La roda del temps

La vida humana, tant la individual com la col·lectiva, es troba totalment immersa en la dimensió temporal; així doncs, el temps és una realitat que, com ja deia sant Agustí, quan no s’hi pensa se sap el que és, però quan s’hi pensa s’esmuny de la comprensió. Des de temps antics s’ha parlat de la “roda del temps”, perquè la vivència temporal es troba íntimament lligada a moviments circulars de la Terra i dels astres, els quals han donat peu a la possibilitat de “comptar” o “mesurar” el temps segons tres grans unitats temporals: l’any (el període que triga la Terra a fer una volta sencera al voltant del sol), el mes (vinculat al moviment de la lluna al voltant de la terra) i el dia (el gir de la Terra sobre si mateixa).

El temps mític i el temps crònic

Les campanes han estat les encarregades d’assenyalar el pas de les hores, l’etern retorn del temps visualitzat amb l’aparició dels rellotges d’agulles, i d’anunciar a la població determinats esdeveniments: morts, missa, foc, festa, etc.

Fototeca.cat - Josep M. Melció

La humanitat no ha viscut el temps només en la seva dimensió purament cronològica, és a dir, com una successió lineal d’instants homogenis computats matemàticament amb els diferents instruments cronomè-trics. També ha experimentat, tant individualment com col·lectivament, moments més forts i intensos que d’altres, els quals no solament són viscuts al nivell de la pura biologia o biografia, sinó que són celebrats o solemnitzats, tant si es tracta d’una celebració sense connotacions religioses com si comporta una referència, explícita o implícita, a una transcendència sagrada o divina. En el cas de les celebracions religioses, es pot parlar d’un intent de connectar la vivència del moment actual amb un alter temps, anomenat “mític” o “primordial”, on se situen les gestes de Déu o dels déus, que són el fonament del cosmos i de l’existència humana. Però també en el cas de celebracions no religioses hi ha com una necessitat de transcendir la mera realitat fàctica i situar-se en un nivell més profund, aquell que dóna sentit a la vida.

Quan es parla del transcurs del temps, també cal distingir entre dues mentalitats molt diverses: d’una banda, la pròpia de les societats més arcaiques i sacralitzades, i de l’altra, la que correspon a la mentalitat moderna i secularitzada. La primera, molt vinculada a l’experiència de la “roda del temps”, té un concepte circular o cíclic de l’esdevenir temporal marcat de manera rítmica per “temps forts” que alternen amb “temps febles” i que es van repetint sense parar en un “etern retorn” de les mateixes coses. La concepció secularitzada del temps és clarament lineal: la història va incansablement cap endavant, seguint una línia imparable de progrés, sense que es repeteixin mai les mateixes situacions. Es tracta de dues concepcions que, a desgrat de ser aparentment incompatibles, en realitat no s’han donat mai d’una manera exclusiva: el que hi ha hagut ha estat una interferència entre totes dues, de manera que les societats sacralitzades també han concedit importància als fets històrics irrepetibles, i les societats profanes han establert els seus ritmes festius vinculats als cicles de la natura. Així s’ha anat constituint una visió del temps que sintetitza la dimensió lineal amb la cíclica, i que dóna peu a una progressió “en espiral”, és a dir, una línia que, tornant rítmicament sobre ella mateixa, no deixa d’avançar cap amunt o cap endavant i situa les celebracions cícliques en una història individual i comunitària que progressa cap a una meta final. Ara bé, l’organització del temps que ofereixen avui dia els nostres calendaris presenta clarament un aspecte circular o cíclic, encara que la vivència del temps que puguin tenir les persones i les comunitats sigui sovint més aviat lineal i progressiva. Hem d’analitzar ara quins són els principals “cicles” que constitueixen la base de l’ordenació del temps en els calendaris.

El cicle lunar

Des dels temps més primitius, el fenomen de les fases de la Lluna ha constituït una referència molt clara per al còmput del pas del temps, i ha donat lloc al ritme setmanal (més o menys cada set dies hi ha el canvi de les fases lunars: lluna nova, quart creixent, lluna plena, quart minvant) i al mensual (cada quatre setmanes, és a dir, vint-i-vuit dies, comença un nou cicle lunar o mes). Segons el mitòleg Mircea Eliade, en l’antic indoeuropeu, me significava ‘lluna’ i semblantment en moltes de les llengües que en deriven: m[} en sànscrit, méne en grec, moon en anglès, monden alemany… i en llatí mensisés el ‘mes’. L’ar rel indoeuropea me expressa ‘mesura’: la Lluna i les seves fases eren l’instrument universal per a mesurar el temps; un temps “viu” que feia referència a una realitat biocòsmica, a les pluges i les marees, a la sembra, al cicle menstrual i a la fecunditat o infecunditat de la dona i dels animals.

