres causaren una gran commoció entre els més assentats, que, lògicament, desitjaven seguir als seus llocs de residència. Aquell any 1729 s’havien censat al Principat fins a 95 famílies, amb un total de 432 persones.

Encara l’any 1747 no s’havia assignat ni distribuït la població gitana als nous llocs i viles on s’havien d’instal·lar. La pragmàtica del 1717 es publicava a Catalunya el 1726 i el període informatiu i preparatori no es tancà fins el 1746. La lentitud de la màquina administrativa de l’època era evident. La duresa de la pragmàtica del 1717 afectà els gitanos més integrats en la societat i causà un mal extraordinari a famílies i persones pacífiques, respectades, molt sovint, pels seus veïns. Tot aquell mal es feia perquè així “seria més fàcil extingir d’ar rel els seus costums i reduir-los a la vida civil”.

Per una reial ordre del 1747, de Ferran VI, tots els gitanos havien de ser empresonats i enviats a presidi, a arsenals i a les mines d’Almadén. Entre 9 000 i 12 000 persones van ser retingudes i empresonades. Eren considerats gent “atrevida”, “infame y nociva”, una “mala casta” que “infestaba todo el territorio”. La crueltat i duresa de la repressió caigué indiscriminadament sobre aquesta població de tota edat i condició social, pel fet mateix de ser gitanos. El que es volia explícitament era la seva “extinción”.

Molts dels detinguts van morir a les presons. Encara entre el 1751 i el 1775 es realitzaven detencions. Els gitanos assentats, laboriosos i de bona reputació entre el veïnatge, perderen, també, propietats i cases. I les presons no estaven preparades per a aquella allau de gent, ni podien atendre’ls i acollir-los de cop.

Les queixes, els recursos i les protestes aconseguiren que la Corona rectifiqués, però fins el 1783 hi va haver gitanos a les presons, malgrat que des del 1765 s’havia ordenat que fossin alliberats. La persecució de Ferran VI va ser la més dura de la història dels gitanos espanyols. Obrí ferides ben profundes i antagonismes ètnics com mai. El resultat fou el desarrelament de les famílies, moltes morts i la crueltat d’una repressió genocida que, de fet, aconseguí radicalitzar-los més. Alguns s’uniren als bandolers i d’altres es trobaren abocats a la mendicitat. El procés d’inserció i acoblament en la societat havia de tornar a començar, des d’unes bases que els col·locaven en els marges del sistema i en la pobresa.

1783: Un nou cicle legislatiu

L’any 1783 es publicà una nova pragmàtica signada pel rei Carles III. En el preàmbul es justifica la mala fama dels gitanos i la seva extravagant forma de vida. Es reconeix que els “anomenats” no ho són per naturalesa, ni tenen arrels infectes, però se’ls prohibeix l’ús de la llengua, el vestit i la forma de vida “vagant”; es prohibeix l’ús del terme “gitano” i s’ordena esborrar-lo del llenguatge administratiu i de la legislació; es disposa que es puguin integrar en qualsevol ofici; se’ls prohibeix treballar només en oficis “no suficients” per a guanyar-se la vida; se’ls dóna un marge de noranta dies per a escollir domicili, excepte a la Cort i als Llocs Reials; se’ls prohibeix ser “venteros y posaderos de despoblado”, és a dir, si no ho són dins d’una població; se n’ordena un cens general; s’estableix que els que contravinguin les disposicions de la pragmàtica seran marcats amb ferro roent amb les armes de Castella o se’ls tallaran les orelles, excepte als menors de 16 anys, que seran apartats dels seus pares i portats a hospicis o cases de la Caritat perquè hi siguin educats. Els gitanos marcats reincidents havien de ser condemnats a mort. S’estableix un indult de delictes anteriors als qui compleixin la llei abans de noranta dies, excepte els crims de lesa majestat, homicidis, furts en lloc sagrat o amb violència o perjudici de part no satisfeta.

La pragmàtica posava fi, per llei, a la separació entre gitanos i societat no gitana. A partir d’aquí, fins que la Revolució Industrial no canvià la situació dels treballs tradicionals, es pot observar l’existència de dos tipus: els que arribaren a tenir una bona relació amb els veïns i s’adaptaren a la societat i els que no ho feren i, per tant, passaren a ser percebuts com un perill per a l’ordre públic. Aquesta pragmàtica havia de posar fi a les bàrbares disposicions dels períodes anteriors i les seves seqüeles. Les mesures repressives havien estat inútils contra els gitanos. L’objectiu del nou marc legislatiu era el de l’assimilació: en l’estat nacional no hi ha lloc per a la diferència cultural.

Al final del segle XVIII, a Catalunya, la sedentarització era un fet, i tan sols una minoria seguí organitzada en grups mòbils. La llei afavoria el procés seguit pels assentats i els obligava a una peculiar subsistència en el mercat de treball, combinant ocupacions agràries o d’oficis (quan en tenien) amb d’altres de legals, però del mínim nivell dintre del sistema, o bé il·legals.

A Catalunya, al final del segle XVIII (1785), hi havia aproximadament un miler de gitanos repartits pels tretze corregiments del Principat, excepte a Cervera i la Vall d’Aran. A Tarragona n’hi havia 320; a Lleida, 90; a Tortosa, uns 100; a Girona, uns 200; a Mataró, 36; a Manresa, 17; a Vic, 10; a Vilafranca, 27; a Puigcerdà, 14; a Barcelona, 121. El nombre, però, era superior: els nòmades no es podien censar.

De fet, a Catalunya es podien distingir tres grups de gitanos: els més pobres, nòmades, objecte de persecució pel que establia la pragmàtica; una capa mitjana, seminòmada, dedicada a activitats productives sedentàries, però subjecta a una certa mobilitat laboral i amb una clara inclinació a l’acoblament amb la població paia; i, finalment, un grup minoritari més acomodat, molts dels quals eren propietaris. Entre les famílies gitanes de Barcelona, hi havia cognoms com ara Malla, Berenguer i Noguera, entre d’altres.

També vivien, a la ciutat de Barcelona, intramurs, un nombrós grup de gitanos, de parla catalana, censats com a naturals de la ciutat.

Una integració laboral impossible durant el segle xix

La integració laboral dels gitanos, durant el segle XVIII, s’havia fet en ocupacions no subjectes a les ordenances dels gremis, els quals havien presentat serioses resistències al seu ingrés. S’ocuparen en tasques del camp (bracers), mà d’obra, cistellers, sabaters, traginers. Oficis tots ells modestos, però que permetien sobreviure. Un significatiu grup de famílies gitanes s’incorporaren laboralment, al llarg de tot un procés històric que és ben conegut. El lent procés d’industrialització del país fou devastador per a ells. La majoria gitana arribà al segle XX en un estat de marginació socioeconòmica.

La competència en el món del treball resultà impossible per a la minoria gitana durant la industrialització. L’adaptació a la nova situació es féu des de posicions marginals que acabaren qüestionant les bases mateixes de la pròpia cultura i les institucions tradicionals. Durant el segle XIX, anaren a parar a situacions encara més marginals, que es reflectiren, sobretot, en l’habitatge i el treball.

Tanmateix, el procés d’inserció i acoblament en la societat anà fent camí. En algunes ocasions els veïns mateixos donaven la cara per ells, responent fins i tot amb llurs persones i béns, i donant fe de la seva conducta i dels seus antecedents, com fou el cas de Sant Martí de Provençals (Barcelona). Les famílies censades com a gitanes en aquell municipi, l’any 1862, eren 10. Estaven emparentades entre elles i tenien cognoms com Cortés i Berenguer, Cortés i Malla, Giménez i Batista, Pubill i Giménez, Flores i Penitoya (aquesta darrera família procedia de Màlaga). Eren esquiladors.

Els gitanos a la catalunya del segle XX

La situació d’aquest grup durant la primera part del segle XX ha estat molt heterogènia. S’ha constatat, en aquest període, la presència de grups de població barraquistes itinerants; residents en “barraques americanes”, de lloguers cars però en males condicions, que participaven en les reivindicacions del conjunt de veïns afectats pels mateixos problemes; famílies gitanes residents a la ciutat, plenament acoblats en la vida ciutadana amb la resta de la població, sense perdre la seva identitat cultural i grupal. Algunes de les famílies d’aquest darrer grup havien viscut als barris des de la seva creació i els seus orígens, de manera que la seva presència es remunta a més de 200 anys (per exemple a Gràcia, a Barcelona) o fins a quasi 400 anys (és el cas del Portal, a Barcelona, segons la mateixa tradició oral del col·lectiu).

