Els rituals i les festes de foc

El simbolisme del foc

El foc és un dels quatre elements naturals, i sobrenaturals. Totes les coses provenen del foc i al foc retornen. El foc és vivificador i devorador: dóna claror i escalf, crema i destrueix. Pertany als déus. És un atribut epifànic del seu poder: el foc del cel, que esclata en el tro i el seu missatger el llamp, i el foc de les entranyes de la terra, que vomiten els volcans i que serveix als minairons per a trempar els metalls. La figura flamejant del Sol és la manifestació radiant i heroica de la divinitat. Com deia Joan Maragall, “el foc és la primera meravella”.

Sagrament de l’Esperit, aplega la comunitat i concita a la festa. Com diu Josefina Roma, “[…] és l’element humà distintiu de cultura. Per això les manifestacions més antigues acostumen d’anar acompanyades de foc”. De fet, és un component bàsic de la festa. El trobem, d’una forma o altra, en la majoria de les celebracions del cicle festiu de l’any i, com a protagonista, en festes com la nit de Sant Joan. És un recurs festiu cabdal que aporta llum a la foscor de la nit, escalfor en el fred de l’hivern i alegria als cors. Ofereix la possibilitat de coure els aliments en comú i d’ocupar el carrer quan la climatologia és desfavorable. A més, té un important significat simbòlic, com a expressió de culte, d’ofrena a la divinitat; purifica l’entorn i aquells que l’envolten o s’hi apropen.

Ritus i festes del foc

Els rituals de l’any nou tenen el foc com a llavor i com a nucli: en el ritu domèstic del tió de Nadal o en el foc de la litúrgia de la Vetlla Pasqual, que aclareixen la foscor de la nit anterior al primer dia de la creació: “Que hi hagi llum!” Altres cerimònies ígnies n’invoquen el poder purificador i renovellador de la vida, com en la crema de les barraques de Sant Antoni rondades per diables, i en la crema dels ninots carnestoltescos. Les torxes, els brandons, els cirials i les candeles tracen camins de llum en les processons. I les falles baixen com serps de foc dels fars de les muntanyes a les places per celebrar el solstici i atiar el Sol a remuntar el seu curs. En el costumari festiu català hi ha rituals i pràctiques que empren el foc tant a l’interior de les cases com a les esglésies –foc d’espelmes, ciris, llums d’oli, xinxetes; foc a terra, de la llar– com a l’exterior, pels carrers i places –fogueres, torxes, atxes, falles…– o a camp obert. Foc obtingut per la combustió de matèries vegetals o a partir d’artificis pirotècnics. A Catalunya, la pólvora s’empra a bastament en la festa.

Hi ha moltes altres formes de presència del foc en el nostre costumari festiu; algunes han desaparegut, d’altres han evolucionat força i encara d’altres n’han quedat testimonis residuals fora de context. Cal pensar, per exemple, que en les antigues viles i ciutats, que no tenien enllumenat, era imprescindible establir algun sistema d’il·luminació els dies de festa per a fer possible els actes nocturns. Per això les lluminàries o alimares esdevenien en si mateixes senyal i motiu de celebració: punts de foc situats a terra –torxes de peu– o penjats de les parets de les cases –teieres i graelles– o les muralles i els edificis més alts i destacats amb ribells plens de combustible que escampaven la claror del foc per tota la vila. Fogueres, falles, haros, barraques, foguerons, esclat de trabucaires, de diables, de dracs i víbries, de guites i cucaferes, els plens de la Patum, traques i carretillades, correfocs, la flama patriòtica del Canigó per Sant Joan, la torxa portada des de l’Olimp per a presidir els Jocs, els castells de focs de les festes majors, els espectacles piromusicals… El foc, en qualsevol d’aquestes manifestacions, ancestrals o modernes, sagrades o laiques, rurals o urbanes, mítiques o folklòriques, ha constituït i constitueix un element festiu únic, catàrtic, apoteòsic, comunitari, expressió viva d’alegria i llibertat. El foc, com el carro del Sol, recorre el calendari.

