Els rituals i les festes d’arbres

El simbolisme de l’arbre

Essent els arbres elements cabdals de la natura, no és pas estrany que els humans els hagin fet protagonistes d’uns rituals determinats, com tampoc que els hagin utilitzat per a bastir universos simbòlics. Un dels trets característics dels arbres, el d’enfonsar les arrels en terra i assenyalar i buscar amb les branques el cel, tot donant fruits als éssers animats i a l’home, els converteix d’antuvi en un model d’axis mundi, d’eix del món, plantat al centre del món. Vincula els tres mons, l’inframón –el sojorn dels avantpassats difunts– que li permet arrelar, el món de la natura i en el qual el tronc creix verticalment i eixampla horitzontalment el seu brancatge, i el món superior –l’estatge de la divinitat– on eleva les branques més altes. Com en la rondalla La favera meravellosa, l’ascensió iniciàtica de l’arbre porta al coneixement i a la plenitud. O com el poema carnerià de L’arbre de l’esperança, que acaba amb aquests versos:

“Canta l’arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.”

Ritus i festes d’arbres

En el calendari festiu català es pot distingir un cicle anual en què l’arbre presideix el ritual festiu, que abraça des del seu caràcter còsmic fins a les expressions festives de les quals es coneixen la data d’inici i les finalitats i funcions que se n’esperen. El cicle anual de l’arbre comença amb el ritu domèstic del tió de Nadal, com una presència de la natura a l’entorn de la llar. Una presència íntima que s’ha vist sobtada per l’arbre de Nadal, de tradició nòrdica i centreeuropea, difosa com es veurà per la influència nord-americana.

Una altra manifestació de l’arbre és la de les falles, troncs o feixos d’herbes o ramatge convertits en torxes, com uns arbres de foc que baixen de la muntanya al poblat, a la plaça, il·luminant la nit més llarga de l’any, com passa en la celebració de la Fia-Faia de Bagà. I encara altres arbres presideixen les festes majors d’hivern, com el pi de Santa Coloma a Centelles.

A la primavera, la presència vegetal de l’arbre llueix en les enramades, en les palmes i els palmons, que invoquen la fertilitat. Però hi ha un arbre que s’imposa ritualment amb gran força tràgica al cor de la Setmana Santa: és l’arbre de la Creu.

El mes de maig convida a un altre ritual puixant, l’arbre de maig, predecessor mític de l’arbre de la Creu. Si l’arbre de Nadal és vestit i decorat, l’arbre de maig en canvi és despullat de ramatge i d’escorça, i només s’hi deixen les branques cimeres. També l’Haro de Lés té el caràcter d’arbre de maig, que s’abranda com una columna de foc la nit de Sant Joan. I la baixada de les falles al Pallars i la Ribagorça marquen l’eclosió del cicle arbori.

El tió o la soca de nadal

Per Nadal, la presència de l’arbre se singularitza en la seva part més massissa, la soca, que crema convertida en tió a la llar, el centre íntim, el foc uterí, de les cases rurals. El tió ha de ser un bon tronc que pugui durar cremant de Nadal a Cap d’Any. Abans de ser llançat al foc, se sotmet a un ritual que, en el decurs dels avatars culturals, s’ha infantilitzat, si bé conserva encara trets d’un culte antic als avantpassats familiars. Aquest ritual se segueix arreu dels Pirineus. A les comarques de Sobrarb i la Ribagorça el pare de família i el fill petit s’hi asseien al damunt i el senyaven fent-li una creu amb vi tot recitant una benedicció per a la casa: “Buen tizón, buena brasa, que vivan los amos de esta casa.” També a Catalunya s’havia pronunciat una benedicció semblant:

“Bona casa, bona brasa,
bona brasa i bon tió,
a tots els d’aquesta casa
un bon any que Déu els dó.”

El ritu que s’ha conservat a Catalunya és la part en què els infants són convidats a alimentar el tió cada dia, perquè cagui força la nit o el dia de Nadal. Fins que arriba Nadal, i els infants, ben “armats”, bastonegen el tronc perquè cagui els seus dons.