Així, al llarg dels segles XIX-XX, es va anar configurant una comunitat històrica reconeguda i identificada socialment com una tipologia específica: els “gitanos catalans”. Es troben presents a tots els territoris dels Països Catalans i mantenen entre ells relacions de parentiu i d’amistat. N’hi ha a la Catalunya del Nord, a París, Tolosa, Carcassona, Montpeller, Narbona, Perpinyà i dispersos per viles més petites, com Canet de Rosselló i encara d’altres; a les Illes Balears (especialment a Palma); al País Valencià (Castelló, València i Alacant); a Girona, Palamós, Lleida, Balaguer, Mataró, Calella, Manresa, Vic, Barcelona, Reus, Vilanova, Tortosa, Tarragona, etc. És un col·lectiu de població que viu barrejat amb la resta de conciutadans i manté una convivència plenament normalitzada. Per esmentar algun exemple, i fent referència al cas de Barcelona, cal dir que hi ha tres grups diferenciats i representatius de gitanos catalans: el del Portal, de més antiga residència a la ciutat, també conegut com el del carrer de la Cera; el grup de Gràcia i el grup d’Hostafrancs (també conegut com el de la plaça d’Espanya o de Sants, que és el més nombrós dels tres). Són gitanos que parlen català, viuen en pisos enmig de la població no gitana dels seus barris i estan presents, des de fa més de set generacions, a la ciutat. Tenen, entre d’altres, cognoms com ara Batista, Carbonell, Escudé, Ferrer, Giménez, Pubill, Valentí, Ximénez, etc. Tenen negocis, es dediquen al món artístic o tenen bones ocupacions i oficis. En la bibliografia sobre el tema són qualificats de “benestants” o, fins i tot, de “privilegiats”, respecte d’altres que viuen a la perifèria de les ciutats. Certament, mantenen costums diferenciats dintre de la cultura gitana que comparteixen, amb orgull, amb els arribats a Catalunya procedents d’altres zones d’Espanya a través dels processos migratoris del segle XX, un segle al llarg del qual, barrejats amb altres immigrants valencians, murcians, andalusos, extremenys, etc., els acabats d’arribar es van anar instal·lant en barraques a les ciutats industrials del país. En aquest sentit, és significativa la situació estudiada en el cas de la ciutat de Barcelona.

Els informes de la Guàrdia Municipal de Barcelona del 1917 registraren 20 barraques a la platja del Somorrostro, a la Barceloneta. Efectivament, al principi del segle XX, la Barceloneta havia estat caracteritzada com una àrea immigratòria de valencians, procedents de Vinaròs i Benidorm, dedicats a la pesca i a tasques marítimes. Algunes d’aquelles famílies eren gitanes. De fet, en la memòria col·lectiva dels gitanos del Somorrostro dels anys seixanta havia quedat ben gravada la situació originària dels barraquistes pescadors del principi del segle XX, que eren la majoria dels primers habitants d’aquelles barraques. Els que no eren gitanos van anar marxant i progressivament es va incrementar el nombre de gitanos del barri. Una de les famílies que hi va viure fou la dels Amaya. Dels informes oficials, no se’n pot obtenir cap referència a aquesta població del Somorrostro en el cens de barraques del 1917: els noms i domicilis que es proporcionen corresponen als propietaris i entre ells no consten cognoms tradicionals gitanos, ni els Amaya. La presència dels gitanos en les barraques era real, però administrativament invisible.

L’única referència explícita en els expedients de barraques consultats era del 7 d’octubre de 1923. El Govern Civil de Barcelona tramitava a l’alcaldia de la ciutat una denúncia per les condicions insalubres de les barraques instal·lades en un solar, entre els carrers de Rocafort i Calàbria, on vivia “una porción de familias, en su mayoría gitanas”. Traficaven amb “aves en el estado en que se encuentran muchas veces en la vía pública” i vivien en habitatges “que carecen de sumidero, acumulándose allí inmundicias de toda especie”. El lloc era anomenat “Campo de la Alegría”. La inspecció sanitària, realitzada el 23 d’octubre d’aquell any, ja no trobà gitanos en aquell lloc: havien marxat d’unes barraques que s’havien construït ells mateixos, “de cañas y maderas viejas, sin condición alguna de habitabilidad […] sobre verdaderos montones de basuras en estado de putrefacción”. El metge que realitzà la inspecció digué d’aquelles barraques que eren “unas zahúrdas instaladas en un estercolero”.

De fet, molts gitanos es barrejaven amb altres immigrants, i feien grups propis de barraques. Així passava, per exemple, a la zona de barraques que hi havia entre els carrers de Floridablanca, Viladomat i Entença, de Barcelona, on s’havien organitzat fins a cinc “patis”: el de l’Alcalde, del Carboner, del Calderer, de la Gallega i dels Gitanos. Tot i que gairebé no constava, administrativament parlant, l’existència de gitanos entre els barraquistes de la ciutat, no deixa de ser paradoxal que l’arquitecte municipal Nicolau Rubió i Tudurí escrivís que el nou Eixample de Barcelona era fet de “bordasa, a velocitat vertiginosa i amb criteri urbanístic de gitano”. La forma de vida barraquista, que els gitanos havien adoptat dels pescadors del Somorrostro i dels immigrants que vivien en barraques a Montjuïc des del final del segle XIX, esdevenia ara un paradigma, i el criteri urbanístic de la “Barracópolis” (en expressió d’Emili Mira) en certa manera caracteritzava Barcelona. Resultava, però, i aquesta era la novetat, que es tractava d’un fenomen típic i genuïnament gitano. La pitjor Barcelona possible fou assimilada al qualificatiu de gitano, mentre la marginalitat d’aquest col·lectiu arribava a l’oblit administratiu i ciutadà, sistemàtic, d’aquest grup ètnic minoritari i cultural que veia perllongar, dècada rere dècada, unes condicions de vida miserables i indignes.

Durant la Primera República, el 4 d’agost de 1933, el Congrés de Diputats aprovà la Ley de Vagos y Maleantes. L’article segon establia que “podrán ser declaradas personas en estado peligroso y sometidas a las medidas de seguridad de la presente ley los vagos habituales”, “los rufianes y los proxenetas”, “los mendigos profesionales y los que vivan de la mendicidad ajena o exploten a menores de edad, a enfermos o lisiados”, “los que exploten juegos prohibidos” i “los que no justifiquen la posesión o procedencia del dinero o efectos que se hallaren en su poder o que hubieran entregado a otros para su inversión y custodia”. Més d’un gitano vell conta i recorda com eren aplicades les ordenances contra “vagos y maleantes”, abans de la guerra i fins i tot anys després, a la dècada dels anys quaranta. Les ordenances municipals de Barcelona del 1947, en el seu Títol VIII, sobre Beneficencia, regularen el tracte que a la pràctica havien de rebre molts gitanos. Formen part de la memòria col·lectiva dels gitanos barcelonins, per exemple, les peripècies viscudes als mercats amb el Rondín, el Grabao i la Piojosa. Efectivament, un grup de la Guàrdia Urbana de la ciutat, que treballava per a la Comissaria de Beneficència, era dirigit per un temut sergent anomenat entre els gitanos el Grabao (tenia marques de verola a la cara). El grup rebé popularment el nom de Rondín (perquè feia la ronda) i portava en un furgó municipal (la Piojosa) els gitanos que detenien.

Des de l’any 1960 fins al 1980 es produí a Catalunya un fenomen singular, de manera que la població barraquista d’uns barris determinats passà a ser de majoria gitana. Els gitanos romangueren i incrementaren la seva presència als barris de barraques, mentre que la població del grup no gitano els abandonava. Cada vegada era més visible la presència gitana als barris marginals de la ciutat. El col·lectiu es va trobar sotmès a un implacable procés de concentració en aglomeracions densíssimes i només de gitanos, en assentaments suburbans i en monstres com els barris de barraques. Els anys seixanta foren els de fixació dels gitanos itinerants que quedaven i de la majoria semisedentària. Durant les migracions dels anys cinquanta es traslladaren a les ciutats, en un intent de trobar situacions menys asfixiants. Realitats com les de la Perona, el Somorrostro, Can Tunis i el Camp de la Bota, a Barcelona; o la de les Pedreres i el Polvorí, de Girona, i encara d’altres, són il·lustratives d’aquesta problemàtica.

A les darreres dècades del segle XX es van realitzar plans d’eradicació del barraquisme, que afectaren un bon nombre de gitanos; plans d’actuació integral per a la promoció i la millora de barris, en alguns dels quals hi havia una presència gitana considerable. Aquestes actuacions van obtenir resultats desiguals i l’impacte de les seves conseqüències ha estat de molt difícil avaluació.

Per acabar aquest breu recorregut històric cal subratllar la importància de la Resolució 1046/VI del Parlament de Catalunya, de 21 de novembre de 2001, en la qual aquesta institució “reconeix la identitat del poble gitano i el valor de la seva cultura com a salvaguarda de la realitat històrica d’aquest poble” i “s’insta el Govern a fer les gestions pertinents per a contribuir a difondre el reconeixement de la cultura gitana i del valor d’aquesta per a la societat catalana”. És el reconeixement polític institucional més elevat que s’ha fet del valor de la cultura gitana i de la realitat històrica d’aquest poble a Catalunya. Tanmateix, el camí a recórrer de mutu acoblament cultural és, encara, molt llarg. Sembla, però, un procés que ja s’ha endegat, tot i que haurà de vèncer resistències, prejudicis, temors, rebuigs i menyspreus. L’entrada al segle XXI no podia ser més encoratjadora i positiva. La lluita i l’esforç del dia a dia, però, segueix essent la clau de volta del futur dels gitanos i gitanes de Catalunya.