Nadal

La festa de Nadal marca l’entrada de l’hivern, un temps que es caracteritza per les baixes temperatures i les nits més llargues de l’any. Fred i foscor eren, per tant, condicions ambientals prou perceptibles per als nostres avantpassats. En aquest context, hi ha un costum –avui emblemàtic de la tradició catalana– vinculat, si més no inicialment, amb el foc domèstic: el tronc de Nadal o tió. El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, en cremar, donava béns tan preciosos com l’escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons. Encara es poden trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar a la llar de foc uns quants dies abans de Nadal. A partir d’aquesta forma més primitiva el tió evolucionà: s’ha convertit en un tronc triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s’ha d’alimentar i que viu durant uns dies a casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després és cremat.

Ben aviat, aquesta característica d’ésser fantàstic s’ha reforçat a partir d’afegir al tronc unes potes, d’aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, de posar-hi una llengua… I així es troba el tió tal com se’l coneix ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia que cada any arriba alguns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador, i al qual cal donar aliments –els tradicionals eren garrofes, pa sec; ara li donen també altres coses– i aigua, per tal de rebre després els seus obsequis. A ciutat hi ha, doncs, tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per a tots els fills d’una casa, i encara ha passat d’una generació a l’altra. El tió es fa cagar, segons el costum de cada casa, la nit de Nadal. Tradicionalment, després de la missa del gall, o bé el dia mateix de Nadal. I encara, per allò que els més petits van a visitar altres cases de la família, n’hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve.

Pot sorprendre que un antic costum, vinculat a antics rituals de culte al foc i que nasqué en les llargues vetllades hivernals al voltant del foc a terra, pugui mantenir la seva vigència avui. Certament, el tió és una tradició viva. I ho és perquè ha anat canviant, adaptant-se a un nou entorn físic i social. Aquesta evolució ha comportat aspectes positius i negatius. Certament, la introducció del tió a l’escola ha permès donar a conèixer aquest costum a sectors de la població infantil que no l’haurien viscut a casa. Això, i la pràctica del tió en associacions de veïns o entitats culturals, n’ha propiciat la descoberta. D’altra banda, la possibilitat d’adquirir tions fets en sèrie als mercats nadalencs pot facilitar la seva introducció en la celebració domèstica. Per contra, aquest procés ha suposat una pèrdua de la diversitat de continguts de la tradició. El ritual de fer cagar el tió va acompanyat, per exemple, d’un seguit de cançonetes tradicionals que presenten una enorme riquesa de versions i variants.

L’evolució més important ha tingut lloc, però, en les dues últimes dècades. D’una banda, aquest tió sense foc, desvinculat del foc de l’hivern o de Nadal, surt de l’àmbit domèstic per entrar en el camp de la festa col·lectiva i, de l’altra, modifica la seva funció inicial.

El tió, ritu o costum familiar, ha entrat des de fa alguns anys a les escoles i al món associatiu. També s’organitzen festes del tió al carrer o a la plaça en què centenars de nens i nenes poden obtenir la seva bosseta de regal després de fer una cua pacient.

En una festa nadalenca que es desenvolupa en una societat cada cop menys religiosa, el tió s’adapta prou bé a aquest simbolisme nadalenc d’arbres nevats i espelmes, de grèvol i boles de colors, en què les referències al naixement de Jesús són secundàries o, de vegades, inexistents. En definitiva, el tió ha esdevingut un dels símbols del Nadal català, que manté la seva vigència a partir d’un seguit important de transformacions en el costum. Canvis que n’asseguren la vitalitat –una tradició estàtica és morta– però que impliquen, potser, una pèrdua de contingut patrimonial en benefici de la seva difusió.

Però en la celebració de Nadal, a més d’aquest foc domèstic, hi ha altres tradicions de foc al carrer. A Cardedeu, la fira que se celebra el cap de setmana anterior de Nadal comença amb l’encesa de la foguera, amb l’anomenat foc de la Fira, i amb la repartició de borregos, pasta tradicional de Cardedeu. Aquest foc s’encén el diumenge abans a l’ermita de Sant Hilari i és baixat fins a l’església parroquial de Santa Maria. La foguera es manté encesa mentre dura la fira fins que, acabada la celebració, el foc es recull i es condueix de nou al cambril de l’església per tornar-lo a l’ermita de Sant Hilari el dia de l’aplec. La foguera encesa és el punt neuràlgic sobre el qual giren tots els actes de la fira, envoltada de parades de productes artesans, nadalencs i de torrons de Cardedeu. I a la vora del foc, es narren contes i rondalles.