Així, doncs, en aquesta tradició la figura domèstica de l’arbre recorre el mateix procés que marquen els ritus arboris d’altres festes de l’any. Es comença per la tria del tió, en la qual es valoren la potència i la magnitud, i encara s’hi afegeix la funció escatològica en la producció de fruits, ja que no es tracta de fructificar per les branques, de les quals ha estat desposseït, sinó que, amb una actitud d’inversió carnavalesca, caga regals que abans eren fruita seca i algunes llepolies, i avui també joguines. Però el ritu no s’acabava aquí, sinó amb la crema del tió a la llar de foc, el lloc utilitzat pels avantpassats per a comunicar-se amb els seus descendents. Les cendres adquirien un poder guaridor i protector del bestiar com també de la casa, en general, i fertilitzador dels camps.

L’arbre de nadal

La tradició de l’arbre de Nadal és hereva de cultures precristianes, com la celta, que tenia un gran coneixement dels arbres i els considerava sagrats. Se sap, pel que es desprèn d’algunes tradicions locals, que molts pobles centreeuropeus precristians celebraven el solstici d’estiu decorant un arbre amb fruita, flors i cereals. D’altra banda, una llegenda explica que sant Bonifaci, al començament del segle VIII, volent convèncer els pobles germànics de Geismar que el roure que ells veneraven no era sagrat, en va fer tallar un que, en caure, va aixafar tot el que hi havia al voltant, llevat d’un pi petit. Veient-ho com un signe, el sant va anomenar el pi arbre del Nen Jesús. I aquesta fóra la raó per la qual es van començar a plantar pins a Alemanya per celebrar el Nadal.

La tradició de l’avet o del pi apareix a Alsàcia al segle XII: se sap que era costum de tallar arbres verds el dia de Sant Tomàs, si bé no s’ha pogut documentar com a arbre de Crist fins al 1521. Les esglésies reformades van acceptar l’arbre de Nadal, abans considerat una reminiscència del paganisme, amb la intenció de diferenciar-se de l’Església catòlica, que mostrava el naixement de Jesús en el pessebre.

El Nadal català ha vist introduir-se aquest ritual de l’arbre com una tradició forana, sobretot per la poderosa influència dels Estats Units que ha tingut lloc especialment a través de les pel·lícules i la publicitat, globalitzant i aculturadora. La popularització de què gaudí el darrer terç del segle XX no va estar exempta de polèmica, perquè es veia com una alternativa laica al pessebre. El cert és que l’arbre de Nadal no gaudeix a Catalunya del mateix caràcter sagrat, sinó que es considera un element decoratiu de la casa, o una presència de la natura verda domesticada amb garlandes, llums i lluentors. Tanmateix, l’arbre de Nadal ha conquerit espais en principi tan contraris com les esglésies, que, seguint exemple dels catòlics d’altres latituds, l’han emprat com un altre adornament nadalenc, al costat de la corona d’advent, també centreeuropea.

Aquest costum ha donat peu a fires d’avets com la d’Espinelves, on són conreats amb aquest objectiu, la qual cosa resol d’alguna manera la polèmica sobre la conveniència d’emprar un arbre tan poc estès a Catalunya en estat silvestre, i permet evitar la tala o escapçada indiscriminada d’avets.

Les falles, arbres de foc

Són troncs asclats o feixos que, portats com torxes enormes, es converteixen en arbres de foc que caminen, perquè la seva funció és de guiatge i de marcatge del territori. La Fia-Faia de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola se celebra per Nadal, al solstici d’hivern, i les falles del Pallars i la Ribagorça, per Sant Joan, al solstici d’estiu: ritus semblants celebrats en temps diametralment oposats de la roda de l’any. Són arbres d’artifici, arbres torxa, de bastiment complex i gran alçada, com les “faies” de Bagà, sense una ànima interior que els mantingui drets. Baixen muntanya avall serpentejant per senders de bosc, fins a la plaça, on els fallaires les amunteguen formant una gran pira en la qual tots els camins de foc s’ajunten.