En la memòria de molts vells i velles queden històries, paraules i records d’aquest llarg i difícil passat, de les èpoques en què practicaven el nomadisme o feien llargues temporades de viatge. Per allà on passaven, per exemple als encreuaments dels camins, acostumaven a deixar-hi senyals per a indicar el camí correcte als que s’havien retardat en el viatge. Aquests senyals eren anomenats patrines (Pabanó, en la seva Historia y costumbres de los gitanos, els denomina paterans o trails).

La llengua romaní

La llengua gitana universal és el romanó. Pertany a la branca de les llengües indoeuropees i neoàries, té uns 9 000 termes d’arrels indoeuropees i, bàsicament, prové del sànscrit. Essent un idioma viu i comú a tots el gitanos, des dels seus orígens no és unitari: hi ha variacions importants entre els grups majoritaris. El romanó té uns 80 dialectes, que els experts agrupen en tres grans branques i diversos subdialectes. Opera com un mitjà de comunicació i un signe d’identitat, de cohesió i coherència interna entre els gitanos, i com un instrument de defensa per al manteniment de la seva cultura o per a preservar missatges inintel·ligibles per a la resta de població.

Els parlars dels gitanos de l’estat espanyol reben el nom de caló. Com s’indica al Vocabulari kaló-català (publicat a “Itchatchipen”, núm. 33, 2001), el caló és un conjunt de paraules d’origen romanó que els gitanos espanyols han conservat, de generació en generació. Amb un vocabulari romanó, apliquen en la seva integritat la gramàtica catalana o la castellana. El caló s’ha perdut molt, especialment entre els joves. Hi ha, però, un creixent interès per la seva recuperació i actualment es fa un gran esforç per a facilitar l’aprenentatge d’aquesta llengua.

Seguint les explicacions del Primer Manual de Conversa Romanó-kaló (2001), es pot dir que el romanó-caló pretén ser “l’idioma normalitzat dels gitanos espanyols que, respectant les singularitats del caló conservades fins avui, adopta les regles gramaticals fonamentals del romanó universal”.

En l’actualitat hi ha un nou impuls per a la revitalització de la llengua, a través del moviment associatiu gitano, que impulsa la reivindicació del dret a la pròpia llengua, i a conrear-la. Es tradueixen al caló documents públics, com el de la Constitució espanyola del 1978, s’editen diaris i revistes amb denominació caló i amb seccions de gramàtica i vocabulari. Moltes associacions, programes i projectes de treball tenen el nom, també, en caló.

El 1971, en el I Congrés Internacional Gitano de Londres, va començar un procés que ha permès constituir un grup de lingüistes i estudiosos del romanó, amb l’objectiu, entre altres qüestions, d’arribar a una certa estandardització, especialment de la llengua escrita. Era un dels punts d’arribada de les reivindicacions de la llengua romaní per part dels gitanos europeus. Desenvolupar el romanó estàndard no és fàcil: els punts de vista i les perspectives sobre com aconseguir-ho no són unànimes. Amb l’estandardització o actualització lingüística del romanó es pretén materialitzar les possibilitats d’intercomprensió existent entre els dialectes de la llengua gitana. S’intenta la desaparició gradual dels elements que dificulten la comunicació; el foment de l’ús de paraules comunes; la promoció d’una sintaxi clara i lògica; l’actualització i adopció de nou vocabulari, sense uniformitzacions imposades ni exclusió de la seva rica varietat dialectal. L’objectiu no és la desaparició dels dialectes, sinó crear ponts entre ells. El romanó estàndard es basa en el principi de tolerància dialectal i estilística: “Ni dialectes divergents, ni llengua única imposada.” A Europa s’intenten crear “xarxes de cooperació amb parlants de sinti, manush i caló”.

De fet, des dels anys setanta, es treballa en la construcció d’una gramàtica comuna i actualitzada com a vehicle per a tots els dialectes. Una comissió lingüística presidida per Marcel Courthiade va proposar, en expressió d’aquest mateix professor, “un alfabet romanó comú perquè totes les variants de l’arrel comuna s’escrivissin de la mateixa manera, però respectant les seves pronúncies específiques. És fonamental no copiar l’alfabet de cap altre idioma, sinó crear un sistema propi de transcripció basat en les estructures fonològiques específiques de la llengua i proveir-lo, també, de regles d’escriptura adaptades a cada dialecte”. En el IV Congrés Mundial Romanó (celebrat a Varsòvia l’any 1991) s’aprovà una gramàtica del romanó estàndard. El camí del romanó estàndard estava ja en marxa al bell mig d’una comunitat ètnica de cultura tradicional oral i àgrafa. L’alfabet de Varsòvia resolia discrepàncies fonològiques i dotava els gitanos d’una gramàtica compartida entre dialectes.

Decididament, els gitanos s’encaren a nous reptes i noves necessitats a través, també, de la seva llengua parlada i escrita. L’objectiu final és que els roma dels diferents països del món s’entenguin entre si tan bé com es pugui.

De fet, hi ha una antiga llegenda sinti que explica com els gitanos havien estat presents en la construcció de la Torre de Babel. Allà, el Senyor els va donar, com a cada poble, una llengua pròpia. La dels gitanos, va fer-la agafant una mica de totes les altres. Així, ells podrien entendre tothom i ningú els entendria, a ells. Aquesta llegenda expressa moltes de les idees que s’han recollit aquí sobre el romanó, una llengua que s’estructura d’una manera pluricultural, amb molts préstecs fonètics i una base primària indoeuropea.

Per acabar aquest comentari sobre la llengua romaní i destacar el seu interès general per als europeus, cal fer esment del que la Resolució, aprovada pel Parlament Europeu el dia 21 d’abril de 1994 (Document A3-O124/94), sobre la “Situació dels gitanos en la Unió Europea”, diu sobre la llengua romaní. El Parlament Europeu “demana a la Comissió, al Consell i als governs dels estats membres que reconeguin la llengua i altres aspectes de la cultura gitana com a part integrant del patrimoni cultural europeu”. Però encara queda molt de camí per recórrer.

La família

La vida dels gitanos gira entorn de la família, autèntic centre de la seva vida social i personal, de la seva existència i de la seva cultura. Els gitanos, per sobre de tot, són membres d’una família. Entre ells preval el sentit col·lectiu del grup familiar sobre qualsevol altra consideració individual. Quan es parla de família gitana es fa referència a aquesta institució social bàsica en un sentit ampli, més enllà de la família nuclear. Ens referim a grans famílies o “races”, com també les anomenen molts d’ells.

El sistema d’organització social es basa en el parentiu. L’adscripció al grup familiar és patrilineal: els fills i filles d’un matrimoni formen part del llinatge del pare, tot i que no perden el de la mare, però els fills i filles dels fills d’aquest matrimoni, els néts i nétes, ja no tindran el llinatge matern. És en part com passa en la societat no gitana amb els cognoms (n’hi ha dos, però el que segueix és el del pare). Les esposes dels fills entren a formar part de la família del marit, per això és tan important tenir fills de sexe masculí. Sovint, en parlar d’aquest assumpte, se sent aquesta expressió: “Si tens una filla saps que la perdràs. Si tens un fill saps que guanyaràs una filla.”

És fàcil que les famílies, les races o els llinatges incloguin quatre o cinc generacions de profunditat. Com a unitats corporatives són independents entre elles. Diverses d’aquestes famílies poden estar positivament relacionades entre si per raons de veïnatge, matrimoni o altres tipus de relació (amistat, associacionisme, religió, laboral o d’altres). Pot ser que aquests vincles entre famílies diferents es trenquin. I segons la importància del motiu d’aquest trencament, hi ha grups familiars que es poden convertir en “contraris”, com els anomenen. Els “contraris” són enemics hereditaris.

Cadascuna d’aquestes famílies o races tenen un nom. De vegades aquest nom es correspon amb el cognom oficial, però en moltes ocasions el nom de la família a la qual es pertany és el del motiu o el renom de l’avantpassat de què descendeixen.

Habitualment, cada grup familiar es troba repartit en diferents pobles, ciutats i, de vegades, països. Són autònoms i independents entre ells. El sector que es localitza en una àrea determinada és la unitat bàsica de cooperació i relació quotidiana. Cada família es relaciona quotidianament amb els que viuen més a prop. El conjunt de tot el grup familiar és, però, la unitat social màxima, que es troba en ocasions com ara bodes i malalties o bé en decisions o dificultats importants, enterraments o defensa i protecció mútua, tant se val que visquin més lluny o més a prop.

Tot i que el gitano pertany a la família del pare, també té obligacions i drets respecte de la família de la mare, en defensa, cooperació i protecció del grup familiar.