Encara són moltes les poblacions on es fan fogueres a la sortida de la missa del gall. En són exemple Agullana, la Jonquera, Sant Llorenç de la Muga, Bordils, Organyà, les Preses, Boadella d’Empordà, la Palma de Cervelló, Sant Feliu de Codines, Torà, Vallcebre… En canvi, s’han perdut a Sant Boi de Lluçanès, a Sort, a la Seu d’Urgell, a Canillo (Andorra).

Al voltant de la foguera s’acostuma a fer el ressopó –sovintegen les botifarrades– o una xocolatada. A Andorra, en sortir de la missa del gall, els petits i els vells anaven a casa a menjar xocolata i coca, mentre que els fadrins voltaven pels prats arreplegant tot allò que fos bo per a cremar. Feien una gran foguera al mig de la plaça.

A Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, la vetlla de Nadal el jovent baixa de la muntanya amb faies –mena d’atxes– enceses i, en arribar a poblat s’encaminen a la plaça porxada tot cridant: “Fia-Faia, nostre Senyor ha nascut a la paia!”. La plaça esdevé regne del foc i la claror en un ambient festiu, mentre els uns llancen les falles enceses que els altres han d’entomar. Quan estan gairebé cremades s’apilen al mig de la plaça formant una gran foguera. Finalment, en el context festiu de la nit de Nadal, es menja coca amb allioli de codony i porrons de vi i xampany.

La nit de reis

La vetlla de la diada de Reis, sovint els infants de moltes poblacions sortien a esperar els reis fent soroll amb esquelles o estris metàl·lics i portant a la mà fanals o atxes fetes d’espígol o altres herbes. Cal recordar, en aquest sentit, el testimoni de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, que explica que, a la Barcelona del tombant del segle XVIII al XIX, aquesta era una nit “de gran bullícia pels carrers, l’anar xicots, i àdhuc gent gran, amb trossos de corda encesa, i trossos d’atxa, a rebre los Reis, per si duen torrons i neules”. Encara avui són diverses les poblacions on els petits esperen els Reis portant fanalets. En són exemples Blanes, la Cellera de Ter, Cornellà de Llobregat, Badalona o Vic. En alguns llocs es fan concursos de fanalets.

A les muntanyes de Prades i el Montsant, al començament del segle XX, a Siurana i a Margalef els nois i les noies que anaven a esperar els reis agafaven grapats d’espígol, els lligaven amb una corda i els encenien. Els feien giravoltar encesos mentre donaven tombs pel poble cridant que arribaven els Reis. Un costum semblant existia a la veïna població d’Albarca, indret on la quitxalla fabricava un ninot amb espígol que era passejat pels carrers, acompanyat pels xiquets que portaven manats d’herba encesa, i finalment cremat en un acte que se suposava que volia significar l’espera dels Reis. Es cantava:

“A esperar els Reis,
que els Reis han vingut,
carregats de pebre
i vestits de vellut!
Lo ninot d’espígol
s’ha casat a Reus
li ha marxat la dona
cap als Pirineus.”

El costum segueix vigent a la Riera de Gaià. Durant les festes de Nadal, la quitxalla es dedica a recollir espígol i en fa feixos lligats amb cordills. La vigília de Reis, quan arriba la foscor de la nit, tots els infants del poble surten al carrer i cadascú, davant de casa seva, crema aquestes atxes, que popularment s’anomenen “falles” i que deixen al seu pas una olor molt característica. Segons la gent més gran de la Riera de Gaià, abans es cremava espígol durant més dies, de Cap d’Any a Reis. A Vandellòs, el costum s’ha revitalitzat els últims anys. També els infants de Taradell i Folgueroles surten a rebre els Reis amb atxes o teies de barballó o espígol. A Sant Feliu de Pallerols, els esperen amb teies de barballó i fanalets. A Aiguafreda, la nit de Reis es feia una foguera amb espígol al mig de la plaça. A Moià s’acostumava també a cremar barballó.

Les fogueres de Sant Antoni

La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix un crida que prohibeix, a Reus, “córrer falles a Carnestoltes”. Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, des de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades sobretot per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta es coneix aquesta pràctica com la dansa de l’aparellament, tot palesant la funció que li corresponia.

Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el 17 de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador –fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera, per exemple–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, segueix ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat, com també en bona part del País Valencià, les Illes o la Franja aragonesa. Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera. Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials com palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells.

Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i els troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, el Maestrat o els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el “maig” fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn, i farcides de brancatge. La part baixa queda buida.

Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món, i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.

Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella, per exemple– a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa.

En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del 17 de gener –o el dissabte més proper– per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica en bona part pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals.

Un ball popular –que es coneix i es canta, però rarament es practica– propi d’aquest moment és Lo tio fresco. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot del de davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:

“Jo te l’encendré,
lo tio tio fresco,
jo te l’encendré
lo tio de paper.
No me l’encendràs,
lo tio tio tio.
No me l’encendràs,
lo tio del detràs.”

La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.

A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a buscar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven al poble i el plantaven al mig de la plaça. L’últim dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven “Gener”. Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai.

La candelera

El foc de la candela és foc sagrat, que recorda antics rituals relacionats amb els difunts. A la Roma antiga se celebrava una festa de guiatge de les ànimes per a commemorar la recerca de Prosèrpina, segrestada als inferns. Els primers cristians van adoptar aquesta processó de llums i la van vincular a la celebració de la presentació de Maria al temple, o Purificació, festa establerta al segle V i situada en el calendari quaranta dies després de Nadal. La candela beneïda es conserva per a demanar l’ajut celestial en moments excepcionals: les tempestes, el perill que pot afectar un familiar, les malalties greus o l’agonia.

Carnestoltes

Per Carnestoltes, la foguera on crema el ninot que ha presidit la festa té un sentit clar de purificació col·lectiva després dels excessos comesos els dies anteriors. Es crema el personatge que simbolitza tot allò que resta prohibit amb l’entrada de la Quaresma. La crema del Carnestoltes no és, tanmateix, l’únic exemple de foguera de final de l’hivern en què es crema una representació simbòlica i satiritzada dels mals que afecten la comunitat –en les falles valencianes per Sant Josep, per exemple–, però manté aquesta funció amb la crema d’ofrenes burlesques –representacions escatològiques, objectes que al·ludeixen satíricament a fets d’actualitat– que acompanyen el ninot del Carnestoltes.

A Salt, antigament, en el dia de Carnestoltes, mentre cremava el ninot, la gent feia ball rodó mentre cantava:

“On és el pare Benet?
És a l’infern tot dret.
Què hi fa?
S’hi rosteix.”

A Artesa de Segre, els joves anaven al bosc i omplien un carro de troncs. Quan el tenien ben ple, el guarnien de rama i hi posaven cintes de colors penjant. D’aquests troncs, en deien falles, de la mateixa forma que anomenaven falla la gran foguera que cremava amb aquesta llenya. Quan arribava el carro al poble, les majorales del Roser sortien a rebre els nois i els saludaven tot cantant cançons amb acompanyament de panderos.

Potser despullada, en part, de les seves connotacions més simbòliques, en alguns carnavals de ciutat la foguera de Carnestoltes va esdevenir un espectacle final, amb un punt de risc, amb la pràctica dels moros de foc, construccions en què es combinava el combustible natural i la pirotècnia. De posar trons i carretilles entre la llenya a bastir estructures de fusta i paper que incorporaven trons, rodes de foc i coets, aquesta forma de foguera elaborada fou ben present en els carnavals i altres festes a cavall dels segles XIX i XX. Serveixi d’exemple aquesta descripció publicada en un diari reusenc el 1899: “Moro de foch, deixant anar deslligats cohets y carretillas en tan gros número que no semblava sinó que sortís foch de la terra, produhint una impresió indescriptible aquell esclat de espurnas, aquell espatech aixordador de carretillas, aquella cridòria de gent que disfrutavan aquell espectacle, per lo que hi són aficionats y que no tenen ocasió de presenciarlo sinó de lluny a lluny.”

Un altre cas de cremada d’un ninot, si bé dins el cicle de les festes de maig, és la Cremada del Dimoni, envoltada de focs artificials, la nit de Sant Anastasi, a Badalona.

Setmana Santa i Pasqua

El foc és ben present en les celebracions de Setmana Santa. Al pas de les processons, els carrers s’il·luminen –a vegades exclusivament, ja que es prescindeix de l’enllumenat elèctric– amb el foc d’atxes i brandons.

En algunes processons s’empren atxes de vent –amb el ble gruixut d’espart, que resisteix el vent sense apagar-se– i torxes. El pas del temps ha fet evolucionar, però, la forma d’obtenir aquest foc. De les antigues atxes de cera es va passar a les alimentades amb petroli –que tenen l’avantatge que no deixen residus de cera per terra–, o les elèctriques.