Els arbres de l’hivern

A meitat del fred, a les comarques valencianes dels Ports i del Maestrat i a les catalanes de les terres de l’Ebre, les fogueres de Sant Antoni de gener es basteixen com una barraca amb un eix central que sosté tot el ramatge col·locat en forma cònica. Allà dins es retira el personatge que figura sant Antoni. Quan els dimonis li boten foc, ell en surt sense dany, ja que la tècnica amb què és bastida la barraca li permet sortir per baix quan el cim ja és en flames. L’arbre que serveix d’eix central és anomenat igualment “maio” o “mai”, desproveït també del brancatge i portat cerimonialment fins al poble pels mossos o pels homes que acompleixen el paper sacerdotal en la festa. En aquest cas, el foc té un efecte no sols purificador sinó iniciàtic, concentrat en el personatge de sant Antoni, que surt estalvi de les flames en el darrer moment.

L’arbre de maig era, doncs, un eix que unia el cel i la terra, i la iniciació consistia a atènyer el fruit del cim; el mai de Sant Antoni és l’eix del foc i la iniciació consisteix a travessar la foguera. La comunicació amb el més enllà s’estableix a través del foc i el fum, com en la cremació d’un difunt, o com els xamans en els seus viatges; però en el foc de Sant Antoni no es tracta d’enlairar-se, sinó de passar a través del foc, com un acte de purificació.

A prop del temps i del significat festiu de Sant Antoni, hi ha una altra celebració arbòria més recent, la de la festa major d’hivern de Matadepera, per Sant Sebastià. El pi és carregat i portat de manera solemne, amb seguici de diables, fins a la plaça. L’endemà se li treu l’escorça, com si es tractés d’un arbre de maig, i es planta. És un arbre per a ballar-hi al voltant, i també un arbre per a grimpar-hi, i tots els qui ho intenten –petits i grans– reben un premi. No revesteix una sacralitat especial, sinó que hi destaca l’aspecte identitari: la pàtina de tradició es combina amb la modernitat de la festa major d’hivern.

L’arbre de la creu i els arbres blancs

“Mireu l’arbre de la Creu, on fou suspesa la salvació del món”. Així s’adreça el prevere als fidels el Divendres Sant, davant del crucifix al mig del presbiteri, on serà venerat pels fidels. L’arbre de la Creu és la versió cristianitzada de l’arbre còsmic, plantat al Calvari, el centre còsmic de l’univers, cruïlla entre Cel, Terra i Infern. També és la inversió dramàtica de l’arbre del Paradís. En aquest nou arbre es retroben l’ordre antic i el nou, l’inframón –els “inferns”, segons el credo– on Jesús davallà per a rescatar els justos que esperaven la redempció. Per l’arbre, arriba al Cel el sacrifici del Fill, i la salvació es vincla com un fruit al món dels humans.

Però la Setmana Santa té altres elements simbòlics que remeten als arbres que han germinat i crescut a l’inframón: les palmes i els palmons, esblanqueïts –el blanc, la pal·lidesa, representen el no-color– per no haver sintetitzat la clorofil·la, ja que les fulles externes de les palmeres s’han lligat tot privant les interiors de la llum del sol. Les palmes, per a les nenes, i els palmons per als nens i les nenes més grans, es guarneixen amb llaminadures, avui dia fins i tot amb joguines. Constitueixen una versió elaborada dels rams que el poble brandava homenatjant Jesús quan va entrar a Jerusalem per Pasqua. Als pobles, els rams eren branques de llorers i d’olivera, i s’hi penjaven fruita i dolços, de vegades amb forma d’animals o figures humanes.

Semblants a les palmes i els palmons eren els “mais” amb què es guarnia el “monument”, l’altar bastit especialment per a guardar-hi l’eucaristia consagrada el Dijous Sant, i reservada per a la comunió del Divendres Sant, en què no es consagra. El monument, avui dia molt més sobri i senzill, s’ornava amb els palmons, les flors i els ciris que aportaven els fidels. Als pobles on no es podien aconseguir flors, les noies sembraven en testos, en la foscor dels cellers, llegums que agafaven un color blanquinós i creixien molt amunt, que també s’anomenaven “maigs”, i que s’adornaven amb llaços i flors de paper de colors.

L’arbre de maig

La festa de l’arbre de maig és una antiga celebració europea, enmig del caramull de celebracions del començament d’aquest mes. La vigília del primer de maig era especialment perillosa perquè les fades i altres éssers tinguts per no humans –la “fauna espiritual”– deixaven els campaments d’hivern i anaven als d’estiu, per la qual cosa utilitzaven uns camins que no es podien desfer si no es volia atraure la desgràcia sobre el poble.