La tendència a la patrilinealitat és remarcable en la vida quotidiana, quan els parents viuen en un territori proper a la casa dels pares. Sovint, en aquestes situacions s’expressa una forta cooperació familiar en el treball i en altres tipus de relacions socials. Tradicionalment, la patrilinealitat ha marcat l’hegemonia dels homes sobre les dones en la vida social. També es reflecteix en l’autoritat del pare sobre la família. Molt probablement, la posició i el paper de la dona en la vida de la comunitat gitana marcarà, en el futur, canvis que podran afectar una estructura familiar tan conservadora com la que avui és dominant entre els gitanos de Catalunya. Habitualment, l’home s’encarrega del manteniment, la protecció i les feines que requereixen més esforç. La dona té cura de la llar, dels fills i filles i dels vells, encara que sovint col·labora i participa en el manteniment diari de la casa i la família.

Les persones grans, sobretot els vells, són les persones més respectades, ja que són els qui tenen més experiència. L’home més vell de la família és l’autoritat màxima en el grup familiar. Si es tracta d’un vell que ha respectat sempre la llei gitana i que pel seu comportament és reconegut com a home d’honor, adquireix un alt prestigi i el seu ascendent pot anar més enllà del mateix grup familiar. A l’interior de la família la relació més forta és la que s’estableix entre pare i fill.

El matrimoni

Els gitanos, en general, es casen molt joves. L’estudi Els gitanos de Barcelona, publicat per la Diputació de Barcelona el 2000, assenyala que, d’un total de 970 persones, el 70% ho fan abans dels 21 anys. El matrimoni gitano és monògam. Sovint es practica l’endogàmia de llinatge (grup familiar o raça) o d’associació entre dos o tres llinatges, visquin lluny o a prop. L’estabilitat i la duració del matrimoni dóna prestigi. Tot i no ser desitjable, s’accepten, en determinades circumstàncies, les separacions i els segons matrimonis. El matrimoni no provoca la ruptura amb la família de procedència, ans al contrari, és un bon vehicle de relacions entre les dues famílies. Amb tot, cada vegada són més freqüents els matrimonis mixtos, bé siguin amb gitanos d’algun altre tipus o amb no gitanos. En general no agraden aquests tipus de matrimonis mixtos, però la resistència que s’hi té acaba essent superada gairebé sempre quan la parella s’estima i es volen casar.

Tot i que sempre s’ha tingut en compte el parer dels contraents, temps enrere era molt habitual que els pares fossin els responsables de buscar parella als seus fills. Això està canviant molt actualment, si bé és indispensable l’acord dels pares quan és el nuvi qui proposa anar a demanar una noia i la noia diu que el vol. Les dues famílies han de voler-ho, també. És molt important que les famílies es coneguin mútuament, directament o indirectament: cal saber qui són, conèixer la seva anomenada. La família del noi vol saber qui és i com és la família de la noia que el seu fill vol demanar, i la família de la noia vol saber el mateix de la família a qui ha de lliurar la seva filla. Les famílies acostumen a ser del mateix grup de gitanos. I és així perquè el matrimoni, per a ells, va més enllà dels llaços entre individus: associa la família i implica els grups familiars.

La noia ha de ser verge i “s’ha de saber comportar”; ha de ser neta, tenir cura de la casa i dels fills i saber guanyar-se la vida, si cal. El noi, com a home gitano, ha de ser capaç de mantenir econòmicament una família i de defensar-la, no ha de ser consumidor habitual d’alcohol i d’altres drogues, ni tampoc jugador habitual. Quan les famílies, després d’un primer tempteig, es posen d’acord, es fixa la data per anar a demanar la noia. La celebració de la petició de la noia marca, de fet, el començament del ritual de la boda, que no acostuma a trigar gaire temps a celebrar-se. La petició és l’acte social en què la família d’un home demana en matrimoni una dona a la família d’aquesta. Abans, quan, els matrimonis, els acordaven les famílies, la petició no feia sinó formalitzar un compromís previ. Avui, però, aquests matrimonis són poc freqüents.

La boda gitana és un gran esdeveniment i se celebra moltíssim. Hi assisteixen familiars de tot arreu. S’arriba a reunir molta gent i, a vegades, dura uns quants dies. Els preparatius són molt importants, s’hi dedica molta gent i s’allarguen molts dies. Es busca un local amb capacitat suficient perquè hi pugui estar tota la gent convidada a la celebració. Tots els parents dels nuvis, i els convidats també, es posen joies i es muden molt. En una ocasió com aquesta no s’estalvia res.

No tots els gitanos que viuen a Catalunya celebren els casaments de la mateixa manera. La festa es fa d’una manera o d’una altra, segons el grup o subgrup de què es tracti, independentment de les possibilitats econòmiques de cada família. La part principal de la boda gitana és la comprovació de la virginitat de la noia (la “prova del mocador”), ja que el casament només es pot celebrar si ella és verge, i l’entrega de la núvia a la família del nuvi. Aquesta prova del mocador, la fa una gitana especialista, anomenada “ajuntadora” o també “la gitana”. El fonamental és igual per a tots els grups de gitanos de Catalunya que es coneixen. El que més canvia d’una ocasió a una altra és el tipus de celebració i el moment de la festa en què es fa cada part de la cerimònia. Segons el grup al qual es pertany, la prova del mocador es fa a casa del pare de la núvia i abans de començar la festa; en altres grups la prova es fa en una habitació del local on se celebra la festa i unes quantes hores després d’haver-la començat. Es faci, doncs, on i quan es faci, l’ajuntadora realitza la prova davant de les mares dels contraents, de la padrina de la boda, de dones casades de les dues famílies i d’altres convidades i, sobretot, de gitanes velles de prestigi de les comunitats dels nuvis o dels barris on viuen. Una vegada feta la prova, l’ajuntadora confirma que la noia és verge i ensenya el mocador a les presents, dient que si algú no hi està d’acord que ho digui en aquell moment. A partir d’aquí, i començant per la mateixa ajuntadora, totes les dones donaran testimoni de la virginitat de la núvia.

En sortir de l’habitació, l’ajuntadora ensenya el mocador i el lliura al pare de la núvia, el qual, al seu torn, l’ensenya a totes les persones convidades amb gran honor i orgull, perquè això demostra que l’ha sabut educar i guardar bé i en fa lliurament a la família del nuvi en les condicions esperades. Es comencen a cantar les alboreás o cançons de boda i s’inicia la gran festa.

El padrí porta en braços la núvia i “la balla” (la du a coll i segueix el ritme de la música). Després la ballen, també, els homes de la família i balla tothom, els casats i les casades, entre familiars, en parella, i les solteres ballen entre elles i en rotllana. Tothom està content. Mentre dura la festa, es balla, es parla, es menja i es beu. Al llarg de la festa la núvia canvia algunes vegades de vestit i el nuvi ho fa les mateixes vegades que ella. L’àvia, la mare i les convidades estan pendents que tota l’estona la núvia estigui maca i arreglada. A la núvia, se li llancen molts confits, i el terra, que en queda ple, sembla una catifa.

Encara que gairebé tots els que es casen ara facin papers i ho facin tot legal, els catòlics per l’Església Catòlica i els evangelistes per la seva, no s’està “ben casat” si no es fa la boda gitana. Després d’haver celebrat els ritus (d’una manera o altra, segons els costums de cada grup) la comunitat els considera casats, marit i muller. Aquest és el matrimoni “per lo gitano”. Abans era molt més freqüent “estar casats només per lo gitano” i “sense papers” (és a dir, no casats per la via del matrimoni legal civil). La legitimitat del matrimoni gitano procedeix de la consideració de la comunitat gitana concreta en què viuen i del reconeixement de les respectives famílies. A partir de la celebració de la boda gitana, la comunitat els considera i reconeix com a matrimoni, el qual, però, no és consumat del tot fins al naixement del primer fill.

Sovint, els nuvis passen una temporada a casa dels pares del marit, és a dir, amb els seus. La dona segueix tenint contacte amb la seva família, visitant-la i preocupantse’n, estigui més lluny o més a prop. Els seus, tant els pares com els germans, tot i que el marit té un gran domini sobre l’esposa, segueixen tutelant-la.

El traspàs i el dol

Els morts són molt importants per als membres d’aquest col·lectiu. Els tenen el màxim respecte. Cal tenir en compte que en alguns casos ni tan sols pronuncien aquest mot, i es refereixen a ells dient “els sagrats”. Per això la màxima ofensa que es pot fer a un gitano és “jurar als seus morts” o “jurar la seva raça”.

Els rituals que es duen a terme quan una persona ha mort comencen per la vetlla, que es fa des del moment de la defunció fins a l’enterrament. Habitualment, el difunt o la difunta és a la casa de cos present, i mentre es fa la vetlla la porta de la casa es manté oberta. En alguns barris, davant mateix, encenen una foguera. Els familiars més propers, com els pares, el marit o la muller, els fills, els germans o algú molt estimat, s’estan tot el temps a l’habitació, al costat o molt a prop del difunt o difunta. Ploren, gemeguen i adrecen frases de record al finat. També expliquen les seves virtuts i les coses bones que va fer en vida i repeteixen constantment la relació que hi havia entre la persona que parla i el difunt.