Amb tot, des d’èpoques molt antigues, el còmput del temps també va tenir en compte l’anomenat cicle solar, basat en l’any, o sigui, el temps que la Terra tarda a completar una òrbita al voltant del Sol, calculat en uns 360 dies. A l’època de la fundació de Roma, el còmput es basava estrictament en el cicle lunar i l’any constava de deu mesos (de trenta o trenta-un dies cada un), començava pel Martius i acabava pel December. Però, per raó del desajustament d’aquest any amb l’astronòmic, s’hi van haver d’afegir dos mesos més, anomenats Januarius i Februarius, fins que l’any 45 aC Juli Cèsar va establir un nou calendari –anomenat per això julià– que introduïa cada quatre anys l’anomenat any bixest o de traspàs, i situava l’inici de l’any el dia u de gener en comptes de l’u de març.

D’aquesta manera, sintetitzant, entre el cicle lunar i el solar es va constituir el curs de l’any tal com encara avui es coneix en l’anomenat món occidental. En gairebé totes les llengües d’aquest àmbit, s’utilitzen noms derivats del llatí per a designar els dotze mesos: Januarius, dedicat a Janus, déu solar i de la porta de l’any; Februarius, mes de les purificacions; Martius, de Mart, déu de la guerra; Maius, de Maia, la més gran de les plèiades; Junius, dedicat a la deessa Juno; Quintilis, Sextilis, September, October, November i December. Després, el mes Quintilis va rebre el nom de Julius en honor de Juli Cèsar, i posteriorment, Sextilis es va convertir en Augustus, reclamat per l’emperador Octavi August, que va prendre un dia al febrer a fi de tenir-ne trenta-un, com el de Juli Cèsar. Per tal que no hi haguessin tres mesos seguits de trenta-un dies aquest emperador va fer córrer el nombre de dies dels mesos següents fins al desembre, i en tragué un de September i un altre de November, que foren afegits a October i December. Així fou com el nombre de dies dels mesos va perdre l’ordre inicial segons el qual els mesos imparells eren de trenta-un dies i els parells, de trenta (llevat del febrer, que en tenia vint-i-nou, i només trenta en els anys bixests). Aquests noms, convenientment traduïts, són els que avui dia tenen els mesos.

En el món occidental, l’única ocasió en què s’ha intentat canviar els noms dels mesos va ser en temps de la Revolució Francesa. Com que hi havia la voluntat d’instaurar una nova era en tots els aspectes de la vida, el 24 d’octubre de 1793 s’establí un nou calendari, que va perdurar fins que Napoleó en va decretar l’abolició i va reintroduir el calendari antic a partir de l’1 de gener de 1806. Segons el calendari revolucionari, l’any civil començava a l’equinocci de tardor, i es dividia en dotze mesos, tots de trenta dies i amb noms relacionats amb els fenòmens atmosfèrics i les tasques agrícoles: Vendemiari, Brumari i Frimari (tardor); Nivós, Pluviós i Ventós (hivern); Germinal, Floreal i Pradal (primavera); Messidor, Termidor i Fructidor (estiu). Els dies del mes es dividien en tres dècades, en comptes de les quatre setmanes tradicionals. També es va establir que després del darrer dia del mes de Fructidor es col·loquessin cinc dies suplementaris per obtenir un any de 365 dies i, cada quatre anys, en comptes de cinc dies, se n’hi afegien sis.

La influència del cicle lunar a l’hora d’establir els calendaris dels diversos pobles ha estat, i continua essent, notable. Els que més el tenen en compte són l’hebreu (amb la important festa de Pasqua vinculada al primer pleniluni de primavera) i l’àrab (amb l’inici de cada mes –especialment el del ramadà– establert d’acord amb el noviluni). Però, més enllà de la fixació dels calendaris, les llunacions han influït molt en tots els pobles dedicats primordialment a l’agricultura i la ramaderia, ja que, tant si hi ha o no hi ha una base real per a aquesta creença, sempre s’ha cregut que cal tenir en compte les diverses fases de la Lluna per a dur terme moltes de les feines pròpies del camp o de la cura del bestiar, i també cal tenirles presents per emprendre determinades activitats humanes. Fins i tot la manera de ser d’homes i dones s’ha cregut que està relacionada amb les llunacions; així doncs, es parla de persones “llunàtiques” (les que, com la Lluna en les seves mutacions, tenen un caràcter variable o inestable), i també es diu “tenir llunes” o “estar de bona o mala lluna”. Igualment, s’ha vinculat la lluna amb la fecunditat humana i animal, així com amb certs rituals religiosos, que s’han de dur a terme sobretot en les nits de lluna plena. La vida urbana actual –tan allunyada de l’observació directa dels fenòmens naturals– no té en compte les llunacions, però, no obstant això, conserva un seguit de costums festius que, originàriament, hi estan lligats.