D’altra banda, era un començament de mes en què calia afavorir la fertilitat de la terra. S’hi ajuntaven festes precristianes amb les versions cristianitzades de protecció dels camps i dels ramats.

Aquest era el sentit de les processons de rogatives i dels rituals de comunir el terme, al final d’abril i el principi de maig, en què les collites estan molt compromeses davant el risc d’inundacions pel desglaç, o de les plagues. Als indrets rurals es basteix un ritual complex de benedicció del terme: les creus de maig es reparteixen pels camps.

Es tracta, doncs, d’un arbre amb les arrels enfonsades al món inferior, que creix i s’enfila travessant aquest món fins a endinsar les branques al cel, el món superior. En destaca el tronc nu, l’eix del món, plantat al bell mig de la plaça, esdevinguda centre del món, on s’uneixen l’horitzontalitat dels quatre punts cardinals i la verticalitat del cel i la terra. Al capdamunt, un plomall de branques verdejants i la fruita. Caldrà grimpar-hi com si fos un pal de cucanya per aconseguir-los. Els concursos de grimpaires no són només un entreteniment, sinó una exercitació simbòlica, sacerdotal, per a abastar els fruits del cel i dur-los a la terra. Al voltant de l’arbre de maig es fan danses, cerimònies, jocs i berenades. L’arbre de maig restarà plantat a la plaça fins que el seu temps litúrgic es completi, fins al Divendres Sant següent o a la fi del mes de maig.

La vinculació simbòlica de l’arbre de maig amb la Creu de Maig és evident. Per això ambdues festes insisteixen en els mateixos efectes i fins i tot comparteixen les mateixes dates. El trobament de la vera creu de Crist es deu a santa Helena, mare de l’emperador Constantí, la qual, per tal de discernir la creu veritable, va fer tocar un malalt amb diverses creus, fins que, en trobar la de veritat, el malalt va guarir. La festa de la Creu de Maig commemora aquell esdeveniment miraculós. En altres temps, la festa de la Santa Creu emulava la festa de l’arbre de maig, erigint creus adornades de flors pels carrers i les places, que eren visitades per la població. Com a Figueres, on és la festa patronal. La Creu de Maig es multiplicava en petites creus de maig adornades de flors que es posaven en els sembrats per tal que aquests fructifiquessin, i als corrals i estables per propiciar la fertilitat i protegir el bestiar de malalties i mals donats. Tant en la festa de la Santa Creu com en la de l’arbre de maig, es generava una forta competitivitat entre els mossos de la rodalia, que arribava fins a robar l’arbre ja guarnit. Ho conta una cançó tradicional:

“Un domenge al dematí,
per cert era matinada,
ja los prenien lo maig
que ningú se n’adonava,
Quan se’n varen adonar
que lo maig ja los faltava,
ja toquen a sometent,
ja repiquen les campanes…”

En les creus de maig, la competitivitat s’establia entre els barris que en bastien, per veure qui l’havia feta més bonica: les visites als altars domèstics i a les creus despertava la competència entre la població. També els infants feien una capta –“un dineret per la Santa Creu!”–, per a la qual una nena es vestia de maia, tota de blanc i coronada de flors.

Potser les festes de la Santa Creu més remarcables són, a més de la de Figueres, les de Salardú, també festa major, on es venera la Santa Creu representada en una talla del segle XII. Una altra població que cal esmentar és Anglesola, que posseeix vuit fragments de la Vera Creu, venerats des del segle XIII. També allí es reparteix la caritat en forma de panet, que té virtut contra les pedregades.

La benedicció del terme és un dels components de la festa. Sovint pren forma de processó o d’aplec a una ermita. A Barcelona, aquesta benedicció es fa des del terrat de la catedral, on el capellà oficiant és acompanyat de tots els ciutadans que ho desitgen.