A la vetlla hi va molta gent. N’hi ha molts que s’hi queden, d’altres s’hi estan una estona. Mentre es vetlla el mort o la morta no es menja res i només es prenen infusions. La vetlla acaba quan es porta el cadàver al cementiri. També, i sobretot a l’enterrament, hi assisteix molta gent, sobretot familiars, veïns, amics i coneguts. Els familiars vénen de tot arreu, tant de diferents llocs de l’estat com de l’estranger, si algú viu fora. És una de les situacions en què es reuneix un gran nombre de persones de tot el grup familiar.

En l’actualitat, el ritual de l’enterrament depèn de si el difunt o la difunta, i la seva família, són catòlics o evangelistes.

Quan una persona ha mort, n’hi ha que es posen el dol. En principi tenen obligació de fer-ho els pares, vidus o viudes, fills i filles. Per a tots els altres és voluntari. Hi ha casos de germans, cosins, nebots i néts, fins i tot amics, que porten dol perquè volen i perquè s’estimaven molt la persona morta. També es porta dol durant el temps que un mateix considera, menys la vídua, que l’ha de portar alguns anys, encara que l’ideal és que el porti tota la vida. Si es porta dol s’ha de portar bé, és a dir, s’han de complir les normes que el dol implica. Si no es pot fer per algun motiu, és millor que l’implicat se’l tregui i no el porti més. Tot i que diuen que abans el dol era molt estricte i encara més difícil que ara, portar bé el dol, avui dia, implica vestir roba del tot negra; no beure alcohol ni prendre cap mena de droga; no ballar, cantar, ni escoltar música, ni veure la televisió; no entrar als bars o cafeteries; no participar en cap joc; no assistir a cap mena d’entreteniment ni espectacle. Si alguna persona no es veu capaç de complir-ho tot, val més que no porti dol. És millor no portar-ne que portar-lo malament.

Per dur bé el dol, cal l’ajuda i la col·laboració dels altres. No es tracta, per exemple, només del fet que una persona que està de dol no posi música a casa seva o no vagi enlloc a escoltar-la, sinó que ningú no n’ha de posar si ella la pot sentir. Si una persona que porta dol va a una casa i tenen música o el televisor engegat, l’apaguen immediatament, per respectar el dol de la visita. Si aquella persona porta bé el dol i ells no ho respectessin, actuarien malament com a gitanos.

Aquesta pauta d’actuació és tan rígida que hi ha persones que arriben a absentar-se o es treuen el dol per no condicionar els altres. S’ha vist com una vídua i els seus fills abandonaven un barri perquè els veïns poguessin celebrar la nit de Sant Joan. També és el cas d’un gitano que va deixar el dol per la mort de la seva mare, per no obligar les famílies que anava a visitar per motius professionals a apagar el televisor o tancar els aparells de música.

La llei gitana

Els gitanos tenen els seus propis codis tradicionals de llei i de moral, sense que això signifiqui que no segueixin les lleis generals, com la resta dels ciutadans i ciutadanes. Entre ells, però, apliquen les seves pròpies lleis.

La llei gitana recull una sèrie de normes i costums apresos dels avantpassats, i que es transmeten als fills i filles. Fan referència, especialment, al respecte als grans (en especial als vells i velles), a les relacions d’ajuda mútua entre la família i a la solidaritat entre els gitanos. Entre els delictes considerats més importants pels gitanos hi ha el fet de faltar o d’incomplir la paraula donada, el robatori i el furt, l’engany o l’estafa a un altre gitano; informar als paios (ser “xivato”); l’abús sexual; abandonar la família i insultar els morts.

La llei gitana ha estat un element per a la salvaguarda de la identitat col·lectiva i la consciència de la vida d’aquest col·lectiu. Com totes les institucions vives, s’ha anat adaptant a circumstàncies històriques ben diferents, en la mesura en què s’ha anat aplicant en situacions i contextos diversificats. I és de tradició oral, no escrita.

L’autoritat recau, en principi, sobre els vells, que reben el tractament d’oncle o “tio”. Aquest terme no té, necessàriament, relació amb el parentiu. Es diu oncle o “tio” a una persona gran de respecte, no perquè sigui germà o germana del pare o la mare, sinó pel fet de ser coneixedor de la llei gitana i complirla. Això és el que dóna prestigi. Una conducta personal correcta, conforme a aquesta llei, és indispensable per a ser considerat “tio” o “tia” i rebre’n el tractament per part de tothom.

Entre els gitanos, l’exercici de l’autoritat dels vells és una funció que emana de l’experiència com a font de saviesa. S’obeeix el vell que està en el seu seny i té la capacitat física necessària. En principi distingeixen molt clarament entre el respecte i l’autoritat: qui té més edat és respectat sempre, encara que no sigui de la mateixa família, però només si ho és pot donar ordres i esperar que es compleixin. No hi ha un cap (un oncle) únic per a tots els gitanos. Cada llinatge o raça té els seus caps, oncles o autoritats. L’organització política dels gitanos s’ha mantingut, ininterrompudament, sense cap nivell de centralitat i des de sempre (cal recordar que entren en grups i que cada grup té el seu cap; històricament eren els ducs, els comtes…). És, en aquest sentit, que es diu que la seva organització política és acèfala.

Són els vells els qui, en darrera instància, tenen l’última paraula en la resolució de conflictes quan les parts interessades no els han pogut resoldre mitjançant l’acord o per força. Actuen dins del propi llinatge o família, però en conflictes entre diferents famílies es pot demanar l’actuació de vells no implicats directament per tal que actuïn com a moderadors i, en últim moment, com a jutges.

Els conflictes entre llinatges diferents se solen resoldre de tres maneres:

1) Pacíficament, entre els vells dels llinatges implicats. 2) Per la força, especialment si es tracta d’una ofensa de sang o als morts. 3) A través d’un consell de vells (de vegades els diuen els “jutges”), constituït per vells respectats, coneixedors de la llei gitana, sovint amb el suport d’una família forta, sense interessos en cap dels grups en litigi i acceptats per tots per a actuar en l’assumpte.

Cal tenir en compte que la llei gitana, sovint, es basa en el principi de culpa objectiva, no subjectiva. El que compta és el fet i no la intenció (“si m’han fet mal, jo tinc el mal, hagin volgut fer-me’l o no”). També, encara que sigui una persona concreta la que causa el perjudici, són tots els seus que hi tenen a veure, tota la família. Tots responen per un. Si un dels seus fa alguna cosa tots en són responsables. Les sancions, doncs, recauen sobre tota la família i no exclusivament sobre l’individu que ha comès el delicte. La responsabilitat només és individual en algun cas. La personalitat jurídica individual és molt pobra, i això limita molt la capacitat i el poder de decisió individual. En els assumptes de menor importància es consideren, com a descàrrec, les circumstàncies donades, la seva reiteració i el prestigi del subjecte. Les sancions principals que s’apliquen són l’agressió física, l’ostracisme i l’expulsió o el desterrament d’un territori determinat.

Així com hi ha famílies que tenen molt bon nom i se les considera amb respecte, a elles i als seus vells més enllà del seu mateix grup familiar, també n’hi ha que tenen mala fama. Quan es demana als vells que actuïn en algun assumpte o facin algun consell de vells, segons de quines famílies o assumptes es tracti n’hi ha que no hi volen intervenir. Quan un vell o un consell de vells intervé, el que es decideix s’ha de complir. L’incompliment de la decisió presa és una manca de respecte i, després, és la família la que ha d’intervenir perquè no s’han respectat els seus ancians.

La llei gitana intenta “evitar” el conflicte. La intenció primordial és procurar que no passi res. Per això és freqüent veure com intenten, d’entrada, no barrejar-se segons quins grups de gitanos o segons quines famílies. De vegades no és possible, com quan, per exemple, s’assignen habitatges i barris a famílies sense tenir en compte la seva organització en grups familiars. Llavors ells intenten solucionar-ho amb enllaços matrimonials o de padrinatge. Si, amb tot, sorgeix algun conflicte entre famílies o bé hi ha dificultats matrimonials, la intervenció dels vells pretén, d’entrada, solucionar el problema. Per això se’ls anomena, segons els llocs o els tipus de gitanos, “negociadors”, “mediadors”, “àrbitres”, “evitadors” o “facilitadors”.

Les ocupacions

El treball dels gitanos ha presentat històricament unes característiques específiques, com ara el predomini del treball per compte propi sobre el treball assalariat; l’alternança en les ocupacions, amb una de principal i d’altres de complementàries, de manera que hi ha una pluriocupacionalitat no simultània i una certa mobilitat, pròpia de feines de temporada. Moltes d’aquestes situacions, però, han anat canviant força els darrers anys, com passa, també, en el món del treball en general. Moltes de les ocupacions tradicionals van desapareixent o queden com a residuals, però altres característiques segueixen vigents, com és la preferència pel treball autònom.

Tradicionalment, els gitanos s’han ocupat en oficis relacionats amb el camp (treballs agrícoles); han fet de cistellers, ferrallers, drapaires; han treballat en la forja i han fet de ferrers; esquiladors; paraigüers; esmolets i serveis de reparacions diverses; enllustradors; buscadors a les deixalles i escombriaires; negociants (tracte en bestiar, compra venda de cavalls, mules o vaques, doma i ensinistrament de cavalls en picadors); venedors (compra i venda de roba i altres articles); antiquaris; artistes i models d’artistes (per a pintors i escultors), extres de cinema i espectacles (circ, teatre, música, cant i ball); quiromància i cartomància (bonaventura, cartes i lectura de les ratlles de la mà), i mendicitat.