El cicle setmanal

Íntimament vinculat a la Lluna, hi ha l’anomenat cicle setmanal, basat en la unitat temporal de la setmana o set dies naturals, que correspon de manera aproximada a la durada de cada una de les fases lunars. Nascuda probablement entre els sumeris i els babilonis, gràcies als seus coneixements matemàtics i astronòmics, la institució de la setmana com una unitat formada per sis dies, que es podrien considerar “normals”, i un altre dedicat al descans i al culte, va ser acceptada plenament pel poble hebreu, recollida pel cristianisme i incorporada fins a l’actualitat en la civilització occidental. Així doncs, probablement es tracta d’una de les dades culturals més antigues i constants de la humanitat. Tant és així que, quan el concili II del Vaticà (1962-65) va discutir la conveniència d’acceptar reformes en l’organització del calendari, va arribar a la conclusió que, “llevat que hi intervinguin gravíssimes raons”, l’Església Catòlica només accepta aquells sistemes que “conserven i tutelen la setmana de set dies amb el diumenge, sense afegits de dies fora de la setmana, de manera que la successió de les setmanes romangui intacta” (Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la sagrada litúrgia, Apèndix).

Per als hebreus, la institució de la setmana prové del relat bíblic de la creació del món i de l’home tal com es llegeix en el llibre del Gènesi (1,1-2,4), en què es diu que Déu va crear el món en sis dies i “el dia setè va reposar de tota l’obra que havia fet”. A imitació de Déu, els israelites han d’observar el ritme setmanal, amb sis dies dedicats al treball i el setè consagrat al repòs i el culte, tal com prescriu el quart manament del Decàleg que Déu donà al poble d’Israel a través de Moisès: “Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat” (Èxode 20,8-11).

Entre els hebreus, els dies de la setmana no tenien cap nom especial, llevat del darrer, anomenat sàbat, de la mateixa arrel indoeuropea que el grec hepta i el llatí septem i d’on prové dissabte en català i sábado en castellà i, en alguns casos, el divendres era conegut amb una denominació que significa ‘preparació del dissabte’. Els dies eren designats senzillament segons el seu ordre numèric: primer, segon, tercer…, tenint en compte que el primer dia era el que actualment correspon al diumenge, que avui dia es considera el darrer de la setmana. En canvi, els pobles que van donar origen a la setmana anomenaven els dies de què consta relacionant-los amb cada una de les divinitats astrals a què els consideraven consagrats, començant pel Sol i la Lluna i continuant amb els cinc planetes aleshores coneguts: Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn. Aquests van ser els noms que van recollir els romans i són els que, en part, encara perduren en les llengües derivades del llatí. Així, en català, els dies s’anomenen dilluns (dia de la Lluna), dimarts (dia de Mart), dimecres (dia de Mercuri), dijous (dia de Júpiter) i divendres (dia de Venus). En canvi, el dia setè pren el nom del sàbat jueu (‘dissabte’) i el dia primer conserva la denominació que li van donar els cristians: ‘dia del Senyor’ (dies dominica, en llatí) o diumenge, en record del dia en què, segons els evangelis, Crist va ressuscitar. El mateix passa en castellà (lunes, martes, etc.), en francès (lundi, mardi, etc.) i en italià (lunedì, martedì, etc.). En canvi, el gallec i el portuguès, llevat del dissabte i el diumenge, mantenen les denominacions de féria segona, tercera, etc., seguint la nomenclatura jueva, que també es manté en el calendari litúrgic de l’Església romana. En les llengües germàniques i anglosaxones, el diumenge conserva encara la denominació de “dia del Sol” (Sunday, en anglès; Sonntag, en alemany), i el dissabte, el de “dia de Saturn” (Saturday, Samstag), i el dilluns també és el “dia de la Lluna” (Monday, Montag). Els altres dies reben noms relacionats amb antigues divinitats astrals dels panteons respectius, llevat del dimecres, anomenat en alemany Mittwoch, que vol dir senzillament ‘a meitat de setmana’.

Per tenir una concepció adequada de l’organització de la setmana en els temps actuals, convé veure com es va passar –entre els jueus– de la consideració del dissabte com a dia festiu i de repòs a la instauració del diumenge –entre els cristians–, amb unes característiques similars i amb una repercussió en el calendari laboral que continua vigent en molts aspectes. Al mateix temps, cal observar els canvis que l’organització moderna del lleure i del treball ha introduït en la configuració de la setmana, sense deixar de tenir en compte la coexistència, cada vegada més freqüent, de diversos ritmes festius setmanals segons les principals religions monoteistes. Cadascuna d’aquestes religions considera sagrat un dia diferent de la setmana: el diumenge per als cristians, el dissabte per als jueus, i el divendres (anomenat aljumà en àrab, ‘dia de la reunió’) per als musulmans.