El fet de cremar cera és una mostra de devoció, una forma d’ofrena a la divinitat present en nombroses cultures. En canvi, quan el foc es fa present en la litúrgia de Pasqua –la cerimònia del foc nou a la porta de les esglésies, en el transcurs de la Vetlla Pasqual–, s’insisteix en el seu significat de renovació de la vida.

Corpus

La Patum és, sens dubte, una de les festes més conegudes de Catalunya. La imatge del foc s’associa, en aquesta celebració de Corpus, a les guites —bestiari de foc d’antiga tradició— i, sobretot, al salt de plens. A la nit, amb la plaça a les fosques, una música trepidant i engrescadora marca el ritme d’un ball con plens i patumaires evolucionen sota les espurnes. Els plens són uns personatges singulars en el folklore festiu català. Vestits de vermell i verd, amb una carota fosca i coberts d’herba al cap, al coll i a la cua, porten tres fuets a cada banya i tres més a la cua. Cada ple porta un acompanyant que, amb el seu fuet encén els del seu ple i el guia. Salten cent plens, a raó de deu fuets per ple. La plaça, atapeïda de gent esdevé un mar de foc que es mou i s’arremolina al ritme de la música.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és la gran festa del foc en el calendari anual. Foc obtingut de la combustió de la fusta i de l’ús d’artificis pirotècnics. És una festa en què s’unien les pràctiques lúdiques i les màgiques. Les fogueres de Sant Joan, enceses a les places, a les sortides de la vila o a les cruïlles dels carrers principals, tenien un caire purificador. Allunyaven el mals esperits, les bruixes i, amb elles, les possibilitats de tempesta o de qualsevol altre inclemència meteorològica que pogués afectar l’obtenció d’una bona collita. També tenien una funció purificadora de caire individual: dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la, era una forma de deslliurar-se de males influències, a la vegada que constituïa una prova de valentia i habilitat. Les cendres del foc de la nit de Sant Joan tenien, igualment, virtuts guaridores; les noies les recollien per tractar els grans de la cara i les malalties de la pell. En moltes poblacions s’encenia una foguera davant de cada casa on vivia un Joan.

El foc conserva encara una presència important en la celebració de la festa. Ja des de dies abans, colles d’amics, especialment els més joves –antigament ho feien tots, petits i grans– recullen sobretot mobles vells, caixes i restes de fusteria que comencen a apilar en solars, masos o places. Així doncs, la foguera no és construïda d’una manera metòdica o arquitectural, sinó que el material inflamable hi és apilat irregularment. No s’empra llenya tallada expressament sinó que es cremen fustes i estris vells, en alguns casos, encara, coronats per una mena de ninot, a diferència d’altres menes de fogueres com les de Sant Antoni de gener.

Als pobles dels Pirineus es conserven tradicions de foc que tenen com a protagonistes les falles o torxes que es porten enceses, fetes amb troncs esberlats o amb teies de pi lligades al voltant d’una branca de freixe o d’avellaner. És el cas de les falles d’Isil i de la Vall de Boí. I també de moltes parròquies d’Andorra.

Tot i que el costum és força anterior a l’arribada del cristianisme, la creença popular vincula les fogueres de Sant Joan a l’episodi de la Visitació de la Mare de Déu a la seva cosina Elisabet. En acomiadar-se, li demanà com podria tenir notícia del naixement del fill que ella esperava. Aquesta li respongué que amb la resplendor d’una foguera, senyal que anunciaria també l’acompliment de la profecia anunciant la vinguda del Messies. Les fogueres de la nit de Sant Joan, des d’aquesta tradició cristiana, s’encenen en record d’aquell primer foc que anuncià el naixement de Joan Baptista.

Saltar sobre el foc de la nit de Sant Joan havia estat una pràctica molt comuna com a mesura profilàctica, ja que es creia que protegia d’algunes malalties. Ara encara s’acostuma a fer, més per divertiment que per creença. A l’Urgell, quan saltaven el foc, deien:

“Foc de Sant Pere,
foc de Sant Joan,
guardeu-nos de ronya
per tot aquest any.”