Els oficis s’han exercit sempre de manera autònoma o en col·laboració amb la família. La voluntat era de no dependre de cap amo, ni tenir un horari rígid i fix, i es desenvolupaven ocupacions simultànies al llarg de l’any i segons les temporades.

Actualment se segueix valorant l’autonomia laboral i el fet de no dependre de ningú. Sobretot per a poder complir les normes de disponibilitat, tenir cura dels fills, dels grans i dels malalts i assistir a actes socials, com ara casaments i enterraments, i poder mantenir les relacions amb la família satisfactòriament.

La venda, que és encara l’ocupació majoritària dels gitanos, ha entrat en una situació delicada i plena de dificultats. Ells mateixos diuen que cada dia és més difícil viure’n. Actualment, a molts gitanos i gitanes, els preocupa el futur del treball. Miren cap al futur en els termes en què un gitano s’expressava en una entrevista: “La feina ja no ve als gitanos: ara som nosaltres que l’hem de buscar […]. Ja no podem viure al dia com abans.” Com es veu, hi ha continuïtat d’alguns trets característics, adaptats a noves circumstàncies, i també canvis profunds en la realitat i la comprensió mateixa del treball gitano.

La pluriocupació tradicional es troba sotmesa, igualment, a canvis significatius. Molts gitanos tornen, provisionalment, a la venda quan han perdut un lloc de treball assalariat i l’abandonen si tenen un lloc de treball per al qual estan especialment qualificats.

Cada vegada hi ha més persones gitanes que treballen amb contracte o bé que es donen d’alta com a autònoms. De fet, els estudis realitzats, i reflectits a Els gitanos a Barcelona, sobre aquest aspecte assenyalen que, per als seus fills i néts, voldrien un treball fix i amb contracte. I això vol dir que es produeixen canvis significatius, també entre ells, pel que fa a la significació i valoració del treball. La majoria dels gitanos treballen pel seu compte (el 67%) i la majoria d’aquests (el 73,6%) ho fan en cooperació, amb la família. Els qui treballen sols (el 26,4%) són minoria. En general, treballen moltes hores (un 30% treballa de 36 a 40 hores i un 54% fa més de 40 hores setmanals), i valoren el treball com un pur mitjà per a viure i poder gaudir de la vida.

La pluriocupació tradicional està minvant molt significativament tot i que, en general, el treball gitano evoluciona a un ritme i amb unes característiques d’adaptació al mercat de treball majoritari molt marcats. Volen, per a ells i els seus fills i filles, un treball estable, en condicions dignes, amb seguretat i les prestacions socials que se’n deriven. Reconeixen que els joves han de tenir una bona preparació per a poder accedir a treballs i oficis amb futur en la societat en què vivim. El mateix col·lectiu fa declaracions que val la pena recollir: “No sempre hem de ser peons”; “El present [del treball] està malament per a tothom, però per als gitanos és pitjor per la manca de preparació laboral amb vista als bons treballs”; “[…] s’ha de ser formal i demostrar que valem tant o més que els altres”. Altres gitanos tenen la percepció que en el món del treball ja “s’ha tocat fons” i que cal una reacció col·lectiva si es vol crear futur per als joves i els infants. Alguns ancians de la comunitat gitana catalana diuen que treballen “amb la mirada posada en els fills de les nenes que tenim ara a repàs”, és a dir, en la propera generació. Cal valorar l’esforç, la lucidesa i la tenacitat amb què encaren una situació tan compromesa per a ells com la present.

El treball de la dona gitana mereix una atenció especial. La pluriocupació femenina és molt significativa per a les dones de 31 a 50 anys, i té repercussions molt importants en altres aspectes de la vida i la condició social de la dona gitana, especialment entre les noies de 12 a 16 anys. Les dones treballen sobretot en la venda i en treballs no qualificats, mentre que els qualificats, com el sector de serveis o de caràcter tècnic, els ocupen gairebé tots els homes. La cooperació en el treball dels marits és majoritària en la franja d’edat esmentada. Les tasques domèstiques recauen en la dona i les filles, que acostumen a cooperar amb la mare, per exemple tenint cura dels petits. La situació laboral de la dona gitana és, doncs, una dificultat objectiva per a l’escolarització obligatòria de les noies gitanes de 12 a 16 anys. Molts gitanos són conscients del problema que això suposa, perquè saben que els estudis “obren portes” i “permeten tenir més aspiracions” a les seves filles. És molt el camí fet i molt, també, el que queda per recórrer a les dones gitanes en aquest nou segle. Els grans canvis en la cultura i la forma de vida dels gitanos del segle XXI vindran, entre altres coses, amb els canvis que s’introduiran a conseqüència de la promoció de les dones i dels joves. Una emancipació que creuen plenament compatible amb el manteniment de la identitat gitana.

La religió

Al llarg de la història, l’estereotip dominant ha presentat els gitanos com a persones poc religioses i no practicants de cap culte religiós determinat. Foren perseguits, entre altres motius, també per aquesta raó. Tanmateix la realitat, si més no l’actual, és tota una altra: són molt religiosos i “creuen a la seva manera i des de les seves categories mentals”, com deia Mn. Jordi García-Die. Des de mitjan segle XX l’Església Catòlica va prestar una especial atenció pastoral als gitanos. En la tasca i el compromís amb la seva promoció social i religiosa, destaca el Secretariat Gitano de l’Arxidiòcesi de Barcelona que, des del 1964, ha inspirat una línia de treball pionera a Espanya.

Fins el 1975, aquesta entitat catòlica fou una peça fonamental pel que fa a la promoció dels gitanos i la matriu de moltes altres iniciatives socials promogudes per les administracions o per altres entitats gitanes, les quals el Secretariat nodrí de gent preparada que portaren fins a les seves darreres conseqüències el principi de la promoció d’aquest col·lectiu pels mateixos gitanos, defensat pels inspiradors d’aquesta obra vinculada a Caritas de l’Arxidiòcesi de Barcelona.

El Secretariat tingué una junta dirigida majoritàriament per gitanos, amb personalitats de tant relleu social i prestigi personal com Pere Giménez Pubill, el “Tio Peret”, d’Hostafrancs (Barcelona). Fou fundat pel pare Artigues Giménez s.j., i també hi col·laboraren el jesuïta Pere Closa, l’escolapi Francesc Botey, Mn. Prat i, amb tant compromís com discreció, Mn. Jordi García-Die. Amb ells hi havia un equip humà de professionals i voluntaris identificats amb els objectius de l’entitat, amb la promoció humana i el treball amb el poble gitano. Tenint en compte el que avui es comença a escriure sobre el tema, des del punt de vista històric, és necessària la publicació d’una monografia que deixi en el lloc que pertoca l’obra i la influència d’aquesta iniciativa tan important, de fet pionera a Espanya, i de les diferències i especificitats de plantejaments del Secretariat de Barcelona respecte de la resta d’Espanya.

En el camp estrictament religiós, el Secretariat organitzà activitats religioses populars (pelegrinatges, jornades marianes de pregària, grups de reflexió i pregària, celebracions religioses i eucaristies). L’entitat entenia la seva missió com a integradora de la promoció social i humana dels gitanos (suplint, en la mesura que era possible i quan convenia, l’absència de serveis públics necessaris però inexistents els anys seixanta) i de la promoció religiosa, pròpia de la missió de l’Església. Durant dues dècades, el Secretariat fou una expressió viva de l’esperit renovador del catolicisme català, inspirat en la línia del concili II del Vaticà. El Secretariat de l’Arxidiòcesi de Barcelona visqué i compartí amb els gitanos l’atzarosa i dura experiència dels trasllats forçosos del barraquisme i dels barracons provisionals. La presència als barris més degradats i la col·laboració d’alguns religiosos i religioses de diferents congregacions és un altre fet a remarcar.

El 4 de maig de 1997 se celebrà a Roma la beatificació d’El Pelé, el gitano Ceferino Jiménez Malla. Des de Catalunya s’organitzaren diferents grups que assistiren a l’acte. Cinc anys després, enmig de noves romeries i pelegrinatges, la Conferència Episcopal Espanyola renovà, en un document públic, el seu compromís d’intensificar el treball pastoral amb la població gitana. De fet, en alguns llocs, la vella flama de la pastoral catòlica es revifa amb els gitanos.

També durant els anys seixanta, el Pentecostalisme evangèlic es feia present entre els gitanos de Catalunya. El primer temple de l’Església Evangèlica de Filadèlfia s’obrí a Balaguer, l’any 1965. Els anomenats popularment “al·leluies” s’expandiren molt durant les dècades dels anys setanta i vuitanta. El culte és, alhora, un lloc de celebració religiosa i de trobada social. També presenta algunes característiques pròpies de moviment social. Avui segueix essent un moviment dinàmic i en expansió, tot i que, a mesura que creix i s’estabilitza, comença a patir les limitacions característiques de les confessions religioses massificades.