Per als jueus, el precepte sabàtic era molt rigorós; en canvi, l’actitud de Jesús era relativitzadora (“el dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte”) i, en certa manera, superadora de la llei (“el Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte”: Marc 2,27-28). No es tractava únicament d’una interpretació benigna de la llei del repòs, fugint de la visió rigorista i intransigent pròpia de la tradició jueva, sinó d’una abolició del precepte. Així ho van entendre els cristians primitius, els quals creien que no s’havien de preocupar de la prescripció sabàtica, perquè l’Evangeli havia superat la Llei de Moisès. Prescindint de la qüestió de si els cristians d’origen jueu van continuar observant el dissabte –els cristians procedents del paganisme certament no el van observar mai–, el que és cert és que en l’època primitiva mai no es va considerar com un element de la pràctica cristiana, i els anomenats Pares de l’Església (dirigents de gran prestigi dins del cristianisme) insistien en el fet que el dissabte jueu havia estat abolit pels cristians. Allò que els cristians consideraven com a propi i original era la celebració del primer dia de la setmana com a “dia del Senyor”, basats en la fe que la resurrecció de Crist havia tingut lloc aquell dia, tal com diuen els evangelis (Mateu 28,1-9; Marc 16,1-8; Lluc 24,1-12; Joan 20,1-25). La tradició de la celebració dominical és antiquíssima i els llibres del Nou Testament en donen testimonis incontes-tables; n’és l’element central la reunió de tota la comunitat cristiana en un sol lloc per celebrar l’eucaristia com a “memorial” de Crist. Tanmateix, aquesta celebració no comportava per als cristians primitius deixar de treballar; fins i tot podia ser que es reunissin diumenge de bon matí, abans de començar la jornada laboral. Sant Justí –un intel·lectual cristià del segle II– justifica així la celebració del diumenge: “Ens reunim tots el dia del Sol, perquè és el dia primer, en què Déu, arrencant la matèria de les tenebres, va crear el món, i perquè aquest mateix dia Jesucrist nostre Senyor va ressuscitar d’entre els morts” (Apologia I, 67,7). No s’hi fa cap mena de referència al repòs sabàtic: la motivació de la festa cristiana es fonamenta, pel que fa a l’Antic Testament, en la creació de la llum, i pel que fa al Nou Testament, en la resurrecció de Crist. Els cristians eren capaços de celebrar joiosament el dia del Senyor encara que no es veiessin lliures de l’obligació del treball: el repòs tenia per a ells un sentit místic i espiritual. Aquest sentit profund era també expressat amb la denominació del diumenge, que era el “dia primer”, com a “dia vuitè”. Amb això no es volia dir simplement que el diumenge és el dia que ve després del dissabte, el setè dia de la setmana, sinó que es remarcava una qualitat que el diumenge tenia per als cristians: no era un dia com un altre, sotmès a la successió contínua del temps, sinó un signe de les realitats futures, lliures de l’esclavitud del ritme temporal.

Ara bé, no va trigar gaire a aparèixer el desig que el diumenge també comportés la cessació del treball, a fi de celebrar amb més calma i solemnitat l’objecte central de la fe cristiana. Aquest desig es veié acomplert amb el cèlebre decret de l’emperador Constantí de l’any 321, que diu així: “Que tots els jutges, els habitants de les ciutats i els artesans deixin de treballar el dia venerable del Sol. En canvi, que els pagesos es dediquin lliurement i sense impediment al conreu dels camps, perquè sovint passa que no poden deixar per a un altre dia la sembra dels cereals o la plantació de la vinya, i no està bé desaprofitar l’ocasió oferta per la mateixa Providència celestial” (Codex Iustinianus III, 12,2).

És difícil de saber si Constantí, en declarar festiu el dia del Sol –primer dia de la setmana, que coincidia amb el diumenge cristià–, va obeir a motivacions cristianes o paganes. És cert que va voler afavorir els cristians, però això –tant en el cas del diumenge com, una mica més endavant, en el cas de la festa de Nadal– ho podia fer o bé per un afany de sincretisme religiós o bé per unes consideracions de caràcter polític. Fos com fos, el decret constantinià va permetre que els cristians comencessin a unir el repòs laboral a la celebració del diumenge, de manera que aquesta vinculació, de mica en mica, es va voler justificar per raons específicament religioses. Com que en el Nou Testament no hi havia cap argument vàlid, es va recórrer a l’Antic Testament. És aleshores que, d’una manera explícita, s’apliquen al diumenge cristià les normes que la Llei de Moisès donava per al dissabte, de manera que es produeix una “sabatització” del dia del Senyor. Cesari d’Arle –un bisbe de la primera meitat del segle VI– exhorta així els cristians: “Reuniu-vos cada diumenge a l’església: en efecte, si els jueus celebren el dissabte amb tanta devoció que no practiquen cap obra terrena aquest dia, amb molta més raó els cristians han de consagrar el seu temps a Déu el dia del Senyor i aplegar-se a l’església per a la salvació de la seva ànima” (Sermó 13, 3). I així, cada cop amb més freqüència i intensitat, la legislació eclesiàstica anà reblant el clau de l’obligació de no treballar en diumenge ni en les altres festes que s’anaven introduint en el calendari cristià, si bé no falten veus que intenten fugir d’una interpretació massa “sabàtica” del precepte dominical, tot insistint en el sentit espiritual del veritable repòs i fins i tot afirmant que és millor dedicar-se a algun tipus d’activitat abans que caure en l’ociositat o la disbauxa. És significatiu, en aquest sentit, el consell que sant Benet dóna als seus monjos: “El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina a fer, perquè no estigui ociós” (Regla de sant Benet, XLVIII, 22-23).