Arreu de Catalunya es basteixen fogueres per tota la població: a la plaça, a les cruïlles dels carrers, però també a l’exterior de pobles i en llocs enlairats. Les fogueres són acompanyades de l’esclat de coets i petards, que ja es comencen a sentir en l’atmosfera sonora força dies abans. Cal fer notar que les administracions han realitzat, els últims anys, una important tasca de difusió de mesures preventives, com també ho han fet amb les fogueres, per tal d’evitar accidents derivats del foc o d’una incorrecta manipulació dels productes pirotècnics. Aquí s’afegeix la participació a la festa de colles de diables i figures del bestiari de foc, nascudes sovint com a element dinamitzador de la celebració.

Dins del vessant més organitzat cal esmentar els institucionalitzats focs de Sant Joan, que s’encenen amb la flama del Canigó. Són moltes les poblacions que fan cremar la seva foguera amb aquesta flama simbòlica. La festa de Sant Joan, articulada a partir de la recollida de la flama –amb la corresponent caravana de cotxes i motos guarnits, els detalls d’indumentària típica, les senyeres catalanes, les ballades de sardanes i els manifestos reivindicatius–, esdevé una festa d’identitat, a nivell de poble o de barri, que genera un ritual específic. És una bona mostra de la recreació festiva que s’ha esdevingut els últims anys a partir dels costums tradicionals.

També s’acostumaven a fer fogueres, encara que no tantes, la vetlla de Sant Pere.

Les festes majors d’estiu

És amb la introducció de la pólvora que les possibilitats d’ús del foc a la festa es multipliquen. El foc derivat de la pirotècnia –acompanyat dels corresponents esclats sonors– esdevé una forma d’anunciar la festa o de solemnitzar determinats moments àlgids de la celebració. A les festes majors, la pirotècnia s’empra en diverses formes i moments: l’anomenada tronada consisteix en l’esclat continuat d’un seguit de morters i trons de metxa, que pot ser aèria; les traques i mascletades fan petar trons penjats d’una corda i units també amb una metxa; l’encesa de coets voladors de tro o de canons pirotècnics, que disparen trons aeris com a manera d’assenyalar o solemnitzar moments significatius de la festa, per exemple despertar tothom o marcar l’entrada de la imatge del sant a l’església en acabar la processó; les carretilles i els sortidors, emprats especialment per les colles de diables i de bestiari festiu de foc; la pólvora que s’empra en les armes i els estris usats per trabucaires o en balls com el de Serrallonga, en diverses poblacions, o el de galeres, a Reus, o també en canons de festes que disparen salves; i el castell de focs, que dispara al cel un seguit d’artificis pirotècnics que dibuixen figures efímeres tot produint combinacions de llum i de so.

A Reus, per la festa major de Sant Pere, es conserva un costum pirotècnic, antigament present en moltes altres poblacions. Consisteix en un rec de pólvora fet al terra d’un carrer o plaça sobre el qual es disposen uns “mascles” o “morters” –peces de ferro plenes de pólvora i sorra, omplertes manualment– i trons més petits. La tronada, doncs, correspon a la forma de les antigues mascletades.

La càrrega es duu a terme al taller pirotècnic; es comença col·locant a cada morter la seva metxa; després s’hi posa la pólvora i es cobreix amb argila, ben compactada, per tal que la primera exploti en cremar. L’operació es repeteix amb cada un de la trentena de morters que formen part d’una “tronada”. Després es porta el material a la plaça i es col·loquen els mascles: vint-i-quatre, posats l’un darrere l’altre, i nou per fer un quadrat al final. Llavors es munta la regatera; la pólvora es va posant a terra, traçant una línia que va unint els mascles, mitjançant un embut; dins del quadrat final, amb la mateixa pólvora es tracen dibuixos o lletres al·lusius a la festa major. Finalment, entre mascle i mascle s’hi posen els trons, embolicats amb paper d’embalar. La tronada s’encén per un extrem amb un botafoc llarg i la flama va corrent, encenent la pólvora i fent petar mascles i trons, fins a l’impressionant esclat final.

El foc també és present en l’ús d’armes de foc que, carregades només amb pólvora, aporten una estrident sonoritat per a assenyalar moments destacats de la festa. Les trobem en danses i balls parlats —de Galeres, de Serrallonga…— i sobretot amb els trabucaires, forma regulada de l’antic costum d’expressar l’alegria engegant trets a l’aire. Trobem trabucaires o galejadors —com s’anomenen a Centelles, per la festa del Pi—, encapçalant els seguicis de festa, com a Solsona, o anunciant l’arribada de els colles de caramellaires, a Súria. Són comuns al Solsonès, al Bages i al Berguedà, però avui se’n troben arreu de Catalunya.

