La batalla contra la frenologia

París, any 1855. Un burgès acudeix amb el seu fill a la consulta d'un doctor. El nen seu en una cadira davant son pare, mentre el metge li mesura el cap i el palpa estudiant minuciosament els bonys i clots del jove crani. Estem assistint a una sessió de craniologia: amb la informació del relleu del cap del nen, el doctor sabrà quins són els trets de la personalitat del nen i podrà aconsellar son pare sobre el seu futur. És la principal aplicació d’una nova ciència de moda a tota Europa: la frenologia.

Hui en dia, la frenologia és considerada una pseudociència (o una preciència, si voleu) i Franz Joseph Gall, pare de la teoria frenològica, a penes surt als llibres d’història de la ciència[1]. Sorprèn, per contrast, el crèdit de Descartes tot i que la seua teoria sobre la fisiologia (vegeu l’entrada prèvia d’aquest blog) resulta encara més càndida, a ulls d’ara, que la mateixa frenologia. Per això, i malgrat els seus grans defectes, vull reivindicar la figura històrica de Gall. Hom podria aplicar-li perfectament la frase atribuïda a Newton citant a Bernard de Chartres: “Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants.” Com veurem, Gall és el gegant sobre les idees del qual s’ha desenvolupat part de la neurociència.

Potser l’enorme reputació de Descartes, precisament, i la manca de llibertat de pensament existent a l'època, van dificultar que ningú no qüestionara la seua concepció dualista de l’ésser humà (cos i ànima). Només a l’últim sospir del segle XVIII, Franz Joseph Gall va gosar contradir obertament Descartes amb la seua teoria frenològica. Gall va nàixer el 1758, gairebé un segle després de la publicació de De Homine pels deixebles de Descartes i, no pot ser casualitat, quan l’obra magna de la Il·lustració, l’Encyclopédie, estava sent escrita i publicada per Diderot i D’Alembert. La personalitat i l’obra de Gall són fruits d’aquell període, en què la llum de la raó es va imposar a l’Antic Règim i va gestar una revolució política basada en la ciència i la llibertat de pensament.

Nascut a Tiefenbronn (actualment pertanyent al bundesland alemany de Baden-Württemberg), els seus biògrafs refereixen un interès del jove Franz Joseph pel cervell i les capacitats mentals. Es diu que ja va relacionar la forma estranya del cap d’un company d’escola amb la seua habilitat per parlar idiomes. Sent el segon fill d’una família burgesa, sa mare va pensar que fera estudis religiosos però, en contra de l'opinió dels pares, va estudiar medicina a Estrasburg (1777) i després a Viena (1781). Durant aquell temps va conèixer, de la mà del seu mestre, l’anatomista comparat Jean Hermann, la hipòtesi predarwiniana que algunes espècies animals tenien afinitats entre elles i que hi havia clares similituds entre l'espècie humana i algunes espècies de simis. Gall coneixia segurament l’obra de Descartes, però també el treball de Vesalius, que havia qüestionat, a la vista de les minses diferències entre espècies, la importància dels ventricles cerebrals en la funció mental i havia atribuït als hemisferis cerebrals, amb el seu complex dibuix de solcs i circumvolucions, un paper més rellevant.

Seguint la idea de Maximilian Stoll (mestre de Gall a Viena), cap a 1790 Gall va començar una col·lecció de cranis humans (en va arribar a tenir uns 300) i de motlles endocranials de diversos animals i d’humans (va aconseguir una col·lecció d’uns 120). Amb tot això va voler comprovar la relació de la forma del cervell (el còrtex cerebral) i del crani que l’envolta amb les funcions mentals, una relació que és la idea central de la frenologia.

L’origen de la teoria frenològica

Però a més de fer estudis de cranis, Gall va destacar aviat per analitzar la morfologia del cervell directament mitjançant disseccions. De fet, era considerat un gran neuroanatomista per reputats acadèmics coetanis[2]. Per dissecar el cervell, però, Gall utilitzava una metodologia molt original: no feia sols seccions coronals, horitzontals o sagitals, sinó que dissecava l’encèfal resseguint el curs de tractes de substància blanca de la medul·la espinal o el bulb raquidi cap al telencèfal. La raó és que, encertadament, Gall interpretava aquests tractes com a vies de comunicació[3]. Així, va observar com aquests tractes de fibres ascendien des de la medul·la espinal, on entren els nervis, fins al cervell, passant per successius ganglis (els termes ganglis basals o ganglis estriats fan referència a aquesta manera d’entendre l’encèfal). I es va adonar que, ben aviat en el seu ascens, aquestes fibres passaven al costat contrari (contralateral) del lloc per on havien entrat a l’encèfal. Mostrant una gran intuïció, Gall va atribuir a aquest fet els efectes inhabilitants contralaterals (hemiplegies) de les apoplexies o accidents cerebrovasculars. Al final del seu recorregut les fibres arribaven a les circumvolucions corticals a les quals ell atribuïa les funcions mentals.  