L’organització del temps segons el ritme setmanal ha tingut una importància decisiva al llarg de molts segles en tots els pobles d’Europa, de manera que fins i tot l’activitat comercial s’hi ha adaptat. Això es fa evident en la celebració de fires i mercats, que sovint ha estat vinculada a determinats dies de la setmana, especialment el diumenge, de manera que era molt freqüent considerar el dia del Senyor no solament com a dia festiu, en què s’havia de descansar i anar a l’església, sinó com l’ocasió més adequada per als intercanvis socials i comercials.

En alguns països, com Anglaterra, el dissabte gaudia d’una consideració especial i donà lloc a l’anomenada setmana anglesa, que consistia a fer festa el dissabte a la tarda. Aquest costum es va estendre a altres països fins a la introducció dels weekends (‘caps de setmana’), que inclouen com a festius dissabte i diumenge, i que per a moltes persones comencen ja el divendres al vespre. En l’àmbit escolar, durant molts segles es feia festa el dijous a la tarda, potser com una reminiscència de l’antiga Roma, que consagrava el dijous a Júpiter, el déu més important.

Avui dia hi ha un seguit de factors que han modificat considerablement la manera com es viu el ritme setmanal. D’una banda, des del punt de vista laboral, més que de “descans dominical” –és a dir, vinculat al diumenge–, es parla de “descans setmanal”, que, amb independència del dia concret de la setmana en què es practiqui, dóna dret als treballadors a gaudir, com a mínim, d’un dia i mig ininterromput de descans cada setmana, i sovint s’amplia a dos dies seguits. I encara, molts diumenges són considerats legalment com a susceptibles d’activitat comercial, de manera que els treballadors de botigues, comerços i grans magatzems no poden gaudir del descans dominical. De l’altra banda, s’estén cada cop més el costum d’aprofitar els caps de setmana per a escapar-se de les grans ciutats i anar a la muntanya o a les segones residències; així doncs, les carreteres s’omplen de cotxes, de manera que es fa força difícil la celebració tradicional dels diumenges, no solament des del punt de vista religiós sinó també familiar i social.

El cicle solar

Les civilitzacions primitives es van fixar, en primer lloc, en els canvis de la Lluna per a marcar el pas del temps, però ben aviat van tenir en compte les mutacions que, a causa del moviment de la Terra al voltant del sol, es produïen al llarg de l’any, és a dir, l’evolució del cicle solar. A l’hemisferi nord –on se situaren les primeres civilitzacions conegudes– els canvis més perceptibles eren els de les anomenades “quatre estacions”, vinculades als solsticis –moments de màxima diferència entre la durada del dia i la nit– i els equinoccis, en què dia i nit tenen la mateixa durada. Així, el transcurs de l’any es caracteritza per la successió ordenada de la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. Aquesta successió va donar lloc a l’establiment d’un seguit de festes, en dies fixos de l’any, que avui encara subsisteixen en el calendari cristià: així, el 25 de març (equinocci de primavera) celebra l’Encarnació de Crist (i antigament també la creació del món i la mort de Crist); el 24 de juny (solstici d’estiu) festeja el naixement de sant Joan Baptista; el 29 de setembre (poc després de l’equinocci de tardor) és dedicat a l’arcàngel sant Miquel, una festa que durant molt de temps estava vinculada a importants transaccions comercials en el món rural, i el 25 de desembre (solstici d’hivern) és la gran solemnitat de Nadal, dedicada a commemorar el naixement de Crist i que té les seves arrels en una festivitat romana consagrada al Sol. La gran diferència entre aquestes festes vinculades al cicle solar i les establertes segons el cicle lunar és que sempre se celebren en dies fixos de l’any, mentre que les lunars són variables. Així com Nadal sempre s’escau el mateix dia, el 25 de desembre, sigui quin sigui el dia de la setmana, Pasqua –la gran festa cristiana heretada dels jueus– pot variar entre el 22 de març i el 25 d’abril, ja que depèn de la primera lluna plena de la primavera, i sempre se celebra en diumenge.