En el cas de Barcelona, l’estudi esmentat assenyala que el 55,7% de les 210 famílies entrevistades en l’estudi sobre els gitanos de Barcelona es manifesten evangelistes; un 30% es consideren catòlics; el 4,3%, d’altres confessions (testimonis de Jehovà, adventistes); i un 9% manifesta no pertànyer a cap confessió religiosa. A Badalona, el percentatge d’evangelistes és del 72,3%; el de catòlics, del 25,9% i sense confessió religiosa l’1,8%, sobre un to tal de 224 famílies entrevistades. Unes xifres molt explícites que de fet conviden a una anàlisi sociològica aprofundida.

Tot i que la presència dels evangelistes ha introduït canvis en les tradicions i festes dels gitanos i en la seva manera de celebrar-les, la nit de Sant Joan i la de Nadal són especialment importants entre ells, i constitueixen dues festes molt assenyalades.

L’art i la música

La música gitana forma part del patrimoni cultural europeu i universal.

Fototeca.com – A. Reinhardt

L’art gitano té una estètica marcada per la mobilitat, és un art transcultural i transaccional, poc unitari i, fins i tot, contradictori en les seves variants. És pluricultural, construït sobre una base o fons cultural de reminiscències orientals, enriquit pels trets socioculturals que han recollit de cada país per on han passat o són presents, en el decurs de la seva història. És un art ric en fantasia i imaginació, sense coherència estilística pròpia; intuïtiu i sensitiu; treballat amb senzillesa i improvisació; dotat d’una harmonia vital i un moviment dominat per la passió humana com a forma de regeneració i equilibri, com va afirmar Bruno Morelli (un gitano italià) en el I Congrés Europeu de la Joventut Gitana (Barcelona, 1997).

Aquest art romanó comprèn des de la música fins al cant i el ball; la pintura, l’escultura i la literatura. Els gitanos tenen una manera d’entendre l’espai, heretada del seu vell nomadisme, que exclou, segons alguns autors, l’arquitectura. La manca de criteri cultural urbanístic, però, no fa sinó mostrar part de la seva història. Amb tot, tenen ben clar quin és l’espai ideal en què els agradaria viure.

El món d’aquest col·lectiu ha estat present en manifestacions artístiques mundials molt significatives. Artistes, músics i escriptors de relleu internacional s’han ocupat o han tractat temes gitanos: des de F. Goya, E. Manet, H. Matisse, M. Fortuny, I. Nonell, S. Rusiñol, R. Casas, en pintura; fins a M. Benlliure o J. Clarà, en escultura; F. Liszt, Béla Bartók, F.J. Haydn, L. van Beethoven, M. Ravel, Friedemann, F. Schubert, J. Brahms, A. Dvorák, C.-A. Debussy, M. de Falla, E. Granados, I. Albéniz i molts altres en música. En el camp de la literatura han aflorat històricament els tòpics, els estereotips i la mala consciència de la societat envers ells. En uns autors surten més ben parats que en d’altres. En el món de la novel·la es pot esmentar des de Cervantes fins a Victor Hugo, el duc de Rivas o R.J. Sender. La referència a Juli Vallmitjana, pel que fa a la literatura catalana i els gitanos, és aquí obligada, pel seu coneixement de la llengua i la realitat social dels gitanos de Catalunya.

La música és un element cultural d’una importància primordial. Forma part del patrimoni cultural europeu i universal. Els gitanos han estat creadors i transformadors de músiques que han anat coneixent als diferents països en què han residit. La seva és una música creativa i plena de vivacitat, que va més enllà de les normes i els ritmes; que s’ha adaptat a les condicions particulars de cada país. No hi ha un únic estil de música gitana al món. Cada país ha influït d’una manera diferent en la seva expressió musical. A tot arreu, tanmateix, constitueix una forma o una via per a l’ex pressió de sentiments profunds i de valors que els són propis.

Tot i les diferents formes i els diversos estils, són músiques identificables com a gitanes les que interpreten bandes de músics d’Europa, integrades per persones de totes les edats, que toquen peces per ser ballades sense descans en casaments i festes, amb acordions, címbals, violins i flautes, a un ritme accelerat, sense partitura, ni guió… i d’altres molt diferents, que es deixen sentir en països com Macedònia, Albània i els Balcans, a Rússia i els països àrabs; a Catalunya i la resta d’Espanya, per posar alguns exemples. Tota aquesta diversitat, com ja s’ha dit abans, té un origen comú i és expressió d’un poble divers, heterogeni i dispers arreu del món.

S’ha dit que el flamenc és “l’ombra oculta del poble romanó” a Espanya. És un cant que posa l’accent i el centre mateix de l’acció en el drama humà. Els gitanos espanyols senten com a ben seva aquesta música, adaptada plenament al seu món. Malgrat que es tracta d’un cant comú a gitanos i paios, o precisament perquè ho és, els gitanos se l’han fet seu. Alguns dels tinguts com a primers promotors del flamenc pertanyien a aquest col·lectiu. Dotat d’imaginació i autenticitat, el flamenc ocupa un lloc privilegiat entre les expressions de la cultura gitana i remet, quant al seu origen calé, a la baixa Andalusia del segle XIX i el principi del XX. El cante jondo va germinar en els cafès musicals i els tablaos durant aquella època.

En el flamenc conflueixen alguns elements nadius andalusos i d’altres d’originaris i tradicionals gitanos. És una música que té famílies, grups de cant o palos diferents: siguiriyas; tonás i deblas; bulerías, soleás i alegrías; tangos, tanguillos, tarantos i fandangos. A Catalunya, a partir dels anys cinquanta, va néixer la rumba catalana. Abans els gitanos catalans cantaven buleries, soleás i fandangos. D’altres cantaven el tanguillo. També n’hi havia que cantaven en grups de caramelles.

La rumba catalana és una música popular d’arrel gitana, un nou estil de folklore urbà que toquen els gitanos catalans de Mataró, Lleida, Barcelona (carrer de la Cera, Hostafrancs i Gràcia) i els de molts altres indrets del país. És un encreuament del flamenc llevantí amb música afrocubana, portada pels mariners que navegaven fins al Carib i recalaven al port de Barcelona, a prop de la Barceloneta.

D’altres teories remunten l’origen de la rumba catalana a algunes danses tradicionals dels gitanos catalans (com el garrotín, una dansa alegre i lleugera, autènticament gitana i d’o rigen galaicoasturià), que eren músiques de “germanor” entre paios i gitanos en les festes majors o en diades assenyalades. En realitat, la història de la rumba catalana s’ha començat a investigar fa pocs anys i caldria aprofundir-hi. La rumba catalana és una música mestissa, amb el compàs binari típic del desenvolupament d’aquest estil, cantada en castellà i català, que uneix harmonia i percussió amb un estil en la manera de tocar la guitarra que s’anomena ventilador. El ventilador és un patró rítmic, guitarrístic, que combina el rasgueado amb la percussió de la mà sobre la caixa de la guitarra, amb l’acompanyament de picament de mans i bongo. La rumba catalana té el toc de virtuosisme i improvisació típic de la música gitana. Hi han influït molt diversos estils, de manera que, a través d’experiències de fusió, s’ha arribat a tenir rumbes melòdiques, amb elements propis del rock, la salsa, etc.

Hi ha altres músiques i danses gitanes tradicionals, com és el cas de “La Botelleta”, antecedent de la rumba, dels gitanos “carrinclons” de Lleida, els orígens de la qual són d’abans de la guerra civil de 1936-39 i durant més de cinquanta anys animaren les festes de la ciutat. Una altra dansa popular és la dels “balls de gitanes” del Vallès, que es ballen el dijous gras al matí, formant part de les tradicionals festes del Carnaval, i els “balls de gitanes” del Penedès, que es ballen també a les festes majors. Tot i que en el seu origen aquests balls no sembla que fossin pròpiament gitanos, per més que en tinguessin el nom, algunes comunitats gitanes del Penedès se’ls han apropiat, des de fa molt de temps, i actualment són una forma d’expressió popular que trasllueix un tarannà ben seu.

Per la seva banda, els gitanos del barri de Sant Jaume, de Perpinyà, de la Candola de Montpeller, de les terrasses dels bars de Nimes o de les Santes Maries del Mar de la Camarga, tenen les seves pròpies tradicions musicals. Formacions de músics gitanos de França, Alemanya i Holanda tenen un estil, anomenat jazz manouche, que és hereu del swing de Django Reinhardt, conegut i famós intèrpret gitano de jazz.

L’associacionisme i el dia internacional del poble gitano

Els gitanos de Catalunya, sovint, participen o pertanyen a associacions cíviques obertes a tots els ciutadans. També ho fan, amb més o menys intensitat, segons les poblacions i els tipus d’associacions, en entitats pròpiament gitanes.