Així doncs, mitjançant l’observació Gall va deduir que el còrtex cerebral, amb el seu complex dibuix de circumvolucions, era el destí de la informació dels nervis i la seu de les funcions mentals. Aquesta idea es veia reforçada per l’efecte d’algunes lesions del còrtex cerebral sobre les funcions mentals. L’origen de la idea el trobem, probablement, als estudis d’anatomia comparada que va iniciar amb el seu mestre a Estrasburg, Jean Hermann. Com més gran era el còrtex, majors les capacitats mentals de l’espècie.

La seua idea de més èxit, la idea revolucionària de la frenologia a la qual degué el renom internacional, va ser la de considerar el cervell com una suma d’òrgans, cadascun dels quals duria a terme una de les múltiples funcions de la ment. Aquesta idea podria haver-se originat en les grans diferències individuals en el patró de circumvolucions del cervell humà que Gall segurament va apreciar en les disseccions. A això Gall va afegir observacions amb cert valor explicatiu. Per exemple, segons Gall l’existència de diversos òrgans al cervell explica per què el canvi d’activitat mental ens alleuja. Quan descansem de fer un treball mental per fer-ne un de diferent, passem a fer servir un òrgan cerebral que es trobava descansat i deixem descansar el que s'havia esgotat.

L’èxit, l’exili, la popularitat

L’èxit de la frenologia va ser enorme. El 1791, va publicar els primers dos capítols de la seua gran obra (que d’altra banda mai va acabar): Investigacions filosòficomèdiques sobre natura i art en l'estat malalt i sa de l'home. Poc després començà a impartir classes a Viena, uns cursos que assoliren una enorme popularitat. Tant és així que acabaren per cridar l’atenció de les autoritats religioses, que l’acusaren de mantenir una doctrina materialista contrària a la religió. Com a conseqüència, el 1801 l’emperador Franz II va emetre un edicte pel qual prohibia expressament les lliçons de Gall a Viena. Cal tindre present que l’emperador era germà de Maria Antonieta, guillotinada pels revolucionaris francesos uns anys enrere i, per tant, temorós de tot allò que fera olor de revolució. Aquesta censura va impulsar Gall a rodar per Europa, donant xerrades i conferències a diverses universitats i finalment es va establir a París, on va viure els darrers dies.

De l’èxit al descrèdit: la craniologia

Potser la seua popularitat va causar el declivi de la frenologia. Al llarg de la vida Gall va desenvolupar les seues idees per fer-les més útils i aplicades. Va identificar 27 òrgans al còrtex cerebral (el seu deixeble Spurzheim en va afegir 11 més) als quals atribuïa funcions mentals tals com l'‘amativitat’, la combativitat o la destructivitat[4].

Fins i tot va concloure que el desenvolupament d’aquestes funcions havia d’estar correlacionat amb les dimensions dels òrgans que les sustentaven i, per tant, amb el relleu del crani que els cobria[5]. Tocant el bonys del crani de la gent, Gall era capaç de deduir-ne els trets de la seua personalitat. Aquesta pràctica, la craniologia o personologia anatòmica, que el va fer tan popular entre el públic, va fer que caiguera definitivament en desgràcia  dins el món acadèmic europeu (si alguna vegada hi havia sigut apreciat). De fet, quan el 1821, dos anys després d’aconseguir la nacionalitat francesa, va ser proposat com a membre de l’Acadèmia de Ciències de França, només un acadèmic va votar a favor, el seu proponent Geoffroy Saint Hilaire.

La “contrareforma”: Pierre Flourens i la teoria del camp global

Tot i això, és indubtable que Gall va tindre una gran influència en l’Acadèmia Francesa i, en general, sobre el món científic i acadèmic de l’Europa del segle XIX. Una prova d’aquesta influència va ser l’obra de Pierre Flourens a qui l’Acadèmia, aparentment a instàncies del mateix Napoleó Bonaparte, va encarregar que comprovara experimentalment les idees de Gall sobre la localització de les funcions mentals al cervell. Utilitzant conills i coloms com  a animals experimentals, Flourens va encetar una sèrie d’estudis sobre l’efecte de les lesions de diverses porcions de l’encèfal en el comportament i la fisiologia dels animals, que va publicar a la seua obra magna Recherches expérimentales sur les propriétés et les fonctions du système nerveux dans les animaux vertébrés les dues edicions de la qual aparegueren el 1824 i el 1842. Així va ser el primer de comprovar que al bulb raquidi es troben els centres responsables del control de la respiració i del batec cardíac, de forma que petites lesions en el bulb raquidi provocaven la mort. Per la seua banda, la lesió del cerebel feia que els animals perderen el control coordinat dels moviments i l’equilibri.