Això ja ens indica que és força difícil i complicat combinar d’una manera perfecta els calendaris basats en el cicle lunar i els fonamentats en el solar. Ja en l’antiguitat es van fer alguns intents perquè els desajustaments no fossin gaire importants, i així els jueus afegien a l’any lunar un mes cada dos o tres anys, i els romans sumaven un dia al febrer cada quatre anys. També hi ha força diferències a l’hora d’establir el començament de l’any, ja que algunes civilitzacions es fixen més aviat en l’inici del primer mes, marcat pel noviluni, i d’altres, en canvi, tenen més en compte el moviment aparent del Sol. A Roma, als primers temps, l’inici de l’any coincidia amb el dia primer de març, però més tard es va situar a l’u de gener, situació que es conserva en la majoria dels països occidentals. Ara bé, per al poble d’Israel l’any comença amb l’equinocci de tardor, en el dia anomenat Roix ha-Xanà. Altres pobles, com l’àrab, el xinès, l’indi, que acostumen a seguir calendaris lunars, celebren el cap d’any en dates molt diversificades. En tots els països, el Cap d’Any constitueix un esclat d’alegria col·lectiva i s’acostuma a celebrar la nit que va del darrer dia de l’any vell al primer de l’any nou.

Cal també tenir en compte que, a més de l’any anomenat civil, que comença el dia 1 de gener, la societat viu uns altres ritmes anuals d’acord amb determinades activitats. Així, hi ha l’any o curs escolar, que comença al setembre o octubre d’un any i acaba al juny de l’any següent, i torna a començar un cop passats els mesos d’estiu, dedicats a les vacances; hi ha l’any judicial, l’econòmic, el laboral, l’artístic, l’esportiu i el dels espectacles, i gairebé tots –si més no en els països situats a l’hemisferi nord– consideren la tardor com l’època ideal per a iniciar les activitats, després de les vacances d’estiu. L’any litúrgic de l’Església Catòlica comença el primer diumenge d’advent, que se situa al final de novembre o al començament de desembre. Antigament, la litúrgia catòlica observava les anomenades Quatre Témpores, unes celebracions a l’inici de cada una de les quatre estacions de l’any i destinades a pregar per l’èxit de les activitats, sobretot agrícoles, pròpies de la primavera, l’estiu, la tardor o l’hivern. La reforma del calendari litúrgic decretada pel concili II del Vaticà i duta a terme l’any 1969, va establir que a cada país les autoritats eclesiàstiques determinessin els dies més apropiats per a fer aquesta mena de celebracions: a molts llocs, entre els quals Catalunya, el dia 5 d’octubre és el dia designat per a les Témpores d’acció de gràcies i de petició.

El transcurs de l’any també dóna peu a la celebració dels aniversaris, que poden tenir un abast estrictament personal (cada individu celebra l’aniversari del seu naixement o d’algun altre esdeveniment important, cada parella festeja el del seu casament i, en aquest cas, es dóna una importància especial als aniversaris vint-i-cinquè, cinquantè i setanta-cinquè), o poden afectar una comunitat, un poble, tota una nació. Moltes de les festes, tant civils com religioses, que actualment se celebren, commemoren aniversaris de fets importants. El poble jueu va instituir la celebració dels jubileus, tal com queda consignat en el llibre del Levític (25,8-10): “Compta set setmanes d’anys, és a dir, set vegades set anys, que són quaranta-nou anys… declareu sant l’any que fa cinquanta i proclameu la llibertat a tots els habitants del país. Aquest any serà l’any del jubileu.” Els imperatius de l’any sabàtic i de l’any jubilar s’estenien al perdó dels deutes, l’alliberament dels esclaus i un nou repartiment de les terres: era, per tant, una institució amb un fort contingut social, a més del sentit religiós. A partir de l’any 1300, en temps del papa Bonifaci VIII i inspirant-se en el jubileu dels israelites, l’Església Catòlica va determinar que cada cinquanta anys se celebraria un any sant. En el transcurs d’aquest any els qui anessin a Roma i practiquessin certs ritus religiosos, rebrien un perdó amplíssim dels seus pecats i obtindrien altres beneficis espirituals. Més tard, el ritme jubilar es va establir cada vint-i-cinc anys, que és el que actualment encara es manté. Joan Pau II va voler donar molta importància al jubileu de l’any 2000, atès que no solament concloïa un segle i en començava un altre, sinó que donava pas al tercer mil·lenni de l’era cristiana. La celebració d’aquest jubileu va tenir una repercussió força notable en moltes persones, tant de dintre com de fora de l’Església Catòlica.

Banalització actual de les festes?

El transcurs del temps, com s’ha vist, ha estat viscut en tots els pobles com una successió de dies normals o feiners i de jornades extraordinàries o festives, i d’aquesta manera no solament s’ha trobat la manera de “comptar” el temps sinó de viure’l en profunditat i, per tant, de “celebrar-lo”. Tal com s’ha pogut veure en el volum 4 d’aquest Tradicionari, el sentit veritable de la festa no s’ha de confondre amb el simple fet de descansar, ja que sovint la participació en una festa suposa una despesa d’energia vital molt més gran que la necessària per al treball –és imprescindible, a més, que en les festes sempre hi hagi algú que treballi perquè els altres puguin celebrar-les–, i en molts casos (per exemple, jubilats, aturats) l’absència de treball no és pas senyal de festa.