L’arbre de maig s’havia erigit en molts pobles, i encara hi ha viles i pobles que celebren aquest ritual. A Canyamars, la vigília al vespre del primer de maig la colla de joves va a tallar un pollanc ja triat, li treuen les branques, el pelen i el porten a la plaça de l’església, l’aixequen amb cordes i a força de braços i al capdamunt hi pengen una cistella amb premis per als grimpaires. A Riba-roja d’Ebre, la festa es va suprimir el 1968 perquè es va pavimentar la plaça, però es va recuperar el 1985, i són els quintos, és a dir, els joves destacats en un ritu de pas, els qui el planten. A Palouet, la tradició es va perdre al començament del segle XX i es va recuperar per voluntat dels veïns el 2002. A Calaf es combina amb el romiatge a l’ermita de Sant Sebastià. També es planta un maig al Pla de Manlleu, a l’Alt Camp, un pi que hi resta fins al final del mes. I a Terrassa, i a Sant Llorenç Savall, i a Santa Eulàlia de Ronçana. Un cas especial és el de Folgueroles, el poble natal de Jacint Verdaguer, pel fet que combina la commemoració del seu naixement, el 21 de maig, amb la plantada d’un arbre que se surt a tallar al bosc i que la comitiva planta a la plaça de l’església.

Una de les festes del maig més conegudes és la de Cornellà del Terri, amb el mateix contingut simbòlic, tot i que ha estat desplaçada al Dilluns de Pasqua, com un intent de cristianització del seu paganisme evident. Hissat a la plaça, es deixa fins al Divendres Sant de l’any vinent.

Les enramades

Les enramades es vinculen directament a l’arbre de maig, ja que formen part del mateix cicle festiu. Antigament presentaven un vessant laudatori i un altre de crítica social: no sols guarneixen amb ramatge i flors els carrers on ha de tenir lloc la festa o per on ha de transcórrer el seguici o la processó, sinó també els portals i les finestres d’aquelles persones, sovint dones, les quals es vol homenatjar o festejar. O, al contrari, és una forma de bescantar-les o denigrar-les per accions efectuades al llarg de l’any, sovint contravenint l’univers moral de la comunitat.

Quan es tracta d’adornar un carrer, la feina es fa de dia, però quan es pretén destacar el balcó o la finestra d’alguna persona, la feina es fa a la nit, per mantenir l’anonimat. Així feien les enramades els nois d’Ulldemolins el primer de maig, tot posant ornaments vegetals a les portes de les noies, o a Bellvís la vigília del primer diumenge de maig.

Un cas ben curiós és el costum barceloní de plantar pins a la canongia. Segons la justificació que en feia el “Diario de Barcelona” l’any 1793, citat i traduït per Aureli Capmany, el canonge Guillem de Pinell fundà al segle XIII l’anomenada “Pia Almoina” per a tots els descendents pobres del seu llinatge, a fi que poguessin anar a alimentar-se al refetor on els canonges menjaven:

“Per tal que aquest donatiu no s’esborrés de la memòria dels venidors, establí com a prèvia condició que cada any el dia primer de maig en el rere cor de la Catedral i enfront de cada una de les cases dels senyors canonges, dignitats i oficials del Capítol, s’hi plantés un pi, cosa que encar actualment [és a dir, en la data del “Diario de Barcelona” a què correspon la citació] es compleix amb tota puntualitat. […] Per això, deixant establerta aquesta “Pia Almoina” damunt unes rendes sòlides, perpetuava al propi temps la memòria del seu nom [és a dir, Pinell] amb l’obligació de plantar anualment els esmentats pins.”

A Arbúcies, la festivitat de Corpus és documentada des del s. XVI. Avui és una festa profana en la qual destaquen les catifes de flors que es fan pels carrers de la vila.

Fototeca.cat - Montse Catalán

L’altra festa en què s’enramen els carrers és la del Corpus Christi. N’hi ha exemples a Guissona; a Arbúcies, on destaquen les catifes de branques i flors i on la competitivitat entre barris és un element important; i també a Sallent de Llobregat i a Arenys de Munt. Algunes de les festes que avui dia continuen anomenant-se enramades, com les de Sant Fruitós de Bages i de Manresa, no conserven cap element que en recordi la significació.

En canvi, altres celebracions, sense el nom d’enramades, conserven els trets característics d’una enramada tradicional, amb el seu vessant de crítica social. Com la “penjada de naps i cols” a les portes de les noies i dels nois, respectivament, a Arenys de Mar, la vigília de Reis a la nit, un acte de clara al·lusió genital, com un preludi de les llibertats de Carnaval.