La realitat de l’associacionisme gitano és molt diversa segons les poblacions i, també, segons la dinàmica i l’activitat de les associacions. Els encerts i les mancances que es poden apreciar en les associacions estudiades demanen una anàlisi acurada del que està passant, en especial del minvat arrelament que aconsegueixen en la societat gitana. Aquest és un fenomen que cal interpretar tenint a la vista l’estructura i la naturalesa de les associacions i l’estructura de la seva societat, basada en grups de parentiu. En aquest punt té un paper molt significatiu l’encreuament d’interessos, de mena molt diversa, i les relacions entre les administracions i les comunitats gitanes del territori corresponent. La manca d’un suport més gran a les associacions podria expressar una certa desconfiança envers el seu rol dintre del grup. En determinats moments i en alguns llocs, el caciquisme va arribar a penetrar el teixit associatiu gitano i va crear problemes en una part del moviment associatiu i en alguns líders sobre la seva independència real i l’articulació de l’associacionisme amb l’estructura pròpia de les comunitats locals. El teixit associatiu tampoc no es troba exempt de problemes, entre aquest col·lectiu.

Com en la resta del moviment associatiu, els gitanos implicats comenten que “falta gent amb ganes de treballar voluntàriament, amb generositat i desinterès”; que “és difícil tirar endavant associacions d’aquest tipus” i que, per ser eficaç, una associació ha de “gaudir de representativitat en el barri” i “que la gent la valori”. Aquestes associacions no poden caure en el risc d’esdevenir “un muntatge familiar, ni estar al servei d’interessos particulars, sinó al dels gitanos més ne cessitats”. La clau de l’èxit d’aquestes associacions, se’ns ha dit reiteradament, rau en el fet “que es moguin, i que organitzin activitats que valguin la pena, que interessin i permetin tractar lo nostre”.

Entre l’associacionisme gitano avui present a Catalunya, cal fer esment de la Unió Romaní, creada l’any 1986. Es tracta d’una federació, present a tot Espanya, amb un total de 32 en titats adherides l’any 1997 (8 a Catalunya). L’any 2003 les as sociacions federades en la Unió Romaní eren 10. La Unió Romaní publica, des de la seva fundació, un òrgan de premsa propi: “Navipens Romaní” (‘Notícies Gitanes’). Per la seva banda, l’Institut Romanó de Serveis Socials i Culturals, creat a Barcelona i vinculat, també, per la Unió Romaní, publica “I Tchachipen” (‘La Veritat’), revista trimestral d’investigació sobre temes gitanos, escrita en català i d’un indubtable interès.

La Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC) fou creada a Barcelona el 14 de juny de 1991 com una federació d’associacions, apartidista i aconfessional, d’àmbit territorial català. L’any 1992 hi havia federades 17 associacions. L’any 2003 les associacions federades ja eren 38. La FAGIC organitza anualment les Jornades de Cultura Gitana a Catalunya i publica, periòdicament, la revista “Acoba Kaló” (‘Aquí Gitano’). També organitza activitats i serveis per a les associacions federades, amb el suport de les administracions.

Barcelona acollí el 1997 el I Congrés Europeu de la Joventut Gitana, que va comptar amb la presència de joves procedents de 30 països d’Europa. L’any 2000 es creà la Fundació Pere Closa, dedicada a la formació i la promoció del poble gitano de Catalunya a través de l’educació. L’associació ha desenvolupat fins ara la seva actuació a la ciutat de Badalona, on té la seu social, i en d’altres poblacions, donant suport i ajuda escolar a infants i joves d’aquest col·lectiu, en col·laboració amb la xarxa associativa existent. La seva tasca és reconeguda pels gitanos i gitanes com una bona aportació als seus interessos reals en el camp de l’educació.

També, mirant al futur, es pot apreciar la vitalitat i l’impuls d’algunes associacions de dones gitanes que malden per la promoció de la dona i organitzen, actualment, diverses activitats com a reforç escolar per a nenes i adolescents i altres serveis d’orientació i formació per a dones. Són una peça important en el marc del gran canvi que es produeix en la condició de la dona gitana.

Hi ha, també, altres organitzacions i entitats, però són de caràcter mixt, obertes a tota mena de persones, siguin gitanes o no. Algunes d’aquestes són d’àmbit espanyol i han tingut, en un passat recent, una presència significativa i una actuació que s’ha fet notar pel seu interès i efectivitat en algunes parts del territori català. Aquest apartat, però, es limita a l’anàlisi de les associacions gitanes pròpiament dites, encara que algunes són més aviat estructures transversals als grups de parents, capaces de captar recursos i atenció pública, que instruments directes del desenvolupament d’aquesta comunitat.

Al si de l’associacionisme gitano d’avui, hi ha, en expressió de Teresa San Román, un germen nacionalista emergent, visible en la militància ètnica de caràcter polític, que podria suscitar noves realitats en el futur. Només a ells, els correspon de dir cap a on s’orientaran, si, finalment, l’associacionisme madura i s’expressa en noves iniciatives de caràcter sociopolític. En aquesta línia cal recordar la celebració del Dia Internacional del Poble Gitano.

Efectivament, el 8 d’abril de 1971, a Londres, durant la setmana de la celebració del I Congrés Mundial Romanó, s’acordaren un seguit de resolucions de gran importància per al moviment associatiu gitano de tot el món. Allà se sol·licità el reconeixement d’un estatut cultural per aquest poble per les Nacions Unides (que es va fer realitat al febrer del 1979); s’acordà la institucionalització de la bandera i de l’himne (compost pel gitano rus Jarko Janovic) i la creació d’una Comissió per a l’estandardització del romanó. El dia 8 d’abril, doncs, ha estat declarat el Dia Internacional del Poble Gitano: una diada reivindicativa i festiva, carregada de simbolisme i l’ocasió per a expressar la voluntat de ser i avançar en l’afirmació col·lectiva d’un poble amb una cultura pròpia.

El 8 d’abril de 2003, per primera vegada a Catalunya, se celebrà el Dia Internacional del Poble Gitano i la “Cerimònia del Riu”, a Castellar del Vallès, als marges del Ripoll. És un ritual que es repeteix en alguns dels grans rius del món en senyal i vindicació de la seva identitat cultural i en record dels gitanos i gitanes víctimes de l’holocaust nazi i de les guerres (Bòsnia, Iraq, etc.). La Diada començà amb la visita al Parlament de Catalunya. Després, als marges del Ripoll, les dones gitanes assistents a l’acte van llançar pètals de flors al riu, per a simbolitzar l’èxode gitano per tot el planeta, i els homes espelmes enceses, en record de les víctimes gitanes del racisme i les guerres. La cerimònia va concloure amb l’acte d’hissar les banderes. El dia va acabar amb un esdeveniment molt més festiu i lúdic, un festival musical a l’Auditori de Barcelona. Aquest dia 8 d’abril, els gitanos de tot el món, i amb ells també els de Catalunya, fan memòria de les reivindicacions del seu poble. Aquesta Diada és per a alguns “una crida per a aconseguir el reconeixement del nostre poble com a nació, una nació que no desitja convertir-se en un estat” (V Congrés de la Unió Romaní Internacional, Praga, juliol del 2000).

El futur

Els gitanos es troben immersos en un procés de transició a noves formes de vida. Són conscients que han canviat molt, que hi ha elements o trets culturals tradicionals que es perden –aquest fet, generalment, els preocupa molt– però s’ha pogut comprovar que afronten els nous temps amb lucidesa i algunes estratègies que els han de permetre adaptar-se a les noves situacions sense deixar de ser el que són i volen ser, tot preservant la seva identitat cultural. Ho diuen expressivament quan tenen oportunitat de fer-ho: “Hem d’avançar, sense perdre el que és nostre”, “la vida ha canviat per a millor, també per als gitanos”, “hem de procurar aprendre, tenir un ofici i lluitar per tirar endavant”, “tal com està la vida, s’ha de procurar que els infants es preparin el millor possible i aconsegueixin una bona feina”. Aquestes possibilitats d’autopromoció legitimen l’aposta realitzada i l’assumpció dels riscos que comporta. En aquest sentit, una gitana vella, tot recordant els temps en què vivia al Somorrostro (a la platja de la Barceloneta), deia que “s’ha avançat molt, més del que s’ha perdut” i un altre gitano afirmava que “si per millorar es perden alguns costums, no passa res”. Molts dels gitanos de Catalunya entrevistats o amb els quals s’ha tingut contacte defineixen una clara estratègia d’acoblament amb la societat majoritària, amb concessions mútues, i d’autopromoció, principalment, en l’hàbitat, l’educació, la sanitat i el món del treball. La majoria d’ells afirmen, amb sentiment i orgull, que ho són avui i que ho volen ser de veritat en el futur. Constitueixen, però, un grup diversificat i heterogeni.

La cultura dels gitanos de Catalunya és, doncs, dinàmica i viva, resistent i amb capacitat d’adaptació, plural i diversa. Tot menys una peça esclerosada de museu, ni manipulada pel folklorisme de consum emprat per a embadocar turistes. Com a cloenda, res millor que desitjar-los, per al camí que s’han proposat seguir, salut, fortuna i llibertat: “Sastipen, baxt thaj mestipén!”