Actualment, en una societat dominada per la ciència i la tècnica, l’impacte del procés secularitzador fa que als homes i les dones dels nostres dies els sigui difícil copsar el sentit autèntic de les festes, i fins i tot saber què significa pròpiament celebrar-les. És cert que sovint es donen fenòmens d’autèntica joia festiva, com en els esclats d’alegria pels triomfs d’un club esportiu, en les concentracions juvenils al voltant d’un cantant famós, en certes festes populars de tradició arrelada o, fins i tot, en manifestacions de caràcter polític o patriòtic. Tanmateix, és lícit sospitar que la societat actual va perdent progressivament l’autèntic sentit de la festa. Si algú es fixa, no tant en determinades celebracions esporàdiques vinculades amb fets puntuals, sinó en les diverses festes que van ritmant periòdicament el transcurs de la vida individual i collectiva, s’adona que l’home modern confon cada vegada més celebració festiva amb el simple fet de descansar o deixar de treballar. El fet de cessar de treballar, com a descans físic i psíquic, no és en funció de l’activitat festiva, sinó simplement en relació amb la necessitat de repòs per poder treballar i consumir, després, amb més intensitat.

Com deia ja fa anys un especialista en fenomenologia de la religió, Juan de Dios Martín Velasco, en un article publicat a la revista “Phase” (núm. 63, 1971) i titulat La fiesta. Estructura y morfología de una manifestación de la vida religiosa, “per a l’home del nostre temps els dies no es divideixen en ordinaris i festius sinó en feiners i no feiners, i aquests darrers, més que dies de festa, són dies de vacança”. És clar que hi ha moltes semblances entre les vacances i la festa, però la significació profunda d’aquestes dues menes de temps és totalment diferent. Les principals semblances entre el temps de les vacances i el temps festiu són: en tots dos casos es produeix una interrupció del temps ordinari; les persones es lliuren a unes activitats no directament utilitàries; s’experimenta una sensació de llibertat, i, finalment, hi ha una recerca de la joia de viure. Però, també amb paraules de Martín Velasco, “no és difícil descobrir on rau la diferència fonamental que dóna a aquests elements comuns de les vacances i de la festa el seu significat diferent: a les vacances els manca aquesta ‘alguna cosa més’ que és imprescindible afegir al joc perquè es converteixi en culte; els falta la referència a la transcendència que converteix la sortida del temps ordinari en entrada en un temps superior originari, capaç de donar a la durada humana sentit i consistència”.

Les vacances interrompen el temps ordinari, però no per a instaurar un altre tipus de temps més ple i consistent, sinó molt sovint per a instal·lar-se en un temps buit, amb la pretensió de “matar-lo” més que no pas d’omplir-lo; en canvi, la festa autèntica comporta la vivència d’una plenitud que, ben sovint, suposa desprendre una energia física i psíquica molt superior a la que es posa en joc en les activitats de la vida ordinària. Durant les vacances, les persones es dediquen a un seguit d’activitats que no són directament productives, com és ara el joc; però el joc de les vacances és molt diferent del joc ritual de la festa, el qual està carregat d’un simbolisme que té a veure amb allò que hi ha de més profund en l’existència humana: els lligams familiars, la cohesió de poble, la comunió de sentiments o de creences.

Al llarg dels dies dedicats a l’oci, les persones acostumen a experimentar una sensació d’alliberament de les múltiples activitats quotidianes, especialment de les inherents a l’activitat laboral. Tanmateix, aquest alliberament en general s’aconsegueix per mitjà de la distracció i de l’oblit; en canvi, la llibertat que manifesta la veritable celebració és fruit d’una concentració de l’atenció en totes i cada una de les activitats festives, entre les quals destaca precisament la “memòria” dels fets mítics o històrics que són a l’origen de tota festa. Finalment, és ben veritat que un dels objectius principals de les vacances és la recerca de l’alegria, del “passar-s’ho bé”, però també és cert que molt sovint aquesta joia es queda en la superficialitat i sembla que només tingui en compte el plaer de l’individu; en canvi, l’alegria veritablement festiva és essencialment comunitària: es tracta de compartir la joia de viure a través de la participació comuna en unes mateixes manifestacions d’alegria, i no pas de donar satisfacció al desig individual de plaer.

La tendència que els homes i les dones de l’actualitat tenen a confondre la festa amb les vacances prové de la visió unidimensional de la civilització cientificotècnica, la qual conrea un únic aspecte de la complexa condició humana. L’home del món tecnificat d’avui no és tant l’Homo sapiens –que intenta comprendre la realitat–, ni l’Homo faber –que pretén transformar-la creativament–, ni tampoc l’Homo ludens –que somia expressar-la poèticament–, sinó, més simplement i prosaicament, l’Homo videns (o televidens) –que tot ho conver teix en espectacle–, o bé l’Homo laboriosus –que només té la pretensió de donar satisfacció a les seves necessitats a través del treball i del consum.