Flourens també va provocar a animals grans lesions de tot el còrtex cerebral (el cervell o telencèfal, lòbuls cerebrals segons la seua terminologia) i va aconseguir que sobrevisqueren períodes de fins a un any, durant els quals “els animals queden constantment ensopits, no fan servir cap dels seus sentits, no perceben mai més el gust ni l'olor d'allò que se’ls fa menjar, no mengen per ells mateixos, no toquen, és a dir, ja no exploren; en fi, no tenen pas voluntat, no se’n recorden, no jutgen. Els animals privats dels seus lòbuls cerebrals han perdut realment totes les percepcions, tots els seus instints, totes les seues facultats intel·lectuals”. Així doncs, els treballs de Flourens no contradeien frontalment Gall. Eren el hemisferis cerebrals els responsables de les funcions mentals superiors.

No obstant, Flourens va fer lesions cerebrals relativament restringides per explorar la idea de Gall sobre l’existència de diversos òrgans al cervell responsables de les diferents funcions mentals. La conclusió de Gall va ser que “no solament totes les percepcions, totes les voluntats, totes les facultats intel·lectuals resideixen exclusivament en aquest òrgan [el còrtex cerebral], sinó que totes aquestes facultats hi ocupen el mateix lloc. Quan una d’elles desapareix per la lesió d’un punt donat del cervell pròpiament dit, totes desapareixen; quan una retorna pel guariment d’aquest punt, totes retornen. Les facultats de percebre i de voler no constitueixen, doncs, res més que una facultat essencialment única; i aquesta facultat única resideix essencialment en un sol òrgan”. És el que es coneix com la teoria del camp global sobre la funció cerebral.

Els fonaments de la neurociència moderna: de Gall a Broca i Wernicke

Vint anys després, Paul Broca, destacat membre de l’Acadèmia Francesa, va demostrar que Flourens havia arribat a conclusions errònies, molt probablement per culpa d'un pobre disseny experimental, de la tècnica rudimentària de què disposava i de la manca de coneixements sobre el comportament animal.

El 4 d’abril de 1861 Broca va assistir al congrés de la Société d'Anthropologie, on va escoltar la dissertació d’Ernest Aubertin, gendre de l’antic deixeble de Gall, Jean Baptiste Bouillaud, aleshores president de la Societat Frenològica de França. A la seua conferència, Aubertin va defensar aferrissadament que, d’acord amb el mapa craniològic de Gall i Spurzheim, la parla articulada residia al còrtex anterior. I va reptar els assistents a demostrar que això no era cert. Aparentment Broca va acceptar el repte. O va ser l’atzar: uns pocs dies després, el 12 d’abril, Broca va trobar un pacient de 51 anys, M. Leborgne, de malnom Tac, que havia perdut la parla als 21 anys com a conseqüència d’una lesió cerebral. Des d’aleshores s’expressava només amb monosíl·labs que solia repetir dues vegades. Així, quan era preguntat sovint responia dient “tac, tac” (d’on venia el seu malnom) mentre gesticulava exageradament. Tac va morir de gangrena el 17 d’abril i Broca va tenir ocasió d’estudiar-ne l'encèfal. Al seu article Remarques sur le siége de la faculté du langage articulé, suivies d'une observation d'aphemie (perte de la parole), publicat poc després, Broca descriu la lesió de Tac com un dany superficial de la tercera circumvolució frontal de l’hemisferi cerebral esquerre i la de huit casos semblants més, amb lesions a la mateixa zona. Això va fer que Broca diguera allò de “parlem amb l’hemisferi esquerre”. Concretament amb una zona del pol frontal on se situa la que actualment es coneix com a l'àrea de Broca (així batejada per David Ferrier), la lesió de la qual provoca les afàsies d’emissió caracteritzades per una seriosa pertorbació de la pronúncia i de l’articulació de les paraules.

Utilitzant una estratègia semblant, quinze anys després Karl Wernicke va descriure les afàsies receptives, amb dificultats de comprensió i codificació del llenguatge però sense problemes d’articulació, degudes a lesions d’una petita porció del còrtex temporal esquerre (coneguda actualment com a l’àrea de Wernicke). Així, no sols sabem que el cervell genera el llenguatge, un atribut específic del gènere humà sinó que són unes àrees concretes de l’hemisferi cerebral esquerre les responsables i, com es podia esperar, estan interconnectades. Werkincke s’ho va imaginar i va proposar que determinades lesions que no devien afectar l’àrea de Broca ni la de Wernicke, sinó el tracte que les connecta, provocaven un tipus d’afàsia amb símptomes especials, l’afàsia conductiva. Aquestes lesions es van observar després i donaven lloc a la simptomatologia descrita per Wernicke, en què la comprensió del llenguatge no està compromesa, però l'emissió és impossible. Una predicció encertada revela una comprensió real, és un èxit de la ciència. I tot plegat ve de Gall: en gran mesura, tenia raó.  

Així va transcórrer la gran batalla entre el monisme i el dualisme al llarg del segle XIX en Europa. Quedava, però, un reducte de la vida mental que es resistia a la inspecció científica. L’emoció. 

REFERÈNCIES