Els arbres de la llibertat

Amb la Revolució Francesa i la proclamació dels drets de l’home i del ciutadà, es configuren les primeres festes laiques, temptatives d’invenció d’una nova cultura cívica, de creació de noves tradicions que rellevessin les de l’antic règim. La burgesia i el poble pretenen fer taula rasa del passat, substituir els vells rituals, farcits de connotacions religioses, per altres que exalcin els valors sorgits de la revolució: llibertat, igualtat i fraternitat.

S’instaura un nou calendari naturalista i es festeja la nova religió de la natura. S’adornen els carrers amb garlandes de verd, s’organitzen processons en honor de la primavera i s’avaren coloms, mentre el poble desfila amb rams i branques verdes a les mans. Un nou símbol de la natura a l’entorn del qual se celebren festes populars són els anomenats arbres de la llibertat, guarnits amb cintes, escarapel·les i banderes tricolors. Es tracta d’una versió ciutadana, política, dels arbres de maig de tradició rural. Al seu voltant se celebren berenades populars i es fan ballades.

A les viles i ciutats catalanes, en els esclats revolucionaris i durant els breus períodes progressistes, les capes populars van introduir la tradició revolucionària dels arbres de la llibertat, malgrat les imprecacions reaccionàries dels tradicionalistes:

“Ai, malhadada França,
la vindràs a pagar:
un arbre ne plantaven
que els dóna llibertat!”

Tota aquesta potencialitat simbòlica fa que aquests arbres siguin, d’una banda, objecte de repressió durant els períodes de restauració de poders totalitaris, però, de l’altra, que la plantada d’arbres de la llibertat s’estengui a bona part del món. A Catalunya es plantaren arbres de la llibertat arran de la revolució de setembre del 1868: moltes places i carrers de la Llibertat fan referència a la realització d’aquest ritual revolucionari. D’aquells anys són aquests versos que circulaven en fulls solts, com els romanços:

“La libertad es un árbol
a cuya sombra vegetan
los pueblos regeneran
sus frutos son la ilustración,
el trabajo,
la industria,
la economía;
su aliento es el sufragio
(el voto de todo un pueblo).
Este árbol, en definitiva,
no es un árbol, es la vida
de todo el género humano.”

Mentrestant, al món rural, es continuaven plantant arbres de maig i al seu voltant es trenaven les mateixes festes. Amb tot, les explicacions que sovint s’han donat sobre l’origen i la significació d’alguna festa de l’arbre de maig, com és el cas de la de Cornellà del Terri, fan referència a la revolta del poble contra els mals usos feudals, o contra l’autoritat franquista local al final dels anys setanta del segle passat.

Festes cíviques de l’arbre

Les festes cíviques de l’arbre es fonamenten en dos principis: la regeneració dels boscos enfront de la gravetat de la desforestació, i la plantada festiva d’arbres per part dels nois i noies de les escoles amb la intenció que aprenguin a estimar els arbres i a respectar la natura. D’una banda, el vessant ecològic, de l’altra, el pedagògic.

Una de les primeres referències conegudes és la Fiesta del Árbol que es va celebrar l’any 1805 a Villanueva de la Sierra (Càceres), quan el capellà D. Ramón Vacas Rollo, amb els mestres i els nens de l’escola, van anar a plantar arbres el dimarts de Carnestoltes, per a refer la desforestació conseqüència de les guerres. Però la primera festa de l’Arbre de la qual sembla que han sorgit les actuals va ser l’Arbor Day de Nebraska, el 10 d’abril de 1872, convocada per J. Sterling Morton, que en va proposar la institucionalització al Nebraska State Board of Agriculture. Des del 1869 hi havia en aquest estat una llei segons la qual per cada acre de terra en què els propietaris plantessin arbres, es descomptarien 100 dòlars dels impostos. La iniciativa va tenir tant d’èxit que aviat l’estat va haver de suprimir-la, a causa de la greu disminució de la recaptació. Als Estats Units d’Amèrica, la festa va prendre el nom de The National Arbor Day.