Des d’aquest punt de vista, actualment la festa no s’inscriu en la necessitat de penetrar més profundament en el misteri de la realitat, ni tampoc en el desig de posar un contrapunt gratificant a l’esforç creador, ni molt menys en la dinàmica gratuïta de l’expressivitat lúdica i poètica. La festa –convertida en vacança– es limita a ser un moment més de l’activitat laboriosa, sense superar-la ni transcendir-la, sinó simplement posant-la al servei d’una major eficàcia del treball. D’aquí prové, per exemple, el fet que, en el calendari laboral actual, no compti gairebé per a res la consideració de quines són les dates realment significatives per a fer festa, sinó exclusivament quantes hores de descans s’han de fer anualment perquè els treballadors puguin conservar les seves capacitats productives en les millors condicions.

És evident que aquesta banalització del sentit genuí de la festa és un obstacle perquè els homes i les dones d’avui puguin adonar-se de la significació profunda de les festes, tant les religioses com les cíviques, en especial del diumenge, dia que per la seva relació amb el descans setmanal de caràcter laboral es pot confondre fàcilment amb una mera jornada de repòs. Altres festivitats assenyalades de l’any –com és ara Nadal o Pasqua– encara poden mantenir sense gaires problemes el seu caràcter veritablement festiu, per bé que el sentit profund es pot veure modificat per altres circumstàncies. Les festes majors de barris i de pobles, encara que també pateixen l’impacte de la secularització i la tecnificació, igualment poden conservar els autèntics valors festius.

Sense pretensions exhaustives, sembla que sobretot són dos els valors pels quals cal vetllar especialment, si no es volen reduir les dimensions necessàries de l’existència humana. Els dos aspectes positius que les festes majors tradicionals destaquen són: el sentit de comunitat humana i la dimensió festiva de la vida. És essencial per als homes i les dones viure en comunitat. Si, durant l’any, la vida de moltes persones transcorre paral·lela a la dels seus veïns, en arribar la festa major es creen uns llaços molt estrets de col·laboració i solidaritat. És essencial també per als homes i les dones expressar festivament la seva dimensió espiritual, que supera la simple activitat utilitària, ja que l’home no està fet per a produir sinó per a contemplar i gaudir. La festa major ajuda a recuperar aquest sentit gratuït de l’existència humana. Està molt bé que es busquin noves festes populars, però cal mantenir els valors, ja esmentats, profundament humans. Sense ells, la societat moderna esdevindria un conglomerat caòtic d’individus, destinats només a la producció utilitària, i deixaria de ser un poble autènticament humà.

Aquest caràcter profund de les festes, el va posar en relleu de manera magnífica el gran poeta Joan Maragall en un article publicat l’any 1909 i titulat L’alegria de Pasqua: “Els ocells no en tenen, de festes: la festa és una cosa essencialment humana, és un acte de consciència. Així és que encara que faci molts dies que veiem fondre’s les neus i córrer lliurement les aigües desglaçades i sentim la carícia dels oreigs, i ens adonem que els arbres es vesteixen d’una verdor nova i que s’obren algunes flors, i trobem que tota la terra fa una aroma, tot això ho sentim només com la terra mateixa i les flors i els ocells: no és encara un sentiment ben humà. Vénen els dies de la Passió, i ja tot comença a prendre un significat. A la tarda del Dijous Sant i al matí del Divendres, comencem a mirar la verdor tendra dels camps o la llum del cel d’una altra manera: hi ha, llavors, en totes les coses, una sagrada espera… Però, a la fi, sentim tocar les campanes de la Pasqua, i al rebombori que fan, esclata una joia immensa, la nit s’omple de cançons i d’estrelles, el dia es fa clar d’una llum nova i, si abans alguns, llavors tots ens llancem a la llibertat dels camps. I els camps bé són els mateixos del dia abans, igual la verdor, igual el sol, iguals els núvols del cel; però nosaltres tot ho veiem nou. Doncs, què ha passat? És la Resurrecció, la festa, que dúiem dintre i que surt i tot ens ho il·lumina. I ja som més que els ocells, més que les flors i la terra; ja tenim el sentit de la nostra alegria: ja som homes. La Primavera s’ha fet Resurrecció, s’ha humanitzat, el misteri diví ha estat entrevist. «Aquest és el dia que féu el Senyor: alegrem-nos-hi»” (Obres completes, Barcelona 1947, p. 626). Si la festa és un “acte de consciència” és l’activitat humana per excel·lència. Tot el que es faci per a recuperar-ne l’autèntic sentit contribuirà a humanitzar la vida individual i col·lectiva.