Un component indispensable en moltes festes majors catalanes són els diables que escampen el foc per carrers i places. En l’actualitat, hi ha colles de foc –es diguin diables, dimonis o altres noms–, del Principat al País Valencià, de la Franja de Ponent a les Illes, amb característiques semblants pel que fa a trets generals d’indumentària, ús de determinades formes de pirotècnia o funció dins la festa. Hi ha, però, nombroses particularitats que serveixen per a caracteritzar les colles, probablement perquè es poden intuir en aquest fenomen uns orígens comuns, però també les diverses influències significatives de tradicions festives específiques de cada territori.

El ball de diables, en la seva denominació històrica, és una manifestació del folklore que principalment sembla haver estat present, entre els segles XVIII i la segona meitat del XX, en l’àrea compresa per les comarques del Penedès i el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. Aquesta proliferació és ben recent; fa vint anys es podien comptar al Principat menys d’una vintena de colles de diables, mentre que avui el nombre de grups és ben difícil de precisar, però superant en tot cas els dos centenars arreu dels Països Catalans.

Una de les presències que caracteritzen les festes majors catalanes és el bestiari de foc. Vinculat a l’origen a la celebració del Corpus, té la seva expressió més comuna en el drac. Aquest animal és present en els seguicis festius de poblacions com l’Arboç, Barcelona, la Bisbal, Granollers, Solsona, Igualada, Lleida, Reus, el Vendrell, Vilafranca i Vilanova, entre d’altres. Històricament, el draç formava part de l’escenificació de la lluita del Mal —representat per Llucifer i els diables— contra el Bé —Sant Miquel i els seus àngels—; i també del combat contra sant Jordi. Darrerament, la presència de dracs en el bestiari festiu ha experimentat un gran creixement, pel fet que les associacions festives, sobretot les colles de diables, els han vinculat a l’ús del foc i la pirotècnia. N’és un exemple la Cabra de Sant Joan. En l’actualitat, aquesta fauna fabulosa s’ha enriquit amb éssers recuperats de la mitologia ancestral —com la víbria, femella del drac— o creats a partir de referents locals, com la Fil·loxera de Sant Sadurní, el Camell de Molins de Rei, la Quimera de Caldes de Montbui…

Al començament de la dècada de 1980, la barcelonina festa major de la Mercè va incorporar una nova actuació: el correfoc. Aquesta denominació va fer fortuna i ràpidament s’estengué per tot el país. El correfoc és un acte festiu de carrer en què la multitud acompanya, salta per sota i corre entre les espurnes que produeixen els focs d’artifici dels diables, dracs i altres personatges fantàstics de la mitologia popular. Es fa de nit –sovint prescindint de l’enllumenat elèctric, del tot o en part– i constitueix un acte indispensable en nombroses festes majors.

Els castells de foc són espectacles de llum que es basen en l’esclat de coets i artificis voladors que produeixen diverses figures i efectes, i de so, amb l’espetec dels trons. Són nombrosos els exemples d’autors de música clàssica que s’hi han inspirat per a crear les seves composicions, com l’obra Firework Music, de G.F. Händel. Si en el passat es van crear obres per acompanyar expressament els focs artificials, en l’actualitat la música enregistrada s’ha convertit en un recurs afegit a les exhibicions de castell de focs, i més encara en els fantàstics espectacles anomenats piromusicals. Els que es fan al recinte firal de Montjuïc inclouen també el protagonisme dels jocs d’aigua del gran sortidor que va crear Carles Buïgas per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Tots Sants

A la tardor, Tots Sants havia estat una festa de caire familiar en la qual el foc i les ofrenes de llum tenien una gran importància. La celebració de la castanyada, vinculada a la idea del retorn dels difunts que atorgaven la seva protecció, reunia la família a l’entorn del foc a terra. Un costum que encara es conserva, per bé que força menys generalitzat que en el passat, és encendre una espelma o xinxeta al menjador de la casa, en record dels difunts de la família, o a l’habitació on dormia una persona ja morta. La llum, com s’ha dit en parlar de la Candelera, és un component cabdal en els rituals de guiatge dels difunts.