El 1899, en el Congrés Internacional de Silvicultura celebrat a París, un grup de professionals espanyols van demanar que els governs dels països representats instauressin el dia de la festa de l’arbre com una forma de conscienciació sobre la urgència de la reforestació dels territoris. La primera va ser la de Barcelona, el 30 d’abril del mateix any, promoguda per dos forestals, Rafael Puig i Ricard Codorniu, membres de la Societat dels Amics de la Festa de l’Arbre. Sant Joan de les Abadesses també proclama haver estat la primera població de tot l’Estat a celebrar una festa de l’arbre, el 1899, impulsada pel mestre Josep M. Andreu i l’enginyer forestal Rafael Valls, inspirant-se en les que es feien als Estats Units i al Canadà. A Balsareny, una majòlica dedicada a l’arbre té gravada aquest bell text, expressió d’aquella sensibilitat pròpia de les festes de l’arbre noucentistes:

“Sóc la fusta del bressol, del llit, de la taula, de les portes i de les bigues de la casa.
El mànec de l’eina de treball, el bastó de la vellesa, el pal senyer de les il·lusions i esperances.
El fruit que nodreix i sadolla la set; l’ombra benefactora, el refugi dels ocells que netegen els camps d’insectes.
La formosor del paisatge, l’encís de l’horta, la senyal de la muntanya i el llindar del camí.
La calor de la llar a l’hivern, el perfum que embauma l’aire al respirar, l’oxigen que vivifica la sang, la salut del cos i l’alegria de l’ànima, i el taüt que acompanya al fossar.
Estima’m… respecta’m…
No em causis cap dany!”

L’any 1914 es va fundar l’Asociación Española de Amigos del Árbol, promoguda per la Institución Libre de Enseñanza. Aleshores les festes cíviques contenien un vessant patriòtic que es volia transmetre als escolars. L’himne que es cantava deia: “Fomentemos la Fiesta del Árbol si a la Patria queremos honrar.” El 1904 un reial decret establia la Fiesta del Árbol i el 5 de gener de 1915 Alfons XIII en signava un altre en què es declarava obligatòria a tot l’estat. El decret reclamava que els secretaris municipals fessin arribar al governador de la província una memòria de la festa, en la qual havia de constar la participació i el nombre d’arbres plantats, incloent-hi el resultat de les plantacions dels anys anteriors. Els governadors no podien aprovar cap pressupost municipal si no hi figurava una partida especialment destinada a aquesta celebració.

Quan, el darrer diumenge d’abril del 1899, en temps de l’alcalde Bartomeu Robert, la festa de l’Arbre es va començar a celebrar a Barcelona, van sorgir algunes protestes pel seu caràcter “pagà”, però el cert és que l’enginyer forestal Rafael Puig va aconseguir d’entusiasmar les escoles de Barcelona, l’Ajuntament i fins el “Diario de Barcelona”. Es van plantar quatre-cents pins i es va erigir un monòlit al parc de la Ciutadella, recordant aquella primera festa de l’arbre.

Una festa de l’arbre exemplar, que neix amb un sentit molt clar d’estimació de la natura, és la festa de l’Arbre Fruiter de Moià, creada l’any 1904 pel tenor Francesc Viñas, fill de la vila. Se celebra cada any, des d’aleshores, en el marc de la festa major per la Mare de Déu d’Agost. Viñas va crear un cor per a interpretar l’Himne a l’Arbre Fruiter, que ell mateix havia encarregat al poeta Joan Maragall i al compositor Enric Morera, amb la voluntat d’unir el goig de la música i la poesia amb el respecte envers la natura. Avui dia, a més, s’hi interpreten àries d’òpera, i fins s’hi ha representat La flauta màgica en català, amb la col·laboració de tot el poble, en la commemoració del centenari de la festa (2004). La lletra de Joan Maragall expressa tot l’ideari educatiu que Francesc Viñas hi va voler infondre, del tot vigent encara:

“Cantem plantant, plantem cantant,
que tot és vida.
Els bons plançons, amb uns bons cants,
fan més florida.

En terra l’hem clos.
Au! Fes-t’hi ben gros.
Arbre, cuita, cuita!
Els cants són les flors,
els fets són la fruita.
Donem-li el bon jorn,
dansem-hi a l’entorn:
alça! aire, aire!
El seu bon retorn
no pot trigar gaire.
Ai, quina verdor!
Ai, quina abundor!
Mira! mira! mira!
Tot ell és dolçor
i el vent hi sospira.
Com ell, bons germans,
Creixem forts i sans.
Pluja, sol, davalla!
Els xics es fan grans.
Amunt, jovenalla!”

A Catalunya, les festes de l’Arbre van revifar un cop recuperada la democràcia, llevat d’alguna població, com Igualada, que ja l’havia represa el 1968. Sembla com si la recuperació festiva només s’hagués dedicat a les celebracions tradicionals, silenciades o menystingudes tant de temps, i que només en un segon moment es va pensar a recuperar les festes cíviques de l’arbre del segle XIX. Van començar les escoles, però també, a més de les entitats creades per promoure-les, s’hi van implicar associacions de veïns, centres excursionistes, agrupaments escoltes i entitats cíviques diverses. Si l’èxit actual de les festes de l’arbre és degut a la popularització del pensament i l’ideari ecologista, cal tenir en compte també la inculcació de sentiments d’amor a la natura en l’educació dels infants, que va marcar tota una generació. Com en el cas de Tàrrega on, a partir del 1923, els escolars, cadascú plantant el seu arbre i tenint-ne cura d’any en any, van aconseguir reforestar la muntanya de Sant Eloi, amb un resultat tan sorprenent que ha esdevingut un parc estimat per tots els targarins.

Molts pobles i ciutats han anat incorporant la Festa de l’Arbre al calendari escolar i municipal. Amb el nom Arrela’t a Catalunya, hi ha un marc organitzatiu que, a més de les plantades d’arbres i d’activitats escolars, dibuixos i redaccions, inclouen esmorzars, berenades o xocolatades.

Una festa ecològica ben singular és la que se celebra a l’ermita del Castell de Gallifa per iniciativa de mossèn Josep Dalmau, rector de la parròquia. La imatge romànica que s’hi venera va rebre l’advocació de Mare de Déu de l’Ecologia. Cada any, el 25 d’octubre –dia internacional de l’ecologia– s’hi celebra un aplec en què es planten arbres als voltants del santuari.

Arbres monumentals

L’interès, avui, per la conservació de la natura és potser, segons J. Crews, “l’extensió natural de la lògica d’antics ritus arboris”. A la imatge, el castanyer de Can Cuc, arbre monumental al terme de Cànoves i Samalús.

Fototeca.cat - Rambol

L’interès per la natura i en particular pels arbres ha obtingut una consideració oficial amb la creació d’una nova figura jurídica, la dels arbres monumentals, mitjançant dos decrets de la Generalitat de Catalunya, el 214/1987 de declaració d’arbres monumentals i el 47/1988, d’arbres d’interès comarcal i local. Així es vol protegir i reconèixer oficialment uns arbres o unes arbredes singulars, per les seves dimensions, per la bellesa o la vellesa, pel fet d’haver estat testimonis de fets històrics o d’haver estat vinculats a personatges famosos, i sobretot en tant que símbols vivents de la cultura, la història i el paisatge del país. Hi ha catalogats 192 arbres monumentals d’interès nacional i dues arbredes; i 201 d’interès local o comarcal. Però el més significatiu és la seva consideració de patrimoni cultural i no pas natural, per la qual cosa esdevenen continuadors d’aquells arbres locals que, pel seu caràcter identitari, esdevenien símbols de la comunitat i tenien un paper singular en les festes i un lloc igualment singular en la tradició oral. Al seu voltant es prenien decisions i es formulaven juraments i pactes, i fins i tot eren apreciats per les seves funcions sagrades i els efectes guaridors.

Paradigma de tants arbres singulars és el Pi de les Tres Branques, a Castellar del Riu, en el pla de Campllong. És l’antic i llegendari pi cantat per Verdaguer, en el seu poema Lo pi de les tres branques:

“El Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen els pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és el tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen
per sostenir en el cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot el pla
com una nova muntanya.”

Segons la llegenda, als seus peus, el Rei Jaume I, encara infant, va somniar les seves gestes futures que li van valer el renom de Conqueridor. El poema acaba tot dient:

“Preguem que sia aquest pi
l’arbre sagrat de la pàtria.”

El 25 de setembre de 1904 la Unió Catalanista va celebrar, a la seva ombra, la primera diada nacionalista. Però, escapçat per un llamp, tan sols una silueta tràgica del que havia estat, l’any 1987 fou declarat arbre monumental, alhora que li va ser designat com a successor un pi jove de tres branques que creix no gaire lluny.